Aura de migranya

 

Efecte de l'alteració visual de l'aura de migranya

Recordo la meva adolescència, quan encara feia estudis de secundària, un dia dels que excepcionalment els professors organitzaven una visita a Barcelona amb motiu de mostrar-nos les instal·lacions de formació professional dels seus col·legues de Sarrià; o, com en altres ocasions, per assistir-hi als pavellons dedicats a la Indústria Metal·lúrgica de la Fira de Mostres de Montjuïc. En una d'aquelles visites vaig gaudir per primer cop de l'extraordinària bellesa arquitectònica del reconstruït Pavelló de Mies van der Rohe per l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. De retorn a casa hi havia companys de curs que passaven pel carrer Robadors a donar-se una altra mena d'alegria visual miran-se les prostitutes del "Xino". Altres passaven pels grans magatzems de plaça Catalunya a firar-se un caríssim pullover de pura llana verge. Vaig decidir anar amb el grup dels consumistes de moda, Baixava des de les plantes superiors fent servir les escales mecàniques, en una de les plantes vaig aturar-me a mirar vitrines que protegien i mostraven objectes petits que ara no recordo qué eren; potser rellotges, perfums o bijutería. El cas és que la intensa llum que l'expositor emetia sobre els lluents objectes més la multitud de superfícies de vidre, generaven enlluernadors raigs que incidien en les meves retines. De sobte, en encarar la plataforma de l'escala mecànica per continuar baixant i sortir dels magatzems vaig percebre una distorsió visual: una mena d'arc polsant format d'animades línies clares i fosques que ocupava gran part del meu camp visual. Pensava que havia perdut, o estava perdent, gran part de la capacitat visual. Un esglai, un atac de pànic, va envair-me mentre l'escala m'apropava a la següent planta en direcció a la sortida. Poc a por l'arc cegador va incrementar el seu radi i finalment va desaparèixer del camp visual. Va ser poc més de mitja hora d'espant; per sort abans de pujar al tren de retorn a casa tot havia passat. 

Anys després va repetir-se el fenomen, el qual retorna molt de tard en tard. El metge, un oftalmòleg d'origen hindú, va diagnosticar que es tractava d'un aura de migranya, i que era molt afortunat de patir-lo sense els coneguts i insuportables dolors de cap dels qui pateixen migranyes. 

A finals d'aquesta passada primavera vaig observar en el centre del camp de visió un inici d'aura amb la típica forma de lletra "c" una mica girada mirant avall cap a la dreta. Han passat tres mesos i els efectes negatius distorsionants de la visió, tot i que molt lleus, no han marxat, cosa que em fa sospitar que no és l'ona elèctrica cerebral sinó que més probablement sigui problema de retina, clarament localitzat en l'ull esquerre. Tinc hora de visita concertada amb l'oftalmòleg. Des d'ara m'he fet més gran el format de lletra tant del mòbil com de l'ordinador.

...-

La paella de Cristòfol

 

Dissabte passat vaig anar a comprar alguns queviures que mancaven pel cap de setmana. Encara no passava de l'hora que eren obertes les portes del supermercat del barri, situat a pocs minuts caminant des del portal de casa. 

—Hola col·lega! —Vaig dir en veure que s'apropava per meu camí un vell company d'estudis i després treballador de la mateixa multinacional on jo hi treballava. Érem a la plaça de les glicines.

—Hola Lluc! —Va respondre'm, oferint-me per encaixar la mà dreta alhora que deixava al terra les dues bosses amb la compra que duia: una penjada a la seva espatlla dreta i l'altra a la mà esquerra. 

—Tu tornes, jo hi vaig! —Vaig dir, mostrant-li la bossa de ràfia buida doblegada en quatre parts. 

