Habitant-global

Jubilació

2012-01-30T14:54:00.007+01:00

Tot arriba, i ara en aquest final de gener m’ha tocat deixar de ser un dels més de cinc milions d’aturats i m’he (m’han) afegit a la llista dels pensionistes. Hi ha qui espera amb ànsia aquest moment com l’accés al descans anhelat que recompensi les quatre dècades de treball productiu. Confesso que era escèptic quan van tancar la fàbrica on treballava; veia tant llunyà el moment de la meva jubilació que no em podia imaginar que arribés algun dia... Però, ja és un fet.

Amics lectors, des d’aquesta nova etapa espero no deixar d’aprendre i de mantenir creixent i actualitzat aquest blog a fi de comunicar-vos les meves opinions i els meus comentaris sobre les qüestions més diverses del dia a dia.

...-

Tindrem feina i sou?

2012-01-29T12:21:00.006+01:00

Spanair, una aposta catalana pel negoci del transport aeri ha petat després de perdre 140 milions d’euros públics, amb el resultat de milers d’aturats més. Trobar feina aquí cada cop és més difícil. Treballar lluny de casa sembla el darrer camí dels joves, i no tan joves, que actualment volen incorporar-se a la vida activa en qualsevol país del sud d’Europa. Les estadístiques per l’Estat i per a Catalunya preveuen un creixement del nombre de treballadors a l’atur fins el 2013. Ara, els experts es pregunten quan arribarem als 6 milions de demandants de feina a las oficines del SOC o de l’INEM.

No podia ser d’altre forma si la política empresarial dels darrers trenta anys (tret del miratge especulatiu del totxo) ha estat la destrucció dels sectors productius. On han anat a parar les indústries que generaven bens i riquesa a Catalunya, us ho diré clarament s’han esfumat, dissipant-se com aquella boirina matinal que t’adones que no hi és quan el sol pica. No cal ser catastrofista per contemplar el futur amb gran preocupació. El sector públic ni el de serveis no s’aguantaran si no tenim un sector productiu que els doni suport: els botiguers, com els empresaris de l’oci i la restauració tancaran quan els clients arribin al llindar crític de la seva capacitat adquisitiva.

Així, doncs, resta el camí de l’emigració per aquells joves amb formació, sense lligams familiars massa forts, ni amb la seva llar, i que cerquin ser autosuficients o desenvolupar-se personal i professionalment. Tal com mostra la foto és el camí triat per la dona capverdiana que veiem treballant en la indústria tèxtil dels EUA.

...-

Qui pagarà l’electricitat?

2012-01-24T16:43:00.010+01:00

Vaig fer referència, dies enrere en aquest blog, al preu que paguem per l’energia elèctrica. Ahir en un diari d’abast estatal l’expresident de Red Eléctrica (1988-1997), Jorge Fabra Utray, aclaria encara més l’espinós assumpte; en el seu escrit deia:

“En el contexto actual, el mantenimiento del statu quo en materia eléctrica es, simplemente insostenible. El llamado déficit tarifario (que supera los 24.000 millones de euros) es la prueba irrefutable de su insostenibilidad.../... Desde 2004 a 2011 el recibo de la luz ha subido un 80%. De este porcentaje un 60% ha sido pagado al contado y el 20% restante con la firma de una hipoteca.”

L’article segueix explicant com aquesta hipoteca representa en realitat un increment de costos (l'Euribor més un percentatge) que finalment també haurà d’abonar el consumidor directament, o indirectament a càrrec dels “Presupuestos Generales del Estado”. També denuncia Jorge Fabra que les lleis de sector elèctric són un radical exemple de socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis.

Entretant, els governants de l'Iran volen tancar l’estret d’Ormuz i mentre discutim de quina raça són els gossos que ens amenacen, no fem res per prevenir la catàstrofe climàtica que se’ns apropa, que en realitat és la filla natural i genuïna de la mare crisi energètica d'origen fòssil o nuclear i del pare sistema productiu.

...-

Quiròfanmania

2012-01-11T20:41:00.007+01:00

Tots els mitjans de comunicació treuen fum aquest dies amb l’escàndol sanitari internacional creat arran les centenars de milers de pròtesis mamaries fetes de “silicones no homologades” fabricades per l’empresa francesa PIP. Diuen els experts que les dones portadores d’aquest nyap de la indústria sanitària se les haurien d’extreure. El cost econòmic i social és enorme, lògicament tal com l’alarma de les dones afectades.

La raó que va abocar a milers (potser milions arreu del món) de dones a passar pel quiròfan, com qui va a la perruqueria, amb la finalitat de canviar l’aspecte del seu cos, s’explica per dues causes principals: l’abundància de diners a les societats desenvolupades i la insatisfacció personal, una mena de dèficit en l’autoestima. Estadístiques recents mostren que als EUA un 80% de les dones no estan conformes amb el seu cos. És una dada massa general, caldria saber el grau d’insatisfacció; potser anirà des de l’efecte “magdalena”, que és aquell arrodoniment que sobreïx tant graciós sobre la cintureta de la faldilla, o l'alçada, fins casos realment justificats de malalties i altres causes que recomanen tractaments clínics. Entre ambdós extrems trobarem disconformitats sobre el volum i forma de les sines, la textura de la pell, el color de l’iris... Els homes no estan lliures d’aquestes insatisfaccions i també alguns passen per sessions d’implantologia diversa.

Darrere aquesta tendència estan les clíniques d’estètica, la publicitat, els models socials; però sobre tot està l’abundància de diners que canalitza aquest negoci, que podem qualificar de excrescència marginal i sucosa del sistema mèdic i de salut.

Els resultats de les intervencions quirúrgiques d’estètica no sempre són satisfactoris, recordo aquella companya de la feina que va quedar amb uns llavis com salsitxes, o aquella amiga mallorquina que anys enrere va fer-se xuclar, mitjançant un tub metàl·lic connectat a un aparell aspirador, el greix de les cuixes; ara ha de dur-les embotides en mitges especials faci fred o calor a més de patir en els membres inferiors dolors i aspecte d’olla abonyegada.

Amables lectors, penso que la vida és prou curta com per evitar-nos malgastar-la en quiròfans i posteriors sessions de convalescència i rehabilitació tot sense motiu de salut que ho justifiqui. Tenim prou exemples demostratius que la vanitat pot dur-nos a equivocar els objectius en la nostra vida. Esperem que les regulacions estatals, algun dia gloriós, mirin sobre aquestes pràctiques que permeten medicastres amb títol dubtós (segurament legal, però que suspendria en ètica) fer negocis que freguen la immoralitat i veritablement actuen contra la salut de les persones.

...-

Què és insostenible?

2012-01-04T14:24:00.007+01:00

Mirant en aquest nou any 2012 els diversos articles que trobareu a la xarxa sobre la situació econòmica d'Europa, i específicament la de l’Estat espanyol, trobareu moltes opinions referents al nivell insostenible que està assolint la situació.

La pregunta és: Què és el que no podem mantenir? Potser és l’Estat del benestar, la democràcia, els sous de treballadors i funcionaris... O el que és insostenible és l’espoli del patrimoni i la riquesa de les nacions; i el robatori del fruit del treball de la major part dels ciutadans per part dels pocs qui dominen les finances. O, potser, és insostenible la contínua destrucció del mitjans de producció i llocs de treball. Penseu! Com podem definir el que està passant a Europa quan el BCE deixa diners (públics) als bancs privats al 1% i aquests els tornen a deixar als països, o als ciutadans, al 5%. Kafka no ho podia haver imaginat tan clar!

Imatge: Manipulació d’un original de Alexiuss from DeviantArt

...-

Amics amb dret a...

2011-12-29T12:30:00.014+01:00

Hi ha una pel·lícula romàntica, que encara no he vist, i d’èxit aquests dies: “Amigos con derecho a roce”, interpretada per Justin Timberlake i Mila Kunis. Cosa que m’ha impulsat a escriure sobre aquest tema del qual vull opinar des de fa temps.

La relaxació de la censura, la tolerància social respecte de les conductes sexuals, la caiguda de molts tabús i la major llibertat personal fruit l’extinta bonança econòmica ha permès a molts homes i dones la formació de nous tipus de relacions de parella. Ara ningú fa servir l’antiquada expressió “nuvi” o “núvia”, tret del cas per designar els protagonistes d’aquella onerosa, i aviat obsoleta, cerimònia on la dona lluïa vestit llarg de bambula color marfil de la firma Rosa Clarà.

A ningú escandalitza, avui, que un divorciat, amb néts, que ha hagut de sortir del domicili conjugal per ordre d’un jutge, dormi al llit dels convidats de casa sa mare amb l’amiga que ha conegut al “Mojito’s” la setmana anterior. Les relacions i els nivells de compromís s’estan difuminat. Afecte, amistat i sexe es combinen en proporcions diverses de forma que alguns nens i nenes saben que la seva mare canvia de “novio” com la menstruació, un cop al mes. Altres mares conviden l’amic especial a dormir en l'ex-llit de matrimoni tots els caps de setmana, mesos i mesos.

El problema d’aquestes relacions, diguem-ne de segona qualitat, és quan apareix el compromís de compartir tota la vida amb tots els altres familiars de la parella o fer comú tot el patrimoni, sovint negatiu com són les hipoteques; o tenir comptes bancaris amb dret indistint. Aquí ve el veritable problema; allò que el dret romà havia resolt amb la institució reguladora del matrimoni. La satisfacció de l’impuls sexual és una altra cosa, com ho són l’amistat, la lleialtat, l’afecte, l’enamorament, l’interès econòmic, el compromís i la formació d’una família responsable dels fills per anys i anys.

Com veieu, els temps i les parelles canvien... I a quina velocitat!

...-

El preu de l'electricitat

2011-12-28T10:34:00.017+01:00

Foto facilitada per LDW (Lloyd Dynamowerke GmbH) corresponent a un generador síncron instal·lat a una central hidroelèctrica xilena.
Potència nominal: 8.955 kVA
Tensió: 6.600 kV
RPM: 429
Pes: ca. 49.100 kg

Segons la Comisión Nacional de la Energia CNE, l’Estat espanyol (i aquí s'ha de llegir: els clients particulars, que som uns 29 milions de punts de subministre elèctric) té un dèficit amb les companyies elèctriques superior als 22.000 milions d’euros. Dit d’altra forma: a casa meva, on som clients domèstics de Elektrizitäts-Gesellchaft Spanien (non fictici de companyia elèctrica) ens pertoca un consum fet, però no pagat, de 756 euros autèntics i gens ficticis.

Vosaltres, amics lectors, podeu comptar quantes mensualitats us caldria doblar per liquidar el vostre deute amb les elèctriques; a mi em resultaria pagar el doble de la meva factura mensual gairebé al llarg de dos anys.

...-

Contradiccions útils

2011-12-24T16:53:00.014+01:00

Les festes nadalenques són el paradigma de les més antigues tradicions amb objectius socialitzadors i que alhora mostren les contradiccions puerils que sovint guien les nostres conductes.

En aquestes dates és possible trobar aquells crítics que riuen amb gest de superioritat dels costums primitius de cultures diferents, com ara dels indígenes africans o asiàtics que es foraden els llavis, narius, o que s’allarguen el coll amb anelles d’aram. Són els mateixos moderns de regions desenvolupades del planeta que, com s’ha dit en algun mitjà, aturen un país de 47 milions d’habitants perquè celebren el màgic fet que va ocórrer poc més de vints segles enrere a una dona, de la Mediterrània oriental, anomenada Maria: va concebre un fill sense perdre la virginitat (i sense intervenció d'altres humans) per voluntat d’un déu en forma de colom. Ara, tres setmanes després, el món occidental celebra el naixement d’aquell nadó amb festes familiars, regals, alegria... Casualment, o potser no tant casualment, la celebració coincideix amb el solstici d’hivern, es a dir: la nit més llarga de l’any a l'hemisferi nord, i està barrejada amb tradicions celtes, con l’ús del vesc per les seves virtuts màgiques, y nòrdiques com la de l’ancià grassonet de blanques barbes que reparteix felicitat amb el seu trineu carregat de regals per a dipositar vora de l’arbre sagrat que acullen moltes llars. Arbre màgic també és el què a Catalunya en forma de tió escalfarà les llars en cremant-se al foc d'aquestes festes.

Tot plegat són tradicions ancestrals que l’antropologia ha estudiat i reconeix la seva funció de cohesionador social, com originariament ho feien les religions. En un món racional, científic, adult i responsable no caldria rememorar el naixement belenita, ni fer-se petons sota el vesc dels druides, però fer-ho no fa cap mal; tret d'algunes exageracions grotesques que ofenen la vista, com són aquells ninots vermells penjats de finestres i balconades.

...-

Manualitats

2011-12-20T19:02:00.002+01:00

Tinc una companya de feina, ja jubilada, que dedica gran part del seu temps lliure a fer activitats manuals, punt de creu, crochet, nines de roba, mitjons de llana amb cinc agulles, cobretaules de calat; també llegeix força, darrerament ha llegit Coetzee, Charlotte Bronte, Emili Teixidor... Ara riu amb Galdós, llegint la trilogia de Torquemada.

Contràriament a algunes opinions he de dir que els jubilats, al menys els que vetllen per la pròpia salut física i mental, no són persones inactives amb un munt de temps lliure que malbaraten, ells mirant obres (ara això és molt difícil) i elles mirant la tele hores i hores. Exemple de dona activa és l’amiga de la qual parlo, a més d’encarregar-se de fer personalment totes les tasques de la llar, també fa jocs de tovalles de dotze serveis, generalment cosint a punt de creu diversos motius florals i geomètrics sobre teixit de panamà blanc, evitant així l’ús de canemàs. Després de moltes bobines de fils de colors i de milers de vegades d’enfilar l’agulla el resultat és el que mostra la foto.

La satisfacció per l’objectiu complert, per la feina ben feta, només és una part de la recompensa a l’esforç esmerçat; l’altra part és el reconeixement d’aquells a qui va destinada la feina, sigui una nina, un tapetet de blonda o un joc de tovalles per a taula de dotze tovallons; i sobre tot, és una satisfacció saber de la cura i atenció que es afortunats propietaris dediquin per la conservació de la manualitat. Si no fos així, quina pena. Imagineu-vos aquella mare abnegada que prepara un dinar esplèndid, fet amb els productes més selectes del mercat i l’afegit impagable d’un immens afecte pels convidats i que al desparar la taula rep l’ofensa de retornar un dels plats a la cuina amb la més delicada i millor peça de filet esquinçada però sense menjar. Veritablement veure tanta feina destinada finalment a les escombraries és dolorós.

La bombolla de l'or

2011-12-08T14:50:00.009+01:00

Diu la meva amiga Àngela que l’or està passant per un fenomen especulatiu similar a la bombolla immobiliària de fa uns anys i que tan desastroses conseqüències ha tingut, i té, en l’economia real. Ella no va cursat aquells crèdits d’introducció a l’economia en la UAB, ni ha llegit el popular manual de Josep Mª Bricall, amb el mateix títol, però m’ha dit que si tinguessis or ara és el moment de vendre-te’l.

Té raó, sembla que la crisi sistèmica mundial ha fet refugiar els diners dels inversors en un lloc aparentment segur. Tothom compra or, els estats, els especuladors, els bancs... Aquesta nova febre de l’or l’ha fet apujar de preu (quasi s’ha multiplicat per 10 en deu anys, mireu el gràfic adjunt) alimentant la bombolla especulativa. La situació és com la d’aquells concursos en que els participants s'han de passar un globus que no para d’inflar-se fins que peta. El joc especulatiu consisteix en aguantar el màxim de temps la teva inversió en or i vendre’l abans no peti el globus.

El consell de l’Àngela als especuladors: compreu or avui per a vendre’l demà. Consell de l’Àngela per als posseïdors d’or: Ara és el moment de vendre'l, us donaran 41 euros per gram, vuit o deu vegades més del seu preu real.

...-

Cantàbria 2011

2011-11-30T15:51:00.010+01:00

Fotos: La primera, un Arc de Sant Martí a Santander; la segona foto són edificis del barri El Sardinero ; i la tercera és una vista del palau de la Magdalena, regal dels ciutadans de Santander al borbò Alfons XIII.

Mans

2011-11-23T12:28:00.009+01:00

Foto: Mans de la gran poeta polaca Wislawa Szymborska del fotògraf Kim Manresa.

Quant més anys vivim més podem gaudir de la companyia dels nostres estimats i familiars, aquells (pocs) que ens acompanyen en les vivències les quals sense ells serien una àrdua tasca; com és, per exemple, el fet de viure conscientment en aquest món ple de dolor, d’injustícies, d'egoismes i altres maldats; malgrat tot també tenim dies de felicitat que ells, els nostres estimats, ens proporcionen amb el seu entusiasme.

Avui he vist un exemple d’entusiasme i d’alegria de viure, una velleta molt menuda, alegra i dinàmica m’ha sorprès a la caixa del mercat de la cantonada. La dona m’antecedia en la cua per a pagar la compra, ha buidat enèrgicament el contingut del seu carret sobre la cinta transportadora agafant tots els productes amb ambdues mans. La meva sorpresa ha estat quant, en el moment de pagar, ha tret un portamonedes de la butxaca dient-li a la caixera que l’obrís ella i prengués els diners que calguessin perquè les seves mans artrítiques no eres aptes per obrir les cremalleres del portamonedes. He recordat que també la nostra estimada Rosario aquest dies no pot pinçar re entre el polze i l’índex de la mà esquerra. Afortunadament la Rosario pren una medicació que l’estalvia de patir els dolors generats per l’artritis reumatoide, que tant va fer patir els darrers anys de l’àvia Consol.

...-

Records intranscendents

2011-11-19T23:19:00.006+01:00

Foto: Sarah-Bernhardt representant el personatge de Hamlet.

Anacronismes
Aquest dies sembla que la gent tingui pressa, o per dir-ho més apropiadament: Hi ha qui té ganes de que el temps passi més ràpid. Així ho sembla amb els anacronismes que ens envolten, com ara són instal·lar els guarniments nadalencs a mitjans setembre; també fa dies que “Els Reis” han enganxat fulls DIN-A4 amb els números dels telèfons per a que el nens tinguin, la nit del 5 al 6 de gener, els seus desitjats regals directament de mans dels màgics monarques orientals. En els centres comercials, un cop passada la festa del “jalouí” com l’anomena l’Empar Moliné, les carabasses han estat substituïdes per ponsèties, neules, torrons, avets de plàstic, boles daurades... Algú té molta pressa per a fer calaix; vull dir caliu, ambient.

Pluja
La nit de dimarts 15 de novembre va ploure força per aquest indrets, en menys de 24 hores uns 150 l/m2, això en una comarca on la mitjana és de 600 l/m2 a l’any. Així s’explica que hores després de parar la precipitació encara baixés amb força aigua vermellosa pel canal de la Riera del Palau ocupant tot el fons de dreta a esquerra. S’ha de dir que aquest canal va ser construït per la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental després dels mortífers aiguats del setembre de l'any 1962, amb la finalitat de desviar el seu cabal lluny de la Rambla on va fer tants morts.

Records de joventut
He hagut de renovar la sol·licitud de feina a les oficines de l’INEM, tasca trimestral que hem de fer més de quatre milions de sense-feina a tot l’Estat. Pel camí de retorn hem petat la xerrada amb un xicot que havia estat veí dels meus pares.
-Fins a on arribarà això?- M’ha preguntat referint-se a la crisi econòmica.
L’he explicat que els més grans hem conegut temps molt pitjors: racionament, hiverns de llençols glaçats i brasers de carbonet; temps en els quals menjar pollastre era un luxe reservat per a les festes importants. Després de acomiadar-me del meu acompanyant m’han vingut a la memòria fets d’anys posteriors a la riuada, com quan un company d’estudis em va manllevar un petit llibre de la col·lecció “Crisol” editat per Aguilar, una edició preciosa, amb coberta dura de color salmó i paper bíblia. Vaig quedar fascinat per aquell objecte, tant pel continent com pel contingut imprès amb font de lletra petita i clara; era “La Trágica Historia de Hamlet, Príncipe de Dinamarca”. Vaig quedar impressionat des de les primeres pàgines, com quan Marcel diu a Horaci:

“Por favor, sentaos, y que me diga quien lo sepa por qué esta estricta y atenta guardia fatiga así todas las noches a los súbditos de este país, y por qué, de día, se funden tantos cañones de bronce y se compran instrumentos de guerra en mercados extranjeros; por qué tal leva de calafates...”

Des d’aquells dies el diccionari va ser inseparable de les meves lectures. Sempre agrairé l'amabilitat i confiança del meu col·lega que va manllevar-me un exemplar tan valuós de la biblioteca del seu pare.

...-

Cabalistes, bruixes i lladres

2011-11-13T12:53:00.016+01:00

Abans d’ahir, dia 11 del mes de novembre de l’any 2011 de l’Era Cristiana (actualització Gregoriana del 1582), va ser una data aprofitada per tota mena d’oportunistes que exploten la innocència desinformada de multitud de persones que cerquen en els jocs d’atzar una forma de millorar la seva vida i una via per a sortir de la crisi econòmica que vivim. Les loteries i rifes de tota mena van esgotar les participacions en aquesta oportunitat de pessigar un grapat d’euros a fi de lliurar-se de les hipoteques, pròpies o dels fills, i també per sortir de les mancances econòmiques i existencials, reals o fictícies que ens envolten. En definitiva, seguint el que diuen tarotistes i bruixes i comprant una butlleta de l'ONCE o de Loteries del Estado s’estava comprant una possibilitat d'assolir al menys una pessigada de felicitat.

Sempre explico als qui pretenen vendrem participacions d’aquesta felicitat, que si els hi compro és per la pressió social de jugar a la rifa de Nadal, i justifico els diners perduts, en el 90 % de probabilitats, perquè són destinats als calaixos buits de l’Estat, en l’altre 9,9999 % els jugadors reben el retorn dels diners o una petita quantitat extra per a continuar jugant. Només un de cada cent mil jugadors rep un bon premi, que no sempre està carregat de felicitat.

Si pensem que en una ciutat de cent mil habitants cada dia roben el bitlleter a una persona, hauríem de pensar que les probabilitats de que ens toqui aquesta altra rifa de “mala sort” és molt gran si a més som una persona anciana, que deixa el bitlleter a la vista en el carro del supermercat, tot i que estigui cobert amb una bossa de taronges, i encara més si es descuida l'atenció del carret mentre es trien les millors llenties pardines, l’arròs bomba i les mongetes del ganxet. És com si s'haguéssin comprat tots els números del sorteig.

Conclusió òbvia: Cal ser equilibrats i objectius, no pensar que les coses que ens agradarien malgrat ser extremadament improbables ens passaran; i al contrari, és perillós pensar que les coses molt probables però que no ens agraden no ens passaran.

...-

Sabates de fantasia

2011-11-09T22:34:00.008+01:00

Avui al migdia quan retornàvem a casa hem sortit de l'autobús i sobtadament hem hagut de deixar el camí franc a una noia que caminava per la mateixa vorera que nosaltres pujada en unes sabates de fantasia inversemblants en peus humans. Eren unes andròmines, com la de la foto que acompanya aquest escrit, delicadament realitzades en xarol negre, constaven d’una gruixuda i petita plataforma rígida on carregar el pes del cos concentrat només en els dits del peu i d’una llarga agulla que feia la funció de taló, o potser de bastida per enlairar el calcàneus el més amunt possible alliberant-lo de la seva funció natural i de qualsevol càrrega. Les dificultats per caminar de la noia eren evidents.

Aquesta conducta paradoxal, m’ha fet recordar aquella moda d’anys enrera que va fer estralls entre les noies al Japó; allà van ser les plataformes de més de quinze centímetres les que van omplir les “urgències” de turmells esquinçats. Em pregunto per les causes que porten a una noia a arriscar la integritat física i la salut, rebutjant el raonament lògic, l'eficàcia, la seguretat, la comoditat... Tot a canvi d’assolir una falsa alçada amb una simulació grollera que pretén mostrar-nos amb un efecte òptic ingenu el contrari del que evidencia: la realitat que capta l’inconscient dels que veiem les sabates i el caminar insegur de la noia és que les calça una persona amb mancances i complexos, insatisfeta del seu físic i amb tendència a falsejar la veritat.

Deia Eduard Punset, en ser entrevistat ahir en un nou programa de TV3, que l’inconscient de l’espècie humana, i el que sovint denominem intuïció, té molta més rellevància i força en les nostres activitats quotidianes del que pensem. El “jo” instintiu i inconscient mana sobre el “jo” racional de forma que podem arribar a situacions contradictòries, fins i tot a conductes absurdes. Per corregir aquest problema està la poc desenvolupada educació emocional.

La noia de les sabates hiperbòliques, d’aquest matí, actuant en contra del sentit comú i de la seva salut no reprimia el seu instint d’aparèixer davant els altres, esvelta, atractiva i sexy; segur que amb la finalitat (del tot frustrada) de tenir cabuda en els models culturals imposats per les modes. I és que els humans som éssers racionals, però no tant com ens fan creure; ni tant com caldria.

...-

Joc brut

2011-10-26T13:43:00.007+02:00

Foto: Viquipèdia

Dues notícies d’avui confirmen que ens trobem en temps d’exaltació del joc brut, del parany i la mentida en detriment de l’honestedat i el respecte al proïsme, siguin espectadors de TV o participants en concursos d’aus cantaires.

Ahir, a la nit, un popular programa televisiu de trucs i juguesques va fer creure els espectadors que realment havien decapitat una persona en directe per accident. Antena3 s’ha afanyat a demanar disculpes a ran de l’enrenou que ha creat a les xarxes amb la macabra broma. En definitiva no serà cap problema, el fet els recompensarà amb publicitat gratuïta i un molt provable increment de l’audiència, una pena.

L’altra notícia tracta de la desarticulació d’una xarxa que distribuïa substàncies dopants per aus cantaires. Això també confirma que per a molts participants en competicions del que es tracta és de guanyar, sigui com sigui. En aquest cas els propietaris de les aus guanyadores no avaluen el mèrit dels seus pinsans, passerells o caderneres sinó el del laboratori subministrador d’hormones ornitològiques.

Al final, en tots dos casos, el que resulta és que uns llestos guanyen diners i uns passerells s’empassen el pinso tòxic que els donen.

...-

Bufadors

2011-10-16T12:07:00.008+02:00

Tots hem patit, estic segur, aquestes molestes màquines de fer soroll que van néixer per a feines de jardineria i recollida de fulles seques de nostres carrers i places. Actualment l’ús abusiu i indiscriminat d’aquesta mena d’aparells aixeca nombroses queixes entre els ciutadans que han de patir durant hores les pistonades dels motors de benzina que animen les infernals bufadores. Amb l’objectiu d’agrupar la fullaraca per recollir-la amb facilitat omplen l’ambient d’una polseguera tòxica que s’aixeca fins els pisos més alts, embruten els cotxes aparcats i deixen plenes de deixalles, pólvores i brutícia les entradetes de les vivendes i els comerços situats al costat de les voreres bufades. No menys agredits són en els clients de bars i restaurants que seuen als llocs que tenen disposats els seus propietaris en les voreres; i també les dones que duen faldilles amples.

