La tercera edat i els dies

Helen Mirren de 79 anys.

 Divendres passat feia cua darrera un altre client del centre comercial, aparentment ja havia estat atès pel caixer, era un home d'entre cinquanta-cinc i seixanta anys, d'indumentària i aspecte esportiu, bronzejat de pell, cabell curt... L'home contemplava la pantalla del mòbil cercant quelcom relacionat amb la compra que havia acabat de fer del departament de tèxtil home. El jove caixer que l'atenia no podia completar l'operació degut a problemes amb el codi de barres d'un dels articles que el client pretenia comprar.  Després de diverses trucades, senyals acústiques d'error i intents fallits amb el lector digital el noi, preveient que la cosa s'allargava, em va dir que el disculpés, que hi havia un problema i que podia ficar la meva compra en la caixa del costat. Vaig rebutjar la indicació, sobre tot per que ja havia ficat tot el contingut del meu carro a la cinta, el qual aquell dia era especialment pesant. Vaig comunicar-li que declinava el seu suggeriment del canviar de caixa, agraint el seu gest i per justificant-me vaig dir-li: "Gràcies. No tinc presa. Soc un jubilat en aquella etapa en la que la propera parada és Can Torrella" (1). El client esportista va insinuar una esbós de somriure mentre no apartava la vista de la pantalla de mòbil on constantment lliscava amunt el dit polze de la mà amb que subjectava l'aparell. És segur que el caixer per raons generacionals no va entendre el meu comentari. La meva intenció era ressaltar la paradoxa de que a mesura que assolim noves etapes de la vida, especialment en arribar a la jubilació, el temps que ens resta de vida sembla més valuós alhora que és més amigable i més flexible per adaptar-lo a les nostres necessitats. Cal, doncs, ser conscients de que ens apropem a les darreres pàgines de la nostra agenda vital; cal aprofitar cada instant. Se'ns esgoten els possibles pressents que gaudirem, si la salut ens ho permet, d'aquesta experiència efímera que és deriva d'haver nascut.

 Aquesta reflexió em ve a la mà per parlar del llibre "Yo, vieja" d'Anna Freixas escriptora, feminista, doctora en Psicologia, jubilada, professora de l'UB i posteriorment de la Universidad de Còrdoba. El seu llibre de 2021, que aquí comentem, va ser prologat per Manuela Carmena, té el significatiu subtítol: "Apuntes de supervivencia para seres libres"; en ell dona una serie de consells per afrontar de la millor manera la darrera etapa de la vida, tot i que predomina des del punt de vista de les dones, també és molt aconsellable per a tota mena de lectors especialment aquells que encarem la etapa que vaig comentar al caixer del centre comercial. Això, fa d'aquest llibre un instrument molt recomanable també als homes que afronten l'etapa de la senectut.

 Extret de la contraportada del llibre "Yo, vieja":

"Este es un recorrido por los derechos humanos en la vejez y, concretamente, por los derechos de las mujeres, sintetizados en tres principios: la libertad, la justicia y la dignidad.../... Yo, vieja es un canto a la libertad, al desparpajo, a la vejez confortable y afirmativa. Con la pretensión de que entre todas consigamos vivir una edad mayor elegante, relajada y firme."

 

Nota (1) : Can Torrella era el nom amb que es coneixien els terrenys on va ser ubicat l'actual Cementiri de Terrassa, entre la N-150, Torre-sana i Torrebonica.

 

 

 

Fitxa:

Títol: Yo, vieja. (Apuntes de supervivencia para seres libres)

Autora; Anna Freixas

Pròleg: Manuela Carmena

Editat per; Capitán Swing Libros, S. L  Madrid

Any 5a. edició: 2021

Pàgines: 182             

 

 

 

...- 

Joc net contra falsaris

 Edició: Dilluns 29 d'abril 2024

 Cinc dies enrere el President del Govern Central va anunciar que deixava la seva agenda d'activitats en suspens fins avui dilluns per repensar-se si deixava el càrrec a ran de la insuportable campanya d'atacs contra ell i el seu entorn familiar basat en falsedats, mentides i mitges veritats; totes elles airejades pels mitjans reaccionaris (el quart poder) i judicialitzat per invulnerables jutges afins. Són 10 anys, afirma Pedro Sánchez, que pateix aquest assetjament des d'organismes d'extrema dreta i també des del principal partit de l'oposició. Avui a les onze del matí el President ha finalitzat el seu període de reflexió i ens ha dit que segueix plantant cara a la bèstia del joc brut, als qui amb armes desiguals continuarà enfrontant-se amb netedat i a cara descoberta, com un Quixot atacat per monstres de pedra sense principis ètics ni morals.

