Desballestament

Una notícia recent, no gaire comentada als mitjans, ha estat el capgirell de la grua que treballava en el desballestament de l'edifici de contenció del reactor de la central nuclear José Cabrera, més coneguda com Central Nuclear de Zorita, per la seva ubicació en aquest municipi de Guadalajara. Va cessar en la seva activitat l'any 2006, quan pertanyia a empreses productores d'energia elèctrica privades després de 38 anys d'activitat, tres més dels previstos de vida útil segons el disseny original.

Ara és de titularitat pública gestionada per ENRESA, entitat que se n'ocupa del costós desballestament. Amb aquest accident, produït a l'enlairar un bloc de formigó del doble del pes admès, el prestigi de l'enginyeria, marca espanya, queda altra cop per terra; com va ocórrer en el cas del submarí de guerra que no flotava referit en un post d'aquest bloc. També tenim exemples de nyaps en arquitectura, penso en els dissenys de Calatrava. S'ha d'admetre que fer errades és humà, però quan ocorren massa sovint... Un altre cas és del passat novembre, vam saber de la pèrdua del satèl·lit espanyol Ingenio per una distracció dels tècnics a l'hora del muntatge del coet que l'havia de ficar en òrbita resultant 200 milions d'euros a la brossa, o estavellats al mar o a la selva, (detall que no hem sabut esbrinar) juntament amb 9.000 hores de feina. Tot això després de 8 minuts de vol pel càlid cel caribeny de la Guaiana Francesa.

Em pregunto, quants més errors es cometen a diari i amb càrrec de la bossa pública, potser no tant evidents com aquesta grua rodes enlaire que els mitjans mostren tal com el kafkià insecte en que s'havia convertit Gregor Samsa.

En altres àmbits també es cometen errors on ningú demana comptes. Per exemple tenim les distraccions, i el que és pitjor, les negligències mèdiques: equivocacions de diagnòstic que causen dèficits de per vida en els pacients, o fins i tot la mort, successos clarament evitables amb una atenció escaient.

En altre lloc s'ha dit que el somni d'un enginyer és arribar a la jubilació sense haver passat mai pels tribunals. En el món de la salut, l'arquitectura, la judicatura o l'administració pública en general sembla que els professionals estan més ben protegits jurídicament.

 

...       

Foto de Cadena Ser: Bolcament de la grua, el passat novembre, a Zorita.

Un film biogràfic

  He descobert, tardanament s'ha de dir, l'actriu californiana Jessica Chastain gràcies a una recent sessió de cinema de la "Sexta". Van passar el film de 2016 El caso Sloane on ella és la protagonista principal. Vaig quedar enganxat pel dinamisme d'aquest film de tema judicial de brillants diàlegs i trama de filigrana. Així que l'endemà vaig mirar a la xarxa altres films de la Jessica i allà, inesperadament, a la pantalla veig el títol Molly's Game de dues hores de durada i vint-i-un minuts.

 Cent quaranta-un minuts d'excel·lent cinema magníficament interpretat, dirigit i guionitzat, va estar nominada a l'Oscar en 2018 pel millor guió adaptat; el qual de forma trepidant relata la vida de Molly Bloom, dona d'intel·ligència singular que d'esportista d'èlit passa a ser una organitzadora de timbes de pòquer on es mouen enormes fortunes amb famosos de diversos àmbits i supermilionaris que no els importa perdre munts de diners a canvi de poder dir que han estat en una taula de pòquer amb tal o qual actor de Hollywood o amb estrelles de la NBA.

 A l'hora de definir el gènere he trobat que els temes tractats en el film són molts amb un tret especial: està basat en fets reals. La pel·lícula deixa al descobert els procediments dels diferents  organismes de l'Estat: tribunals, jutges, forces de seguretat... en confrontació constant contra els poders econòmics que actuen en els límits de la legalitat.

 Un del temes que planteja el film és el de la presència social de les dones. On és important la rellevància del rol triat per elles i les limitacions de gènere en l'assoliment d'objectius ambiciosos. Per descomptat que la filosofia d'aquest primer film dirigit per Aaron Sorkin pugna per la llibertat absoluta de les dones en la realització de les seves vides.

 Finalment s'ha de citar un problema lligat al pòquer, les apostes i els jocs d'atzar en general: la ludopatia. Sens dubte estan prou estudiats i els experts coneixen els mecanismes d'addició que intervenen en el cap del ludòpata. Segurament hi ha una dependència patològica a la dopamina, i altres hormones cerebrals, que indueixen al jugador a romandre, si cal, tres dies seguits apostant sense interrompre la partida.

 

 

Fitxa tècnica:

Títol: Molly's Game

Direcció: Aaron Sorkin

Nacionalitat: EEUU

Guió: Aaron Sorkin a partir de les memòries de Molly Bloom.

Repartiment: Jessica Chastain, Idris Elba, Kevin Costner, Michael Cera...

