Afecció als objectes

 

Avui escriuré d'aquell vincle afectiu que ens uneix a determinats objectes, experiències i records; i que, per descomptat, també pot estar dirigit a persones, ambients o situacions, és l'afecció. A còpia que avancem en la vida anem acumulant vivències, aprenentatges, vincles amb les persones del nostre entorn. El record del primer contacte amb algú, o amb determinat paisatge, o amb aquell objecte que ens acompanyarà al llarg de molts anys crea un efecte d'ancoratge. Més exactament és un efecte similar a l'arrelament dels vegetals. Com exemple em ve a la memòria una tarda d'agost, la catedral de Basilea amb les dues torres de més de 60 metres per una de les qual vam pujar, amb altres companys viatgers, fins la immensa campana de bronze. Recordo el seu tacte i la facilitat amb que podíem fer-la oscil·lar, amb evident risc de provocar un toc a deshora. A la sortida un dels viatgers circumstancials que m'acompanyaven va recollir un llibre amb signes d'haver estat utilitzat molt de temps. Era un llibre de cants de l'Església Evangèlica Reformada suïssa de llengua alemanya. El pispa era un noi que havia estudiat violí molts anys, a més formava part d'una coral de manera que les nombroses pàgines amb pentagrames van generar-li un atractiu irresistible. Aquell llibre va acabar parant a la meva biblioteca personal amb l'excusa de servir per aprendre alemany. Han passat bastants més de 40 anys d'aquell viatge però el llibre de cants evangèlics resta a la vista, entre altres, a casa meva. Aquest i molts dels meus llibres són lligams ferms amb la meva història personal, alguns provenen de la petita biblioteca del meu pare; manuals de tecnologia de la pell i el seu adobat, de la prestigiosa editorial catalana Gustavo Gili. 

El fet de l'arrelament, o de l'ancoratge, es dona amb tota mena d'objectes: mobles, indumentària, imatges. Un cas notable va ser el d'un col·lega de feina que per pressió dels seus fills va accedir finalment a canviar-se el vell cotxe per un de nou. L'home plorava quan va acomiadar-se d'aquella vella andròmina en cal concessionari. 

Som construïts de records, som persones amb consciència històrica. El nostre jo actual, el del moment present, és un edifici bastit de tot allò que hem estat acumulant al llarg de la nostra existència passada; de tal forma que quan s'arriba a una edat provecta podem contemplar l'edifici que ens defineix, sabent que no variarà gaire en els anys que en restin de vida. 

Cal, doncs, ser conscient que res és etern, tot s'acabarà algun dia. Serà el moment en que la bastida s'enderroqui. Potser no cal obsessionar-se per mantenir la construcció polida i lluent, tal com seria l'intent de conservar vius tots el records, els souvenirs, el objectes i moments de la nostra història. Dit d'una altra forma: cal renovar el fons d'armari i deslliurar-nos d'allò que en encadena al passat i no ens deixa viure lliurement gaudint el present, lleugers d'equipatge.

...

Viatge a Puente Genil i Águilas

Aprofitant la bonança climàtica dels darrers dies de l'estiu del 2016 vam decidir fer una curta estada en terres cordoveses, exactament en la ciutat del codonyat, Puente Genil, i de passada visitar una amiga de tota la vida, vídua des d'encara no fa un any, que s'ha traslladat a Águilas,

Primer dia 

Vam sortir de Terrassa abans de l'albada. Sense fer parades importants va ser l'hora de dinar quan arribàvem per l’autovia A4 a l'entrada de la ciutat de Valdepeñas. Just a tocar de l'autovia va aparèixer un restaurant molt ben guarnit, antiga casa de pagès, amb piscina, molta gent de servei i una planta dedicada a hotel. Després de demanar el menú del dia vam haver d'esperar una bona estona per que arribessin els plats i encara més per que arribés el compte tot i demana-ho repetidament. Així que després d'una més que perllongada pausa en la conducció vam retornar novament a l'A4 vers Despeñaperros. Només començar a rodar sobre l'asfalt de l'autovia vam topar amb un comboi de pales d'aerogenerador, eren tres d'uns 60 metres de llargada. La firma danesa Vestas ha instal·lat aerogeneradors de 80 metres de pala. Al llarg de força estona vaig conduir per l'A4 avançant un rere l'altre els vehicles especials precedits i escortats per cotxes de senyalització i de les autoritats de trànsit. Impressionava el llarg trajecte per avançar cada una de les tres pales que viatjaven a 80 km/h mentre vinclaven amenaçadorament per culpa del vent lateral i per les irregularitats de la calçada.

Hotel El Carmen (Puente Genil)

Quatre hores després arribàrem a l'hotel El Carmen de Puente Genil on ens esperaven, tot i no haver fet reserva. L’edifici és una antiga farinera reconvertida en un bonic hotel d'estètica industrial de començaments del s.XX; i tal com manaven les normes logístiques d'aquella època està situada a tocar de l'estació del ferrocarril. L'edifici de tres plantes, amb gruixudes parets d'arrenglerades finestres de fusta amb porticons, es conserva en òptimes condicions.

Després d'instal·lar-nos a les nostres habitacions en el primer pis vam sortir a visitar la tia Dolores. Passada una estona i recuperada ella de la sorpresa de veure’ns vam marxar a prendre una tapa, que feia funcions de sopar, en un bar de la perifèria del poble prop de l’hotel.

Dia segon

Després del desdejuni amb sucs de fruites, pa amb oli, pernil cuit, formatge i cafès amb llet vam experimentar en sortir al pati de l’hotel un inusual clima massa fresc pel lloc i la data on estàvem. Un cop visitada la tia amb més tranquil·litat que la nit anterior van buscar on dinar. Els cosins van dir-nos que sovint ells com molts d'altres ponteños prenien en una de les moltes terrasses del carrer principal, conegut popularment com La Matallana tot i que el nom oficial, i que ningú utilitza, és Susana Benítez,  una beguda que sempre ve acompanyada d'una tapa; per completar l'àpat del migdia vam demanar un parell de racions a repartir entre els cinc. Poc acostumats al règim dietétic del Puente Genil per sopar vam demanar una ració de pernil i altra de formatge acompanyat d'una ampolla Rivera, DO molt popular en aquesta ciutat, àpat que vam rematar amb un gin-tònic, tot sota les palmeres del pati de l'hotel a tocar del carrer de La Estación on no paraven de passar ponteños amb indumentària esportiva i a pas ràpid.

