L'Estat i el Leviatan

El passat dijous, 26 d'abril, va fer-se pública una molt esperada sentència sobre un cas de violació múltiple d'una noia de 18 anys comesa per un grup de cinc individus autodenominat "la manada", que aprofitant la disbauxa d'una nit santferminera de 2016, en Pamplona, van penetrar repetidament per totes les abertures possibles la "teenager" en un portal. El mascles protagonistes de la peli van enregistrar l'heroica aventura en vídeo, per fardar davant dels amics, potser. Un cop satisfeta la pulsió sexual i en la lassitud post-coitum, com lleons de panxaplena després de matar i atiparse dels budells i les vísceres d'una zebra, van decidir prendre-li el mòbil a la noia: "per seguretat", i aquí tot pau i glòria.

Pel que sembla la zebra no va quedar prou agraïda de la seva participació forçada en aquell festival porno i la història, con tots sabeu, va acabar en els tribunals de Pamplona. I aquí, estimats lectors, comença l'apoteosi!

Resulta que el nois, presumptament, havien viatjat a les festes pamploniques amb intenció de caçar, con correspon a uns mascles en plenes facultats de desig sexual i alts nivells de testosterona en sang; però, sobretot amb la mentalitat de les prehistòriques societats caçadores recol·lectores. També resulta que alguns d'ells tenen antecedents per altres delictes, i aquí toca la grossa: dos d'ells pertanyen als cossos armats de l'Estat; un és guardia-civil i l'altre és un membre de l'exèrcit espanyol. Qui ho havia de dir: els vigilants de la platja ofegant banyistes... O, les guineus guardant el corral.

Fins aquí una vergonyosa mostra de "cutrez" typical spanish, però dijous passat va esclatar el furóncol, escampant una nauseabunda ona de porqueria. El tribunal encarregat del cas va dir la seva interpretant el Codi Penal de forma partidista, de part dels delinqüents, vull dir; resumint, diuen: no va haver-hi violació. Fins i tot un dels jutges va dir que no havia vist cap mena de delicte un cop analitzades les proves. Com era d'esperar la reacció popular va ser immediata, indignació al límit, un milió de firmes recollides en 24 hores contra el tribunal masclista (tot hi haver-hi una dona en la tríada), manifestacions multitudinàries als carrers en desenes de ciutats, reaccions internacionals en contra de la sentència del tribunal que a ulls de tothom protegeix el botxins en contra de la víctima... Com a conseqüència inevitable: descrèdit sense precedents del sistema judicial espanyol. Entretant dos dels violadors, els que havien estat reclutats anteriorment per les forces armades d'Espanya són a la presó, però segueixen cobrant el 75% del seu sou com a funcionaris dels aparells de seguretat i forces armades de l'Estat.

O l'Estat s'actualitza o molta gent, a més dels indepes de l'estelada, voldran marxar d'aquesta Espanya.

...

Braus i tortura

Una amiga resident al País Valencià m'ha fet arribar una noticia dels diaris locals on comuniquen la mort d'un home de 32 anys víctima, el passat 13 d'agost, d'una o més banyades de brau en les festes del poble de Museros. Hi ha qui diu que aquells que moren pels seu gust, ebris d'etanol o al·lucinats per altres substàncies, "Hasta la muerte les sabe a gloria"; els defensors d'aquesta opinió diuen que aquestes tragèdies no els toca la fibra del planyiment ni la compassió. La meva opinió és que les bestialitats fomentades, organitzades, o simplement autoritzades pels organismes civils, per exemple com són les comissions de festes municipals, carreguen sota la seva responsabilitat les morts (freqüents) en aquestes primitives i estúpides tradicions impròpies dels temps que vivim, mostres de brutalitat com la tradició de llençar cabres des del campanar de l'església del poble.

He llegit amb alegria que diverses ciutats de l'Estat han eliminat les subvencions públiques a les "Corridas de toros". Ja era hora, tot i les pèrdues derivades d'aquestes iniciatives pel negoci dels ramaders de braus de lídia i els seus empleats. Però, la xifra de 560 milions d'euros/any, en subvencions al manteniment d'aquest sanguinari espectacle, segons diversos estudis, hauria de tenir un altre destí més fructífer en àmbits socials.

...-

Herois del nostre temps

Una tarda, de les últimes d'agost passat, fent temps, sense parar gaire atenció vaig mirar-me un telefilm que emetien per un canal del grup Atresmedia; era un film d'aquells de fa trenta anys, protagonitzat pel difunt Charles Bronson, que em sorprenia amb la violència extrema d'una seqüència on mostraven un barri marginal, pobre, brut, i multiracial d'una ciutat dels EUA on un grup de joves imposaven el seu imperi robant els domicilis amb total impunitat, matant gent i estirant les bosses de les velletes que van a la compra. Per possar ordre arriba Charles Bronson el qual amb l'ajut d'armament de foc escaient comença per matar un "tironejador" encertant-l'hi amb una bala en el bell mig de l'esquena quan fugia amb els quatre duros d'una desvalguda pensionista.