Fotografia: Charlotte Bruus Christensen

Música: Daniel Pembreton

Gènere: Thriller, tribunals, pòquer, màfia, FBI, fets reals

Durada: 141 min.

Any: 2018

 

 

La foto correspon a un fotograma de Molly's Game

...

Escenes cinegètiques

En aquest dies de segon rebrot de la pandèmia del virus Covid-19, el qual aviat farà l'any que infecta la població dels sàpiens a escala planetària, una notícia d'altre àmbit ens ha sorprès. Resulta que l'activitat dels caçadors a tot l'estat ha produït més de cinquanta morts en els primers nou mesos de l'any en curs. El ferits per aquesta mateixa causa superen els cinc-cents i en un parell de casos de mort van prémer el gallet menors de 18 anys.(1)

És evident que determinades activitats humanes van quedant-se obsoletes amb el decurs del progrés, potser la caça també arribarà a ser una activitat residual. Per a la indústria tèxtil la filosa és una peça de museu, igual que la llàntia d'oli com a font de llum; però, activitats pròpies de quan érem prehistòrics caçadors recol·lectors, tal con som representats en les pintures rupestres, encara persisteixen en la cultura del segle XXI. Els caçadors d'ara no fan servir atzagaies, ni arcs amb fletxes, alguns utilitzen paranys, o fures ensinistrades per fer sortir els conills del seus caus, i gossos per cercar perdius; tot i que les eines principals de caça és l'escopeta o les sofisticades carrabines amb mira telescòpica que poden matar senglars i isards des de cinc-cents metres. Recordem les novel·les de Miguel Delibes on la caça és una activitat quasi romàntica impregnada de natura, malgrat que ell reconeixia que el que realment li agradaba era el retorn a casa i descansar de tot un dia de caminata pel camp.

L'alta sinistralitat de les activitats cinegètiques d'ara demostra que manca una regulació on quedi garantida l'adequació de les persones autoritzades a fer servir armes de foc, de manera que no es fereixin o es matin entre elles. També haurien d'estar ben acotats els territoris on els passejants, runners, ciclistes o boletaires restin lliures de sofrir perdigonades. No hi ha prou amb uns cartells que diguin: "Perill! Zona de caça".

Sabem que les armes de foc són per se instruments portadors de perill de mort. Haurien de dur gravat el triangle groc que veiem a les torres d'alta tensió. Per ser propietari, o usuari, d'elles caldria una autorització oficial i homologada similar, o més exigent, que el permís de conducció de vehicles pesants.

 

...

(1) Font: Article d'Eduardo Bayona - Público-es (diario digital) - publicat el 25.10.2020

Estrès

Començo a escriure aquest post a poques hores de la fi de l'estiu el qual enguany he viscut en estat de semiconfinament, en contacte només que un reduït grup de familiar i sortides a un parell de centres comercials i curtes caminades sempre pels mateixos indrets. Tot plegat un escenari relaxat del que no havia gaudit mai en el passat. Sigui per la pressió laboral d'una banda o per l'organització de les vacances per l'altra sempre he estat immers en una situació que puc qualificar clarament d'estresant.

A la xarxa trobareu nombrosa informació sobre l'estrès: descripció, causes, símptomes, efectes i com evitar els efectes negatius. Per tant aquí us faré un petit resum. Entenem per estrès l'estat de tensió que l'organisme humà, i també en els animals, es genera per una situació d'alarma; s'alliberen hormones que acceleren el cor, alerten el sistema respiratori, retiren recursos dels òrgans no destinats a la lluita o la fugida. En molts aspectes aquesta resposta de l'organisme amb la ràpida aportació d'hormones és correcta i necessària per la supervivència. Però, en situació de constant estrès, amb alts nivells d'hormones con les glucocorticoides condueix a un estat de toxicitat que malmet òrgans, en ocasions irreversiblement, com el cor, el sistema gastrointestinal; o el que és pitjor, produeix la destrucció de neurones, especialment les relacionades amb la memòria. Podem concloure, doncs, que l'estrès en excés ens fa emmalaltir i morir prematurament, recordeu: l'estrès mata.

Els estudis relacionats amb l'estrès, les seves causes i efectes, són relativament recents, de la segona dècada del segle passat. Potser per aquesta invisibilitat ha estat poc considerat en les nostres societats; però, a la llum dels estudis actuals cal responsabilitzar-lo de l'origen de moltes malalties. Cal, per tant, aplicar immediatament els procediments i conductes que evitin l'estrès i els seus efectes tòxics; tals com són fer activitats en la natura: el senderisme, la jardineria i l' horticultura; o fer manualitats, jocs de taula; i, tota mena d'activitats creatives: cuinar, pintar, dibuixar, llegir, cosir, fer punta de coixí, escoltar música, conversar amb amics a l'entorn d'una taça de te, o una copa de cava, i aquí defugint sempre els temes polèmics i controvertits.

