La senectut i la mort

En l'interval de cinc dies he vist dues pel·lícules impactants i molt connectades entre elles. Primer va ser "El artista y la modelo" del director Fernando Trueba, un dissabte a la 2 de TVE i l'altra, el dijous següent a la sala 1 del Catalunya, "La juventud" de Paolo Sorrentino.

En ambdos films la preocupació dels directors és remarcar els sentiments de les persones en la darrera etapa de la seva vida, en la senectut, quan s'ultrapassen les quatre vintenes d'anys. No pretenc fer cap "spoiler" d'aquestes pel·lícules; però, sí he de dir que hi ha escenes de sorprenent coincidència: la divinitat de la dona, la inevitabilitat de la vellesa i la mort i com encarar-les, el bany i la bellesa del nu femení, la vida creativa fins l'últim dia dels ancians artistes, (un escultor, un director de cinema i un compositor)... I tantes altres coincidències que permeten assegurar que Sorrentino havia vist la pel·lícula de Trueba abans de fer "La Giovinezza". Una altra curiosa coincidència és la relació dels artistes ficticis de les pel·lícules amb artistes reals: Modigliani era amic personal del personatge de Trueba i el compositor interpretat per Michael Caine en el film de Sorrentino havia estat una setmana amb Stravinsky

Per acabar deixeu-me fer-vos dues recomanacions en cas de que podeu gaudir d'aquestes pel·lícules: atenció als finals colpejants, i brillants com el flaix d'un llampec, de les dues; i, delecteu-vos amb las vistes precioses pròpies d'espot publicitari del balneari suïs on Thomas Mann va situar la genial "Der Zauberberg" escrita al 1924 i aquí traduïda com "La muntanya màgica".

***

Títol:  El artista y la modelo

Direcció: Fernando Trueba

Actors: Jean Rochefort, Aina Folch, Claudia Cardinale...

País: Espanya, França

Any: 2012

Durada: 105 min.

Títol original:  La Giovinezza (Youth) (La juventud)

Direcció: Paolo Sorrentino

Actors: Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Paul Dano, Jane Fonda...

País: Itàlia, França, Suïssa, Regne Unit

Any: 2015

Durada: 118 min. (Segons altres fonts: 124 min.)

...-

Les tres edats

No és el primer cop que prenc una imatge de Gustav Klimt per il·lustrar una entrada d'aquest bloc. Com veieu es tracta d'un retall de l'obra sobre llenç de 180 x 180 cm "Die drei Lebensalter der Frau" (Les tres edats de la dona) de l'any 1905. És sorprenent la gran popularitat d'aquesta pintura de l'artista vienès, reproduïda en tota mena de retalls i objectes; potser degut a la seva impressionant força decorativa. El que m'apassiona d'aquesta obra és la notòria metàfora de la vida genialment representada per l'element femení de l'espècie humana. El centre d'atenció l'ocupa una maternitat a l'estil de les "Madonnes" de renaixentistes com les de Raffaello Sanzio; però, aquí la jove mare se'ns mostra en plenitud vital amb flors a la cabellera en al·lusió a l'esclat de la primavera i l'inici de la vida. Al seu costat amb el rostre ocult, potser plorant, es representa la vellesa, amb una dona de perfil que mostra l'efecte dels pas del temps, la cabellera grisa i la degradació física del cos al final de la vida. Qui contempli aquesta pintura amb ànim interpretador arribarà a sentir la dinàmica universal que en impregna a tots, en un cicle ineludible d'etapes ben diferenciades les quals, tot plegat, no passaran de un grapat de desenes d'anys.