Dia tercer

Riu Genil, des del pont

Al matí vam anar novament a casa de la tia, després d'acomiadar-nos d’ella i dels seus familiars, la fortuna va voler que hagués lloc al prestigiós restaurant Casa Pedro del carrer Poeta García Lorca, on vam gaudir d'un menú del dia més que excel·lent i de molt bon preu. El sopar va ser a cal fill d'una cosina que té un gran terreny de regadiu aigües avall des del poble a la riba esquerra del riu Genil. Allà cria garrins, pollastres, gallines i gossos de caça que ell i els seus fills ensinistren. La casa té un gran porxo elevat amb balustres al que s'arriba per uns amples esglaons, està envoltada per l'ombra de tres nogueres centenàries. Vam prendre un refresc en el porxo abans de sopar en el menjador, on serviren unes exquisides albergínies fetes al forn farcides de carn picada i cobertes de betxamel; l'entrant era un plat de pernil del seus propis ibèrics i ochos (bastonets de pa amb forma de 8) mentre fora de la casa un gall marcava el seu territori amb el cant d'amo del galliner.

Dia quart

Una jornada de viatge, primer vam anar a La Rambla, poble de Còrdova dedicat a la ceràmica, situat a uns trenta quilòmetres al nord de Puente Genil. Després de comprar alguns objectes de record vam retornar al poble per entrar a l'autovia A92, la que ens permetria arribar a Águilas (Murcia) passant per Granada, Guadix i Lorca. A Guadix vam fer la parada per dinar en un excel·lent restaurant d'un àrea de servei de l'A92. A mitja tarda circulant per l'autovia Lorca-Águilas va aparèixer davant nostre el mar Mediterrani i poc després la ciutat d'Águilas envoltada de terreny muntanyenc i d'hivernacles en les planes que ho permetien.

Port de pescadors

Águilas és el poble natal de l'actor Francisco Rabal; ciutat costanera vorejada de muntanyes de la regió murciana a tocar d'Almería; menys de 4 km la separen de la comarca de Huercal-Overa, i no lluny de les terres pre-desèrtiques del Parc Natural Cabo de Gata Níjar. Les característiques costaneres d'Águiles amb protectores badies obertes al Sud van fer que els britànics la triessin per  la construcció del descarregador Del Hornillo dedicat al transport marítim de mineral de ferro i espart que arribaven per ferrocarril.

Badia de Llevant, des del Club Nàutic, al capvespre.

Encara no eren les sis de la tarda quan vam seure en una terrassa elevada sobre el nivell de la vorera en un restaurant del passeig marítim a tocar del Club Nàutic. De seguida va arribar la nostra amiga a qui havien enviat un missatge pel mòbil i ens va acompanyar a casa seva situada a pocs minuts d'allà. Era en la tercera i última planta d'un modern edifici d'aplíssimes escales amb dos ascensors tot i ser només tres plantes, més el vestíbul i un nivell inferior pels aparcaments, excés mecànic de mobilitat del doble ascensor es justifica pels sis habitatges per replà. El de la nostra amiga era de tres amples dormitoris, dos banys, gran saló menjador, cuina amb galeria al cel obert, que algunes immobiliàries confusament anomenen office, al final del menjador la terrassa, separada per unes portes correderes de paret a paret. La terrassa de uns sis metres quadrats orientada a llevant era oberta a un carrer apte només per vianants, molt ample i en part esglaonat. Els mobles de fusta natural elegants, discrets i funcionals, quasi desapercebuts. La decoració d'objectes impecables; tot nou i molt ben cuidat, d'estil feng-shui, amb budes, elefants, espelmes i altres objectes, disposats amb cura sense atrafegar l'espai, molts d’ells adquirits en els viatges de la jove parella de professors de secundària que eren propietaris de l’habitatge que s'havien traslladat a una altra ciutat per raons laborals. L'objecte que més em va cridar l'atenció va ser un mòbil penjat en un racó de la terrassa compost de set o nou làmines d'àgata pulimentada les quals només amb la lleu agitació de l'aire generat per una subtil bufada dringaven amb una relaxant melodia mineral.

Després d'instal·lar-nos en les habitacions que en va assignar la nostra amiga van baixar a sopar al restaurant Mar de Brasas, el lloc on ens havíem trobat a la tarda. Vam demanar unes torrades d'escalivada i de beguda una cervesa Estrella Levante Especial. S'havia fet fosc i estant situats al centre de la badia, com s’ha dit oberta al Sud. Els que sèiem de cara a Llevant vam gaudir de la sortida d'una nítida lluna plena emergint darrera l'abrupta costa rocosa, més enllà de la platja De las Delicias, entre els pics anomenats Nido del Cuervo, Pico de l'Aguilica, i el més endinsat al mar Cabeza del Caballo. Els que seien de cara a Ponent gaudien de la preciosa vista del castell de Sant Juan de les Águilas amb el reflex de la seva il·luminació i la del port de pescadors en les calmades aigües del la badia; imatge rematada sobre un turó a la dreta del castell per un autèntic molí rodant les seves aspes, d’il·luminada blanca i rodona façana anomenat Molino Sagrera.

Dia cinquè

Ficus centenari de la "Plaza España" (Águilas)

Era un solejat diumenge i vam aprofitar per passejar per la plaça de l'Ajuntament, edifici de bonica façana d'estil morisc. La plaça està preciosament ajardinada i en cada una de les dues cantonades a tocar de l'Ajuntament trobem dos immensos ficus d'enorme diàmetre tant de tronc com de capçada, plantats l'any 1915 segons consta en un cartell al peu. Com en tantes altres places de les nostres ciutats el coloms són pobladors habituals; la particularitat d'aquí és que tots són blancs con l'òxid de titani. Aprofito per fer constar que el gats de carrer també són abundants el aquesta ciutat. Especialment en els carrers sinuosos, estrets i costeruts, plens d'atzucacs de l'antic traçat àrab.

