Converses sota la glicina

 Per aprofitar l'esplèndid matí d'abril després d'endreçar la cuina, el dormitori i la saleta d'estar vaig arreplegar el mòbil, el portamonedes, la bossa de la compra i la gorra de visera color caqui. Pensava estar-me una estona en el racó enjardinat de la plaça Bartomeu Casaus camí del centre comercial on havia de comprar provisions pel dinar del migdia. Cinc minut després seia al meu banc favorit a tocar de la columna cantonera de la pèrgola on lluïa una extraordinària floració de glicina vessant a sotavent la dolça i lleugera fragància de les enraimades flors de color lila. Entretant va aparèixer el meu veí Plàcid amb la seva cadira de rodes motoritzada que li permetia molta més autonomia i mobilitat de la que el seus més de noranta anys imposaven pel pas del temps.

- Bon dia, veí !

- Bon dia ! Em va respondre alhora que apropava el vehicle vora el banc de llistons de fusta situat a la meva esquerra. Va desconnectar l'aparell i lentament va aixecar-se i segué al banc.

- Com va tot? - Digué  mentre s'acomodava el camal del pantaló.

- Vaig fent. - Vaig dir-li - Ahir em va caure un bon tros de premolar quan menjava les llenties. No sé com va ser. El queixal no estava pas corcat, ni anteriorment havia sentit cap símptoma de problemes dentals. Haurà estat la fatiga de materials després de rossegar la rajola de torró d'Alacant del passat cap d'any.

Aixecant la vista en direcció a Ponent vaig dir indicant-li amb la mà esquerra.- Saps que allà, sobre el turó on comença el termini municipal de Viladecavalls, a menys de dos centenars de metres d'aquí va bombardejar l'aviació italiana al gener de 1938. Potser les tropes republicanes haurien instal·lat punts de defensa i observació. Investigadors sobre la Guerra Civil han descobert fotos en arxius italians que ho certifiquen.

- Sí. - Va contestar-me - El lloc és el punt més alt de la carena que delimita l'antiga parròquia de Santa Maria de Toudell, d'origen medieval, de la parròquia de Sant Pere. També és el lloc on van penjar al segle XVI unes dones acusades de bruixeria. Fet que juntament amb el bombardeig que refereixes demostra la inherent maldat i la toxicitat del gènere humà. La qual cosa explica que a Europa actualment tinguem una ferotge campanya bèl·lica activa des de més d'un any a Ucraïna que implica a Rússia contra el bloc d'occident vinculat a l'OTAN... Bloc del qual som part!

- Això em fa recordar aquells estols de micos que s'enfronten entre ells per un bocí de fruita- vaig dir.

Però Plàcid no va poder escoltar les darreres paraules de la meva observació, donat que un adolescent a lloms d'una moto de trial va empestar l'ambient amb la bafarada d'oli cremat i benzina a mig cremar generant un infernal seguit d'espetecs que superaven en molt el nivell de decibels tolerables.

Quan la molesta estridència va minorar vaig seguir dient. - Sí, Plàcid, sí. Les futures generacions tindran molta feina per arranjar els mals heretats i encarar el veritable progrés.

- També jo ho crec així. - Em contestà. Mentre amb la barbeta m'indicava el camí por on s'apropava un home no gaire alt, més aviat grassonet amb gorra i ulleres fosques que acompanyava, o millor dit, era acompanyat d'un preciós i educat setter irlandès de dos anys.

- Mira - prosseguí dient-me - en Joaquim de La Cogullada. Des de fa molts anys està ficat i té mà en l'Associació de Veïns. Podem preguntar-li què es pot fer contra aquesta agressió química-acústica que acabem de rebre.

- Molt bé ! Disculpeu-me, però, jo tiro via. Em quedaré sense els llonguets que m'agraden si no m'afanyo al super. Adéu, doncs!- Vaig dir, mentre m'aixecava i saludava amb un braç el Quim que s'apropava a l'acollidora ombra de les glicines.

 

 

 

...

Una tardor anòmala

Ja som al novembre i he fet una petita trampa de manera que aquesta entrada consti com del mes d'octubre tot i que ara passen de dos quarts d'una del segon dia de novembre. Hauria estat el primer mes en molts anys que no escric cap post al bloc; fet inicialment amb la finalitat de mantenir viu l'hàbit de l'escriptura i també (com no?) per fer un exercici de reflexió i manteniment mental. Un dels primers problemes que trobo, sense voler justificar el retard, és el de triar el tema entre la diversitat de centres d'interès: arts, cinema, lectures, records i específicament records d'infantesa; talment com els suggerits per l'escriptor colombià Santiago Gamboa en la seva obra "Vida feliz de un joven llamado Esteban". També m'he sentit empès a escriure sobre el meu estat d'ànim i la relació amb la gent del meu entorn, les meves preocupacions de tota mena, la vida un cop s'assoleix la jubilació, la immersió en la senectut... 

He arribat a un estat on comença a ser evident cert grau de fatiga davant fets i notícies que comenten els mitjans. Veig que moltes polèmiques televisives són artificials, només destinades a crear expectació i discussions banals: soroll. Enyoro els temps de quietud i tranquil·litat. Quin benestar el d'ahir al mati, dia festiu, plens de silenci els carrers tot i ser ben passades les deu. Mentre feia el llit després d'una bona estona amb els llençols acaronats pel sol que entrava sense obstacles per la finestra oberta de bat a bat. Ni els plàtans d'ombra bressolats per la tèbia brisa provenint del Sud alteraven la sensació de benestar i silenci. Potser la rutina acústica urbana ens fa pensar erròniament que és la norma, que és natural; però són els sorolls d'origen humà els que contaminen l'ambient: motors de cotxes i motos, fregament de pneumàtics, botzines, càrrega i descàrrega de productes des de vehicles comercials, xerrameca a les terrasses de cafeteries i bars, arrossegament de cadires i taules metàl·liques. La recerca d'un ambient de relaxació, d'un estat de benestar, és relativament fàcil; per exemple, quan una tarda de la setmana passada  em vaig permetre fer un passeig pel Parc d'en Soler Serrano, lloc on vaig fer la foto de la capçalera. Allà, el silenci ocupava una gran explanada de gespa amb la presencia llunyana només d'un grupet, en forma de renglera, de una dotzena de dones magrebines amb alguna criatura de poca edat; totes seien sobre l'herba, a tocar del parc infantil de la Corneta, il·luminades pel Sol que des de Ponent ens acariciava a tots. 

Un comentari final. La fulla seca de sota la flor groga m'ha fet l'efecte d'un rostre felí. Deu ser cosa dels anys que em distorsionen la capacitat d'observació.

...

Solstici d'estiu i paella d'arròs

 Aquell vespre Gerard havia decidit retirar-se al dormitori més d'hora del que acostumava. No tenia son, però la feina del dia especial l'havia induït una fatiga superior a la de altres dies.

 Contemplava el cel lliure de núvols des del llit amb el cap sobre la coixinera, ara ubicada al lloc oposat a la capçalera, per aprofitar millor la brisa que entrava per la finestra oberta orientada a Llevant. L'hagués agradat estar fora, a l'ampla terrassa, gaudint plenament de la fresca i acaronadora carícia de l'aire amb la llum de lluna plena lliscant pel seu cos. A poques hores del moment astronòmic exacte del solstici d'estiu en Gerard rememorava els fets agradables i desagradables del dia.

