Aura de migranya

 

Efecte de l'alteració visual de l'aura de migranya

Recordo la meva adolescència, quan encara feia estudis de secundària, un dia dels que excepcionalment els professors organitzaven una visita a Barcelona amb motiu de mostrar-nos les instal·lacions de formació professional dels seus col·legues de Sarrià; o, com en altres ocasions, per assistir-hi als pavellons dedicats a la Indústria Metal·lúrgica de la Fira de Mostres de Montjuïc. En una d'aquelles visites vaig gaudir per primer cop de l'extraordinària bellesa arquitectònica del reconstruït Pavelló de Mies van der Rohe per l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. De retorn a casa hi havia companys de curs que passaven pel carrer Robadors a donar-se una altra mena d'alegria visual miran-se les prostitutes del "Xino". Altres passaven pels grans magatzems de plaça Catalunya a firar-se un caríssim pullover de pura llana verge. Vaig decidir anar amb el grup dels consumistes de moda, Baixava des de les plantes superiors fent servir les escales mecàniques, en una de les plantes vaig aturar-me a mirar vitrines que protegien i mostraven objectes petits que ara no recordo qué eren; potser rellotges, perfums o bijutería. El cas és que la intensa llum que l'expositor emetia sobre els lluents objectes més la multitud de superfícies de vidre, generaven enlluernadors raigs que incidien en les meves retines. De sobte, en encarar la plataforma de l'escala mecànica per continuar baixant i sortir dels magatzems vaig percebre una distorsió visual: una mena d'arc polsant format d'animades línies clares i fosques que ocupava gran part del meu camp visual. Pensava que havia perdut, o estava perdent, gran part de la capacitat visual. Un esglai, un atac de pànic, va envair-me mentre l'escala m'apropava a la següent planta en direcció a la sortida. Poc a por l'arc cegador va incrementar el seu radi i finalment va desaparèixer del camp visual. Va ser poc més de mitja hora d'espant; per sort abans de pujar al tren de retorn a casa tot havia passat. 

Anys després va repetir-se el fenomen, el qual retorna molt de tard en tard. El metge, un oftalmòleg d'origen hindú, va diagnosticar que es tractava d'un aura de migranya, i que era molt afortunat de patir-lo sense els coneguts i insuportables dolors de cap dels qui pateixen migranyes. 

A finals d'aquesta passada primavera vaig observar en el centre del camp de visió un inici d'aura amb la típica forma de lletra "c" una mica girada mirant avall cap a la dreta. Han passat tres mesos i els efectes negatius distorsionants de la visió, tot i que molt lleus, no han marxat, cosa que em fa sospitar que no és l'ona elèctrica cerebral sinó que més probablement sigui problema de retina, clarament localitzat en l'ull esquerre. Tinc hora de visita concertada amb l'oftalmòleg. Des d'ara m'he fet més gran el format de lletra tant del mòbil com de l'ordinador.

...-

Espelmes esgotades

Ahir vaig rebre una inesperada trucada d'un antic col·lega amb qui no havia tingut contacte des del tancament de la oficina d'arquitectura on havia format part del meu equip en nombrosos projectes. Després de les presentacions rutinàries i d'interessar-se per "Com va tot?" em va dir que el passat cap de setmana va anar a un esmorzar d'antics alumnes de l'escola de Formació Professional on l'havien comentat que estava molt greu el senyor Montaro, el cap del departament on tants anys hi vam treballar a les seves ordres en la firma Baumeister & Hansel. Arribant el moment del comiat telefònic, com qui recorda un fet intranscendent, el meu interlocutor va dir:

  - Saps que s'ha mort el senyor Montaro?

  - No. No en sabia res - Vaig contestar-li. Però, de seguida em va venir la imatge del senyor Montaro traspassant un pas cebra, a tocar d'on ell vivia en el barri de la Ciutat Vella. Va ser anys enrere mentre jo era al cotxe esperant el llum verd del semàfor; ell caminava lentament perpendicular a les franges blanques del terra asfaltat ajudant-se de dues crosses, fet que recordava la parsimònia d'un elefant migrant per la sabana africana. Aquesta imatge era deguda en part a l'ostentosa obesitat del senyor Montaro i també a la utilització de quatre extremitats sincronitzades en lent moviment per creuar el carrer.