Era en Cristòfol Asens, un extraordinari mecànic de formació exquisida sortit de l'Escola de FP dels Salesians allà pels darrers anys seixantes. Un experiment pedagògic de becats, només trenta triats entre més de 200 candidats després de tres dies de proves i tests. Erem a l'ombra acollidora, en aquell indret de la plaça solitària en aquelles hores i gaudint de l'aire fresc i net d'un típic matí de tardor; vam petar la xerrada durant una curta estona. Va explicar-me que era avi de dos nets els quals l'havien demanat si podia fer una paella per a sis persones. Naturalment ell va accedir entusiasta i per aquesta raó tornava de comprar els ingredients per fer una paella clàssica de marisc: arròs bomba, sèpia, calamars, pollastre, pèsols, carxofes, musclos (o cupinyes) i llagostins. El procediment que recomana Ignasi Domènech a la seva popular obra, La teca, publicada per primer cop al 1924 és els següent:

Posi's una paella amb oli quelcom abundant, recremat abans amb all i sofregeixi's bé el pollastre, tallat en sis o vuit trossos; quan estigui ben rosset se li afegeix una regular quantitat de carn de porc trinxada o bé salsitxes, una mica d'all picat; quan el sofregit estigui llest se li afegeix uns tomàquets pelats i trinxats, i afegint-hi al moment les mongetes, els pèsols, carxofes a trossets, musclos, sal pebre, mitja fulla de llorer (que després es treu), després es sofregeix l'arròs, i passat un minut de sofregiment es mulla amb aigua i es safrana una mica pronunciadament. Es fa coure regularment de pressa, procurant que en acabar-se la cocció resulti sec i els grans separats. 

Cristòfol va recollir les bosses del terra, on les havia deixat i encaixant-nos altre cop les mans ens vam acomiadar reprenent cada un el nostre camí.

Per la pujada que em dirigia al supermercat pensava: "Quines casualitats! Fa tres dies va contactar-me un amic de l'adolescència, al que no veig des de fa molts anys, i també va comentar que li agradava preparar paelles alguns diumenges i diades de festa; jo mateix vaig fer ara fa tres setmanes una paella per a dotze comensals i el proper diumenge, 1 d'Octubre (data d'alt contingut simbòlic i emocional), tinc l'encàrrec de fer una per sis". 

 

Fitxa

Autor: Ignasi Domènech

Títol: La teca

Editorial: Manuel Company, editors

Quinzena edició (Barcelona 1990)

Pàgines: 288

 

 

 

 

... -

Objectes i memòria

 En un altre post vaig escriure sobre el vincle afectiu amb un parell de tasses i una gerra de porcellana que la meva mare va demanar en una promoció de cupons d'un cadena de botigues, SPAR podia ser, allà pels anys seixantes. Les tres peces, van romandre al llarg de dècades a la vitrina del saló menjador de casa dels meus pares, i els vam perdre de vista amb la venda del pis de la mare després de la seva mort. Així van passar a mans dels nous propietaris de la que havia estat casa dels pares a tocar del torrent de les Aimerigues.

Aquest vincle afectiu, potser és un fenomen relacionat amb la nostàlgia, amb l'evidència del pas del temps amb les seves conseqüències. Són com ancoratges contra l'evidència de l'efímera que resulta l'existència humana: com a individus no passem del centenar d'anys i com espècie dominant sobre el planeta ningú pot assegurar que sobrevisquem el proper mil·leni. A què ve doncs aquest afany per atresorar una pedra volcànica recollida d'un viatge al Vesuvi?

Tota aquesta disquisició m'ha vingut motivada per la intenció de la nostra amiga Gerarda de fer reformes a casa seva. La necessitar d'alliberar espai l'ha empès a donar a qui vulgui quedar-se'ls un munt d'objectes que des d'anys han estat omplint calaixos, prestatges i cobrint parets. Són objectes que tenen la seva història; com , per exemple, les tres màscares de pedra comprades en un petit poble del Marroc. Les tres figures de rostres d'estil ètnic africà, a més d'artístics objectes de pedra calcària són el record d'aquell viatge motivat per la necessitat de visitar un amics que aleshores residien a Casablanca per raons de feina.

Sovint quan som lluny de la senectut pensem que els objectes que ens acompanyen són, i seran, part de la nostra vida. Aquella foto emmarcada d'acer inoxidable que havia fet colorejar la iaia en els anys cinquantes, la gerra de vidre del aixovar de la mare, el bagul de la rebesàvia que consta a la família des del anys de la primera república... i sobre tot, la màquina de cosir marca Grimme Natalis del 1895 exposada a la saleta d'estar.