 No és estrany, doncs, que els mètodes dels amics del joc brut els duguin al triomf en els seus objectius. És un combat desigual en el qual una de les parts té mitjans per generar falsedats i té jutges que les acceptin a tràmit. Tenim nombrosos antecedents on aquesta tàctica "marrullera" de l'extremisme de dretes ha tingut èxit: Mònica Oltra, Ada Colau, Tries... Són nombrosos els polítics, també en l'àmbit internacional (Brasil, Portugal, Austràlia...), que han estat víctimes de denuncies sense proves, o directament inventades, que determinats jutges accepten i obren causes judicials amb les que destrueixen l'honorabilitat, futur i prestigi de polítics i per tant silencien la veu dels votants que ells representen. Després resulta que no existeixen proves de l'acusació, ni rastre del delicte que se'ls imputa, però el mal ja s'ha fet, no hi ha reparació possible. I de premi aquesta victòria repugnant del joc brut no té càstig.

 La Justícia en mans de persones sense escrúpols, pels qui tot si val, és una contundent arma contra innocents als qui poden destruir amb impunitat. Recordo haver llegit que en determinats sistemes judicials qui feia una falsa acusació se'l condemnava a la pena establerta pel delicte del que havia acusat un innocent. Potser no cal arribar a aquest extrem, però si és una feina pendent de la ciutadania regenerar el sistema judicial de manera que no siguem en un món com el descrit per Kafka en "El Procés"; amb la diferència que Josef K no sap per qui, ni de què, és acusat; ni arribarà mai a esbrinar qui és el jutge o el tribunal que tracta el seu cas. Però, les víctimes del la guerra bruta judicial i mediàtica sí saben qui són els que han tramat les mentides en que es fonamenten els seus encausaments, i quins són els membres de la judicatura que prenen part en la farsa. Se'ns ha girat feina, molta, als ciutadans.

 

 

 

...- 

La paella de Cristòfol

 

Dissabte passat vaig anar a comprar alguns queviures que mancaven pel cap de setmana. Encara no passava de l'hora que eren obertes les portes del supermercat del barri, situat a pocs minuts caminant des del portal de casa. 

—Hola col·lega! —Vaig dir en veure que s'apropava per meu camí un vell company d'estudis i després treballador de la mateixa multinacional on jo hi treballava. Érem a la plaça de les glicines.

—Hola Lluc! —Va respondre'm, oferint-me per encaixar la mà dreta alhora que deixava al terra les dues bosses amb la compra que duia: una penjada a la seva espatlla dreta i l'altra a la mà esquerra. 

—Tu tornes, jo hi vaig! —Vaig dir, mostrant-li la bossa de ràfia buida doblegada en quatre parts. 

Era en Cristòfol Asens, un extraordinari mecànic de formació exquisida sortit de l'Escola de FP dels Salesians allà pels darrers anys seixantes. Un experiment pedagògic de becats, només trenta triats entre més de 200 candidats després de tres dies de proves i tests. Erem a l'ombra acollidora, en aquell indret de la plaça solitària en aquelles hores i gaudint de l'aire fresc i net d'un típic matí de tardor; vam petar la xerrada durant una curta estona. Va explicar-me que era avi de dos nets els quals l'havien demanat si podia fer una paella per a sis persones. Naturalment ell va accedir entusiasta i per aquesta raó tornava de comprar els ingredients per fer una paella clàssica de marisc: arròs bomba, sèpia, calamars, pollastre, pèsols, carxofes, musclos (o cupinyes) i llagostins. El procediment que recomana Ignasi Domènech a la seva popular obra, La teca, publicada per primer cop al 1924 és els següent:

Posi's una paella amb oli quelcom abundant, recremat abans amb all i sofregeixi's bé el pollastre, tallat en sis o vuit trossos; quan estigui ben rosset se li afegeix una regular quantitat de carn de porc trinxada o bé salsitxes, una mica d'all picat; quan el sofregit estigui llest se li afegeix uns tomàquets pelats i trinxats, i afegint-hi al moment les mongetes, els pèsols, carxofes a trossets, musclos, sal pebre, mitja fulla de llorer (que després es treu), després es sofregeix l'arròs, i passat un minut de sofregiment es mulla amb aigua i es safrana una mica pronunciadament. Es fa coure regularment de pressa, procurant que en acabar-se la cocció resulti sec i els grans separats. 

Cristòfol va recollir les bosses del terra, on les havia deixat i encaixant-nos altre cop les mans ens vam acomiadar reprenent cada un el nostre camí.