  A la llista dels fets insatisfactoris ocupava el primer lloc l'actitud mal educada i quasi ofensiva dels seus veïns del replà quan al retornar a casa i sortir de l'ascensor eren xiuxiuejant, com si la conversa anés de qualsevol secret o fet delictiu; xerrameca que van mantenir sense fer cabal de la seva presència i sense respondre a la salutació de la dona que l'acompanyava. Mentre lamentava l'actitud dels seus veïns seguia amb la vista els llums intermitents d'un avió dirigint-se a l'Est per encarar l'aeroport del Prat després de girar 180º sobre el mar més enllà de Mataró.. Just en aquells instants va adonar-se'n d'un altre fet negatiu: en comptes de contemplar un cel d'un blau fosc intens matisat de violeta farcit d'estels un núvol de brutícia flotava de dreta a esquerra i de dalt a baix en el seu camp visual. Va consolar-se admeten internament que ens fem vells i els molts anys comporten xacres i dèficits, uns com la manca d'agudesa visual i altres de pitjors que no cal enumerar.

 A la relació de fets positius del dia tenia el plaent record d'haver gaudit de la companyia d'una desena de familiars que havien degustat la paella que els havia preparat per encàrrec de la Mariona. Aquell dia, ella havia celebrat el seu aniversari rodejada de tots els seus més pròxims. El treball de preparar la paella, per sí mateix, ja va ser un motiu de satisfacció. La tasca d'afegir progressivament els elements convenientment condicionats va anticipar-li la felicitat del resultat, tot i que no fos perfecte, ni que no seguís estrictament la recepta oficial. La va fer amb els següents ingredients: Oli d'oliva arbequina verge extra, un quilo d'arròs bomba, pebrot vermell i verd, una cabeça d'alls, llagostins, calamars, sèpia, musclos, cloïsses, fumet de peix de roca, carxofes trossejades congelades, safrà, julivert, colorant... Aquí no és el lloc per transcriure la recepta detallada; però, s'ha de dir que amb els estris, el foc i els temps òptims amb aquest elements s'obté fins una dotzena de plats d'una molt bona paella d'arròs. Sobre tot si es fa acompanyar amb un vi negre del Priorat temperat a 18ºC i per postres un bon tall de síndria en el seu millor punt de maduració.

 

 

...

Complicitat i sincericidi

   M'ha arribat un e-mail del Gerard. És un company de feina amb el que no ens veiem des del tancament de la fàbrica ara fa quinze anys. Diu que l'han recomanat que escrigui els seus pensaments més neguitosos i que ha pensat en enviar-me el producte d'aquesta teràpia epistolar a fi de que l'hi comenti des de la meva pròpia experiència. El primer correo va entrar en la meva bústia dimecres passat. Seguidament el reprodueixo íntegrament:

 

Benvolgut col·lega,

Les noies del podcast "Estirando el chicle" m'han fet reflexionar amb els seus comentaris a propòsit dels drets personals, tot dintre de l'estil que impregna l'exitós podcast que impulsen. Tracten temes de rabiosa quotidianitat de manera que acaben analitzant el que és la vida pròpia, de forma individual o en parella i amb el canviant entorn vigent. El format en que presenten les xerrades i entrevistes és informal, juvenil i dinàmic; que no contradiu el fet de seguir un guió ben traçat que acaba per omplir el seixanta minuts farcits, uns cops més i altres menys, d'interessants entrevistes i reflexions de contingut molt divers en clau d'humor.

Deien en un dels podcast, ara no recordo de quina data, que entre les parelles sovint manca el parlar, el dir-se el que senten. Son aquells casos en que els membres de la parella viuen separats cada un en la pròpia rutina i no pensen mai en analitzar si és aquesta la relació óptima entre ells. Dir-se el que voldrien canviar en la seva vida, i què allò que no els agrada a un de l'altre. Senzillament deixen passar els dies, els mesos i els anys on només comparteixen un espai, un temps i uns bens materials; però no tenen la complicitat més enllà de la rutina. Per tant, apreciat company, ara és el moment de començar a escriure sobre les meves demandes en la relació amb les persones properes.

1- Sempre m'ha resultat una molèstia angoixant conduir en situacions d'estrès tals com: hores punta, climatologia adversa, conductors vandàlics i temeraris; més ara, quan les xacres de l'edat ens fan minvar el rendiment i la seguretat en el control del cotxe. Cal afegir la desconfiança en el vehicle de més de quinze anys que comença a mostrar també signes d'envelliment. M'havia plantejat canviar el vell Toyota per un nou vehicle equipat amb les actuals tecnologies (millores a la conducció); però, per raons diverses el projecte ha estat oblidat.

2- Altre opció per minorar el nivell d'estrès és, evidentment, conduir només en cas de que sigui estrictament necessari. No cal, doncs, fer un mínim de deu quilòmetres tots els dies de tots el mesos de tots els anys, plogui o nevi.

3- Atenent els dos punts anteriors he pres la resolució unilateral de que a partir d'ara només faré us del vehicle en cas de necessitat i miraré de fer al menys un dia de descans setmanal.

Així ho he comunicat a la meva parella, en una mena de Cahiers de doléances afegint-hi que em sentia excessivament pressionat de manera que estava fent el que no volia fer. L'ambient s'ha enrarit, com era de preveure, i m'ha fet recordar un capítol del podcast de Cristina Iglesias i Victoria Martín on parlaven del sincericidi. Hi ha qui creu que és perillós el camí de la sinceritat plena i aconsellen no ficar-s'hi en aquest esbarzer, pots acabar caminant sol pel món. Altres opinen que si algú vol caminar al teu costat ha de ser amb la seguretat que deriva de la més completa comunicació, sinceritat, camaraderia i complicitat. Essent aquest darrer un factor d'altíssima vàlua i del que no s'hi parla prou.

Tal com vaig avançar-te telefònicament agrairé que dediquis part del teu temps a llegir i comentar-me aquest e-mail, i els propers que penso adreçar-te, que tenen una finalitat terapèutica segons em recomana la meva doctora.

Salutacions cordials.

Gerard

L'escrit va fer-me reflexionar una estona, de manera que m'he proposat contestar el més aviat possible. Sens dubte entre les queixes del Gerard s'endevina una consciència del Carpe diem. En aquest sentit enllestiré una resposta en els propers dies. 

 

...

