La vida segueix

S'ens ha mort amb 81 anys en Ramon un bon amic, enginyer tècnic, innat bon aconsellador, pedagog, altruista d'allò més, treballador, crític amb qui calia, defensor de la llengua; mai no va perdre l'afany per aprendre ni la voluntat de servir el proïsme. Fins els darrers mesos de la seva vida no va deixar d'ocupar-se de les seves tasques de voluntariat: atenent discapacitats o dedicant les hores que calguessin a fer de lector, o de parella lingüística d'alumnes de català. Lloables activitats que feia amb discreció com defugint de l'aplaudiment i sense cercar el reconeixement social.

El vaig conèixer a la mítica AEG de Terrassa als anys seixantes i primers setantes, on treballava vuit hores al dia en el departament de Métodos de la branca dedicada a la construcció de Trafos; després de la feina a la fàbrica, sense temps per dinar, exercia de professor a l'Escola Industrial i a les Escoles Pies. En aquella empresa havia trobat la seva parella i mare dels seus tres excel·lents fills; i escric excel·lents per que ho són, i no pas per atzar ni per generació espontània, sinó per la recta i ferma educació rebuda en l'àmbit familiar.

En un acte més de col·laboració amb el proïsme va comprar una finca, camí de Rellinars, a un empresari apurat pels deutes. Indret en el qual hem passat hores inoblidables envoltats de la seves atencions, de natura, bosc i vistes a Montserrat. Entre pins i alzines té una singular cabana de fusta, dissenyada i construïda per un fabricant de iots. La caseta està situada en una plana a la part alta de la solana que constitueix la pròpia finca; al Nord hi té una placeta enrajolada formant la Rosa dels Vents i allà on indica la punta Nord, a llindar amb la finca veïna, hi ha una font que alimenta una bassa amb papirs i carpes de colors. Oposada a la bassa, vora la cabana, hi ha una plataforma de planta rectangular elevada per dos esglaons i d'uns quaranta metes quadrats de superfície baranada al Sud i a Ponent que ens facilita la vista diàfana de la solana que davalla fins les urbanitzacions de la part baixa i el centre del poble, i més enllà on es formen els meandres del Llobregat al voltant de Monistrol fins Castellbell i el Vilar; més lluny s'eleven els penya-segats del massís de Montserrat.

La malaltia, un càncer hepàtic de sobtada evolució ens ha deixat sense la companyia d'en Ramon però no ens ha pres el seu grat record, ni els seus ensenyaments ni la seva exemplar actitud davant la vida. Una mostra del seu tarannà la tenim en el comentari que em va fer una ocasió que parlàvem de les persones, com ara alguns jubilats, que s'avorreixen tots els dies per que no tenen res a fer a la vida. Ell deia, entre rialles: Doncs, si no saben que fer amb la vida que es morin!

...-

Els plecs del palmell de la mà

No sé per què he retardat tant la redacció d'aquest l'obituari per la recent defunció del meu amic Thomas Büchenthal; potser és perquè cada defunció d'un dels nostres més pròxim evidencia vívidament la nostra pròpia mort. Qui esperi trobar-se aquí un panegíric ple de lloances edulcorades no cal que segueixi llegint. Als altres lectors tinc tantes coses a dir a propòsit de la seva vida, i de la seva mort, que em costa triar un esquema argumental escaient. Per començar, s'ha de dir que va néixer en un barri gris de la grisa i post-bèlica Terrassa del 1942, a tres anys del triomf del sagnant cop d'Estat contra la legítima segona República Espanyola anomenat "Movimiento Nacional", i a dos minuts caminant des de cal Matalonga, l'industrial terrassenc i amic del colpista general Franco. Encara avui podeu observar la, encara ara, sumptuosa residència familiar del fabricant tèxtil a la cantonada nord-oest de la cruïlla entre carrer Sant Quirze i Topete, disseny de l'arquitecte modernista Lluís Muncunill. Un dels Matalonga, aquell que convidava a opulentes festes al dictador gallec juntament amb alts càrrecs del "Movimiento", va ser alcalde de Terrassa entre 1952 i 1953, era per tant cap local del partit únic de franquisme, la FET-JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista). La seu de "La Falange" local era a la part alta del carrer de Sant Pere, baixant-lo a uns cinquante metres trobem a la dreta la confluença del carrer Gaudí; justament allà va morir atropellat per un camió el meu oncle quan anava a treballar en bicicleta. Era l'any 1949, i el seu pare (el meu avi patern) va venir del poble d'Andalucia, on tenia una casa i uns improductius terrenys d'emparrats, per cobrar la indemnització que la companyia d'assegurances va destinar a la mort del seu fill.