Per la pujada que em dirigia al supermercat pensava: "Quines casualitats! Fa tres dies va contactar-me un amic de l'adolescència, al que no veig des de fa molts anys, i també va comentar que li agradava preparar paelles alguns diumenges i diades de festa; jo mateix vaig fer ara fa tres setmanes una paella per a dotze comensals i el proper diumenge, 1 d'Octubre (data d'alt contingut simbòlic i emocional), tinc l'encàrrec de fer una per sis". 

 

Fitxa

Autor: Ignasi Domènech

Títol: La teca

Editorial: Manuel Company, editors

Quinzena edició (Barcelona 1990)

Pàgines: 288

 

 

 

 

... -

Ancoratges al passat

 

La meva lectura de capçalera d'aquest estiu ha estat la darrera novel·la que va escriure el premi Nobel de Literatura de 1968 Yasunari Kawabata (1899 - 1872) "Lo bello y lo triste" publicada per primer cop al Japó el 1965. Després, l'autor, només va publicar el recull de contes "Historias de la palma de la mano" en el 1972, el mateix any de la seva mort per suïcidi. 

La trama de la novel·la, dividida en nou capítols, descriu les vivències d'un reconegut novel·lista, Oki Toshio, que en la cinquantena decideix visitar, per cap d'any, la ciutat on s'hi troba la dona Ueno Otoko, que va ser la seva amant de setze anys tot i que ell era un home casat que passava dels trenta i pare d'un fill. La relació adúltera va tenir poca durada i Oki va abandonar la noia embarassada que va tenir el fill prematur, una nena, la qual va morir poc després de néixer sense que la mare arribés a veure-la fet que va provocar l'intent de suïcidi d'Otoko i el seu posterior ingrés en un centre psiquiàtric. Vint anys després la dona s'ha convertit en una prestigiosa pintora i professora d'art que conviu amb una deixeble que tindrà un molt rellevant paper en la vida d'Oki i en la del seu fill que ara és un jove universitari. 

Són també remarcables altres aspectes descrits en la novel·la derivats de la intensa passió amorosa de l'Otoko adolescent i del desenteniment del seu amant. La dona d'Oki s'assabenta en detall de la relació del seu marit amb la noia al transcriure a màquina el manuscrit de la novel·la on l'autor descriu sense amagar detalls d'aquells fets clarament autobiogràfics. També ho coneixeran, després, els lectors que hi donaran una bona acollida a la novel·la sobre la noia de setze anys. De la mateixa manera la història incidirà en l'alumna d'Otoko en la que farà germinar un potent desig de venjar la seva mestra. 

L'estil literari de Kawabata és d'un lirisme intens, manifest en aquesta obra plena  de descripcions preciosistes, on la recerca de la bellesa és tan evident que sovint el text sembla descriure pintures clàssiques japoneses, amb el seus paisatges emboirinats, les formes i textures dels cossos dels amants, les carícies, els temples budistes, les muntanyes i els boscos... Però, el que més intensament percep el lector és la profunditat de les emocions i els sentiments dels personatges. 

"Lo bello y lo triste" és l'obra més impactant que he llegit de Kawabata, autor que coneixia des de la meva joventut en ser premiat amb el Nobel de Literatura l'any 1968 i la immediata publicació en castellà de la novel·la "Una grulla en la taza de té" de 1952, per la popular editorial basada en subscripcions "Circulo de Lectores". Si sou dels que pensen que una de les poques i millors cosses que podem fer amb la nostra vida és gaudir de la bellesa, aquesta novel·la us complaurà. 

Per acabar s'ha de dir que va arribar a fer-se una versió cinematogràfica dirigida per Masahiro Shinoda l'any 1965, per tant tres anys abans de ser-li atorgat el Nobel de Literatura a Kawabata.

 

Fitxa

Autor: Yasunari Kawabata

Títol castellà: Lo bello y lo triste

Traducció: Nélida M. de Machain

Editorial: EMECE (Barcelona 2011)

Pàgines: 224

 

 

 

 

 

... -

El maig florit de l'Ariel

 Pel post del corrent mes de maig podria comentar la recent lectura de l'excel·lent versió catalana editada per Proa de l'Ulisses de James Joyce; o el llibre, la lectura del qual actualment m'ocupa moltes tardes, aquest d'investigació històrica escrit per Carmen Llorca sobre la monarca espanyola del segle XIX Isabel II, Isabel II y su tiempo, en edició del 1973 de Círculo de Lectores, tot i que va ser publicat inicialment a Alcoy per l'editorial Marfil el 1956. 