Vistes des del balcó

   M'acabo de despertar després d'una curta però intensa migdiada. De sobte no sabia on era ni a quin moment del dia corresponia la claredat que filtrava la cortina de la sala d'estar on dormia. Espai que també és cuina, menjador i lloc de treball; en realitat és l'única habitació de l'estudi de trenta-dos metres quadrats on visc. El rellotge de paret, negre de grans dígits blanc, enganxat a la columna estructural indicava un quart de quatre. Per acabar-me d'espavilar m'he calçat les plantofes i he sortit a la galeria. El cel es mostra uniformement gris de forma que no és possible esbrinar on es el sol. Deixo de mirar el cel lletós i observo les plantes de les jardineres i torretes estratègicament repartides per deixar el màxim d'espai lliure en la petita galeria. Són vuit tipus de plantes que al meu parer fan un agradable ambient de natura vegetal. M'he arrepenjat en la barana mentre un plugim invisible humiteja les voreres i produeix una remor d'intensitat uniforme al xocar amb les fulles dels plàtans d'ombra. El "petrichor", l'olor de la terra mullada, impregna l'aire amb inesperats matisos de carn a la brasa provenents de la no molt llunyana xemeneia d'un petit bar-restaurant ponferratí situat a peu de la carretera d'Olesa. El termòmetre que tenim en un racó de la galeria sobre la reixa de fusta per a les plantes enfiladisses marca 23ºC, frescot, malgrat que som a dues setmanes de final de l'estiu. Una remor de trons des de Ponent confirma l'allunyament de la tempesta. Entretant aprofito per repassar les plantes, treure'ls-hi les fulles seques al gerani que encara conserva alguna flor de pètals rosats amb una pinzellada de morat intens al centre. Penjada en la part alta de l'enreixat de fusta, al costat del termòmetre, tenim la planta del diner (Plectranthus verticillatus); sobre la barana, a l'esquerra i ha una petita jardinera amb cabellera de la reina (Aptenia cordifolia), que mostra quatre petites flors, Segueix el citat gerani, i, a la seva dreta tenim altra jardinera amb la tradescàntia de ràpid creixement. Sota d'ella al terra en un test clàssic creix exuberant una cràssula ovalata; també al terra sota el gerani han germinat unes llavors de caputxina; al seu costat un ciclamen i finalment a tocar de la columna de ferro creixen les cintes (chlorofitum) de dues tonalitats de verd.

 Una trucada telefònica m'ha fet deixar la quietud relaxant de la terrassa i  entrar en el saló on repiquetejava un vell telèfon negre d'auricular amb cable helicoidal. Era l'Àgata Garrigou que demanava parlar amb el seu germà Hèctor. Vaig fer-li saber que per raons de feina ell havia viatjat a no sé quin país del Golf Pèrsic i no tenia cap notícia d'ell en les darreres tres setmanes.

 A l'Àgata li calia parlar urgentment amb els seu germà amb el qual havia deixat de contactar-se des de la defunció, molts anys enrere, de la seva mare. Vaig passar-li l'adreça de l'e-mail del seu germà i vam acomiadar-nos formalment. La germana de l'Hèctor és la pubilla dels dos únics fills del doctor Garrigou, un metge de família com diríem ara, i de la Mariona Guitart mestressa de casa i professora de piano en hores convingudes per a infants de primària. L'Àgata resta soltera, assoleix els seus més de cinquanta anys amb optimisme i vitalitat, viatjant sovint pel món amb un grup fix d'amigues conques com ella. En la seva joventut havia tingut experiències de parella, poques; la més destacada una convivència de tres mesos amb un jove ajudant de taxidermista, molt simpàtic i rialler però que el fet de tenir una altra "amiga" embarassada al poble dels seus pares a la comarca de la Matarranya no va agradar gens a l'Àgata que va optar per desfer el compromís i tallar l'amistat amb el simpàtic aspirant a polígam. Potser per aquesta experiència d'infidelitat va ser que s'autoapliqués unes exigències molt altes pels seus possibles més que amics.

 Dies després vaig saber que l'Àgata volia vendre una oblidada petita finca d'oliveres arbequines situada als afores de Falset, en el Priorat, i li calia la conformitat signada davant notari de l'altre hereu. En un pròxim post comentaré alguns detalls de la vida de l'Hèctor. 

 

 

 

...

La vinya d'en Lluís

 Avui comentaré un xic del tarannà d'en Leocadi Garcia Torras i Balsareny, personatge amb qui he conviscut molts anys per raons que no venen al cas. L'home ha assolit la setantena, però des de que va fer els seixanta-tres gaudeix de la tardor de la vida ocupant-se de les tasques quotidianes un cop abandonada prematura i definitivament l'activitat professional per causa de la desfeta de la indústria local. Una indústria que havia fet créixer la ciutat on viu com un model de progrés i benestar. Molts dels seus col·legues a copia d'hores extres, es clar, i amb l'aportació imprescindible al calaix comú de la nòmina de tots els convivents havien arribat a tenir una caseta o un apartament a la platja; uns a Palamós, altres a Roses; però la tria predilecta dels companys d'en Leo, com familiarment l'anomenaven tots, era Calafell, Creixell, Torredembarra; fins i tot hi havia qui s'havia comprat l'apartament o una petita parcel·la per ficar-hi la caravana vora la platja a l'Hospitalet de l'Infant, Alcanar, Vinaròs i més enllà.

  Leo no havia fet guardiola, mentre els companys treballaven pluriempleats o feien hores des de les sis del matí fins les vuit del vespre; ell s'ocupava les hores lliures en estudiar, primer idiomes, anglès i alemany, després una llicenciatura en humanitats, ben diferent de la formació tècnica que havia rebut en la seva joventut. Creia que el mecanisme de l'aprenentatge, tal com tantes d'altres habilitats, s'espatlla i deixar de funcionar si no el fas servir. Deia: "No s'ha de parar d'estudiar mai". Aconsellava que s'havien d'actualitzar constantment els coneixements, revisar creences destriar les dades correctes i rebutjar les obsoletes o directament falses. Proposava imitar l'actitud d'aquell l'andalusí del segle XII, Averrois, el qual no va deixar d'estudiar mai. El filòsof cordovès només va incomplir la norma dos cops a la vida: el dia de la mort del seu pare i el del seu casament.

  Ara ocupa els dies amb les activitats pròpies de la jubilació, segueix una rutina diària que és força regular. Molts dels matins els dedica a cuinar àpats equilibrats, tradicionals i de mitjana complicació. Totes les tardes treu el cotxe de l'aparcament i durant unes tres hores fa visites familiars, a més de fer una passejada terapèutica, que mai pot faltar, de tres a cinc quilòmetres. També, si cal, compra queviures i altres elements que s'han esgotat al seu rebost.

  Una tarda camí de ca n'Anglada, aturat davant un semàfor esperant la matriu de leds verds, contemplava les suaus ondulacions de les branques primaverals d'un desmai plantat a la vessant nord de can Poal. Els ametllers havien perdut la flor i verdejaven. Una sensació de tranquil·litat el va envair, com si el salze l'acaronés recordant-li que ell també formava part de la Natura en la fraternitat universal dels éssers vius. Així, sorprenent-se va sentir-se agermanat amb aquells arbres que cada tarda el saludaven, particularment el salze amb sensuals moviments aparentant vida animada malgrat saber que aquella dolça mobilitat era causada per la brisa de Gregal que en aquell indret bufava.