La primera obra de Klimt que em va sorprendre quedant-se fixada per sempre a la meva memòria va ser "Der Kuss" (El petó) de 1908-1909; era la imatge que lluïa la portada del llibre de Herbert Marcuse "Eros and Civilisation" de 1955 (la versió catalana és de Jordi Solé Tura), un tractat de filosofia i sociologia popularitzat en els agitats anys del 68. Després vaig saber que Klimt era un pilar fonamental del corrent modernista de començaments del segle XX. Sembla, però, que la veneració de Klimt pel Renaixement és evident, només cal comparar la versió de la "Danae" de Tiziano amb la de Klimt, interessant exercici que us deixo al vostre lliure criteri, només cal observar les dues versions de Zeus convertit en fertilitzadores monedes d'or.

Per acabar, Klimt en la pintura com molts d'altres artistes d'altres àmbits, per exemple Jorge Manrique en la poesia, ha mostrat genialment en la seva obra la essència de la vida humana i la seva tràgica autenticitat. Quan naixem, fet de singularitat meravellosa, venim amb el lot complet, inclòs el final ineludible.

...-

Swan lake

Una tragèdia romàntica, un conte de fades, així és com defineixen el més popular ballet de tots els temps: "El llac dels cignes". Musicat de Piotr Ilich Txaikovsky fou escrit a petició de l'Òpera de Moscou i estrenat l'any 1877. La trama relata el sacrifici d'Odette i del príncep Sigfrid a fi de trencar l'encanteri que condemna unes noies a tenir aparença de cigne excepte entre la mitjanit i l'alba.

Diumenge 3 d'agost vam gaudir de l'excel·lent versió interpretada pel Ballet de Moscou en una de les actuacions fetes al nostre país amb motiu del seu 25è aniversari. L'auditori del Centre Cultural de la Rambla d'Ègara va omplir-se d'un respectuós públic que premià amb llargs aplaudiments l'art i la bellesa d'uns professionals del ballet del més alt nivell mundial. Els ballarins van saber transmetre, al llarg de quasi dues hores, l'emoció dissenyada pels coreògrafs i la direcció de l'espectacle; un clàssic entre els clàssics.

Foto: Portada del programa per "El llac dels cignes" preparat per a les actuacions del Ballet de Moscou a Tarragona (1 d'agost), Girona (2 d'agost) i Terrassa (3 d'agost)

...-

Les forces destructives

La nostra amiga capverdiana Landa va estar entre nosaltres ara fa un parell d'anys, llavors vam acompanyar-la pels indrets més representatius de Terrassa; una tarda va ser el Castell de Vallpradís, i allà va comentar-nos que gran part del patrimoni artístic i arquitectònic històric de l'arxipèlag de Cap Verd va ser destruït per les forces independentistes després d'arribar al poder en el 1975. "Una pena", va dir ella contemplant les obres exposades al castell-cartoixa de Terrassa.

 

En altre context aquesta conducta destructiva també ens l'explicava, al llindar de les llàgrimes, una mestra de primària; un dia quan el nens de tercer van exposar en el pati la seves construccions en paper i cartó, fruit del treball d'una setmana entorn al centre d'interès corresponent, al sortir els nens de cursos superiors en formació del gerres devastadors van trinxar a puntades de peu en deu segons el treball dels esglaiats nens de tercer.

 

El mateix passa avui entre els integristes maliencs de Tombuctú, cremadors de biblioteques mil·lenàries; tal com va succeir entre els afganesos que varen destruir els palau Darul Aman a quinze quilòmetres de Kabul com mostren les fotos que acompanyen aquest post.

 

Aquest impuls destructiu, característic de les hordes incultes, d'on surt? Potser d'un factor primitiu del cervell humà, es a dir d'un impuls prehumà, infantil? Pel que sembla a l'espècie humana encara ens falta molt per arribar a la plena civilització.