Però, deixaré les ressenyes bibliogràfiques per una altra ocasió i m'ocuparé del pas accelerat del temps. Han passat quatre anys i el proper diumenge toca eleccions per renovar els càrrecs municipals. Certament la sensació és de constant acceleració dels esdeveniments; potser l'efecte determinat en part per l'edat que hem assolit: veiem el creixement dels infants, com passen a ser adults; l'arribada al climateri de les nebodes que al nostre parer fa quatre dies eren fadrines sortides de l'institut i ara els seus fills fa temps que festegen o s'han independitzat. El fet és que la vida se'ns escola con la sorra entre els dits i cal aprofitar els dies, les hores, ocupant-nos en activitats, d'oci, relaxants, culturals, o productives en qualsevol àmbit que ens permetin apuntar un saldo positiu en el llibre diari de les coses bones del dia. Una excel·lent amiga meva va teixí la sireneta de la imatge que il·lustra aquest post per complaure la seva infantil neboda entusiasta de Disney. Estic segur que el resultat de la feina acabada, més la satisfacció de pensar en l'alegria de la destinatària de la nina de ganxet en rebre per sorpresa la princesa Ariel, tot juntament amb la sensació d'haver aprofitat gaudint les hores ocupades en aquesta activitat serveix, a ben segur, per allunyar l'estrès i els malestars del dia.

Esperem entretant uns bons, o millor dit: justos i merescuts, resultats electorals, progressistes; destinats a la més ampla base de la ciutadania, sense exclusions ni odis al diferent. i que deixi en pura anècdota les brases mal apagades del racisme, la xenofòbia i el feixisme.

 

 

 

...

Aprofitar la vida

Dies enrere vaig anar a cine, al de veritat, al de la gran pantalla i les diverses files de butaques renglerades en pendent. Feia anys que no visitava una autèntica sala de projecció com cal. Els darrers cops van ser amb motiu de la pel·lícula "Tchindas" de temàtica LGTB a la qual vaig dedicar un post al novembre de 2015, i tres mesos després "La juventut", que va ser al febrer de 2016. Ambdues van ser comentades en aquest bloc. 

El tema principal del film "Living" de l'any 2022, dirigit per Oliver Hermanus és prou conegut i bastament tractat per diversos autors. Per exemple em ve a la memòria "Mi vida sin mí" d'Isabel Coixet. El protagonista de la història descrita per Akira Kurosawa a "Ikiru" del 1952, de la qual "Living" és un fidel remake, és diagnosticat d'una malaltia en estat que no pot tractar-se. El pacient afronta la realitat de que li queda poc temps de vida i actua en conseqüència. Els lectors de més edat segur que han viscut situacions similars en l'entorn familiar o social. Personalment ho he viscut diversos cops. He sentir la greu comunicació: "... vinc a dir-te que em queda poc temps de vida". En aquells moments m'he quedat sense paraules. Com en aquell vers de Rafael Alberti, tot i que va ser escrit en un altre context: "Las palabras entonces no sirven, son palabras". 

El film d'Oliver Hermanus situa l'acció en el Londres després de la II GM  mentre que Kurosawa descriu el mateix fet en Tòquio. La composició de les imatges, el format de la pantalla, les taules dels funcionaris plenes de piles de documents, el ritme pausat... són alguns dels elements que agermanen i homenatgen la versió de Kurosawa, alhora inspirada en la novel·la de L. Tolstoi "La mort d'Ivan Ilich. 

La versió d'Oliver Hermanus, com la de Kurosawa, ens ofereix l'oportunitat de fer una intensa reflexió sobre el sentit de la vida i la consciència de la pròpia mort. Seria interessant preguntar-nos què faríem de la resta de la nostra vida si tinguéssim, com els alls, data de caducitat de menys de sis mesos. El film tracta molts altres temes derivats del fet de viure i de conviure. També fa reflexionar sobre la tasca dels funcionaris i tota mena de servidors públics, con ara els polítics. Sens dubte són questions actuals que no podem deslligar de la condició humana.

 

 

Fitxa: 

Títol: "Living" (Viure)

Director: Oliver Hermanus

Guió: Kanzuo Ishiguro.

Durada: 102 minuts

Actors: Bill Nighy, Aimee Lou Wood, Tom Burke, Alex Sharp, Adrian Rawlins

Any: 2022

Països: UK, Japó, Suècia

Gènere: Drama

Música: Emilie Levienaise-Farrouch

 

...

Una història d'extermini

L'autora del llibre, que comento aquí, és una historiadora britànica especialitzada en Història de la Indumentària, concretament en el vestit del darrers dos segles. Ens explica que en l'àmbit de les seves investigacions va topar amb uns fets rellevants que involucraven treballadores de la confecció tèxtil presoneres en els camps d'extermini nazis durant els anys 1940-1945. Un d'ells, potser el més conegut, va ser el complex Auschwitz-Birkenau en territori polonès. Sobre l'alliberament de Polònia veieu el post de novembre passat. 