Ja ho veieu, som víctimes de la modernitat. L’antiga escombra feta de branques de bruc i els rasclets de jardiner han estat substituïts per màquines bufadores accionades amb motor de benzina que contaminen amb fums i acústicament l’ambient alhora que embruten l’entorn, diguem-ne el de segon nivell, aquell que resta fora de la feina estricta dels operaris que accionen els bufadors.

Conclusió: les innovacions tècniques estan molt bé, però sempre que s’apliquin en el lloc i en la forma per a les que són fetes.

..._

La TV desconcentra

2011-10-02T15:38:00.005+02:00

Qui no té un familiar, o coneguts, amb fills diagnosticats de TDAH (Trastorn de dèficit de l’atenció i hiperactivitat). Tal com comenta la Maruja Torres en la seva pàgina d’avui en el dominical de “El País” aquest problema dels nostres infants i joves està cada vegada més estès. S’han formulat moltes teories sobre aquesta dificultat en l’aprenentatge i les anomalies en la conducta; des dels que cerquen les causes genètiques, com defensen els teòrics de l’individu caçador diferent del sedentari agricultor; fins les que centren la responsabilitat d’aquest dèficit d’atenció en els hàbits socials i culturals dels nostres dies.

Com la Maruja Torres i l’Ana Maria Moix, citada per ella en l’article del diari esmentat més amunt, també penso que l’impacte de les pantalles electròniques en els nostres infants, que els segresten hores i hores de la seva més crítica etapa de vida formativa, abans de fer els tres anys, no pot deixar de tenir efectes importants en les connexions neuronals.

Al llarg de milions d’anys els humans hem generat un cervell adaptat al món que ens envolta i als seus estímuls naturals. El ritme dels esdeveniments, les seqüències dels fets es regien per unes lleis naturals lògiques i amb patrons de temporalitat fixes. Però ara no és així, ens els últims vint o trenta anys, més exactament des de que tenim pantalles de TV en color, el món que perceben els infants és radicalment diferent: ple de tècniques del videoclip o les múltiples seqüències d’anuncis publicitaris encabides en menys de 20 segons.

Aquesta revolució en la percepció de l’entorn no pot ser totalment innòcua, els subjectes passius que perceben una activitat forasenyada en la pantalla aliena al seu propi organisme físic, tard o d’hora patiran els efectes d’aquest canvi en la forma d’interactuar amb l’entorn. Sabem de nens que tenen problemes dentals per la pressió de tantes hores de mandíbula subjectada sobre la mà i amb el colze sobre el terra o la taula. Altres nens passen hores mirant-se frenètiques successions d’imatges amb un text, o una banda sonora, que no entenen per causa de la edat o perquè la llengua en que s’emet els és totalment desconeguda.

Potser cal posar remei urgentment, com diu Ana Maria Moix: “Esos crios se convertirán en adolescentes y luego en jóvenes a medio cocer.../... Como causa principal de ese retroceso educativo, la dejación que la mayoría de lo padres han hecho al confiar la educación de sus hijos, desde la más tierna infancia, a la hipnosis de la pantalla del televisor”.

Histeroscòpia fallida

2011-09-21T00:15:00.007+02:00

Un dimecres de tardor l’Esther tenia cita a la planta de Cirurgia Sense Ingrés d’un centre hospitalari local per a fer-se una "histeroscòpia", una mena d'endoscòpia del coll uterí i de l'interior de l'úter. La feina va anar malament de forma que van produir-li una "falsa via". Els fets d’aquell dimecres, i del dies següents, van ser com segueix:

Dimecres
Hora 11:00. Ingrés per a realitzar-se la prova a fi d'analitzar un pòlip endometrial detectat per ecografia. Prèviament s'ha pres per ordre de la doctora responsable de la prova 5mg de Diazepam (Valium). Per facilitar el pas de l'endoscopi, el dia anterior l’han fet ficar-se, a prop del coll uterí, uns comprimits sisebats, diuen que són per augmentar l’elasticitat de l’úter. Per a la prova primer una doctora ha d'obri camí amb una guia, degut a l'estremadament petit diàmetre del coll uterí de la pacient menopàusica que no ha tingut mai fills. La guia se surt del coll uterí i perfora la paret endometrial obrint una "falsa via". La doctora retira la guia i suspèn l'exploració. Recepta una setmana d'antibiòtic i tornar a ginecologia d'aquí a dos mesos.

Hora 12:45. Alta hospitalària. No hi a febre, ritme cardíac normal, petites molèsties pèlviques.

Hora 13:00. Pel camí a casa comença la sensació de fred intens i nàusea. Arribant a casa la temperatura és de 36,3ºC, però amb convulsions incontrolables, fred en extremitats i rostre, retirada de la sang superficial, dolor generalitzat, agitació, vòmit.

Hora 14:00. Han parat les convulsions, pren unes glopades d'infusió, temperatura axil·lar 38,5ºC, persisteix la sensació de fred.

Hora 14:15. Pren primera dosi d'Amoxicilina/Àc. clavulànic 875/125

Hora 15:00. Temperatura axil·lar 39,5ºC

Hora 15:30. Hem retornat al centre hospitalari, via Urgències, ens fan anar a la planta d’obstetrícia.

Hora 15:45. Una ecografia descarta líquid en zona pèlvica, temperatura normal, sense febre. Prenen mostra de sang per a fer analítica.

Hora 17:50. Administren Nolotil per via intravenosa, gota a gota. La ginecòloga ens comenta que descarta perforació però suggereix esperar evolució.

Hora 18:50. Temperatura axil·lar 36,5ºC

Hora 19:15. Pressió: sistòlica 120 mmHg; diastòlica 56 mmHg

Hora 19:30. Analítica correcta. Alta i recomanació de retornar a URG en cas de dolor molt intens. La doctora explica que els problemes poden aparèixer una setmana més tard de la perforació. Sense esperar-s'ho l'Esther ha estat ocupant tota una tarda un llit de partera d’un prestigiós Hospital. Un servei, en la planta d’obstetrícia, excel·lent, gent molt treballadora, molt qualificada i molt amable; tot i la reducció de personal per causa de les "retallades".

Dijous
Hora 08:00. Pressió: 83 / 52 (Decidim no prendre l'Irbesartan-Hidroclorotiazida de cada dia)
Hora 15:00. Pressió: 103 / 62
Hora 22:00. Pressió: 110 / 64

Divendres
Per compromisos d’agenda aquest dia no s'han pres dades.

Dissabte
Hora 08:00. Pressió: 137 / 84
Temperatura axil·lar: 36,9ºC
Observacions: Brot intens d’herpes labial, provablement a causa de l’estrès del dimecres, afecta llavis, genives, llengua, interior narius. Tractament amb Aciclovir. La diarrea persisteix des de l’inici del tractament amb antibiòtics, el qual és amb seguretat la causa: són 3 grams/dia d’antibiòtic via oral.

Diumenge
Hora 12:00. Pressió: 120 / 74
Temperatura axil·lar: 35,6ºC

Dilluns i Dimarts
Dificultats per a menjar a causa de l’herpes. Finalitzem la sessió d’antibiòtics. Temperatura i pressió arterial estabilitzades.

Ruptures

2011-09-04T17:09:00.008+02:00

Poques coses deuen ser tan obstinades com la realitat dels fets: si ha sortit el sol aquest matí pel nítid llevant de setembre i la seva lluentor ens cega, encaparrar-nos en negar-ho és pueril i absurd. Tot i així, trobarem aquells que fan com si encara no s’hagués fet de dia; tancant persianes i finestrons diran que encara és negra nit.

Una actitud semblant és la d’aquells que volen ignorar l’existència del passat i dels fets que hi van viure en aquells temps pretèrits. Tenim coneguts que després d’un divorci volen recollir, i destruir, les fotos del casament que s’han escampat arreu l’arbre familiar com les figues madures en les branques de la figuera.

El temps passat conté la nostra història, indefugible, real, incanviable; la qual seria convenient no oblidar per ser rics en coneixença i estalviar-nos de caure en els mateixos errors una altra vegada. Per molt que retallem la imatge d’una persona de la postal d’aquells vells temps, potser realment feliços, tant la persona que volem esborrar del nostre passat com els vincles amb ella (o ell) persistiran en el llibre de la realitat dels fets tant o més ferms que si haguessin estat signats en escriptura notarial.

És un fet evident, però algú ho havia de dir! Deixeu les velles fotos en la seva integritat.

NOTA: La imatge és una manipulació dels panells "Adam" i "Eva" del conegut retaule de Gant de Jan Van Eyck (1432) anomenat l'adoració de l'Anyell Místic.

...-

Matar un cirerer

2011-08-25T17:40:00.003+02:00

Per començar, perdoneu-me aquesta al·lusió a la famosa novela de Harper Lee: Matar un rossinyol, i la commovedora pel·lícula de Robert Mulligan del mateix títol.

Un matí de la meva infantesa, segurament era diumenge, acompanyava al meu pare en la recerca d’herba pels conills (al pati de casa teníem una gàbia de fusta amb mitja dotzena de llorigons, com tants d’altres veïns) quan ell em va fer un comentari d’aquells que resten gravats a la memòria per tota la vida. Parlant de la fragilitat dels arbres va dir-me ”Només cal una incisió que talli l’escorça d’un arbre encerclant tot el tronc perquè un gran exemplar mori; la saba flueix per la capa més nova de fusta, la que hi ha justament sota la pell, per això una petita incisió que l’afecti fa que l’arbre s’assequi”. Aquest capa de fusta és la que ha deixat al descobert unes mans inqualificables, de forma que han mort el cirerer que tant bellament esplendia la darrera primavera en un jardí proper a casa de la meva amiga Rosalia.

Certament, la seva situació quasi sota l’ombra de la palmera sobtava, les branques d’ambdós arbres s’intricaven, però sense molestar-se. La palmera ha estat produint una gran quantitat de dàtils de color carbassa brillant, petits i aspres; en canvi el cirerer víctima de la brutalitat humana perdia les petites cireres encara ben verdes a cops de bastó.

Quan li ho vaig dir a la meva amiga va fer un sentit gest de tristor i enuig. Com jo, quan després de sorprendrem per la inesperada mort del cirerer vaig veure la causa en el tronc encerclat per l’eina del desconegut botxí d’arbres.

...-

Cuablanques

2011-08-14T11:51:00.007+02:00

Foto: Adrian Benko (Slovakia)

Sovint ens passa que allò que ens va malament en alguna circumstància també ens genera efectes positius en altres situacions. És l’essència d’aquella dita castellana del “No hay mal que por bien no venga”. Un exemple pres de la natura més propera ha estat la colonització del meu carrer por un estol d’orenetes cuablanca. No han nidificat aquí però un nombrós grup s’hi passa hores alimentant-se dels insectes que la feblesa dels plataners d’ombra ha possibilitat de créixer.

Anys enrere, quan els plataners eren arbres sans, els sonors crits dels falciots negres alegraven les primeres hores del sol de llevant xisclant amb passades a gran velocitat prop les finestres de casa. Enguany els falciots no han vingut, però si les orenetes cuablanca que a mitja tarda passegen lentament sense gaires crits a uns metres sobre la part alta dels arbres que cobreixen d’ombra ambdues voreres. Des de fa un parell d’estius, potser tres, els plàtans han estat atacats pel petit insecte paràsit específic d’aquest arbre i de nom “Corytuca ciliata” una petita mosca, d’uns tres mil·límetres, plana, que es deixa agafar fàcilment i que fa olor vegetal quant les xafes entre els dits.

Així, doncs, tot i les fumigacions municipals de finals de primavera, la feblesa dels plàtans d’ombra afavorida pel fong “oïdi” juntament amb la “Corytuca” ha fet que les cuablanques s’alimentin, criïn els seus pollets i ens entretinguin amb els seu vol, planejant discretament i amb elegància sobre els arbres davant les finestres de casa.

Foto: Plàtan d'ombra malalt per l'oïdi i la corytuca.

...-

Viatge en bus municipal

2011-08-07T12:56:00.010+02:00

Foto: Façana de la parròquia i altres edificis dels salesians a Terrassa.

Vull relatar-vos l’experiència del viatge en “bus” al centre de la ciutat que vam fer una emborinada tarda de la setmana que ara acaba, tot i prenent-me aquesta tasca com a remei per allunyar les negres boires que desprenen els suplements econòmics dels diaris amb fulls de color salmó, amb articles que reconeixen la inevitabilat d’una nova recessió mundial, on els experts economistes critiquen la decisió errònia de les polítiques centrades en la reducció del dèficit. Polítiques que des del 2008 fins ara no han fet altra cosa que agreujar la crisi sistèmica mundial; avui, tres anys després, tenim més atur, més dèficit, més morts de fam al dia... Ho diuen premis Nobel com Paul Krugman.

La historia que ens ocupa va ser originada per la conversa que en el seient del darrera nostre generava un senyor entrat en la seixantena, xerraire compulsiu, y una dona grasoneta d’uns trenta anys amb aspecte forani, potser era sud-americana, origen confirmat pel seu accent malgrat no tenir trets físics d’indians.

El fet va ocórrer en el viatge de tornada. Havíem anat al centre a la recerca d’unes sabates per a la Marina quan en la nostra mateixa parada, del bus de la línia 5, ens va cridar l’atenció un home alt malpentinat i parlador que no parava d’atabalar el venedor de fruites i verdures d’una botiga propera. Arribats al centre de la ciutat vam fer les nostres gestions per comprar el que havíem de menester, infructuoses s’ha de dir, i ens vam dirigir a la parada del bus línia 5 que ens retornaria a casa. Allà vam veure una mare i una filla d’uns 12 anys, plorant ambdues, i un pare donant explicacions a uns policies municipals. Sembla que uns pispes els havien pres la motxilla de la nena i havien pujat a un bus de les línies 3 ò 7, vet a saber. Va arribar el nostre bus de la línia 5 i ens vam dirigir, com sempre, als seients del fons prop de la porta de sortida. Darrere nostre el xarlatà de l’anada enraonava, amb veu ben alta, dels seus assumptes personals amb la sud-americana que he citat més amunt. L’home deia a la noia:

-Con mi hijo tengo buena relación. Tiene mellizos, niño y niña...
-Qué bien, la parejita! –Va comentar la noia.
-En cambio mis hijas no me hablan. Una porque no entré en su embrollo. Me pedía seis millones, de pesetas, pero al final resultaron treinta y cinco. A una amiga y a su hermana sí que las metió en el ajo... Ahora me dice que se quiere matar. Yo le he dicho: “No te hundas... De todo se sale y todo tiene solución!”
-Pero... ¿Porqué no le hablan sus hijas?
-Bueno. Es que me casé con otra mujer...
-He llegado a mi parada, “Salesianos”, -va interrompre'l la noia- soy salesiana. Espero verle mañana en misa!
El bus de la línia 5 va obrir la porta central però la del darrera no.
-Puerta...! –Va cridar el xerrameca des del fons del bus al conductor. Ara sí, la porta s’obri deixant lliure el pas a la germana salesiana i a una altra dona que devia ser del mateix ofici i que l’acompanyà, en silenci, camí del proper edifici que els salesians tenen en el barri des de mitjans del segle passat.

No som dels que paren l'orella a converses d'altres, però en aquesta ocasió l'estridència de l'home feia imposible defugir les seves paraules, potser irreals o exagerades, potser fruit d'un desequilibri psíquic.

...-

Arqueologia i cinema

2011-07-30T12:36:00.005+02:00

En el canal de TV “La Sexta 3” dedicat a cinema on passen cinc pel·lícules cada dia, la major part d’elles obtingudes dels arxius més clàssics i empolsats del segle passat, van emetre recentment una pel·lícula modesta però que no vull deixar de comentar. Es tracta de “La Venganza” segons el seu títol en castellà.

L’argument base és la captura en un petit poble del sud d’Espanya d’un delator per part d’un equip encarregat de venjar, deu anys després, la delació dels seus col·legues delinqüents a canvi de la seguretat i protecció en un apartat poble d’una resseca Andalusia. L’equip venjador format per John Hurt i un jovenívol Tim Roth, amb l’ajut de quatre “navajeros” locals, entre ells un sorprenent Enrique San Francisco capturen el delator, el qual l’hauran de dur a París. A partir d’aquest moment la pel·lícula passa a ser una veritable “road-movie” plena de carreteres i de camins sense asfaltar, polsegueres, benzineres desertes, camps ressecs; y no podien faltar els molins del Quixot apropiats (segons els guionistes) per buidar la bufeta... El gran Fernando Rey és el cap de policia espanyol encarregat de la persecució dels segrestadors, però la seva aparició en la pantalla no passa de tres o quatre escenes de pocs segons, i quasi sense text.

Laura del Sol és la noia del film i simbolitza el triomf en la lluita per la supervivència en un món on tots estem abocats a la mort sense remei.

El film es fa feixuc, amb llargues escenes de mirades en silenci, especialment la del personatge interpretat per John Hurt, i discursos filosòfics del segrestat, Terence Stamp, però no deixa de ser una peça especial i original que mostra una Espanya eixuta, plena de vells castells i mals camins com la descrita per alguns viatgers europeus del segle XIX. Ja os ho dic: “La venganza” del Frears és una curiositat quasi de vitrina.

Fitxa tècnica:
Títol: En castellà “La venganza”, original anglès “The Hit”
Any de producció: 1984
País: UK
Direcció: Stephen Frears
Intérprets: John Hurt, Terence Stamp, Tim Roth, Laura del Sol, Bill Hunter, Fernando Rey, Jim Broadbent, Enrique San Francisco
Guió: Peter Prince i Stephen Frears
Música: Paco de Lucía
Fotografia: Mike Molloy
Duració: 98 min.
Públic apropiat: Cinèfils amb força tems lliure
Génere: Drama, Road-movie

...-

Cinc banyades

2011-07-19T11:39:00.010+02:00

La foto d'un brau ferit que ha tombat un torero ha estat obtinguda de diverses webs antitaurines.

Diumenge passat a la madrilenya plaça de braus “Las Ventas” un jove matador de vedells mexicà (“azteca” com diuen alguns mitjans) va resultar greument ferit per l’animal que muletejava pel seu lluïment i per a delectar el públic de la plaça com a prolegomen de l’acte de donar-li la mort travessant-lo amb l’estoc. La “cogida” va ser gravada i emesa per algunes televisions, on també eren descrites amb detall les cinc banyades. Podeu veure-la en youtube.com però no ho recomano, és una "cogida" més, un espectacle de mal gust , com tantes altres que hàgiu vist.

Aquesta notícia m’ha fet concloure que de la mateixa manera que els clients de les prostitutes de carretera són també delinqüents culpables, segons la nova normativa catalana impulsada per CiU, els espectadors que han pagat per fer l’espectacle bàrbar, cruel, morbós i sanguinari de la matança de sis toros també són responsables dels danys, tan previsibles, que poden patir els “matadors”. No sé com aquells que han organitzat la “fiesta” i el que l’han finançat (els espectadors i els ents subvencionadors) poden dormir sense sentir-se culpables del coll traspassat del jove mexicà, i del patiment dels vedells, jònecs, o toros, esquitxant de sang la sorra de la ignominiosa plaça de braus.

-¿Quant de camí cal recórrer encara per assolir la civilització?

...-

Transpiració i refrigeració

2011-07-11T14:40:00.011+02:00

En el berenar que uns meus nebots van organitzar ahir amb motiu de l’arribada als tres i nou anys, respectivament, dels seus fills en l’agradable patí de les palmes de la comunitat de Sant Honorat, vaig tenir ocasió de pensar en un tema de física (la refrigeració) lligat a un altre de fisiologia (la transpiració), fenòmens prou coneguts pels estudiants d'ESO, deixant de banda els conceptes d’humitat relativa i saturació, però que alguns lectors potser encara no tenen prou clar.

La transpiració, és un mecanisme dels ésser vius (les plantes també transpiren) fonamentalment dirigit a regular la temperatura del cos, que com demostra la física el fet de convertir un líquid en vapor requereix energia que en ser absorbida del cos que transpira fa baixar la seva temperatura. Centrant-nos el cas del humans, quan la temperatura de l’organisme tendeix a passar del 36,5º C el sistema nerviós activa les cèl·lules sudoríferes que prenen aigua (H2O) de l’entorn, de sota la pell, tot i que al final l’aportació principal la fa el sistema sanguini, i l’extreu a la superfície de la pell amb la finalitat de que s’evapori amb el desitjat efecte refrigerador. Arribat aquest moment poden donar-se dues situacions: Si ens trobem en mig d’un intens corrent d’aire amb baix índex d'humitat relativa, l’evaporació serà intensa, ràpida i amb efectes instantanis; potser no arribarem a apreciar gotes de suor sobre la pell, les microgotes s’evaporaran abans de ser detectades pel tacte o per la vista sobre la nostra pell. Si, en el cas contrari, ens trobem en un ambient saturat d’humitat l’evaporació no es produirà i les gotes de suor esdevindran cada cop més grosses regalimant per la pell amarada d’aigua robada a la sang, amb un petit percentatge (diuen que el 2%) de sals, urea, i altres productes recollits per les glàndules sudoríferes; per descomptat el greix corporal no intervé en aquest procés: tots sabem que la cansalada "el tocino” es fon quan la planxa passa dels 80º C. Creieu-me a la suor no hi trobareu gens del greix que alguns conservem en l'entranyable “tortell de reis” que tenim al voltant del melic. Una observació important: Hi ha qui posa dificultats a la transpiració refrigeradora embolicant-se el cos amb plàstic: Compte! Això té el risc d’espatllar per sempre el sistema renal i fer-nos patir malalties nefrítiques de difícil guariment.

La refrigeració, és el fet que fer baixar la temperatura del cossos vius o no. Si ens posem davant d’un intens corrent d’aire (com la generada per les pales d’un ventilador, o pel preciós ventall xinès de seda natural de l’Alberta) l’evaporació de la humitat superficial de la nostra pell ens farà baixar la temperatura amb una agradable, o desagradable, sensació de frescor. La temperatura de la sala on el ventilador bufa serà la mateixa tant si està engegat com si està desconnectar. Fins i tot amb el ventilador engegat la temperatura pujarà per l’efecte del corrent elèctric circulant per les bobines estatòriques del motor de l’aparell.

Conclusions:
1 - Fer exercici físic en condicions de saturació hídrica ambiental pot fer-nos perdre molta aigua, quilos d’aigua corporal, fins la deshidratació i la mort, però el greix consumit serà mesurable només en mil·ligrams.
2 – Deixar un ventilador bufant sol dins d’una sala només produirà que la temperatura ambiental s'incrementi paral·lela a la factura de l’electricitat.

Ginesa Ortega

2011-07-06T11:47:00.007+02:00

Aquest vespre el tradicional Castell de Focs, al barri del Poble Nou, marcarà la cloenda de la "Festa Major de Terrassa 2011". Enguany, personalment, he aprofitat molt poca cosa de l’ampla oferta cultural, artística i d’oci que l'Ajuntament ha organitzat. Només el passat dilluns dia 4 de juliol a la Plaça Nova vam poder apreciar la professionalitat de l’artista flamenca catalana Ginesa Ortega, malgrat que nascuda a França s’ha format i ha desenvolupat el seu saber fer entre nosaltres. Aquesta col·laboradora de J. M. Serrat, en alguns dels seu darrers treballs, ens va delectar amb la seva veu, el seu art i el del seu equip, entre las vuit de la tarda fins ben passades las nou en la fresca i molt neta (per l’aiguat del migdia) platea de totxo massís disposat en espiga de la plaça. L’audiència, que va omplir l’espai previst per l’organització: uns quatre o cinc centenars de cadires plegables, va seguir amb entusiasme i educadament el concert sovint acompanyant encertadament amb palmes.

Compartim l’opinió de la Reme, una filla de Carmela l’entranyable veïna de Rosario que allà pels anys cinquantes del segle passat compartien habitatges bessons d’un mateix pati de veïns. La senyora Reme acompanyada del seu marit, van apropar-se’n per saludar-nos cap al final del concert. Tal com ella ens comentava, a cau d’orella, creiem que Ginesa Ortega és una cantant d’estil personal i de genuí flamenc, de veu preciosa, potent i incansable; com va quedar demostrat dilluns passat acompanyada simplement per una virtuosa guitarra, el calaix, las palmes y el “taconeo” de dos ballarins. El micròfon va fer espetarrecs en algun moment: ja se sap, coses del directe.

De la Indústria al Kindergarten

2011-06-28T13:34:00.008+02:00

El sector industrial català va de baixa, des que tinc coneixement he vist desaparèixer segments industrials un darrera l’altre, com les baules arrossegades pel pes de l’àncora, començant pel tèxtil en totes les fases de producció: des del pelatge de les pells de be fins el sotrac dels telers que eixordaven els caminants a les voreres dels terrassencs carrers de Jacquard, Montcada, Cervantes, Sant Gaietà... Després ha desaparegut l’activitat mecànica auxiliar del tèxtil, i aquesta ha arrossegat altres activitats amb el resultat de l’alt índex d’atur que no para de créixer.

El recent anunci de l’acomiadament de 390 treballadors de la planta d’Alstom a Santa Perpètua (Vallés Occidental) confirma la tendència imparable vers la desindustrialització. La manca d’activitats productives té l’efecte de reduir dràsticament les aportacions al sistema fiscal i per tant dificulta el manteniment de les despeses del cos social i les seves estructures administratives, sanitàries, educatives, logístiques... Un desastre que algú haurà d’aturar.

Aquests treballadors d’Alstom que ara, simulant ser esclaus i gladiadors sota la petjada de Roma, reivindiquen festivament pels carrers el manteniment del seus llocs de treball d’aquí a pocs mesos hauran canviat el seus vestits de la Roma Imperial per una nova vida social i familiar. Els col·legues de tantes hores, de tants dies i de tants anys passaran a ser poc més que un contacte de correu-e; i ells mateixos acabaran, malhauradament sovint, com la font d’un ajut imprescindible pels seus fills fent-se’n càrrec dels néts, de les hipoteques... i del que calgui.

.../...

NOTA: Amb aquest post he arribat als 200 articles.