Castell "San Juan de las Águilas"

Dia sisè

Platja de Mojácar (Almería)

Una amiga de la nostra amfitriona va proposar-nos fer un viatge al proper Parque Natural Cabo de Gata - Nijar, així que vam circular cap el Sud arran de costa. Primer vam fer una parada a Mojácar, després vam passar per Garrucha sense fer parada; estona després arribàvem a la platja d’El Algarrobico, i abans d'arribar a Carboneras vam endinsar-nos en els ferestecs paratges de Cabo de Gata en 

Platja de Mojácar

direcció a Níjar fins arribar a una benzinera de l'autovia A7 a tocar del petit poble popularitzat per Juan Goytisolo. Valorant les opcions de continuar el viatge fins el Far de Cabo de Gata o retornar a Águilas, vam decidir retornar, fatigats, després de circular entre aquells paisatges de pedres i depriments fileres resseques de figueres de moro mortes per la plaga de Dactilopius opuntae, un paràsit emparentat amb la Cotxinilla del carmí, aquest últim cultivat per a l'obtenció del colorant E120, àmpliament utilitzat en la indústria alimentària i cosmètica.

El Algarrobico (Parc Natural Cabo de Gata)

Passades les tres de la tarda vam arribar al restaurant Oriente del carrer Iberia en Águilas, on el menú incloïa: amanida per a quatre persones al centre de la taula, més una amanida murciana de primer i una paella per a quatre (nominalment per a tres) però que consistia en sis racions, dues de les quals ens les van ficar en un envàs per emportar, Blanc pescador per beure, postres que no recordo i cafè.

Dia setè

Retorn sense incidents des d'Àguilas a la nostra ciutat per l'AP7 en un dia amb força núvols per tota la costa mediterrània fins prop de l'Ebre on el sol des de Ponent ens il·luminava el trajecte per terres catalanes.

...

De Rhodèsia del Sud a Zimbabwe

He acabat de llegir "Risa africana" de l'admirable Doris Lessing (Iran 1919 - Londres 2013). És més que un llibre de memòries, o un recull de notes de viatges, és un relat proper i exhaustiu del procés de descolonització d'una regió de l'Àfrica Oriental del Sud i la posterior evolució en el món globalitzat de les darreres dècades del segle XX; alhora que ens mostra el sentiments dels seus habitants marcat per les guerres d'independència, per l'esperança d'un futur millor sovint obstaculitzat per la inoperància burocràtica, per les tradicions ancestrals i por les contradiccions inherents al desenvolupament desigual i mancat de perspectiva internacional.

"Risa africana" és el resultat de quatre viatges de l'autora britànica a Zimbabwe (1982, 1988, 1989 i 1992) on havia viscut des de nena fins els trenta anys. Els seus pares van emigrar a l'antiga Rhodèsia del Sud amb la intenció de viure de l'agricultura, cosa què després d'enormes esforços va demostrar ser una tasca feixuga i poc productiva.

En un dels viatges Doris Lessing va anar a les terres on havia estat la granja del seu pare, decebuda no la reconeix: l'han transformat; manipulada per l'activitat humana; la selva, amb els animals no hi són, tot el terreny està sobrexplotat, irracionalment, com en tantes altres instal·lacions agrícoles, esdevenint en pocs anys en terres ermes improductives. En els relats el lector viu de primera mà els efectes de la descolonització que deixa el poder en mans de partits de caire burocràtic, on els caps ràpidament cauen en la corrupció més flagrant. Zimbabwe ha estat el territori exemple de manca de planificació racional de l'economia; el govern obligava a cultivar productes agrícoles per l'exportació, per exemple tabac, a fi d'obtenir divises, entretant la població no disposava de collites per alimentar-se. La situació actual segueix la mateixa línia de desastre: al 2009 van tenir l'índex d'inflació més gran del planeta 100.000%, un país on l'esperança de vida no arriba als 40 anys.

Tot i que Doris Lessing rebutja ser definida com portaveu del feminisme. En el llibre que comentem resalta el paper importantíssim de les dones en Zimbabwe tant en la lliuta per l'educació, o contra la sida, com en general per l'emancipació de les dones. Ella es presenta com defensora dels drets de les persones independentment del sexe i d'altres fets diferencials; actitud coherent amb el pensament de militant marxista, va ser del Partit Comunista Britànic entre els anys 1952 al 1956. Una vintena de premis corroboren la seva vàlua humanitària, social i literària, entre ells el Nobel (2007), l'XI Premi Internacional Catalunya (1999) i el Príncep d'Asturies (2001). Amb ocasió de rebre el Premi Internacional Catalunya fou entrevistada a Barcelona per Pilar Maurell, allà l'autora britànica va lamentar-se de la manca de Cultura de la generació actual (ho deia al 1999), en paraules d'ella: "Els joves no coneixen la Història i això és terriblement perillós".

Per acabar aquesta ressenya vull recomanar la lectura de "Risa africana" i aclarir que cal del lector un grau d'interés més enllà de l'estrictament referent a la literatura de viatges; certament, cal motivació per la Historia, l'Antropologia, el Feminisme, la Política, el Neocolonialisme, l'Economia, l'Agricultura, les Relacions Internacionals i tants altres temes relatius a las persones i el planeta que habitem.

Entrada de la GEC per "Rhodèsia del Sud - Zimbàbue":

Territori comprès entre els rius Limpopo i Zambezi i entre el protectorat de Betxuanalàndia (actual Botswana) i Moçambic.

Fou colonitzat per la British South African Company de Cecil Rhodes entre el 1889 i el 1923. Fou colònia britànica fins el 1953, que es federà amb Rhodèsia del Nord i Nyassalàndia fins el 1963 (Rhodèsia, Federació de Rhodèsia i Nyassalàndia). El 1965 es declarà independent unilateralment, es proclamà república el 1970, l’any 1979 prengué el nom de Zimbàbue-Rhodèsia i adoptà el nom de Zimbàbue el 1980.