Però arriba un dia en que se'ns fa evident la pròpia finitut, i ens adonem que amb nosaltres desapareixerà aquella càrrega afectiva i històrica dels objectes del nostre entorn. Desapareixent nosaltres s'esfuma el record que d'ells tenim; sense l'ancoratge que fixa i dóna vàlua als objectes aquest passen a ser trastos, andròmines, molèsties per mantenir i espais ocupats.

La foto és un cinturó, un de la mitja dotzena que tinc, heretat d'un bon amic; és d'insignificant valor material, però cada cop que me'l poso no puc deixar de pensar en ell, en la seva personalitat amable, servicial, sensible i sempre de bon humor.

 

...

Els pòsits del passat

   Aquest és un post fet a corre-cuita. Mai havia estat a punt de que passes el mes sense penjar-hi al menys un article en aquest blog; i ja veieu, soc davant la pantalla i el teclat en el darrer dia de maig i aquest serà l'únic post. 

Sento que he arribat a una edat en la que és evident que no tindré prou temps per planificar i executar molts dels plans de futur que m'agradarien. Als efectes més domèstics caldria ordenat els arxius, les piles d'objectes, llibres, eines, estris, andròmines i records. Molts són trastos sense vàlua material, però que tenen un interès emocional que ens lliguen al passat, amb esdeveniments emotius, amb els nostres pares i persones estimades que ja no hi són. 

Recordo el moment en que vaig recollir les quatre coses del pis on havia viscut la meva mare els seus últims anys abans de morir. Tinc present l'hora, el clima, la llum d'aquell matí, i els sons d'aquell pis abans de deixar les claus sobre la taula del menjador, tal com havíem acordat amb el nou propietari. Allà van quedar els mobles, l'artístic mirall del rebedor; a tocar de la porta d'entrada lluïa la tapa que jo havia fet per amagar els dispositius elèctrics, l'havia decorat amb una postal que reproduïa el "Jurament dels Horacis". A la cuina les meves germanes s'havien encarregat de buidar els calaixos i armaris, tot i que els estris, coberts, pots, cassoles, etc. estaven arrenglerats sobre el marbre al costat de la pica. Vaig tornar al saló menjador i amb una intensa emoció vaig dipositar les claus sobre taula. Mentre m'acomiadava d'aquell entorn tan familiar i íntim; la meva darrera mirada va ser pel joc te de finíssima porcellana, una gerra i dues tasses decorades amb dibuixos geomètrics vermells sobre blanc. Sempre me'n penediré de no haver-me quedat aquelles tasses que havien estat triades entre la meva mare i jo d'un catàleg promocional d'una coneguda cadena de botigues d'aliments. 

A la fi, penso que no cal amoïnar-se massa pel futur, els projectes poden ser il·limitats, però cal conèixer els nostres límits i gaudir amb tranquil·litat i seny el nostre dia a dia.

 

 

...

Els ancoratges del passat

Els Muntanyans de Torredembarra

 

 És un fet demostrat que els pensaments que ens ocupen quotidianament  són, sovint, evocacions de les experiències del passat. Podem dir que al llarg de la nostra vida anem deixant uns punts d'ancoratge on retornen constantment per donar estructura lògica i continuïtat en el nostre desenvolupament vital. Això és el que succeeix a la meva amiga Aurora, cada cop que menja mongetes verdes bullides amb patates ella recorda el dia en que sent una nena de quatre anys el seu pare, que aleshores era el que repartia el dinar de beneficència als pobres de la postguerra allà en el seu poble natal de la Subbètica cordovesa. El pare omplia els plats darrere un taulell sota el qual s'amagava la nena, asseguda vora els seus peus en una cadireta de parvulari, amb el plat que li quedava gran sobre la tauleta escolar on el pare havia dipositat les patates amb mongetes i un bon raig d'oli tot guarnint l'os pla d'espatlla, o de galta vet a saber, d'un qualsevol animal de ramaderia ovina, porcina o bovina.

 El mateix passa quan traient la pols dels mobles, com cada dijous, agafo el marc de fusta lacat cobert amb una planxa de metall gravada amb motius florals i recoberta amb una primíssima capa d'argent que el temps i la neteja setmanal han pràcticament eliminat deixat al descobert la base de coure. La foto emmarcada és del meu fill, quan tenia poc més de sis anys. Va ser feta un matí de primavera just en el límit de llevant dels aiguamolls de Torredembarra, en l'indret magnífic i natural anomenat Els Muntanyans. Un familiar va suggerir-me temps enrere que era hora d'actualitzar la foto. Naturalment que disposàvem de fotos molt més recents d'aquell  nen , les quals mostraven un adolescent, però de cap manera van convencem de fer-me canviar aquell record d'un assolellat matí d'inici de primavera a la platja de Creixell.