La cosa pública

2011-06-16T17:16:00.005+02:00

Foto: Parlamentaris d'ICV protegits per la policia. Font: La Vanguardia.es

La meva lectura del llibre col·lectiu “Reacciona” ha coincidit amb la vergonyosa acció violenta d’un molt nombrós grup de persones inserides dins el moviment 15-M de BCN contra els representants legítims de catalans: contra els diputats de la Generalitat de Catalunya. L’acció sense precedents, tot i que alguns ara tracten de minimitzar, atribuint-ho a minories descontrolades alienes al moviment dels “indignats” ha evidenciat el que ens temíem en un post del 22 de maig. Amb voluntarisme, indignació i accions pintoresques com plantar hortalisses al jardins públics, no n’hi ha prou per dirigir un moviment que comptava amb una gran acceptació social (ara ja no tan gran). Cal saber on es vol anar, dotant-se dels mitjans per fer-ho, creant estructures de gestió (no cal que siguin autoritàries) però és imprescindible un servei d’ordre, una logística, una estructura organitzativa, un organigrama on quedin establertes las diverses tasques del moviment i les persones que hi formen part de cada una de les “comissions”.

El servei d’orde és fonamental, un moviment que ha alliberat tanta energia,en paraules d’Iñaqui Gabilondo, té una gran responsabilitat i la feina serà àrdua, per tal de dirigir la força en el camí correcte i controlar els intents de desprestigiar-lo. Com realment ja ha succeït, quan han pres el control de les accions els brètols i trinxeraires de sempre. No digueu que ha estat la policia infiltrada. Hi ha imatges del violents: denuncieu-los, netegeu el moviment 15-M de paràsits i oportunistes.

Sincerament, us he de dir que soc pessimista, tal com escriu Baltasar Garzón en el seu escrit “Reaccionar para avanzar” inserit en el llibre citat al començament d’aquest post, manca educació i formació sobre la cosa pública i amb aquesta greu mancança el moviment ja ha fracassat. Diu Garzón, a la pàgina 49:

“Por desgracia la capacidad de indignación, motor para la capacidad para reaccionar està vacía. El nivel de adormecimiento es muy peligroso porque conduce al desinterés más absoluto por lo público y por lo solidario. Nada es mio y por tanto nada tengo que hacer por mejorarlo”

Això val per àmbits ven diferents: quan parlem de corrupció, també quan mirem els que trinxen mobiliari urbà i dels qui, ahir, escopien, apedregaven, insultaven, pintaven d’esprai o agredien els representant legals del catalans.

Viatge a Andalusia

2011-06-03T10:09:00.021+02:00

Disculpeu-me la manca d'activitat del mes de maig. Per raons familiars vaig estar un dies per Jaén, Puente Genil i Ronda.

La foto correspon a la ciutat de Ronda; en aquells moments una parella d'artistes interpretaven sota la glorieta dels jardins del passeig de Blas Infante, prop del Parador de Turisme, la popular "Scarborough Fair" de forma sublim i amb perfecta adaptació a l'entorn.

Diari del viatge

Dimecres, 25.05.2011
Primer dia, des de Terrassa a Jaén, més de 900 km a la velocitat de 110 km/h. Dit d’altre manera: Sortida de Ca n'Anglada a les 07:30 del matí fins les 19:30 hora d'arribada a l’aparcament soterrani, planta menys tres, de l’Hotel I.C. de Jaén. Descomptant les parades per causes fisiològiques i per l'atenció lògica a la salut són 10 hores dintre de l’habitacle de l'automòbil. Allotjament a les habitacions de la primera planta amb vistes a l’Avinguda de Madrid, orientades a llevant. Bona qualitat del servei, bon preu i decoració extremadament clàssica que no s’avé amb la construcció recent del hotel.

Dijous, 26.05.2011
Desdejuni a l’Hotel I.C. a les 8:00. A les 8:45 sortida en direcció al cementiri San Eufrasio, on ens esperen per a procedir a la exhumació de les restes de MTL els empleats municipals i el responsable de la funerària, hora concertada 9:30. Són puntuals, nosaltres quatre i els tres funcionaris ens dirigim al pati segon, secció 6, nínxol X. Els empleats municipals tenen preparat un carretó, una pala, un mall de paleta i un recollidor de ferro amb mànec llarg. El cementiri fa aspecte de gran abandonament. Tombes de marbre que ha perdut la lluentor amb la tapa entregirada, parets senceres de nínxols esfondrats i plens de runes. Tot plegat té aspecte desballestat, construccions rònegues i plenes de molsa renegrida. La Núria, massa sensible a aquestes emocions marxava d'aquell pati quan l’empleat destinat a fer el paper del clown de l’escena primera del cinquè acte de Hamlet agafà la maceta i va preguntar-nos: ¿Rompemos la lápida? –“Si, claro!” vam dir-li. Al segon cop la pedra grisa gravada amb la imatge del natzarè coronat d’espines i arrossegant la creu sobre el nom del difunt va petar esberlant-se de forma radial en diversos trossos, deixant al descobert un envà de petits maons plans, la veritable tapa del nínxol. Amb pocs cop d’escarpa va cedir aquella tapa disposada fa més de cinquanta-quatre anys. Va quedar al descobert un crani, cara amunt, la caixa s’havia desfet tret de un parell de fustes de l’amplada d’una mà i la llargada de dos pams. L’enterramorts, desenterramorts en aquest cas, amb guants blaus de neoprè va anar destriant els ossos reconeixibles i deixant-los dins la bossa blanca que l’home de la funeraria havia obert i deixat al terra prop la tomba acabada d'obrir: El crani, els fèmurs, alguns ossos dels braços, la mandíbula perfectament conservada, i altres petites peces òssies, potser alguna costella i prou; ni vertebres, ni malucs, ni falanges es reconeixien. L’home de la funerària, vestit amb uniforme blau impecable de funcionari, va tancar la bossa blanca i tots el vam seguir cap a l’exterior del cementiri on l’esperava un cotxe fúnebre. Vam pujar al nostre cotxe berlina i vam seguir el cotxe fúnebre per les rondes exteriors de Jaén, fins el modern tanatori amb crematori situat en els afores de la ciutat. Dues hores després ens van lliurar les cendres, encara calentes, dins d’una urna funerària de color metàl·lic entre bronze y granatós tot dins una bossa de teixit blau fosc sense cap anagrama ni inscripció.

Era massa d’hora per dinar i vam decidir fer camí direcció Puente Genil via Torredonjimeno, Martos, Alcaudete, Luque, Doña Mencía, Cabra, Lucena i PuenteGenil, 117 km. Haviem fet més de mitg camí quan vam parar a dinar en un restaurant de carretera. Casualment erem a Doña Mencía on viu un antic veí nostre amb la seva família. Havent dinat vam trucar-los, potser els vam espatllar la migdiada però la emoció i l’alegria que causà la nostra visita els va emocionar l’allò més. Llàgrimes, abraçades fruits del retrobament inesperat després de 14 anys sense veure’ns.

Al voltant de les 18:00 hores vam arribar a l'Avinguda de la Estación de Puente Genil on s’ubica l’hotel El Carmen, una antiga fàbrica de farina construïda el 1904 i remodelada al 2007 en esplèndid hotel. La Núria rep nombroses trucades al mòbil amb motiu del seu aniversari oficial de naixement. Després d’intal·lar-nos vam tenir temps per anar a casa de la tia Lola. Allà vam conèixer un seu net, metge, MIR de tercer anys, segon fill de la cosina Pili. Passades les 21:00 sopàvem al pati de l'hotel El Carmen separats del carrer per una ampla i llarguíssima tanca de bardisses de rosers agrests atapeïts de flors vermelles. Quedem amb els companys de ruta en mandrejar una mica l’endemà i baixar pel desdejuni a les 9:00 hores.

Foto: Jacaranda dels jardins de Doña Filomena

Divendres, 27.05.2011
Avui tenim programada la visita a casa del Toni, fill de la cosina Lluïsa. A les 8 del matí el dia és gris i plujós. La tènue pluja casi no mulla les llambordes però el reflex de l’estanc del pati, que corre paral·lel a les bardisses de rosers agrests, mostra múltiples cercles concèntrics que s’expandeixen aquí i allà sobre la llisa superfície d’aigua. He obert una de les tres altes finestres que té l’habitació i entra la peculiar olor de les ciutats d’oliverars i de trulls, dels residus fermentats resultants de l’extracció de l’oli barrejats amb la remor d’alguns vehicles que circulen per l’Avda. de la Estación, el piular dels pardals que demanen menjar i reafirmen en seu territori arbori tot fent saltirons entre les antigues teulades àrabs de ceràmica sovint vidrada.

Després del desdejuni hem anat carrer avall en direcció al centre de la ciutat, i hem parat davant l’antiga fàbrica de codonyat “Doña Filomena” que també era la residència senyorial a les afores del poble de la família Reina, des de molt abans de la Guerra del 36. Les portes de l’ample jardí eren obertes i vam decidir-nos a entrar i guaitar els indrets on la senyora Rosario havia treballat tantes i tantes hores en la seva joventut, fent codonyat quan era temporada, a la tardor; i rentant roba, fregant, traient males herbes i cosint quan la feina dels codonys s’havia acabat. Ens va sortit a rebre el nou amo de la casa, un amable home de 78 anys, antic pagès treballador incansable que amb el propi esforç i amb treball constant ha aixecat un petit negoci d’hostaleria que l’ha permès comprar la meitat de les possessions de la arruïnada família Reina. L’home ens ha mostrat l’interior de la casa el pati interior, ara cobert, és un gran saló de convencions. Ens ha emocionat l’extraordinària amabilitat d’un home d’esquerres que s’ha fet a si mateix, malgrat quedar de ben petit orfe de pare, mort per les represàlies dels liquidadors de la Segona República Espanyola. Sortint de "Doña Filomena" visitem uns populars magatzems, de propietat valenciana, situats prop d’una antiga sitja en el camí d’Aguilar de la Frontera.

Visitem la família de la neboda Soledat de Terrassa, el nebot d’ella el Toni no hi era, tots els matin ha d’anar a Cabra, però la seva muller el seu fill mostren una extraordinària alegria. Després arriba la Lluïsa, mare del Toni, que ha enviduat recentment acompanyada de la seva filla Sara. Un gran lloro verd en el qual no havíem parat atenció comença a cridar esverat, cada cop més fort, de manera que el fill del Toni pren la gàbia i l’amaga al pis superior. Acompanyada de la seva filla la senyora Lluïsa marxa pràcticament sense badar boca. Té un caràcter especial que entristeix alguns del seus familiars més propers.

Aperitiu a la Matallana i dinar en Casa Pedro. El cambrè que ens atén ha viscut molts anys en el Pla del Bonaire, un barri de Terrassa. La cuina i el servei de Casa Pedro són de “deu”.

Descans o migdiada fins les 17:00. Després visita a casa de la tia Lola, passem primer pel carrer on havia viscut l’Àngela. Converses plenes a vessar de nostàlgica amb les velles veïnes retrobades després de tants anys. Una constatació: no totes han sobreviscut al pas del temps.

Al vespre tapeo i cervesa en una terrassa davant d’un IES i a prop de “Doña Filomena”. Conversació amb gran part de la família de Lola fins les dues de la matinada.

Foto: Reixes a la part vella de Ronda.

Dissabte, 28 de maig de 2011
Dia previst per la visita a la bonica ciutat de Ronda i per a la localització del lloc on dipositar les cendres. Anada a Ronda via: Estepa, Antequera i carreteres comarcals per paratges muntanyencs molt naturals. Arribada a les 11:15 h. Vistes i ambient impressionant. Molts turistes forànis: asiàtics, francesos, centre i nord-europeus, americans. En ser dissabte multitud de persones guarnides elles amb pameles, ells amb frac, evidentment per celebracions nupcials. Cotxes de cavalls. Temperatura bona. Carrers porticats, nets, impregnats d’olors del fins articles de marroquineria, reixes de filigrana, testos de geranis. Hem deixat el cotxe en l’aparcament municipal al costat de l’ajuntament, en la part vella al sud del poble, després de passar amb el cotxe sobre el Puente Nuevo, tan fotografiat pels viatgers. Passem, ara caminant,novament de sud a nord pel Pont Nou (però que data del segle XIX)sobre el Guadalevin. El riu ens mostra les seves aigües netes i refulgents moltíssims metres més avall. Seguim la façana sud del Parador de Turisme fins arribar a l'aeri mirador de l’ajardinat Passeig de Blas Infante. Allá en una romàntica glorieta una parella de músics, amb formació acadèmica clar, interpreten a la perfecció peces amb flauta de bec, arpa, guitarra i veu. La nostra arribada a la glorieta va coincidir amb la dolça veu femenina i la música dels instruments que interpretaven “Scarboroug Fair”; peça popular del segle XII i popularitzada per Simon & Garfunkel en els anys seixantes del segle passat. De Ronda, podem dir que hem fet un petit tast que en deixa amb el regust de gaudir-ne molt més.

Dinar en el el camí de tornada a Puente Genil, parem en un restaurant de carretera als afores de Campillos, on també celebren una convenció familiar a la vista d’un autocar d’on baixen els convidat a la Primera Comunió d’una nena d’uns deu anys, que baixa del vehicle avillada per l’ocasió amb vestit de color marfil de màniga curta i llarga falda, plena de puntilles, guipurs, blondes i beines.

Arribada a Puente Genil a les 17:10, dipositem les centres al peu d’un arbre centenari a pocs metres del cabal del riu, a la riba esquerra, amb bona vista.

Tornada a l’hotel a les 17:30h, dutxa i descans fins les 18:30. Prop de l’hotel viu un fill de la tia Lola. Truquem al número 3 del carrer Copèrnic, però no hi són, una veu jovenívola ens diu per l’intèrfon que el seus pares han marxat a Còrdova amb motiu del naixement del primer net de sa germana Pili. Quan arriben a cada de la tia, troben la Pili que ens mostra, plena de satisfacció, la foto en la pantalla del mòbil del primer net als quinze minuts d’haver vist la llum per la cesària de la mare.

Sopar de montaditos amb una gerra de cervesa per a repartir entre tots quatre en una terrassa de la Matallana. És dissabte, comença a fosquejar, temperatura agradable, ambient esportiu, tothom segueix a les pantalles de TV el partit del Barça a Wembley. Camí de retorn a l’hotel, per l’Avinguda de la Estación, no paren de passar cotxes onejant banderes blau-granes amb estridència de botzines. És evident que el FCB ha guanyat la seva Quarta Copa d’Europa. Quan arribem a l’hotel encara és massa d’hora per anar a dormir. Seiem al voltant d’una de les poques taules lliures en el pati, hi ha molts client que han arribat d’arreu convidats al casament d’una noia de L’Hospitalet de Llobregat. Demanem a l’amable cambré dos infusions i dos brandis; poc després marxem a dormir quan la Rosario mostra signes de fatiga i una mica d’afonia. Ella en aquest dia ha complert un desig llargament esperat: lliurar els seus descendents del càrrec de fer-se’n responsables del progenitor mort al 1957.

Diumenge, 29 de maig de 2011
Dia previst per la visita a la finca del Toni, fill de la neboda Mati, situada a la riba esquerra del riu Genil.

Després del desdejuni com si volguéssim seguir el costum cristià de santificar les festes, però sense tenir nosaltres cap tint de beatitud, hem anat a Jesús, encara que seria millor dir: hem pujat a Jesús. Aquesta petita església, antic cementiri, està ubicada sobre un pujol amb un gran coster orientat a sud que és una gran plaça empedrada a l’estil moresc, actualment destinat a l’aparcament d’automòbils. Però, que a les matinades dels divendres sants s’oficia una emotiva “Diana”, amb la plaça plena de gom a gom sota la llum de la lluna plena, deixant un estret pas pels romans armats de pilums i torxes que amb música de tambors i cornetes, marcialment, prenen el natzarè per executar-lo.

Ens fem fotos al pòrtic del “Jesús”, de seguida una senyora d'etnia rumana d’uns cinquanta anys, com sorgida del passat ens demanat caritat. L’Àngela s’ha ofert per acompanyar-la a una institució de beneficència però la gitana l’ha rebutjada dient-nos: ”Yo no entiendo”. Dins l’església només hi ha un home d’actitud indiferent. El capellà, un home de uns seixanta-cinc a setanta anys, vestit de civil, panxut i agre, ens ha seguit amb notable menyspreu sense dir res, com si vigilés que nos ens emportéssim les espelmes.

Hem passat per la casa del Toni a efectes de confirmar l’hora d’anada a la seva casa de camp. Ens diu que també vindrà el seu germà però no la germana ni la seva mare. Dinar excel·lent al menjador de l’hotel.

La neboda Lluïsa ha demostrat un notable menyspreu per la seva tia y els familiars de Terrassa. No és gens estranya aquesta conducta de part de qui ha ofès tant en altre temps als propis fills i a sa mare. Persones així són dignes de llàstima.

A les 18:30 hem arribat al camp del Toni, desenes de gossos: dàlmates, galgs, llebrers; tres porcs de pell negre, ocells exòtics... Nosaltres hem pres un café o un refresc al voltant d’una porta estesa sobre dos caballets a l’ombra d’una noguera immensa. El germà del Toni m’ha demanat d'acompanyar-lo al parc d’energia fotovoltaica on treballa, de 128.000 m2 i de més de 3 MW de potència. Una meravella de tecnologia punta, neta i necessària.

Dilluns, 30 de maig de 2011
El retorn. Desdejuni a les 7:30 i sortida cap a Catalunya a les 8:25. Carreteres, autovies y autopistes excel·lents. Impressionants les grans extensions d’oliveres andaluses, i les grans planures de Castella-La Manxa. Finalment, després d’un periple de més de 2300 km arribem a Ca n’Anglada passades les 20:00, just per prendre un entrepà al Viena.

Edició revisada amb data 07.06.2011-15:00h

Indignació

2011-05-22T11:58:00.008+02:00

Un de cada dos joves (menors de 30 anys) de tot l’Estat no té feina, i molts dels afortunats que estan empleats ho fan en condicions de precarietat. La generació actual, si ningú hi posa remei, està destinada a ser una generació perduda. No ens estranyem, doncs, que finalment la indignació esclati a la vista del deteriorament de la justícia i de la moralitat del cos social malalt, el Leviatan potser té càncer. El malestar social ha surat finalment en mig d’una gran crisi econòmica fruit de l’especulació, del liberalisme econòmic, de la cobdícia i del robatori clar, sense més adjectius, perpetrat per elegants senyors, de coll blanc i corbata, que encara pispen i volen pispar més tot i que tenen sous de milions d’euros l’any.

La darrera setmana, centenars de milers d’aquests indignats han sortit al carrer, a Madrid, Barcelona, Sevilla... i a moltes ciutats d’Espanya i del món convocats pels moviments socials, com “Democracia Real Ya”, “malestar.org” i tants d’altres, per manifestar la seva indignació i començar a treballar per acabar amb les malifetes del poders; dels formals en mans dels partits tradicionals (potser és prematur qualificar-los d’obsolets, o no?); i del poders econòmics dels dits “mercats” però que són persones amb cara i ulls.

La feina és àrdua i caldrà molta perseverància, pedagogia, organització, bona voluntat, fermesa en la depuració dels trepes, dels corruptes, dels provocadors, dels infiltrats... Molta feina, però no impossible.

Ànims, seny i resistència! Organitzeu-vos!
Joves: La vostra força i el vostre futur, avui i sempre, són a les vostres mans! I no pas en els partits tradicionals ni en els sindicats. Ningú, des de fora, solucionarà els votres problemes. Cal el vostre esforç personal, ferm, conscient i organitzat!
Lluiteu per a que aquest esforç d'ara no es marceixi com una flor de maig!

NOTA: La foto és del diari Público del día 22.05.2011

Conductes i benestar

2011-05-11T11:47:00.005+02:00

El grau de socialització dels individus d’una col·lectivitat està en proporció directa amb el nivell de benestar del que poden gaudir. Dit d’altre forma: una ciutat on els conductors de vehicles són agressius, feréstecs, on tothom va per on li “rota”; perquè els semàfors no existeixen (Istanbul 1980) o perquè ningú se’ls mira (Nàpols 1986) fa que anar en cotxe sigui un exercici desaconsellat i altament irritant.

Sense sortir de l’àmbit de la mobilitat urbana hem observat a casa nostra una creixent falta de respecte de molts conductors. Per exemple, és sorprenent trobar algú que ens indiqui la seva intenció de girar o de canviar-se de “carril” fent anar la senyalització òptica que fabricants de cotxes i la llei tenen previstes amb tal finalitat. En una escala superior de maldat, o ignorància, trobem gent com una noia conductora que ahir a la tarda ocupava una plaça d’aparcament reservat per a persones amb disminució de mobilitat, sense ser ella res d’això. En ser-li demanat que mostrés la tarja d’autorització per estar ocupant aquell lloc va dir-nos: Que no la tenia, però que no pensava marxar...

Sens dubte aquesta forma de pensar, que fomenta conductes individualistes resumides en la dita: jo primer i el que vingui després que es “foti”, és una branca del mateix arbre que tan bé floreix en forma escopinades al carrer, burilles, brutícia, xiclets, excrements de gossos, enganxines blaves i cartellets anunciant serrallers o bruixots. No oblidem els exemplars ciutadans que malmeten el mobiliari urbà i els que embruten parcs, jardins i boscos.

Com no podem separar el conjunt de la societat dels individus que la formen el resultat del creixement de l’individualisme i de la insolidaritat s’està fen evident en el món de la política. Qui s’estranya del progrés de la xenofòbia o del liberalisme econòmic que ens porta al creixement del les “dretes” en tota la UE, immersa en una la crisis econòmica per a la qual l'“esquerra” no té respostes, amb una població desmobilitzada, desmotivada i desorganitzada. Els moviments espontanis, fruits de la ràbia, com els del món àrab o els d’aquí del proper 15.05.2011, sense organització no arribaran a cap lloc.

***

NOTA: La imatge correspon a una tarja inspirada en la d'una associació belga farta dels abusos dels conductors incívics.

Fins on hem d'arribar?

2011-04-30T13:18:00.014+02:00

La notícia de què som més de 4,9 milions d’aturats a tot l’Estat és inquietant, però no sorprenent. L’onada de destrucció de llocs de treball veritablement productius fa molts anys que va començar. La seva acció devastadora s’ha accelerat i no té aturador. Aquesta gran massa d’aturats també té l’efecte pervers de empitjorar la qualitat dels llocs que miraculosament persisteixen: contractes escombraries, a temps parcial, temporalitat, sous de misèria. O, el que és pitjor, feina clandestina, amb frau fiscal, sense prevenció de riscos; i que ara mateix s’està pagant a 3€ l’hora. Resumint-ho: precarietat i misèria.

Això passa a la vista dels governants més socials possibles, amb uns sindicats tradicionals sense veritable implantació entre els treballadors, i encara menys entre els treballadors a l’atur. Aquesta desmovilització sindical, potser programada, sumada al deixar fer irresponsablement de molts inversors, accionistes i empresaris ens ha conduït fins aquí; on el sou mitjà baixa, i baixa; les condicions de treball han empitjorat mentre la qualificació dels treballadors amb formació s’està malbaratant. Dels joves que s’han d’incorporar al món laboral no cal parlar-ne: precarietat i misèria. Aquesta sovint emmascarada pels ingressos dels avis que mantenen cada cop més l’estructura familiar: “Són el pal de paller” deia un expert ahir a la TV3.

Un exemple recent d’aquest indiscutible deteriorament social és el cas d’un meu conegut, Gerard, solter de 50 anys: primer fou acomiadat pel tancament per "Suspensió de pagaments" de la fàbrica on treballava des de ben jove; després fou contractat per una altra empresa on ha treballat catorze mesos d’on fou acomiadat amb tots els empleats per fallida del negoci. Ara ha estat contractat per una firma que subministra treballadors temporalment a altres empreses, una ETT d’aquelles que sorpresivament et truquen al mòbil un dia a les 13:00 per a dir-te "Comences a treballar avui a les 14:00"; quan arribes a la nova feina (sense dinar) et fan anar a un departament diferent del que t’havia dit la simpàtica secretaria de l’ETT. “Ha estat un error” diuen, “demà passa’t per l’oficina que signaràs el contracte modificat”. L’endemà signes el contracte esmenat; i quant surts de l’oficina, havent passat justament cinc minuts, et truca la secretària simpàtica per dir-te: “No cal que tornis a treballar aquesta tarda, perquè ja no fas falta a l’empresa. Ja ho saps! El contracte “per obra” s’ha extingit”. Així és la vida aquesta vigília del 1r de maig de 2011.

Bunyols de mel (Pestiños)

2011-04-18T21:39:00.005+02:00

La següent recepta és la que s’aplica a casa de la iaia Rosario des de sempre. Indefectiblement un dissabte de desembre just el que cau abans del Nadal ella prepara de sis a vuit quilos de farina. Aquí citaré la recepta i el procediment per només un quilo de farina. Rosario diu:

Ingredientes:
- 1 kg de harina de trigo
- 200 ml de aceite de oliva
- 200 ml de vino amontillado
- 1 clavo
- Una pizca de sal
- Una cucharadita de levadura "Royal"
- 100 ml de zumo de naranja
- Una cucharadita de semillas de sésamo
- Una cucharadita de semillas de anís y matalahúva
- Raspaduras de piel de medio limón
- Raspaduras de piel de media naranja

Para freír y acabar:
- Aceite de girasol
- Azúcar
- Canela molida
- Miel (opcional)

Preparación
Aromatizar el aceite de la masa calentándolo en la sartén añadiéndole las tiras de piel de medio limón y de media naranja (no las raspaduras), retirar las pieles de los cítricos antes de que se tuesten demasiado y apagar el fuego. Añadir en el aceite el calvo trinchado y las semillas de anís, matalahúva y sésamo. Dejarlo enfriar.

En el recipiente para preparar la masa poner la mitad de la harina, el zumo de naranja, el vino previamente calentado con un poco de sal, la levadura, las raspaduras de limón y naranja y el aceite de la masa que ya se habrá enfriado. Amasar todo añadiendo el resto de la harina hasta que adquiera una consistencia tal que sea fácil de despegarse de las manos. Dejar reposar la masa una hora.

Transcurrido ese tiempo, aplanar trozos de la masa con el rodillo sobre el mármol enharinado hasta obtener una lámina de dos o tres milímetros de grosor. Cortar trozos rectangulares de 3 x 12 centímetros que pueden ornamentarse, con cortes diagonales, torsiones, dándoles forma de lazo, etc. Freír en abundante aceite bien caliente, dejarlos que pierdan el exceso de aceite y antes de que se enfríen rebozarlos con una mezcla de azúcar y canela molida. Otra opción de acabado, más clásica, es pintarlos con miel un poco rebajada con agua.

Centenaria receta andaluza para hacer gachas dulces

2011-04-14T13:29:00.012+02:00

Esta foto es gentileza del siguiente blog
La receta es tal como la prepara mi anciana pero dinámica suegra, Rosario. La foto de abajo corresponde a las preparadas por ella para Viernes Santo de 2011.