Fitxa bibliogràfica:

Títol castellà: Risa africana

Títol original: African Laughter

Autora: Doris Lessing

Editorial: Plaza & Janés Editores S. A.

Col·lecció: Mujeres viajeras.

Barcelona, 2001

Pàgines: 399

 ...-

Malària

El meu llibre de l'estiu, una lectura molt i molt recomanable, ha estat "Risa africana" de la guardonada Doris Lessing. No puc d'estar-me sense fer-vos cinc cèntims del seu estil, directe, clar i precís con l'escalpel d'un cirurgià oftalmòleg:

"... Dormo al llit d'en Jack. Ell dorm al terra entre les seves possessions domèstiques. Un mosquit prova sort, brunzint sorollosament. Els mosquits perillosos són les femelles, silencioses. El meu corrent sanguini està farcit de verins contra la malària, pel que no em preocupo. No tinc preocupació perquè encara no m'han explicat que la malària és astuta i evoluciona per burlar-se'n dels nostres verins: més tard coneixeré persones que malgrat prendre regularment dues menes de pastilles, han patit malària..."

Aquesta ha estat la transcripció d'un paràgraf de la segona part (pàgina 192) de "Risa africana": La próxima ocasión. Correspon als escrits del viatge, al 1988, de l'autora a Zimbabwe (antiga Rhodèsia del Sud)

Títol original: African Laughter

Autora: Doris Lessing

Editorial: Plaza & Janés Editores S. A.

Col·lecció: Mujeres viajeras.

Barcelona, 2001

Pàgines: 399

NOTA: La foto és d'una pista al Senegal.

...-

Senegal i Sam-Sam

Uns amics entranyables pensen viatjar l'agost proper a la República del Senegal, el país més oriental del continent africà; mar endins encara trobarem l'arxipèlag de Cap Verd, del qual vaig escriure un extens post en aquest mateix bloc.

El primer cop que vaig interioritzar afectivament aquest país, permeteu-me dir-ho així, va ser amb motiu d'un concert de Paco Ibáñez al Cinema Rambla de Terrassa, ara seu d'un Zara. L'acte era per recaptar fons pel projecte educatiu de Ferran Sans a Sam-Sam, un barri pobre als afores de Dakar. Ferran Sans, escolapi i pedagog. Va ser mestre de l'escola Juan XXIII, al barri de les Arenes de Terrassa. Fa uns gairebé 25 anys treballa al Senegal. Va fundar l’ Escola Kalassans al barri de Sam-Sam. Participa en altres projectes amb entitats comunitàries d’aquella zona i ha rebut diversos premis pel seu treball solidari. Recordo quan ell vivia al carrer del Puigmal prop del que ara és el carrer de l'Aneto; ens deixava el seu auster i petit dormitori per a fer reunions per planificar activitats socials en les darreries de franquisme.

Ens diuen, els que hi han estat, que la regió del riu Casamance al sud del país i fronterera amb Guinea Bissau és molt espectacular. En les platges de Ziguinchor algunes turistes europees cercaven afectes mercenaris que confonien amb "true love"; tal com aquella dona francesa que allà va adoptar el seu amant fins dur-lo a París on va comprar-li un taxi, la cosa va acabar malament, clar.

Ja sabeu, viatgers, cal tenir molta precaució: amb les malalties tropicals i parasitàries, amb no ofendre costums i creences de la població (que és majoritàriament musulmana); i molta cura amb les fronteres, amb els bandits de carreteres, amb les espectaculars tempestes tropicals normals des del juny a l'octubre, amb les regions despoblades de l'interior, amb els mosquits i tota mena d'insectes... Però, com aconsello a tot els joves del primer món, és convenient i recomanable visitar l'Àfrica autèntica per saber de primera mà en quin planeta ens ha tocat viure.

Bon viatge, doncs, amics!

Foto turística: Una platja de la regió de Casamance.
...-

Torre Valentina

 

Avui, Diada de l'11 de setembre de 2013, copio la transcripció del text del quadern de bitàcola (en paper) corresponent a la nostra estada en un meravellós indret de la Costa Brava durant la primera setmana de setembre de 2013.

 

Dimarts 3 de setembre - Dia esplèndid, nítid i de clima molt agradable. Han passat 24 hores des que ens vam instal·lar a l'hotel de Torre Valentina, al Sud de la Badia de Palamós, justament a l'indret on la faixa de sorra, que comença al port de Palamós, acaba al terme de Sant Antoni de Calonge. Malgrat el refredat que em fa mocar sense pausa omplint tovallons de paper per dotzenes, i que no em deixa dormir, hem gaudit de la platja, del tebi sol i de la dolça remor de les onades des de les nou fins les onze; clar que m'he protegit de la radiació solar amb samarreta gorra de visera, crema d'alt grau de protecció i sempre sota el vell parasol. Només hem prés una única remullada en la tranquil·litat sense onades envoltats de peixets que se'ns apropaven tafaners o s'allunyen veloçment porucs en l'aigua diàfana.

 

Dimecres 4 de setembre - El pitjor del refredat ha passat, les traces de febre han marxat també els símptomes que l'acompanyaven ahir: dolors articulars, congestió entre els ulls i nas, cansament exagerat i ganes de no fer res. Hem anat a la platja de 9 a 11:30h, l'aigua cristal·lina era plena de dotzenes de peixets. Com era d'esperar la major part dels banyistes són jubilats, també hi han parelles joves amb fills petits; un grup familiar ahir va instal·lar-se a la nostra dreta, vora les roques, amb un nadó de menys de tres setmanes, avui també han vingut; sorprèn recordar el quant petits i dependents som en néixer. Amb l'ordinador de l'hotel he fet arribar un correo-e a alguns familiars amb un vincle a la web de l'hotel.