 Ahir, mentre feia en el morter la picada per l'estofat de xai, vaig rebre l'avís de Sergi que havia arribat a Creixell on pensava passar-se uns dies en un tranquil i preciós apartament a pocs metres de la platja. L'evocació dels moments que m'envaïa el relax, assegut a la sorra en aquella platja de set quilòmetres que conviden a  un passeig interminable, des del Roc de Sant Gaità fins el port de Torredembarra. Només acaronat per batre de les onades i la brisa que pentina la sorra esborrant les petjades dels pocs passejants que un matí de dia feiner voltaven aquell indret.

 Un altre versió d'aquest efecte d'ancoratge s'observa quan les persones ens mostren un tret característic, positiu o negatiu, del seu caràcter. He explicat en altres llocs el cas d'un col·lega de la feina que sense embuts i com si fos un acte heroic va relatar-me amb tot detall com el dia anterior havia robat un catadiòptric d'un cotxe per substituir el del seu que duia trencat. Després del seu relat el col·lega havia deteriorat sense remei, i per sempre, la seva imatge als meus ulls. Potser, em direu, que aquesta persona tindria trets positiu lloables, i virtuts que el fessin digne de la meva confiança i amistat; però, la mesquinesa mostrada en el seu relat el tacava a tots els efectes. L'ancorava un cartell que deia: "Soc un mesquí, i em complau ser-ho"

 

...

Records de nen

 Llegia l'altre dia que el fet de passejar, caminar sol, afavoreix el pensament creatiu. Posava l'articulista com exemple diversos escriptors i filòsofs que sempre caminaven mentre filaven les seves creacions. Certament, cal suposar que tothom en circumstàncies semblants tenim el pensament ocupat en reflexions diverses quan caminem. Ens parlem a nosaltres mateixos mentre gaudim d'un paisatge, contemplem un aparador o la gent que camina al nostre entorn. Sovint em sorprenc "dialogant" mentalment amb mi; un exemple: quan baixava, ahir a la tarda, vorera avall per la riba dreta de la Riera de les Arenes vaig fixar-me en una part on els terrenys del Miocè afloren nets, sense les graves ni sorres que habitualment cobreixen la llera de la riera; són unes argiles molt pigmentades de color uniforme a mig camí entre el safrà i curri clàssic. Aleshores un jo interior, una mena de tutor, em deia -"Fixat! Veus la perfecta diferència entre el color de l'argila més hidratada i la més eixuta. Aquesta característica hidròfila és la que fa canviar de volum del terreny i pot arribar a provocar esquerdes en els edificis que es construeixin al damunt".

 Vaig adonar-me que aquest pensament (que s'havia formulat en llenguatge estàndard) va fer una digressió, o per explicar-me millor, va canviar l'objecte del seu interès que anteriorment era el paisatge i l'entorn físic per concentrar-se sobre el mitjà d'autocomunicació; d'on surt la qüestió: sempre el pensament, els raonaments fan servir el llenguatge? A les sensacions i emocions les fem passar pel cribatge del mecanisme lèxic? Aquesta duplicitat del "jo" parlant amb si mateix és la que es mostra en el film de revenja excel·lentment interpretat per Jodie Foster i dirigit per Neil Jordan en el 2007: "The Brave One", en castellà La extraña que hay en ti; on la protagonista, entre altres consideracions ètiques i morals, se sorprèn de l'altra persona que és ella mateixa, una desconeguda que ha aparegut per tràgiques circumstàncies ambientals.