La veu a l'altre extrem del la línia telefònica prosseguia. - ...He vist la noticia en el diari d'avui, en el llistat de difunts del dia. No informen, però, de l'hora del sepeli, i, m'ha estranyat no haver vist cap referència en la pàgina d'esqueles.

  - Sí, recordo que estava molt tocat de salut. Feia anys que patia de sucre, asma i no sé què més. - Mentre deia això, mirant el micròfon del terminal sense fils que aguantava a la mà esquerra, em preguntava a mi mateix per què el meu interlocutor m'havia anunciat la mort de Montaro fent un preàmbul tan enrevessat.

Vaig acomiadar-me donant-li repetidament les gràcies per haver-me informat. Vaig mirar la web de la funeraria més important de la ciutat. Allà hi era.

Difunt: Kurashoga Montaro, 79 anys. Hora de la cerimònia 12:00. Lloc: temple del tanatori luterà de la ciutat.

Montaro havia estat un professional responsable i força eficient en el seu camp. Amb els anys havia arribar a ser una institució en la firma d'arquitectura que acumulava en la seva persona el major nivell de coneixements en el disseny d'estructures de formigó i de la normativa internacional relacionada amb fonaments i estructures en acer. S'ha d'admetre que en tant de temps de signar projectes alguna cosa havia de sortir malament, però res que no s'hagués solucionat amb l'adequada aportació econòmica per part de la companyia B&H. Per altra banda tothom el considerava un doll de simpatia.

Avui, a primera hora del matí, he rebut una nova trucada, era el fill gran del meu amic Ryuichi anunciant-me també la mort del seu pare després de molts anys de deteriorament pels efectes d'un càncer amb metàstasis.

   - Ben mirat ha estat un descans per a ell, per a nosaltres i sobre tot per la meva mare. - Va dir-me l'hereu d'en Ryuichi.

Els darrers quinze anys havien estat d'un progressiu deteriorament de l'estat físic d'en Ryuichi. Vivia, si podem dir vida, amb diversos òrgans notablement deteriorats; lligat a diferents tubs i amb constants ingressos hospitalaris quan la situació es tornava crítica fent-lo passar per cirurgies en moltes ocasions.

Abans de tallar la comunicació el fill gran de Ryuichi m'ha dit que la cerimònia de comiat la fan demà a la tarda en unes noves instal·lacions que pertanyen a una discreta i petita companya d'assegurances establerta enguany a la ciutat.

Els raigs del sol ponent il·luminen les teulades dels edificis del davant. He baixat les persianes mentre contemplava el color rovellat de les poques fulles que resten en els plàtans d'ombra del carrer després de les ventades d'ahir i d'avui. Mentre em prenc el te em ve el record de la metàfora de les espelmes que van explicar-me quan era un nen de parvulari: Quan naixem som com una espelma nova que algú encén i des d'aquell moment estem destinats a extingir-nos. El sorprenent és que en menys de dos dies de diferència s'han apagat dues flames del meu entorn.

...-

El pati de la presó

L'església de l'antic convent de Sant Francesc d'Assís, consagrada al 1612, és d'estil gòtic impregnat amb l'austeritat característica dels franciscans; té la façana orientada a Ponent ornamentada amb un petit vitrall rodó sobre la vertical de la porta i una discreta torre octogonal a la part Sud, coronada amb un espadat que allotja la campana. L'església i el claustre del convent formen part de l'illa de contorn poligonal irregular que en l'actualitat conté diversos serveis sanitaris i assistencials; entre ells el CAP Sant Llàtzer, llars per a la gent gran, un centre pel tractament de drogaaddiccions, centres de formació universitària, etc. Als anys cinquantes del segle passat hi havia el que anomenavem el "Dispensari mèdic" on atenien urgències; allà vaig ser enguixat de l'avantbraç esquerre per fractures del radi i del cúbit.

Un del edificis interessants de l'illa és l'antiga "Clínica de Nuestra Señora del Remedio" tal con podem llegir esgrafiat a la façana on també hi ha inserida la sisena torre de l'aigua instal·lada per la mina pública de Terrassa, tal com consta en un rectangle amb el número "6" fet de trencadís situat al capdamunt de la torre, tota ella rematada per una coberta esfèrica de rajoles grogues. I per enllestir aquesta breu i incompleta descripció arquitectònica tenim l'edifici que des de mitjans del segle XIX era la presó del districte judicial.

