Espelmes esgotades

Ahir vaig rebre una inesperada trucada d'un antic col·lega amb qui no havia tingut contacte des del tancament de la oficina d'arquitectura on havia format part del meu equip en nombrosos projectes. Després de les presentacions rutinàries i d'interessar-se per "Com va tot?" em va dir que el passat cap de setmana va anar a un esmorzar d'antics alumnes de l'escola de Formació Professional on l'havien comentat que estava molt greu el senyor Montaro, el cap del departament on tants anys hi vam treballar a les seves ordres en la firma Baumeister & Hansel. Arribant el moment del comiat telefònic, com qui recorda un fet intranscendent, el meu interlocutor va dir:

  - Saps que s'ha mort el senyor Montaro?

  - No. No en sabia res - Vaig contestar-li. Però, de seguida em va venir la imatge del senyor Montaro traspassant un pas cebra, a tocar d'on ell vivia en el barri de la Ciutat Vella. Va ser anys enrere mentre jo era al cotxe esperant el llum verd del semàfor; ell caminava lentament perpendicular a les franges blanques del terra asfaltat ajudant-se de dues crosses, fet que recordava la parsimònia d'un elefant migrant per la sabana africana. Aquesta imatge era deguda en part a l'ostentosa obesitat del senyor Montaro i també a la utilització de quatre extremitats sincronitzades en lent moviment per creuar el carrer.

La veu a l'altre extrem del la línia telefònica prosseguia. - ...He vist la noticia en el diari d'avui, en el llistat de difunts del dia. No informen, però, de l'hora del sepeli, i, m'ha estranyat no haver vist cap referència en la pàgina d'esqueles.

  - Sí, recordo que estava molt tocat de salut. Feia anys que patia de sucre, asma i no sé què més. - Mentre deia això, mirant el micròfon del terminal sense fils que aguantava a la mà esquerra, em preguntava a mi mateix per què el meu interlocutor m'havia anunciat la mort de Montaro fent un preàmbul tan enrevessat.

Vaig acomiadar-me donant-li repetidament les gràcies per haver-me informat. Vaig mirar la web de la funeraria més important de la ciutat. Allà hi era.

Difunt: Kurashoga Montaro, 79 anys. Hora de la cerimònia 12:00. Lloc: temple del tanatori luterà de la ciutat.

Montaro havia estat un professional responsable i força eficient en el seu camp. Amb els anys havia arribar a ser una institució en la firma d'arquitectura que acumulava en la seva persona el major nivell de coneixements en el disseny d'estructures de formigó i de la normativa internacional relacionada amb fonaments i estructures en acer. S'ha d'admetre que en tant de temps de signar projectes alguna cosa havia de sortir malament, però res que no s'hagués solucionat amb l'adequada aportació econòmica per part de la companyia B&H. Per altra banda tothom el considerava un doll de simpatia.

Avui, a primera hora del matí, he rebut una nova trucada, era el fill gran del meu amic Ryuichi anunciant-me també la mort del seu pare després de molts anys de deteriorament pels efectes d'un càncer amb metàstasis.

   - Ben mirat ha estat un descans per a ell, per a nosaltres i sobre tot per la meva mare. - Va dir-me l'hereu d'en Ryuichi.

Els darrers quinze anys havien estat d'un progressiu deteriorament de l'estat físic d'en Ryuichi. Vivia, si podem dir vida, amb diversos òrgans notablement deteriorats; lligat a diferents tubs i amb constants ingressos hospitalaris quan la situació es tornava crítica fent-lo passar per cirurgies en moltes ocasions.

Abans de tallar la comunicació el fill gran de Ryuichi m'ha dit que la cerimònia de comiat la fan demà a la tarda en unes noves instal·lacions que pertanyen a una discreta i petita companya d'assegurances establerta enguany a la ciutat.

Els raigs del sol ponent il·luminen les teulades dels edificis del davant. He baixat les persianes mentre contemplava el color rovellat de les poques fulles que resten en els plàtans d'ombra del carrer després de les ventades d'ahir i d'avui. Mentre em prenc el te em ve el record de la metàfora de les espelmes que van explicar-me quan era un nen de parvulari: Quan naixem som com una espelma nova que algú encén i des d'aquell moment estem destinats a extingir-nos. El sorprenent és que en menys de dos dies de diferència s'han apagat dues flames del meu entorn.

...-

Castanyes i difunts

Diuen, els que saben, que el cristianisme en la seva expansió i implantació en les estructures heretades de la decadència de l'Imperi Romà va apropiar-se de nombroses celebracions d'abans de la romanització presents en el substrat cultural de les ètnies que ocupaven els territoris que actualment conformen diferents països europeus. Exemples clars són les festivitats associades als solsticis tals com Sant Joan i Nadal. Altres no són tan evidents, però també tenen relació als canvis estacionals com la que ens ocupa. La mort de la vegetació de cicle anual, el canvi de la coloració dels boscos s'identifica amb el record i homenatge als difunts. És una celebració d'origen celta. Un cop ben iniciada la tardor, des del 31 d'octubre al 2 de novembre, ciutats i pobles d'Europa i Amèrica s'omplen de símbols i activitats col·lectives que ens connecten amb els nostres difunts i ens recorden la indefugibilitat de la mort.

