Primera lluna de primavera

Som al dia 34 de confinament, forma moderna de denominar la quarantena que es perllongarà al menys fins el maig. Una certitud és que el "desconfinament" serà progressiu, de fet dilluns passat va començar el retorn a la feina d'un ampli sector de la indústria, la construcció i altres activitats que restaven en "hivernació" des d'abans de Setmana Santa. Aquesta festa religiosa, coincident amb la primera lluna plena de primavera, i els ritus cristians tradicionalment vinculats amb ella també s'han suspès de manera que el Covid-19 ha estat el més gran factor de laicitat social mai vist.

Potser encara no som conscients del canvi, immens, que aquesta pandèmia ens portarà al conjunt de la població mundial. Ha quedat al descobert la vulnerabilitat dels humans davant uns microscòpics virus que s'han aprofitant de la mobilitat global, facilitada per les companyies d'aerolínies i la modificació degut a l'activitat humana de l'entorn on restaven confinats. La periodista Sonia Shah ha publicat un article (1) en el número de març de "Le Monde diplomatique" on destaca la relació entre pandèmies i activitats humanes que alteren la natura i la vida animal. Segons explica des de 1940 han aparegut o reaparegut centenars de patògens en regions on mai havien estat observats. La desforestació de milions de km2 ha fet l'efecte d'obrir la caixa de Pandora incrementant la pressió biològica que facilita el salt dels patògens entre espècies. Con veieu és una explicació llunyana de les teories conspiranoiques que atribueixen el Covid-19 a un producte de laboratori, tal com abans s'havia dit del VIH.

És previsible que aquesta epidèmia global que ens colpeja, aturant l'activitat de més de dos mil milions de persones, passi i pugui ser neutralitzada per la ciència; però, qui pot garantir que el comportament de la propera infecció planetària no sigui encara més agressiu.

Sens dubte el model productiu, comercial i turístic que hem dut fins ara no podrà tenir continuïtat. Som en un món nou, on aquell estil de vida s'ha acabat per sempre. Els economistes prediuen per d'aquí a pocs mesos la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial com efecte del confinament i l'aturada planetària. En les darreres setmanes als EEUU s'ha incrementat el nombre de persones a l'atur en desenes de milions. Entretant, en alguns països, s'aproven pressupostos per assegurar una renda mínima vital a les cada cop més nombroses famílies sense recursos. Per altra banda cal tenir pressent la tesi de Naomi Klein exposada al seu llibre "La doctrina del Shock" per deduir qui traurà benefici de la pandèmia i qui perdrà drets i benestar social. 

...

(1) Contra las pandemias, la ecología. Sonia Shah. "Le Monde diplomatique, nº 293 Març 2020. Sonia Shah és
periodista, autora de "Pandemic: Tracking Contagions, from Cholera to Evola and Beyond". Sarah Crichton Books, Nova York, 2016.


...

Actualitat de Txernòbil

El 3 de maig de 1986, una setmana després de l'accident ocorregut a Txernòbil el 26 d'abril d'aquell any, estava fent les compres dels queviures com cada dissabte. Era un dia gris, amb un cel cobert totalment de boires altes que al mig matí va provocar una minsa precipitació que ni tants sols va mullar el terra. No obstant vaig percebre a les mans algunes gotes de pluja mentre passava per davant el cinema Catalunya. Després vaig saber que les partícules radioactives procedents d'aquell l'accident havien arribat a Catalunya i amb tota seguretat haurien estat nuclis de condensació per formar les gotes que en agrupar-se i créixer cauen arribant a terra. No calia preocupar-se en excés per la perillositat d'aquella pluja del 3 de maig que segons els mapes de intensitat radiològica d'aquells dies a Europa a Terrassa corresponia com a màxim el doble dels nivells normals.

Regganae (Algèria), a menys de 2000 km al Sud de Terrassa, va ser camp de proves atòmiques franceses a començaments dels anys seixantes; quatre d'aquestes proves va ser fetes a l'aire lliure o sobre torres. Sabem que quan l'aire rescalfat ple de pols sahariana passa sobre la Mediterrània acumula humitat i precipita sobre Catalunya; és el martiri dels qui tenen terrats o cotxes foscos, perque un important percentatge de la pluja caiguda és terra africana aixecada del desert, evidentment també de la regió de les proves nuclears franceses. No deixa de ser interessant el mapa que els autors de la web "esmateria.com" van elaborar al 2012, on sens dubte els efectes dels centenars de proves internacionals minimitzen el nivells de radioactivitat induïda per les proves algerianes. El cesi-137, altament radioactiu, és un subproducte de la fissió nuclear de l'urani i altres elements emprats en les armes atòmiques i centrals nuclears, té una semivida de més de 30 anys; per tant les mesures indicades en el mapa es reduiran a la meitat cada 30 anys, si és que no tenim noves aportacions de Cs-137.