L'antiga presó ara forma part d'una Llar de l'Ancianitat que disposa d'un magnífic pati, el qual evidentment era el pati de la presó; és quasi quadrat amb la façana interior Sud porticada, per on s'hi accedeix des de l'edifici. Més de la meitat del pati està cobert de gespa, al racó Sud-Est hi ha una centenària olivera, trasplantada des de ves a saber on; a la zona de Ponent on el terra del pati està enrajolat de lloses grises hi ha una filera de quatre alzines que ombregen agradablement el pati els migdies i tardes d'estiu. Sota les alzines trobem un parell de taules rectangulars més dotzena i mitja de cadires de jardí on els residents passen l'estona atesos pels familiars i amics que tenen a bé fer-los-hi una visita.

A finals dels anys seixantes del passat segle la presó va deixar de ser-ho. Recordo d'aquells anys una noia empleada a les oficines d'AEG que era coneguda per renom de "La hija del Alcaide", justament per ser filla de l'alcaid de la presó de Terrassa. I una curiositat més: Llegim a les cròniques que el 23 de setembre de 1923, que allà van ser ajusticiats per mitjà del garrot un parell d'atracadors que havien mort un empleat de la Caixa de Terrassa. No puc deixar de sentir una impressió de solemnitat històrica en veurem rodejat d'altes i gruixudes parets que tot i haver estat restaurades sabem que van ser testimonis d'aquelles execucions. Semblant situació vaig viure en visitar la plaça de la Signoria de Florència i trepitjar el lloc exacte on l'any 1498 va ser executat i cremat en Savonarola.

...-

Carrer de la Rutlla

A pocs dies del solstici d'estiu i coincidint amb una primera onada de calor una jove amiga ens ha convidat a berenar i de passada visitar la seva llar on viu des de fa pocs mesos amb el seu company. És un tercer en un edifici de quatre plantes amb terrat pla, es a dir: cinc nivells d'us. El pis és de lloguer actualitzat amb diverses reformes que han millorat i condicionant l'obra inicial de cent anys enrere. La Mireia i l'Albert han moblat i decorat amb bon gust la seva llar fent equilibris entre l'economia i la funcionalitat aprofitant la distribució original feta criteris moderns i racionals malgrat ser una construcció del primer quart del segle XX.

La porta d'accés a l'edifici, després d'un curt replà, aboca a l'escala de graons grisos que d'un sol i llarg tram ens puja al primer pis i a la caixa estructural pròpia de l'escala, que d'aquesta forma s'allunya uns cinc metres de la façana, permetent que l'habitació principal de cada un dels tres pisos ocupi tot l'ample de l'edifici. Arribant al tercer pis la il·luminació de l'escala és imponent, doncs tot el rectangle de la caixa d'escala en el replà del terrat té el sostre totalment cobert amb panells de policarbonat incolor acanalat. Allà dues portes de xapa de ferro donen accés als terrats: el de llevant, ben enrajolat de pocs anys enrere, en realitat és la coberta del dormitori principal del tercer pis, amb boniques vistes al carrer de la Rutlla, la torre de la catedral del Sant Esperit i el seus contraforts gòtics; el terrat de ponent és força més extens amb el terra de la clàssica rajola vermella, molt més assolellat i, s'ha de dir, en les tardes d'estiu tan inhòspit com les muntanyes de Tamanrasset.

Un cop s'accedeix al tercer pis el petit rebedor ens permet anar directament a l'habitació principal molt ampla i ben il·luminada per la finestra de la façana; o, si ens dirigim a la dreta accedim al passadís que successivament en porta a una altra habitació habilitada de dormitori il·luminada per una finestra del pati de llums, després hi ha el bany recentment reformat molt ben il·luminat per una segona finestra del pati de llums, i finalment hi ha una altra habitació dedicada a estudi i lloc de treball il·luminada per la tercera finestra del pati de llums. Així arribem al saló, amb el racó més proper a la finestra  fent de menjador amb taula rectangular y quatre cadires de lleuger perfil de ferro amb seient de fibra natural; el racó diametralment oposat a la zona de menjador és la zona d'estar amb sofà orientat a la gran pantalla multimèdia que s'ubica en la paret sud. Una porta diametralment oposada a l'entrada des del passadís dóna accés a la cuina prou ample per treballar-hi però petita per ficar una taula per dinars informals o esmorzars. Des de la cuina s'arriba a una petita galeria, coberta de laminat translúcid, que fa de safareig i sala de màquines. En el moment de la tarda que hi vam ser-hi tenia una finestra oberta per tal d'evitar la intensa xafogor de l'efecte hivernacle del lloc.