 

...

Fites

No trobava temps ni manera de començar aquest post per la importància dels esdeveniments que m'han envoltat les darreres setmanes. El tema ha d'ésser sobre el pas del temps i les fites que assolim. En el meu cas, aquest agost he arribat a la més que notable categoria d'avi. És una circumstància de les que marquen punts d'inflexió en la nostra història personal. Com quan ens emancipem, o ens casem, o per la mort d'algún dels nostres més propers. Però, sobre tot, quan neix un primer fill és quan ens canvia profundament el model de vida. A partir del moment de ser pares per primer cop la nostra vida està determinada per la responsabilitat de guiar el nou nascut i assegurar-li l'arrelament en la següent generació. La prioritat passa a ser la salut, l'educació, el benestar dels nostres descendents; la nostra feina és dotar-los d'un entorn favorable pel seu desenvolupament i el seu futur en tots els aspectes: acadèmic, professional, familiar...

Les fites dels infants són més específiques: el dia que el nadó perd el cordó umbilical, el dia que diu les primeres síl·labes, el dia que fa el primer pas; i mesos després el primer dia sense bolquers o el primer dia d'escola; quan comença a llegir i escriure... i quan deixa de ser un infant.

L'alegria de ser avi em desborda, vull trobar amb qui compartir-la, de seguida ho vaig comunicar a familiars i amics, però també m'hagués agradat dir-li al meu pare i a la meva mare i altres que ja no hi són. Segur que se n'alegrarien.

Recordant-los em venen a la memòria escenes del passat: els meus pares, les germanes. Com la d'aquella albada d'un matí d'hivern, quan just tenia set anys, el pare em va fer llevar i va dur-me a casa d'una veïna. La mare no hi era i quan el pare va marxar la dona va dir-me que des d'ara tindria una germana. Deu anys després, quan el treball d'aprenent a la fàbrica y els estudis feien que passés poc temps a casa dels pares va néixer la meva segona germana.

Recordo el meu pare, ell mai va poder assolir el seu ideal de ser autònom, tot i que al llarg de la vida ho va intentar, treballant a casa en les hores lliures de la feina a la fàbrica on destriava i classificava pells pickelades. A casa va muntar una adoberia de pells al cobert del final del pati, amb el corresponent disgust i la irritació de la mare. Finalment el pare va vendre la casa i va traslladar la maquinària a una granja de Sabadell propera a la Torre de l'Aigua, però a l'altra riba del riu Ripoll, on preparava pells d'ovella al crom per guanteria industrial i camusses per netejar cotxes. De passada criava conills per consum propi i conreava dues dotzenes de metres quadrats d'hort on plantava cols pels conills, tomaqueres y mongeteres. Un enfisema pulmonar, conseqüència del tabaquisme i de respirar vapors de formol, el va matar després de fer els 70 anys. La mare va resistir la viduïtat mitja dotzena d'anys, però finalment va llevar-li la vida l'embat d'una cardiopatia.

 

...

Nota: La imatge pertany a una coneguda artista gràfica que publica els seus treballs en la xarxa.

Caritat i filantropia

Fotograma del final de Viridiana

Un recent programa de la tele ens ha fet recordar l'actor, originari d'Àguilas (Múrcia), Francisco Rabal. Un actor de carrera singular, per casualitat va passar de ser un senzill electricista d'uns estudis cinematogràfics de Madrid a ser un dels més rellevants actors del cinema espanyol. Fruit d'aquest record ha estat el desig de retornar a visualitzar la genial obra de Luís Buñuel "Viridiana", únic film espanyol guanyador de la Palma d'Or a Cannes. La sort, i el bon criteri d'algun entusiasta del cinema, ha fet que una còpia de gran qualitat d'àudio i vídeo sigui disponible en internet.

Com molts dels meus coetanis amb inquietuds culturals haviem vist en el seu moment les vanguardistes pel·lícules de Buñuel, sovint en sessions de cinema d'Art i Assaig, amb comentaris i debats del públic a la sala després de la projecció. Així va ser amb Nazarin, Viridiana, El Ángel Exterminador; no tant amb les posteriors produccions: Tristana, Belle de Jour, El discreto encanto de la burguesía.

En quant a Viridiana, sabem que està inspirada en la novel·la de Galdós Halma i que va ser un encàrrec del productor mexicà Gustavo Alatriste per a lluïment de la seva esposa Silvia Pinal i com continuació en el tema de la moral cristiana i les seves contradiccions iniciada en format de trilogia l'any 1958 amb Nazarin, també protagonitzada per Paco Rabal, i acabant per la inacabada "Simón del desierto". Centrant-nos en Viridiana, s'ha de dir que tots els actors interpreten el seu personatge de forma magistral, tant els principals com Fernando Rey, Silvia Pinal, Paco Rabal, com els secundaris: la minyona, el caporal, la filla de la minyona, fins i tot els captaires, que segons explica Teresa Rabal, que interpretava la filla de la minyona però que era la filla real de l'actor Paco Rabal i que llavors tenia 9 anys, alguns d'ells eren autèntics mendicants, recollits del carrer amb les seves indumentàries polloses. Ella explica que va cobrar 5000 pessetes pel seu treball en el film i que van haver-la de rapar per haver-se contagiat de polls des de la manta que utilitzava i que havien dut els captaires.