  A Leo sempre li havia agradat el conreu de la terra. Tenir una vinya, un hortet; fer de pagès era el seu somni que ell mateix qualificava d'impossible. Recordava el primer dia que va copsar les meravelles del conreu i l'agricultura. Va ser una tarda, quan tenia sis anys, que la padrina va demanar als seus pares que el permetessin  acompanyar-la en una excursió en aquella clara tarda setembrina a la vinya que tenia en règim de llogater un company de la fàbrica tèxtil on treballava ella, en Lluís. L'home aleshores era un bon veí de Leo. La vinya era a menys de mitja hora de caminada tranquil·la riera de les Aimerigues amunt. S'ha de dir que el masover de la vinya i els pares de Leo eren veïns del mateix carrer a tocar de la riba dreta del torrent. La vinya situada en un terreny de forta pendent, argilós, farcit de llicorella i fragments de quars lletós ocupava poc menys de mil metres quadrats encarats a Ponent. En realitat tenia poc de vinya, uns quants ametllers i una dotzena d'oliveres en la vessant d'un barranc. El semàfor indicant-li que podia accedir a la carretera d'Olesa va treure'l d'aquests records. Circulava arran la bòbila de l'Almirall quan Leo novament recordava com la padrina li havia mostrat la forma d'obrir les ametlles picant-les entre dues pedres. També recordava com el Sol s'havia amagat darrere la Serra de Collcardús, i com en el cel sense núvols esplendia el que anys més tard va saber era Venus. Veient l'astre brillant amb gran intensitat Leo va preguntar a la padrina: "Què és allò?". I ella va contestar-li "Es un lucero".  Leo no va gosar preguntar més quedant-se tal com estava, perplex, sense saber que era aquell petit punt d'extraordinària brillantor sobre l'horitzó a l'skyline de Collcardús . Una de les moltes coses que va aprendre aquell dia va ser que si volia satisfer la seva curiositat calia cercar les fonts escaients i de prestigi demostrat.

 

... 

Assolejat matí de febrer

 Vull disculpar-me, primer de tot, per cansar-vos amb el següent relat; el qual no és més que un senzill exercici d'escriptura fent servir el recurs del diàleg entre el narrador i una altra persona. En aquest cas entre un oncle i la seva neboda, en el que suposem un matí de febrer. Tant els diàlegs com els personatges i les situacions esmentades són totalment fictícies i no tenen cap relació amb persones ni fets reals. També he de dir que el tema m'ha estat inspirat pel film de Yasujiro Ozu "Banshun" de 1949, primer de la no oficial trilogia de Noriko.

***

Un diumenge d'hivern tardà, fent hora per l'aperitiu, passejàvem pel parc de Sant Jordi davant la Masia Freixa. Vaig fixar la mirada en el polit marbre sense venes ni clapes que convidava a seure-hi sota la glorieta de filigrana de ferro forjat tot pintat de blanc òxid de titani; vaig a fer-ho, després de verificar l'absència de pol·len de les coníferes que ens envoltaven. Acomodant-me contra la columna dissenyada per a que pugessin els gessamins i altres enfiladisses vaig fer un gest, amb el palmell de la mà amunt, assenyalant l'espai a l'altre banda de la columna a la neboda Diana que duia el cotxet del seu nadó de tres mesos que aleshores dormia plàcidament.

 - Què penses de la separació del la teva cosina Palmira? - Vaig preguntar-li.

 - Semblava una parella ferma i ben consolidada. -Va dir-me. -Però, en realitat des de fa anys que havíem observat un refredament de la relació. Contínuament discutien per qüestions domèstiques irrellevants: la neteja del jardí, les visites dels amics i companys de feina, l'ús del garatge com a magatzem dels cunyats... Aquesta separació la veiem venir.

 - Si, també nosaltres ho havíem observat- Vaig dir-. Ara que ella ha retornat a casa del pare podrà fer-li companyia i atendre'l com cal.

 - Sempre ha estat la filla que més bé s'avenia amb l'oncle Gerard, -va dir la Diana- potser per ser la més petita; i per haver-se quedat orfe de mare als catorze anys.

 - Cal tenir en compte - Li dic jo - que les seves tres germanes han considerat sempre que del futur i de la cura del pare se n'encarregaria la Palmira. Elles tenen compromisos, la pròpia família, la feina... i, a més, viuen lluny: la Joana a Sabadell i la Glòria a Boltanya, allà, mig perduda entre muntanyes; i apa que la Maria Dolors... a Bielefeld, al Nord d'Alemanya; més de deu anys fa que no la veiem!

- La cosina -Va dir la Diana - no para d'explicar a tothom que la gota que va fer vessar el got, va ser l'aventura, el flirt, o com vulguis dir-li al tonteig del Paül amb una mare de l'AMPA; un foc d'encenalls que s'ha extingit per ambdues parts. Però, sospito que a la Palmira l'ha vingut de perles per assolir l'impuls biològic gens amagat de tenir cura del pare. Més ara, que ha vist el moment òptim, quan els seus fills volen sols, i en Gerard cada cop està menys capacitat per viure sol.

 Va fer-se un llarg silenci mentre la Diana s'apartava un rínxol atzabeja del front amb la mà esquerre atenent alhora el petit Marc que en aquell moment obria els ulls rondinejant dins el cotxet; despertant-se potser pel run-run de la nostra conversa i també pel sol viu que emergia darrere la cúpula de la torre de la Masia arribant-li al rostre.

 - La tesi de que l'estat del pare ha estat determinant en la separació - Va dir la meva neboda.- es confirma per la gran preocupació que la Palmira va assolir arran l'oncle Gerard quan ell va patir aquella petita embòlia al maig de l'any passat. Els cosins vèiem que dedicava molta més atenció al seu pare que a la pròpia família. Actitud molt natural. Després va venir el descobriment de la infidelitat del Paül; el qual malgrat les seves súpliques i llàgrimes mai no ha obtingut el perdó pel seu pecat.

Vaig fer un imperceptible gest d'assentiment mentre m'ajustava la gorra Fernández y Roche i ens aixecàvem per iniciar el retorn a casa dirigint-nos a la sortida del parc per la plaça Freixa de camí al carrer Volta.

 

 

 

...

Pluja de maig

Som a la desena setmana des de l'inici del confinament. La corba de contagis i de morts pel Covid-19 mostra una forta baixada, per tant ara començaran a aplicar-se a l'àrea metropolitana de Barcelona aixecaments de les restriccions a la mobilitat segons el programa de fases dissenyat pel Ministeri de Sanitat seguint els criteris dels seus assessors tècnics, tot i que ja fa dies que s'autoritza el passeig en franges horàries determinades en funció de l'edat, juntament amb altres mesures per evitar contagis.

El passat dissabte a la tarda va ser de pluja com és habitual a les primaveres mediterrànies. Avui els plàtans d'ombra mostren la frondositat immaculada de fulles novelles que entrellacen les branques de les capçades contigües formant un continu d'ombra sobre la vorera des de la cantonada Nord, la de la botiga de mascotes, i la cantonada Sud, on és l'escola de dansa clàssica per infants. La natura aquest dies limitant la presència d'humans al carrer s'ha implicat en la conservació del distanciament social.

Una colònia de pardals, que deuen niar entre les teules de a prop de casa, s'han fet visitants diaris del meu balcó. He acabat per oferir-los en un platet escantonat les engrunes resultats de tallar el pa. Fins i tot he ocupat les llargues hores de confinament en la construcció d'un niu aprofitant una capsa vella de CD i els llistons d'una canya que havia estat guia de l'extingit gessamí que ens van regalar la primavera passada els cosins de ca n'Anglada. Ha estat el tercer intent de tenir un gessamí, però no sobreviuen la tardor i moren.