Adlington relata de forma perfectament ordenada i documentada la barbàrie que van patir els jueus i altres col·lectius: comunistes, gitanos, testimonis de Jehova. Tot conseqüència directa de l'arribada al poder en Alemanya del partit xenòfob i racista dirigit per Adolf Hitler, NSDAP, Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, (Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors). 

En el relat, o millor dit, en l'informe d'investigació periodística, l'autora en presenta més de vint dones, entre elles les germanes Bracha i Katka, en el límit de la resistència humana front l'adversitat i la voluntat d'exterminar-les. Eren, totes elles, presoneres del camp d'extermini que van sobreviure, alguna d'elles mil dies, gràcies a la seva habilitat per cosir vestits per a les dones del dirigents militars i administradors del complex Auschwitz-Birkenau. És un llibre molt recomanable per mantenir viva la memòria d'uns fets tràgics, monstruosos, que ens són relativament pròxims en el temps i l'espai; tot i que no manquen en l'actualitat negacionistes de l'Holocaust ni partits de similar ideologia a la del dictador Adolf Hitler. 

No és una novel·la. El llibre ens descriu les vivències reals que van patir aquelles dones seleccionades per treballar de costureres en un dels múltiples "kommandos" que el gestors d'Auschwitz-Birkenau organitzaven per l'òptima explotació esclavista dels presoners en funció de les seves habilitats i coneixements. Les nombroses notes de l'autora són al final del llibre i ocupen quaranta-quatre pàgines acompanyades d'onze pàgines més de bibliografia. 

 

Fitxa: 

Títol: Les modistes d'Auschwitz

Autora: Lucy Adlington

Traducció: Alba Dedeu

Editorial: Columna

Barcelona. 2022

Pàgines: 470

 

 

 

...

Immersió dins la natura i la literatura

Emilia Pardo Bazán

 

Va ser un regal pels espectadors de La 2, una de les primeres nits de desembre: la biografia de l'escriptora gallega, tot i que va publicar la seva obra en castellà, Emilia Pardo Bazán. Dies més tard, a la mateixa cadena, van emetre els quatre capítols de l'acuradíssima minisèrie Los pazos de Ulloa dirigida per Gonzalo Suárez l'any 1985, coproduida per RTVE i la RAI. El guió va ser del mateix Gonzalo Suárez amb la col·laboració de Manuel Gutiérrez Aragón i Carmen Rico-Godoy a partir de la novel·la homònima del 1886 i de la segona part que l'autora va publicar per separat un any després Madre naturaleza.

Per celebrar el centenari de la publicació de la més important novel·la d'aquesta autora, destacada seguidora del Naturalisme, del que Emile Zola fou màxim representant, la televisió pública espanyola va cercar els 250 milions de pessetes que va ser el cost de realitzar aquesta obra magnífica; resultant la creació de 240 minuts de patrimoni audiovisual. Per interpretar els personatges van triar-se els actors més escaients i de prestigi de l'època: Fernando Rey, Charo López, Omero Antonutti, José Gómez, Victoria Abril, Pastora Vega... i unes perfectes localitzacions a fi de representar l'obra literària el més fidelment possible en la pantalla.

Cito aquesta emissió televisiva per una sorprenent casualitat. Des d'inicis de tardor que estic llegint l'Emilia Pardo Bazán en el e-reader. Sent com soc un gran admirador de Pérez Galdós m'ha interessat relacionar els estils, els temes i els enfocs que ambdós autors fan servir en els seus escrits; i més ara sabent la gran i especial relació personal que els unia.

 

 

...

Coses de cada dia

  Som a la darrera setmana d'abril i encara no he redactat el post que com una mena de repte o compromís en sento obligat a penjar al menys un cop al mes en aquest quadern de bitàcola. He pensat escriure sobre les meves inquietuds del moment, els pensaments i les sensacions d'ara mateix; però, també tinc pendent redactar els records més rellevants del meu passat. Fer una mena de memòries, les d'un jubilat que passa dels setanta algun interès tindran, ni que sigui pels seus descendents més directes.

 Començo. Ara tenim el racó del menjador. el de sortida a la galeria, impregnat de la característica olor de l'adhesiu per a tubs de PVC. El baixant comunitari estava esquerdat en el pis de sobre el nostre i l'assegurança de la comunitat s'ha fet càrrec del seu arranjament. Tot a quedat corregit sense malmetre'ns el sostre. La qual cosa és un motiu de satisfacció.

 Passant a la part dels records començaré per un de dues setmanes enrere. Sortíem d'una de les oficines de l'única entitat bancària que resta oberta en el barri i en el moment d'empenyer la posta vam coincidir amb un veí del pisos de l'altra vorera, un home esvelt, sempre amb capell, de parla amb marcat accent andalús, i que des de fa molts anys vèiem acompanyant la seva dona per la plaça de les glicines, la qual en cadira de rodes era, a més, víctima de l'Alzheimer.