El risc de l'energia atòmica és un fet real, una mena de ruleta russa en la que premen el gallet primer els productors d'energia elèctrica, després els legisladors... i molt al final els tècnics i els usuaris de l'energia. Hi ha qui argumenta que és el preu del desenvolupament i el progrés. El cert és que tret d'una extrema minoria la població en general no tenim veu en el debat sobre el futur i la idoneïtat de les centrals atòmiques. Per tant benvinguts siguin els programes de divulgació o les mini-sèries con la recent Chernobyl produïda per la cadena de televisió de pagament HBO els quals, encara que de forma parcial, mostren els efectes d'un accident nuclear al que estem exposats tots els dies i com s'esvaeixen les responsabilitats, i, el que es pitjor: com s'amaguen dades.

Referències:

web: esmateria.com/2012/08/13/...

D'aquest mateix bloc sobre Txernòbil

...-

Cadmi

Les cadenes de casualitats en determinades circumstàncies ens poden portar a indrets sorprenents. A mena d'exemple us explicaré el que va succeir-me dies enrera a propòsit d'un pastís de formatge.

Una estimada neboda ens va fer arribar a casa, des d'un país llunyà, una peça de formatge fresc de cabra. Vam decidir fer un clàssic pastís amb les tres quartes parts del formatge seguint la recepta tradicional que aquí no explicaré, però ja sabeu que ha de dur sucre, ou, farina i llet batuda, tot barrejat amb el formatge ben esmicolat. A l'hora de ficar la mescla al forn vaig regirar els racons de la cuina a la recerca d'un motlle escaient. Finalment vaig decidir-me per un recipient de vidre (Pyrex) amb el qual vaig obtenir un pastís de formatge amb forma i dimensions d'una barra de torró nadalenc.

Engrescat per l'èxit vaig repetir la recepta amb formatge fresc d'una prestigiosa marca comercial; però, ara amb llet de vaca Va ser el segon pastís en tres dies després de més de 30 anys sense fer-ne. Però, persistia el problema de la manca de motlle. Havia trobat un rectangular, el que mostra la foto, fet de xapa de ferro galvanitzada amb cadmi, metall aquest que li fa tenir aquest aspecte argentat propi d'estris de cuina habituals del segle passat. Aquest que us mostro no l'havíem fet servir mai, encara duia enganxada la nota del fabricant amb les instruccions d'ús i el lloc de fabricació, en aquest cas La Carolina (Jaén).

Recordava que des d'abans del final del segle passat les petites peces dels motors elèctrics, sobre tot, volanderes, cargols i femelles havien deixat d'estar tractades amb cadmi per raó de l'elevada toxicitat d'aquest metall. Seguint les directrius de seguretat ambiental les peces que havien de tenir una protecció superficial anticorrosiva les demanavem als proveidors cromatitzades o pavonades.

He de dir que m'he comprat un motlle específic per fer pastissos de formatge amb tractament superficial "Lliure de cadmi". Ara hauré de dur a la deixalleria la peça recoberta de cadmi, l'element 48 de la taula periòdica dels elements, de símbol "Cd", agermanat en el grup 12 de la taula amb el zinc i el mercuri.

Per pura curiositat he volgut saber la quantitat de cadmi que té el motlle en qüestió, resultant que la superfície desenvolupada és de 30cm x 50cm =1500cm2, per cada cara; tenim, per tant, (2 x 1500cm2) = 3000cm2 recoberts de cadmi. Segons les normes ISO referents als tractaments galvanotècnics el gruix mínim de la capa de metall dipositat superficialment ha de ser de 25 micres. D'aquí, doncs, 3000cm2 x 0.0025cm = 7.5cm3. Com que la densitat del cadmi és 8,65 g/cm3 resulta que tinc prop de 65 grams d'aquest metall. Em sembla excesiu, però segurament aquest càlcul és correcte, el motlle pesa 210 grams.

EFECTES DEL CADMI SOBRE L'ORGANISME

Els humans vam alliberar el cadmi del seu empresonament natural (doncs formava part d'un molt petit percentatge dels minerals de zinc). Això va ser, sobre tot, i en grans quantitats a mitjans del segle XX. El cadmi lliurat a l'ambient després dels processos industrials va passar a la cadena tròfica i a l'aigua de consum d'on els humans, i tots els éssers vivents, el prenem incorporant-lo en el nostre l'organisme. En els mamífers el cadmi encaixa en els sistema enzimàtic i queda fixat en el fetge i els ronyons, acumulant-se per molt de temps causant problemes en els ossos (per desplaçament del calci), necrosant l'epitel·li pulmonar, alterant el sistemes cardiovascular, renal, hepàtic, immunològic, reproductor, intestinal, etc. Una mala peça d'aspecte bonic i innocent.

...-

La fugida des pinsans

La visió del reflex solar a primera hora del matí d'un Airbus A320 volant a llevant mentre perd alçada i vira a la dreta per girar uns 130º per enfilar l'aeroport del Prat, apropant-se al mar davant la ciutat de Barcelona, m'ha portat a la memòria el vol de les orenetes, dels pinsans, les caderneres i en general de les aus del nostres camps i de les nostres gàbies. Divagant d'un pensament a un altre he recordat en Mateu, un conegut afeccionat ornitòleg, metal·lúrgic de professió, que a les golfes de casa seva havia construït un autèntic aviari on les moltes parelles que posseïa havien arribat a fer una colònia de més de 600 ocells.