Enguany he observat que s'ha incrementat notablement el caràcter del que podem dir Carnestoltes temàtic de tardor, amb molta participació popular, implicant cada cop més joves i adolescents, tots ells emmascarats amb indumentàries tètriques, negres i estampats d'ossos: cranis, húmers, clavícules, tíbies i costelles.

Pels més grans continua sent una nit de record als difunts. A més de la rutinària visita als cementiris aquí tenim la tradicional castanyada de la nit del 31 d'octubre amb panellets, moscatell i moniatos consumits en companyia de familiars i amics. En realitat resulta una magnífica excusa per reunir-nos amb els que tenim a prop per rememorar aquells que ens han precedit en aquesta vida; i, de passada fer-nos sentir que un dia serem nosaltres els homenatjats. Fet que fidelment descrivia un autor castellà del segle d'or, més o menys així: "Quan s'enduien un difunt al cementiri la mort asseguda sobre el taüt mirava aquells que pel camí s'aturaven tafanejant i els hi deia. -No penseu, no; que us deslliurareu vosaltres de ser aquí talment com és ara aquest difunt".

Constatem, doncs, que amb el pas del anys evolucionen els costums i la manera de celebrar les festes tradicionals. Ara amb la castanyada i el dia dels difunts s'hi barreja el Halloween i "El día de los Muertos", evidenciant la tendència a la globalització salpebrada amb un subtil, o potser no tan subtil, toc comercial.

...-

El pati de la presó

L'església de l'antic convent de Sant Francesc d'Assís, consagrada al 1612, és d'estil gòtic impregnat amb l'austeritat característica dels franciscans; té la façana orientada a Ponent ornamentada amb un petit vitrall rodó sobre la vertical de la porta i una discreta torre octogonal a la part Sud, coronada amb un espadat que allotja la campana. L'església i el claustre del convent formen part de l'illa de contorn poligonal irregular que en l'actualitat conté diversos serveis sanitaris i assistencials; entre ells el CAP Sant Llàtzer, llars per a la gent gran, un centre pel tractament de drogaaddiccions, centres de formació universitària, etc. Als anys cinquantes del segle passat hi havia el que anomenavem el "Dispensari mèdic" on atenien urgències; allà vaig ser enguixat de l'avantbraç esquerre per fractures del radi i del cúbit.

Un del edificis interessants de l'illa és l'antiga "Clínica de Nuestra Señora del Remedio" tal con podem llegir esgrafiat a la façana on també hi ha inserida la sisena torre de l'aigua instal·lada per la mina pública de Terrassa, tal com consta en un rectangle amb el número "6" fet de trencadís situat al capdamunt de la torre, tota ella rematada per una coberta esfèrica de rajoles grogues. I per enllestir aquesta breu i incompleta descripció arquitectònica tenim l'edifici que des de mitjans del segle XIX era la presó del districte judicial.

L'antiga presó ara forma part d'una Llar de l'Ancianitat que disposa d'un magnífic pati, el qual evidentment era el pati de la presó; és quasi quadrat amb la façana interior Sud porticada, per on s'hi accedeix des de l'edifici. Més de la meitat del pati està cobert de gespa, al racó Sud-Est hi ha una centenària olivera, trasplantada des de ves a saber on; a la zona de Ponent on el terra del pati està enrajolat de lloses grises hi ha una filera de quatre alzines que ombregen agradablement el pati els migdies i tardes d'estiu. Sota les alzines trobem un parell de taules rectangulars més dotzena i mitja de cadires de jardí on els residents passen l'estona atesos pels familiars i amics que tenen a bé fer-los-hi una visita.

A finals dels anys seixantes del passat segle la presó va deixar de ser-ho. Recordo d'aquells anys una noia empleada a les oficines d'AEG que era coneguda per renom de "La hija del Alcaide", justament per ser filla de l'alcaid de la presó de Terrassa. I una curiositat més: Llegim a les cròniques que el 23 de setembre de 1923, que allà van ser ajusticiats per mitjà del garrot un parell d'atracadors que havien mort un empleat de la Caixa de Terrassa. No puc deixar de sentir una impressió de solemnitat històrica en veurem rodejat d'altes i gruixudes parets que tot i haver estat restaurades sabem que van ser testimonis d'aquelles execucions. Semblant situació vaig viure en visitar la plaça de la Signoria de Florència i trepitjar el lloc exacte on l'any 1498 va ser executat i cremat en Savonarola.

...-

Tot passejant el gos

Dissabte passat vaig entrar en una petita botiga de flors de l'avinguda Barcelona, on tres noies que encara no havien sortit ben bé de l'adolescència explicaven a la dependenta els detalls de la seva comanda: "Un pom de tres roses blanques guarnides al criteri de la venedora destinat a la cerimònia de comiat de les cendres de "Linda", una beagle de tres anys morta per problemes en les vàlvules cardíaques". L'escena, inesperada, va fer-me reflexionar sobre la relació entre els humans i les seves mascotes. Recentment els cens de gossos a tot l'estat mostra que superen en nombre al de nens menors de 15 anys. En un panorama de desequilibri en la piràmide demogràfica sembla que s'estan substituint els fills per mascotes que supleixen les necessitats de relació i d'objectes d'afecte dels adults, clar que amb moltísima menys responsabilitat i costos de tots tipus. No pretenc comparar, ni dir, que els fills i les mascotes ocupin una mateixa entitat entre les necessitats dels humans, però si és evident que davant la incertesa del futur, la precarietat laboral i tants d'altres problemes, la decisió de tenir fills s'ajorna fins els darrers anys de fertilitat de les dones; entretant mantenir i tenir cura d'una parella de gossets chihuahua molt ben educats i fidels és divertit i satisfactori.