Era en aquells anys, poc abans de morir el meu oncle, que el pares d'en Thomas van escolaritzar-lo en el més prestigiós centre educatiu de Terrassa "Els escolapis", dirigit pels capellans seguidors de Calasanz. Sense fer el batxillerat va deixar els estudis i va treballar en diversos oficis, alguns relacionats amb les arts gràfiques. Com tants terrassencs es va casar-se amb una noia d'origen andalús, emigrant interior tal com havia estat la seva mare. Després d'uns deu anys de casat, per diverses raons que no cal esbrinar; però, sobre tot per l'esperança infundada d'anar a una terra d'oportunitats va decidir traslladar-se a la pirinenca Andorra amb la seva família, que aleshores era constituïda per la parella i els tres infants fruits del matrimoni. Al petit principat dels Pirineus va fer diverses feines: pintor de rètols, empleat d'un comerciant finès. Finalment, just abans de jubilar-se prematurament a causa de greus problemes vertebrals amb intervenció quirúrgica a la columna per afegir una placa de metall i quatre cargols, va treballar de funcionari municipal amb uniforme, gorra i xiulet.

Va ser a ran del càncer de l'os del turmell que li van haver de tallar la cama esquerra per sota del genoll. Des d'aquell moment va canviar el tarannà d'en Thomas, va esdevenir més hipocondríac, més irritable; actitud comprensible que tolerem en tots els malalts de càncer que viuen permanentment sota l'espasa de Dàmocles, des de dia que reben el primer diagnòstic positiu fins l'últim dia de la seva vida. En el cas del Thomas els rebrots de la metàstasi van arribar-li al pulmó on va patir les subseqüents doloroses intervencions per extraure-li els tumors, al menys tres cops si no recordo malament. Finalment, un xafogòs día d'agost, a dos quarts de sis de la tarda, el seu organisme amb el sistema immunològic desgavellat per la quimioteràpia va dir prou; després de tres o quatre dies de proves i analítiques va morí, quan no ho esperavem, en el mateix centre hospitalari on havia vist la llum per primera vegada setanta dos anys enrere.

I és que vivim tractant d'ignorar l'evidència de que per una causa o per altre tots estem obligats irremediablement a patir un final de les nostres vides, sigui per malaltia, per accident o per l'envelliment irreversible d'un o més òrgans vitals; tant se val que sigui per causes pròpies, internes o externes. Pocs dies enrera vaig llegir un article de diari que qüestionava el per a què els humans voldríem viure fins els 120 anys; arribaríem amb la major part dels sentits reduïts com també la mobilitat, seriem, en el millor dels casos, un munt d'experiència dins d'una bossa foradada amb les costures esbotzades. Mireu-vos les mans, en el palmell trobareu uns plecs que insinuen una lletra ema. Ma mare em va dir, quan justament havia fet els sis anys, que aquest signe indicava als portadors que havíen de morir amb tota seguretat, ho recordo nítidament.

Un dels passats vespres a la TV2 David Trueba, l'escriptor, director de cine i periodista, deia comentant la seva novel·la "Blitz", publicada al febrer dels 2015 (Blitz és llampec en alemany) que els humans tenim un comportament estúpid davant del devenir del temps. Dediquem recursos i esforços a lluitar inútilment contra el pas dels dies, no volem que el temps corri amb el seu efecte devastador apropant-nos a l'envelliment, la malaltia i la mort segura. Per tant, seguint el sentit comú, cal viure la vida cercant la felicitat que trobarem en la bellesa, en la natura, el coneixement, el benestar del dia a dia; per a nosaltres i per els nostres, oblidant greuges reals o imaginaris.

Finalment, un consell per aquells qui encara siguin víctimes de les vanitats mundanes, de tant en tant convé llegir de Jorge Manrique la seva commovedora "Coplas a la muerte de su padre", que comença així:

"Recuerde el alma dormida

avive el seso e despierte

contemplando

cómo se pasa la vida,

cómo se viene la muerte

tan callando;...