...-

Ginesa Ortega

Aquest vespre el tradicional Castell de Focs, al barri del Poble Nou, marcarà la cloenda de la "Festa Major de Terrassa 2011". Enguany, personalment, he aprofitat molt poca cosa de l’ampla oferta cultural, artística i d’oci que l'Ajuntament ha organitzat. Només el passat dilluns dia 4 de juliol a la Plaça Nova vam poder apreciar la professionalitat de l’artista flamenca catalana Ginesa Ortega, malgrat que nascuda a França s’ha format i ha desenvolupat el seu saber fer entre nosaltres. Aquesta col·laboradora de J. M. Serrat, en alguns dels seu darrers treballs, ens va delectar amb la seva veu, el seu art i el del seu equip, entre las vuit de la tarda fins ben passades las nou en la fresca i molt neta (per l’aiguat del migdia) platea de totxo massís disposat en espiga de la plaça. L’audiència, que va omplir l’espai previst per l’organització: uns quatre o cinc centenars de cadires plegables, va seguir amb entusiasme i educadament el concert sovint acompanyant encertadament amb palmes.

Compartim l’opinió de la Reme, una filla de Carmela l’entranyable veïna de Rosario que allà pels anys cinquantes del segle passat compartien habitatges bessons d’un mateix pati de veïns. La senyora Reme acompanyada del seu marit, van apropar-se’n per saludar-nos cap al final del concert. Tal com ella ens comentava, a cau d’orella, creiem que Ginesa Ortega és una cantant d’estil personal i de genuí flamenc, de veu preciosa, potent i incansable; com va quedar demostrat dilluns passat acompanyada simplement per una virtuosa guitarra, el calaix, las palmes y el “taconeo” de dos ballarins. El micròfon va fer espetarrecs en algun moment: ja se sap, coses del directe.

Les edats de la vida

Gustav Klimt. Les tres edats de la dona


Posant ordre entre els meus papers he trobat un article de la Rosa Montero per un suplement del diari on col·labora. Tracta, casualment, del mateix tema que va inquietar-me dies enrera quan pagava la compra en el supermercat del barri. Primer explicaré el que em va passar:

Eren al voltant de les onze del matí. Quan va arribar-me el torn la caixera va començar a passar pel lector òptic el codis de barres dels productes de la meva compra. Encara no havia acabat quan la clienta, que em precedia, va irrompre amb dues pesants bosses de peix i marisc, de manera que la caixera va haver d’interrompre la atenció al client, que era jo, i atengué la impacient senyora. Una mica molest vaig dir, dirigint-me a la caixera:
-No hi ha cap problema. Pots atendre-la. No tinc res que fer.
La caixera, amb un subtil grau d’àcida ironia, va contestar-me:
-Quina sort, no tenir res que fer.
-Fins l’hora de dinar –vaig contestar, amb apressat afany de rectificar. En el meu pensament brollaven els arguments en contra de la meva pròpia afirmació. “Si no tingués res a fer ja em podria morir. Però, si tinc moltes coses a fer, moltes més de les que la meva capacitat em permet. Ja ho diu el meu lema: Molta feina per fer...” Dirigint-me a la caixera i a la clienta invasora vaig prosseguir dient:
–Feu, feu. No tinc pressa. –I mirant-me la clienta, mentre tractava de mostrar-li un somriure condescendent, vaig acabar:
-Ja es veu que vostè si en té, de pressa...
Sortint del centre comercial pensava en quant desafortunada havia estat la meva categòrica afirmació, i falsa.

Qui no té res a fer són aquells que esperen la mort als llits dels hospitals, a les residències geriàtriques o a casa, clavats davant la pantalla de TV. Però, potser aquestes persones també tenen un fil d’interès per les coses humanes i mundanes, de manera que sempre hi ha quelcom a fer, que els enganxa a la vida. Com la Rosa Montero, jo també penso que amb el pas dels anys és bo practicar, tots els dies, una mena de gimnàstica del pensament, de la curiositat, de les emocions. Hem d’esforçar-nos a provar, sortir, mirar, aprendre, escoltar, a sentir i a gaudir del món que ens envolta. En definitiva, hem d'acceptar el repte i l’aventura de prosseguir enterament vius dia rere dia. Hi han tantes coses per fer, per aprendre, per fruir, en la nostra vida que quant més esforç hi posem més gaudirem.