- Com està la seva dona? - Va preguntat la Lluïsa que m'acompanyava.

- !Huy! Ella murió hace cuatro años - Va respondre el veí. -Y a mí ya me queda poco. Tengo noventa y tres.

 Mitja hora després ja érem a casa, un migdia primaveral excel·lent, òptim per avaluar el pas dels dies i dels anys i comprovar com se'ns esmicola la vida. Mentre apropava la copa de cervesa als llavis vaig percebre l'aroma intens del gerani que havia acabat d'endreçar, traient-li les fulles seques i un parell de flors pansides. Un reflex daurat des de dins la copa va fer-me conscient de que em sentia feliç. Fins l'hora de dinar vaig estar-me rellegint un dels "episodios" de Benito Pérez Galdós que tanta llum aboquen sobre l'Espanya del s. XIX i expliquen tant els successos del s. XX com les tensions de l'actualitat, incloent-hi el carlisme, la tradició borbònica, el republicanisme o el paper de les dretes a l'Estat en els darrers dos segles.

 

 

 

...

La bellesa i la tardor de la vida

Ahir vaig posar-me a la tele una nova versió de la novel·la curta de Yasunari Kawabata "La casa de las bellas durmientes", en aquest cas en forma de film amb el so original en llengua anglesa, dirigida per Julia Leigh l'any 2011 amb el títol: "Sleeping Beauty". Kawabata va obtenir el Premi Nobel de Literatura l'any 1968 i la novel·la que ens ocupa l'havia publicat al Japó set anys abans. Són les reflexions d'un home solitari d'edat avançada que per recomanació d'un amic passa les nits en una casa on dorm amb belles noies narcotitzades les quals té prohibit tocar.

Julia Leigh, per contra, en el seu film de debut tracta el tema des del punt de vista de la noia, Lucy, interpretat per Emily Browning, actriu de 21 anys durant el rodatge del film però d'aparença més jove. És una estudiant que per les tenses relacions amb la seva mare i el company d'aquesta mira de guanyar-se la vida amb diverses activitats precàries; finalment troba una estranya feina en una luxosa casa on només ha de fer de sommelier en els sopars d'uns elegants i educats homes que han arribat a la setantena i després dormir narcotitzada Quan desperta li paguen generosament i marxa de la casa sense saber que ha succeït durant el seu estat d'inconsciència narcòtica. L'estètica del film és excel·lent: càmera estàtica, il·luminació preciosista, simetries, decorats japonesos tals com els bonsais o els instruments de preparació del te.

Les adaptacions d'aquesta novel·la de Kawabata han estat nombroses: un cop al teatre, i al menys sis vegades al cinema per diversos directors. Fins i tot tenim una versió literària de G. García Márquez, "Memoria de mis putas tristes".

La pel·lícula de Julia Leigh va ser presentada als Festivals de Cannes i Sitges de 2011 on no va ser gaire ben tractada per la crítica, potser per insensibilitat a la subtilesa de la directora en presentar un afer tan humà, i tant dramàtic, con la constatació de que en arribant a certa edat se'ns acaba la vida i el que cal és gaudir de la bellesa mentre no arriba la parca. El film és una molt afinada reflexió sobre el "memento mori" llatí, presentat de forma excel·lent i descarnada al llarg de poc més de cent minuts.

...

Títol original: Sleeping Beauty

Direcció: Julia Leigh

Any: 2011

País: Austràlia

Gènere: Drama

Guió: Julia Leigh, basat en un text de Yasunari Kawabata

Fotografia: Goeffrey Simpson

Actors: Emily Browning, Rachael Blake, Ewen Leslie, Peter Carrol...

Duració: 101 minuts

...

Desig infantil

Sovint, des d'abans de l'adolescència, en Lluc no deixava de somiar despert en posseir una enorme biblioteca, on gaudir hores i hores submergit entre les obres del més diversos autors. Alguns ja llegits com Stevenson, Defoe, Verne... i d'altres, els quals havien arribat al seu coneixement a través de lectures de la premsa periòdica que el seu pare comprava setmanalment. En una d'aquelles publicacions, "7 Fechas", havia vist un acudit gràfic, una vinyeta on un explorador amb salacot (el típic barret britànic per a les colònies) assegut sobre una pedra a l'ombra d'una acàcia i que mentre encenia la pipa preguntava a un indígena bantú: "Què opines de les novel·les de Kafka?"