Viridiana va ser aclamada per unanimitat del jurat i públic en el Festival de Cannes del 1961, essent l'única pel·lícula espanyola que ha obtingut el primer premi en Cannes. Malgrat aquest èxit entre el públic i la gent del cinema, la crítica ferotge desfavorable del periòdic del Vaticà L'Osservatore Romano, que la qualificava d'impia i blasfema, va donar peu a la seva prohibició a Espanya i Italia; i la destitució del funcionari espanyol que havia recollit el premi. En realitat Buñuel no critica la caritat, però si que demostra que la caritat mal entesa fa més mal que bé. Deixem de banda la polèmica entre caritat-llimosna i estat social entès com aquell on cada un rep el que li cal i tothom aporta el que està facultat de fer. Una societat on hi han captaires es injusta, inhumana i insolidària. Alguns crítics ha volgut apreciar una visió contrària la utopia marxista de la redempció de la humanitat a partir de la gestió de la societat per les forces proletàries. El fracàs, en Viridiana, de la pressa del poder per les classes baixes no és la derrota del proletariat organitzar que,en aquesta metàfora, serien el caporal i la minyona. Els captaires que recreen el sopar de Leonardo da Vinci són elements més propers al lumpen que aquella classe obrera la qual el socialisme científic del segle XIX atribuïa la tasca d'emancipar la humanitat.

Con les autèntiques obres d'Art, Viridiana, és una peça oberta a moltes lectures, farcida de missatges, amb tocs de comèdia. Tot i que l'eix troncal és la interpretació de la caritat cristiana també es mostra una actitud positiva vers el progrés tècnic com la millora dels cultius o l'aplicació de l'electricitat a la finca; i en defensa de les noves formes de relacions socials com les de parella sense haver passat per l'altar, cosa que avui ens fa riure però que per l'Espanya de 1961 era una abominable heretgia.

Fitxa tècnica:

Títol original: Viridiana

Any: 1961

Durada: 90 min

Direcció: Luís Buñuel

Guió: Luís Buñuel, Julio Alejandro. a partir de la novel·la "Halma" de Benito Pérez Galdós

Música: Gustavo Pitaluga

Fotografia: José Fernández Aguayo

Actors: Silvia Pinal, Fernando Rey, Francisco Rabal, Margarita Lozano, José Calvo, Teresa Rabal, Luís Heredia, Victoria Zinny, Joaquin Roa, José Manuel Martín, Lola Gaos, Juan García Tienda, Sergio Mendizábal, María Isbert.

Format 35mm BN

País: Espanya, Mèxic

Premi: Palma d'Or a Cannes 1961

Comparació del mural de Leonardo da Vinci i la "foto fixa" de  Buñuel en Viridiana

...

El què i el com

També podia haver titulat aquest post con "El contingut i el continent" fent referència a les dues parts ben diferenciades constituents de les obres d'art com poden ser les pel·lícules. És evident que ambdues són entitats avaluables independentment una de l'altra. Per una banda tenim el suport visual, estètic, rítmic, acústic que per sí mateix ens transmet, o al menys ho intenta, un ambient, un clima i uns sentiments que polsen les cordes dels afectes i les emocions dels espectadors. És clar que cal una predisposició, una receptivitat, que sàpiga interpretar els senyals que el director i tots, dic tots, els creatius del film han abocat en la confecció de l'obra d'art. Per altra part, tenim els conceptes, valors ètics i morals que el director i guionistes pretenen transmetre als espectadors. Generalment aquest van imbricats en la trama, la història i els esdeveniments que viuen els personatges, aquí recau el treball primer en els guionistes i després en l'habilitat dels actors i actrius per ficar-se dins el personatge i mitjançant les paraules, la tonalitat de veu, els gestos i actituds comunicar-nos als espectadors el que senten; oferint-nos una connexió directa amb el seu "jo" més íntim.

Aquesta diferenciació és molt evident en el film dirigit per Lee Daniels en el 2005, "Shadowboxer", el mateix director i productor que l'any 2008 presentava l'oscaritzada "Precious". "Shadowboxer" fa al·lusió a l'activitat esportiva d'entrenament del protagonista masculí, interpretat per Cuba Gooding Jr. el qual en el film és fillastre de la dona interpretada per Helen Mirren. Tots dos personatges són sicaris, assassins a sou professionals, que acaben establint vincles afectius molt intensos alimentats, potser, per l'efecte devastador d'un càncer i d'una mort imminent. L'avaluació de les conductes morals i ètiques resta oberta a l'espectador filtrada, com no pot ser d'altra manera, per la personalitat i sentiments del propi espectador. El film reflecteix un món intensament real on moltes consideracions són factibles, subjectes a diverses valoracions per la percepció de l'espectador.