Foto superior: Casa Ramon Matalonga, de Lluís Muncunill (1914)
...-

Esquirol de març

Ahir vam tornar, altre cop, al cementiri de Terrassa. És la quarta vegada en el que portem d'any; fet natural quan molts dels amics i familiars han arribat o ultrapassat els vuitanta anys. El sepeli d'ahir va ser en honor d'un cosí amb molts vincles afectius d'un meu amic, que ho era des de la formació professional als anys seixantes del segle passat. També, el difunt, era el germà gran d'una entranyable col·lega de la fàbrica, l'Hermínia, excel·lent persona en tots els aspectes i vídua des de fa poc més de mig any.

L'acte de comiat en el temple multiconfessional era previst pel migdia, nosaltres ens vam dirigir a menys vint des del tanatori a la porta del temple per rebre la comitiva discretament des dels bancs de jardí allà situats. La porta sud del cementiri connecta sobre la línia meridiana amb la porta del temple tot seguint un carrer asfaltat de lleu pujada, en sentit nord, amb voreres enrajolades de metro i mig d'amplada separades per avantjardins plantats de xiprers i lavanda. Quan vam arribar al temple vam seure en un dels bancs de la dreta, el silenci i la sensació de pau només els trencaven els parrupeigs d'unes tórtores i els mínims crits de les garses. Feia un nítid, extemporani, i impròpiament càlid dia de primavera, de paisatge tranquil ple de bonics monuments funeraris d'inspiració cristiana: pietats i descendiments. Sobtadament una petita ombra va baixar d'un pi negre fins el terra cobert de grava justament a l'altra banda del carrer, a uns dotze metres davant nostre. Era un esquirol de llarga cua que saltironava tranquil·lament aquí i allà fins enfilar-se finalment en un dels grans xiprers que han sobreviscut la ventada del passat desembre.

Poc després van arribar dues senyores d'extraordinària obesitat; mare i filla com vam saber després, la més jove s'auxiliava d'una crossa per caminar, cosa que feia amb gran lentitud. Intentaren seure's en el banc de la nostra esquerra; però, la més jove va renunciar dient que era massa baix per a ella, així que van decidir entrar en el temple aleshores només ocupat pel sacerdot i els tres músics: un organista i dos violinistes, un noi i una noia que al passar davant nostre havien mostrat una jovialitat i alegria encomanadissa i gratificant.

Amb breus minuts de retard va arribar la comitiva fúnebre, passant-nos el taüt just davant nostre i embolcallant-nos amb la fragància de les corones de flors; entre elles la composta només de clavells blancs que els bombers havien dedicat al difunt de 78 anys que tants anys havia arriscat la vida amb ells.

A l'interior del temple el capellà va fer el discurs de sempre, inaudible, amb la lectura d'un fragment de l'evangeli segons Sant Joan i una filla del difunt va fer-nos un petit i assenyat discurs de comiat. Afortunadament l'inici de les paraules del capellà va ser precedit pel conegut i meravellosament ben interpretat adagi d'Albinoni. Tot plegat, juntament amb el retrobament dels vells amics de la fàbrica, l'aroma dels clavells i la visió de l'esquirol van afegir un generós toc de bellesa al día.

...-

Els amics del meus amics

Ahir a la tarda vam acompanyar la nostra estimada Rosario en el sepeli d'un familiar mort el passat dimarts amb més de 84 anys, el vincle del qual amb ella era molt més d'entranyable afecte, fraternal humanitat y amistat sincera, que no pas per raons de sang o simple parentesc polític. Altre cop, ahir es va fer manifest que les alegries dels nostres amics i estimats són les nostres alegries i les seves penes són les nostres tristors.

Personalment jo havia tingut molt poc contacte amb l'home que honoràvem en el temple del tanatori egarenc, però sempre l'havia vist com una personalitat extremadament honesta, alegre i positiva; malgrat que la vida molt dura que li va correspondre viure no va deixar de infligir-li severíssimes proves de paciència on demostrar la seva virtuosa abnegació. Va ser pare de dos fills i quatre filles, cinc segons la Rosario. El més petit dels nois va renunciar voluntàriament a la vida quan tenia al voltant de vint anys. Aquest fet traumàtic va afectar terriblement la vida familiar, fins el punt que la mare no va recuperar-se mai de xoc.