La tauleta de nit del pare era la seva biblioteca domèstica, no eren més de quinze exemplars dels quals recorda Lluc un tractat de "Química orgànica" de Carracido; un "Manual del cabo", record del pas per l'exèrcit de postguerra, altres eren manuals d'avicultura o adob de pells; un altre tractava de la producció artificial de cent productes industrials, on s'explicava la forma de fer pedra artificial, vins i licors, marfil a partir de patates i àcid sulfúric i noranta-set productes més. Entre la narrativa havia una extensa novel·la en dos volums de P. N. Krasnoff publicats a Barcelona el 1930, amb el suggerent sotstítol: "Comprender es perdonar". També hi havia un recull de relats curts de Katherin Mansfield, que encara conserva en Lluc, i un gruixut llibre en rústica a dues columnes de lletra menuda d'un autor francès: "Gil Blas de Santillana".

Així, doncs, no es d'estranyar que la passió d'en Lluc fos tenir una immensa biblioteca amb milers de volums amb tot el coneixement científic i tècnic abastable; amb tota la producció literària universal, amb tota la història del pensament, la filosofia i l'art. Naturalment no hi faltarien pas les obres del clàssics des del Ramayana i el Panchatantra fins els enciclopedistes europeus passant per Platò, Homer, Ovidi, Ciceró. Un exemple del seu anhel eren les piles de llibres que s'amuntegaven a cal Grau del carrer Gavatxons, especialment la col·lecció Austral d'Espasa Calpe, el popular llibre del butxaca amb més de mil títols de diverses àrees del coneixement classificades per colors; els quals per a en Lluc tots eren de gran interès.

Actualment en Lluc no voldria posseir una tal biblioteca, difícil de gestionar i on caldrien moltes vides per llegir només una ínfima part del que superés amb escreix els límits mínims de qualitat, rigor i creativitat. El suport en paper ha cedit el lloc al suport informàtic; la lletra i la paraula escrita han canviat de domicili, ara floten en el núvol a l'abast instantani per a tothom en qualsevol pantalla i en qualsevol impressora.

...-

Textos des de la presó

He sortit al terrat i arrepenjat en la barana, entre la tradescantia i la menta, he contemplat la neta i assolellada vorera de la banda de ponent del meu carrer, tranquil en aquestes hores del migdia de poc trànsit. El sol de febrer ens permet gaudir d'un dia lluminós, esplèndid, de manera que sentim com una mena de felicitat. Però, el sentiment de seguida s'enterboleix amb les notícies dels mitjans: Aquesta setmana ha començar el judici als anomenats dirigents del "Procés", dotze catalans que seran jutjats a Madrid encausats per presumptes delictes que poden comportar-los desenes d'anys de presó.

La major part d'ells resten des de fa més d'un any en presó preventiva, a l'espera d'aquest macrojudici iniciat el passat 12 de febrer i que segurament es perllongarà durant mesos. No entro a avaluar l'efecte d'aquesta acció de la justícia contra unes persones que són el nucli central i visible d'un sentiment enormement estès a Catalunya i que al menys un de cada dos catalans consideren un atac al seus drets i a la seva identitat. Sentiment refermat per ressorgiment d'una dreta enyorada del passat franquisme, que ara sembla més viu que mai en els darrers quaranta anys. Tot això fa evident que el solc entre Catalunya i Espanya s'eixampla i profunditza. Caldrà seny i intel·ligència per restablir la convivència. Elements que com l'experiència demostra escassegen en el nostre entorn.

Aprofito aquesta situació per comentar les publicacions dels escrits que dos dels presoners han fet arribar als lectors des de la presó madrilenya d'Estremera. El primer, Escrits de presó, me'l va fer arribar una neboda pel Nadal. És el llibre de Joaquim Forn, Conseller d'Interior del Govern de la Generalitat des de juliol de 2017, i empresonat el 2 de novembre del mateix anys. El llibre és un dietari on Forn relata el dia a dia i la convivència amb els altres presos d'Estremera.

L'altre text és un petit recull de 34 pàgines on l'Oriol Junqueras comunica als seus petits fills, de forma molt pedagògica, els fenòmens de la natura i l'evolució històrica dels humans. L'ha publicat i distribuït de forma gratuïta "som-sàpiens publicacions" sota el títol Estimats Lluc i Joana.

Títol: Escrits de presó

Autor: Joaquim Forn

Edició: Enciclopèdia

Barcelona 2018

Pàgines 331

Títol: Estimats Lluc i Joana (Contes des de la presó)

Autor: Oriol Junqueras

Edició: som-sàpiens publicacions

Barcelona: 2018

Pàgines: 34

...