Essent un film considerat drama, thriller, no s'assembla a cap altre que hagi vist. Excel·lent la música, la llum, el tractament del color i les escenes de natura, inclosa la caiguda de pètals a l'estil japonès. La quietud de la càmera evitant sotracs i molestos tremolors de la imatge, dels quals els films actuals fan un extens i abusiu ús per donar efecte d'acció. Les llargues escenes en silenci i, fins i tot, la criticada per inexpressiva actitud (hi ha qui diu poquerface) de Cuba Gooding Jr. són recursos escènics molt eloqüents pels qui saben interpretar un gest o una mirada.

En definitiva, per part meva, ha estat el brillant descobriment d'un director excel·lent, que al 2008 va dirigir Precious, un altre film imprescindible per entendre el racisme i la discriminació als EEUU, tant de l'any 1987, època on s'ubica Precious, com en la més rabiosa actualitat com il·lustra el moviment BLM (Black Lives Matter).

Per acabar vull agrair a la televisió d'àmbit català del grup Godó, (8TV), l'excel·lent programació de cine en la franja horària de 22 a 24 hores. Ahir vespre, per exemple, van emetre "Mi mapa del mundo" del 1999 amb Sigourney Weaver, Julianne Moore i David Strathaim. No comentaré aquí aquest film, però cal saber que va estar seleccionat per il·lustrar la cloenda d'un curs d'infermeria a Cantàbria; i, la qual Carlos Boyero va qualificar d'insuperable l'actuació de Sigourney Weaver.

Fitxa tècnica:

Títol original: Shadowboxer

Any: 2005

Actors: Helen Mirren, Cuba Gooding Jr., Stephen Dorff, Vanessa Ferlito,

Mo'Nique, Macy Gray, Joseph Gordon Levitt, Julia Yorks

Durada: 92 min

Direcció i producció: Lee Daniels

Guió: Will Rokos

Música: Mario Grigorov

Fotografia: M. David Mullen

País: EEUU

...

L'art de contar les hores

Anys enrera vaig dedicar un dels comentaris d'aquest blog a justificar el meu acomiadament dels rellotges de polsera. Desplaçats del món pels mòbils i smartphones. Eren molestos de dur, tant a l'hivern que s'entrebanquen amb els punys de les camises com a l'estiu que fan suar el canell.

Aquells que ja tenim uns anys hem pogut acumular una considerable quantitat d'aquells rellotges que, el meu cas, conservo més per raons afectives que no pas les raons pràctiques. Molts són andròmines irrecuperables, veritable deixalla, sense busques, sense maquinària, desgastats i plens de ratllades.

Els enginys nous d'aquesta mena que encara ocupen mostradors per a ser venuts a les joieries i botigues de complements són considerats com purs objectes decoratius i ornamentals tal com els anells i collarets; o fins i tot com inversions sumptuoses de firmes que tothom coneix.

Sovint m'he preguntat el perquè conservo aquesta ferralla, i crec que és per l'ancoratge a bocins de memòria que tots ells conserven de manera molt expressiva. Parlen dels dies passats en que aquest objectes, ara obsolets, formaven part de nosaltres. Alguns els vam regalar a algú molt estimat, van ser comprats pensant en aquella persona tan important per a nosaltres. Altres ens van acompanyar en moment feliços, o atzarosos, de la nostra vida. Un que recordo però no conservo va ser aquell que va comprar-se l'avi amb els seus primers estalvis cents anys enrere. Era una joia amb aspecte de haver estat feta manualment. Una esfera escassament ornamentada, senzilla, lleugerament asimètrica en el seu intent de ser un cercle; peça única amb caixa d'or de baixa llei i moltes hores de feina, tot i la imperfecta geometria constructiva.

...

Pluja de maig

Som a la desena setmana des de l'inici del confinament. La corba de contagis i de morts pel Covid-19 mostra una forta baixada, per tant ara començaran a aplicar-se a l'àrea metropolitana de Barcelona aixecaments de les restriccions a la mobilitat segons el programa de fases dissenyat pel Ministeri de Sanitat seguint els criteris dels seus assessors tècnics, tot i que ja fa dies que s'autoritza el passeig en franges horàries determinades en funció de l'edat, juntament amb altres mesures per evitar contagis.