A qualsevol hora, però especialment al capvespre, multitud de persones passegen els seus gossos per voreres, parcs i jardins. Generalment lligats a una corretja que l'amo gestiona com les regnes dels cavalls. Aquestes caminades afavoreixen la socialització entre humans que se senten agermanats en el gremi dels posseïdors de cans. Més d'una intensa amistat, i fins in tot algun flirteig, ha quallat d'aquesta activitat.

Altres humans, menys comunicatius, caminen lentament darrere els seu quisso, intercanviant un breu gest o una curta interjecció amb coneguts i habituals passejadors que s'hi troba. Aquests realitzen el saludable exercici de caminar rumiant els seus quotidians pensaments, conversant amb ells mateixos, elaborant estratègies per enfrontar-se a tal o qual petit problema domèstic; o, potser pensant en qüestions de molta més transcendència com és l'elecció d'especialitat acadèmica del fill que ara acaba quart de secundària.

L'altra cara d'aquesta proliferació de mascotes i manca de nens és la imatge que aquell mateix dissabte m'oferia l'avinguda Barcelona: un autèntic bulevard, de quatre carrils per a vehicles, amples voreres arbrades i una franja compartida d'uns nou metres d'amplada ple de bancs. Aquesta franja, per a vianants i que és autoritzada per a determinats vehicles està al costat de la vorera dels números parells. Doncs, quan baixava en direcció Sud cap a la plaça dels Països Catalans, allà a les set de la tarda, tots els bancs i seients al llarg de l'avinguda estaven ocupats per una munió de persones d'edat provecta, majoritàriament dones, sovint amb els seus caminadors o fins i tot cadires de rodes. M'expliquen que els ancians cerquen la brisa de la marinada que en aquelles hores refresca el magnífic bulevard que separa ca n'Anglada del Barri Universitari de Terrassa.

...-

Actualitat de Txernòbil

El 3 de maig de 1986, una setmana després de l'accident ocorregut a Txernòbil el 26 d'abril d'aquell any, estava fent les compres dels queviures com cada dissabte. Era un dia gris, amb un cel cobert totalment de boires altes que al mig matí va provocar una minsa precipitació que ni tants sols va mullar el terra. No obstant vaig percebre a les mans algunes gotes de pluja mentre passava per davant el cinema Catalunya. Després vaig saber que les partícules radioactives procedents d'aquell l'accident havien arribat a Catalunya i amb tota seguretat haurien estat nuclis de condensació per formar les gotes que en agrupar-se i créixer cauen arribant a terra. No calia preocupar-se en excés per la perillositat d'aquella pluja del 3 de maig que segons els mapes de intensitat radiològica d'aquells dies a Europa a Terrassa corresponia com a màxim el doble dels nivells normals.

Regganae (Algèria), a menys de 2000 km al Sud de Terrassa, va ser camp de proves atòmiques franceses a començaments dels anys seixantes; quatre d'aquestes proves va ser fetes a l'aire lliure o sobre torres. Sabem que quan l'aire rescalfat ple de pols sahariana passa sobre la Mediterrània acumula humitat i precipita sobre Catalunya; és el martiri dels qui tenen terrats o cotxes foscos, perque un important percentatge de la pluja caiguda és terra africana aixecada del desert, evidentment també de la regió de les proves nuclears franceses. No deixa de ser interessant el mapa que els autors de la web "esmateria.com" van elaborar al 2012, on sens dubte els efectes dels centenars de proves internacionals minimitzen el nivells de radioactivitat induïda per les proves algerianes. El cesi-137, altament radioactiu, és un subproducte de la fissió nuclear de l'urani i altres elements emprats en les armes atòmiques i centrals nuclears, té una semivida de més de 30 anys; per tant les mesures indicades en el mapa es reduiran a la meitat cada 30 anys, si és que no tenim noves aportacions de Cs-137.

El risc de l'energia atòmica és un fet real, una mena de ruleta russa en la que premen el gallet primer els productors d'energia elèctrica, després els legisladors... i molt al final els tècnics i els usuaris de l'energia. Hi ha qui argumenta que és el preu del desenvolupament i el progrés. El cert és que tret d'una extrema minoria la població en general no tenim veu en el debat sobre el futur i la idoneïtat de les centrals atòmiques. Per tant benvinguts siguin els programes de divulgació o les mini-sèries con la recent Chernobyl produïda per la cadena de televisió de pagament HBO els quals, encara que de forma parcial, mostren els efectes d'un accident nuclear al que estem exposats tots els dies i com s'esvaeixen les responsabilitats, i, el que es pitjor: com s'amaguen dades.