 

Dijous 5 de setembre - Avui hem fet l'estada  des de les nou fins tocades les dotze. He fet 30 minuts de caminada amb el pretext de comprar aigua. Per primer cop en molts mesos m'he tornat a submergir en les aigües mediterrànies. La vista del racó de Torre Valentina des de l'aigua és preciosa. Aquesta meravella s'incrementa amb la sensació d'assossec que proporciona l'aigua en calma i el silenci, només trencat per converses llunyanes del banyistes. Ens ha sorprès no trobar ni un venedor ambulant arrossegant les seves mercaderies a l'esquena i oferint-les al banyistes. La mitja hora de caminar cada matí vora del mar era una saludable pràctica de Julia, filla d'August emperador romà i Vipsania, tal com comenta Robert Graves en la popular obra "Jo, Claudi". Poc abans d'anar a dinar hem vist un gran vaixell de càrrega entrant al port de Palamós guiat pel remolcador del pràctic que l'esperava segons les normes vigents. Després, retornant del passeig de la tarda, l'hem vist sortir del port rumb Nord potser es dirigeig als ports de Marsella o Gènova.

 

Divendres 6 de setembre - Passades les deu del matí he caminat la mitja hora de cada dia, de retorn m'he trobar amb força patinadors i ciclistes; el practicants de "footing" són més matiners i els passejants de gossos són més de tardes o vespres. Tots ells aprofiten les llises pistes del passeig marítim de Sant Antoni de Calonge i el de Torre Valentina separats pel pont sobre la Riera de Calonge. El tram de Torre Valentina té doble carril bici i un altre per caminats separats per una filera de bancs; una ampla faixa de gespa els separa de la sorra; al costat dels carrils bici hi ha un carril lent per als cotxes a tocar de l'única i sempre pulcra vorera del passeig. Demà, dissabte marxem, passant per la Bisbal d'Empordà, aquesta nit serà la darrera que passaren enguany a l'hotel, però sens dubte altres setembres ens tornarem a passejar per aquest lloc tant estimable de la nostra costa catalana.

 

 

 

...-

Turisme sostenible

Avui, 23 de setembre, fa justament cinc anys que vaig publicar en aquest blog el primer article sobre Cap Verd. Ara, fa una setmana que la cadena televisió "Cuatro" del grup italià Mediaset va presentar un capítol de "Callejeros Viajeros"  dedicant-hi cinquanta minuts a explicar-nos com són les platjes de quatre de les deu illes d'aquell l'arxipèlag.

El programa de "Cuatro" dedicat a les platges de Cap Verd (16.09.2012) va ser previsible com tots els de la sèrie. Va emetre cinquanta minuts d'imatges trepidants amb música adient per imprimir-hi un dinamisme de vertigen. Les panoràmiques i les escenes dels desplaçaments, per exemple en vehicles, estan accelerades donant-hi, tot plegat, un efecte de videoclip amb un frenètic seguit d'escenes cada una d'elles de pocs segons, o fraccions de segon, de durada.

 

Els autors del reportatge van remarcar aspectes del Cap Verd turístic visitant l'illa de Sal, on està ubicat l'aeroport internacional (Amilcar Cabral) mostrant-nos les salines, els hotels de multinacionals turistiques, la pesca submarina i les possibilitats del surf aprofitant els alisis que sempre bufen; l'illa de São Vicente amb la ciutat de Mindelo antiga capital de l'arxipèlag i famosa per la cantant Cesária Évora; Santo Antão la més preservada i verd; i, finalment Boa Vista més despoblada i on un equip de biòlogues espanyoles s'hi dedica a la conservació i control de les tortugues marines.

 

Molt de passada van mostrar-nos les mancances hídriques i energètiques d'aquesta jove república atlàntica i ex-colònia portuguesa. S'ha d'entendre que no es tracta d'un reportatge enciclopèdic, està patrocinat per una web de turisme i per tant no van parlar de les dificultat per obtenir aigua potable donat el minso règim de precipitacions (una dècima part de les de Barcelona) ni de les molt costoses fonts d'energia elèctrica que sovint ocasionen talls del subministre elèctric, de moltes hores de durada; cosa que les autoritats capverdianes expliquen per una causa doble: de vegades el gas-oil del generadors s'acaba i en altres ocasions quan la xarxa no suporta el consum que les connexions il·legals genera. Però, què poden fer, és un país en desenvolupament, que viu més de les aportacions dels capverdians que viuen a l'estranger que de la pesca o de l'incipient turisme.

 

La conclusió és que aquells qui cerquin un entorn natural, diferent, lluny de les ofertes turístiques tradicionals, amb platges verges i sense contaminació lumínica nocturna, no s'ha de perdre les meravelloses nits de cels estelats que ofereixen les illes de Cap Verd sota l'efecte dels alisis.

 

 



...-

Cantàbria 2011

Fotos: La primera, un Arc de Sant Martí a Santander; la segona foto són edificis del barri El Sardinero ; i la tercera és una vista del palau de la Magdalena, regal dels ciutadans de Santander al borbò Alfons XIII.

Viatge a Andalusia

Disculpeu-me la manca d'activitat del mes de maig. Per raons familiars vaig estar un dies per Jaén, Puente Genil i Ronda.

La foto correspon a la ciutat de Ronda; en aquells moments una parella d'artistes interpretaven sota la glorieta dels jardins del passeig de Blas Infante, prop del Parador de Turisme, la popular "Scarborough Fair" de forma sublim i amb perfecta adaptació a l'entorn.

Diari del viatge

Dimecres, 25.05.2011
Primer dia, des de Terrassa a Jaén, més de 900 km a la velocitat de 110 km/h. Dit d’altre manera: Sortida de Ca n'Anglada a les 07:30 del matí fins les 19:30 hora d'arribada a l’aparcament soterrani, planta menys tres, de l’Hotel I.C. de Jaén. Descomptant les parades per causes fisiològiques i per l'atenció lògica a la salut són 10 hores dintre de l’habitacle de l'automòbil. Allotjament a les habitacions de la primera planta amb vistes a l’Avinguda de Madrid, orientades a llevant. Bona qualitat del servei, bon preu i decoració extremadament clàssica que no s’avé amb la construcció recent del hotel.