El dia que ens va mostrar la instal·lació, d'uns 25 metres quadrats, només hi tenia una cinquantena d'aus entre canaris, pinsans i altres varietats d'aus que no sé reconèixer. Ens va explicar que gran quantitat dels ocells que posseïa van fugir el dia que el seu fill es va descuidar la porta oberta després de deixar-los els dos quilos de llavors d'escaiola que diàriament alimentaven l'estol d'aus. El destí dels fugitius sens dubte va ser tràgic, la major part haurien mort d'inanició mancats dels ensinistraments i hàbits del seus congèneres nascuts en llibertat; o devorats per depredadors.

La frustració del pare va ser molt gran. Ell com tot home assenyat va empassar-se l'ira i va disculpar el descuit del seu fill que aleshores era un nen de 10 anys. Més que la pèrdua del ocells patia pel tràgic destí que aquells animals havien triat en la recerca de la llibertat. Sovint, també entre els humans, la recerca de la llibertat té un destí tràgic; recordeu l'afusellament l'any 1831 de Torrijos i el seus 48 companys a la platja de San Andrés de Màlaga a mans de les tropes borbòniques. Però, no cal escorcollar fets històrics del passat, mireu els diaris d'ara i em donareu la raó només llegint les xifres dels immigrants morts en aigües mediterrànies.

...-

Nostre amic el Nitrogen

En el llibre de ciències de la meva infància van presentar-me el nitrogen com un gas "inerte", present en més de tres quartes parts de l'aire que respirem. Quan el nitrogen atmosfèric combina amb l'oxigen per forces químiques o per efecte de l'alta pressió i temperatura, com és el cas dintre dels cilindres d'un motor Diésel, s'obtenen alguns dels òxids de nitrogen que mostra la taula següent segons diu la Viquipèdia:

Fórmula	Nomenclatura sistemàtica	Nomenclatura de Stock	Nomenclatura tradicional
N2O	Monòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (I)	Òxid nitrós (Anhídrid hiponitrós) Gas del riure,
NO	Monòxid de nitrogen	Òxid de nitrogen (II)	Òxid nítric
N2O3	Triòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (III)	Anhídrid nitrós
N2O4	Tetraòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (IV)	Tetròxid de nitrogen
NO2	Diòxid de nitrogen	Òxid de nitrogen (IV)	Diòxid de nitrogen
N2O5	Pentòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (V)	Anhídrid nítric

Aquests compostos ara estan de moda per la desgràcia del primer fabricant mundial de cotxes, el popular "Konzern" VW, que ha estat descobert en flagrant mentida de les quantitats que els seus motors TDI generen d'aquestes boniques molècules. Dic desgràcia perquè el gegant automobilístic alemany haurà de pagar multes milmilionaries i modificar centenars de milers de motors arreu del món per causa d'aquest petit "fake" en els catàlegs de característiques dels seus motors que cremen gas-oil.

El cas em recorda la doble moral d'aquells que fan "trampa", com són el que incompleixen les normes sistemàticament, però hi dediquen grans esforços i enginy fent filigranes per a que no ho sembli. Els primers que fan frau són les institucions que permeten la continua extracció i utilització de combustibles fòssils, la combustió dels quals altera irreversiblement l'equilibri tèrmic del planeta. S'escandalitzen les institucions per les emissions d'òxids de nitrogen dels cotxes, però no multen ningú per les immenses quantitats d'altres contaminats d'origen fòssil abocats diariament a l'atmosfera: sutges, CO2, òxids de sofre... Sospito que el cas del fabricant de cotxes VW respon a la política de trobar un cap de turc i fer l'efecte de que algú vigila per la salut del planeta. De moment a l'estat espanyol les lleis peperes van contracorrent i castiguen amb impostos extres als productors i consumidors d'energies netes. Si fóssim creients hauriem de dir: "La Mare de Déu ens ampari!".

...-

Qüestió de decibels

Som en un dels darrers dies de maig, allà a un quart de nou del matí; quan he arribat a la cuina per preparar el desdejuni m'han saludat simultàniament els crits de les orenetes que anaven en grup carrer amunt i carrer avall sobre les capçades dels plataners d'ombra, les piulades dels pardals i, més a més, un dels més bell sons de la natura: el cant d'una cadernera que com cada any pels matins i capvespres de primavera tardana i d'estiu omple de lluminositat acústica l'ambient amb el seu refilet des de la barra horitzontal més alta d'una petita antena de televisió situada just a uns deu metres davant la meva finestra; tot això emmarcat en un fons verdejant dels prats de Can Poal.