Referències:

web: esmateria.com/2012/08/13/...

D'aquest mateix bloc sobre Txernòbil

...-

Feina aliena

Una dita molt antiga defineix un tret característic d'alguns individus de la nostra societat; en castellà ve a dir quelcom així: "Farol en casa ajena y candil en la propia", o també aquesta altra versió: "Candil de la calle y tizón en su la casa". Que fa referència a aquelles persones que s'ocupen de resoldre els problemes comunitaris d'àmbit extrafamiliar, municipal, de voluntariat o fins i tot d'abast polític amb una gran dedicació i esforç personal, mentre que descuiden les tasques i compromisos que li pertoquen en l'àmbit familiar i més proper.

Tal va ser el cas d'un xicot que durant uns anys va ser veí de ma mare. L'home, la seva parella i un husky de llengua blava ocupaven (legalment) el pis de sobre on vivia la mare. Un dia la mare va observar una taca d'humitat al sostre de sobre la dutxa. Sospitant una avaria en el sifó de la dutxa dels veïns ho va comunicar immediatament als interessats. Va ser atesa per la veïna que va dir que ho comentaria amb el seu marit en aquell moment molt ocupat en presentar la seva candidatura a les eleccions municipals previstes per aquell any. Van passar els dies, les setmanes, el mesos, les eleccions, y la taca del sostre cada cop era més gran i renegrida amb tonalitats verdejants. La mare va tornar a visitar els veïns, aquest cop va ser atesa per l'aspirant (frustrat) a conseller municipal, que va treure's les puces de sobre dient que tot allò era una qüestió de les asseguradores i que anés a plantejar el problema a la gestora de la comunitat de propietaris o a la seva pròpia asseguradora de la llar.

No recordo com va acabar el problema, però puc presentar-vos molts més exemples de gent que dedica diners i temps a activitats "externes" alhora que descuiden l'atenció a la pròpia llar i a als familiars més directes. Segurament hi trobarem explicacions psicològiques en aquestes actuacions contradictòries; però, és innegable que perd molta credibilitat aquell que ens diu vol arranjar el món i el veiem com descuida casa seva.

...-

Desig infantil

Sovint, des d'abans de l'adolescència, en Lluc no deixava de somiar despert en posseir una enorme biblioteca, on gaudir hores i hores submergit entre les obres del més diversos autors. Alguns ja llegits com Stevenson, Defoe, Verne... i d'altres, els quals havien arribat al seu coneixement a través de lectures de la premsa periòdica que el seu pare comprava setmanalment. En una d'aquelles publicacions, "7 Fechas", havia vist un acudit gràfic, una vinyeta on un explorador amb salacot (el típic barret britànic per a les colònies) assegut sobre una pedra a l'ombra d'una acàcia i que mentre encenia la pipa preguntava a un indígena bantú: "Què opines de les novel·les de Kafka?"

La tauleta de nit del pare era la seva biblioteca domèstica, no eren més de quinze exemplars dels quals recorda Lluc un tractat de "Química orgànica" de Carracido; un "Manual del cabo", record del pas per l'exèrcit de postguerra, altres eren manuals d'avicultura o adob de pells; un altre tractava de la producció artificial de cent productes industrials, on s'explicava la forma de fer pedra artificial, vins i licors, marfil a partir de patates i àcid sulfúric i noranta-set productes més. Entre la narrativa havia una extensa novel·la en dos volums de P. N. Krasnoff publicats a Barcelona el 1930, amb el suggerent sotstítol: "Comprender es perdonar". També hi havia un recull de relats curts de Katherin Mansfield, que encara conserva en Lluc, i un gruixut llibre en rústica a dues columnes de lletra menuda d'un autor francès: "Gil Blas de Santillana".

Així, doncs, no es d'estranyar que la passió d'en Lluc fos tenir una immensa biblioteca amb milers de volums amb tot el coneixement científic i tècnic abastable; amb tota la producció literària universal, amb tota la història del pensament, la filosofia i l'art. Naturalment no hi faltarien pas les obres del clàssics des del Ramayana i el Panchatantra fins els enciclopedistes europeus passant per Platò, Homer, Ovidi, Ciceró. Un exemple del seu anhel eren les piles de llibres que s'amuntegaven a cal Grau del carrer Gavatxons, especialment la col·lecció Austral d'Espasa Calpe, el popular llibre del butxaca amb més de mil títols de diverses àrees del coneixement classificades per colors; els quals per a en Lluc tots eren de gran interès.

Actualment en Lluc no voldria posseir una tal biblioteca, difícil de gestionar i on caldrien moltes vides per llegir només una ínfima part del que superés amb escreix els límits mínims de qualitat, rigor i creativitat. El suport en paper ha cedit el lloc al suport informàtic; la lletra i la paraula escrita han canviat de domicili, ara floten en el núvol a l'abast instantani per a tothom en qualsevol pantalla i en qualsevol impressora.