Els acabats i la decoració són força equilibrats, amb parets blanques de textura rugosa, arcs de mig punt en el passadís, mobes molt discrets de color predominant gris clar i tèxtils del mateix color o el de fibres naturals sense tint. El parquet d'autèntic roure ocupa tot el pis excepte el bany i la cuina i tot i que s'evidencia l'ús i el pas del temps la seva presència amb petits defectes o asimetries és un valor afegit a la llar, per ser una matèria natural, amb història; no pas com els laminats químics de textura perfecta que actualment pavimenten tants i tants pisos.

Per acabar, un fet curiós derivat d'aquesta visita va ser el record del terra d'un quart pis de l'edifici industrial on vaig treballar durant molts anys. Com que les bigues cobrien una llum proporcionalment molt gran, en relació a la seva secció, amb el pas ràpid de les persones els qui romaníem en repòs podíem percebre perfectament la vibració deguda a l'elasticitat de les bigues, efecte que també vaig sentir al pis dels meus amics. Va ser un xic de nostàlgia reforçada per record de quan amb no més de cinc anys m'enviava la mare a comprar el pa al forn de la cantonada que encara hi és, com podeu observar a la foto.

...

Parc de Sant Jordi

"Repòs", escultura del terrassenc Ferran Bach-Esteve

Al juny de 1959, coincidint amb la Festa Major, va obrir-se al públic el parc de Sant Jordi i els seus jardins, que havien estat adquirits per l'Ajuntament de Terrassa al 1958 incloent'hi l'emblemàtica masia Freixa d'estil gaudinià encarregada per la família Freixa i Argemí a l'arquitecte modernista Lluís Muncunill.

Abans de tenir accés al parc els nens del meu veïnatge sovint fèiem incursions a la plaça del Progrés, a uns quinze minuts caminant des del nostre carrer. Era el lloc més proper on hi havia un parc infantil amb un parell de gronxadors que publicitaven les xocolates Torras i un tobogan de llistons de fusta polida. Els pares, i també els mestres a l'escola, ens havien advertit del perill d'aquells enginys, doncs per aquelles dates havia mort un nen en caure del gronxador i rebre un cop fatal. El parc de Sant Jordi, tan oportunament obert al públic en aquells anys, ens permetia una nova opció d'esbarjo: passejar per carrers de pedretes que cruixien amb cada petjada vorejats d'alts xiprers; fonts, basses amb carpes de colors; pesants i rústecs bancs fets amb mig tronc d'arbre; boniques i baixes tanques de boix acuradament retallades per experts jardiners conformant geomètrics espais destinats a una ample gamma de rosers; i, sobre tot ens despertava molta admiració una gruta de rocalla artificial que pretenia ser la cova d'on sorgia una petita font natural. Al Nord de l'edifici principal tenim la glorieta de sis columnes amb cúpula de ferro forjat pintat de blanc. A Ponent encara s'ubica l'emblemàtic Sant Jordi renaixentista, copia de l'original que es mostra a Florència realitzat per Donatello al segle XV. Al Sud-Est, a tocar del carrer Nicolau Talló, dues escultures de Frederic Marès "La filadora" i "La lectora" marcaven l'accés a la zona de jocs infantils, actualment no hi són. Però, també a Ponent, més enllà de l'estàtua de Sant Jordi, en el camí principal que travessava el parc de Llevant a Ponent una discreta figura femenina obra de Ferran Bach-Esteve coronava la font d'aigua situada entre els dos accessos a la bassa circular d'uns dotze metres de diàmetre amb una illa descentrada que conté una petrificada foca. L'escultura de Bach-Esteve, la noia nua que il·lustra aquest post, va ser retirada després de patir diversos actes de vandalisme; ara, restaurada, es conserva en el cementiri municipal.