Les plantes de la galeria són només les que han sobreviscut l'hivern, tret d'un gerani que per menys de dos euros vaig comprar en un centre comercial fa dues setmanes. És una mena de triomf de la natura, amb la mínima intervenció humana. El confinament planetari ha esdevingut un bé per a Gaia; malgrat les pèrdues econòmiques i l'incert futur pels Sapiens. Les aigües, l'atmosfera, la capa de vida que envolta el planeta guanyen amb el Covid-19, un l'assot pels humans que farà recordar l'any 2020 de l'era cristiana. Una oportunitat per canviar el curs de la Història. Un fet carregat de potencial com aquells petits detalls que determinen un curs de vida totalment diferent del que hauríem tingut sense aquell l'esdeveniment. Per exemple, aquell dia en que vaig decidir no acceptar la feina ben remunerada en una oficina d'arquitectura a Sant Cugat. Si hagués dit que sí al meu potencial cap de la constructora segur que ara no estaria escrivint això mentre espero que sigui l'hora de preparar les llenties, ni el meu entorn seria el que és, ni per mi ni pel meu entorn.

...

Tot passejant el gos

Dissabte passat vaig entrar en una petita botiga de flors de l'avinguda Barcelona, on tres noies que encara no havien sortit ben bé de l'adolescència explicaven a la dependenta els detalls de la seva comanda: "Un pom de tres roses blanques guarnides al criteri de la venedora destinat a la cerimònia de comiat de les cendres de "Linda", una beagle de tres anys morta per problemes en les vàlvules cardíaques". L'escena, inesperada, va fer-me reflexionar sobre la relació entre els humans i les seves mascotes. Recentment els cens de gossos a tot l'estat mostra que superen en nombre al de nens menors de 15 anys. En un panorama de desequilibri en la piràmide demogràfica sembla que s'estan substituint els fills per mascotes que supleixen les necessitats de relació i d'objectes d'afecte dels adults, clar que amb moltísima menys responsabilitat i costos de tots tipus. No pretenc comparar, ni dir, que els fills i les mascotes ocupin una mateixa entitat entre les necessitats dels humans, però si és evident que davant la incertesa del futur, la precarietat laboral i tants d'altres problemes, la decisió de tenir fills s'ajorna fins els darrers anys de fertilitat de les dones; entretant mantenir i tenir cura d'una parella de gossets chihuahua molt ben educats i fidels és divertit i satisfactori.

A qualsevol hora, però especialment al capvespre, multitud de persones passegen els seus gossos per voreres, parcs i jardins. Generalment lligats a una corretja que l'amo gestiona com les regnes dels cavalls. Aquestes caminades afavoreixen la socialització entre humans que se senten agermanats en el gremi dels posseïdors de cans. Més d'una intensa amistat, i fins in tot algun flirteig, ha quallat d'aquesta activitat.

Altres humans, menys comunicatius, caminen lentament darrere els seu quisso, intercanviant un breu gest o una curta interjecció amb coneguts i habituals passejadors que s'hi troba. Aquests realitzen el saludable exercici de caminar rumiant els seus quotidians pensaments, conversant amb ells mateixos, elaborant estratègies per enfrontar-se a tal o qual petit problema domèstic; o, potser pensant en qüestions de molta més transcendència com és l'elecció d'especialitat acadèmica del fill que ara acaba quart de secundària.

L'altra cara d'aquesta proliferació de mascotes i manca de nens és la imatge que aquell mateix dissabte m'oferia l'avinguda Barcelona: un autèntic bulevard, de quatre carrils per a vehicles, amples voreres arbrades i una franja compartida d'uns nou metres d'amplada ple de bancs. Aquesta franja, per a vianants i que és autoritzada per a determinats vehicles està al costat de la vorera dels números parells. Doncs, quan baixava en direcció Sud cap a la plaça dels Països Catalans, allà a les set de la tarda, tots els bancs i seients al llarg de l'avinguda estaven ocupats per una munió de persones d'edat provecta, majoritàriament dones, sovint amb els seus caminadors o fins i tot cadires de rodes. M'expliquen que els ancians cerquen la brisa de la marinada que en aquelles hores refresca el magnífic bulevard que separa ca n'Anglada del Barri Universitari de Terrassa.

...-

Desig infantil

Sovint, des d'abans de l'adolescència, en Lluc no deixava de somiar despert en posseir una enorme biblioteca, on gaudir hores i hores submergit entre les obres del més diversos autors. Alguns ja llegits com Stevenson, Defoe, Verne... i d'altres, els quals havien arribat al seu coneixement a través de lectures de la premsa periòdica que el seu pare comprava setmanalment. En una d'aquelles publicacions, "7 Fechas", havia vist un acudit gràfic, una vinyeta on un explorador amb salacot (el típic barret britànic per a les colònies) assegut sobre una pedra a l'ombra d'una acàcia i que mentre encenia la pipa preguntava a un indígena bantú: "Què opines de les novel·les de Kafka?"

La tauleta de nit del pare era la seva biblioteca domèstica, no eren més de quinze exemplars dels quals recorda Lluc un tractat de "Química orgànica" de Carracido; un "Manual del cabo", record del pas per l'exèrcit de postguerra, altres eren manuals d'avicultura o adob de pells; un altre tractava de la producció artificial de cent productes industrials, on s'explicava la forma de fer pedra artificial, vins i licors, marfil a partir de patates i àcid sulfúric i noranta-set productes més. Entre la narrativa havia una extensa novel·la en dos volums de P. N. Krasnoff publicats a Barcelona el 1930, amb el suggerent sotstítol: "Comprender es perdonar". També hi havia un recull de relats curts de Katherin Mansfield, que encara conserva en Lluc, i un gruixut llibre en rústica a dues columnes de lletra menuda d'un autor francès: "Gil Blas de Santillana".

Així, doncs, no es d'estranyar que la passió d'en Lluc fos tenir una immensa biblioteca amb milers de volums amb tot el coneixement científic i tècnic abastable; amb tota la producció literària universal, amb tota la història del pensament, la filosofia i l'art. Naturalment no hi faltarien pas les obres del clàssics des del Ramayana i el Panchatantra fins els enciclopedistes europeus passant per Platò, Homer, Ovidi, Ciceró. Un exemple del seu anhel eren les piles de llibres que s'amuntegaven a cal Grau del carrer Gavatxons, especialment la col·lecció Austral d'Espasa Calpe, el popular llibre del butxaca amb més de mil títols de diverses àrees del coneixement classificades per colors; els quals per a en Lluc tots eren de gran interès.

Actualment en Lluc no voldria posseir una tal biblioteca, difícil de gestionar i on caldrien moltes vides per llegir només una ínfima part del que superés amb escreix els límits mínims de qualitat, rigor i creativitat. El suport en paper ha cedit el lloc al suport informàtic; la lletra i la paraula escrita han canviat de domicili, ara floten en el núvol a l'abast instantani per a tothom en qualsevol pantalla i en qualsevol impressora.