...-

La pell i la llana

Malgrat la dèria del pare per alliberar-se de la dependència del treball aliè al llarg de la seva vida mai ho va aconseguir. De petit va tenir una formació agrícola i de pagès, tot i que el seu interès professional era el ser fuster dels que feien portes y finestres. De les seves mans havien sorgit estris de casa: un banquet on sempre sèiem per enllustrar sabates, la tanca en forma de finestra a l'ampit del pou, un escriptori de tapa inclinada abatible, la gran gàbia per a conills amb tres departaments un d'ells amb cau de cria; i, altres estris que no cal enumerar. Però, l'autèntica activitat remunerada que va realitzar al llarg de la seva vida va ser la relativa a l'obtenció de la llana a partir de les pells d'ovella crues i assecades. Ell classificava les pells "pickelades" a la Baumann.

A la foto que acompanya aquest post veieu la fàbrica de cal Baumann, un empresari suís que també tenia negocis de tarongers en terres valencianes. En aquesta planta industrial només començava el procés de transformació de la matèria prima que hauria d'acabar en forma de peces de teixit aptes per a confeccionat vestits. Primer s'estovaven les pells amb aigua, després s'impregnaven per la part de la carn amb una pasta de sulfur de sodi i calç. Aquest depilatori dissolia l'arrel de les fibres de llana de forma  que permetia la separació absoluta de la pell per una banda i de la llana per l'altre. La llana es rentava en batans, s'assecava i restava llesta per passar a les indústries llaneres pròpiament dites. El segon producte, podem dir-li subproducte, però molt important econòmicament eren les pells que havien de ser netejades del sulfur de sodi; descarnades, procés consistent en eliminar tot rastre de carn, greix o altres teixits orgànics de la part interior de la pell i ficades en una salmorra d'àcid sulfúric i sal, quedant llestes per vendre-les a les adobaries després de ser classificades en diversos graus de qualitat en funció de la perfecció, llisura i la manca, o presència, d'irregularitats que presentés la flor de la pell.

La ubicació de la fàbrica "Ernesto Baumann S. A." era perfecta segons la millor logística de l'època: a tocar de l'estació de ferrocarrils, tot i que les oficines eren al número 1 de l'Avinguda Jacquard. Recordo perfectament que aquesta era l'adreça que constava a les nòmines del pare. Ara un bonic edifici modernista a càrrec de l'Ajuntament.

Als anys seixantes l'empresa va passar a mans de l'industrial català Colomer Munmany que va traslladar la planta a Vic fent un nou pas en la desindustrialització del textil de Terrassa. El grup Colomer Munmany havia estat lider mundial en la indústria de l'adob de pells. Els terrenys de la Baumann ara són cases unifamiliars.

Potser ja ho he explicat en altre lloc però a la vista de la foto recordo un accident lamentable que va ocórrer en els anys cinquantes del segle passat El pare va explicar-me que el transport de l'àcid sulfúric es feia en carro i que un dia, per col·lisió amb un tren, o pujant del pas a nivell que s'observa a la part inferior dreta de la foto per enfilar la porta d'accés a la planta del carrer Bartomeu Amat una de les grans garrafes de vidre, dites "damajuanas", va trencar-se vessant el líquid corrosiu sobre el cavall, el qual va ser sacrificar allà mateix per agents de la guàrdia civil d'un tret al cap.

...-

Maig florit

A primera hora del matí, en els dies de mitjans de maig, la llum del sol des de llevant inunda el saló menjador, també el dormitori principal i la sala d'estar amb una claredat enlluernadora. Aquesta llum és en part reflexada pel doble vidre de les portes corredores del menjador, que donen accés a la galeria, multiplicant així l'efecte encisador de les torretes i jardineres, sobre tot la florida hortènsia de brillants fulles d'un verd maragda intens que acompanyen i encerclen tres poms de flors de color rosat mate tirant a albercoc.A l'esquerra una heura mostra la seva vitalitat enfilant-se per la reixa de llistons fixats a la paret Nord amb fulles que no tenia la passada setmana; y, a la dreta tenim la tradescàntia de liloses fulles hidròfugues. Altres plantes embelleixen la galeria, però seria massa llarg descriure-les.

Anys enrere havíem tingut una buguenvíl·lea la qual tal com especifiquen els manuals  de jardineria viuen no més de quatre anys en jardineres. Ara al costat de l'heura tenim un gessamí fill de la planta que des de molts anys enrere viu al terrat de la Margalida. L'hem reproduït amb la tècnica del murgonat aeri, amb èxit. De les tres branques que vam aplicar aquest sistema de reproducció només ha viscut el que mostra la foto. Potser coneixeu el dilema de les buguenvíl·lies i els gessamins: a la cornisa cantàbrica i País Basc les volen tenir pero no s'adapten al clima... quan a Andalusia volen hortènsies, però tampoc s'adapten al clima. Sembla que apreciem més el que no podem tenir.