El passat dissabte a la tarda va ser de pluja com és habitual a les primaveres mediterrànies. Avui els plàtans d'ombra mostren la frondositat immaculada de fulles novelles que entrellacen les branques de les capçades contigües formant un continu d'ombra sobre la vorera des de la cantonada Nord, la de la botiga de mascotes, i la cantonada Sud, on és l'escola de dansa clàssica per infants. La natura aquest dies limitant la presència d'humans al carrer s'ha implicat en la conservació del distanciament social.

Una colònia de pardals, que deuen niar entre les teules de a prop de casa, s'han fet visitants diaris del meu balcó. He acabat per oferir-los en un platet escantonat les engrunes resultats de tallar el pa. Fins i tot he ocupat les llargues hores de confinament en la construcció d'un niu aprofitant una capsa vella de CD i els llistons d'una canya que havia estat guia de l'extingit gessamí que ens van regalar la primavera passada els cosins de ca n'Anglada. Ha estat el tercer intent de tenir un gessamí, però no sobreviuen la tardor i moren.

Les plantes de la galeria són només les que han sobreviscut l'hivern, tret d'un gerani que per menys de dos euros vaig comprar en un centre comercial fa dues setmanes. És una mena de triomf de la natura, amb la mínima intervenció humana. El confinament planetari ha esdevingut un bé per a Gaia; malgrat les pèrdues econòmiques i l'incert futur pels Sapiens. Les aigües, l'atmosfera, la capa de vida que envolta el planeta guanyen amb el Covid-19, un l'assot pels humans que farà recordar l'any 2020 de l'era cristiana. Una oportunitat per canviar el curs de la Història. Un fet carregat de potencial com aquells petits detalls que determinen un curs de vida totalment diferent del que hauríem tingut sense aquell l'esdeveniment. Per exemple, aquell dia en que vaig decidir no acceptar la feina ben remunerada en una oficina d'arquitectura a Sant Cugat. Si hagués dit que sí al meu potencial cap de la constructora segur que ara no estaria escrivint això mentre espero que sigui l'hora de preparar les llenties, ni el meu entorn seria el que és, ni per mi ni pel meu entorn.

...

Primera lluna de primavera

Som al dia 34 de confinament, forma moderna de denominar la quarantena que es perllongarà al menys fins el maig. Una certitud és que el "desconfinament" serà progressiu, de fet dilluns passat va començar el retorn a la feina d'un ampli sector de la indústria, la construcció i altres activitats que restaven en "hivernació" des d'abans de Setmana Santa. Aquesta festa religiosa, coincident amb la primera lluna plena de primavera, i els ritus cristians tradicionalment vinculats amb ella també s'han suspès de manera que el Covid-19 ha estat el més gran factor de laicitat social mai vist.

Potser encara no som conscients del canvi, immens, que aquesta pandèmia ens portarà al conjunt de la població mundial. Ha quedat al descobert la vulnerabilitat dels humans davant uns microscòpics virus que s'han aprofitant de la mobilitat global, facilitada per les companyies d'aerolínies i la modificació degut a l'activitat humana de l'entorn on restaven confinats. La periodista Sonia Shah ha publicat un article (1) en el número de març de "Le Monde diplomatique" on destaca la relació entre pandèmies i activitats humanes que alteren la natura i la vida animal. Segons explica des de 1940 han aparegut o reaparegut centenars de patògens en regions on mai havien estat observats. La desforestació de milions de km2 ha fet l'efecte d'obrir la caixa de Pandora incrementant la pressió biològica que facilita el salt dels patògens entre espècies. Con veieu és una explicació llunyana de les teories conspiranoiques que atribueixen el Covid-19 a un producte de laboratori, tal com abans s'havia dit del VIH.

És previsible que aquesta epidèmia global que ens colpeja, aturant l'activitat de més de dos mil milions de persones, passi i pugui ser neutralitzada per la ciència; però, qui pot garantir que el comportament de la propera infecció planetària no sigui encara més agressiu.

Sens dubte el model productiu, comercial i turístic que hem dut fins ara no podrà tenir continuïtat. Som en un món nou, on aquell estil de vida s'ha acabat per sempre. Els economistes prediuen per d'aquí a pocs mesos la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial com efecte del confinament i l'aturada planetària. En les darreres setmanes als EEUU s'ha incrementat el nombre de persones a l'atur en desenes de milions. Entretant, en alguns països, s'aproven pressupostos per assegurar una renda mínima vital a les cada cop més nombroses famílies sense recursos. Per altra banda cal tenir pressent la tesi de Naomi Klein exposada al seu llibre "La doctrina del Shock" per deduir qui traurà benefici de la pandèmia i qui perdrà drets i benestar social. 

...

(1) Contra las pandemias, la ecología. Sonia Shah. "Le Monde diplomatique, nº 293 Març 2020. Sonia Shah és
periodista, autora de "Pandemic: Tracking Contagions, from Cholera to Evola and Beyond". Sarah Crichton Books, Nova York, 2016.


...