...-

Maig florit

A primera hora del matí, en els dies de mitjans de maig, la llum del sol des de llevant inunda el saló menjador, també el dormitori principal i la sala d'estar amb una claredat enlluernadora. Aquesta llum és en part reflexada pel doble vidre de les portes corredores del menjador, que donen accés a la galeria, multiplicant així l'efecte encisador de les torretes i jardineres, sobre tot la florida hortènsia de brillants fulles d'un verd maragda intens que acompanyen i encerclen tres poms de flors de color rosat mate tirant a albercoc.A l'esquerra una heura mostra la seva vitalitat enfilant-se per la reixa de llistons fixats a la paret Nord amb fulles que no tenia la passada setmana; y, a la dreta tenim la tradescàntia de liloses fulles hidròfugues. Altres plantes embelleixen la galeria, però seria massa llarg descriure-les.

Anys enrere havíem tingut una buguenvíl·lea la qual tal com especifiquen els manuals  de jardineria viuen no més de quatre anys en jardineres. Ara al costat de l'heura tenim un gessamí fill de la planta que des de molts anys enrere viu al terrat de la Margalida. L'hem reproduït amb la tècnica del murgonat aeri, amb èxit. De les tres branques que vam aplicar aquest sistema de reproducció només ha viscut el que mostra la foto. Potser coneixeu el dilema de les buguenvíl·lies i els gessamins: a la cornisa cantàbrica i País Basc les volen tenir pero no s'adapten al clima... quan a Andalusia volen hortènsies, però tampoc s'adapten al clima. Sembla que apreciem més el que no podem tenir.

Em ve a la memòria un gos molt apreciat per mi de raça Border-Collie que va ser present a la meva infantesa entre els cinc i els dotze anys. Tot va començà als pocs mesos de vuire a la casa que els meus pares s'havien fet al barri de La Maurina: un dia, després de dinar, quan explorava tot sol una bassa de rec de l'altra banda de la riera, just al davant i paral·lela a les façanes de les cases del meu carrer, on per raons evidents només havien els números senars i l'últim dels qual era el 25 el qual en aquells anys era del veí i paisà del pare, a més de padrí meu de nom Conrad Bruque. No recordo l'època de l'any, però a la bassa encara hi havia un pam d'aigua de les darreres pluges que ocupava la meitat del fons. L'altra meitat estava plena de runa, tota en gran part troços del mur de la pròpia bassa. Un gemec continu i persistent va cridar-me l'atenció, era un cadell de gos (jo encara no sabia de quin animal es tractava) cridava instintivament per la supervivència, desafortunadament massa lluny de la seva mare. Vaig anar a casa ràpidament i vaig explicar als pares el que havia vist i sentit. Vaig retornar a la bassa acompanyat del pare que sense esforç va recollir el cadell d'unes dues setmanes de vida, únic supervivent de la camada; hi havien al menys dos gossets més morts entre la runa, el pam d'aigua i les canyotes de la semiderruïda bassa. Sempre he pensat satisfet que havia salvat la vida al cadell de Boder-Collie. Vam anomenar-lo Boby. El nostre gos encara no tenia vuit anys quan un matí no va tornar de la seva habitual sortida als camps dels voltants. La resta del dia el teníem al pati de casa amb pacífica convivència amb una gat gris i blanc d'ulls de diferent color, del qual he escrit en altre lloc d'aquest mateix bloc. Els gats a casa mai han tingut nom propi; o sí, atenien per "miso" o pel bisbiseix llavidental el qual, encara avui, faig servir per aturar la marxa fugissera o pausada d'algun felí explorador. Vam saber que el gos era fill d'una gossa que el veí de la casa número 15 utilitzava per caçar en els camps de més enllà les vinyes al Nord del barri. Era un home de petita estatura, molt moreno de pell, i de mal caràcter; els nens veïns remorejaven que pegava la dona; sempre era al bar, fumant i jugant sorollosament al dominó. Un dia vaig entrar a casa seva, potser acompanyant un dels seus nebots, i penjant de les bigues de la teulada, on a mi em semblava molta alçada, tenia embolicada en papers de diari l'escopeta de dos canons, que de forma horitzontal romania inabastable a mans impròpies en aquell indret de seguretat aèria.

El nostre gos Boby era de pel negre amb la característica franja blanca que els gossos d'aquesta raça tenen al pit, la panxa i el morro. Excel·lent defensor de la casa, aptitud demostrada una tarda que s'ens va colar una rata al pati i ell amb extrema agilitat la va capturar d'una mossegada al clatell en la trajectoria del rosegador quan saltava del parterre del gessamí al safareig.

...-

La plaça del poeta

Aquesta tarda hem passat per ca l'Oyone, la cosina de la mare. La dona de noranta-tres anys viu sola i tots els matins i tardes passeja pels jardins dels voltants agafada al caminador de quatre rodes amb cistella i sempre amb el seu inseparable gos de raça chow-chow; ja sabeu: aquell que sembla un os de peluix, i que és una bola compacta de pel color de terra i llengua blava.

He deixat la mare prenent el te que ha preparat la Kiyu, la noia que dóna un cop de mà a l'Oyone per endreçar-li la casa tres dies per setmana, i he aprofitat per fer una caminada de poc menys d'una hora pels carrers del voltant de l'avinguda de les Nacions Unides. El barri és modern amb grans espais oberts, verds de inversemblants i extensos prats de gespa que deixen la vista oberta a les muntanyes i els boscos del nord de la ciutat.

Després de caminar poc més de tres quarts d'hora he hagut de retornar a casa de la cosina, caminant a bon ritme, davant l'amenaça del cel que cada cop s'enfosquia més amb núvols llampeguejants. Vaig arrivar a la plaça d'Iu Pons, el poeta terrassenc nascut al 1902 a Barcelona, però que va viure gran part de la seva vida a Terrassa fins la seva mort el 1958. La pluja no semblava decidir-se a caure així que vaig seure en un dels bancs de fusta envellida per refrigerar-me una mica abans de recollir la mare i dissipar-me la suor que m'havia generat la xafogor ambiental i el bon pas per tal d'evitar la pluja.

La plaça que l'ajuntament ha batejat amb el nom d'un poeta local, poc conegut i poc publicat, però que havia estat membre de la Junta de la prestigiosa entitat cultural "Els Amic de les Arts", és un triangle frondós, amb la hipotenusa mirant a ponent; justament aquella és la vorera de l'extrem nord de la Ronda de Ponent. La plaça encara conserva el regust antic de les places de sòl de terra amb dos o més nivells, lluny de les modernes i inhòspites places "dures". Les capçades de les diverses espècies d'arbrat de la plaça fan un continu atapeït de fosques fulles: pins, avets, alzines, un grup de cinc oliveres i altres espècies que no conec. Tots plegats acullen nombroses espècies d'aus. És fàcil distingir coloms comuns de les tórtores i dels tudons. També he vist grups de cotorres argentines i he sentit el melodiós piular de  caderneres i altres aus petites. La plaça té nombrosos bancs de fusta renegrida pel temps i l'ombra permanent, disposats en cercle per afavorir la conversa entre els veïns que gaudeixen de l'acollidora frescor dels matins d'estiu.

Trons llunyans i la contínua caiguda d'olives encara no madures tallades pels tudons sobre meu van fer decidir-me anar a recollir la mare.