Em ve a la memòria un gos molt apreciat per mi de raça Border-Collie que va ser present a la meva infantesa entre els cinc i els dotze anys. Tot va començà als pocs mesos de vuire a la casa que els meus pares s'havien fet al barri de La Maurina: un dia, després de dinar, quan explorava tot sol una bassa de rec de l'altra banda de la riera, just al davant i paral·lela a les façanes de les cases del meu carrer, on per raons evidents només havien els números senars i l'últim dels qual era el 25 el qual en aquells anys era del veí i paisà del pare, a més de padrí meu de nom Conrad Bruque. No recordo l'època de l'any, però a la bassa encara hi havia un pam d'aigua de les darreres pluges que ocupava la meitat del fons. L'altra meitat estava plena de runa, tota en gran part troços del mur de la pròpia bassa. Un gemec continu i persistent va cridar-me l'atenció, era un cadell de gos (jo encara no sabia de quin animal es tractava) cridava instintivament per la supervivència, desafortunadament massa lluny de la seva mare. Vaig anar a casa ràpidament i vaig explicar als pares el que havia vist i sentit. Vaig retornar a la bassa acompanyat del pare que sense esforç va recollir el cadell d'unes dues setmanes de vida, únic supervivent de la camada; hi havien al menys dos gossets més morts entre la runa, el pam d'aigua i les canyotes de la semiderruïda bassa. Sempre he pensat satisfet que havia salvat la vida al cadell de Boder-Collie. Vam anomenar-lo Boby. El nostre gos encara no tenia vuit anys quan un matí no va tornar de la seva habitual sortida als camps dels voltants. La resta del dia el teníem al pati de casa amb pacífica convivència amb una gat gris i blanc d'ulls de diferent color, del qual he escrit en altre lloc d'aquest mateix bloc. Els gats a casa mai han tingut nom propi; o sí, atenien per "miso" o pel bisbiseix llavidental el qual, encara avui, faig servir per aturar la marxa fugissera o pausada d'algun felí explorador. Vam saber que el gos era fill d'una gossa que el veí de la casa número 15 utilitzava per caçar en els camps de més enllà les vinyes al Nord del barri. Era un home de petita estatura, molt moreno de pell, i de mal caràcter; els nens veïns remorejaven que pegava la dona; sempre era al bar, fumant i jugant sorollosament al dominó. Un dia vaig entrar a casa seva, potser acompanyant un dels seus nebots, i penjant de les bigues de la teulada, on a mi em semblava molta alçada, tenia embolicada en papers de diari l'escopeta de dos canons, que de forma horitzontal romania inabastable a mans impròpies en aquell indret de seguretat aèria.

El nostre gos Boby era de pel negre amb la característica franja blanca que els gossos d'aquesta raça tenen al pit, la panxa i el morro. Excel·lent defensor de la casa, aptitud demostrada una tarda que s'ens va colar una rata al pati i ell amb extrema agilitat la va capturar d'una mossegada al clatell en la trajectoria del rosegador quan saltava del parterre del gessamí al safareig.

...-

Pasqua florida

(Manuscrit del 13 d'abril de 2019)

Avui és dissabte vigília del dia en el que els cristians celebren el Diumenge de Rams, diada aquesta que, a més del contingut religiós de la setmana que comença, indica la imminent arribada de la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera. Tots els indicis em fan pensar que es tracta de la celebració d'origen ancestral de l'arribada de la primavera, adaptat pel cristianisme com tantes altres festes del calendari. En països del nostre entorn, on encara té una forta implantació el pensament bíblic, s'obre un període de més de set dies amb múltiples activitats religioses que alteren el curs dels afers laborals i educatius de forma que per a molts ciutadans aquest és un preludi de les vacances destinat a gaudir del bon temps, si la pluja no fa acte de presència (fenomen que mai falta a l'abril), on els amants de la platja, de la neu i de turistejar aprofiten les ciutats costaneres, els nombrosos quilòmetres de pistes en estat òptim per l'esquí o les múltiples ofertes de les agències de viatges per tallar amb la rutina diària fins Dilluns de Pasqua.

De tot això, després, resta com una mena de cendres irreductibles, deixant-nos amb la sensació d'haver experimentat un aprofitament dels dies i de les hores. És una victòria contra l'inexorable pas del temps que ens imposa l'envelliment i la desorganització entròpica de la matèria. Però, al final sempre guanya la banca, en aquest cas la Natura, com demostra la trobada casual de dies enrera amb un vell col·lega de l'oficina tècnica d'una multinacional on vàrem coincidir des de 1974 fins 2005 durant quaranta hores a la setmana (o més), al llarg de quaranta-set setmanes per any.

El company era l'Albert Drawer amb el qual des del tancament de l'oficina no haviem coincidir en el temps ni en l'espai, tret d'un parell de cops en els passadissos d'un centre comercial. La recent trobada va succeir a la porta d'un consorci d'assistència mèdica; mirant de no destorbar els caminants que transitaven la vorera vam petar la xerrada uns minuts, suficients per comunicar-nos les respectives situacions actuals: jubilats, ell atenent el primer net i tots dos constatant els efectes negatius del pas dels anys sobre la eficiència del conjunt del cos i els seus components, parant esment específic en la mecànica del sistema locomotor i el sistema de bombeig de fluids per a l'alimentació i combustió cel·lular; també el del mecanisme responsable de la captació i l'emmagatzematge de dades; i tants d'altres grans i petits conjunts i components elementals que amb l'ús ininterromput i el pas dels anys acaben per mostrar desgast i mancances... És l'entropia. Per concloure recordeu la dita vàlida per a tothom: "Aprofiteu, que us perdeu la Pasqua, noies!".

