Moda i racionalitat

 

Aquesta tarda en un conegut centre comercial hem vist una hostessa extremadament prima fent publicitat d'un producte d'alimentació, del qual no he parat atenció distret per la sorprenent figura de la dona. Lluïa un clàssic vestir sastre, negre, faldilla sota el genolls, cames llargues i sabates old-fashion de tacó alt sense exageració, mitges negres però d'alta transparència; tot plegat, juntament amb el cabell negre contrastaven fortament amb la blanquíssima pell de cames, mans i del rostre.

 

Aprofito el cas per recordar la meva absoluta oposició als mètodes de la indústria de la moda i de les passarel·les. Una antiga editora de la revista Vogue ha declarat, recentment, que les models menjaven mocadors de paper i restaven fins a tres dies sense menjar per tal de mantenir-se dintre les dimensions i paràmetres corporals exigits per la irracionalitat d'aquest ambient.

 

M'agradarà que els dissenyadors i els industrials de la confecció tèxtil del futur s'alliberin aquesta fixació fetitxista, diria que malaltissa, per les noies i dones extremadament primes.

 

 

...-

Un drama, tres famílies

Aprofito la imatge d’una coneguda firma de luxe per il·lustrar la sensació de quedar-se mut i desconcertat davant la crueltat i absurda barbàrie que sovint ens cau tan a prop.

Altra vegada es repeteix el drama protagonitzat per adolescents d’IES. Ha passat a Ripollet, prop de Barcelona. La vigília de Tots Sants un parell de xicots, que ja han estat detinguts, van provocar la mort d’una companya de l’institut on estudiaven tots tres. Després de quedar per veure’s, a través del Messenger, un dels nois va llevar-li la vida a la noia, a sang freda. El novell botxí i el seu company van deixar el cadàver al terra enfangat, no gaire lluny del centre on estudiaven.

Recordo el cas que també vaig comentar de la mort, cremada viva en una caixer de Barcelona, d’una dona a mans d’uns adolescents al desembre de 2005. Llavors em sorprenia, com ara em sorprèn, la passivitat social davant d’un món educatiu i cultural (en el sentit antropològic) que crea individus amb aquesta evident manca de valors i de respecte per la vida dels altres. Els assassins de la noia, segons els mitjans que informen del fet, són estudiants normals. Voldria afegir: sempre que considerem normal que un xicot de 15 anys vagi armat amb una navalla i amb la ferma intenció de fer-la servir per matar una companya del seu centre escolar.

La violència en els anuncis de TV

Actualment en alguns canals de televisió podem veure un anunci que és un cas flagrant d’exaltació de la violència.

És una campanya d'un del més importants fabricants de telèfons mòbils. La pel·lícula comença amb un xicot que surt del metro. Mentre obre el mòbil passa molt a prop d’una noia, que espera el seu tren, de manera que li talla accidentalment el vestit amb l’extrem afilat del telèfon. El noi s’atura i es queda d’esquena a la noia. Ella s’adona del tall en el seu vestit, descobreix el culpable i en un acte de venjança reflex obre el seu mòbil, també un aparell extraplà, i talla, d’un cop, la jaqueta i la camisa del noi, per l’esquena de dalt a baix. Aquí comença una baralla de coreografia frenètica amb salts, contorsions i resplendors de navalles. Finalment arriba el tren que esperava la noia. Ella entra en el comboi, en una ambigua fugida, mentre contempla com van tancant-se les portes del tren; moment en que el xicot, des de fora, li llença el mòbil que entra, en l’últim instant, just abans del tancarment de portes, i es clava a la paret a pocs centímetres de la cara de la noia.

Estarem d’acord que l'objectiu principal de l’anunciant és ressaltar les dimensions excepcionals d’un aparell mòbil, extraplà, abatible i afilat com una navalla. Però el que també queda reflectit en l’anunci, de forma inquietant, és la quotidianitat de la violència. Arran d’un accident o d’una agressió fortuïta la reacció fulminant de la noia és l’atac armat, seguit de la lluita amb la intenció de l’extermini del contrari. El paral·lelisme entre l’aparell mòbil i la navalla com arma d’agressió és constant en tot el temps que dura l’anunci.

Els espectadors quedem seduïts davant la perfecció plàstica de l’escena. Veiem, fascinats, una parella de dansa en un espectacle del millor ballet, amb música, ambientació de colors sobris, vestits negres, sense paraules... Però, un cop vist l’anunci ens queda un regust desagradable, hem assistit a la representació d’un injustificable acte de violència, que acceptem impassibles, o potser pitjor: amb complicitat.

La violència com a espectacle, lamentablement, és un fet normal en moltes cadenes de televisió. Des dels telenotícies de guerres i atemptats passant per les curses de braus fins a les més populars sèries (plenes d’armes i d'assassinats), totes fan de la violència un espectacle tan omnipresent que acabarà fent-nos insensibles a la barbàrie més irracional.