Dijous, 26.05.2011
Desdejuni a l’Hotel I.C. a les 8:00. A les 8:45 sortida en direcció al cementiri San Eufrasio, on ens esperen per a procedir a la exhumació de les restes de MTL els empleats municipals i el responsable de la funerària, hora concertada 9:30. Són puntuals, nosaltres quatre i els tres funcionaris ens dirigim al pati segon, secció 6, nínxol X. Els empleats municipals tenen preparat un carretó, una pala, un mall de paleta i un recollidor de ferro amb mànec llarg. El cementiri fa aspecte de gran abandonament. Tombes de marbre que ha perdut la lluentor amb la tapa entregirada, parets senceres de nínxols esfondrats i plens de runes. Tot plegat té aspecte desballestat, construccions rònegues i plenes de molsa renegrida. La Núria, massa sensible a aquestes emocions marxava d'aquell pati quan l’empleat destinat a fer el paper del clown de l’escena primera del cinquè acte de Hamlet agafà la maceta i va preguntar-nos: ¿Rompemos la lápida? –“Si, claro!” vam dir-li. Al segon cop la pedra grisa gravada amb la imatge del natzarè coronat d’espines i arrossegant la creu sobre el nom del difunt va petar esberlant-se de forma radial en diversos trossos, deixant al descobert un envà de petits maons plans, la veritable tapa del nínxol. Amb pocs cop d’escarpa va cedir aquella tapa disposada fa més de cinquanta-quatre anys. Va quedar al descobert un crani, cara amunt, la caixa s’havia desfet tret de un parell de fustes de l’amplada d’una mà i la llargada de dos pams. L’enterramorts, desenterramorts en aquest cas, amb guants blaus de neoprè va anar destriant els ossos reconeixibles i deixant-los dins la bossa blanca que l’home de la funeraria havia obert i deixat al terra prop la tomba acabada d'obrir: El crani, els fèmurs, alguns ossos dels braços, la mandíbula perfectament conservada, i altres petites peces òssies, potser alguna costella i prou; ni vertebres, ni malucs, ni falanges es reconeixien. L’home de la funerària, vestit amb uniforme blau impecable de funcionari, va tancar la bossa blanca i tots el vam seguir cap a l’exterior del cementiri on l’esperava un cotxe fúnebre. Vam pujar al nostre cotxe berlina i vam seguir el cotxe fúnebre per les rondes exteriors de Jaén, fins el modern tanatori amb crematori situat en els afores de la ciutat. Dues hores després ens van lliurar les cendres, encara calentes, dins d’una urna funerària de color metàl·lic entre bronze y granatós tot dins una bossa de teixit blau fosc sense cap anagrama ni inscripció.

Era massa d’hora per dinar i vam decidir fer camí direcció Puente Genil via Torredonjimeno, Martos, Alcaudete, Luque, Doña Mencía, Cabra, Lucena i PuenteGenil, 117 km. Haviem fet més de mitg camí quan vam parar a dinar en un restaurant de carretera. Casualment erem a Doña Mencía on viu un antic veí nostre amb la seva família. Havent dinat vam trucar-los, potser els vam espatllar la migdiada però la emoció i l’alegria que causà la nostra visita els va emocionar l’allò més. Llàgrimes, abraçades fruits del retrobament inesperat després de 14 anys sense veure’ns.

Al voltant de les 18:00 hores vam arribar a l'Avinguda de la Estación de Puente Genil on s’ubica l’hotel El Carmen, una antiga fàbrica de farina construïda el 1904 i remodelada al 2007 en esplèndid hotel. La Núria rep nombroses trucades al mòbil amb motiu del seu aniversari oficial de naixement. Després d’intal·lar-nos vam tenir temps per anar a casa de la tia Lola. Allà vam conèixer un seu net, metge, MIR de tercer anys, segon fill de la cosina Pili. Passades les 21:00 sopàvem al pati de l'hotel El Carmen separats del carrer per una ampla i llarguíssima tanca de bardisses de rosers agrests atapeïts de flors vermelles. Quedem amb els companys de ruta en mandrejar una mica l’endemà i baixar pel desdejuni a les 9:00 hores.

Foto: Jacaranda dels jardins de Doña Filomena

Divendres, 27.05.2011
Avui tenim programada la visita a casa del Toni, fill de la cosina Lluïsa. A les 8 del matí el dia és gris i plujós. La tènue pluja casi no mulla les llambordes però el reflex de l’estanc del pati, que corre paral·lel a les bardisses de rosers agrests, mostra múltiples cercles concèntrics que s’expandeixen aquí i allà sobre la llisa superfície d’aigua. He obert una de les tres altes finestres que té l’habitació i entra la peculiar olor de les ciutats d’oliverars i de trulls, dels residus fermentats resultants de l’extracció de l’oli barrejats amb la remor d’alguns vehicles que circulen per l’Avda. de la Estación, el piular dels pardals que demanen menjar i reafirmen en seu territori arbori tot fent saltirons entre les antigues teulades àrabs de ceràmica sovint vidrada.

Després del desdejuni hem anat carrer avall en direcció al centre de la ciutat, i hem parat davant l’antiga fàbrica de codonyat “Doña Filomena” que també era la residència senyorial a les afores del poble de la família Reina, des de molt abans de la Guerra del 36. Les portes de l’ample jardí eren obertes i vam decidir-nos a entrar i guaitar els indrets on la senyora Rosario havia treballat tantes i tantes hores en la seva joventut, fent codonyat quan era temporada, a la tardor; i rentant roba, fregant, traient males herbes i cosint quan la feina dels codonys s’havia acabat. Ens va sortit a rebre el nou amo de la casa, un amable home de 78 anys, antic pagès treballador incansable que amb el propi esforç i amb treball constant ha aixecat un petit negoci d’hostaleria que l’ha permès comprar la meitat de les possessions de la arruïnada família Reina. L’home ens ha mostrat l’interior de la casa el pati interior, ara cobert, és un gran saló de convencions. Ens ha emocionat l’extraordinària amabilitat d’un home d’esquerres que s’ha fet a si mateix, malgrat quedar de ben petit orfe de pare, mort per les represàlies dels liquidadors de la Segona República Espanyola. Sortint de "Doña Filomena" visitem uns populars magatzems, de propietat valenciana, situats prop d’una antiga sitja en el camí d’Aguilar de la Frontera.