...-

Paella clàssica

És l'últim dissabte de l'hivern, el proper (23 de març) serem en primavera. Ara que el sol ha deixat d'irradiar directament les plantes de la galeria les he ruixat amb aigua polvoritzada a fi de treure'ls-hi la capa d'enganxós pol·len de pi que impregna la superfície de les fulles. Després he passat al menjador de casa un cop feta l'operació de higiene botànica que han agraït les tradescanties, la menta, l'hortènsia, l'heura, el parell de chlorophytum (popularment conegudes pel senzill nom de "cintes") i una minúscula mata de àloe que ni creix ni mor, vegeta en el sentit restringit del verb, potser degut a estar ubicada a l'ombra d'una columna ferro-dórica de funció més d'arquitectònica ornamental que no pas per requeriments estructurals.

Un cop dins de casa dirigint-me a la cuina he estat envoltat per l'aroma del safrà i el marisc de la paella que hen fet per dinar amb una safata de preparat que vam comprar ahir al centre comercial Quatrecamins. La recepta és molt simple. Per a tres persones fiquem un quart de quilo llarg d'arròs bomba de l'Illa de Buda, la safata del preparat més amunt citat, quatre grans d'all ben bonics i si poden ser de la varietat d'alls morats, dotze estigmes (i/o estils) de safrà, entre sis-cents i set-cents centímetres cúbics del brou de precuinar els musclos i les cloïsses reforçat amb mitja pastilla de caldo-màgic, cinquanta centímetres cúbics d'oli d'arbequina extra verge i un polsim de colorant per engroguir convenientment l'arròs del color prohibit. Tot aixó s'ha de cuinar en una paella ampla i plana seguint un procés que potser més endavant explicaré als complaents lectors i que porta com a resultat a gaudir d'un excel·lent i nutritiu plat de genuïna cuina mediterrània. No s'ha d'oblidar acompanyar aquest plat d'un vi que sigui del vostre gust; el meu suggeriment és: cava brut a 6ºC o un vi blanc de raïm varietat Gerwürztraminer i en cas de que l'opció sigui per un de negre qualsevol DO Priorat us farà el pes, servit a 18ºC.

...-

Finals d'hivern

És dissabte, són ben passades les deu del matí i al carrer hi ha poca presència de gent. Ni caminants, ni motoritzats, només algun que altre passejador de gossos. Primer he saludat al Yan que arranjava el seu stand de plantes en la vorera al costat de la seva botiga on ven de tot, com correspon a un "bazar xinès". Tot i la lluminositat del dia la temperatura del aire és fresca i convida a caminar ràpid; cosa que he fet dirigint-me a ca l'apotecària (tenim dues farmàcies al barri i ambdues són gestionades i ateses per dones). He anat a la de tota la vida malgrat que està més lluny de casa que l'altra comerç dotat també del símbol de la creu vermella sobre fons verd. De fet en aquest darrer, especialitzat en ortopèdia i homeopatia, no he comprat mai res.

Després de recollir els medicaments que em calien, entre ells una crema a base de capsaïcina (molècula extreta del bitxo picant que actua com inhibidor de determinats neurotransmissors del dolor), he decidit retornar a casa fent una volta per la part assolellada del parc a tocar de l'Institut d 'Educació Secundària. Abans d'arribar al centre educatiu me topat amb l'escola bressol del barri, una de les onze de gestió municipal a la ciutat. En el gran pati de l'escola bressol un pi de dens fullatge m'ha cridat l'atenció per la cridòria de les cotorres que l'habiten, compartint l'espai arbori amb un estol de tudons. La foto que acompanya aquest post mostra l'arbre, al qual també m'ha fet parar atenció un petit núvol groc en moviment, com si un reflex il·luminés per un instant el ramatge des de sota. De seguida he copsat que es tractava del pol·len deixat anar degut a l'activitat frenètica dels esmolats becs de les cotorres. La responsable de la emisió de pol·len la veieu, malament s'ha de dir, encerclada de vermell.

El camí des de l'escola bressol fins l'IES fa una constant i lleugera pujada, suficient per sentir que m'he fet gran. Sense eufemismes: estic envellint. Com ho demostra la fatiga que sento caminant pujada amunt i la lleugeresa amb que uns adolescents la pugen a marxa ràpida. El pas dels anys afegeix quilos a la motxilla que duem lligada de naixement, de tant en tant rebem senyals de que cada cop està més plena alhora que les forces minven.

Una d'aquestes senyals vaig tenir-la fa poc dies al veure la pel·lícula Si fuera fàcil, dirigida l'any 2012 per Judd Apatow, on el protagonista de 40 anys saludava la sogra (o potser era la tieta), una rosa de rostre solcat com el d'una camperola que ha passat seixanta anys al sol conreant els seus sembrats. Després vaig saber que aquella dona estava interpretada per l'actriu Tatum O'Neal, filla de famós Ryan O'Neal, la imatge del qual va quedar-me gravada a la memòria amb el genial i preciós film Barry Lyndon de Kubrick. Si aquell jove Barry, vist a les pantalles l'any 1976, és el pare d'una sexagenària vol dir que m'he fet gran. Un altre signe d'envelliment és quan el teu cercle d'amistats, col·legues, camarades i, també evidentment el grup familiar extens es difumina i va perdent elements, com passa amb els focs d'artifici, de manera que aquelles persones cada cop tenen menys presència en les nostres vides, són centrifugats del nostre entorn, deixant només un rastre cada cop més feble en la memòria.