 Caminant riera avall vaig pensar d'ocupar-me més a fons d'aquests assumptes en el futur i ara retornar als records de la infantesa com aquell de la primera nit de Sant Joan que conservo a la memòria. Assegut al portal d'una casa veïna dels meus pares; encara no havia nascut la meva germana i els pares confiaven en la cura que de mi tindrien el familiars de l'home del gel. Seia amb altres dos nens al portal d'aquella casa, on l'avi de la Pilar ens explicava històries que absorbien totalment l'atenció de les nostres infantívoles ments. Antres nois jugaven al voltant de la foguera que ja minvava barrejant-se els seus crits amb la música llunyana de la casa de pagès que encara restava dins del nucli urbà de la ciutat, al Llevant de la Riera de Les Aimerigues, just a tocar de l'actual cantonada entre el carrer d'Isaac Peral i el de Marconi. En el portal, una llosa de marbre blanc, érem asseguts com he dit tres nens, la del centre era la Pilar, neta del iaio que ens explicava les histories més fascinants en aquella celebrada nit d'estiu. Ella era grassoneta de pell molt blanca, cabell ros descolorit i llis, pocs mesos més gran que jo. Va ser un gran sotrac quan la meva mare va dir-me que havia mort de forma sobtada en plena joventut, just acabada l'adolescència, per causa d'una malaltia cardíaca.

 

 ...

Coses de cada dia

  Som a la darrera setmana d'abril i encara no he redactat el post que com una mena de repte o compromís en sento obligat a penjar al menys un cop al mes en aquest quadern de bitàcola. He pensat escriure sobre les meves inquietuds del moment, els pensaments i les sensacions d'ara mateix; però, també tinc pendent redactar els records més rellevants del meu passat. Fer una mena de memòries, les d'un jubilat que passa dels setanta algun interès tindran, ni que sigui pels seus descendents més directes.

 Començo. Ara tenim el racó del menjador. el de sortida a la galeria, impregnat de la característica olor de l'adhesiu per a tubs de PVC. El baixant comunitari estava esquerdat en el pis de sobre el nostre i l'assegurança de la comunitat s'ha fet càrrec del seu arranjament. Tot a quedat corregit sense malmetre'ns el sostre. La qual cosa és un motiu de satisfacció.

 Passant a la part dels records començaré per un de dues setmanes enrere. Sortíem d'una de les oficines de l'única entitat bancària que resta oberta en el barri i en el moment d'empenyer la posta vam coincidir amb un veí del pisos de l'altra vorera, un home esvelt, sempre amb capell, de parla amb marcat accent andalús, i que des de fa molts anys vèiem acompanyant la seva dona per la plaça de les glicines, la qual en cadira de rodes era, a més, víctima de l'Alzheimer.

- Com està la seva dona? - Va preguntat la Lluïsa que m'acompanyava.

- !Huy! Ella murió hace cuatro años - Va respondre el veí. -Y a mí ya me queda poco. Tengo noventa y tres.

 Mitja hora després ja érem a casa, un migdia primaveral excel·lent, òptim per avaluar el pas dels dies i dels anys i comprovar com se'ns esmicola la vida. Mentre apropava la copa de cervesa als llavis vaig percebre l'aroma intens del gerani que havia acabat d'endreçar, traient-li les fulles seques i un parell de flors pansides. Un reflex daurat des de dins la copa va fer-me conscient de que em sentia feliç. Fins l'hora de dinar vaig estar-me rellegint un dels "episodios" de Benito Pérez Galdós que tanta llum aboquen sobre l'Espanya del s. XIX i expliquen tant els successos del s. XX com les tensions de l'actualitat, incloent-hi el carlisme, la tradició borbònica, el republicanisme o el paper de les dretes a l'Estat en els darrers dos segles.

 

 

 

...

La vinya d'en Lluís

 Avui comentaré un xic del tarannà d'en Leocadi Garcia Torras i Balsareny, personatge amb qui he conviscut molts anys per raons que no venen al cas. L'home ha assolit la setantena, però des de que va fer els seixanta-tres gaudeix de la tardor de la vida ocupant-se de les tasques quotidianes un cop abandonada prematura i definitivament l'activitat professional per causa de la desfeta de la indústria local. Una indústria que havia fet créixer la ciutat on viu com un model de progrés i benestar. Molts dels seus col·legues a copia d'hores extres, es clar, i amb l'aportació imprescindible al calaix comú de la nòmina de tots els convivents havien arribat a tenir una caseta o un apartament a la platja; uns a Palamós, altres a Roses; però la tria predilecta dels companys d'en Leo, com familiarment l'anomenaven tots, era Calafell, Creixell, Torredembarra; fins i tot hi havia qui s'havia comprat l'apartament o una petita parcel·la per ficar-hi la caravana vora la platja a l'Hospitalet de l'Infant, Alcanar, Vinaròs i més enllà.

