Fites i empatia

Ahir va assolir els noranta anys la nostra estimada Lisbeth Blomkvist, envoltada de la sincera estimació de tants dels seus familiars com fou possible; si faltaven alguns va ser perquè el treballs o les distàncies van fer impossible la felicitació directa.

De la mateixa forma que quan perdem un amic o un estimat familiar, per causa de la fatalitat, perdem una part del nostre bagatge i la vida se'ns fa una mica més pobre, com he experimentat recentment amb la mort de Joan, també quan una persona estimada o molt pròxima arriba a una fita rellevant, sigui professionalment o en altres aspectes de la vida com es al cas d'arribar als noranta anys amb plenes facultats mentals i físiques, tret del normal deteriorament dels rodaments (dels cartílags vull dir), ens sentim partícips d'aquest èxit. Alguns anomenen aquest efecte "empatia"; que és, segons l'IEC, la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.

...-

Protocols telefònics

No tractaré aquí de termes informàtics tals com IP o FTP. L'assumpte va de converses verbals entre humans que fan servir telèfons. A casa meva quan telefonem un familiar, o una antiga companya de treball, d'aquells que encara tenen línies telefòniques de fil de coure metàl·lic (telefonia fixa, com ara diuen) sovint solen contestar-nos amb un seriós i formal "¿Dígame?"; immediatament, quan ens identifiquem, canvien el registre de veu pel corresponent, tal com la situació mana, molt més càlid i familiar.

Altres responen a la timbrada telefònica amb un "Mani'm!", genuïna expressió catalana que a un vell conegut (nouvingut d'Astúries) en el transcurs de la seva feina, en un concessionari local de cotxes, va fer que contestés: "Perdóneme; pero, quiero hablar con Samuel Gracia Sabater, no con el señor Mánim". Això va passar perquè l'asturià seguia la norma que regeix en moltes empreses; consistent en que al despenjar el telèfon el primer que s'ha de dir és el nostre nom, en el cas anterior: "Samuel Garcia. Díguim?". Això és molt eficaç, creieu-me. Similarment, em díuen en el món anglosaxó fan servir com a primera expressió en despenjar el telèfon: "Samuel speaking!"

També passa sovint que en sentir una veu desconeguda, o de la qual no tenim registre memoritzat, pensem que ens està trucant una teleoperadora, o una màquina, i automàticament responem amb to fastiguejat davant la previsible agressió publicitària. Després resultarà que haurem de disculpar-nos a la funcionaria de Centre de Salut que ens avisava d'una cita en el Servei de Radiologia Diagnòstica.

Inconvenients que, cada cop més, estan destinats a desaparèixer. Ara, tothom (o quasi) disposa d'un terminal telefònic amb reconeixement de trucada, que permet abans de despenjat saber qui ens està trucant. Informació determinant per a la nostra acció subsegüent.

...-

Una ceba cultural

Diuen que la televisió ocupa al món actual un important paper educador, de transmissió de valors i de cultura. No sembla així, al menys veient la 1, la principal cadena pública de l’Estat. Només cal fixar-se en el programa diari que emet aquesta cadena entre les 7 y las 8 de la tarda. Allà, he vist, i escoltat, aquesta setmana les següents perles:

Primera. Una reportera, suposadament amb titulació adequada al seu treball, deia referint-se al paviment de llambordes que apareixia embrutat pels incívics espectadors de les processons: “...que acaban ensuciando el asfaltado...”

Segona. Un reporter, molt popular, remenant pots i olles deia que al afegir líquid a la farina de blat s’obtenia una “...emulsión...” Quan el que aquest terme defineix és la suspensió d’un líquid en altre, tal com és la llet: que és una emulsió de greix, en forma de microscòpiques gotes, en un medi aquós.

Així doncs, entre empedrats que són asfaltats i farinetes que són emulsions em venen ganes de plorar, tal com si trinxés ceba. Ara, quan s’ha eliminat la publicitat d’aquesta televisió estatal, és llàstima que amb diners públics es paguin uns professionals incompetents que malmeten la cultura. ¿Qui selecciona el personal d’aquest programes? El ministeri de la Sra. Sinde hauria de vigilar la cosa pública cultural, al menys amb la quarta part de la passió que posa per defensar els interessos dels músics i altres autors de la corporació SGAE. O no?

La Z de Zapatero

Ahir, a la seva plana del dominical del diari El País, Javier Marias clamava, justament irat, contra les agressions al llenguatge (en aquest cas el castellà) perpetrades des del partit del Govern en una desafortunada campanya publicitària pro-Zapatero fonamentada en l’ús, més que abusiu, totalment incorrecte, erroni, lamentable i que fa malpensar dels assessors que envolten a Zapatero i el seu Govern. Com diu Javier Marias: “Decir libertaZ, unidaZ y ciudaZ no es tener acento regional, sino hablar como un patán”. Afegiria, per més claredat, que la zeta final correspon als mots castellans: estupidez, idiotez, sordidez, soez...
Em pregunto quant hauràn de lluitar els mestres per contrarrestar l’efecte negatiu que sobre els seus alumnes fan les campanyes publicitaries com aquesta. A més, si el partit del Govern passa de les normes ortogràfiques, ¿de quines altres normes prescindirà? On està el límit? Passem tots?

Per altra banda, la campanya de la ...Z, no és pas original. Fa molts mesos que veiem a la televisió anuncis d’una empresa d’assegurances que també força l’acabament en Z