Visitem la família de la neboda Soledat de Terrassa, el nebot d’ella el Toni no hi era, tots els matin ha d’anar a Cabra, però la seva muller el seu fill mostren una extraordinària alegria. Després arriba la Lluïsa, mare del Toni, que ha enviduat recentment acompanyada de la seva filla Sara. Un gran lloro verd en el qual no havíem parat atenció comença a cridar esverat, cada cop més fort, de manera que el fill del Toni pren la gàbia i l’amaga al pis superior. Acompanyada de la seva filla la senyora Lluïsa marxa pràcticament sense badar boca. Té un caràcter especial que entristeix alguns del seus familiars més propers.

Aperitiu a la Matallana i dinar en Casa Pedro. El cambrè que ens atén ha viscut molts anys en el Pla del Bonaire, un barri de Terrassa. La cuina i el servei de Casa Pedro són de “deu”.

Descans o migdiada fins les 17:00. Després visita a casa de la tia Lola, passem primer pel carrer on havia viscut l’Àngela. Converses plenes a vessar de nostàlgica amb les velles veïnes retrobades després de tants anys. Una constatació: no totes han sobreviscut al pas del temps.

Al vespre tapeo i cervesa en una terrassa davant d’un IES i a prop de “Doña Filomena”. Conversació amb gran part de la família de Lola fins les dues de la matinada.


Foto: Reixes a la part vella de Ronda.

Dissabte, 28 de maig de 2011
Dia previst per la visita a la bonica ciutat de Ronda i per a la localització del lloc on dipositar les cendres. Anada a Ronda via: Estepa, Antequera i carreteres comarcals per paratges muntanyencs molt naturals. Arribada a les 11:15 h. Vistes i ambient impressionant. Molts turistes forànis: asiàtics, francesos, centre i nord-europeus, americans. En ser dissabte multitud de persones guarnides elles amb pameles, ells amb frac, evidentment per celebracions nupcials. Cotxes de cavalls. Temperatura bona. Carrers porticats, nets, impregnats d’olors del fins articles de marroquineria, reixes de filigrana, testos de geranis. Hem deixat el cotxe en l’aparcament municipal al costat de l’ajuntament, en la part vella al sud del poble, després de passar amb el cotxe sobre el Puente Nuevo, tan fotografiat pels viatgers. Passem, ara caminant,novament de sud a nord pel Pont Nou (però que data del segle XIX)sobre el Guadalevin. El riu ens mostra les seves aigües netes i refulgents moltíssims metres més avall. Seguim la façana sud del Parador de Turisme fins arribar a l'aeri mirador de l’ajardinat Passeig de Blas Infante. Allá en una romàntica glorieta una parella de músics, amb formació acadèmica clar, interpreten a la perfecció peces amb flauta de bec, arpa, guitarra i veu. La nostra arribada a la glorieta va coincidir amb la dolça veu femenina i la música dels instruments que interpretaven “Scarboroug Fair”; peça popular del segle XII i popularitzada per Simon & Garfunkel en els anys seixantes del segle passat. De Ronda, podem dir que hem fet un petit tast que en deixa amb el regust de gaudir-ne molt més.

Dinar en el el camí de tornada a Puente Genil, parem en un restaurant de carretera als afores de Campillos, on també celebren una convenció familiar a la vista d’un autocar d’on baixen els convidat a la Primera Comunió d’una nena d’uns deu anys, que baixa del vehicle avillada per l’ocasió amb vestit de color marfil de màniga curta i llarga falda, plena de puntilles, guipurs, blondes i beines.

Arribada a Puente Genil a les 17:10, dipositem les centres al peu d’un arbre centenari a pocs metres del cabal del riu, a la riba esquerra, amb bona vista.

Tornada a l’hotel a les 17:30h, dutxa i descans fins les 18:30. Prop de l’hotel viu un fill de la tia Lola. Truquem al número 3 del carrer Copèrnic, però no hi són, una veu jovenívola ens diu per l’intèrfon que el seus pares han marxat a Còrdova amb motiu del naixement del primer net de sa germana Pili. Quan arriben a cada de la tia, troben la Pili que ens mostra, plena de satisfacció, la foto en la pantalla del mòbil del primer net als quinze minuts d’haver vist la llum per la cesària de la mare.

Sopar de montaditos amb una gerra de cervesa per a repartir entre tots quatre en una terrassa de la Matallana. És dissabte, comença a fosquejar, temperatura agradable, ambient esportiu, tothom segueix a les pantalles de TV el partit del Barça a Wembley. Camí de retorn a l’hotel, per l’Avinguda de la Estación, no paren de passar cotxes onejant banderes blau-granes amb estridència de botzines. És evident que el FCB ha guanyat la seva Quarta Copa d’Europa. Quan arribem a l’hotel encara és massa d’hora per anar a dormir. Seiem al voltant d’una de les poques taules lliures en el pati, hi ha molts client que han arribat d’arreu convidats al casament d’una noia de L’Hospitalet de Llobregat. Demanem a l’amable cambré dos infusions i dos brandis; poc després marxem a dormir quan la Rosario mostra signes de fatiga i una mica d’afonia. Ella en aquest dia ha complert un desig llargament esperat: lliurar els seus descendents del càrrec de fer-se’n responsables del progenitor mort al 1957.

Diumenge, 29 de maig de 2011
Dia previst per la visita a la finca del Toni, fill de la neboda Mati, situada a la riba esquerra del riu Genil.

Després del desdejuni com si volguéssim seguir el costum cristià de santificar les festes, però sense tenir nosaltres cap tint de beatitud, hem anat a Jesús, encara que seria millor dir: hem pujat a Jesús. Aquesta petita església, antic cementiri, està ubicada sobre un pujol amb un gran coster orientat a sud que és una gran plaça empedrada a l’estil moresc, actualment destinat a l’aparcament d’automòbils. Però, que a les matinades dels divendres sants s’oficia una emotiva “Diana”, amb la plaça plena de gom a gom sota la llum de la lluna plena, deixant un estret pas pels romans armats de pilums i torxes que amb música de tambors i cornetes, marcialment, prenen el natzarè per executar-lo.