Ingredientes
1 litro de agua (algunos cocineros actualmente utilizan leche rebajada con agua al 50%)
50 g de azúcar
100 g de harina
1 rama de canela
Cáscara de 1 limón
Cáscara de una naranja
2 cucharaditas de matalahúva (o semillas de anís)
50 gramos de aceite de oliva (Rosario utiliza el sobrante de freír los picatostes)
Picatostes (pan frito a dados grandes)
Canela molida
Una pizca de clavo molido
Una pizca de sal

Procedimiento- En una cazuela (*) verter el aceite de oliva y añadir la matalahúva, la canela en rama y las cáscaras de naranja y limón.
- Cuando comiencen a dorarse se agrega un poco de harina, se retira del fuego, añadir 3/4 de litro de agua y calentar a fuego lento, pero sin que hierva.
- Diluir la harina en el 1/4 de litro de agua restante.
- Esta mezcla se va incorporando a la cazuela, lentamente, removiendo bien, para evitar los grumos.
- Añadir el azúcar, la sal y la pizca de clavo molido
- Se deja hervir a fuego lento durante 15 minutos, sin dejar de remover hasta que espese: "hasta que haga fórfora-fórfora", dice una vieja historia que cuenta Rosario.
- Se aparta del fuego, se añaden los picatostes, se vuelca la mezcla en una fuente y se espolvorea con canela molida.
- Dejar enfriar a temperatura ambiente y las gachas estarán listas para comer, mejor en el día siguiente.

(*) Rosario, autora de muchas gachas dulces a lo largo de su vida, las hace en la misma sartén donde ha frito los picatostes. Ver nota número 2

Notas muy importantes:
1- Muchos expertos en la elaboración de gachas dulces recomiendan retirar las cáscaras del aceite una vez fritas. Rosario las deja en la masa. Tened cuidado con las ceras químicas que suelen cubrir algunos cítricos.
2- Rosario añade en la cazuela (o sartén como ella prefiere) con el aceite y el agua caliente la harina directemante sin diluir, poco a poco, cuidando de que no se le formen grumos.
3- Todos los recetarios de gachas recomiendan la proporción siguiente: Una parte, en peso, de harina y diez partes en peso de agua (o leche). Así resultan 100 g de harina para 1 litro de agua; o, 150 g de harina para 1,5 litros de agua.
4- La receta mejora utilizando harina de trigo mezclada con maizena al 50%
5- Para no herrar aconsejo Google consultar, donde hallareis procedimientos a cientos... (Perdoneu-me les involuntàries rimes) ; )

Contra la mentida

2011-04-09T17:16:00.004+02:00

Aquest dies de primavera l’aire del litoral mediterrani esdevé un mal propagadors de les ones de radiofrequència transportadores de les senyal de TDT. Per aquest motiu vam tirar de videoteca, evitant les pantalles pixelades, i vam reveure un parell de clàssics: “Rebecca” de 1940 i “La gata sobre la teulada de zinc” de 1958. Ambdues tenen en comú l’excel·lent interpretació de Judith Anderson: la sinistra majordoma de la difunta Rebecca de Winters a la pel·licula d’Alfred Hitchcock; en l’atre film és la sogra del personatge interpretat per Liz Taylor.

Aquesta última, que comentaré aquí, està basada en un text extraordinari originalment escrit per al teatre per Tennessee Williams. No recordo quan va ser que una pel·lícula em fes fruit tant, gaudint del missatge humà, crític amb el vicis i defectes de la societat capitalista contemporània. “La gata...” és un bellíssim, nítid i quasi estrident crit contra la hipocresia, la mentida, (la mendacidad, diuen el la versió castellana). “La gata...” és un veritable discurs de declaració de principis respecte de la vida i la mort, les relacions familiars, l’ús del patrimoni i l’esforç per obtenir-lo, l’amor conjugal, la caiguda del mites, la falsedat dels polítics: però sobretot és una denúncia de la mentida.

Tots els personatges que T. Williams construeix en aquesta peça són una filigrana de perfecció insuperable, talment com la interpretació dels actors, inclosos el nens en el paper de nebots repel·lents. Una pel·lícula imprescindible de contemplar amb tots els sentits, i més d’una vegada si cal. Recomano no perdre-us les al·lusions a la vella Europa i a la guerra d’Espanya.

Lluminàries i analgèsics

2011-03-27T13:23:00.008+02:00

Casualment han arribat als meus ulls un parell d’articles sobre la tetradotoxina, un potentíssim anestèsic natural, present en alguns peixos de la varietats anomenades “peix globus”, fugu en japonès. La substància és molt tòxica, i d’efecte analgèsic 3000 vegades més potent que la morfina. El verí d’un sol peix pot matar 30 persones per la paralització de quasi tots el seus sistemes musculars excepte el miocardi que no resulta afectat. Els intoxicats per menjar fugu no perden la consciència però quan deixen de respirar evidentment moren. Per això amb ventilació mecànica i altres ajuts poden tornar a la normalitat de la seva vida l’endemà, quan el verí ha estat eliminat del seu organisme.

Convenientment manipulat aquest peix és considerat un menjar exquisit ens països asiàtics. També l’hem vist en algunes llars en forma de làmpada aprofitant la seva costum d’inflar-se, com un globus, quan se sent en perill. Un cop fora de l’aigua s’inflen d’aire cosa que els fan acabar d’exòtics objectes decoratius per a vendre als turistes.

Laboratoris catalans estan treballant sobre l’aplicació mèdica de la tetradotoxina. Seria una bona troballa, molt millor que l’ús vanitós de la botulina un altre dels verins més potents coneguts, considerat arma biològica, y que alguns espavilats aprofiten per fer-se d’or injectant-lo a presumits, vanitosos, neuròtics i altres desequilibrats psíquics amb diners que així mostren parts del rostre paralitzats molts mesos.

Fonts: Wikipedia.org

Energia nuclear: Segura?

2011-03-16T20:06:00.008+01:00

Novament ha passat el que temíem els escèptics de la energia obtinguda de l'urani-235. Ara Fukushima, al Japó, però tothom recordarà Txernòbil l'any 1986. Per causes sempre imprevistes, però que al final són sempre errades humanes, errors tècnics en la manipulació o en el disseny de la planta d’energia nuclear, ha passat altre cop l'alliberament de material radioactiu al medi ambient.

És exactament la metàfora de l’aprenent de bruixot. Els humans estirem les regnes de la natura més del que la natura permet. El resultat en forma de catàstrofe derivada de l’obtenció d’energia ens ha mostrat els ullals altre vegada. Creieu-me, no és impossible un Homer Simpson com el d’aquell capítol en que està a punt de fondre’s el nucli de la Central del senyor Burns.

Podem concloure que la crisi energètica global ha començat seriosament aquest 2011, fruit de la inestabilitat política del món àrab productor de cru i ara amb l'impacte en la línia de flotació del lobby atòmic mundial a Fukushima.

Algú ha calculat l’energia, les emissions de CO2 i el cost econòmic necessari per a obtenir l’urani de les barres que s’han trencat a Fukushima. De les terres amb mineral d’urani natural només poques parts per milió són d'urani metàl·lic. De cada quilo d’urani d'allà obtingut només el 0.7% és U235, el 99.2% és U238. Per a que pugui ser utilitzat en les centrals nuclears cal “enriquir-lo”, de forma que el U235 siguí el 4%. Això es fa amb un complex procés de centrifugació que també consumeix gran quantitat d’energia. Més dades: només 18 països tenen mines d’urani. A l’estat espanyol hi ha mines a Salamanca tancades l’any 2000 per la baixa productivitat i no tenim les centriguadores que tan conflictives resulten a l'Iran.

Recordeu també aquella dita castellana: “Tanto va el cántaro a la fuente...”

...-

Preocupació indiferent del reporter

2011-03-11T16:46:00.006+01:00

La guerra, els seus efectes col·laterals i la ètica van ser, entre altres, els temes de la conferència a què vam assistir ahir, unes 200 persones, en la sala Fòrum del edifici del Diari de Terrassa. Organitzat pel departament de Coneixement de l’Ajuntament de Terrassa, sota el títol “Geopolítica del dolor. ¿Hay ética en las guerras?”

El prestigiós reporter (no reporter de guerra) Jon Sistiaga va oferir-nos al llarg de poc més d’una hora les seves interessants aportacions sobre la feina del reporter que ha d’informar des d’un front de conflicte bèl·lic.

Sistiaga va explicar argumentant a bastament que és absurd buscar ètica en qualsevol aspecte de la guerra. Poden haver comportaments humanitaris, solidaris, però sempre són a nivell individual, ells citava l’exemple del responsable d’un hospital psiquiàtric, o el del zoo, que malgrat el perill de estar en zona de guerra no fuig deixant abandonats el malalts o el animals de zoològic.

Va parlar de la mirada de les 200 iardes, la conducta típica dels soldats que després de la primera setmana de por i aprensió, una segona de separar amb claredat la sensació de perill i la d’espant, una tercera (òptima militarment) de acceptació de la mort immediata i la etapa final que arriba cap a la sexta setmana de total deteriorament, desorientació i mirada perduda en les 200 iardes. Aquesta evolució també afecta els reporters de zones de guerra.

També ens va parlar de la dificultat d’entrevistar els "dolents", el genocida, el botxí que envia suicides a matar escolars, o el franctirador que calcula la millor manera de matar el màxim nombre de innocents: primer, emboscat en un lloc alt, deixa passar la gent, quan aquesta confia en el pas com a lloc segur, tria un nen per traspassar-li els intestins i les vertebres dorsals amb un projectil de 7,62 mm ferint-lo de mort segura i llarga agonia; després farà el mateix amb la mare que intentarà socorre’l atenent les seus plors i crits d’insuportable dolor; i així, repetidament, acomplirà eficaçment el seu mortífer paper en el conflicte.

Davant d’aquestes situacions, diu Sistiaga, el reporter ha de mirar de no implicar-se. Ha de suspendre la resposta emocional. S’ha de mantenir imparcial mitjançant la “preocupació indiferent”, essent conscient de que tota causa té els seus danys col·laterals. El reporter ha de ser un notari de l’horror, i no només de la mort.

Finalment, per acabar aquesta extraordinària dissertació el reporter, va respondre algunes preguntes dels assistents, sobre en cas Couso, el comerç d’armes, el paper de les dones entre els “dolents”. I una constatació final: Darrere de totes les guerres sempre hi trobarem gent, corporacions i algun lobby, que hi guanyen molts i molts diners.

PD. Avui és el setè aniversari d'un terrible atemptat a Madrid. Sens dubte, segons les informacuions filtrades actualment per WikiLeaks, un efecte col·lateral de la guerra d'Iraq.

...-

Esposes i tirans

2011-03-09T13:03:00.007+01:00

El post anterior, m’ha fet recordar una història que descriu la vulnerabilitat de la dona, indefensa davant els poders establerts, inclosa fins i tot la institució matrimonial.

En un blog en castellà he trobat el següent text: “... Según se cuenta, Zeus buscó a Hera por todo el mundo conocido cortejándola sin éxito. Hera sólo se apiadó de él cuando se disfrazó de cuco enlodado y lo calentó tiernamente contra su pecho. En ese momento Zeus volvió a adoptar su forma verdadera, la violó, y ella se vio obligada a casarse con él por vergüenza...”

També la pel·lícula Solas de Benito Zambrano (que comentaré un altre dia) ens mostra aquest tipus de marit i pare que exerceix el poder absolut, tirànic, sobre l'esposa i fills; és l’home que arribat el cas acabarà degollant la dona que vol fugir de la seva opressió. Aquest que segueix és també una biografia trista, és el relat que ens va explicar molts anys enrera un ancià al nens del veïnat asseguts en un portal al seu voltant en una tèbia nit d’estiu.

La Maria –ens deia l’home de blancs cabells amb la veu modulada pel singular accent propi del seu poble referint-se a una veïna viuda mare de sis fills: quatre homes i dues noies, tots casats i amb fills-, la Maria és una dona excel·lent, ha patit molt a causa del seu marit, era un jugador que malbaratava el diners familiars jugant-se’l a les cartes, i emborratxant-se amb altres amigots i fatxendes. Abans de casar-se la Maria era una noia educada i de família mitjana que tenien vinyes i un petit negoci; estava mig compromesa amb un estudiant de dret que vivia en una ciutat allunyada un centenar de quilòmetres d’on vivia la Maria. Aquest xicot va acabar malament, després de prendre una cocció d'estramoni, quan va saber que la Maria s’havia de casar amb un altre, el que va ser el seu marit. Aquest va ser l’Eduard, jugador, busca-bregues, tot i sabent que la Maria estava compromesa amb un altre home una nit xafogosa d’agost va pujar, enfilant-se pel tronc d’un vell gessamí, fins la finestra oberta del dormitori de la Maria, ella per no donar un escàndol va tractar, sense èxit, de fer baixar l’Eduard que amb eufòria etílica la va violar allà mateix. La Maria es va veure obligada a casar-se amb ell per vergonya. L’Eduard va arribar a embarassar-la sis cops fent-la sofrir una amarga vida plena de patiments.

...-

Dia Internacional de la Dona

2011-03-08T22:01:00.012+01:00

Enguany es repeteix la convocatòria iniciada per Clara Zetkin al març de 1911 per manifestar-se pels drets del col·lectiu femení. S’establí, així, un Dia Internacional de la Dona (Treballadora). La diada persisteix avui, cosa que vol dir, lamentablement, que la feina està per fer.

Contra aquells que diuen "que tenim el calendari farcit de diades per a tot i que tret de la intenció comercial no serveixen per a res més" penso que el 8 de març s’ha de mantenir viu i fer campanya reivindicativa contra la flagrant discriminació que pateix la part femenina de la humanitat. Per a vergonya de la nostra societat occidental encara cal lluitar contra la discriminació laboral de la dona, tot i que els convenis no estableixen diferències, per exemple entre administratius (homes) i administratives (dones) el sou mitjà femení és inferior al dels homes. Però, encara és pitjor la discriminació social de la dona que la fa víctima de maltractes domèstics; arribant-hi, fins i tot, a ser assassinades pels que havien estat companys, i pares del seus fills.

En les societats primitives, paradoxalment tant presents en el món d’avui dia, la feina encara és més gran. Les dones sovint són purs objectes per a la reproducció, sota els poder d’un patriarca; són víctimes de la manca absoluta de llibertat, arribant a l’explotació sexual, mutilació genital i tants altres maltractes que indignen les gents de bé.

Més que reivindicar la igualtat, o l’establiment de quotes de participació en diferents àmbits, cal lluitar pels drets de les persones indistintament del si són homes o dones. Evidentment les dones tenen una llista més gran de reivindicacions; les quals només s’obtindran per la força de tots els progressistes mitjançant l’educació i la civilització.

Fum

2011-03-01T13:15:00.005+01:00

Un germà de la meva mare va patir, fa uns trenta anys, una demència que ara qualificaríem sens dubte de la devastadora síndrome d’Alzheimer. L’oncle Eduard era el germà gran dels cinc fills de l’avia Lola, casat amb la Maria una treballadora de la indústria tèxtil ram de la llana i pare d’un fill empleat de comerç, el cosí Lluís. L’oncle va patir el deteriorament cerebral poc a poc, quasi sense símptomes, de forma imperceptible per a la família; fins que un dia la seva muller va quedar horroritzada quan el meu oncle va anar a la cuina, on ella preparava el dinar, i li va deixar sobre el marbre l’interruptor del llum del passadís, amb el tornavís a l’altre mà, dient-li, amb gest seriós: S’ha espatllat! A partir d’aquí vam comprendre perquè quan un 15 d’Agost vaig trucar a casa seva per a felicitat la tia, la veu de l’oncle Eduard emb va dir: No. No. S’ha equivocat. Aquí no hi viu cap Maria. Vaig quedar-me paralitzat, la veu era, sens dubte, com la del meu oncle; però, potser realment m’havia equivocat marcant el número; o potser, estaven enfadats i no desitjaven felicitacions. Sorprès, vaig penjar l’aparell.

Aquella conducta, resultat d’una malaltia no coneguda per l’entorn familiar, va ocasionar grans malentesos i molt dolentes relacions amb altres familiars i amics de la família. Ruptures i retrets reals que encara avui persisteixen, tot i que l’oncle Eduard va morir poc després.

La conclusió on vull arribar és: No jutgeu la conducta i el comportament dels altres per l’aparença; sovint és fum que amaga la veritat. Cal més empatia, més comprensió, més coneixement, més mà esquerra... Compte en donar una bufetada perquè el fum que veiem no ens agradi, la nostre reacció ofensiva serà real i la pobre víctima ho patirà doblement: un cop per la seva malaltia i un altre cop per la nostra ofensa. Sobre tot cal deixar-se aconsellar pels que saben i seguir estrictament les seves indicacions, clar!

...-

Culpa i penitència

2011-02-26T12:29:00.007+01:00

Fitxa:
Títol: El lector (Original anglés: The reader)
Direcció: Stephen Daldry
Guió: David Hare, basat en la novel·la Der Vorleser de Bernhard Schlink
Música: Nico Muhly
País: EUA, 2008
Duració: 123 min.
Guanyadora d’un “Òscar” a la millor actriu: Kate Winslet en el personatge de Hanna Schmitz

Personatges:
Hanna Schmitz: Kate Winslet
Michael Berg: Ralph Fiennes
Michael Berg, jove: David Kross
Professor Rohl: Bruno Ganz

La casualitat, o la voluntat del programadors de TV3, va fer que ahir a la nit tornéssim a gaudir d’una magnífica interpretació de la Kate Winslet; ara va ser el film “El lector”, quan feia poques setmanes que la mateixa cadena emetia “Jocs secrets” pel·lícula també protagonitzada per la Winslet i que comentaré en un altre article.

“El lector” l’havíem vist al 2008 quan la van passar en les sales de projecció convencionals. És una commovedora història amb múltiples lectures com les obres magistrals, un diamant amb moltes facetes. Entre les moltes qüestions que planteja l’autor és difícil de triar l’eix central, sempre marcat per les relacions humanes: La responsabilitat personal, la lleialtat, l’amor, l’autoestima, la justicia, l’ètica, l’holocaust, les conseqüències de les guerres.

Sense desvetllat la trama d’aquest film, cal explicar que el personatge protagonista, Hanna Schmitz, era una treballadora, al Berlín de 1940, de la coneguda empresa electromecànica Siemens (també podia ser de l’AEG); després, en els anys de la guerra, va ser vigilant de presoneres i un cop acabada la guerra treballava de cobradora al tramvia. En aquesta darrera etapa va conèixer el jove Michael Berg, amb qui va tenir una apassionada relació, com tants d’altres han tingut d’un estiu de durada, bastida de lectures i sexe. Anys després l'atzar els tornarà a connectar, però de forma sorprenent.

No deixeu de veure aquesta pel·lícula per saber més sobre les lleis, la justícia, la conducta honesta i les traïcions. Magnífica interpretació de la Winslet i magnífica pel·lícula. Una pregunta final: Fins on estaríeu disposats a patir per mantenir amagat un secret de la vostra vida; o per no fer mal als altres? D'això, també, va "El lector".

...-

Un documental de Francesc Betriu

2011-02-20T12:37:00.007+01:00

Del director de la versió cinematogràfica de “La plaça del Diamant” van passar-nos, ahir pel 33, un excel·lent documental realitzat a partir de les confidències d’una coneguda prostituta de les Rambles de Barcelona: “He trabajado quince años en el Liceo”, volia dir exactament a les portes de Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

És, evidentment, un documental guionitzat, però sense trampes, desbordant de sinceritat, on la vida i els canvis del Raval flueixen sota l’objectiu de la càmera que al llarg de dos anys han destil·lat els 110 minuts de film d’una qualitat i singularitat reconeguda en certàmens internacionals. Va quedar cinquè de un total de més de cinc-cents documentals.

Un altre tema és la matèria de film: les confessions autobiogràfiques d’una prostituta que, per exemple, conversant amb un capellà l’hi manifesta l’opinió de que la immoralitat està en cobrar el servei, perquè per a la Mónica la promiscuïtat sexual és un dret natural. La seva vida no la descriu com un cúmul de tragèdies, ben al contrari ella es mostra satisfeta de la seva vida, dels seus objectius assolits. Està extraordinàriament satisfeta del seus clients fixos, del seu minúscul pis del carrer de Les Tapies, amb muntanyes de roba per terra, amb la petitísima cuina plena d’insectes; però, és el seu pis, on conviu amb un company que li fa les compres i el dinar i què de vegades convida a fruir de la paella d’arròs el darrer client de la Mónica.

Un documental que cal no perdre-se’l, ple de realisme, d’ingenuïtat, de vida, de picaresca pròpia del segle d’or i de la innocència dels utòpics del segle XIX.

Fitxa:
Títol: Mónica del Raval
Títol anglés: Monica del Raval, Autobiography of a Whore
Direcció i guió: Francesc Betriu
País: Espanya, 2008
Duració: 110 min.

...-

Gossos i persones

2011-02-09T12:39:00.005+01:00

La frase citada avui en el programa de Josep Cuní, “Els matins” de TV3, és lapidària: Tenim municipis a Catalunya que aplicant la llei dediquen més diners a la protecció dels gossos que a la protecció de la gent gran. No gosaré dir, com la Rahola: “És mentida”. Textualment ella ha dit: “No m’ho crec”, locució què encara que contempla la falsedat de l'afirmació exculpa el representant municipal que ho ha dit de ser mentider, però el fet que descriu si queda qualificat de mentida.

És prou coneguda la militància pro drets dels animals de la senyora Rahola, inclòs el seu vegetarianisme. Això no l’autoritza a qualificar de mentida unes dades municipals sense conèixer-les. Jo si he vist els centres d’acollida d’animals abandonats (d’un municipi del Tarragonès) especialment gossos, que malmetia uns recursos municipals en unes gosseres saturades i sorolloses gestionades de forma irracional.

No puc entendre com persones sensibles amb el patiment dels animals aproven el destí miserable dels gossos tancats en gàbies de filferro durant mesos i anys, esperant la mort, perquè les acollides són pràcticament inexistents, en contra d’un sacrifici indolorós que estalviaria a les pobres bèsties un patiment cert, constant i evitable.

L’objectiu és, al meu parer, evitar el patiment dels animals. No pas el manteniment dels animals amb vida, costi el que costi, en una actitud semblant a les sectes contra l’abort o contra l’eutanàsia. Si un municipi no té recursos per mantenir gosseres, saturades o no, ha de tenir dret a sacrificar aquells animals que els seus ciutadans irresponsables, i d’ètica tan criticable, han deixat abandonats. No totes les comarques catalanes tenen possibilitats de mantenir una gossera com la d’Andorra mostrada a la foto, amb calefacció a l’hivern.

Tràfic d’esclaus a l'Espanya de 1812

2011-02-05T13:20:00.007+01:00

Hi ha una Espanya negra (què encara taca els ciutadans de bé) que des del segle XV aixeca allà on pot el seu penell d’ignomínia; tenim a tall d’exemples: el tràfic de negres, les activitats expropiatòries de la Santa Inquisició, la bàrbara explotació de les colònies americanes, trufat amb el nyap colonial d’ara fa 35 anys representat per l’abandonament del Sàhara Occidental a mans dels estats veïns; o el darrer gran acte deshonrós: el vist i plau de la infame invasió d’Iraq al 2003. Però com que les proves són el millor per mostrar la realitat aquí reprodueixo un text de Blanco White, escrit a la seva revista “El Español”, número XXIV publicada el 30 d’abril de 1812, citada per Juan Goytisolo en el seu llibre (*), pàgines 248 a 251:

. TRÀFICO DE ESCLAVOS BAJO BANDERA ESPAÑOLA
Aún me es forzoso apelar de nuevo a la nación española sobre este importante punto, y recurrir a su humanidad por remedio para un mal que acaso ignora. Se acordarán mis lectores que, algún tiempo ha, hice mención de que un buque de guerra inglés había apresado a otro español con cargamento de negros. El mismo caso se ha repetido varias veces después, tanto que los propietarios han recurrido al Gobierno español con la queja, y éste la ha comunicado al de Inglaterra en términos bastante acalorados.
Es difícil de comprender este paso del Gobierno con las noticias que tuvimos el verano pasado sobre la abolición de la esclavitud por las Cortes a proposición del señor Argüelles. Si las Cortes por unanimidad de votos abolieron la esclavitud, los que ahora quieren proteger el tráfico de negros obran en directa contradicción con las leyes. La nación española debe, pues, considerar este caso, y ver si es que hay decretos que se dan por mera ostentación; o si el poder ejecutivo se ve autorizado a quebrantar abiertamente los que no le agradare cumplir.
Esté la culpa en quien estuviere, esta protección que en nombre de la nación española se da a un delito abominable, a una infracción de todas las leyes divinas y humanas, compromete demasiado su honor para que se pueda dejar pasar por alto...
... Tan bárbaras, tan fútiles y aun viles son cuantas razones se puedan imaginar para sostener, ni un momento, el tráfico de esclavos que el ánimo indignado se desdeña con abominación de recordarlas, y aun más, de responderlas...
... ¿Para dónde son esos negros que quiere cautivar España? ¿Dónde tiene establecimientos que amenacen ruina, a no sostenerse con esclavos? Sólo es la isla de Cuba la que ha fundado su prosperidad sobre tan horrible cimiento: Caracas, que se le asemejaba, lo ha renunciado...
- - -

Tot altre comentari no serà més eloqüent. No us ho sembla així?

(*)Títol: Blanco White, El Español, y la independencia de Hispanoamérica
Autor: Juan Goytisolo
Editat per: Taurus - Santillana,
Madrid, 2010

...-

Autoestima

2011-01-26T13:20:00.008+01:00

Les recents estadístiques estatals sobre les intervencions quirúrgiques amb finalitats estètiques m’han suggerit el tema d’aquesta entrada. Malgrat la crisi econòmica el negoci de les clíniques d’estètica va de meravella. Les dones espanyoles entre 18 i 25 anys s’implanten entre les glàndules mamaries i les costelles silicona gelificada amb la mateixa alegria com la d'anar a la perruqueria a fer-se una tintada. Altres dones amb la mateixa temeritat i inconsciència es fan treure greix dels malucs, la panxa o d’allà on sigui.

Les dades informen que els homes han entrat amb força com a clients d’aquestes clíniques; dit apart: no totes són regides per personal qualificat, ja m’enteneu. Ells, els clients homes, cerquen l’autoestima implantant-se cabells allà on la testosterona i la genètica els han fet marxar, retallant-se les orelles, esborrant-se les parpelles ulleroses, escapçant-se el nas, i fins i tot implantant-se plaques plàstiques sota els pectorals o el músculs dels glutis.

En conclusió, les clíniques d’estètica són un bon negoci, típic de societats opulentes, o no tant, però això sí amb un elevat nivell de manca d’autoestima; on la gent cerca la satisfacció de si mateixa, no en el que és com a persona: honestedat, simpatia, solidaritat, habilitats, savieses... sinó en l’aparença física, sovint manada per models i modes espúries generades en despatxos de màrqueting i difoses pels mitjans de masses. De fet s’ignora aquella veritat que diu que la bellesa no està tan en l’objecte com en la mirada. Entre tant seguiran prohibint a les passarel·les les talles normals i oferiran models de mides anorèxiques, una llàstima de món.