En el sepeli, emocionant per las breus i precises paraules de comiat que una de les filles ens va dirigir als presents lloant la figura del seu pare, vaig sentir que acomplia amb dos deures: un, acompanyar la nostra estimada Rosario per la mort d'un puntal de la seva vida, el paleta que va aixecar totxo a totxo la llar on ara ella viu confortablement; i l'altre va ser el fet de palpar, un cop més, l'evidència de la fragilitat i brevetat de la nostra pròpia vida de forma que sens dubte d'aquí a pocs anys, tan de bo que siguin molts, nosaltres mateixos serem els objectes de comiat dintre d'un taüt de fusta envernissada.

...-

Vides truncades

La tràgica ventada del passat 9 de desembre al Vallès Occidental va malmetre molts arbres del Cementiri de Terrassa; instal·lació funerària inaugurada al 1932 a fi de desmantellar el Cementiri Vell que havia quedat obsolet i absorbit pel creixement del nucli urbà.

Avui, diumenge 28 de desembre, acompanyant els familiars d'un veí de tota la vida, he pogut fer aquestes fotos. Poden fer-se moltes lectures, però la més important és que tot té el seu final; malgrat que el major patiment, d'aquells que han perdut un familiar, un amic, un bon col·lega o un camarada, és quant una vida queda truncada abans del que pertoca.

Aprenem d'aquestes imatges, i encarem els anys que ens resten de vida amb l'entusiasme i generositat del militant obrer, José Martínez, mort atropellat als 23 anys. Si no recordo malament era membre d'una minoritària escissió maoista del PCE, o del PSUC; tot i que la seva característica humana era la lluita desinteressada per l'adveniment de la democràcia i les llibertats en l'Espanya dels primers setantes del segle passat. El seu funeral va ser una demostració de lluita antifranquista, centenars i centenars de treballadors, de tots els partits, sindicats, grups i grupúscles (s'ha de pensar que en aquell any encara restaven en la clandestinitat) van acompanyar caminant el fèretre dut a les espatlles dels seus camarades des del seu domicili, en els pisos alts de la carretera de Rubí, fins el cementiri on va ser directament ficat al nínxol de la foto; potser amb la bandera vermella i l'estrella de cinc punxes, símbols de l'internacionalisme proletari i amb una carta (llegida al públic en l'acte del seu comiat) dirigida a la seva filla de pocs mesos per a que 25 anys després li fou lliurada, amb consells per no afluixar mai en la lluita per la llibertat i el socialisme.

...-

Amos miserables

Relat totalment fictici d’economia domèstica dedicat a Sant Eloi, patró dels manyans, ferrers i altres oficis dels metalls.

 Amb motiu de la recent defunció d’un meu col·lega i excel·lent professional, Ferran Villanueva, a la impròpia edat de 64 anys m’ha vingut a la memòria el cas d’un altre treballador metal·lúrgic mort de càncer amb poc més de 50 anys. Aquest, que anomenaré Isidre Deulofeu, desenvolupava en la dècada dels vuitantes la seva tècnica i coneixements en una mitjana empresa on fabricaven estufes i aparells calefactors. Les seves brillants propostes de millora i l’abnegada dedicació van fer-li guanyar la confiança de l’amo que el recompensava amb més responsabilitats en l’àmbit tecnològic, productiu, i de RRHH. Però, el punt àlgid de confiança de l’amo no va ser fins que les vendes van baixar, quan la competència a sang i foc s’emportava els millors clients i els que restaven feien fallida un rere l’altre, deixant grans quantitats de capital financer en el llimbs dels tres terminis de retorn (TMM): tard, malament i mai.

En aquelles crítiques circumstàncies va ser, doncs, quan Deulofeu va rebre la sol·licitud del seu, cap, amo i director de que aportés idees en el camp del recursos financers i sobre tot de com obtenir-los urgentment sota la certitud de tancar el negoci. No sé com va anar la conversa, però el resultat va ser que el càrrecs de confiança, es a dir: l'encarregat de producció Deulofeu y la secretària de comptabilitat, Jorgina Nin, acordaren d'aportar a la firma un milió de pessetes per cap amb la finalitat de "reflotar la empresa", segons l'expressió d'aquella època. L'endemà, Deulofeu, en comptes d'anar a la feina va anar a l'oficina bancària de tota la vida i va demanar un milió a crèdit amb l'aval de casa seva, cosa que va obtenir a bonic interès del 13%/any i a retornar en 60 terminis. La injecció de capital va aturar l'ira dels proveïdors, però la fallida estructural de l'empresa ja havia podrit les arrels i la planta va tancar dos mesos després. Deulofeu va trobar-se al carrer, sense sou, una família que mantenir i 58 terminis pendents que ningú pagava.