  Leo no havia fet guardiola, mentre els companys treballaven pluriempleats o feien hores des de les sis del matí fins les vuit del vespre; ell s'ocupava les hores lliures en estudiar, primer idiomes, anglès i alemany, després una llicenciatura en humanitats, ben diferent de la formació tècnica que havia rebut en la seva joventut. Creia que el mecanisme de l'aprenentatge, tal com tantes d'altres habilitats, s'espatlla i deixar de funcionar si no el fas servir. Deia: "No s'ha de parar d'estudiar mai". Aconsellava que s'havien d'actualitzar constantment els coneixements, revisar creences destriar les dades correctes i rebutjar les obsoletes o directament falses. Proposava imitar l'actitud d'aquell l'andalusí del segle XII, Averrois, el qual no va deixar d'estudiar mai. El filòsof cordovès només va incomplir la norma dos cops a la vida: el dia de la mort del seu pare i el del seu casament.

  Ara ocupa els dies amb les activitats pròpies de la jubilació, segueix una rutina diària que és força regular. Molts dels matins els dedica a cuinar àpats equilibrats, tradicionals i de mitjana complicació. Totes les tardes treu el cotxe de l'aparcament i durant unes tres hores fa visites familiars, a més de fer una passejada terapèutica, que mai pot faltar, de tres a cinc quilòmetres. També, si cal, compra queviures i altres elements que s'han esgotat al seu rebost.

  Una tarda camí de ca n'Anglada, aturat davant un semàfor esperant la matriu de leds verds, contemplava les suaus ondulacions de les branques primaverals d'un desmai plantat a la vessant nord de can Poal. Els ametllers havien perdut la flor i verdejaven. Una sensació de tranquil·litat el va envair, com si el salze l'acaronés recordant-li que ell també formava part de la Natura en la fraternitat universal dels éssers vius. Així, sorprenent-se va sentir-se agermanat amb aquells arbres que cada tarda el saludaven, particularment el salze amb sensuals moviments aparentant vida animada malgrat saber que aquella dolça mobilitat era causada per la brisa de Gregal que en aquell indret bufava.

  A Leo sempre li havia agradat el conreu de la terra. Tenir una vinya, un hortet; fer de pagès era el seu somni que ell mateix qualificava d'impossible. Recordava el primer dia que va copsar les meravelles del conreu i l'agricultura. Va ser una tarda, quan tenia sis anys, que la padrina va demanar als seus pares que el permetessin  acompanyar-la en una excursió en aquella clara tarda setembrina a la vinya que tenia en règim de llogater un company de la fàbrica tèxtil on treballava ella, en Lluís. L'home aleshores era un bon veí de Leo. La vinya era a menys de mitja hora de caminada tranquil·la riera de les Aimerigues amunt. S'ha de dir que el masover de la vinya i els pares de Leo eren veïns del mateix carrer a tocar de la riba dreta del torrent. La vinya situada en un terreny de forta pendent, argilós, farcit de llicorella i fragments de quars lletós ocupava poc menys de mil metres quadrats encarats a Ponent. En realitat tenia poc de vinya, uns quants ametllers i una dotzena d'oliveres en la vessant d'un barranc. El semàfor indicant-li que podia accedir a la carretera d'Olesa va treure'l d'aquests records. Circulava arran la bòbila de l'Almirall quan Leo novament recordava com la padrina li havia mostrat la forma d'obrir les ametlles picant-les entre dues pedres. També recordava com el Sol s'havia amagat darrere la Serra de Collcardús, i com en el cel sense núvols esplendia el que anys més tard va saber era Venus. Veient l'astre brillant amb gran intensitat Leo va preguntar a la padrina: "Què és allò?". I ella va contestar-li "Es un lucero".  Leo no va gosar preguntar més quedant-se tal com estava, perplex, sense saber que era aquell petit punt d'extraordinària brillantor sobre l'horitzó a l'skyline de Collcardús . Una de les moltes coses que va aprendre aquell dia va ser que si volia satisfer la seva curiositat calia cercar les fonts escaients i de prestigi demostrat.

 

...