Confinament i guerra

Les pitjors notícies i un impensable escenari és el que estem patint en aquest dies. Des del passat diumenge a les zero hores tota la població de l'Estat, 47 milions de persones, hem de restar confinades a casa, excepte per a determinades i justificades excepcions. Similar situació s'ha adoptat en altres territoris arreu del planeta. La pandèmia del Covid-19 s'escampa per tot el món quan a la Xina ja han arribat per primer cop a no tenir cap cas nou.

Avui, divendres 20 de març, l'arribada de la primavera ens ha dut aquestes xifres quan som al sisè dia de confinament:

Les autoritats sanitàries temen no tenir prou recursos per atendre l'allau de casos greus que les xifres fan previsibles. La situació ha estat qualificada de "economia de guerra", la població resta confinada a casa sota amenaça de fortes sancions econòmiques. Tota activitat fora de casa prescindible resta aturada, el carrers són deserts, i, fins i tot l'exèrcit ha estat mobilitzat, de moment en tasques de neteja i desinfecció. S'està pensant en transformar determinades indústries tradicionals en productores de materials i equips sanitaris.

La catàstrofe sanitària ve acompanyada, lògicament, per la crisi econòmica front la qual els governs han abocat centenars de milers de milions d'euros per tal d'evitar el col·lapse de les empreses. El BCE  ha abocat 750.000 milions a disposició dels estats comunitaris. El govern de coalició de Pedro Sánchez i els seus socis ha ficat 200.000 milions per minorar les conseqüències negatives de la pandèmia en l'estat espanyol. Talment com en un informe de guerra les xifres canvien constantment, avui s'han superat els 1000 morts des del començament de l'epidèmia i tot apunta a que som en la fase d'increment exponencial.

És una guerra contra el "Coronavirus" a escala planetària que alguns models matemàtics, atribuint-li una taxa de mortalitat de només el 2%, podria causar 156 milions de morts en tot el món.

...

Una repetició històrica

Les notícies del informatius de les diverses cadenes de televisió i ràdio, els diaris digitals i la premsa escrita destaquen aquest dies la progressiva expansió de l’epidèmia d’un nou virus, anomenat definitivament com COVID-19, que afecta a desenes de països i ha causat milers de morts. El nou virus va ser detectar inicialment a la Xina, en la ciutat de Wuhan (província de Hubei). Entre les seves característiques, a més de ser de la família de refredat comú, està la seva extrema facilitat de contagi i capacitat per produir la mort d’un determinat percentatge d’infectats. Aquest nombre és segons les fonts de entre un 3% i un 5% i es concentra especialment entre els grups de població amb menys capacitat de resistència per malalties prèvies i senilitat. Els laboratoris corren a desenvolupar una vacuna, però, en els millor dels casos trigarà molts mesos a estar disponible en el mercat.

L'aparició d’un nou agent patogen contra el que no tenim defenses és un fet que es repeteix sovint, recordem el cas de la grip aviar, l’Evola, el SARS... Fins ara no havíem tingut un d'efecte tan fulminant i de difusió planetària com el que ens ha dut el COVID-19 en el període de dos mesos. L’intent de blocar les àrees afectades limitant de forma extrema els desplaçaments de la població no ha impedit l’arribada del virus a desenes de països, entre ells els més desenvolupats. Aquesta setmana tenim més de 50.000 persones confinades en regions del Nord d’Itàlia on ja s'han produït algunes morts.

Si miréssim amb la mateixa atenció les morts que produeix cada any la grip comú, tot i les campanyes de vacunació (6000 morts/any a l'Estat) el panorama seria apocalíptic. El primer problema del COVID-19 és l’efecte catastròfic sobre l’activitat econòmica mundial, que Barcelona va patir en carn pròpia amb la suspensió del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil un cop venudes les entrades i les instal·lacions a mig muntar. És prou conegut que la Xina és la fàbrica mundial de tota mena de productes que demanen les empreses dels països industrialitzats: components i matèries processades de tota mena. La prolongació del confinament i la paralització de l’activitat industrial pot tenir efectes negatius imprevisibles a escala mundial. Per una banda baixarà la contaminació i la generació de residus, però, per l'altra la manca de productes imprescindibles en les indústries com per exemple la farmacèutica local, que en general treballaven amb components bàsics subministrats dels laboratoris xinesos, podrien abocar a les farmàcies a quedar-se sense existències.

Altre efecte negatiu és la por a la infecció que pot dur a conductes irracionals, com el boicot al comerços xinesos, marginació de la població asiàtica, donar credibilitat a rumors i falses informacions, o caure a mans de gent capaç de vendre en el mercat negre mascaretes quirúrgiques per 150 € com està passant aquests dies a Milà.

Segur que malgrat la virulència del COVID-19 no arribarà a assemblar-se als episodis de la pesta negra del segle XIV que a partir de les puces que picaven les rates infestades i després als humans van transmetre a partir dels vaixells arribats a Venècia des de l'Orient la malaltia que en pocs anys va escampar-se per Europa reduint dràsticament la població. Les puces d'ara tenen accés a internet i smartphones.