Un matí gris i plujós després de mesos sense feina ni diners va pujar a les golfes on s'havia instal·lat una granja de canaris, caprici ornitològic força comú en aquells temps, les aus disposaven de tot l'espai per niar i reproduir-se lliurement, sense gàbies; només calia un xic de precaució en obrir i tancar la porta del canarier més un grapat de llavors de cànem i un altre d'escaiola. Aquell matí va trobar la porta entreoberta, potser tal com el seu fill, un nen d'onze anys, se l'havia descuidat la nit anterior... De la vuitantena de canaris només restaven tres o quatre. Trist, més per la mort certa de l'estol per innanició que per la pèrdua material de les aus, va tancar la porta i va baixar a la cuina on la seva dona parlava amb el pare d'ella per mirar que l'home abonés les quotes de la meleida hipoteca, més els interessos de demora; l'home dirigí a Deulofeu una agra mirada sense deixar de llençar retrets a la filla. Sense dir res Deulofeu va sortir de casa per anar a la consulta del metge on tenia citació per unes molèsties lleus a l'os temporal dret; tot i que lleus, eren persistents i preocupants amb distorsions a la visió.

Dos anys després Deolofeu va morir de càncer. De l'empresari i del milió de pessetes mai més s'ha sabut. La cosa no va anar a pitjor gràcies al sogre que malgrat el seu caràcter aspre i antipàtic va evitar el desnonament de la seva família de la casa a la qual tants esforços havia dedicat el bon manyà Deulofeu.

...-

Vetllar la nit de Sant Joan

Avui ha estat incinerat el cos d'un vell col·lega de l'Escola d'Aprenents de l'AEG. Era d'un curs superior al meu, però el recordo al meu costat fent la cua dels dissabtes, al migdia abans de plegar, on tots els alumnes independentment del curs i del nom fèiem respectuosa fila entre els torns i bancs d'ajustador per cobrar les 192 pesetes de la beca. Destacava per ser el més alt de tots els alumnes, de caràcter tranquil i esportista. A ell dedico aquesta cita del llibre que estic llegint.

Jorge Leal Amado de Faria (1912-2001)

ESCUELA DE COCINA «SABOR Y ARTE»

CUÁNDO Y QUÉ SERVIR EN UN VELORIO

(Respuesta de doña Flor a la pregunta de una alumna)

No por ser desordenado día de lamentación, tristeza y llanto, debe dejarse transcurrir el velorio a la buena de Dios. Si la dueña de casa, sollozante y abatida, fuera de sí, embargada por el dolor o muerta en el cajón no pudiera hacerlo, entonces un pariente o una persona de su amistad debe encargarse de atender la velada, pues no se va a dejar a secas, sin nada de comer ni de beber, a los pobrecitos que solidariamente se hacen presentes a lo largo de la noche. Para que una vigilia tenga animación y realmente honre al difunto que la preside, haciéndole más llevadera esa primera y confusa noche de su muerte, hay que atender solícitamente a los circunstantes, cuidando de su moral y de su apetito. ¿Cuándo y qué ofrecer? Durante toda la noche, del comienzo al fin, es indispensable el café; naturalmente, solo. El café completo —con leche, pan, manteca, queso, algunos bizcochitos, algunos bollitos de mandioca y rebanadas de tortas de maíz con huevos estrellados—, sólo se servirá por la mañana y para los que allí amaneciesen. Es conveniente mantener el agua siempre a punto para el café, de modo que nunca falte, ya que continuamente está llegando gente. Debe servirse con tortitas de harina y bizcochos. De vez en cuando hay que pasar una bandeja con saladitos, tales como bocadillos de queso, jamón y mortadela, pues para consumición mayor ya basta y sobra con la del difunto. Sin embargo, si el velorio fuese de categoría, uno de esos velorios en que se tira el dinero, en ese caso, se impone dar una jícara de chocolate a medianoche, bien espeso y caliente, o un caldo de gallina con arroz. Y, para completar, bollitos de bacalao, frituras, croquetas de toda clase, dulces variados y frutas secas.