Una tarda nítida i lluminosa d'aquells primers anys vam passar amb altres nens de la colla pel parc; allà una noia de llargs cabells amb tirabuixons pintava a l'ombra dels plataners sobre un llenç potser un contrallum dels xiprers que envoltaven la rèplica del Sant Jordi renaixentista. Amb una mica de por per l'agosarat de la nostra intrusió tafanera vam apropar-nos a mirar el que havia plasmat la pintora en la tela del cavallet. No recordo gens l'estat de progrés de l'obra pictòrica per que en aquell moment un home jove d'aspecte engominat i fanfarró vestit de clar que s'havia apropat des del darrere a la noia dirigint-se al grup de nens va preguntar-nos: "¿Qué es más bonita la pintura o la pintora?".  La noia va envermellir mirant-nos amb ulls d'implorar quelcom incomprensible, semblava que demanava auxili. Nosaltres vam marxar sense respondre. Jo un xic desconcertat, com qui descobreix un nou aspecte desagradable d'un món ple d'incerteses, molt diferent de l'Arcàdia esperada. 

  

...

Esquerdes

Després de viure un parell d'anys a la casa de dues plantes del carrer de la Rutlla, on tenia el consultori un metge de Barcelona, els meus pares van traslladar-se a la vivenda de propietat, tan nova que encara no s'havia acabat de construir. Els tres i el gat d'ulls de dos colors vam aterrar en un carrer sense sortida que en aquella època era la perifèria llindant amb camps d'ametllers i oliveres. La nova llar era d'estil "anglès" com deien llavors. Els primers anys només tenia la porta del pati, de dos batents amb finestrons equipats amb fallebes i la del carrer també de doble batent tota de fusta pintada de gris perla, reforçada amb claus forjats i dos picaportes de ferro fos amb forma de cap de lleó. Ni la porta de cancell, ni les dels dormitoris eren instal·lades; encara que sí s'havien muntat els bastiments per posar-les quan l'economia ho permetés. El pati de cinc metres d'amplada per divuit de llargada era obert al camp, estava tancat només per una paret de totxo que el delimitava del veí del costat Sud, al cantó Nord no hi havia cap separació entre el nostre solar i els del veí amb qui compartíem el pou excavat al vell mig dels dos solars. el terra del pati era d'un color grogenc, propi de l'argila que constituïa els terres d'aquella part de la ciutat.

Set anys després d'aquell trasllat, el 25 de setembre de 1962, a primeres hores de la nit va ploure amb extrema intensitat. L'embornal del pati no engolia prou aigua de pluja i la mare va haver d'obrir les portes del pati i del carrer per que sortís aquella temible mostra del diluvi bíblic. De tant en tant els llamps il·luminaven el paisatge mostrant-nos els camps de l'altra riba de la riera que amb gran baluern baixava a petar d'aigua fangosa. L'endemà vam conèixer la magnitud del  desastre, centenars de mors i desapareguts arrossegats per l'aiguat, cases desfetes per que s'havien aixecat en les lleres de les rieres. En el recompte d'afectats pel tràgic aiguat el veïns i els meus pares van ser inclosos per les esquerdes que afectaven les cases, les quals estaven construïdes en un terreny, que en realitat era un talús i que havia cedit a la força de gravetat degut a l'alta impregnació d'aigua del material argilós on s'incrustaven els fonaments de les cases. El pare va haver d'excavar una enorme fosa a la façana que va reomplir de grava, pedres i ciment. Aquesta intervenció sembla que va aturar l'ampliació de l'esquerda que sota les teules era de 15 mil·límetres, va ser finançada amb els diners de la recaptació popular realitzada en tot l'estat i iniciada per l'home de Ràdio Barcelona: Federico Gallo.

Quinze anys després l'empresa on treballava va ampliar les seves instal·lacions fent un gran menjador pels treballadors amb diverses sales d'utilitat indefinida, tot situat en una primera i única planta sobre un espai dedicat a aparcament de motos i magatzems. Per arribar al dit menjador els treballadors havien de pujar escales i després recórrer un ample passadís de no menys de 30 metres de llargada que anava paral·lel a la carretera de Castellar. Just al mig del llarg tub una neta i ben definida esquerda d'un centímetre d'ample recorria transversalment el sostre ambdues parets i el terra del passadís.