Aquell mateix dia, al vespre, van passar també per la tele, el film del 1996 "Eraser" protagonitzada per l'actor Arnold Schwarzenegger, el que va ser Governador de Califòrnia pel partit republicà fins l'any 2011. En aquesta altre peli se solucionen els delictes de tràfic d'armes i corrupció amb una eloqüent escena final: Resultant que els corruptes (directius de l'empresa fabricant d'armes i un alt membre de l'administració) poden evitar ser jutjats fent servir tota mena de procediments legals i criminals l'heroi, protagonitzat per l'"Arnold", ho soluciona tancant-los en un cotxe limusina negre que deixa aturat al mig d'un pas a nivell uns segons abans de passar el tren que acabarà esborrant-los del mapa i estalviant així tanta feina al tribunal.

En menys de sis hores, aquell dia, vaig contemplar una sobredosi d'apologia de la llei de la selva; perquè, era clar segons la trama dels films que allà on l'Estat i la justícia no hi arriben cal fer servir superherois; d'aquells que eliminen i esborren els dolents mitjançant el foc i la violència armada, més enllà del bé i del mal. Un altre dia escriuré sobre les pelis de "cates" com deia el meu oncle Manel: les de Bruce Lee, Jean-Claude Van Damme, Chuck Norris... Tot un exemple del que no ha de ser la societat civilitzada; tot un exemple de barbàrie.

...-

Pèplum

 

A les nits dels dimarts d'aquest setembre el canal de televisió Cuatro, del grup Mediaset, emet dues hores de la popular sèrie "Spartacus", rodada a Nova Zelanda, de la que s'han fet quatre temporades. La sèrie, basada en el conegut personatge popularitzar per Stanley Kubrick en el film del mateix nom de 1960 i protagonitzada per Kirk Douglas, cedeix el paper protagonista, només en la primera temporada, a l'actor Andy Whitfield. La sèrie té molt bones crítiques malgrat no estar lliure de polèmica pel seus continguts de violència, sang (que esquitxa la pantalla), mutilacions i sexe explícit.

La sèrie ocupa un primeríssim lloc dintre de la categoria del Pèplum, que és la denominació del gènere cinematogràfic que abans dèiem "pel·lícules de romans". En un dels capítols d'ahir no va sortir el personatge d'Espàrtac a causa del linfoma no-Hodgkin que patia l'actor i del qual va morir l'11 de setembre de 2011 a l'edat de 39 anys. En altre dels capítols, sens dubte un final de temporada, moren els principals enemics dels esclaus rebels vençuts per la ferma fraternitat dels diferents grups seguidors d'Espàrtac. Poques coses hi han que creïn més forts vincles entre els diferents interessos que el combat contra un enemic comú, oi que sí! És la camaraderia.

En resum una sèrie interessant, potser amb moltes llicències històriques, però s'agraeix l'esforç en vestuari i ambientació, les escenes del Vesubi i els interiors dels "domus" són sorprenents; com també ho són les coreografies en les lluites dels gladiadors. Un detall negatiu, irrellevant, són els impossibles gallardets permanentment en tensió horitzontal en una vesprada de circ gens ventosa.



...-

Les forces destructives

La nostra amiga capverdiana Landa va estar entre nosaltres ara fa un parell d'anys, llavors vam acompanyar-la pels indrets més representatius de Terrassa; una tarda va ser el Castell de Vallpradís, i allà va comentar-nos que gran part del patrimoni artístic i arquitectònic històric de l'arxipèlag de Cap Verd va ser destruït per les forces independentistes després d'arribar al poder en el 1975. "Una pena", va dir ella contemplant les obres exposades al castell-cartoixa de Terrassa.

 

En altre context aquesta conducta destructiva també ens l'explicava, al llindar de les llàgrimes, una mestra de primària; un dia quan el nens de tercer van exposar en el pati la seves construccions en paper i cartó, fruit del treball d'una setmana entorn al centre d'interès corresponent, al sortir els nens de cursos superiors en formació del gerres devastadors van trinxar a puntades de peu en deu segons el treball dels esglaiats nens de tercer.

 

El mateix passa avui entre els integristes maliencs de Tombuctú, cremadors de biblioteques mil·lenàries; tal com va succeir entre els afganesos que varen destruir els palau Darul Aman a quinze quilòmetres de Kabul com mostren les fotos que acompanyen aquest post.

 

Aquest impuls destructiu, característic de les hordes incultes, d'on surt? Potser d'un factor primitiu del cervell humà, es a dir d'un impuls prehumà, infantil? Pel que sembla a l'espècie humana encara ens falta molt per arribar a la plena civilització.


...-

Les polseres antiviolència

El meu amic, i mestre, Josep Sala m’explicava com els caps dels escoltes tenien la clau per foragitar la por dels adolescents excursionistes quan eren sota una tempesta. Quan els intrèpids nois restaven dintre les tendes de campanya sota una fenomenal tempesta d’aigua, pedra, trons i llamps, el cap de grup punxava una patata crua en un dels pals de la tenda, dient-los: “Així, estem protegits del llamps. Sé de ben cert que la patata farà que el pal de la tenda (de ferro) no sigui una punta atractiva per les càrregues elèctriques de la tempesta”.