Para beber, si se trata de una familia pudiente, además de café puede haber cerveza o vino, un vaso, y sólo para acompañar el caldo y la fritada. Nunca champán: se considera de mal gusto servirlo en tales circunstancias.

Sea rico o pobre el velorio, es de rigor, no obstante, servir continuamente la imprescindible, la buena cachacinha: puede faltar de todo, incluso el café, pero la cachacinha es indispensable; sin su consuelo no puede haber velorio que se precie de tal. Un velorio sin cachaca constituye una falta de respeto al muerto, una muestra de indiferencia y desamor hacia él.

Vadinho, el primer marido de doña Flor, murió un domingo de carnaval por la mañana, disfrazado de bahiana, cuando sam-bava en un grupo y en medio de la mayor animación, en el Largo 2 de Julio, no muy lejos de su casa. No formaba parte de la agrupación; acababa de mezclarse con ella junto con otros cuatro amigos, todos con vestimenta de bahiana, viniendo de un bar de la calle Cabeca, en el que el whisky había corrido con abundancia a costas de un tal Moysés Alves, hacendado del cacao, rico y perdulario.

La comparsa tenía una pequeña y afinada orquesta de guitarras y flautas; tocaba el guitarrillo Carlinhos Mascarenhas, un flacucho celebrado en las garconniéres, ¡ah!, un tocador divino. Los muchachos iban vestidos de gitanos y las chicas de campesinas húngaras o rumanas; jamás, sin embargo, hubo húngara o rumana —o incluso búlgara o eslovaca— que se cimbreara como se cimbreaban ellas, mestizas en la flor de la edad y de la seducción.

De "Doña Flor y sus dos maridos", Jorge Amado (1966)


...-

Més que un amic

El passat dimecres 20 de febrer, en un solejat migdia de l'hivern tardà, va ser la cremació de les depulles de Joan. Ell, també “amb tots el sentits humans conservats” com va escriure Jorge Manrique en les “coplas” a la mort de son pare, va deixar aquest món el passat dimarts 18 de febrer de 2014, després de partir durant cinc anys una malaltia pulmonar per a la qual avui els metges no tenen tractament.

El seu tarannà, la seva afabilitat i humanitat, sobradament demostrada al llarg de la seva vida va fer que agrupés al voltant seu, en aquest dia de comiat, un molt nombrós grup d’amics, familiars i companys; per aquesta raó el seu sepeli en el temple del Cementiri de Terrassa va ser multitudinari. El mossèn de Ca n’Anglada, J. Làzaro Padrós, va oficiar la cerimònia amb la participació directa dels nebots Marc i Éric i de la filla Chari que varen llegir uns emotius textos laudatoris de la vida i en record del nostre estimat Joan.

No ens resta més que agrair l’aportació que Joan ha fet a les vides dels qui l’envoltàvem. Sens dubte ens ha enriquit amb els seus comentaris, amb els seus punt de vista, amb el seu bon humor i amb la pinzellada sovint un xic escèptica i plena d’ironia amb que guarnia la seva presència.

Comparteixo les primeres estrofes de “La vall del riu Vermell”, que l’organista interpretava a la sortida del fèretre des del Temple vers el crematori, Joan:

   “Trobarem a faltar el teu somriure...”

***


Video de "La vall del riu vermell" per la Coral Sant Jordi (1970): Cliqueu AQUÍ.


La lletra de la versió catalana diu així:

Trobarem a faltar el teu somriure;
dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí,
però el record de la vall, on vas viure,
no l'esborra la pols del camí.

El teu front dur la llum de l'albada,
ja no el solquen dolors ni treballs,
i el vestit amarat de rosada
es vermell com el riu de la vall.

Quan arribis a dalt la carena,
mira el riu i la vall que has deixat
i aquest cor que ara guarda la pena,
tan amarga del teu comiat.