Ara, molts, molts anys després habito un edifici amb esquerdes al paviment del parquing, a les parets del pati i en altres punts de l'immoble. I és que els terrenys argilosos no son aptes per a la construcció d'edificis al seu damunt. Són prou conegudes les argiles que modifiquen de volum en funció de la humitat; dilaten quan absorbeixen aigua i es contrauen al deshidratar-se amb un percentatge prou important com per a produir esquerdes i fractures en els edificis construïts al damunt. Passejant, un dia fa pocs anys, pel cim del turó que van bombardejar els italians el matí del 24 de gener de 1939 a tocar de la Carretera d'Olesa entre can Poal i l'església romànica de Santa Maria de Toudell vaig quedar sorprès per les múltiples i enormes esquerdes que solcaven el terra d'argila en direcció Est-Oest d'un pam d'amplada, desenes de metres de llargada i desconeguda fondària. És evident que són terrenys molt inestables. Tal com són els que acullen la multitud d'edificis de la Universitat Autònoma de Barcelona en terres del terme municipal de Cerdanyola del Vallès i que inversors espavilats van vendre a un client públic per que als particulars no els interessava.

Nota: L'esquerda de la foto no és per l'efecte de les argiles higroscòpiques, el més probable és que sigui deguda a les tensions ocasionades pels canvis tèrmics.

...

Arquitectura, on ets?

Potser no cal haver-se estudiat els textos de Vitruvi sobre les normes fonamentals a tenir en compte pels arquitectes a l'hora de dissenyar els seus encàrrecs i projectes; però, malauradament més de vint segles després de que l'arquitecte llatí redactés el seus tractats en l'art de la construcció, trobem errors imperdonables i construccions grolleres que signen Doctors i Llicenciats en Arquitectura sortits de les Facultats que els han reconegut una aptitud i formació adient a la responsabilitat de construir, i capacitat de facturar, que els atorguen.

Sé, per veu d'arquitectes novells que en els projectes de fi de carrera han de demostrar la seva originalitat, capacitat d'innovació, eficiència tecnològica i mil meravelles més... Tot i així, resultats de l'arquitectura actual d'arreu l'Estat, tenim xapuces com la coneguda "Ciutat de les Arts" a València; i, en les antípodes d'aquell pretès super-glamour de disseny arquitectònic, trobem la casa de les llàgrimes, familiarment l'anomenem així perquè fa plorar (veieu-la a la foto de més amunt), sita on s'ubicava el "burot" a la confluència de les carreteres de Montcada, Martorell i Olesa.

...-

Els plecs del palmell de la mà

No sé per què he retardat tant la redacció d'aquest l'obituari per la recent defunció del meu amic Thomas Büchenthal; potser és perquè cada defunció d'un dels nostres més pròxim evidencia vívidament la nostra pròpia mort. Qui esperi trobar-se aquí un panegíric ple de lloances edulcorades no cal que segueixi llegint. Als altres lectors tinc tantes coses a dir a propòsit de la seva vida, i de la seva mort, que em costa triar un esquema argumental escaient. Per començar, s'ha de dir que va néixer en un barri gris de la grisa i post-bèlica Terrassa del 1942, a tres anys del triomf del sagnant cop d'Estat contra la legítima segona República Espanyola anomenat "Movimiento Nacional", i a dos minuts caminant des de cal Matalonga, l'industrial terrassenc i amic del colpista general Franco. Encara avui podeu observar la, encara ara, sumptuosa residència familiar del fabricant tèxtil a la cantonada nord-oest de la cruïlla entre carrer Sant Quirze i Topete, disseny de l'arquitecte modernista Lluís Muncunill. Un dels Matalonga, aquell que convidava a opulentes festes al dictador gallec juntament amb alts càrrecs del "Movimiento", va ser alcalde de Terrassa entre 1952 i 1953, era per tant cap local del partit únic de franquisme, la FET-JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista). La seu de "La Falange" local era a la part alta del carrer de Sant Pere, baixant-lo a uns cinquante metres trobem a la dreta la confluença del carrer Gaudí; justament allà va morir atropellat per un camió el meu oncle quan anava a treballar en bicicleta. Era l'any 1949, i el seu pare (el meu avi patern) va venir del poble d'Andalucia, on tenia una casa i uns improductius terrenys d'emparrats, per cobrar la indemnització que la companyia d'assegurances va destinar a la mort del seu fill.