...

Animació per encarar la mort

Aprofitant les ofertes del meu proveïdor d'internet vaig activar a la tele una pel·lícula d'animació de l'any 2012 la qual havia estat nomenada a l'Oscar en el seu gènere. Parlo de "ParaNorman", títol que va ser traduït al castellà per "El alucinante mundo de Norman". L'Oscar va ser per "Rango", ignoro els sorprenents criteris del jurat que va decidir el perquè la del camaleó del desert de Mojave era millor.

És extraordinària la bellesa gràfica del film fet amb la tècnica de Stop-Motion amb personatges sòlids d'uns vint centímetres d'alçada, articulats mitjançant una estructura interna metàl·lica envoltada de material plàstic de color fet amb impressora 3D. Admirable treball dels estudis LAIKA d'Oregon, responsables de "Coraline", de l'any 2008, també comentada en aquest bloc. No podem oblidar l'acabat digital que donen al film un toc de meravella pels sentits.

Però, si les imatges són excel·lents el tema, la història i els valors que transmet són de treure's el barret. Tot i que els distribuïdors el presenten com un film dirigit a tots els públics, els nens del primer cicle de primària no captaran la transcendència dels missatges que postula el film. Els guionistes aprofiten la moda dels morts vivents i d'altres éssers a la recerca de venjança, però l'ànima que basteix el film és la injusta execució d'una nena que 300 anys enrere fou acusada i condemnada a la foguera per uns fals delicte de bruixeria. Tot plegat permet fer una denúncia dels pecats socials, pressents lamentablement a la societat actual, com són la por i el rebuig del diferent, la irracionalitat de les masses manipulables pels qui escampen la por i la conveniència de reconèixer els errors i saber demanar perdó.

Per concloure, una obra mestra en defensa dels principis del respecte al diferent, la necessitat de comprendre el proïsme, i d'empatitzar. Però, sobre tot per interioritzar la finitud de la vida.

Títol original: ParaNorman

Títol castellà: El alucinante mundo de Norman

Directors: Chris Butler, Sam Fell

Guió: Chris Butler

Durada: 92 min.

Gènere: Animació, Comèdia de terror.

Música: Jon Brion

Any: 2012

Producció: LAIKA

...

Aturada en el camí

Fa poques setmanes que hem començat l'any i potser toca fer un cop d'ull al camí que portem recorregut i al tram del que encara ens resta per fer.

Mirant enrere veiem com ens passa el temps i anem perdem elements del nostre entorn, tal com les plantes caducifòlies perden fulles i queden nues a l'hivern. A més les branques que perduren per rebrotar en la propera primavera també mostren mancances i els efectes del pas dels anys. Tenen ferides que han cicatritzat però van deixant la seva empremta. Un dia veiem que hem perdut agudesa visual de forma que no podem corregir amb la simple modificació de les diòptries de les ulleres; un altre dia en la revisió rutinària del centre de salut ens detecten hipertensió arterial que s'ha de tractar amb medicació de per vida; un altre ens truquen a casa després de fer-nos un analítica de sang per dir-nos que ens cal un tractament d'insulinització perque el pàncrees s'ha tornat gandul. Tot això sumat al tractament amb anticoagulants per causa d'una impròpia generació dels impulsos elèctrics que regulen les pulsacions del miocardi auricular.

Què us haig d'explicar, lectors; sabem que tot s'acaba. La innocència infantil finalitza el dia en que per primer cop som conscients de que els temps és un compte enrere que no podem aturar de cap manera. Per a què serveix lluitar i patir si a la fi tot son vanitats i fullaraca, tot ho hem de deixar, tot ho hem de perdre, tot s'ha de marcir. I arribat el moment de la epifania, més val actuar conseqüentment, amb honestedat. Un cop deslliurats de les benes que ens ceguen és el temps de viure amb plenitud el dia a dia, sabent que no som més que una partícula, gegantina sí; com una supermolècula d'un organisme que en intricada simbiosi cobreix la pell del planeta en una mena de matèria que anomenen vida.

Un cop arribat a aquest nivell de consciència amb l'evidència de la ineludible individualitat, hi ha qui diu "ineludible solitud", és quan ha arribat l'hora de filar prim tots els dies que ens resten de vida. Gaudir del que ens ofereix el món i mirar de fer agradable la vida dels qui ens envolten, defugir les tensions i resoldre els problemes amb serenitat.

Que hi ha millor que seure vora el mar escoltant les rítmiques onades batent contra les roques, tot i que el dia sigui gris i plujós, acompanyat de la persona que t'estimes mentre comenteu el què fareu per sopar: potser una truita de patates cuinada en el rústec foc a terra de la senzilla caseta que empararà els vostres somnis en una nit d'hivern.

...