...-

Veïnatge

 

Passat el migdia d'un calorós dimecres de juliol retornaven els tres de fer un infructuós passeig de dues hores per les dues laberíntiques plantes d'un conegut magatzem de mobles i andròmines per a la llar d'origen suec. Gerard conduïa el sedan convertible riba esquerra amunt de l'Avinguda del Vallès comentant que les indicacions, rètols i cartells de carretera al voltant del magatzem eren d'un disseny nefast, i, a més, posats en punts que evidenciaven mala fe o ignorància; o potser amb clara intenció de confondre els potencials clients i minvar criminalment l'afany comprador en aquest temps de crisi. La irritació del conductor, que havia anat acompanyat de les germanes Natàlia i Núria Sedov, s'agreujava pel fet de no haver trobar la cadira de treball que anunciaven els catàlegs publicitaris del centre comercial; sí, la tenien però en inadmissible color vermell i sense els necessaris braços. Arribant al pont de l'Amistat els va sorprendre un desplegament de vehicles dels Mossos, policia municipal, bombers, furgó funerari, homes uniformats de tota mena, dos d'ells vestits amb equips blancs de protecció i seguretat. Gerard va fer girar el vehicle a l'esquerra pel carrer de Sant Honorat i el va aparcar en l'únic lloc lliure més pròxim a casa, a ple sol, davant la Taverna-bar Casa Pau i Celestí que lluïa enganxat a la porta metàl·lica i polsosa el rètol manuscrit "Tancat per no poder atendre" i al faldó del tendal un altre text en lletres negres anunciava la falsedat: "Obert des de 1967".

 

En Pere, l'amo del taller mecànic de la cantonada, va preguntar a un dels policies. - Què ha passat, mestre?

- Un vostre veí... L'hem trobat mort al llit, panxa amunt, inflat com un Gregori Samsa inanimat; cosa que fa pensar que han passat cent hores, o més, des que l'home ha deixat aquest món.

- Qui era?

- Un separat solitari. Treballava de segurata als polígons de Rubí i vivia en aquest baix rellogat des de fa un parell d'anys quan la dona eixorca i prosèlita fidel de la deessa Fortuna el va fer fora de casa per raons que no vénen al cas.

 

El fet era desconcertant, perquè justament quan el divorciat sense fills i guarda de polígons potser exhalava l'últim alè, a un centenar de metres carrer amunt, al costat d'on viu Dora l'ocellaire, havien trobat també ben mort i pudent, en plena liqüefacció enzimàtica, un ancià solitari, sense família ni amics; tot i que una germana (amb la que no s'hi parlava) viu des de sempre just a la casa del davant.

 

Nota (a): Acabo de llegir "Tres tristes tigres" de G. Cabrera Infante, es nota?
Nota (b): El relat correspon a fets reals, s'han emmascarat alguns noms, llocs, situacions... i prou.


...-

Focs d'artifici

La foto mostra la dona de més edat del món. És la japonesa Misao Okawa que el passat 5 de març va celebrar els 115 anys.

 

A còpia que els anys passen veiem com les persones que ens envolten semblen patir un efecte semblant als focs d'artifici. Tots els coets arribaran a extingir-se en pocs segons. Fent el símil de que cada any humà sigui equivalent a un metre d'alçada la senyora Okawa és la que més alt llueix, a 115 metres.

Tots aquells que hem ultrapassat la meitat del trajecte hem vist extingir-se moltes persones que ens acompanyaven en la nostra infantesa. Cada any hem d'afegir un bon grapat de coneguts a la llista dels que han deixat de viure. Cada any som menys els que pugem amunt, és l'efecte de l'ascens per la piràmide demogràfica.

Avui, 6 de març, hem acompanyat a familiars i amics de l'entranyable Floreal, el qual va morir el passat 4 de març als 77 anys; andalús de nom republicà, nascut a Nueva Carteya en plena Segona República, emigrant vers aquesta acollidora terra catalana que amb els seu esforç, com els de tants altres, ha contribuït a aixecar.

Potser cal aprofitar moments com els dels silencis en els darrers bancs del temple multiconfessional del complex funerari de Terrassa, o els minuts de passeig des de l'aparcament fins els temple pel carrer preciós vorejat de panteons, xiprers, pins i avets per reflexionar de com dirigir nostra trajectòria vital en sentit positiu. Els humans a diferència dels coets podem planificar i decidir sobre el nostre futur: sabent on volem arribar, a què dedicarem la resta de la nostra vida... fins l'esclat final. Una bona opció és vetllar pel benestar i la felicitat dels nostres, i del proïsme.


Foto: FAZ/AP/DPA

...-