Creieu-me, qui s’estima la seva parella l’estima tal com és, amb tots els ets i uts; tant si ella (dona) té els malucs amples com si té les mamelles petites o sensibles a llei de la gravetat universal, els ulls blaus, negres o castanys, o les dents imperfectament arrenglerades. Qui s’estima un xicot ho fa per com és en el pla afectiu i de relacions personals, no per la forma del nas, la textura dels pectorals o la quantitat de cabells que té al cap. Per relacionar-se amb models de “perfecció”, de paper cuixé i cirurgia existeixen les agències, les discoteques... i també altres llocs més amagats. Recomano mirar primer els valors de la persona, l’aspecte físic és purament una circumstància accidental. Si et cau bé una persona, tant si és una dona com si és un home, també t’agradarà la seva deliciosa piga, el seu nas punxegut i la textura magre o rubensniana de les formes i de la pell. Cal sentit comú contra la dictadura de les passarel·les que volen noies de talla 36 amb 1,80 metres d’alçada, imposició que va expulsar la dissenyadora Elena Mirò de Milà el setembre passat, en cas contrari continuarem creant persones que menyspreen i odien el seu propi cos, fins el punt de fer-se matar en un quiròfan com una noia de 23 anys, objecte d’un reality alemany, quan intentava aquesta passada setmana augmentar-se el volum del pit per enèsima vegada.

Senectut

2011-01-19T12:39:00.011+01:00

L’admirable escriptor i assagista Juan Goytisolo amb motiu de l’arribada al dret d’ús del qualificatiu d’octogenari, el passat dia de Reis, ha concedit una entrevista a un diari sota el títol: “La vejez es una época envidiable”. En l’entrevista diu que l’ancianitat, la vellesa, ens porta una serenitat i un efecte distanciador perquè “...estás y no estás” de manera que reconforta i permet mirar-se el món des de l’experiència i el coneixement. Comparteixo aquesta opinió, modestament, des de la meva seixantena assolida recentment, que he sentit com l’arribada a una fita a partir de la qual tot el temps de vida és un regal, un extra com deia en un altre article.

A tota aquesta argumentació s’ha d’afegir el contrapunt d'un recent estudi científic, solvent, citat en el diari “Ara” què remarca el cost del perllongament de l’esperança de vida. L’estudi informa que vivim més anys però amb més deficiències i malalties que les patides per generacions anteriors. Podem concloure que l’estudi revela una evidencia de fàcil deducció: Actualment, amb la senectut, emmalaltim igual o més que en temps passats però arrosseguem més temps les malalties, es a dir, ara és més llarg el temps que els ancians passen en els centres hospitalaris, enllitats esperant la mort. A continuació cito l’estudi, que diu:

Per exemple, el 1998 un 16 per cent dels homes d’entre 70 i 79 anys tenien un problema de mobilitat –això és, fallaven un de quatre tests físics que s’utilitzen habitualment–. El 2006, gairebé un 25 per cent en fallava almenys un.
Els autors escrivien .../... que les persones no viuen més temps perquè tenen menys probabilitats de posar-se malalts, sinó perquè sobreviuen més temps amb les malalties.
Com a resultat, un home de 20 anys avui pot esperar viure aproximadament un any més que un home de 20 anys el 1998, però passarà 1.2 anys més amb una malaltia, i dos anys més essent incapaç de funcionar normalment.

Desenganyeu-vos, la natura mana sempre sobre les tècniques mèdiques i farmacològiques. Entretant mirarem d’aprofitar aquests anys extres ajudant els nostres descendents en el que calgui.
...-

Artístic tractament de residus

2011-01-12T19:19:00.005+01:00

Les activitats festives del solstici d’hivern m’han distret d’omplir aquest blog amb entrades que tinguin un xic interès, cosa que vull fer si més no per conservar el costum d’escriure i de passada aprendre. Haig de dir que entre festes i compromisos socials vaig trobar temps per mirar la televisió.

Una d’aquestes passades nits van emetre per un dels canals de TDT la pel·lícula d’animació Wall-E. No l’havia vist en el moment de ser projectada comercialment en els cinemes; ara penso que en una bona sala de projecció l’espectacle ofert per Pixar-Disney amb aquesta producció hauria de ser magnífic i del tot recomanable. Desafortunadament me’l vaig perdre. Una molt notable animació, no tant sols és excel·lent la part gràfica, els elements tridimensional, els enquadraments, els fons, els ambients; també la música, els diàlegs no verbals, els gestos significatius... Una veritable obra d’art.

Però, com deia aquell poeta enginyer referint-se a la poesia:”(la poesía) no puede ser sin pecado un adorno”. Els autors de Wall-E han fet de la seva obra, una obra mestra, un crit de denúncia contra el maltracte que els humans estem infligint al planeta i a la mare Natura. Wall-E és un robot alimentat per energia solar programat per recollir i apilar residus, que treballa de sol a sol aixecant enormes torres de deixalles en un món inhabitable per a qualsevol forma de vida tret d'escarabats i paneroles. La història i les imatges sovint són de un gran realisme: des de la textura rovellada del protagonista, la posició del sol i les ombres segon l’hora del dia, la pols ambiental, fins i tot la capa de satèl·lits i deixalla espaial en òrbita al voltant de la terra i molts més detalls que us cal descobrir per vosaltres mateixos, és clar: en cas de que no hàgiu tingut la sort d’haver-la vist. També és digne d’anàlisi la relació afectiva de Wall-E amb EVE.

El missatge principal de Wall-E, embolcallat de belles imatges, és: Vigileu el que feu amb el planeta perquè fàcilment esdevindrà inhabitable... Doncs, això.

Fitxa:
Títol: Wall·E (Batalló de neteja)
Direcció i guió: Andrew Stanton
País: EUA, 2008
Producció: Pixar
Distribució: Disney
Duració: 98 min.
Guanyadora d’un premi “Oscar”

Regals de Reis

2011-01-06T19:25:00.010+01:00

Quan escric aquest post pot dir-se que ha passat un altre dia festiu relacionat amb les festes paganes del solstici d’hivern. Des de fà molts segles el 6 de gener ha estat cristianitzat com la festivitat de la presentació (això és el que vol dir Epifania) del nen Jesús al món conegut del seu temps: Àsia, Àfrica i Europa. Món representat per tres “savis” que arribaren a la presència del dit infant que era, ni més ni menys, el fill bíblic de Deu i de Maria. El Reis viatjaven a lloms d’un cavall, d’un camell i d’un elefant a fi d’obsequiar el futur fundador del cristianisme amb encens, or i mirra. Aquesta és la història tradicional que fins ara ens ha arribat i que fà dels nens el centre de la festivitat; de retruc fà també que molts nens, i també grans, hagin viscut aquest 6 de gener amb ànsia i expectació.

Tal com deia un actor còmic català, de qui no recordo el nom, desvetllaré el secret més ben guardat: Sabeu quina és la veritable identitat dels Reis... Els Reis són els fills. A efectes del tracte que reben, i que tant exigeixen, aquesta afirmació és del tot correcta. Els matins del 6 de gener molts nens fan el periple pels domicilis dels avis materns, paterns, les tietes fadrines i l’oncle concu per recollir els presents que amb més o menys encert, però amb voluntat certa, i escurant-se les butxaques els fan als reis de la casa. Per descomptat que aquest regals s’afegeixen als que han rebut amb anterioritat a casa seva dels Reis d’Orient, del Tió, Santa Claus, el Pare Noel i l’amic invisible...

Aquesta allau d’atencions té l’efecte de provocar comparacions i llistats de preferències; per una banda tenim l'alegria i desig satisfet per l’altra frustració i desencís. Segur que molts nens, avui, han après la lliçó al desembolicar un paquet i trobar un objecte d’escàs interès. No totes les expectatives de satisfacció s’acompleixen a la vida. Els diners que ha costat el regal indesitjat i antipàtic no han estat llençats en va a les escombraries: ha subministrat una petita dosi de realisme a l’infant. En el futur, quan madurin aquest nens ara frustrats, sabran la vàlua d’aquesta acció de la iaia; que amb la seva petita pensió mira de tenir regals per a tots els besnéts en la festa de l’Epifania.

Un relat dels nostres dies

2010-12-29T20:44:00.008+01:00

He llegit Sunset Park (*) d’una tirada. Un relat que interessarà més als joves identificats amb el seu temps que als vells lectors de clàssics. Totes les histories, i els personatges, giren al voltant d’en Miles Heller un jove que lluita per fer-se un lloc en el món que l’envolta, des de Florida a Nova York, amb pocs diners, amb uns pares divorciats i dels que s’amaga. Un jove que durant uns mesos viu amb altres joves “actuals” compartint una casa abandonada en règim d’ocupes, amb “c”. Al llarg de les 250 pàgines l’autor ens fa múltiples referències a la vida i les preocupacions quotidianes del món post-adolescent actual, amb certes inquietud artístiques: fotografia, dibuix, literatura, teatre... En Miles coneix la noia de qui s’enamora perquè tots dos llegien “El gran Gatsby” separats per pocs metres en el mateix parc. L’obra està plena de noms d’autors literaris clàssics i moderns i de cinema. Auster cita un munt de vegades la pel·lícula “Els millors anys de la nostra vida” que William Wyller va dirigir al 1946 i que va guanyar 10 premis “Oscar”.

Aquesta és una novel·la recomanable sobre tot per als joves que amb seguretat es veuran identificats en algunes de les inquietuds de la mitja dotzena de personatges que envolten Miles Heller i que podem resumir en la necessitat de relació, comunicació i coherència en la vida.

Un últim detall: ens els agraïments de la pàgina 253 l'autor cita un treball de la seva filla sobre “Matar un rossinyol”. No sé si el dit treball tracta de la pel·licula, magnífica (imprescindible), dirigida el 1962 per Robert Mulligan o de la novel·la homònima de l’escriptora Harper Lee, premi Pulitzer de 1961, en que es basa la pel·lícula de Mulligan. Això reafirma la sospita de que Paul Auster fa de Sunset Park un índex de lectures recomanades.

(*) Dades de la novel·la
Títol original: Sunset Park
Autor: Paul Auster
Edicions 62
Col·lecció “el balancí”, número 645
Barcelona, 2010
Pàgines: 253

Fetitxismes

2010-12-16T14:57:00.009+01:00

És ben curiosa aquesta tirada moderna, de molts joves, al fetitxisme de l'acer, parlo de les agulles, anelles i claus fets amb l’aliatge de ferro amb menys del 2,1% de carboni. Ja sabem que en el llenguatge corporal, i en la indumentària que ens posem, fem onejar una immensa bandera que proclama a tots els vents el nostre tarannà, sovint és la màscara darrera la qual pretenem amagar allò què no volem que els altres ens vegin. El problema és que aquesta bandera, quan mostra signes molt radicals, pot ser interpretada de moltes maneres. La lògica fa anar com segueix el concepte, potser erròniament i lluny de la veritat: Molt radical, per tant molt simplificat, per tant de personalitat estereotipada, talment un fanàtic; és a dir una persona allunyada del raonament i que duu clucales, també dits aclucalls o ulleres, con les mules.

Em direu, lectors, que tant se val el que pensin els altres del nostre aspecte; perquè ens vestirem lliurement i lluirem com ens “roti”, però, la vida de cada dia, l'activitat professional, la feina i totes les nostres relacions socials són determinades, en gran part, per aquesta màscara; i com què el que ens cal és viure social i materialment en el millor entorn possible s'ha de ser àgil, flexible, adaptatiu (que no vol dir oportunista) en el món que ens ha tocat viure. Per això, normalment, sempre fan nosa les banderes massa grans, pesants i ostentoses.

El meu consell, preuat lector, és: Crea't una bandera personal, molt personal, lluny dels ramats; fes-te'n una pròpia, no copiada, ben personalitzada, petita si més no, però ferma i segura, que reflecteixi maduresa i independència... Sobretot independència.

El més trist és arribar a ser un vulgar element de les grans banderes, carn de canó de les sectes. Com passa amb aquelles persones, sense personalitat pròpia, que necessiten ser un element del grup manat per un líder. N'hi han multitud de sectes: religioses, comercials, de seguidors de modes; algunes són innòcues, altres narcòtiques, altres són tòxiques i malignes. Tenim fanàtics de Lady Gaga, de Hello Kitty, dels tatoos; infinitat...

La foto mostra un exemple de gent molt creativa, amb bandera ben visible. No us ho sembla així?

Transparència informativa

2010-12-09T13:26:00.006+01:00

Han passat més de setanta anys des dels temps en que Totski va presentar el seu Programa de Transició (poc abans de ser assassinat per l’estalinista català Ramon Mercader). En aquell text mític, redactat en el clima de l’imparable ascens del feixismes i de la previsible segona Guerra Mundial, apareixia una consigna tan actual i vigent com aquesta:

“Cal arrencar d'una vegada la lliure disposició dels destins dels pobles de les mans de la trepa àvida i despietada dels imperialistes que actua a coll dels pobles. D'acord amb tot això reivindiquem:
Completa abolició de la diplomàcia secreta; cal que tots els tractats i acords siguin accessibles per a cada obrer i per a cada camperol.”

No amago gens la meva total identificació amb aquestes consignes. No es tracta de desvetllar secrets d’Estat, com són les contrasenyes per activar els caps nuclears; però, les negociacions “diplomàtiques” que afecten els interessos dels ciutadans no poden ser secretes. Ho afirmo aquí com ho he fet en altres posts anteriors, per altres àmbits: la veritat ha de sortir sempre a la llum, la veritat és progrés; l’ocultació de la veritat és una actitud nefasta i impròpia de persones adultes i civilitzades. I això en tots els aspectes de la vida social, col·lectiva, familiar o individual.

En l'àmbit familiar estareu d’acord amb mi que el fet, infantil i miop, d’amagar una malaltia, o una mala situació econòmica als pares, o als fills, no fa res més que afegir problemes, recels o desconfiances i no serveix per res més que per a posar pedres a les rodes de les bones relacions familiars.

En l’àmbit global, de les relacions internacionals, ara tenim l’exemple viu de “WikiLeaks” el lloc web de les filtracions on un magnífic grup de voluntaris posen en perill la seva seguretat a fi de treure a la llum les vergonyes dels que juguen brut, dels mentiders, dels falsos representants de la llibertat i la democràcia. La “Wiki de les filtracions" defensa la lliure informació i els atacs ferotges rebuts tant en aquesta organització com en els seus dirigents demostra que estan en el bon camí. Des d’aquí envio un cordial suport a Julian Assange i als seus col·laboradors per la impreuable activitat a favor de la Veritat i de la Justícia.

Educar ara

2010-12-01T00:50:00.006+01:00

Torno a plantejar-me la preocupació per la mena d’educació i de valors que ara imbuïm als nostres fills. Ho faig esperonat per la conversa que vam tenir dies enrere amb unes mares de la família. Coincidia amb l’opinió d’elles que el paper de pares i mares en aquesta delicada funció ha de ser la de fer-los aptes per a gaudir d’una vida feliç... Ni més, ni menys!

Sabem que la felicitat no la proporciona l’evasió narcòtica de la realitat, ni la vida picaresca, ni l’acumulació de bens materials: cases, cotxes... És clar que s’ha de disposar d’un mínim de recursos econòmics i materials per poder viure amb un grau òptim de dignitat; a partir d’aquí la responsabilitat de ser feliços recau sobre la nostra conducta i depèn molt més de la nostra voluntat i dels nostres fets que de l’atzar o dels capricis de la deessa Fortuna. Per aquesta raó penso que cal educar els fills de manera que tinguin la millor capacitat per a gaudir d’experiències que els proporcionin aquells moments de ser feliços. Apunto una pinzellada general del que són fonts de felicitat:

1 - El resultat, amb èxit, de l’esforç per millorar la nostra capacitació cultural, tècnica, professional, personal. Perquè l’adquisició dels coneixements útils i necessaris per a les exigències de la vida actual no s’acaben mai. Cal estudiar, reciclar-se constantment, fins l’últim dia de la nostra vida (com Averrois).

2 – Aquesta ampliació del coneixement i de la cultura ens permetrà fruir més i millor de la bellesa del món, de la natura, de la vida creativa, de l'art i de la interacció amb les persones del nostre entorn.

3 – El respecte als altres i a nosaltres mateixos, cosa que en ha de dur a ser organitzats, desperts, responsables, servicials, atents, lleials, disciplinats... Tot el contrari de mandrosos, desendreçats, murris, deixats...

Aquestes són recomanacions, potser massa genèriques, que proposo per a desenvolupar individualment i de les quals s’han d’interioritzar les conclusions expressant-les en actes de la nostra conducta quotidiana. A tall d’exemple: Fora bo que els nostres fills tinguessin la seva habitació sempre endreçada, respectessin un horari concertat amb els pares i tutors per dedicar-se als estudis, a l’oci, a compartir les feines comunes de casa, i que tinguessin interessos més allà dels videojocs... I, sobretot, caldria que d’aquests comportaments en obtinguessin moments de satisfacció.

Per acabar, si volem que els nostres fills frueixin de més felicitat cal que tinguin al menys tres hàbits: el de l’esforç, el d’aprendre i el de ser ordenats i polits en tots els aspectes de la vida. Si és així, com a pares i mares, tindrem un motiu per a ser feliços.

...-

La veritat ofèn

2010-11-16T13:02:00.005+01:00

Uns col·legues del departament comercial d’una multinacional de lluminàries “Ex” tenien per norma sortir cada divendres a dinar plegats a un restaurant del polígon industrial. Sempre hi havia un, el Manel responsable dels clients dels països Bàltics, que mai se’n recordava de dur diners; llavors el Joan, responsable del mercat nacional, pagava la part del desmemoriat. Quan, Joan, cansat de pagar sempre aquella part que no el pertocava es va queixar va haver de sentir-se dir de tot: insolidari, xenòfov, pessetero català...

Això, amb motiu de la campanya per les Eleccions al Parlament de Catalunya, és el que l’ha passat a dirigent d’ERC Joan Puigcercós. Fins i tot el sempre assenyat Iñaqui Gabilondo va dir, ahir en el seu programa de CNN+, que ell mateix s’havia sentit ofès per les paraules de Puigcercós dites el passat diumenge, en castellà: "Tenemos a la Agencia Tributaria instalada en Catalunya, mientras que Madrid es una fiesta fiscal y en Andalucía no paga ni Dios".

Ja és prou sabut (m’ho deia el meu pare): “Les veritats ofenen”. També hi ha una dita castellana què va bé al cas: “Quienes dicen las verdades pierde las amistades”.

En la meva opinió la veritat, dita amb el màxim respecte al ciutadans de tot l’Estat, és així: Andalusia viu de subvencions, Euskadi té consideració fiscal d’Estat federal, amb Madrid Hisenda és molt considerada... i Catalunya senzillament paga.

La unitat de temps

2010-11-10T18:36:00.012+01:00

Els físics diran que el tema d’avui és “el segon”, aproximadament 1/86.400 del dia solar mitjà; qui vulgui esbrinar més sobre el segon (símbol s) trobarà un magnífic article a la Viquipèdia. Però, no és aquest el tema; quan penso en el temps transcorregut des dels meus primers records trobo que és un conjunt compacte, com un cabdell de fil, el qual va creixent amb el pas dels dies al mateix ritme que decreix la madeixa: metafòricament la floca representa el total de la nostra pròpia vida.

Amb la meva edat, aquest concepte unitari del temps viscut té efectes en l’apreciació dels fets històrics: relativitza la velocitat i la distància dels esdeveniments. De petit, també en l’adolescència, quan parlava el pare d’una guerra civil passada. Em semblava un fet llunyà, però només havien transcorregut una vintena anys. Ara, aquestes dues desenes d’anys són un breu període durant el qual he vist néixer els fills dels nebots, i dels veïns; ara aquests cadells són universitaris.

Al matí hem assistit al sepeli de la veïna Maria, una dona excel·lent que ha mort als 91 anys. Calen un parell de dotzenes de cabdells com el seu per endinsar-nos en la Ibèria romanitzada contemporània de Sèneca. Per un nen com l’Èric, que acaba de fer 6 anys, calen 350 cabdells.

Penso, doncs, que hem de copsar els temps de vida viscut, com un recull, un àlbum on enganxem els aprenentatges, els records, les experiències... la qualitat dels quals la decidim nosaltres mateixos, no pas la deessa Fortuna. Els que tenim edat de ser avis, i besavis, hauríem de sentir-nos satisfets del gruix de l’àlbum que hem omplert. De tant en tant cal donar-li un cop d’ull, mirar enrere, recordar els bons moments i també aprendre dels errors a fi d’utilitzar correctament cada segon del temps que encara tenim per endavant.

Recordo un meu amic, mecànic constructor d’utillatges i matrius, amb el qual, després de “prejubilar-se”, ens vam trobar casualment passejant per la vorera de l’Agut, en acabar les pertinents salutacions va dir-me:
“He arribat a una etapa de la vida en la qual ja no em fa por la mort. Els meus dos fills són independents. Els he donat part de la indemnització que vaig rebre pel tancament de la fàbrica. De manera que tot el que em resta de vida és un extra que penso aprofitar, si les xacres m’ho permeten, en fer el que m’agrada: gaudir de la bellesa, escoltar bona música, llegir bons autors, aprendre...”

El llorer

2010-11-04T21:31:00.006+01:00

Avui no tinc ànims per escriure un article com caldria, per exemple: sobre el fals laïcisme de l’Estat, sobre la flagrant discriminació de la dona en la branca romana del cristianisme, sobre el cost de la visita del cap de l’Estat Vaticà prevista pel proper cap de setmana. O també, sobre la fragilitat del flux gas-petroli que dóna vida, cada dia, al món. Sobre Josep Pla, Juan Goytisolo y tants altres escriptors amb sentit comú. Sobre la manca de sentit comú dels rescatats: Vilalta i els seus amics... Per tant, en comptes de fer un article esclaridor, no goso dir brillant, faré un senzill comentari a propòsit del llorer que tan amablement van donar-nos la nostra neboda i el seu marit.

Llorer: “Laurus nobilis”. Diu la GEC (edició de 1998, volum 14, pàgina 111) que és un arbre perennifoli dioic de 2 a 15 m d’alt, de fulles oblongues agudes i aromàtiques, quan les arrenques de l’arbre i les tritures amb els dits fan una agradable olor similar a la canyella, però més dolça i fina (...) Es troba als barrancs humits, al costat de les masies, etc, plantat o naturalitzat. És molt apreciat per les fulles que són un condiment excel·lent.

El quadern gris

2010-10-26T22:51:00.011+02:00

Amb motiu del centenari de naixement de Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) el grup editorial Cercle de Lectors va publicar, en el 1997, el conegut recull de comentaris i observacions en forma de dietari i denominat per Pla com “El quadern gris”, escrit entre el 8 de març de 1918 i el 15 de novembre de 1919, publicat per primer cop el 1966, amb reelaboracions confirmades. El període comprès en el dietari coincideix amb els darrers cursos de llicenciatura de Pla en la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

El dietari de Pla està farcit de descripcions de les gents i del paisatge tan familiar: Pals, Palafrugell, Calella, Llafranc, Begur, Calonge, Torre Valentina, Palamós... el far de Sant Sebastià, Aigua-Xelida...

Es remarcable el contrast entre la vida rural, dura però atemperada de l’Empordà i el món barceloní post-bèl·lic, estudiantil, dels cercles literaris i les tertúlies. Magnífica l’avaluació de determinats professors, dels seus tics i dels estudiants "calaveres" que diria Larra.

Després d’iniciar-se en “ciències” i sortir malparat del xoc amb el professorat (i amb els estudiants) va passar a ”lletres” i acabà essent advocat; però, a la vista de l'opinió que Pla té dels professionals de les lleis, citada més avall, no és gens estrany que mai excercís del seu “Dret”.

Mireu el que deia Josep Pla el 12 de març de 1919 en el dietari:

... A la Universitat, saber compta ben poc: el principal és aprovar. He passat cinc anys de la vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de Justícia. La paraula mateixa no l'he sentida mai pronunciar. Hauria estat probablement desplaçada en un ambient que pretén crear murris, més que persones d'un cert equilibri humà. Així, l'establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als nyeus-nyeus desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S'hi aprenen totes les arts de la simulació i de la traveta, de l'adulació, de l'habilitat. No s'hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp.

L’irlandès Jonathan Swift (1667-1745) ja s’havia expressat, referint-se als lletrats, en termes de similar pessimisme en l’obra satírica i plena de crítica a la societat del seu temps: “Els viatges de Gulliver”, publicada el 1726, i ara considerada erròniament un conte d’aventures fantàstiques dirigida als infants.

Retornant al dietari de Pla: És del tot recomanable llegir-lo, fins i tot pels estudiants de les Facultats de Dret.

La TV Celestina

2010-10-18T23:23:00.005+02:00

Tarda de dilluns, cel blau intens sense núvols, típica de tardor catalana refrescada amb un ventet de garbí. Miro de llegir un bon gruix del dietari “El quadern gris” de Josep Pla. Una edició del Cercle de Lectors feta el 1997, en commemoració del centenari del naixement de l’autor. Deixo el punt del llibre a la pàgina 428 (el llibre consta de 711 pàgines); l’haig de retornar a la biblioteca la propera setmana. Tot hi haver tancat la porta de l’habitació, que em serveix d’estudi, m’arriba una mena de rebombori, un garbuix de sons esmorteïts plans i greus; provenen d’un programa que en aquest moments emet la televisió d’Andalusia. A casa ens arriba el seu senyal analògic perquè el distribueix la mancomunitat de veïns després de capturar-lo via satèl·lit. Algunes tardes la senyora Consol, mentre fa la feina, mira aquest programa. És un format de celestinatge conduït pel popular productor i presentador Juan José Bautista (Juan y Medio) on es posa en contacte persones “d’edat avançada” amb finalitats de cercar companyia i afecte. Els diàlegs solen ser com el següent:

-Presentador. – Cecilia, ¿Cómo quiere que sea el hombre que la llame?
-Cecilia. –Pues, que sea serio, formal; que le guste salir; que no fume ni beba; que no sea separado ni divorciado... Que le guste el campo...
-Presentador. –Cecilia, tenemos al teléfono a Manuel, viudo de 70 años y a Francisco, viudo de 72 años...

Però, la càndida innocència no resulta gratis. L’enorme quantitat de temps i de recursos tècnics esmerçats en aquesta mena de teràpies propies de llars de l’ancianitat a algú pot semblar discutible; sobre tot quan ho fa una entitat pública, com és una televisió autonòmica (Canal Sur), que ens costa molts milions d’euros als contribuents.