Contràriament a aquesta meravella sonora quan arriba la calor estiuenca i la recerca de la comoditat tèrmica ens obliga a tenir les finestres obertes també ens acompanya una insalubre contaminació acústica. Sí, estimats lectors, és la derivada dels vehicles automòbils, sobre tot dels petits artefactes de dues rodes; no parlo únicament el petardeix de les "Custom" o similars, que també són insuportables; són els mosquits de menys de 50 cc que pugen pel carrer d'Ora amb lentitud de tortuga a les tres de la matinada ultrapassant els 47 dB(A) que prescriu la legislació com a màxim nivell de soroll permès entre les 23 i les 7 hores, per a un entorn urbà residencial. Ho diu la catalana "Llei de protecció contra la contaminació acústica" de 10 de novembre de 2009. Entre les 7 del matí fins les 23 hores són admissibles 57 dB(A).

...-

Font foto: Un artista de la natura que ens la deixa a la xarxa.

Coloms urbans

Aquest matí, quan anava a comprar el pa, he vist un petit estol de coloms, just quan el nítid sol de tardor escalfava des de l'orient el bassal d'aigua neta que restava de la pluja d'ahir i que sempre es forma davant la porta del Mercadona. Un parell d'aus esbandien les plomes en l'aigua i vuit o deu restaven allà prop, aclofades sobre les llambordes eixutes, gaudint de la tèbia radiació solar de la primera hora del matí.

Cada cop més les condicions de vida urbana i la manca de depredadors afavoreix la proliferació d'aquestes aus, fins el punt de ser, en moltes ocasions, un problema de salubritat d'àmbit municipal. A moltes ciutats tenen equips especialitzats en reduir el nombre de coloms que ocupen els seus carrers i places i les controlen d'acord amb les protectores d'animals.

Tots els éssers vius tenen dret a la vida; però, cal cercar l'equilibri difícil on la supervivència d'una espècie no malmeti la vida de les altres. (Sé que aquesta és una afirmació obvia; malgrat que sovint no li fan cas, per exemple: els martiritzadors de braus... )

...-
Foto: Google

Comprendre els números

El passat 6 de gener els "Reis d'Orient" van passar per casa deixar-nos un bonic regal en forma de llibre; un volum de poc més de dues-centes pàgines editat per Tusquets, en castellà. És el vintè llibre de la col·lecció "Libros para pensar la ciencia", escrit per John Allen Paulos que porta per títol "El hombre anumérico" i per subtítol "El analfabetismo matemático y sus consecuencias" rematat per la cita d'Isaac Asimov següent: "Inteligente análisis de las locuras que engendra la falta de comprensión de la ciencia y de las matemáticas."

El llibre es una demostració de com el desconeixement dels números, del càlcul i de les lleis de la probabilitat augmenta la nostra vulnerabilitat davant tota mena de pseudociències. Escrit amb estil proper a qualsevol lector i cert grau d'ironia i humor. Per exemple, en un capítol demostra com tu, lector, has inspirat, en més del 99% de probabilitat, una molècula de l'aire que va exhalà Juli Cèsar quan, segons el relat de Shakespeare, va dir allò de: També tú, Brutus!

Aprofito els consells i la lectura de l'obra de John Allen Paulos per aplicar-los a una moda que va sorgir anys enrera i que encara és vigent: La recollida de taps de plàstic amb finalitats solidaries. Resulta que el polietilè d'alta densitat (HDPE), utilitzat per fer molt taps d'envasos, és reutilitzable i el paguen a 200€ la tona. Recentment ens han demanat que participem en la recollida d'aquest material amb finalitats solidaries; naturalment els he dit que sí ho faré. Però, he volgut quantificar el valor de la meva aportació.

El procediment ha estat el següent: El preu pagat al centre de recollida havia estat de 300 €/tona; però, com s'ha dit més amunt, ara amb els costos afegits de logística i personal el preu és de 200 €/tona, és a dir 0,2 €/kg; o dit d'altra manera 0,0002 euros per gram. A casa generem 3 taps de 5 grams (garrafes d'aigua) més 3 taps de brik de llet, tot plegat uns 20 g de (HDPE) cada setmana. Suposant, en el millor dels casos, que arrepleguéssim 50 grams/setmana el valor generat a casa meva en forma de taps de polietilè d'alta densitat per a les ONG seria de:

  50g/setmana x 0,0002 €/g = 0,01 €/setmana   . 

En altres paraules, trigarem entre dos i quatre anys en generar 1€ de solidaritat. Sabíeu que ens movem en aquestes xifres?


---


Títol: El hombre anumérico
Autor: John Allen Paulos
Traducció: Josep M. Llosa
Editat per: Tusquets, Barcelona, 1990
Col·lecció: Metatemas, 20 - Dirigida per Jorge Wagensberg
Pàgines: 208




...-

Fracking

Som al 2013 i la dependència planetària del petroli segueix sent un problema vital sense resoldre; fonts optimistes preveuen que l'explotació dels jaciments convencionals arribarà enguany al temut "pic del petroli", el nivell on les dificultats geològiques i els costos fan inviable l'extracció.