...-

Canaris fora del niu

El meu amo és un artista de la fusta, vull dir un artesà. Des que va jubilar-se aprofita moltes hores del dia per a fer miniatures de faig i de pi en el seu garatge, on mai hi han cotxes, allà té un petit torn de fuster a més d'altres màquines pròpies dels professionals. En una de les parets, sobre prestatges, té llistons obtinguts de palets que ha recollit del carrer, convenientment lligats i apilats per tenir peces rectes i ben escairades. A l'altra paret, a mena d'exposició, veiem diverses obres sortides de les seves mans: casetes amb teulada àrab, però, les teules són de fusta fetes d'una a una; la torre Eiffel, molins de vent, brocalls de pou, capses de tota mena, algunes amb precisió de dècimes de mil·límetre per a contenir malls de cartes.

L'home de nom Rafel viu amb la seva dona en la casa de dues plantes on casi mai no ve ningú, tret dels seu fill hereu que els visita un cop al mes i els convida a dinar en restaurants amb encant del pobles del voltant. 

Un dia, des de la meva gàbia, vaig observar amb tristesa que l'amo havia perdut el sentit de l'oida i no percebia el cant melodiós dels meus parents més grans, fet confirmat per la llibreta que la seva dona duia sempre a sobre per comunicar-se amb ell mitjançant l'escriptura.

En el terrat on ens té engabiats a mi i una desena de parents entre ells el meus pares, germans i cosins, està ocupat també pel cultiu d'hortalisses. Als matins les rega quan els primers raigs del sol des de llevant il·luminen les cebes, tomaqueres, pebroteres i mongeteres que creixen en les grans jardineres de fusta que el meu amo va construir el primer any de la seva jubilació.

El pas del temps ha envellit molt l'amo Rafel, a més de fer-lo sord, també ha perdut molta força física i coordinació tonal. Aquest deteriorament va ser la causa que abans d'ahir, i ahir també, deixés oberta la porta de la gàbia de les meves germanes, canaris de cua blanca com jo; elles, sense dubtar-ho, van volar al terrat de ca la veïna del gessamí on van ser capturades amb totes les precaucions i van acabar, segons em consta, en gàbies d'altres veïns amb experiència demostrada en tenir cura de tota mena de pardals, canaris, lloros i periquitos.

...-

Castigar i educar

Els anys de la meva infantesa, els de l'etapa entre els cinc i els dotze, van transcórrer a l'entorn del torrent de les Aimerigues, una de les nombroses rieres que drenen el ventall al·luvial sobre el que s'assenta Terrassa. En aquells anys aquell paratge formava part del perifèric barri de la Maurina. Majoritàriament era format de cases d'autoconstrucció que llindaven amb camps d'oliveres, ametllers i vinyes. Just davant la casa dels meus pares, a l'altre banda del solc del torrent per on sempre baixava aigua, hi havien diverses terrasses extenses, separades per canyisars, on el pagès i amo d'aquelles terres plantava blat, blat de moro i altres farratges per les vaques de la seva explotació ramadera.

L'escola del que ara anomenem "primària", era just davant la botiga on el pagès havia establert una lleteria per tal de rentabilitzar el producte de tot plegat. El propi edifici de l'escola era un antic laboratori de perfumeria que el pagès tenia arrendat a un clan familiar de mestres d'origen almeriense que gestionaven el "Colegio Academia Palenzuela" on els alumnes més afortunats sortien amb el diploma de "Comercio" apte per fer de meritori en llocs con ara el "Banco Hispano Americano", s'ha de dir que prèvia signatura de tres avalistes reconeguts.

Als mesos de primavera de camí a l'escola, poc més de mig quilòmetre, havíem de travessar una passarel·la de ciment sobre el cabal de la riera, o saltàvem de pedra en pedra, per tal d'evitar mullar-nos les sabates en les aigües cristal·lines; o, embrutar-nos-les de les fastigoses aigües negres de l'estiu vibratns de cap-grossos bellugant-se en aquella mena de sopa de quitrà pudent.

No oblidaré mai l'agradable sensació pels meus sentits dels matins a tres quarts de nou en el camí de l'escola: camps gebrats a l'hivern, onejants mars de verdor pentinada per la brisa al maig, daurades espigues al juny i blanques extensions de neu al desembre.

Un dia, hauria de ser al maig, amb els nens veïns vam jugar a córrer entre els sembrat de blat espigat, però encara verd. No podeu imaginar com ens ho vam passar d'allò més bé. Pel que sembla a l'amo no va fer-li molta gràcia i va fer arribar la seva queixa personalment als nostres pares. El meu em va renyar molt seriosament, escridassant-me però sense arribar a la violència física, ignorant la meva defensa de que jo no havia estat en aquella trepitjada del blat verd. Pel que vaig deduir el meu pare va preguntar, posteriorment, els nens del carrer els quals van dir-li que en aquell dia de malifetes jo no hi era. No ho sé, potser va ser sol·lidaritat entre camarades. Això, va despertar l'empenediment del pare que molts anys després va confessar-me que estava dolgut per haver-me escridassat injustament per aquell fet.

Potser el dia exacte dels fets que va denunciar el pagès jo no hi vaig ser, però en altres ocasions sí vaig trepitjar el blat. ¿Era mereixedor de l'esbroncada paterna? Segur que si, i va ser efectiva, per que des d'aquell dia vaig analitzar amb més profunditat les conseqüències de les meves accions.

...

Camí del Llac Petit

Aprofitant les darreres hores de la tarda d'ahir vaig decidir fer un passeig fotogràfic pel camí que va des de Sant Eloi, al Nord-Oest de Terrassa, fins el Llac Petit. Es tracta d'un embassament artificial a deu minuts de caminata més enllà del Parc Audiovisual de Catalunya, que és l'ocupació actual de l'antic "Sanatori" on oferien tractament pels tuberculosos des dels primers anys cinquantes. Tot plegat una bonica excursió d'uns tres quilòmetres, sis comptant amb la tornada, utilitzada per molts veïns dels barris de can Roca i del Pla del Bonaire; caminaires de totes les edats que omplen el ben conservat camí envoltat de sembrats, passejants vestits els més joves amb indumentària esportiva o d'altres menys dinàmics acompanyant els quissos que mai no falten.

Ens expliquen, els que saben, que el "Sanatori" (oficialment Hospital del Tórax) va ser inaugurat pel general Franco el 8 de juny de 1952 i que el comentari del dictador més recordat d'aquella data va ser: "El día que haya huevos fritos para comer los de arriba se los comerán frios". No sabem si aquest va ser un problema pels pacients derivat de l'arquitectura de l'edifici, però si consta que els 40 metres d'alçada van propiciar l'alta taxa de suïcidis que enterbolia el prestigi del "Sanatori".

La ubicació del Hospital del Tòrax, a uns trenta quilómetres al Nord de Barcelona en un paratge d'aires purs sense boires era ideal pels tractaments als que estava destinat. Inevitablement ens porta a la memòria la coneguda novel·la de Thomas Mann: La muntanya màgica, on també trobem un hospital de muntanya per tractaments pulmonars.