Melmelada de figues

2010-10-14T12:50:00.010+02:00

Sovint els amics i familiars que tenen una figuera a l’hort o al jardí tenen una sobreproducció puntual de figues al començament de la tardor. Tot i que ells ens conviden a fruir d’aquesta deliciosa fruita mediterrània, i bíblica, en el millor del seu punt la gran quantitat de figues, per exemple de la varietat coll de dama com les de la foto, aconsella elaborar-les de manera que durin fins la propera temporada. Un procediment que aplica i ens explica la nostra amiga Antònia és el següent:

Preparem: Pots de vidre ben nets que tanquin hermètics, figues i sucre. La quantitat de sucre serà un quart del pes que fan les figues un cop netes i sense pell. Així, per quatre quilos de massa de figues sense pell caldrà un quilo de sucre.

Procediment: Tenint les figues a l’abast tindrem dos recipients ben a mà; un per posar al foc, una olla farà la feina de forma excel·lent, on dipositarem les figues netes i pelades i un altre ple d’aigua clara per netejar-nos quan calgui els dits i el ganivet. Amb molta cura anirem pelant les figues que deixarem en el recipient que anirà al foc. Un cop pelades totes les figues es trituren i es posa l’olla al foc, remenant de tant en tant, fins que faci flop flop. Llavors afegirem el sucre, sense deixar de remenar, i ho mantindrem al foc uns 15 minuts més. Retirem l’olla del foc i comencem a omplir els pots que de seguida tancarem hermèticament. Un cop plens els pots els ficarem en un altre recipient amb aigua freda i ho portarem al bull. Quan comenci a bullir tancarem el foc i ho deixarem refredar sense treure el pots de l'aigua. I ja està... La melmelada preparada per a un any.

Bon profit!

NOTA: Hi ha qui posa aigua, suc de llimona, canyella, més sucre... Però, el procediment de la nostra amiga Antònia és el que hem transcrit aquí.

Tri-ident

2010-10-11T12:28:00.006+02:00

L’Arsenio Escolar, un periodista dels diaris digitals, o numèrics dit amb terminologia més afinada com solen fer els francesos, ha escrit recentment sobre els noms castellans: Mafalda, Mencía, Urraca... I això m’ha fet venir a la memòria el nom de la taverna que des de molts anys enrere consola els assedegats clients del carrer de la patrona de la música del meu barri; i de més lluny també.

L’antiga carboneria dels anys cinquantes, víctima del progrés energètic, va esdevenir botiga d’embotits, pernils i vins de Moriles o Montilla assolint el nom de designació popular “La bodeguilla el Luque”. Més tard va ser un bar, de patrocini lluminós, retolat “Doña Mencía” en memòria del poble cordovès d’on eren originaris els propietaris; per descomptat que ningú feia servir el nom oficial. Després va començar a ser anomenat “El bar de Pepe”, fet coincident amb canvi de gestor, administrador i cambrer amb motiu de la senectut del propietari que cedí les claus de la porta i de la caixa al fill gran, Pepe. A finals del segle XX els canvis econòmics, de clients i de costums van fer trontollar el negoci de manera que el bar va ser traspassat a uns nous propietaris els quals el van transformar en bar restaurant només de dies feiners amb menú del dia de 10 euros; va ser quan van canviar el rètol de la porta per “Bar el Trident”; nom que avui conserva tot i que ha anat canviant de propietaris múltiples vegades.

Creieu-me, un únic lloc amb tres o quatre noms; molt entranyable i amb molta història.

Fangs

2010-10-10T15:00:00.010+02:00

Més de cinquanta anys abocant els residus de la purificació de la bauxita (procediment que requereix grans quantitats de sosa càustica i aigua) han fet vessar el vas, tal com havia de ser tard o d’hora. En el cas de l’empresa MAL Hungarian Aluminium el que ha sobreeixit, amb efectes catastròfics el passat dia 4 d’octubre, ha estat la sopa alcalina corrosiva que resulta de la separació de les impureses fèrriques de la bauxita.

Alguns reporters, parlaven erròniament de l’acidesa del vessament que ha causat morts i desenes de ferits. Cal recordar que el fang corrosiu (pH13) ho ha estat per la seva alcalinitat, el contrari del que fan els àcids.

Com moltes altres catàstrofes industrials aquesta ha estat 100% per causes humanes. No ha estat pas un accident. Quan, de petits, jugavem a fer dics en les aigües de la riera vèiem com finalment sempre (ho repeteixo: sempre) els dics acabaven col·lapsant: apareixia un petit fil d’aigua que arrossegava part del dic, primer a poc a poc; però, en pocs segons el cabal de la fuga s’incrementava exponencialment esdevenint impossible d’aturar, i au! Tornem-hi a començar... La propera bassa hauria de construir-se amb els “corners” més arrodonits i amb una clara indicació de nivell màxim admissible.

En el poble de Kolontar les analítiques del dia després, encarregades per Greenpeace, mostraven que els rierols portaven (a més de gran quantitat d’hidròxid sòdic i sals fèrriques) 110mg/kg d’arsènic, 1.3 mg/kg de mercuri i 660 mg/kg de crom; una sopa molt poc recomanable.

Crisi i realitat

2010-10-02T14:41:00.009+02:00

-¿Cal retornar al proteccionisme?

No sempre coincideixen en el temps confirmacions tan nítides d’una mateixa realitat des de diferents perspectives; parlo de la crisi. Casualment, o no per casualitat, en les darreres 24 hores m’ha arribat un allau de mostres del desastre econòmic que ens envolta. Situació inquietant, sobretot el dia després de la “Vaga General” del passat 29 de setembre, quan a la CNN un parlamentari catalanista deia que el seu programa inclou com un punt fonamental la protecció al sector primari. Certament els pagesos i ramaders són, cada cop més, escanyats pels clients, pels distribuïdors, pels subministradors de matèries primeres i pel sistema fiscal. Aquest maltractament si no l’aturem tindrà conseqüències nefastes directament pel conjunt de la població i del país.

Un altre sector maltractat és el del petit i mitjà empresari. Un ciutadà que posa a disposició de la societat el seu patrimoni, enlaira una empresa, dóna treball a un grup de persones, i quan ha de menester suport financer, fiscal o institucional (no parlem de suport sindical) troba que està més sol que l’Adam abans que li traguessin una costella.

En l'àmbit personal aquests altres efectes de la crisi m’han aclaparat a l’inici d’octubre: Un meu amic, l'Àngel Hervàs, ha esgotat el contracte amb un petit empresari del sector elèctric, l'Empar Sollana fa molts mesos que cerca feina vanament en el sector serveis; una altra dona de la família que treballa en la indústria tèxtil, vestigi del que era nucli productiu de la comarca, ha estat convocada a una reunió el proper dilluns perquè l’empresa s’ha quedat sense diners per pagar sous. No cal recordar que jo mateix sóc a l’atur des de desembre de 2005. Quan he baixat a comprar, el pa de cada dia, un veí m’ha comentat que a l’empresa on treballa la seva dona (serveis municipals a escoles) han de retallar 30 llocs de treball i que el criteri serà fer fora els treballadors amb més antiguitat. L’home creu segur que la seva dona serà acomiadada.

Finalment, ¿qui no té coneguts que avui dissabte estan treballant per recuperar les pèrdues de la festa “proletària” del 29S?

Ombres i fum del 29S

2010-09-30T23:17:00.007+02:00

Madrid: Ho va mostrar la CNN. Després de la marxa en manifestació pel centre de la capital els dirigents sindicals de la UGT i CCOO fan una valoració eufòrica envoltats de pancartes vermelles i banderes tricolors de la República Espanyola; s’entona, amb el puny alçat, “La Internacional” l’himne del proletariat i dels pàries de la terra. Ja sabeu en que han quedat les despulles de les successives associacions internacionals dels treballadors: des de l’AIT fins la IV Internacional, passant per la II Internacional (la de la socialdemocràcia) i per la III (la dels partits comunistes leninistes).

Barcelona: Ho veiem en diverses cadenes de TV. Uns quants centenars de pocasoltes, delinqüents, brètols i vàndals ocupen el centre de la ciutat durant moltes hores, aprofitant la convocatòria de vaga contra les disposicions del parlament estatal en matèria laboral i per l'austeritat. El resultat d’aquesta acció oportunista, que enterboleix les mobilitzacions de les organitzacions “democràtiques”, està prou recollit pels mitjans de comunicació: Mobiliari urbà cremat, també van cremar un cotxe de la policia municipal, comerços saquejats, aparadors trinxats, bombers apedregats... Em pregunto si els responsables identificats seran jutjats pels seus delictes.

Conclusions: L’activisme sindical des de la transició (amb la legalització dels sindicats al final del franquisme) ha demostrat el seu paper específic en la societat espanyola i catalana. Els sindicats majoritaris, un cop legalitzats, van assumir el seu paper d’organismes burocràtics lligats als organs de l’estat i depenents dels seus pressupostos, en altres paraules: lligats al sistema, que els necessita com interlocutors malgrat l’ínfima afiliació (15%). Una altra especificitat hispana és l’exuberància de sigles d’organitzacions polítiques i sindicals; reflex de la divisió i debilitat de totes les esquerres. Amb aquestes cols no es poden cuinar altres sopes que no siguin: incapacitat d’actuar amb un programa coherent, constructiu i engrescador; desmovilització i resignació. Perquè el que sí tenim són múltiples organitzacions enfrontades, sense militants amb la formació que caldria, sense sentit crític, sense iniciativa, aptes per caure en vicis estalinistes.

Podem dir que l’èxit de la jornada del 29S ha estat visual, òptic, de rebombori mediàtic; però, no pas del convenciment dels participants, sovint segrestats pel bloqueig de trens, autobusos i de les vies de comunicació; com va passar amb el tall del Pont de Carranza de forma que tota la ciutat de Cadis va quedar per hores en estat de setge.

De la crisi econòmica, segurament, ens en sortirem. Molt més difícil serà sortir de la crisi de lideratge i de manca de ciutadans de bona fe, i capacitats per arrossegar del carro en el que tots estem lligats. Encara més difícil serà que marxi en la direcció correcta.

Obesitat

2010-09-25T17:09:00.004+02:00

El més recent informe de l’OCDE, (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) sobre la salut dels ciutadans diu que l’obesitat creix sense aturador i que ha arribat a nivells de pandemia. Espanya ocupa el poc honorable tercer lloc en la llista de països amb obesitat infantil i juvenil.

Entre les causes l’informe cita el canvi d’hàbits alimentaris i la manca d’activitat física. Els nostres infants, en general, han deixat o no han entrat mai a la dieta mediterrània i quan surten de l’escola passen una mitjana de tres hores davant una pantalla: del televisor, videojoc, ordinador, pantalla de butxaca... Tant és la mena d’aparell electrònic, el cas és que sempre es tracta d’una activitat totalment sedentària.

Per acabar d’espatllar la salut dels infants moltes mares, i pares, en un afany de sobreprotecció, de frenètic interès per guanyar temps, o per simple desídia i comoditat acompanyen amb cotxe els fills des de casa al centre escolar i després a la inversa, cada dia i al llarg de tot els curs. Només cal que observeu els embussos del trànsit a qualsevol de les escoles d’educació infantil i primària dels nostres barris en les hores d’entrada sortida dels alumnes. Aquesta evidencia d’ús irracional dels vehicles particulars passarà factura en el futur: en la qualitat de vida dels fill, els quals ara condemnem a una futura obesitat tot volent-los facilitar la comoditat de llevar-se els matins mitja hora més tard, i així no haver d’anar caminant a l’escola.

Pròxim Orient

2010-09-21T13:41:00.010+02:00

He rebut un correo-e d’un antic company de feina que ha viatjat aquest estiu per Síria i Jordània. Sé que les seves motivacions han estat purament turístiques, lluny de les recents i polèmiques versions de turisme solidari organitzat per algunes ONG que contràriament al que aquestes sigles indiquen estan tan lligades i són tan dependents d’institucions governamentals; pregunteu a Barcelona Solidària. Però, tornant al meu company, diu que el seu viatge ha estat sublim tot i que gaudir de meravelles, pròpies dels contes de les Mil i una nits, té un preu: s’han de suportar temperatures de 46ºC.

L’equilibri de forces en la zona, anomenada Pròxim Orient (Orient Mitjà, The Middel East segons la literatura nord-americana), és de gran interès i cal que el món pari atenció al que passa en aquells països. Síria i Jordània són al mig, tal com la fibra neutra d’una barra sotmesa tensions en els extrems. A la riba de la Mediterrània està Israel, amb 200 caps nuclears, en pugna amb un Líban dirigit en part, o totalment segons alguns experts, per Hezbolà (El partit de Déu); a la banda oriental, més enllà del malaurat Iraq està l’antiga Pèrsia (l’Iran del president Mahmud Ahmadineyad) que ara concentra tota la seva energia en la purificació massiva d'urani, amb més que possibles aplicacions bèl·liques. La tensió creix i cal saber quan i qui aturarà la cursa en direcció a la catàstrofe abans no s’arribi a la tensió crítica: A un punt sense retorn.

Paradoxes del 9S

2010-09-10T13:26:00.013+02:00

- 1 -

No puc deixar de comentar la consigna cridada ahir en la festiva concentració (a compte de qui?) en Madrid dels delegats sindicals en la línia preparatòria de la “gran festa” del 29S, anomenada “huelgón” per un dels dirigents sindicals. En part va sobtar-me el crit de la massa sindical: “¡Zapatero dimisión! I en part també va afligir-me constatar com els representants oficials dels treballadors feien pinya i causa comú amb el lamentable partit de l’oposició parlamentària en el Congrés de l’Estat; partit dirigit per la FAES, un “think tank” d’ultradreta tan agosarat que va implicar Espanya en la barbàrie de foc i sang contra Irak. Ara resultarà que la solució als problemes dels treballadors espanyols passa per la dimissió del president del Govern... No anem bé! ¿Què han fet aquest sindicats, i els representants elegits dels treballadors en els últims anys, per aturar l’hemorràgia de pèrdues de llocs de treball i tancament d’empreses? Entretant, visca l'Arcàngel Sant Miquel!
- 2 -

L’altre paradoxa surt de la fervent defensa de les curses de braus i altres festes “populars” de la rància Espanya. En un municipi de la província de Madrid, una dona de 48 anys ahir va morir en ser-li esberlat el cap (sic) per la banya esquerre d’un endarrerit toro en les festes del poble. Enguany, són sis les persones mortes en aquesta mena de populars festes. L’Excel·lentíssim Alcalde va justificar la no suspensió de les festes perquè “Los encierros son una tradición desde el siglo XVI”. I encara reben ferotges crítiques i atacs els antitaurins. Ja ho diu una vella dita “Quien muere por su gusto hasta la muerte le sabe a gloria”. Però, no estic totalment d’acord amb aquesta afirmació en el cas d’aquesta infortunada dona, que ha deixat sense mare un fill de 15 anys; si els responsables municipals i les autoritats han armat un parany en el qual ha mort algun ciutadà, la responsabilitat en gran part és d’ells, sense discussió. Algú ha pensat en demandar aquells que han autoritzat la celebració de la bestial, atàvica i mortífera festa? Demano perdó, m’oblidava del qualificatiu que ho justifica tot: tradicional.

Ai senyor! Quant ens falta per assolir la civilitat en aquesta Espanya carregada d’irracionals crueltats tradicionals.
***

Feines d'estiu

2010-09-01T14:42:00.009+02:00

Un dia del proppassat agost, a les 12:45h la nostra Rosamunda Ximena de 86 anys havia de visitar-se, pel control rutinari de les operacions de cristal·lí a que va ser sotmesa anys enrere; a tal efecte vam acompanyar-la en atenció a la seva avançada edat. L'oftalmòleg va dir-li que tot estava correcte, dintre del que s'ha d'esperar en intervencions d'aquest estil, total que l'han donat l'alta mèdica, és a dir: han tancat el seu historial de seguiment d'aquestes intervencions quirúrgiques.

El més interessant ha estat visitar les novíssimes instal·lacions de Consultes Externes de l'Hospital Local. Només entrant troves una màquina terminal informatitzada que en passant el codi de barres del dors de la teva tarja sanitària el llegeix amb un raig "làser" imprimint a l'instant el paperet amb el teu número de visita (per exemple el 3766), el número de consultori (92), el nom del metge... i color de la sala; en el cas de la Rosamunda era la sala Blanca. Tot seguit hem caminat per passadissos, sales Verd poma, Blau turquesa... i d'altres colors. Finalment quan hem arribar a la sala Blanca: Sorpresa! una munió de portes amb pany electrònic, que el personal sanitari obre apropant una tarja personal. Totes les portes numerades i amb una pantalla de disset polzades situades al costat del muntat de la dreta. Hem trobat la porta 92 amb la corresponent pantalla LCD del sistema informàtic centralitzat: amb el nom del metge que visita en aquell consultori, l'especialitat, els números del pacients en espera (allà apareixia el número 3766) i quan el pacient havia d'entrar la pantalla mostrava a la part interior un botó verd acompanyat del text "passi" i el número 3724 en grans dimensions.

La meravella informatitzada no implica més eficàcia i rapidesa en la visita: eren passades del 14:00 quan hem sortit de Consultes Externes. La nostra estimada Rosamunda m'ha dit "què pensaré que quina rifa m'ha tocat que l'haig d'acompanyar sempre, amb la seva filla gran, en les visites a cal metge". Naturalment, l'he dit que no s'ha d'amïonar, que les altres filles no tenen la fortuna de poder atendre-la perquè tenen néts, no tenen cotxe, tenen feines, tenen els marits ocupats... i moltes altres causes que fan que la filla més adient per acompanyar-la és sense discussió la Laieta. Tant ella com jo, de bon grat, deixem les nostres ocupacions, que les tenim malgrat que des d'afora alguns poden pensar el contrari, i l'acompanyem amb entusiasme. Com també van fer en aquella ocasió la Rosalia i el seu marit, Pau, quan la van acompanyar a Urgències perquè a la nostra iaia Rosamunda se l'havia sortit per primer cop l'húmer esquerre.

La propera visita mèdica de la iaia serà a cal dentista, poc abans de la diada. Després, si no passa res, i sobretot si ella es troba animada, l'acompanyarem a balneari de Caldes de Bohí, serà el 27 de setembre. Aquesta és l'agenda de Rosamunda determinada per la precarietat de la seva salut. Heu de tenir present que el Metotrexato que s'injecta els dilluns és magnífic per combatre l'Artritis Reumatoide però que també té efectes secundaris impedint el creixement cel·lular. Una causa més perquè Rosamunda trobi que els vestits se l'hi fan amples i llargs.

No us atabalo més. Això, doncs, és el que té la condició de l’èsser humà. La natura ens ha previst per portar al món una generació; cosa que amb 40 anys n'hi ha prou i de sobres; o potser ja no? La resta d'anys, són de propina, un regal, fins que la mecànica aguanti. El pitjor és quan s'espatlla el software, com la veïna Antònia que ja no sap empassar-se el menjar i s’està tot el dia lligada al seient. O com la veïna Remedios que van enterrar el passat dijous després de molts anys amb l'Alzheimer.

Benvinguts! Viatgers d'Àfrica

2010-08-24T12:48:00.013+02:00

No fa ni deu hores que estàvem a la terminal T1 de l'Aeroport del Prat, amb altres familiars en missió de recepció i acollida dels nostres turistes per territoris africans. Entre les dotze de la nit de dilluns i la una de la matinada de dimarts van arribar els nostres viatges procedents de Cap Verd, via Lisboa. Quant els hem saludat el primer que ens ha explicat el nostre nebot Sergi és que els ha passat de tot: uns dies sense aigua i altres amb inundacions... Ja ens ho explicaran amb més detall. Resulta que les inundacions de Mindelo les va produir la naixent tempesta tropical Danielle, la mateixa que va fer anular el seu vol de retorn a casa i molts altres problemes. De Danielle sentirem més notícies quan passi pel Carib.

Anit ens temíem que s'ens compliqués la recollida dels nostres passatgers per l'arribada dels ostatges catalans alliberats, per l’Organització del Magrib Islàmic. El segrestats (hauríem de dir “els ex-segrestats” o “els alliberats”, o “els ex-ostatjats”...) van arribar passada la una de la matinada a la T2 on els esperaven diversos mitjans de comunicació, envoltats d'una cinquantena de persones moltes d’elles personal de seguretat, perquè hi eren presents l’Excel·lentíssim Alcalde de Barcelona i el Molt Honorable President de la Generalitat. Aquests altres il·lustres viatgers, vull dir: Albert Vilalta i Roque Pascual, han arribat al Prat després d’haver patit nou mesos de segrest al desert; i, sobretot, després cedir a la major part de les exigències dels segrestadors. Per una part s'ha fet que el Govern de Nouakchott (Mauritània) consentís, no sabem a canvi de què, a les exigències dels segrestadors, extradint a Mali (de fet transigint a l'alliberament) un dels seus dirigents, l'organitzador del segrest dels cooperants catalans, anomenat Malien Omar Sid'Ahmed Ould Hamma, dit "el Saharaui" i per altra part s'ha efectuat el pagament d'un generós rescat, segons fonts fidedignes de 7 milions d'euros i segons la televisió Al-Arabiya de entre 5 i 10 milions d'euros.

Aquí podeu escoltar el comunicat dels segrestadors agraint el bon saber fer del Govern espanyol i dels seus serveis secrets.

Per acabar, vull ser breu i no cal comentar res més. Tant sols desitjar-vos: Salut i seny!
---

---

Què vols ser quan siguis gran?

2010-08-19T17:35:00.010+02:00

---

Aquesta és la gran pregunta que em preocupa; i que, aquí ho declaro, volia desenvolupar-la com a tema per aquest blog des de molts mesos enrere. Evidentment no me la faig a mi mateix, és clar! Si heu llegit el text que acompanya el títol del blog sabeu que la meva vida professional ha mort, soc un element d’allò que de forma eufemística diuen aturat, o prejubilat, però que en realitat podem classificar com el rebuig humà del teixit productiu que s'ha eliminat. Quan destrueixes una indústria els components dispersats per la dinamita del procés globalitzador tenen diverses destinacions: la runa de les parets de fàbrica omplen tàlvecs, les màquines (el hardware) se’n van als països emergents, o a les plantes siderúrgiques, els terrenys acaben a mans de l’especulació immobiliària i finalment les persones, els professionals amb experiència, els recursos humans, acabem convertits en una mena de subproductes sense aplicació abocats a l’atur o a la jubilació anticipada.

El què m’inquieta, molt més que el meu propi futur, és el destí de la nova generació que ha d’ocupar el llocs productius (i directius) en la societat futura. Un dels molts efectes negatius de la destrucció de llocs de treball és la pèrdua dels que saben i la destrucció dels seus coneixements. Els oficis s’aprenen veient com ho fan els mestres. Qualsevol activitat amb una mínima exigència de professionalitat s’ha d’haver après amb un munt d’hores d’experiència pràctica, impossible d’obtenir sense la guia del mestre, del operari qualificat, del treballador format amb milers d’hores d’activitat productiva. Es fàcil donar formació a un ajudant de jardiner que només ha de bufar fulles seques d’àlbers i plataners, però no l’hi maneu esporgar una bardissa de boix o un camp d’oliveres o ametllers sense la direcció d’un expert en aquestes matèries.

Malgrat tot, encara no seria prou dolent que hagués treball per a molta mà d’obra poc qualificada. El joves que surten dels Instituts d’Educació Secundària als setze anys tindrien l'opció d'obtenir un sou a canvi d’un treball regularitzat. Tindrien un suport econòmic sobre el qual bastir la seva vida d’adults. Però la realitat demostra que aquesta no és la forma en que els joves, en sortint de l’institut, orienten la seva presència d’adults en un món d'adults. A una edat d’insuficient maduresa, als catorze, o als setze si han de triar fer batxillerat, i sobre tot als divuit quant acabat el batxillerat s’ha de triar l'opció de fer estudis universitaris, els nostres joves han d'optar per una professió, han de triar el que volen ser quan siguin grans. Sovint aquesta decisió es pren irracionalment, seguint consells dels amics de la colla, o per la moda del moment, i no per un impuls vocacional clar. La major part dels universitaris (segons enquestes recents) han arribar a la seva facultat per aquesta mena d'inèrcia. A les Facultats de Dret madrilenyes tenen més estudiants que a tot el Regne Unit. Aquest estudiats mai s'han respost la pregunta: Què vull ser en la meva vida d’adult?; per tant, mai s’han vist en la disjuntiva de triar un camí ferm, clar i precís que els hi dugui a un futur satisfactori. Entre el vint-i-cinc i el seixanta-cinc anys s'extén un enorme període de vida adulta que en bona part estarà determinada per l’elecció professional dels anys del batxillerat. Lamentablement molts joves no saben triar el seu futur. Es deixen arrossegar per la cadència dels anys, indolentment, quan acaben una llicenciatura fan un, dos, tres masters, no per acomplir el seu objectiu vital, ho fan perquè no volen deixar la confortabilitat protectora del seu rol d’estudiant sense responsabilitat professional; potser és per les condicions de vida actuals que tendeixen a retardar l’arribada de l’edat adulta, en part culpa dels pares que sobreprotegint-los no els hem deixat madurar.

També s’ha de donar la raó a aquells que afirmen que els nostres joves són víctimes de la indústria de l’oci.
-Quants joves dediquen una desproporcionada quantitat de temps a les activitats d’oci. Són clients d’unes indústries que els exploten econòmicament alhora que els manté narcotitzats en un estat d’adolescència perpètua.
-Quantes hores de videojocs dediquen els nostres joves estudiants robant-les-hi al descans, a l’estudi, o a una activitat més sana per l’organisme.
-Quants joves viuen el cap de setmana a tope a base d’estimulants de tota mena i els dilluns arrosseguen un cos trinxat incapacitat per aprendre ni per rendir eficientment en qualsevol activitat.
-Quantes hores dediquen els nostres joves a injectar-se en vena hores i hores de televisió. Un darrer càsting per un conegut programa de telerealitat d’una cadena privada d’àmbit estatal ha mobilitzat 60.000 persones (sobretot joves) que per assolir l’èxit personal volen tancar-se en una casa envoltada de càmeres que enregistraran 24 hores al dia les seves insubstancials i deplorables vides.

Definitivament cal un gir en les estratègies educatives, en tots els àmbits de responsabilitat: el pares, els mestres, els autors dels plans d’estudi... Perquè, si volem una societat formada per homes y dones, i no per criatures incapacitades per decidir, s’ha d’educar de manera que formem persones amb responsabilitats, dit d’altra forma: amb capacitat per prendre decisions; i entre elles a una de les decisions més importats de la vida, responent assenyadament a la pregunta: Què vull ser quan sigui gran? El mateix fet de respondre-la ja és un pas dintre de la maduresa. Per això, els joves de 16 anys, lògicament immadurs, en general no saben respondre-la i trien professió sense saber per què.

