Malgrat la dèria del pare per alliberar-se de la
dependència del treball aliè al llarg de la seva vida mai ho va aconseguir. De
petit va tenir una formació agrícola i de pagès, tot i que el seu interès
professional era el ser fuster dels que feien portes y finestres. De les seves
mans havien sorgit estris de casa: un banquet on sempre sèiem per enllustrar
sabates, la tanca en forma de finestra a l'ampit del pou, un escriptori de tapa
inclinada abatible, la gran gàbia per a conills amb tres departaments un d'ells
amb cau de cria; i, altres estris que no cal enumerar. Però, l'autèntica activitat
remunerada que va realitzar al llarg de la seva vida va ser la relativa a
l'obtenció de la llana a partir de les pells d'ovella crues i assecades. Ell classificava les pells "pickelades" a la Baumann.
A la foto que acompanya aquest post veieu la fàbrica de
cal Baumann, un empresari suís que també tenia negocis de tarongers en terres
valencianes. En aquesta planta industrial només començava el procés de transformació
de la matèria prima que hauria d'acabar en forma de peces de teixit aptes per a
confeccionat vestits. Primer s'estovaven les pells amb aigua, després s'impregnaven per la part de la carn amb una pasta de sulfur de sodi i calç.
Aquest depilatori dissolia l'arrel de les fibres de llana de forma que permetia la separació absoluta de la
pell per una banda i de la llana per l'altre. La llana es rentava en batans,
s'assecava i restava llesta per passar a les indústries llaneres pròpiament
dites. El segon producte, podem dir-li subproducte, però molt important econòmicament
eren les pells que havien de ser netejades del sulfur de sodi; descarnades,
procés consistent en eliminar tot rastre de carn, greix o altres teixits
orgànics de la part interior de la pell i ficades en una salmorra d'àcid
sulfúric i sal, quedant llestes per vendre-les a les adobaries després de ser
classificades en diversos graus de qualitat en funció de la perfecció, llisura
i la manca, o presència, d'irregularitats que presentés la flor de la pell.
La ubicació de la fàbrica "Ernesto
Baumann S. A." era perfecta segons la millor logística de l'època: a
tocar de l'estació de ferrocarrils, tot i que les oficines eren al número 1 de
l'Avinguda Jacquard. Recordo perfectament que aquesta era l'adreça que constava
a les nòmines del pare. Ara un bonic edifici modernista a càrrec de l'Ajuntament.
Als anys seixantes l'empresa va passar a mans de
l'industrial català Colomer Munmany que va traslladar la planta a Vic fent un
nou pas en la desindustrialització del textil de Terrassa. El grup Colomer
Munmany havia estat lider mundial en la indústria de l'adob de pells. Els terrenys de la Baumann ara són cases unifamiliars.
Potser ja ho he explicat en altre lloc però a la vista de
la foto recordo un accident lamentable que va ocórrer en els anys cinquantes
del segle passat El pare va explicar-me que el transport de l'àcid sulfúric es
feia en carro i que un dia, per col·lisió amb un tren, o pujant del pas a
nivell que s'observa a la part inferior dreta de la foto per enfilar la porta
d'accés a la planta del carrer Bartomeu Amat una de les grans garrafes de
vidre, dites "damajuanas", va trencar-se vessant el líquid
corrosiu sobre el cavall, el qual va ser sacrificar allà mateix per agents de
la guàrdia civil d'un tret al cap.