Era en aquells anys, poc abans de morir el meu oncle, que el pares d'en Thomas van escolaritzar-lo en el més prestigiós centre educatiu de Terrassa "Els escolapis", dirigit pels capellans seguidors de Calasanz. Sense fer el batxillerat va deixar els estudis i va treballar en diversos oficis, alguns relacionats amb les arts gràfiques. Com tants terrassencs es va casar-se amb una noia d'origen andalús, emigrant interior tal com havia estat la seva mare. Després d'uns deu anys de casat, per diverses raons que no cal esbrinar; però, sobre tot per l'esperança infundada d'anar a una terra d'oportunitats va decidir traslladar-se a la pirinenca Andorra amb la seva família, que aleshores era constituïda per la parella i els tres infants fruits del matrimoni. Al petit principat dels Pirineus va fer diverses feines: pintor de rètols, empleat d'un comerciant finès. Finalment, just abans de jubilar-se prematurament a causa de greus problemes vertebrals amb intervenció quirúrgica a la columna per afegir una placa de metall i quatre cargols, va treballar de funcionari municipal amb uniforme, gorra i xiulet.

Va ser a ran del càncer de l'os del turmell que li van haver de tallar la cama esquerra per sota del genoll. Des d'aquell moment va canviar el tarannà d'en Thomas, va esdevenir més hipocondríac, més irritable; actitud comprensible que tolerem en tots els malalts de càncer que viuen permanentment sota l'espasa de Dàmocles, des de dia que reben el primer diagnòstic positiu fins l'últim dia de la seva vida. En el cas del Thomas els rebrots de la metàstasi van arribar-li al pulmó on va patir les subseqüents doloroses intervencions per extraure-li els tumors, al menys tres cops si no recordo malament. Finalment, un xafogòs día d'agost, a dos quarts de sis de la tarda, el seu organisme amb el sistema immunològic desgavellat per la quimioteràpia va dir prou; després de tres o quatre dies de proves i analítiques va morí, quan no ho esperavem, en el mateix centre hospitalari on havia vist la llum per primera vegada setanta dos anys enrere.

I és que vivim tractant d'ignorar l'evidència de que per una causa o per altre tots estem obligats irremediablement a patir un final de les nostres vides, sigui per malaltia, per accident o per l'envelliment irreversible d'un o més òrgans vitals; tant se val que sigui per causes pròpies, internes o externes. Pocs dies enrera vaig llegir un article de diari que qüestionava el per a què els humans voldríem viure fins els 120 anys; arribaríem amb la major part dels sentits reduïts com també la mobilitat, seriem, en el millor dels casos, un munt d'experiència dins d'una bossa foradada amb les costures esbotzades. Mireu-vos les mans, en el palmell trobareu uns plecs que insinuen una lletra ema. Ma mare em va dir, quan justament havia fet els sis anys, que aquest signe indicava als portadors que havíen de morir amb tota seguretat, ho recordo nítidament.

Un dels passats vespres a la TV2 David Trueba, l'escriptor, director de cine i periodista, deia comentant la seva novel·la "Blitz", publicada al febrer dels 2015 (Blitz és llampec en alemany) que els humans tenim un comportament estúpid davant del devenir del temps. Dediquem recursos i esforços a lluitar inútilment contra el pas dels dies, no volem que el temps corri amb el seu efecte devastador apropant-nos a l'envelliment, la malaltia i la mort segura. Per tant, seguint el sentit comú, cal viure la vida cercant la felicitat que trobarem en la bellesa, en la natura, el coneixement, el benestar del dia a dia; per a nosaltres i per els nostres, oblidant greuges reals o imaginaris.

Finalment, un consell per aquells qui encara siguin víctimes de les vanitats mundanes, de tant en tant convé llegir de Jorge Manrique la seva commovedora "Coplas a la muerte de su padre", que comença així:

"Recuerde el alma dormida

avive el seso e despierte

contemplando

cómo se pasa la vida,

cómo se viene la muerte

tan callando;...