Fa pena veure perdre’s l’enorme potencial de la joventut el qual ben orientat tindria l’èxit assegurat. En un món de mediocritats narcotitzades aquell que sap el que vol, amb voluntat ferma i habituat a l’autodisciplina, establint-se un clar criteri de prioritats, arribarà allà on s’ho proposi, sense trampes, amb honestedat; però, indubtablement amb l'esforç (no arribo a dir sacrifici) propi de la gent madura que sap el que vol i està convençuda de que l’obtindrà.

Més amunt he apuntat un problema que caldrà desenvolupar en un altre article: La responsabilitat de les indústries de l’oci en el deteriorament social; potser és un efecte més de la pressió dels mercats en un món econòmicament ultra-liberal. I consegüentment seria interesant saber quins efectes tindrà per al futur la laxa formació tècnica, professional i social del joves de segle XXI.
---

Tabac d'embullar

2010-08-15T11:55:00.008+02:00

L’Administració, millor dit: el seu departament fiscal, i les tabacaleres contemplen amb cobdícia la creixent tendència dels nostres joves, i no tant joves, a fumar tabac d’embullar (de liar com diuen en castellà). Tot i la pujada de més del 45% a que va ser sotmesa aquesta presentació de tabac l’any passat resulta que el cost per gram és equivalent a una tercera part del que s’ha de pagar per les cigarretes empaquetades en 20 unitats. Mentre que per una cigarreta “Marlboro” o “Ducados” el fumador paga fins uns 20 cèntims d’euro, un embullat de “Pueblo” surt per 7 cèntims d’euro (1).

La nova moda, per raons diverses, està creixent arreu d’Europa. Els alemanys fumen el 25% del seu tabac embullat. La mala imatge (els que embullen tabac semblen porretes) està cedint pas a la imatge ecològica: el tabac “Pueblo”, per exemple, s’anuncia lliure d’additius, contra les més de 200 substàncies potenciadores de l’addició que contenen les cigarretes clàssiques.

Una nova indústria, doncs, tindrà perspectives de creixement: la fabricació de petaques per a tabac. I per acabar, un consell als fumadors, millor no fumar, però si heu de fumar fumeu tabac lliure d’additius.

---
(1) Font: "El País", 15.08.2010, suplement: Negocios, pàgina 6.

Medicaments de sang

2010-08-14T13:19:00.012+02:00

Fitxa tècnica
Títol en castellà: El jardinero fiel
Títol anglés: Constant gardener
Direcció: Fernando Meirelles
Països: Regne Unit i Alemanya
Any: 2005
Duració: 129 min
Gènere: Drama, thriller, denúncia política.
Guió: Jeffrey Caine; basat en la novel·la de John Le Carré
Interprets
Ralph Fiennes (Justin Quayle)
Rachel Weisz (Tessa Quayle)

El continent africà tradicionalment ha estat font de recursos per a les empreses del primer món, des dels fosfats i el cacau per a les indústries catalanes de la primera meitat del s. XX, passant per la immensa aportació de mà d’obra esclava en segles anteriors per l’explotació de les Amèriques, fins l’actual obtenció de recursos d’alta tecnologia com el “coltan”; a més de fusta, petroli, diamants; peixos de les ribes de l'Atlàntic i de l'Índic. A tot això cal afegir la utilització de la població, amb la col·laboració del dirigents locals, en l'experimentació de nous fàrmacs que d'aquesta forma immoral estalvien grans quantitats de diners a diverses empreses multinacionals farmacèutiques.

Aquest darrer aspecte és el que denuncia la pel·lícula que la TV1 va emetre ahir vespre: El jardinero fiel. No vull, aquí, aprofundir en l’avaluació artística del film. La senyora Weisz va ser guardonada amb un premi Òscar (2005) per la seva actuació en aquesta obra. La fotografia i les localitzacions són excel·lents quasi de documental. La temporalització amb masses flashbacks és una mica dispersant, tot i que la narració és fàcilment comprensible. Oficialment l’actor principal, el fil conductor de l’acció, és Ralph Fiennes; però, la protagonista de pes, encara que l’Òscar va ser-li atorgat per a la millor actriu secundària, és Rachel Weisz, la Hipatia del film Àgora, d'Amenábar. Veient-la en la pel·lícula d’ahir confonia Rachel Weisz amb Kiera Knightley de Orgullo y prejuicio dirigida al 2005 per Joe Wright. Compareu les fotos adjuntes.

En conclusió, puc dir-vos que ahir vam veure a la televisió pública estatal una excel·lent i artística denúncia de les males arts de determinades i poderoses empreses que cotitzen en borsa. La novel·la en que es basa la pel·lícula està inspirada en fets reals succeïts al 1996. No fa pas gaire que un article de Le Monde diplomatique denunciava la persistència de fets similars.
---

Llibertat antitaurina

2010-07-29T16:00:00.008+02:00

Entre les nombroses veus que s’han aixecat criticant la històrica resolució sobirana del Parlament Català, contra les curses de braus d’ahir 28 de juliol, sorprèn la de l’escriptor Pere Gimferrer que ho considera un atemptat a la llibertat i a la cultura. Potser vol dir la cultura i costums prefranquistes; ja sabem que Lorca, Hemingway, Miró i Picasso eren partidaris d’aquesta anacrònica fiesta.

L’argument de fet tradicional i cultural, en el sentit antropològic, no és suficient per mantenir aquesta tortura cruel vers els animals. També es tradició la mutilació femenina en extenses zones d’Àfrica, i fins i tot l’esclavitud. Qualsevol persona civilitzada aprovaria la prohibició immediata d’aquestes pràctiques inhumanes.

Altres veus insisteixen en criticar el Parlament Català perquè amb aquesta llei, diuen ells, retalla llibertats. Casualment molts anti-prohicionistes són els que aplaudeixen el recent retall que T. C. ha fet de L’Estatut, retallant (prohibint) la llibertat dels catalans a decidir sobre els seus drets. També surten veus d’aquells campions de la llibertat que tan sols la visió de la paraula “Prohibit” els fa venir picor a la tendre pell de puresa llibertària. Doncs, sí, de vegades cal prohibir coses: No circular en sentit contrari, no beure lleixiu, no abocar escombraries als jardins, no robar, no baixar a les vies del tren... Només des de la ingenuïtat proudhoniana, o des de la mala fe, hom pot reclamar-se a favor de la llibertat de torturar públicament el braus, o de mantenir una rància tradició que ens avergonyeix a una majoria de conciutadans.

Desig i passió al climateri

2010-07-20T00:12:00.022+02:00

He acabat de llegir "L'enganyada" de Thomas Mann. Aquesta és una de les darreres obres de l’escriptor guardonat amb el premi Nobel de Literatura de 1929. Es tracta d’un relat breu, de poc més de cent pàgines, però que condensa amb perfecció la subtil bellesa i l’enorme elegància destil·lada per un mestre en la descripció de la naturalesa humana en la recerca de la felicitat, tot i sabent que al final ens espera la mort. Aquesta consciència de finitut és la que dóna sentit als moments de gaudi íntim transgredint, si cal només un instant, les convencions morals d’una societat restrictiva.

El relat mostra les vivències de Rosalie mare d’una filla, Anna, de vint-i-nou anys, coixa de naixement, d’una intel·ligència excepcional; i d'un fill, Eduard, dotze anys més petit que l'Anna. Rosalie, vídua des dels quaranta anys acaba de fer els cinquanta-dos, sent despertar una passió pel jove professor d’anglès del seu fill; situació que permetrà a l’autor descriure les relacions de confiança i suport mutu entre mare i filla. El personatge del professor se’ns mostra més en segon terme, com l’objecte de l’amor retrobat i d’una passió que la vídua Von Tümmler no va fruir ni tan sols en els seus anys de matrimoni.

L’engany, cru, arribarà paradoxalment amb aparença de retorn a la vitalitat i a una nova joventut. Recomano llegir aquesta peça d’extraordinària sensibilitat, poètica; plena d'artístiques descripcions de jardins, i boscos a les ribes del Rin; mansions senyorials... i sobretot de sentiments intensos, vitals, humans. Tots ells mostren la seva vàlua davant la irrupció indefectible, natural i brutal de la mort. Aquest relat és també una versió literaria i moderna de "La primavera" de Sandro Botticelli, una visió del triomf de la natura.

Títol original: Die Betrogene (1953)
Títol català: L’enganyada
Autor: Thomas Mann
Edició catalana: Viena Edicions
Barcelona, 2008
Col·lecció: El cercle de Viena
Traducció: Joan Fontcuberta
Pàgines: 111

Imatge: Retall de "La dona de groc", de Max Kurzweil (1899)
...

10 juliol 2010

2010-07-11T12:07:00.007+02:00

Segurament tenim una dita catalana equivalent a aquella castellana de "No hay mal que por bien no venga". És el que ha passat amb l'insult perpetrat contra els catalans per controvertit Tribunal Constitucional, una mena d’antidemocràtic superpoder situat per sobre del Parlament i del Senat. Inspirat pel sector més ranci de la descomposició imperial, que representen els nostàlgics del franquisme, ens ha estripat allò que els catalans vam decidir el 2005.

Benvinguda sigui, doncs, l'ofensiva sentència contra el nostre Estatut del 2005 (R.I.P.) perquè ha obert els ulls als qui dormien, i perquè ha encès la metxa per la justa reivindicació de la sobirania de la Nació Catalana; tant viva, tant maltractada (no és ser victimista queixar-se de pagar els impostos d'on surten el 60% dels sous milionaris d'aquells que ens retallen llibertats). Dintre d'Espanya, sí... Dintre de la UE, sí... Però, amb dret a decidir sobre les nostres competències.

Aquí teniu una lletra del Pete Seeger, tan vigent encara. Va bé per a practicar l'anglés... I per a mantenir encesa la flama reivindicativa.

El consol

2010-07-07T11:37:00.007+02:00

Títol original en francès: La consolante
Autora: Anna Gavalda
Edició catalana: Edicions 62, Barcelona, 2008
Col·lecció: El balancí, núm. 588
Traducció: Xavier Garcia Minuesa, Ona Rius i Carles Sans
Pàgines: 537

L’Anna Gavalda va ser un agradable descobriment, a ran de la pel·lícula Junts i prou comentada en aquest mateix blog encara no fa tres mesos. Així, doncs, accidentalment vaig conèixer l’obra d’aquesta escriptora nascuda al 1970, mare de dos fills i divorciada, que escriu sobre la quotidianitat de forma tal que se’ns mostra nítida i molt, molt, propera.

He acabat de llegir El consol i la sensació ha estat de ratificació en l’estil personal de la l’autora. En aquesta novel·la descriu la transformació vital d’un home de 47 anys, Charles Balanda, arquitecte d’èxit que finalitza una relació de parella amb la Laurence, urbana; i per una cadena de casualitats arriba a establir un nou vincle afectiu, amb la Kate rural.

Les innovacions tecnològiques i les descripcions tècniques són de rabiosa actualitat. Charles viatja constantment des de París a Moscou, Amèrica, Lisboa... Per saber l’hora mira el telèfon mòbil. Dibuixa amb tauleta digitalitzadora, amb AutoCad i també amb Ròtring. Finalment fuig de la vida frenètica de congressos i de projectes arreu del món, gràcies als vincles del passat, per arribar a una nova vida de pagès, molt més simple, cosa que no vol dir sense grans responsabilitats.

En conclusió la novel·la mostra el món actual per mitjà d’una historia romàntica del segle XXI. Molt recomanable per a aquells lectors disposats a acceptar noves formes i estils narratius.

Bufetada del TC

2010-06-29T15:06:00.003+02:00

El més grans, recordareu el final de la pel·lícula “Novecento” que B. Bertolucci va dirigir al 1976. En una de les últimes escenes del film veiem un adolescent italià antifeixista que corria entusiasmat, amb un fusell a la mà, darrere la enorme bandera vermella teixida amb retalls del poble i per al poble; l’atura un delegat del novísim govern republicà, l’hi pren el fusell d’una sotragada mentre li propina una sonora bufetada al jove; el qual veu estabornit la realitat de qui mana en la Itàlia alliberada.

El controvertit Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol, ahir: dilluns 28 de juny (altre dia negre com l’11 de setembre de 1714) va repetir-nos una ofensa similar als milions de catalans que vam creure en el nostre Estatut. Caldrà veure qui, i com, reaccionarem davant aquesta intolerable ingerència en la llibertat ciutadana del catalans.

Alzheimer. Carta a Sergi

2010-06-27T13:20:00.004+02:00

Bon dia, Sergi, i altres lectors.

Vull agrair-te el tema que accidentalment m’has suggerit per al meu blog: la incidència de la malaltia d’Alzheimer en la nostra societat. Recordo la teva observació de sobretaula la passada tarda de Sant Joan a casa de la iaia Rosario; el teu comentari sobre l’alta incidència de demències en el tram de carrer on viu la teva àvia de 86 anys. M’he informat, un xic, sobre el tema i podem dir que la causa d’aquesta elevada incidència té dues explicacions: una demogràfica i l’altra urbanística.

La causa demogràfica està relacionada amb l’envelliment de la població i amb l’augment de l’esperança de vida. Els estudis recents sobre el tema demostren que, a Espanya, una de cada dues persones més grans de 85 anys tenen el cervell afectat per l’Alzheimer. Per la mateixa raó, de caire demogràfic, els països pobres de l’Àfrica oriental no tenen població amb demències senils, perquè no tenen població senil. Allà l’esperança de vida no arriba als 50 anys.

L’explicació urbanística és clara a poc que observis la història i els orígens del barri de t’àvia. Tant ella, com els seus veïns, foren aquells immigrants que des dels anys cinquantes del segle XX van construir, amb mil dificultats i sacrificis (impensables en la major part de la blana joventut actual) el barri. Aquelles persones tenen, ara, més de 70 anys; per tant tenen molts números per a que els hi toqui la sinistra rifa de l’Alzheimer.

Afortunadament està previst que tu i jo arribarem a l’edat d’aquestes persones. La vida de les quals va ser molt més heroica que les de la meva generació i la teva. Ells van aixecar el barri, la ciutat, i la societat del benestar que ara gaudim. Per això, merèixen la meva més gran, i sincera, admiració i respecte. A nosaltres ens tocarà (a cara o creu) patir, i fer patir a aquells qui ens envoltin, aquesta terrible malaltia producte, potser, de la nostra llarga vida. És, tal com diu la meva Angi, allò de que: En el pecat duem la penitència. No t’ho sembla així?

Ah! Recorda! Per a ser ferits per l’Alzheimer als 65 anys cal només un cartutx en el tambor de 10 forats. Als 85 anys, tenim un cartutx en un tambor de 2 forats.

Salut! Que falta ens farà

Ignorància o desídia?

2010-06-26T12:03:00.009+02:00

Foto: Mercadal a les vies de tren (Indonesia)

Després del mortífer accident de la nit de Sant Joan a l’estació de tren Castelldefels-Platja vaig enviar un correo-e als meus amics on explicava els fets que demostren les conseqüències tràgiques de la ignorància.

Ara, han passat dos dies, disposem de molta més informació i el que resulta més remarcable de les causes d’aquella tragèdia és la desídia dels usuaris. Potser també desídia del tarannà social actual, desídia en l’acompliment de les més elementals normes de civisme. Desídia és no respectar les bones formes de convivència ni les d’ús dels elements públics; desídia és “colar-se” sense pagar bitllet en el tren, metro o bus; desídia és passar per on està prohibit. Però, compte! Desídia és, també, no fer respectar les normes als altres; desídia és permetre que els infractors se’n surtin sistemàticament amb impunitat.

Necessàriament s’han de respectar les normes cíviques, de convivència, de respecte al proïsme. En cas contrari ens caldrà molta policia, vigilants, guardes de seguretat i, com nó, controladors de la policia, vigilants del vigilants, asseguradors de la seguretat... Més valdrà, doncs, plegar-ho tot i marxar a Suècia o qualsevol altre país civilitzat.

Mútua de Terrassa

2010-06-20T11:51:00.003+02:00

L’Administració no té diners i l’austeritat arriba a tots els àmbits de la seva gestió. I, com no? també a la sanitat. La modèlica institució concertada Mútua de Terrassa s'haurà d'estrènyer el cinturó salarial (també hauran de reduir-se altres despeses) com a conseqüència de la retallada del 3,21% de l’aportació de la Generalitat.

Segons els diaris, el conglomerat de Mútua té una massa salarial de 117 milions d’euros. La reducció passarà per tres opcions, prou conegudes per molts assalariats industrials de Terrassa: a) Reducció del sou; b) Reducció de plantilla i c) Les dues anteriors alhora.

El sindicats tindran feina a convèncer a uns i altres de la desagradable opció de guanyar menys sou per fer el mateix treball; o més treball, en el cas de la molt probable reducció de personal. El fets són tossuts i cal témer que de la previsible picabaralla entre l’empresa i els representants sindicals els més esquitxats serem els usuaris. Què hi farem, som en temps de crisi.

Arquitectura i delit

2010-06-10T23:25:00.006+02:00

Aquests dies (9, 10 i 11 de juny) s’està celebrant a Pamplona (Iruñea) un Congrés Mundial d’Arquitectura, sota el títol: Arquitectura: més per menys. L’objectiu és establir uns principis per una arquitectura més humana, eficient i més respectuosa amb l’entorn.

En definitiva per a parlar d’una arquitectura en les antípodes de la casa que aquesta tarda en una cadena de televisió mostraven com exemple de modernitat i disseny. El nyap mostrat, de tres nivells, pot comprar-se a Galícia per 300.000 € amb les escales flotants, com la de la foto, extraordinàriament apropiades per a trencar-se l’espinada i el cap.

Pensava, en la meva ingenuïtat, que parar trampes per fer mal a les persones era delicte penat per la llei. O, potser, no és delictiu fer escales sense passamà ni barana?

Europa, on vas?

2010-06-09T22:17:00.007+02:00

Imatge: La balsa del "Medusa" - Th. Géricault, ca. 1817-1818 - Museu del Louvre.

Després de la política d’incentivació adoptada per les administracions europees ara ha arribat l’hora de tancar l’aixeta del manà sorgit dels fons públics. Aquella política recomanada pel G20+2 ha estat substituïda aquesta setmana per la política d’estrènyer el cinturó. Alemanya ha anunciat un retall de 80.000 milions d’euros. Tota Europa va pel mateix camí.

Obviament, aquesta dràstica reducció de les inversions públiques significarà menys activitat econòmica, menys treball, menys ingressos fiscals; a canvi de més atur; a més d’una propera irreversible i certa reducció de les cobertures socials: no hi hauran més diners per a la sanitat, ni per a l’ensenyament, ni per a sous de funcionaris...

Això no impedeix que el 50% del meus veïns s’hagin instal·lat aparells d’aire condicionat. Total, l’energia està subvencionada per l’Estat i el consum energètic desorbitat no sembla tenir aturador. Un dia, proper sens dubte, ens arribarà la veritable factura en forma d’estirada d’orelles dels amos dels diners que financen el nostre insostenible ritme de vida. O, hauríem de dir: ritme de despeses? Ho diu el Banc Mundial. Llegiu més AQUÍ.

Cal, doncs, arribar a un equilibri entre la productivitat i el consum. Només s'ha de seguir el vell consell de no estirar més el braç que la màniga.

**** ****

Mitges veritats i ocultacions plenes

2010-06-02T11:26:00.010+02:00

Dues casualitats m’han fet pensar en el tema d’aquest article. Una va ser la visió dels primers minuts de la pel·lícula del gran Yasujiro Ozu, de l’any 1950, Les germanes Munakata. Un conflicte entre el passat i el present a partir de les vivències de les germanes: Setsuko i Mariko Munakata. Va ser l’escena on el metge, amic i company d’estudis del pare, diu a la germana gran, Setsuko, que el seu pare malalt de càncer no viurà més de sis mesos. La filla pregunta si el pare ho sap. El metge respon: Probablement sí, però no ho diguis a la teva germana... L’altre fet va passar poques hores abans de visualitzar la pel·lícula de l’Ozu. Patrícia, una gran amiga resident en un país de l'Atlàntic tropical, em va telefonar per comunicar-nos que l’ancià pare del seu marit ha estat traslladat a la ex-metròpoli per tractar una afectació greu de la seva salut. Feia pocs dies que una germana de la Patrícia m’havia fet cinc cèntims de la precària salut del sogre de sa germana, exigint-me, a més, que no o comuniqués a ningú.

Potser també vosaltres, lectors, heu rebut sol·licituds de confidencialitat similars alguna vegada. Penso que sovint aquestes exigències no tenen justificació i ens fiquen en el compromís de ser còmplices d’un engany.

Recordo la petició del meu pare en el seu llit de l’hospital on moriria setmanes més tard: No vull que digueu res a les meves germanes. El pare no volia mostrar-se en aquell estat agònic davant les seves germanes. El seu era un sentiment de púdic respecte vers les germanes que pretenia allunyar-les de la visió de la brutalitat de la mort imminent amb les seves nafres. El pare pretenia reduir el patiment de les ties, en el convenciment que era menys dolorós per a elles anunciar-les la mort de l’ancià germà, un fet consumat; que, al contrari, fer-les viure i empatitzar el dolor físic, l’agonia, el deteriorament del cos i de la ment de la persona que tants anys les ha acompanyat compartint la vida. D’acord amb la mare vam accedir parcialment a aquesta petició; vaig dir a les ties: El vostre germà ha estat ingressat a l’hospital, molt greu, però no vol visites, disculpeu-lo, és la seva darrera i última voluntat.

Altres casos no són tan justificables. Com aquella setmana de finals d’any quan l’oncle Albert va ingressar d’urgència en un centre hospitalari per una insuficiència respiratòria, de la qual ara està força recuperat. No recordo qui va trucar-nos informant del fet i demanant que no ho diguéssim a la iaia Maria, a fi d’estalviar a la dona preocupacions; i més aquells dies quan ella havia programat una celebració familiar amb la presència de tots, inclòs l’oncle Albert. Pocs dies després la iaia Maria va patir una gastroenteritis que la va dur directament a l’hospital on la van ingressar en un “box” de la planta d’urgències, just al costat del seu gendre Albert. Ella va passar un parell de dies només separada per un llençol del malalt de qui no havia de saber res. Sabem del cert que el caliu familiar del lloc va fer més ràpida la millora de tots dos.

Lamentablement, sovint el generadors d’aquestes prohibicions són autèntics censors que limiten la llibertat d’informació de la família. Recolzant-se en un fals concepte de protecció impedeixen que uns familiars sàpiguen l’estat de salut d’un altre amb qui, potser, estan fortament vinculats. Sense saber-ho els censors actuen contra els interessos i la maduresa del familiar desinformat. També volen fer-nos còmplices de la seva ocultació. Amagant la veritat menteixen i a més volen fer-nos mentiders.

Potser caldria aquí recordar el que deia un vell poeta castellà, cantat per Paco Ibáñez:

Pues amarga la verdad,
quiero echarla de la boca;
y si al alma su hiel toca,
esconderla es necedad.

-- --

Aprimar-se al maig

2010-05-25T23:43:00.008+02:00

Avui tocava anar a la farmàcia del barri a comprar dentifrici. I què penseu que he trobat? Una munió de dones que okupaven els tres mostradors del lloc conjuntament amb l’atenció de les tres dependentes de l’establiment. El més sorprenent és que totes les clientes eren ateses en la seva demanda de productes per aprimar-se, tot comentant dietes miraculoses, les virtuts dels derivats de la soia, etc. Casualitat? I jo pensant que l’operació biquini era un mite.

**** ****

Sortint de la farmàcia he retornat al meu raonament del dia: Què pot induir un Ajuntament com el de Puigcerdà al repartiment de 40.000€ entre els bons conductors del municipi? Trobareu les explicacions del consistori als diaris. Bàsicament, diuen, es tracta de retornar l’import de les multes als conductors sense denuncies a fi de deixar clar que les sancions per faltes de trànsit no són amb finalitat recaptadora.

Ara, quan toca estrènyer el cinturó especialment en el sector públic, inclosos els comptes municipals, sorprèn aquesta peculiar disposició del municipi pirinenc. Potser la finalitat última és publicitària i del que es tracta és de fomentar el turisme... Vés a saber.

El problema és la lectura que els malpensats faran: L’Ajuntament de Puigcerdà, amb l’alcalde d’ERC, premia amb diners públics les persones que compleixen les normes cíviques. El pas següent seria premiar amb diners municipals qui llenci la brossa al contenidor especificat; també aquells caminants que traspassin els carrers pels passos de vianants respectant els semàfors... I potser acabaríem per premiar, sempre amb diners públics, els fills que respectin els pares i els marits que no maltractin la dona. Un camí perillós, no us ho sembla?

Jugar a la ruleta russa

2010-05-19T15:38:00.002+02:00

El tema d’avui me l’ha suggerit un fet comentat en un telenotícies. La pantalla ens mostra un home, amb aspecte de turista, captant amb una càmera imatges d’un tren en moviment. L’home està molt a prop de les vies, mentre enfoca el tren amb la gravadora un altre tren se l’acosta per l’esquena a molta velocitat. Amb el soroll del primer tren no percep la perillosa proximitat del segon. Els combois del segon tren passen a més de 100 km/h fregant-li a pocs decímetres del braç dret. Tot queda en un ensurt, d’aquells que es recorden tota la vida.

Quelcom de semblant va passar-nos en diferents ocasions a la meva amiga Núria i a mi. En el passat la meva ciutat estava traspassada d’Est a Oest per una doble línia de ferrocarril que tallava la ciutat en dues meitats les quals restaven comunicades només per un parell de ponts i tres passos “a nivell”. Però, el ciutadans per anar a la feina, o per a qualsevol activitat que obligués a traspassar la via, no trobaven cap problema per creuar-les fent el camí més curt. La pràctica era així: primer saltar el canal de drenatge caminar sobre les pedres granítiques que feien de llit a les travesses després saltar successivament les quatre barres paral·leles de ferro i un cop arribats a l’altre canal de drenatge saltar fora del perill.

Un matí, quan anava a la feina, la Núria va guaitar com s’apropava un tren, va esperar-se que passés i confiadament va creuar les vies; des de l’altra banda un home li feia senyals que ella no entenia. Just quan va acabar de traspassar les vies un segon tren va passar veloç per la via contraria del primer, envoltant la Núria d’un espantós remolí de vent. També jo vaig patir un ensurt semblant: Arribant a les vies amb uns companys miro a dreta i esquerra, veig un tren que s’apropa des de Manresa amb direcció Barcelona, espero que passi. Sense tornar a mirar traspasso la via encara envoltat pel terrabastall del primer tren, no sento el soroll del segon tren que s’acosta per la dreta, salto per sobre les vies de ferro caminant sobre les pedres soltes i encara no les he deixat que em passa fregant el segon tren. Ara la línia de ferrocarril està totalment soterrada o enlairada, aïllada per evitar aquells accidents.