...-

Textos des de la presó

He sortit al terrat i arrepenjat en la barana, entre la tradescantia i la menta, he contemplat la neta i assolellada vorera de la banda de ponent del meu carrer, tranquil en aquestes hores del migdia de poc trànsit. El sol de febrer ens permet gaudir d'un dia lluminós, esplèndid, de manera que sentim com una mena de felicitat. Però, el sentiment de seguida s'enterboleix amb les notícies dels mitjans: Aquesta setmana ha començar el judici als anomenats dirigents del "Procés", dotze catalans que seran jutjats a Madrid encausats per presumptes delictes que poden comportar-los desenes d'anys de presó.

La major part d'ells resten des de fa més d'un any en presó preventiva, a l'espera d'aquest macrojudici iniciat el passat 12 de febrer i que segurament es perllongarà durant mesos. No entro a avaluar l'efecte d'aquesta acció de la justícia contra unes persones que són el nucli central i visible d'un sentiment enormement estès a Catalunya i que al menys un de cada dos catalans consideren un atac al seus drets i a la seva identitat. Sentiment refermat per ressorgiment d'una dreta enyorada del passat franquisme, que ara sembla més viu que mai en els darrers quaranta anys. Tot això fa evident que el solc entre Catalunya i Espanya s'eixampla i profunditza. Caldrà seny i intel·ligència per restablir la convivència. Elements que com l'experiència demostra escassegen en el nostre entorn.

Aprofito aquesta situació per comentar les publicacions dels escrits que dos dels presoners han fet arribar als lectors des de la presó madrilenya d'Estremera. El primer, Escrits de presó, me'l va fer arribar una neboda pel Nadal. És el llibre de Joaquim Forn, Conseller d'Interior del Govern de la Generalitat des de juliol de 2017, i empresonat el 2 de novembre del mateix anys. El llibre és un dietari on Forn relata el dia a dia i la convivència amb els altres presos d'Estremera.

L'altre text és un petit recull de 34 pàgines on l'Oriol Junqueras comunica als seus petits fills, de forma molt pedagògica, els fenòmens de la natura i l'evolució històrica dels humans. L'ha publicat i distribuït de forma gratuïta "som-sàpiens publicacions" sota el títol Estimats Lluc i Joana.

Títol: Escrits de presó

Autor: Joaquim Forn

Edició: Enciclopèdia

Barcelona 2018

Pàgines 331

Títol: Estimats Lluc i Joana (Contes des de la presó)

Autor: Oriol Junqueras

Edició: som-sàpiens publicacions

Barcelona: 2018

Pàgines: 34

...

Una breu història dels Sàpiens

Avui comento un èxit editorial d'abast sorprenent: "Sàpiens", el llibre de Yuval Noah Harari, vuit milions d'exemplars venuts al mòn des de 2014. És la primera part d'una trilogia que aquest professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, doctor en Història a Oxford i nascut al 1976, ha publicat amb l'afany de fer una immensa i global historia del gènere humà; o, potser de forma  més específica caldria dir que és una Història del Món on els humans Sàpiens han arribat a ser els elements més influents en l'evolució de la totalitat de les formes de vida actuals i futures del planeta Terra.

Per diversos mitjans, tals com l'aplicació d'innovacions i tècniques revolucionaries (com la revolució cognitiva, per exemple) els Sàpiens, ens explica Harari, han assolit el domini del planeta, que no vol dir el control. El llibre és una monumental Història de la Humanitat des de més de cent mil anys enrere. Tot amb una perspectiva rigorosa, acadèmica i tècnica; però, alhora molt entenedora. L'autor va prenent recursos i discursos de les més variades disciplines de les ciències socials, incloent-hi per descomptat les  més humanistes com la psicologia i l'antropologia per elaborar una "Breu Història de la Humanitat" com diu al sotstítol. Singularment important, diu, és la creació del llenguatge i dels mites per cohesionar les societats on els individus confien en els altres i comparteixen creences en entitats fictícies, així van néixer les religions, les ideologies i el diner.

Tal com diu la periodista Èvelyne Pieiller en el seu article de gener de 2019 en "Le Monde Diplomatique" citant a Thomas Mahler  (Le Point, París, 20 setembre, 2018) per diversos autors Harari actualment "és el pensador més important del mòn". Això no significa que el bonic i fantàstic muntage així com les conclusions de Harari siguin la descripció de la realitat, per molt innovador, brillant i ben estructurat que ens la presenti en el seu estudi.

Sens dubte, malgrat els aspectes discutibles, és un llibre molt important que haurà de ser inclòs en el ranquing dels més influents dintre de la Historia del Pensament i les Ciències, fent costat a El Capital de Marx i L'origen de les espècies de Darwin. Però, que amb tota seguretat, com aquells, serà superat per futures aportacions de la ciència i la tecnologia.

Títol: Sàpiens

Autor: Yuval Noah Harari

Edicions 62

Barcelona 2014

Pàgines 608

...