Ens fem fotos al pòrtic del “Jesús”, de seguida una senyora d'etnia rumana d’uns cinquanta anys, com sorgida del passat ens demanat caritat. L’Àngela s’ha ofert per acompanyar-la a una institució de beneficència però la gitana l’ha rebutjada dient-nos: ”Yo no entiendo”. Dins l’església només hi ha un home d’actitud indiferent. El capellà, un home de uns seixanta-cinc a setanta anys, vestit de civil, panxut i agre, ens ha seguit amb notable menyspreu sense dir res, com si vigilés que nos ens emportéssim les espelmes.

Hem passat per la casa del Toni a efectes de confirmar l’hora d’anada a la seva casa de camp. Ens diu que també vindrà el seu germà però no la germana ni la seva mare. Dinar excel·lent al menjador de l’hotel.

La neboda Lluïsa ha demostrat un notable menyspreu per la seva tia y els familiars de Terrassa. No és gens estranya aquesta conducta de part de qui ha ofès tant en altre temps als propis fills i a sa mare. Persones així són dignes de llàstima.

A les 18:30 hem arribat al camp del Toni, desenes de gossos: dàlmates, galgs, llebrers; tres porcs de pell negre, ocells exòtics... Nosaltres hem pres un café o un refresc al voltant d’una porta estesa sobre dos caballets a l’ombra d’una noguera immensa. El germà del Toni m’ha demanat d'acompanyar-lo al parc d’energia fotovoltaica on treballa, de 128.000 m2 i de més de 3 MW de potència. Una meravella de tecnologia punta, neta i necessària.

Dilluns, 30 de maig de 2011
El retorn. Desdejuni a les 7:30 i sortida cap a Catalunya a les 8:25. Carreteres, autovies y autopistes excel·lents. Impressionants les grans extensions d’oliveres andaluses, i les grans planures de Castella-La Manxa. Finalment, després d’un periple de més de 2300 km arribem a Ca n’Anglada passades les 20:00, just per prendre un entrepà al Viena.

Edició revisada amb data 07.06.2011-15:00h

Benvinguts! Viatgers d'Àfrica

No fa ni deu hores que estàvem a la terminal T1 de l'Aeroport del Prat, amb altres familiars en missió de recepció i acollida dels nostres turistes per territoris africans. Entre les dotze de la nit de dilluns i la una de la matinada de dimarts van arribar els nostres viatges procedents de Cap Verd, via Lisboa. Quant els hem saludat el primer que ens ha explicat el nostre nebot Sergi és que els ha passat de tot: uns dies sense aigua i altres amb inundacions... Ja ens ho explicaran amb més detall. Resulta que les inundacions de Mindelo les va produir la naixent tempesta tropical Danielle, la mateixa que va fer anular el seu vol de retorn a casa i molts altres problemes. De Danielle sentirem més notícies quan passi pel Carib.

Anit ens temíem que s'ens compliqués la recollida dels nostres passatgers per l'arribada dels ostatges catalans alliberats, per l’Organització del Magrib Islàmic. El segrestats (hauríem de dir “els ex-segrestats” o “els alliberats”, o “els ex-ostatjats”...) van arribar passada la una de la matinada a la T2 on els esperaven diversos mitjans de comunicació, envoltats d'una cinquantena de persones moltes d’elles personal de seguretat, perquè hi eren presents l’Excel·lentíssim Alcalde de Barcelona i el Molt Honorable President de la Generalitat. Aquests altres il·lustres viatgers, vull dir: Albert Vilalta i Roque Pascual, han arribat al Prat després d’haver patit nou mesos de segrest al desert; i, sobretot, després cedir a la major part de les exigències dels segrestadors. Per una part s'ha fet que el Govern de Nouakchott (Mauritània) consentís, no sabem a canvi de què, a les exigències dels segrestadors, extradint a Mali (de fet transigint a l'alliberament) un dels seus dirigents, l'organitzador del segrest dels cooperants catalans, anomenat Malien Omar Sid'Ahmed Ould Hamma, dit "el Saharaui" i per altra part s'ha efectuat el pagament d'un generós rescat, segons fonts fidedignes de 7 milions d'euros i segons la televisió Al-Arabiya de entre 5 i 10 milions d'euros.

Aquí podeu escoltar el comunicat dels segrestadors agraint el bon saber fer del Govern espanyol i dels seus serveis secrets.

Per acabar, vull ser breu i no cal comentar res més. Tant sols desitjar-vos: Salut i seny!
---

---

Velocitat i paisatge

Quan una d’aquestes xafogoses tardes, fugint de la calor, vam anar a la casa que la cosina Francis té a la muntanya, no gaires quilòmetres al nord de Terrassa, em va sorprendre Joan G. amb una pregunta inesperada:
-Com és que no t’agrada viatjar? Si quan veníem cap aquí he vist que conduïes molt bé.
Jo, imaginant-me no se quines converses, en la meva absència i a propòsit del meu punt de vista sobre els viatges, vaig contestar-li.
-Vols dir que condueixo bé, i per això han d’agradar-me els viatges. No hi veig cap relació. A més, per a mi conduir és una feina domèstica més, con rentar plats o enllustrar sabates. Potser trobaríem gent que s’ho passa d’allò més bé conduint; com hi ha d’altres a qui els agrada ficar-se a la cuina i preparar àpats deliciosos envoltats de fums, soroll i calor. No, no és el meu cas. Ben al contrari conduir un cotxe, o una moto, és una feina que requereix molta concentració i atenció als incidents de la via, a la maniobres i imprudències d’altres conductors... En conclusió, que una badada teva o dels altres pot portar-te a la UVI, o a la tomba. No, definitivament, conduir no està fet per gaudir-ne; és una feina i de molta responsabilitat.

Diria que la confusió ve d’embolicar el mitjà amb la finalitat. Si entenem per viatjar el fet de conèixer altres llocs, altres paisatges, viure altres realitats, altres móns, noves, i velles, cultures... Això, sí que és interessant. Sempre que disposem de les eines i dels instruments previs necessaris: contactes locals, idiomes, coneixements bàsics del lloc, sensibilitat, capacitat d’empatia amb els habitants dels llocs visitats, entre moltes altres condicions prèvies imprescindibles.