Aquesta historieta serveix per a il·lustrar com, sovint, no som conscients que a les activitats quotidianes, com són anar a la feina o prendre un medicament, ens guiem per decisions molt i molt arriscades; de fet, és com si juguéssim a la ruleta russa amb un revòlver que té el carregador quasi ple de cartutxos amb bala.

Salut i bona sort!

Alícia i Tim Burton

2010-04-24T11:22:00.005+02:00

Decepció. Aquesta és la sensació que deixa la darrera pel·lícula del director britànic, Tim Burton, basada en el famós text del matemàtic Lewis Carroll.

Potser, com molts altres espectadors, esperàvem un plat exquisit compost amb la suma dels bons ingredients: Tim Burton, L. Carroll, J. Depp, Bonham Carter, meravellosos efectes especials, un pressupost fantàstic... El resultat, no tant dolent com una gasòfia, però sí més aviat una escudella sense substància; de 108 minuts de durada que resulten excessius, malgrat el ritme frenètic d’algunes escenes pròpies de videojoc o videoclip.

Resumint, amb un parell de dotzenes de imatges n’hi hauria més que prou per gaudir de l’àlbum de fotos d’aquesta Alícia. Així no caldria patir d’una sala de cinema amb ferum de crispetes, bosses buides de patates pel terra i llaunes de refresc per les butaques. Tot això, després d’haver pagat 6 euros amb 70 cèntims per empassar-se vint minuts de publicitat a una potència acústica de 100 dB. I després els propietaris de les sales ploren per la fugida dels espectadors. Algú està matant el cinema convencional i no són pas els manteros.

Fitxa tècnica:
Títol: Alicia en el país de las maravillas
Direcció: Tim Burton
País: EUA
Duració: 108 minuts
Gènere: Fantasia
Producció: (Disney) Tim Burton, R. D. Zanuck, Joe Roth, Jennifer Todd, Suzanne Todd
Música: Danny Elfman
Actors: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Anne Hataway

Junts, i prou!

2010-04-13T13:01:00.010+02:00

Títol original: Ensemble, c'est tout
Direcció: Claude Berri.
País: França.
Any: 2007.
Duració: 97 min.
Gènere: Drama romántic.
Interpretació: Audrey Tautou (Camille), Guillaume Canet (Franck), Laurent Stocker (Philibert), Françoise Bertin (Paulette),
Guió: Claude Berri; de la novel·la d’Anna Gavalda.
Música: Frédéric Botton.
Fotografia: Agnes Godard.
Vestuari: Sylvie Gautrelet.

Una molt agradable pel·lícula va ser emesa ahir per la TV2, “Juntos, nada más”; interpretada per la coneguda i sempre perfecta Aubrey Tautou (Amelie). El guió està fet segons una obra literària d’Anna Gavalda, nascuda al 1970. Alguns crítics diuen que tracta de quatre perdedors. No penso el mateix, els personatges no són perdedors, són pròxims, gent normal: un cuiner, una dona de fer neteges, una àvia a prop de la mort, un venedor de postals d’origen aristocràtic.

Els personatges i els fets narrats al film descriuen situacions molt quotidianes: el problema de compartir l’habitatge, els embolics de la feina; però, sobre tot les tensions de les relacions interpersonals. La qüestió més important, el compromís amb els altres. Són personatges amb problemes, és clar; qui no té uns divorciats a la família; qui no té uns familiars que s’enfronten a la propera mort i a les residències per a l’ancianitat; qui no té un familiar que tem el compromís; qui no ha sacrificat relacions, fins i tot sexuals, a canvi de evitar la vinculació amb l’altre; qui no ha matat mai l’enamorament. Qui no té a prop tensions entre pares i fills.

No! La pel·lícula no tracta de perdedors, tracta de éssers humans, molt humans. Afortunadament, com nosaltres.

Anna Gavalda:
Autora de la novel·la

Una ceba cultural

2010-04-03T21:16:00.006+02:00

Diuen que la televisió ocupa al món actual un important paper educador, de transmissió de valors i de cultura. No sembla així, al menys veient la 1, la principal cadena pública de l’Estat. Només cal fixar-se en el programa diari que emet aquesta cadena entre les 7 y las 8 de la tarda. Allà, he vist, i escoltat, aquesta setmana les següents perles:

Primera. Una reportera, suposadament amb titulació adequada al seu treball, deia referint-se al paviment de llambordes que apareixia embrutat pels incívics espectadors de les processons: “...que acaban ensuciando el asfaltado...”

Segona. Un reporter, molt popular, remenant pots i olles deia que al afegir líquid a la farina de blat s’obtenia una “...emulsión...” Quan el que aquest terme defineix és la suspensió d’un líquid en altre, tal com és la llet: que és una emulsió de greix, en forma de microscòpiques gotes, en un medi aquós.

Així doncs, entre empedrats que són asfaltats i farinetes que són emulsions em venen ganes de plorar, tal com si trinxés ceba. Ara, quan s’ha eliminat la publicitat d’aquesta televisió estatal, és llàstima que amb diners públics es paguin uns professionals incompetents que malmeten la cultura. ¿Qui selecciona el personal d’aquest programes? El ministeri de la Sra. Sinde hauria de vigilar la cosa pública cultural, al menys amb la quarta part de la passió que posa per defensar els interessos dels músics i altres autors de la corporació SGAE. O no?

Tórtores

2010-03-29T16:17:00.008+02:00

Avui, dia de soleiat matí, he parat el cotxe i he sortit, uns minuts, a fi de passar la camussa humida pels vidres de l’automòbil. Dies enrere va plovisquejar una mena de fang llefiscós originat per la topada de l’aire càlid carregat d’aigua mediterrània i de pólvores saharianes amb l’aire fred septentrional. El resultat d’aquell fenomen meteorològic va convertir una carrosseria decentment presentable en una superfície de perfecte camuflatge bèl·lic.

Entretingut en aquella prosaica feina de neteja he estat sorprès pel cant d’una tórtora que m’ha saludat amb el seu crit característic d’afirmació territorial, no confondre amb el parrupeig nupcial. M’ha meravellat, sobretot, quan s’ha aturat sobre un fanal a pocs metres d’on jo hi era. Allà s’ha estat, mirant-me, mentre amb el bec s’endreçava les plomes de sota l’ala.

A més de la solitària tórtora m’han acompanyat els ininterromputs cants variats i melodiosos de les caderneres. Finalment he deixat per acabada la feina envoltat de l’aire que les brigades de jardineria municipal aromatitzaven amb l’herba que en aquells moments retallaven de l’extens prat que voreja tot el llarg del passeig d’Icaria. Excel·lent dilluns de primavera! No us ho sembla?

Vistes de Terrassa

2010-03-24T11:25:00.014+01:00

Aquest és un article de fotos actuals de vella ciutat d’Ègara (avui Terrassa) amb empremtes modernistes.

Foto 1:
Cantonada del Carrer Prat de la Riba amb l’Avinguda de Jacquard

Foto 2 i 3:
Casa Baumann: un dels edificis modernistes de la ciutat, reconvertit des d’antiga oficina de la fàbrica Ernesto Baumann a seu de serveis municipals.

Foto 4:
Masia Freixa, actualment també d'ús municipal.

Foto 5:
Edifici, al carrer del Doctor Pearson, de la desapareguda empresa Llenceria Mitjans, avui nau industrial en lloguer. Al fons de la imatge veiem l’edifici, de la també extingida Laniseda, esquarterat des de fa molts anys en naus dedicades a escoles, un restaurant, la seu dels bombers de Terrassa, una mesquita...

Neu

2010-03-16T12:01:00.005+01:00

És un fenomen meteorològic perfectament conegut. Quan neva intensament, i amb un determinat grau d’humitat ambiental, la neu s’acumula en els cables elèctrics i en els cordills d’estendre roba com mostra la foto, facilitada per un bon amic meu, del dia 8 de març d’enguany. Sí a més, el vent bufa amb una velocitat determinada, resulta que la força sobre els cables i la càrrega lateral sobre les torres que suporten les línies d’alta tensió pot arribar a ser considerable. Aquesta realitat l’han de tenir sempre en compte els enginyers que dissenyen aquestes torres, i encara més els que les donen el vist i plau. Aquesta força lateral s’ha de tenir en compte; dono fe que els manuals més elementals, i antics, sobre disseny de línies per conducció elèctrica d’alta tensió ho especifiquen prou clarament i insistentment. De la mateixa forma que els manuals d’arquitectura obliguen a calcular els edificis per aguantar els esforços laterals derivats de ventades superiors als 200 km/h.

Fa molt de temps que se sent parlar de la insuficiència i fragilitat de les xarxes elèctriques que arriben a la Costa Brava. Per diversos motius, com en el conte de les llebres que fugien dels gossos i s’aturaven a discutir de quina raça eren, la realitat ha imposat els seu criteri amb contundència; però aquí, a Girona, les víctimes han estat els ciutadans aliens a les picabaralles entre els qui s’autodenominen ecologistes, les empreses elèctriques, i les institucions amb responsabilitat sobre el tema.

I em pregunto: Qui va dissenyar les torres elèctriques que han caigut per la neu? Aquells enginyers, i delineants, van tenir en compte els manuals, o al contrari, van prioritzar les condicions per a estalviar ferro imposades pel departament de comptabilitat? Potser no sabien que a Girona de tant en tant bufa la tramuntana... I si a més neva...

Fuenteovejuna

2010-03-01T23:08:00.006+01:00

El 28 de febrer de 2010, en el Centre Cultural Caixaterrassa, la Compañia Antonio Gades va representar Fuenteovejuna, el gran muntatge de ballet del finat ballarí que dóna nom a la companyia, mort el 20 de juliol de 2004. L'obra està inspirada en l’homònima de Lope de Vega amb l’adaptació de José Manuel Caballero Bonald. La coreografia és, naturalment, d’Antonio Gades, director dels primers muntatges i coautor de l’adaptació. Inclou peçes musicals d'Antón García Abril, Modest Mussorgsky, música barroca, Antonio Gades, Antonio Solera y Faustino Núñez.

La representació va superar les expectatives en excel·lència. Vam gaudir d’una interpretació on el nombrós grup de ballarins va demostrar mestria després d’haver-la representat al llarg dels darrers anys en els més prestigiosos escenaris d’arreu del món. El resultat no podia ser altre que una mostra d’art en estat pur, emocionant en grau superlatiu, insuperable. En veu d’un director d’esbart d’una ciutat veïna, i conegut nostre, va ser: "Un espectacle per delectar-se com un boig, la perfecció... Millor que això no es pot fer".

El contingut és prou conegut, els habitants d’un poble de Còrdova rebel·lats contra l’abús d’autoritat i contra la injustícia treuen a flor de pell, també dels espectadors, el sagrat sentiment de la solidaritat entre els éssers humans.

Les escenes, les parts segons l’edició en CD, són les següents:
1. La trilla
2. Los labradores
3. La molinera
4. El pregonero
5. El olivito
6. La botella
7. La serrana del caldero
8. La vaquilla
9. La jota de tres
10. Bolero de Algodre
11. Acoso
12. La vara
13. El lavadero
14. La sábana
15. Petición de ayuda
16. La manta
17. Vestimenta Comendador (de "Cuadros de una exposición")
18. Prueba a frondoso
19. Tangos
20. El velo
21. Jota de la flor
22. Bolero Orellana
23. El galán de esta villa
24. Conclave
25. El dolor de las mujeres
26. La revuelta
27. Final

Un tragicòmic familiar

2010-02-21T11:36:00.005+01:00

Títol original: Fun Home. A Family Tragicomic
Autora: Alison Bechdel
Edició catalana: La Magrana
Barcelona, 2008
Traducció: Librada Piñero
234 pàgines

Ha estat una sorpresa inesperada, un còmic diferent, impactant, d’aquells que desperten un fraternal sentiment vers l’autora per desvetllar el que ha estat sempre evident, però que sovint els arrelats convencionalismes pretenen ocultar.

És una excel·lent obra gràfica, i alhora és un relat autobiogràfic que commou. Alison Bechdel ens mostra la vida quotidiana en tota la seva bellesa i amb tota la seva tragèdia. Per a ella les relacions personals i familiars, són el fils que basteixen la nostra vida, en lluita constant, interior, per ser com cal: lliure, responsable, respectuós amb les llibertats i els drets del altres; però sobre tot per ser fidel a sí mateixa, amb les complexitats i problemes que comporti aquesta exigència. En casos extrems les dificultats poden ser enormes fent que alimentem el tigre negatiu fins arribar a una fugida sense retorn...

Recordo aquí els escrits de Sèneca que ens alertaven dient: Qui vulgui sortir dels camins fressats trobarà l’oposició ferotge de ramat. Però, també és veritat el següent: Qui no fa el seu camí per temor al què diran està malbaratant els seus dies de vida.

Dos tigres

2010-02-18T21:16:00.008+01:00

Potser ja us han explicat la vella i bonica història d’origen hindú de la lluita en que s’enfrontaven amb acarnissament dos tigres. En el meu cas l’he coneguda aquesta setmana quan va explicar-la una dona en un programa nocturn de la televisió catalana. És així:

Un mestre mentre passejava amb un seu alumne li va dir. -En el meu interior lluiten dos tigres entre ells. Un representa la fugida, els temors, la por del fracàs, la manca d’entusiasme, tot el que és negatiu; l’altre tigre és l’esperit de superació, la creativitat, l’alegria de viure, l’empenta, el desig de triomf...
I quin dels dos guanyarà?– va preguntar l’alumne.
Amb gran serenor el mestre va respondre: Evidentment, aquell qui jo alimenti.

Hem vist, doncs, amb un exemple clar i senzill com és d’important la nostra actitud per enfrontar els reptes que ens presenta la vida.

Nota: La imatge està inspirada en "Save the tiger" de la publicació "Sky magazine"

"La voz de su amo"

2010-02-04T20:19:00.015+01:00

Foto 1: Els lectors més vells recordaran aquells antics discos gramofònics de vinil amb el logotip d’un gos escoltant amb atenció l’aparell giradiscos.

Recentment han aparegut veus que s’interroguen sobre la quantitat de diners que el Govern destina a la subvenció dels sindicats. Tothom diu que la quantitat real que reben des de diverses institucions és un misteri. Però el que publicaven els diaris finals del 2009 era el següent:

La formación es la gran ubre que surte de dinero a los sindicatos y también a la patronal. En concepto de formación intersectorial, las dos centrales más grandes recibirán este año (2009?) 21.083.110,63 euros de forma directa de los presupuestos generales del estado y en la formación sectorializada el conjunto de los sindicatos percibirán 172.667.675,5 euros, de los que 83.461.408,7 euros corresponden a CCOO y 85.025.943 a UGT. Para el resto de sindicatos quedan otros 4.184.000 euros. Sumados los dos ámbitos, la formación reporta a UGT 95,55 millones de euros y a CCOO 94,01 millones de euros.
Font: www.eleconomista.es

La realitat és que les quotes dels afiliats no són prou grans per mantenir la immensa maquinària burocràtica dels sindicats a Espanya, ni amb l'afegit dels serveis jurídics facturats als no afiliats; ni amb el sucós pastís del percentatge de les indemnitzacions retinguts als treballadors acomiadats per empreses en crisi, tan si és real com si és simulada. S'ha de tenir present també la partida directa, citada més amunt, a càrrec del Ministeri de Treball que enguany serà superior als 21 milions d'euros.

Així, doncs, als sindicats els cal parar la mà complaents amb el Govern benefactor. I digueu-me: qui mossegaria la mà que l’alimenta. Per tant, cal preguntar-se: Per a qui treballen els sindicats tradicionals, i a qui serveixen? Els pocs exemples de sindicats realment independents, com ara és el SEPLA, o els dels controladors aeris, no son millors. Aquest últim no deixa de ser una organització ultra-corporativa que adquireix força amb el seu paper monopolista i la seva capacitat extorquidora: és un sindicat que defensa els interessos dels controladors aeris contra el món i contra tots els usuaris de línies aèries.

Però no cal patir, el calaix de l’Estat sembla il·limitat. També aporta diners a moltes altres entitats, com ara són les organitzacions religioses: L’església catòlica va rebre més de 5.000 milions d’euros l’any 2009. I aquest sí que mosseguen la mà de l’amo.
Font: Internet

Foto 2: “El quart estat” de Pellizza da Volpedo

Els 400 euros electoralistes passen factura

2010-01-28T21:45:00.005+01:00

El 2008 va ser el primer dels dos anys d’aplicació de la fantàstica mesura electoralista del PSOE, a través del seu Govern, consistent en reduir la cotització per la renda en 400 euros. La cosa va implicar la injecció de 5.000 milions d’euros/any, amb efectes més que discutibles, en el sistema econòmic. Veieu, aquí, un article del meu blog sobre el tema.

Ara, al gener de 2010, els aquells efectes de la moneda (vull dir dels 400€) mostren l’altre cara. El calaix de l’Estat esta prou endeutat com per deixar de recaptar un altre exercici fiscal els 400€. Consegüentment els pensionistes, el passat dia 25, i els assalariats a final de gener van trobar els uns i trobaran els altres la desagradable sorpresa de que la pensió, o la nòmina, els ha estat reduïda respecte del 2009. Fonts solvents diuen que són uns deu milions els afectats.

Francament, sembla que el Govern del PSOE està fent tot el possible per perdre electors.

La vaca i els llops

2010-01-27T23:38:00.012+01:00

Foto: José Saramago amb la seva esposa, Pilar del Río

El següent relat és de José Saramago, escriptor en llengua portuguesa i premi Nobel de 1998. La història és a la novel·la “El viaje del elefante”, (2008) editada per Alfaguara i l’explica l’hindú que té cura de l’elefant al comandant encarregat de la seguretat del paquiderm en el viatge de Lisboa a Viena. La meva traducció queda així:

-Quina història és aquesta? –Va preguntar el comandant.
-La història d’una vaca.
-Les vaques tenen història? – va tornar a preguntar el comandant, amb un somriure.
-Aquesta, sí. Van ser dotze dies i dotze nits en unes muntanyes de Galícia, amb fred, i pluja, i gel, i fang, i pedres com navalles i matolls com ungles, i breus intervals de descans, i més combat i atacs, i udols, i bramuls. La història d’una vaca que es va perdre pels camps amb la seva cria de llet, i que es va veure rodejada dotze dies i dotze nits, i que fou obligada a defensar-se i a defensar el fill, en una llarguíssima batalla. L’agonia de viure al límit de la mort, un cercle de dents, de goles obertes, les escomeses brusques, les banyades que no podien faltar, de tenir que lluitar per si mateixa i per un animalet que encara no podia valer-se, i també en aquells moments en que el vedell cercava les mamelles de la mare, i mamava lentament, mentre els llops s’apropaven, amb l’espinada tensa i les orelles agusades. -Subhro (nom del guia i home que té cura de l’elefant) va respirar a fons i continuà.
-Després de dotze dies la vaca va ser trobada i salvada, també el vedell, i varen ser conduïts triomfalment fins el llogaret. Tot i això, el compte no acaba aquí, la cosa va continuar dos dies més, després dels quals, perquè s’havia convertit en una vaca brava, perquè havia après a defensar-se, perquè ningú no podia dominar-la o apropar-s’hi, la vaca va ser morta, la van matar, no els llops que havia vençut durant dotze dies, sinó el mateixos homes que l’havien salvat, potser el mateix amo, incapacitat per a comprendre que, havent après a lluitar, aquell abans conformat i pacífic animal no podia parar mai més.

Europa i Haití

2010-01-21T23:12:00.005+01:00

Foto 1: Infants de marina dels EUA controlant la capital haitiana després de l’expulsió del president electe Aristide el 29 de febrer de 2004.

Naomi Klein ja ho va dir en el seu llibre de l’any 2007 “La doctrina del shock”. En aquell minuciós estudi desvetllava l’aprofitament capitalista dels desastres naturals, i els no naturals, que sovint colpegen les comunitats humanes. Des de la dictadura de Pinochet de 1973, fins el tsunami de l’oceà Índic del 2004, passant per l’huracà Katrina, l’atac a les torres de Nova York l’11S i la invasió d’Irak; en tots aquells desastres el conglomerat industrial, comercial i governamental va aixecar la seva pila de guanys econòmics sobre la bastida de la catàstrofe, la guerra o la inseguretat ciutadana.

Ara toca Haití, destruït pel terratrèmol del 12 de gener. Serà una nova oportunitat on es demostrarà la certitud de les tesis de N. Klein. Segons els mitjans, després de nou dies de caos la situació comença a estar controlada pels militars nord-americans, que han fet de l’aeroport de Port-au-Prince la pròpia i exclusiva base d’operacions, en prejudici d’organismes com MSF (Metges Sense Fronteres) i expulsant periodistes internacionals que s’hi havien instal·lat.

Entretant, Europa mostra l’evidència de la seva incapacitat per prendre cap posició directiva. Ha estat escombrada, com l’ONU, de qualsevol paper rellevant per solucionar la crisi haitiana. Això sí, tret d’aportar l’ajut humanitari en forma de milions d’euros que no sabem qui gestionarà.

Foto 2: Descàrrega inicial de material, el dia 18 de gener de 2010, per l’assentament dels 16.000 militars nord-americans encarregats d’organitzar la reconstrucció d’Haití.

Font de les imatges: Internet i The Washington Post

La destral

2010-01-14T21:12:00.012+01:00

Un dia, l’endemà d’una festa de noces, una veïna de la núvia recordava es fets del dia anterior. Mai s’havia impressionat tant com en el moment en que sortia la núvia del portal, que era una casa més avall de casa seva. El matí assolellat, el cel nítid. L’aire de maig que olorava a roses. Tot era alegria i elegància, vestits cars, sabates boniques, joies lluents, polseres, pameles... A més, ella havia estat, de sempre, molt amiga de la núvia, sobre tot quan jugaven al fons del carrer sense sortida, a recer del fred en les tardes d’hivern. Al nuvi també el coneixia, des de feia tres anys, quan va començar a venir per aquell carrer acompanyant la veïna, amb qui ara s’havia casat.

Aquell casament no se’l podia treure del cap. Un fet era evident: La núvia era poc menys d’un any més gran que ella.

-I jo! Quan em casaré? –va pensar la noia-. Soc fadrina! Però, cap xicot m’ha dit mai res amb intenció de ser la meva parella.

Mentre reflexionava així i feia les feines de casa la noia no parava de pensar en el tema que l’obsessionava.

-I si em demana per festejar el llenyataire? Tindré la sort de que s’hi fixi en mi? És un bon xicot, fadrí com jo. Tot i que passa moltes temporades al bosc; perquè, a més de llenyataire també treballa amb el seu pare fent carbó d’alzina. Si em demanés per sortir, acceptaria de seguida, festejaríem un any, em presentaria la seva família, i jo a ell la meva; després, ens casaríem i aniríem a viure a la caseta que el seu pare té al bosc. Tindríem un fill, preciós, ros i blanquet. Deixaria el nen dormint a la bressola per fer el dinar del meu marit; que vindria de treballar del camp, amb la seva destral a l’espatlla. Ell deixaria la destral penjada del ganxo de la paret sobre el llit del meu fill, el ganxo de la paret no estaria prou ferm, la destral cauria... i mataria el meu fill!

-Ai! Fillet meu! –exclamà la noia, estirant-se els cabells mentre plorava embogida de veritable dolor, amb llàgrimes reals, per la mort del seu imaginari fill, de fantasia.

Font: Històries de la iaia R.G.M.
Font de la imatge: AQUÍ

Les bombolles de l’aigua de pluja

2010-01-12T18:14:00.009+01:00

Aquest és un relat que les àvies explicaven als néts els dies de pluja, però no d’una pluja qualsevol. Parlo d’aquella pluja que en caient les gotes al terra fan bombolles persistents. Tots les heu vistes; malgrat que la vida urbana cada cop fa més inusual percebre fenòmens naturals com ara les gebrades, les rosades i fins i tot la simple visió d’un cel estelat amb la Via Làctia.

El fet que es relatava era aquest: Una tarda de pluja, d’aquella mena de pluja en que les bombolles persisteixen en els bassals dels camins, dos homes toparen en una solitària cruïlla. Un d’ells, amagat sota l’ample barret i amb mocador de farcell cobrint-li la cara, va obrí l’esmolada navalla i mostrà lluent la fulla just un instant abans de clavar-la plana sota les costelles cercant el cor de l’infortunat que en sentint-se ferit de mort mentre queia a terra entre bassals i rierols de pluja va dir al seu botxí:

-No et pensis que la meva mort restarà oculta per sempre, perquè no hi ha ningú a la vista que pugui acusar-te. Les bombolles de l’aigua que ens envolten són testimonis de la teva acció i et denunciaran.

Malgrat la serenor amb que havien estat pronunciades aquelles paraules l’assassí satisfet de l’èxit de la seva criminal acció llençà una mirada de menyspreu sobre el cos de la víctima que restava estirat al terra envoltat de fugisseres bombolles d’aigua de pluja.

–Ningú m’ha vist i ningú em denunciarà –digué l’assassí dirigint-se al mort caigut al seus peus.

Llavors va marxar a casa i continuà la vida tal com si res no hagués passat. Ni tan sols la seva muller sospitava qui havia matat, tan oportunament, l’enemic del seu marit.

Passats uns anys, va ensopegar-se una altra tarda de pluja, d’aquella que feia persistents bombolles de l’aigua. L’home assegut al porxo de casa al costat de la dona va recordar les paraules de la seva víctima. Empès per una forta sensació de confidencialitat induït per la tarda plujosa digué a la dona:

-Recordes el mort de la cruïlla
-Sí.
-Doncs, jo el vaig matar. El ximplet, mentre moria, em va dir que les bombolles de l’aigua li farien de testimoni per denunciar-me... Això no ho expliquis mai a ningú –demanà a la dona.
-Descuidat. Pots estar ben segur que no ho diré mai a ningú.

Passaren els dies, i la dona va rebre la visita d’una germana a qui respectava d’allò més. De seguida li va venir el desig de fer-la partícip de les seves cuites, i digué:
-Estimada germana recordes aquell veí que van trobar mort a la cruïlla dels camins de ponent. Doncs, el va matar en meu marit! Sobretot no ho diguis a ningú!

La germana va pensar que podia fer una excepció a la sol·licitud de silenci i va explicar el fet del seu cunyat a una amiga vídua de tota confiança. Això sí, pregant-li que no desvetllés mai aquell secret.

La vídua li explicà a una filla, aleshores casada amb el germà d’un conseller de l’Ajuntament... L’assassí no trigà gens en ser detingut, empresonat, jutjat i condemnat, tot gràcies al testimoni contundent d’unes humils bombolles de l’aigua.

Font: Relat inspirat en les històries de l’àvia R.G.M