 

Potser per amagar aquesta realitat alarmant ha sorgit una paraula màgica: el fracking, la fracturació hidràulica de capes geològiques a més de 2000 metres de profunditat. Aquesta polèmica i contestada tècnica, mostrada al gràfic, se'ns descriu com la solució miraculosa per obtenir abundant gas i petroli del subsòl a baix cost. Nafeed Mossadeq director de l'Institute for Policy Research and Development de Brighton (UK) en un article publicat al diari "LE MONDE Diplomatique", en el número en castellà de març 2013, titulat "La gran estafa del gas de esquisto" afirma que tenim prou arguments que fan dubtar d'aquesta sobtada revifada del combustibles fòssils. Contradient l'Agencia Internacional de l'Energia (AIE) i les falses aparences de la nova revolució energètica (entorn al fracking s'han creat centenars de milers de llocs de treball als EUA) l'autor citat demostra que la realitat no és tan brillant:

 

1- L'AIE confirma que la producció d'hidrocarburs convencionals al 2011 va ser de 84 milions de barrils/dia; les previsions per 2035 són de 97 milions de barrils/dia, obtinguts en la major part de fonts no convencionals (fracking).

 

2- La pràctica del fracking ha demostrat que els costos i les dificultats són més grans dels inicialment previstos.

 

3- La producció i les reserves són més petites del que s'esperava. Un pou de gas perd ràpidament productivitat, entre un 60% i un 90% en el primer any.  S'ha d'acceptar, doncs, el rendiment efímer dels pous de gas de pissarres.

 

4- L'economia del fracking és triplement destructiva, de les capes geològiques, de l'entorn ecològic i de capital. Fins ara, la realitat és que ha generat muntanyes de deutes a les petroleres que s'hi han embolicat, a l'hora que la producció cau en picat. Tot i ser en camps d'alt rendiment cal fer 1.000 nous pous a l'any amb un cost entre10.000 i 12.000 milions de $ USA.

Fonts:

-http://aturemfracking.wordpress.com/que-es-el-fracking/

-"LE MONDE Diplomatique en español", n.º 209 Marzo 2013, pg. 24, ¿Tranformación energética o eventual episodio financiero? La gran estafa del gas de esquisto.  Por Nafeez Mossadeq Ahmed.

 ...-

Vehicles elèctrics

Fa pocs dies va passar pels mitjans de forma poc rellevant la notícia de que els principals fabricants de cotxes han retirat dels seus projectes prioritaris la construcció de vehicles accionats per energia elèctrica. S'apleguen, per tant, a l'hegemonia de les indústries petroleres. Sembla una rendició lamentable davant les dificultats per sortir del model energètic basat en els combustibles fòssils.

 

La evidència mostra que aquesta aturada en la implantació del cotxe elèctric no és pas deguda a problemes de desenvolupament tècnic. La foto mostra un vehicle elèctric a l'abast actualment en el mercat català. Els obstacles a la implantació generalitzada de cotxes elèctrics són originats pel poder de la indústria del petroli què està fent, i farà, tot el que calgui per no perdre la enorme massa de clients que ara no tenen alternatives al veritable oligopoli de proveïdors de combustibles per a l'automoció. Segons dades del gremi benziner de l'Estat espanyol publicades en el "Boletín de Reservas de Productos Petrolíferos" el consum de gasolis i gasolines a l'octubre de 2012 va ser de 3,51 milions de tones.

 

Un altre problema per l'implantació progressiva, si no massiva com ens agradaria, dels vehicles elèctrics és la xarxa de distribució de punts d'alimentació de les bateries, o de l'intercanvi ràpid de les esgotades per de carregades. Així, prenent de referència el mes d'octubre de 2012 podem calcular la potència elèctrica que hagués calgut prendre dels endolls per mantenir actiu el parc automobilístic aquell mes a l'Estat espanyol. Un altre factor que cal saber, segons dades dels fabricants, és que un vehicle elèctric "absorbeix" dels endolls de mitjana 14,5 kWh per poder recórrer 100 km.

 

Procediment simplificat per saber de quines xifres s'està parlant:

 

Dades:

a) Una tona de combustible equival a 1176 litres de gasoli, o 1315 litres en cas de gasolina 95 octans. A efectes pràctics suposem: 1t = 1250 litres

b) Consum de combustibles mitjà per cada 10 km = 1 litre
c) Potència elèctrica generada mensualment a tot l'estat (2012): 23.300 GWh
d) Consum d'electricitat mitjà per cada 100 km = 14,5 kWh
e) Consum de gasolis i gasolines a l'octubre de 2012 = 3,51 Mt (milions de tones).

Resultats:
 

F) Reduint tot a km tenim un total de 43.875 milions de km recorreguts amb el combustible consumit a l'octubre de 2012: 
       3,51 Mt   x  1250 l/t   =   4387,5 Ml (Milions de litres)
       4387,5 Ml   x   10 km/l  =  43.875 Mkm (Milions de quilòmetres)

G) Tenim que per a 1 km calen 0,145 kWh; per tant, per fer 43.875 Mkm caldrien:

       0,145kWh/km x 43.875 Mkm =   6.368 milions de kWh =  6.368 GWh
Es a dir, més del 25% de l'energia generable a l'Estat espanyol mensualment.