En Josep em deia que els caps sabien que allò no era gens eficaç contra la remota però no impossible caiguda d’un llamp, ben al contrari, realment s’incrementava la possibilitat de ser atret per la punta de ferro de les tendes mullades (autèntics parallamps). En canvi, sí era eficaç en un altre sentit, perquè els jovencells creien en la saviesa del cap de grup i així es tranquil·litzaven, veritable objectiu de la mentida pietosa, o hem de dir: falsificació científica.

Aquest és el paper que ara vol fer el controvertit assumpte de les supertecnològiques polseres antiviolència vers les dones. Llàstima que s’hagi vist de seguida que són una trola infantívola, que no enganya ni els nadons. La recent mort d’una dona a Galícia ho demostra.

Pel que sembla, els venedors de polseres GPS són tan llestos com els vells venedors del parallamps fets amb metalls radioactius, què varen substituir els clàssics parallamps de punta de platí. És evident, hi ha venedors que tenen un poder de seducció digne de millors aplicacions, com a xarlatans de fira, per exemple. El problema està en que els diners per a comprar polseres GPS són públics i les víctimes mortes són dones.

Un drama, tres famílies

Aprofito la imatge d’una coneguda firma de luxe per il·lustrar la sensació de quedar-se mut i desconcertat davant la crueltat i absurda barbàrie que sovint ens cau tan a prop.

Altra vegada es repeteix el drama protagonitzat per adolescents d’IES. Ha passat a Ripollet, prop de Barcelona. La vigília de Tots Sants un parell de xicots, que ja han estat detinguts, van provocar la mort d’una companya de l’institut on estudiaven tots tres. Després de quedar per veure’s, a través del Messenger, un dels nois va llevar-li la vida a la noia, a sang freda. El novell botxí i el seu company van deixar el cadàver al terra enfangat, no gaire lluny del centre on estudiaven.

Recordo el cas que també vaig comentar de la mort, cremada viva en una caixer de Barcelona, d’una dona a mans d’uns adolescents al desembre de 2005. Llavors em sorprenia, com ara em sorprèn, la passivitat social davant d’un món educatiu i cultural (en el sentit antropològic) que crea individus amb aquesta evident manca de valors i de respecte per la vida dels altres. Els assassins de la noia, segons els mitjans que informen del fet, són estudiants normals. Voldria afegir: sempre que considerem normal que un xicot de 15 anys vagi armat amb una navalla i amb la ferma intenció de fer-la servir per matar una companya del seu centre escolar.

La violència en els anuncis de TV

Actualment en alguns canals de televisió podem veure un anunci que és un cas flagrant d’exaltació de la violència.

És una campanya d'un del més importants fabricants de telèfons mòbils. La pel·lícula comença amb un xicot que surt del metro. Mentre obre el mòbil passa molt a prop d’una noia, que espera el seu tren, de manera que li talla accidentalment el vestit amb l’extrem afilat del telèfon. El noi s’atura i es queda d’esquena a la noia. Ella s’adona del tall en el seu vestit, descobreix el culpable i en un acte de venjança reflex obre el seu mòbil, també un aparell extraplà, i talla, d’un cop, la jaqueta i la camisa del noi, per l’esquena de dalt a baix. Aquí comença una baralla de coreografia frenètica amb salts, contorsions i resplendors de navalles. Finalment arriba el tren que esperava la noia. Ella entra en el comboi, en una ambigua fugida, mentre contempla com van tancant-se les portes del tren; moment en que el xicot, des de fora, li llença el mòbil que entra, en l’últim instant, just abans del tancarment de portes, i es clava a la paret a pocs centímetres de la cara de la noia.

Estarem d’acord que l'objectiu principal de l’anunciant és ressaltar les dimensions excepcionals d’un aparell mòbil, extraplà, abatible i afilat com una navalla. Però el que també queda reflectit en l’anunci, de forma inquietant, és la quotidianitat de la violència. Arran d’un accident o d’una agressió fortuïta la reacció fulminant de la noia és l’atac armat, seguit de la lluita amb la intenció de l’extermini del contrari. El paral·lelisme entre l’aparell mòbil i la navalla com arma d’agressió és constant en tot el temps que dura l’anunci.

Els espectadors quedem seduïts davant la perfecció plàstica de l’escena. Veiem, fascinats, una parella de dansa en un espectacle del millor ballet, amb música, ambientació de colors sobris, vestits negres, sense paraules... Però, un cop vist l’anunci ens queda un regust desagradable, hem assistit a la representació d’un injustificable acte de violència, que acceptem impassibles, o potser pitjor: amb complicitat.

La violència com a espectacle, lamentablement, és un fet normal en moltes cadenes de televisió. Des dels telenotícies de guerres i atemptats passant per les curses de braus fins a les més populars sèries (plenes d’armes i d'assassinats), totes fan de la violència un espectacle tan omnipresent que acabarà fent-nos insensibles a la barbàrie més irracional.