Foto superior: Casa Ramon Matalonga, de Lluís Muncunill (1914)
...-

Magnòlies

Ahir al migdia vam acompanyar l'anciana iaia de Norberta Rius (la cosina "Berta" de qui en un altre post us feré cinc cèntim) a la rutinària visita  trimestral amb el reumatòleg de "Consultes Externes".

Per ser el primer dia d'estiu la calor i la radiació solar era excessiva, tot i que una brisa de Mestral feia agradable l'estada en un dels bancs a la vorera de Llevant, sota l'ombra dels frondosos plataners, del carrer anomenat "Rambla de Sant Nebridi". Sent dilluns no ens estranyava que sovint passessin per davant nostre, carregats amb la compra on sovintejaven les barres de pa, els clients d'un conegut i proper supermercat que te sortida a dos carrers un d'ells el de Miquel Vives, el qual creua perpendicularment la Rambla de Sant Nebridi al Nord nostre, just a la dreta.

Des d'on seiem, esperant que la iaia surti de la consulta mèdica, gaudim d'un subtil i agradable perfum que de seguida descobrim provenint de les magnòlies que decoren la vorera de Ponent. Des del nostre banc contemplem gran part de l'Auditori Municipal; més aprop nostre, fent cantonada entre Miquel Vives i Rambla de Sant Nebridi hi ha un edifici dedicat a residència d'estudiants i més al Sud, separat per una ampla zona d'aparcament de la UPC, tenim el modern edifici del Grup de Biotecnologia Molecular i Industrial, tal com mostra la foto. Qui havia d'imaginar-se que les noucentistes instal·lacions tèxtils de "Pepito Sala" esdevindrien un espai destinat a la Cultura, la Ciència i la Tecnologia més capdavanteres.

...-

Les forces destructives

La nostra amiga capverdiana Landa va estar entre nosaltres ara fa un parell d'anys, llavors vam acompanyar-la pels indrets més representatius de Terrassa; una tarda va ser el Castell de Vallpradís, i allà va comentar-nos que gran part del patrimoni artístic i arquitectònic històric de l'arxipèlag de Cap Verd va ser destruït per les forces independentistes després d'arribar al poder en el 1975. "Una pena", va dir ella contemplant les obres exposades al castell-cartoixa de Terrassa.

 

En altre context aquesta conducta destructiva també ens l'explicava, al llindar de les llàgrimes, una mestra de primària; un dia quan el nens de tercer van exposar en el pati la seves construccions en paper i cartó, fruit del treball d'una setmana entorn al centre d'interès corresponent, al sortir els nens de cursos superiors en formació del gerres devastadors van trinxar a puntades de peu en deu segons el treball dels esglaiats nens de tercer.

 

El mateix passa avui entre els integristes maliencs de Tombuctú, cremadors de biblioteques mil·lenàries; tal com va succeir entre els afganesos que varen destruir els palau Darul Aman a quinze quilòmetres de Kabul com mostren les fotos que acompanyen aquest post.

 

Aquest impuls destructiu, característic de les hordes incultes, d'on surt? Potser d'un factor primitiu del cervell humà, es a dir d'un impuls prehumà, infantil? Pel que sembla a l'espècie humana encara ens falta molt per arribar a la plena civilització.


...-

Arquitectura i delit

Aquests dies (9, 10 i 11 de juny) s’està celebrant a Pamplona (Iruñea) un Congrés Mundial d’Arquitectura, sota el títol: Arquitectura: més per menys. L’objectiu és establir uns principis per una arquitectura més humana, eficient i més respectuosa amb l’entorn.

En definitiva per a parlar d’una arquitectura en les antípodes de la casa que aquesta tarda en una cadena de televisió mostraven com exemple de modernitat i disseny. El nyap mostrat, de tres nivells, pot comprar-se a Galícia per 300.000 € amb les escales flotants, com la de la foto, extraordinàriament apropiades per a trencar-se l’espinada i el cap.

Pensava, en la meva ingenuïtat, que parar trampes per fer mal a les persones era delicte penat per la llei. O, potser, no és delictiu fer escales sense passamà ni barana?