H) Per tant, caldria tenir un parc generador d'energia elèctrica apte per a suministrar els 6.368 GWh (automoció) + 22.500 GWh (demandada real 10/2012) que fan un total de 28.868 GWh. 

Conclusió: S'ha dit que a l'octubre passat l'energia elèctrica generada real, al conjunt de l'Estat, va ser de 23.300 GWh; no hi hauria, doncs, forma de generar 5.500 GWh del total de 6.368 GWh demandats per l'automoció amb motors elèctrics i bateries.

La prioritat és reduir les emissions de CO2, en un món que reclama més i més energia i que haurà d'esser neta; fins i tot, també la utilitzada en la generació d'electricitat. Benvinguts el vehicles elèctrics, però en soc pessimista; potser arribaran massa tard.

 
Fonts: Vikipèdia, Ya.es, nuevaempresa.com, Renault.es


...-

La importància dels materials

 

El passat dimecres 21 de novembre vam gaudir d'una interessant presentació a la Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyeria de Terrassa a càrrec de la Dra. M Lluïsa Maspoch Rulduà, catedràtica del Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la UPC; també és directora, des del 1996, del Centre Català del Plàstic, consorci depenent de sector industrial i d'institucions com l'Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya.

 

Maspoch ens va oferir una història general dels materials en la vida dels humans des de la pedra, a la prehistòria, passant pels metalls, els moderns plàstics, les ceràmiques, semiconductors i multitud de materials imprescindibles en el món altament informatitzat i comunicat del segle XXI.

 

Primer va aclarir-nos què entenem per materials, són aquells elements que destinem a una utilitat; així, la pedra és un material en quant que serveix per a fer estris o edificis; talment com el ferro. Els plàstics, són materials de l'època del petroli, dels seus polímers obtenim des de fibres tèxtils a components per a tota mena d'indústries i aplicacions: biomèdiques, envasat, automòbil...

 

La vida quotidiana actual seria impensable sense plàstics com, per exemple, el tereftalat de polietilè (PET, per les sigles en anglès) present en multitud d'envasos. Aquest polímer és fàcilment reciclable i de fet amb el plàstic de vuit ampolles s'obté fibra per a fer una samarreta esportiva.

 

Una dada curiosa  va ser que el consum del plàstic específic per a fabricar CD va tenir un pic anys enrere on la producció mundial no donava l'abast per la demanda; ara, amb les noves tecnologies, la música no requereix suport plàstic i aquell policarbonat de fer CD no té quasi consum.

 

En el col·loqui final un del assistents va preguntar: què passarà quan el petroli s'esgoti? La Dra. Maspoch va explicar que tots els departaments d'investigació de les grans petroquímiques estan treballant intensament en el desenvolupament de tècniques per obtenir plàstics, amb midons i sucres, a partir de fonts biològiques vegetals, com els biocombustibles. Personalment no em sembla clar que el conreu intensiu de grans superfícies agrícoles permeti abastir la demanda creixent d'una indústria que només l'any 2011 va generar 300 milions de tones de plàstic, una cinquena part de les quals van ser consumides a Europa.

 

Una solució a aquest futur de previsibles dificultats per la mancança de recursos passa per la imprescindible concienciació en el reciclatge. Caldrà un consum eficient i reciclar al màxim. 

* * *

Títol de la conferència: La importància dels materials en les nostres vides.

A càrrec de: Dra. M. Lluïsa Maspoch

Data: 21.11.2012  - 18:00 h.

Lloc: Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyers de Terrassa
Organitzat per: Servei de Universitat i Societat del Coneixement (Ajuntament de Terrassa)


...-

Plàstics de sis anelles

Ahir vespre, fent zapping, vaig obrir un canal de televisió dedicat als infants. Passaven una pel·lícula d'animació on uns pingüins lluitaven per recuperar el seu peix espoliat pels humans. De sobte un dels pingüins, amb símptomes de estar molt malament, va omplir la pantalla evidenciant-ne la causa de seu mal: duia un d'aquest plàstics de sis anelles per a llaunes de cervesa al voltant del coll. Les mateixes que un contacte d'una nostra amiga capverdiana denunciava a una xarxa social amb el cartell que veieu acompanyant aquest post.

...-

Qui pagarà l’electricitat?

Vaig fer referència, dies enrere en aquest blog, al preu que paguem per l’energia elèctrica. Ahir en un diari d’abast estatal l’expresident de Red Eléctrica (1988-1997), Jorge Fabra Utray, aclaria encara més l’espinós assumpte; en el seu escrit deia:

“En el contexto actual, el mantenimiento del statu quo en materia eléctrica es, simplemente insostenible. El llamado déficit tarifario (que supera los 24.000 millones de euros) es la prueba irrefutable de su insostenibilidad.../... Desde 2004 a 2011 el recibo de la luz ha subido un 80%. De este porcentaje un 60% ha sido pagado al contado y el 20% restante con la firma de una hipoteca.”