Retornant del Llac Petit vaig fer la foto de més amunt i justament allà, sense adonar-me'n, em va caure el mòbil a terra. Mitja hora després, quan el vaig trobar a faltar, vaig retornar i allà estava, entre les mates de colza (Brassica napus) que engrogeixen el paisatge.

...

Parc de Sant Jordi

"Repòs", escultura del terrassenc Ferran Bach-Esteve

Al juny de 1959, coincidint amb la Festa Major, va obrir-se al públic el parc de Sant Jordi i els seus jardins, que havien estat adquirits per l'Ajuntament de Terrassa al 1958 incloent'hi l'emblemàtica masia Freixa d'estil gaudinià encarregada per la família Freixa i Argemí a l'arquitecte modernista Lluís Muncunill.

Abans de tenir accés al parc els nens del meu veïnatge sovint fèiem incursions a la plaça del Progrés, a uns quinze minuts caminant des del nostre carrer. Era el lloc més proper on hi havia un parc infantil amb un parell de gronxadors que publicitaven les xocolates Torras i un tobogan de llistons de fusta polida. Els pares, i també els mestres a l'escola, ens havien advertit del perill d'aquells enginys, doncs per aquelles dates havia mort un nen en caure del gronxador i rebre un cop fatal. El parc de Sant Jordi, tan oportunament obert al públic en aquells anys, ens permetia una nova opció d'esbarjo: passejar per carrers de pedretes que cruixien amb cada petjada vorejats d'alts xiprers; fonts, basses amb carpes de colors; pesants i rústecs bancs fets amb mig tronc d'arbre; boniques i baixes tanques de boix acuradament retallades per experts jardiners conformant geomètrics espais destinats a una ample gamma de rosers; i, sobre tot ens despertava molta admiració una gruta de rocalla artificial que pretenia ser la cova d'on sorgia una petita font natural. Al Nord de l'edifici principal tenim la glorieta de sis columnes amb cúpula de ferro forjat pintat de blanc. A Ponent encara s'ubica l'emblemàtic Sant Jordi renaixentista, copia de l'original que es mostra a Florència realitzat per Donatello al segle XV. Al Sud-Est, a tocar del carrer Nicolau Talló, dues escultures de Frederic Marès "La filadora" i "La lectora" marcaven l'accés a la zona de jocs infantils, actualment no hi són. Però, també a Ponent, més enllà de l'estàtua de Sant Jordi, en el camí principal que travessava el parc de Llevant a Ponent una discreta figura femenina obra de Ferran Bach-Esteve coronava la font d'aigua situada entre els dos accessos a la bassa circular d'uns dotze metres de diàmetre amb una illa descentrada que conté una petrificada foca. L'escultura de Bach-Esteve, la noia nua que il·lustra aquest post, va ser retirada després de patir diversos actes de vandalisme; ara, restaurada, es conserva en el cementiri municipal.

Una tarda nítida i lluminosa d'aquells primers anys vam passar amb altres nens de la colla pel parc; allà una noia de llargs cabells amb tirabuixons pintava a l'ombra dels plataners sobre un llenç potser un contrallum dels xiprers que envoltaven la rèplica del Sant Jordi renaixentista. Amb una mica de por per l'agosarat de la nostra intrusió tafanera vam apropar-nos a mirar el que havia plasmat la pintora en la tela del cavallet. No recordo gens l'estat de progrés de l'obra pictòrica per que en aquell moment un home jove d'aspecte engominat i fanfarró vestit de clar que s'havia apropat des del darrere a la noia dirigint-se al grup de nens va preguntar-nos: "¿Qué es más bonita la pintura o la pintora?".  La noia va envermellir mirant-nos amb ulls d'implorar quelcom incomprensible, semblava que demanava auxili. Nosaltres vam marxar sense respondre. Jo un xic desconcertat, com qui descobreix un nou aspecte desagradable d'un món ple d'incerteses, molt diferent de l'Arcàdia esperada. 

  

...

Khadija

Relat d'estiu.

Anit, seguint les tradicionals pràctiques veïnals de la meva infantesa, sobre tot en les nits i tardes caloroses d'agost, quan sortíem al carrer a refrescar-nos aprofitant les brises de la marinada, i de passada petar la xerrada amb familiars i veïns que també eren al carrer fugint de la xafogor de l'interior de les llars; donc, vam sortir amb les nostres cadires plegables i allà van estar-nos una bona estona a la vorera de ca la tieta Carme. Havíem sopat rosbif de vedella gallega als aromes de fonoll i porto i de postres un gelat de fruites del bosc amb base de bescuit de pinya i avajons que havia preparat la tieta.

Tocaven les deu en el campanar de la propera església des Sant Cristòfor, quan érem tots instal·lats a la fresca, sota el llum del fanal que des de la paret de la casa veïna ens il·lumina les vetllades al carrer de ca la Carme. Vam servir-nos una copa de cava del Penedès per celebrar la bona harmonia familiar mentre la brisa procedent del mar ens regalava uns moments de benestar un xic sota dels 27ºC.

Trenta metres carrer amunt un nombrós grup de gent jove, també familiar, amb persones de mitjana edat, adolescents i criatures de poc mesos participaven en la inauguració d'un bar (antiga carboneria) per enèsim cop traspassat. Evidentment el nou llogater havia organitzat una festa convidant els amics i familiars, gent simpàtica, que passaven davant nostre amunt i avall acompanyant els nens al parc infantil de la cantonada.

Allà, oscilant en el gronxador, una nena de vuit anys, que viu a tocar de la placeta, va veure la seva mare que arribava a casa després d'una absència de moltes hores per raons de feina. Khadija, aquest és el nom de la nena, va saltar de la plataforma pendulant del gronxador i va córrer vers la seva mare que en aquell moment ficava la clau al pany de la porta. Una ona de tranquilitat va arrivar al nostre grup des que la mare de Khadija va aparèixer a la nostra vista. Ens angoixava la solitud de la nena que havia estat errant pel carrer des de primeres hores de la tarda, a despit del sol canicular que torra i dilata els panots de les voreres. El neguit que mostraven alguns del nostre grup per la desprotecció de la nena al llarg de tantes hores sense supervisió d'un adult era discutit per en Ruben, un vidu de vuitanta anys que viu sol des de la mort de la seva esposa vint anys enrere. El Ruben dèia que era bo que els nens s'espavilessin sols el més aviat possible, que la sobreprotecció que actualment cada cop més aboquem sobre els infants no fa altra cosa que deixar-los desarmats per enfrontar-se a la vida adulta. Mireia, altra veïna que viu només acompanyada d'una gossa carregada d'anys Fox terrier de pèl dur, opinava que era una temeritat, fins i tot punible legalment, deixar un infant desatès tantes hores tots els dies; i, que si la mare no pot dedicar-s'hi doncs que llogui una persona per ocupar-se de sa filla.

El fet és que la Khadija ens fa molta pena, sempre sola, sempre inventant-se una realitat diferent, de forma que hi ha qui diu que és una mentidera compulsiva. Un dia ens explicava que està preparant-se per viatjar al Marroc on visitarà l'àvia materna i que la durà allà en Khalil, un altre veí, transportista rifeny que viatja sovint a Tànger i a Fes... Tots sabem que aquest viatge és una fantasia; però, potser no tots, la Khadija no ho sap. 

...-