Judit mata Holofernes

Judit decapita Holofernes de Caravaggio

Quan els assiris assetjaven la ciutat hebrea de Betúlia (al 689 aC), després de l’esgotament de les reserves d’aigua, va oferir-se la bellísima vídua Judit, amb l’autorització dels caps de la ciutat, per infiltrar-se entre les tropes d’Holofernes a fi d’alliberar la ciutat. La versió bíblica, que és la crònica periodística d’aquells dies, segueix així:
El dia quart (des de l’arribada de Judit al campament assiri), Holofernes va oferir un banquet reservat als seus ajudants. No va convidar-hi cap subaltern. I digué a Bagoes, l’eunuc que duia tots els seus afers:
-Vés a convèncer l’hebrea que tens al teu càrrec que vingui a menjar i beure amb nosaltres. Quina vergonya la nostra si deixàvem escapar una dona així sense haver-la posseïda! Si no ens la féssim nostra, seríem la riota de tothom!
Bagoes anà a trobar Judit i li va dir:
-Una noia tan bonica no hauria de dubtar gens a presentar-se al meu senyor per a rebre’n els honors i beure alegre amb tots nosaltres. Avui pots ser com una dona assíria, de les que viuen al palau de Nabucodonosor.
Judit li respongué:
-I qui sóc jo per contradir el meu senyor? Faré de bon grat tot el que desitjarà, i me’n gloriaré tota la vida.
Judit s’engalanà amb els seus vestits i es va posar totes les joies. La seva criada s’avançà i va estendre a terra davant d’Holofernes les pells de xai que Bagoes havia donat a Judit perquè s’hi ajagués cada dia durant els àpats. Judit entrà i es va estirar damunt les pells. En veure-la, Holofernes se sentí corprès i trasbalsat. Estava encès pel desitg de posseir-la. De fet, des del primer dia que la va veure espiava l’ocasió de poder-la seduir. Holofernes li digué:
-Beu i alegrat amb nosaltres.
Judit va respondre:
-Si que beuré, senyor. des que vaig néixer avui és el dia més gran de la meva vida.
I va menjar i beure davant d’ell allò que li havia preparat la seva criada. Holofernes estava tan captivat per Judit, que anava bevent més i més vi. Mai de la vida havia begut tant en un sol dia.

Quant es va fer fosc, els ajudants d’Holofernes van afanyar-se a sortir. Bagoes va tancar la tenda des de fora, després de treure’n la guàrdia personal del seu senyor. Tots se n’anaren a dormir rendits de tant com havien begut. Judit va quedar sola a la tenda. Holofernes, ple de vi, s’havia deixat caure damunt el llit. Judit havia manat a la criada que s’estigués fora del seu dormitori, a punt per a quan ella sortís a pregar com cada dia. També havia parlat a Bagoes en el mateix sentit.
Tothom s’havia retirat. No quedava ningú, ni petit ni gran, al dormitori. Aleshores Judit, dreta al costat del llit d’Holofernes, va dir interiorment: “Senyor, Déu totpoderós, mira benigne en aquesta hora això que ara faré per a glòria de Jerusalem. Ara és el moment de socórrer la teva heretat i de fer complir el meu propòsit de destruir els enemics que s’han alçat contra nosaltres.”
Judit es va acostar a la columna de la capçalera del llit i en va despenjar el sabre; atansant-se agafà Holofernes pels cabells i digué: “Senyor , Déu d’Israel, fes-me forta en aquest moment.” Amb tota la força, li va donar dos cops al coll i li tallà el cap en rodó. Després va fer rodolar el cos fora del llit i arrencà la mosquitera que penjava de les columnes. Va sortir al cap d’un moment i va donar a la seva serventa el cap d’Holofernes perquè el fiqués dintre el sarró de les provisions. Van sortir totes dues, com tenien costum, per anar a la pregària. Van travessar el campament, van vorejar el torrent i pujaren muntanya amunt fins a les portes de Betúlia.

Judit i Holofernes de Artemisia Gentileschi