L’article segueix explicant com aquesta hipoteca representa en realitat un increment de costos (l'Euribor més un percentatge) que finalment també haurà d’abonar el consumidor directament, o indirectament a càrrec dels “Presupuestos Generales del Estado”. També denuncia Jorge Fabra que les lleis de sector elèctric són un radical exemple de socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis.

Entretant, els governants de l'Iran volen tancar l’estret d’Ormuz i mentre discutim de quina raça són els gossos que ens amenacen, no fem res per prevenir la catàstrofe climàtica que se’ns apropa, que en realitat és la filla natural i genuïna de la mare crisi energètica d'origen fòssil o nuclear i del pare sistema productiu.


...-

Bufadors

Tots hem patit, estic segur, aquestes molestes màquines de fer soroll que van néixer per a feines de jardineria i recollida de fulles seques de nostres carrers i places. Actualment l’ús abusiu i indiscriminat d’aquesta mena d’aparells aixeca nombroses queixes entre els ciutadans que han de patir durant hores les pistonades dels motors de benzina que animen les infernals bufadores. Amb l’objectiu d’agrupar la fullaraca per recollir-la amb facilitat omplen l’ambient d’una polseguera tòxica que s’aixeca fins els pisos més alts, embruten els cotxes aparcats i deixen plenes de deixalles, pólvores i brutícia les entradetes de les vivendes i els comerços situats al costat de les voreres bufades. No menys agredits són en els clients de bars i restaurants que seuen als llocs que tenen disposats els seus propietaris en les voreres; i també les dones que duen faldilles amples.

Ja ho veieu, som víctimes de la modernitat. L’antiga escombra feta de branques de bruc i els rasclets de jardiner han estat substituïts per màquines bufadores accionades amb motor de benzina que contaminen amb fums i acústicament l’ambient alhora que embruten l’entorn, diguem-ne el de segon nivell, aquell que resta fora de la feina estricta dels operaris que accionen els bufadors.

Conclusió: les innovacions tècniques estan molt bé, però sempre que s’apliquin en el lloc i en la forma per a les que són fetes.



..._

Fangs

Més de cinquanta anys abocant els residus de la purificació de la bauxita (procediment que requereix grans quantitats de sosa càustica i aigua) han fet vessar el vas, tal com havia de ser tard o d’hora. En el cas de l’empresa MAL Hungarian Aluminium el que ha sobreeixit, amb efectes catastròfics el passat dia 4 d’octubre, ha estat la sopa alcalina corrosiva que resulta de la separació de les impureses fèrriques de la bauxita.

Alguns reporters, parlaven erròniament de l’acidesa del vessament que ha causat morts i desenes de ferits. Cal recordar que el fang corrosiu (pH13) ho ha estat per la seva alcalinitat, el contrari del que fan els àcids.





Com moltes altres catàstrofes industrials aquesta ha estat 100% per causes humanes. No ha estat pas un accident. Quan, de petits, jugavem a fer dics en les aigües de la riera vèiem com finalment sempre (ho repeteixo: sempre) els dics acabaven col·lapsant: apareixia un petit fil d’aigua que arrossegava part del dic, primer a poc a poc; però, en pocs segons el cabal de la fuga s’incrementava exponencialment esdevenint impossible d’aturar, i au! Tornem-hi a començar... La propera bassa hauria de construir-se amb els “corners” més arrodonits i amb una clara indicació de nivell màxim admissible.

En el poble de Kolontar les analítiques del dia després, encarregades per Greenpeace, mostraven que els rierols portaven (a més de gran quantitat d’hidròxid sòdic i sals fèrriques) 110mg/kg d’arsènic, 1.3 mg/kg de mercuri i 660 mg/kg de crom; una sopa molt poc recomanable.

L'oxigen i el diòxid de carboni

No era cap novetat que l’oxigen lliure present en l’atmosfera l’havien creat els organismes vegetals amb la fotosíntesi al llarg de centenars de milions d’anys. Ara també resulta que moltes de les roques calcàries són producte de la fixació del CO2 atmosfèric en els components ossis de molts animals, especialment els marins. Aquelles paradisíaques platges de sorra blanca que veiem en els anuncis turístics són en realitat restes esmicolades de petxines i d’altres mol·luscs que acabaran formant grans jaciments de pedra calcària, segrestant (lletja paraula que fa servir la literatura tècnica) el biòxid de carboni atmosfèric.

Per molt que la nostra accelerada i esbojarrada generació, i la dels nostres fills, cremi ingents quantitats de combustibles fòssils i aboqui (hauríem de dir: alliberi) a l’atmosfera milions de tones del CO2 segrestat la tendència és la fixació i la disminució del CO2 atmosfèric. De manera que quan s’arribi al llindar de la quantitat que cal per la subsistència de la vida vegetal aquesta s’extingirà i, com ja sabem, si no hi han vegetals la vida animal no pot existir. Però no patiu, encara falta molt per aquest esdeveniment, primer arribarà la manca de recursos energètics, i de tota mena. Fins i tot, és quasi una evidència que l’acció dels humans acabarà abans amb les selves generadores del vital l’oxigen.

Les ciutats per als vianants II

Potser hem direu pesat, per aquesta insistència en el tema de l’urbanisme racionalitzat. Assumeixo aquest risc, resulta que acabo de comprovar, per via de la tortura dels meus timpans, la necessitat de legislar l’urbanisme en funció de les persones.

Inicialment els carrers de carril únic, com aquells de tipus compartit amb els vianants, em semblaven angoixants, fins i tot claustrofòbics. Es clar que pensava des del punt de vista del conductor de cotxe. Ara, una nit d’estiu amb finestres obertes no hi ha qui dormi: amb motos de potència bestial (1) passant a alta velocitat, accelerant les pistonades i amb el nivell de decibels ultrapassant el límit legal pels descosits. Em direu: també els cotxes fan soroll! Bé, estic d’acord amb vosaltres, però es que la silenciosa circulació d’un sedan de 50.000 € queda compensada pel molt sorollós i estrident petardeix dels ciclomotors amb el tub d’escapament perforat, que en les nits de lluna plena escampa les seves ones acústiques inacabables quilòmetres enllà, com l’udol d’un llop afamat.

Per tant, la propera normativa de les persones contra les màquines (això s’assembla a Blade Runner) haurà de contemplar al menys els següents punts:

– Establir una clara diferència entre zones residencials, d’habitatges on la gent viu i dorm (també hospitals, escoles...), i les que no ho són, com les àrees industrials, comercials, oci, etc., a fi de especificar les velocitats, tipus de vehicles que hi poden circular, condicions acústiques i de contaminació de la zona.

– Fer públics els nivells de contaminació de l’aire per partícules, de la mateixa manera que actualment fan els plafons dels carrers que ens indiquen l’hora i la temperatura. Naturalment això no té cap efecte si no va acompanyat de mesures d’aplicació immediata quan són superats el límits de seguretat, els quals ja tenim especificats en normatives europees.

– Els vehicles segurs, no contaminats, respectuosos amb les persones i d’estalvi energètic ho han de ser de fàbrica. Es necessari educar a les persones en els principis i valors ecològics i de seguretat en la conducció. Però, hi haurà molta feina feta si, per exemple, els ciclomotors tinguessin dispositius que no siguin susceptibles de ser trucats, o que el cotxes en funció del tipus de carrer tinguin automàticament limitada la velocitat.

Podem continuar afegint punts a aquesta llista, però ja veieu que, com diu el meu lema del bloc: hi ha molta feina per fer.

(1) El tema de les motos de gran potència ha generat una preocupant polèmica, per l’alt índex de motoristes morts, qüestió que tractaré en un pròxim article.

Consideracions a l’entorn del canvi climàtic

Totes les evidències confirmen el canvi en els paràmetres del clima a escala planetària: les glaceres retrocedeixen, els períodes de sequeres són més llargs i minven les masses de glaç polar. La polèmica està entre els que diuen que la influència humana accelera, o bé n’és la causa, d‘aquest canvi, i els que ho neguen. Malgrat l’oposició dels negacionistes molts governs i organismes internacionals volen adoptar mesures per reduir l’emissió a l’atmosfera de CO2, i d’altres gasos responsables de l’efecte hivernacle, a fi d’evitar els previsibles efectes catastròfics a no gaire llarg termini.

El problema real és el model de creixement adoptat a tot el món; basat, si ho analitzem fins a l’últim extrem, en el consum il·limitat dels recursos energètics i hídrics. L’energia és obtinguda dels combustibles fòssils, què són limitats i cada cop més cars; dels biocombustibles, que són una gran estafa, a més d’inviables, perquè encareixen els aliments i aboquen a la fam milions de pobres del planeta. Per acabar-ho d’adobar, els defensors d’aquesta opció, ens amaguen que cal més energia, en kW, per produir un kg de biocombustible que l'obtinguda cremant-lo dins un motor d’explosió, tot i que aquest sigui dels més eficients. De les perilloses centrals nuclears no cal parlar-ne. Les fonts d’energia neta, o renovables, són insuficients per a mantenir el ritme de creixement actual. És un fet provat que globalment consumim més recursos dels que generem, les estadístiques recents situen la xifra en 1.3, i si tots consumíssim com EE.UU. ens caldrien 7 planetes per mantenir-nos.

Per tant, la resolució del problema del canvi climàtic passa primer per reordenar el creixement i el consum en els països desenvolupats, hi ha qui els qualifica de depredadors. Si ningú hi posa remei, si no guarim a temps la febre del planeta, la malaltia serà irreversible. El panorama és negre per les properes generacions. Tot apunta que molt abans del temut canvi climàtic arribarà l’esgotament dels recursos.