Una breu història dels Sàpiens

Avui comento un èxit editorial d'abast sorprenent: "Sàpiens", el llibre de Yuval Noah Harari, vuit milions d'exemplars venuts al mòn des de 2014. És la primera part d'una trilogia que aquest professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, doctor en Història a Oxford i nascut al 1976, ha publicat amb l'afany de fer una immensa i global historia del gènere humà; o, potser de forma  més específica caldria dir que és una Història del Món on els humans Sàpiens han arribat a ser els elements més influents en l'evolució de la totalitat de les formes de vida actuals i futures del planeta Terra.

Per diversos mitjans, tals com l'aplicació d'innovacions i tècniques revolucionaries (com la revolució cognitiva, per exemple) els Sàpiens, ens explica Harari, han assolit el domini del planeta, que no vol dir el control. El llibre és una monumental Història de la Humanitat des de més de cent mil anys enrere. Tot amb una perspectiva rigorosa, acadèmica i tècnica; però, alhora molt entenedora. L'autor va prenent recursos i discursos de les més variades disciplines de les ciències socials, incloent-hi per descomptat les  més humanistes com la psicologia i l'antropologia per elaborar una "Breu Història de la Humanitat" com diu al sotstítol. Singularment important, diu, és la creació del llenguatge i dels mites per cohesionar les societats on els individus confien en els altres i comparteixen creences en entitats fictícies, així van néixer les religions, les ideologies i el diner.

Tal com diu la periodista Èvelyne Pieiller en el seu article de gener de 2019 en "Le Monde Diplomatique" citant a Thomas Mahler  (Le Point, París, 20 setembre, 2018) per diversos autors Harari actualment "és el pensador més important del mòn". Això no significa que el bonic i fantàstic muntage així com les conclusions de Harari siguin la descripció de la realitat, per molt innovador, brillant i ben estructurat que ens la presenti en el seu estudi.

Sens dubte, malgrat els aspectes discutibles, és un llibre molt important que haurà de ser inclòs en el ranquing dels més influents dintre de la Historia del Pensament i les Ciències, fent costat a El Capital de Marx i L'origen de les espècies de Darwin. Però, que amb tota seguretat, com aquells, serà superat per futures aportacions de la ciència i la tecnologia.

Títol: Sàpiens

Autor: Yuval Noah Harari

Edicions 62

Barcelona 2014

Pàgines 608

...

Llum i foscor

Vuit anys abans que Thomas Mann publiqués "La muntanya màgica", al 1924, la seva monumental novel·la sobre la condició humana ambientada en un balneari dels Alps, Natsume Soseki moria deixant inacabada "Luz y oscuridad" on part de la trama succeeix també en l'entorn d'un balneari per a recuperació de convalescents de diverses malalties.

Els nombrosos però breus capítols de "Luz y oscuridad", publicats inicialment en una revista periòdica, tracten sobre la conciencia profunda, interna i molt íntima del protagonista, un home de trenta anys, oficinista, casat recentment amb una noia de vint-i-quatre. Per assolir el nivell social que volen aparentar, sobre tot la jove esposa, no tenen prou amb el minso sou d'oficinista i han de complementar els ingressos domèstics amb les aportacions de altres familiars. A més de la malaltia són molts els aspectes de la vida quotidiana que planteja neguits al protagonista, potser el primer i de més transcendència és la manca de confiança amb la seva esposa i els dubtes sobre on són els límits de la comunicació amb ella.

Una novel·la inconclusa, i per tant obra oberta on el lector està obligat a elaborar hipòtesis sobre els capítols no escrits en una mena de joc estimulant i constructiu que a poc que sentiu curiositat per la complexitat de les relacions humanes no us deixarà indiferents.

Títol castellà: Luz y oscuridad

Autor: Natsume Soseki

Editorial: Impedimenta, Madrid, 2013

Traducció: Yoko Ogihara  i Fernando Cordobés

Postfaci: Kenzaburo Oe

Pàgines: 441

...-

Altres sensibilitats

He llegit successivament, en format digital, tres novel·les de l'escriptora japonesa Banana Yoshimoto: "N.P.", "Kitchen" i "El lago". Nascuda a Tokio al 1964 és filla d'un influent filòsof dels anys seixantes i germana d'una popular dibuixant de manga; la seva obra ha rebut el qualificatiu de superficial i comercial per part de determinats crítics però té un gran nombre d'entusiastes seguidors que al Japó han fet que algunes de les seves obres arribin a ultrapassar la seixantena d'edicions.

Jo he trobat un regust diferent del tipus de literatura que havia llegit fins ara. La narració directa del personatge principal fa un efecte de confessió a cau d'orella, amb plenitud de confiança, on descriu a la perfecció les subtileses de la convivència i de les relacions personals i familiars; arribant a nivells de profunditat i claredat de vertigen. Les mínimes pinzellades màgiques, de fantasia onírica, que amaneixen en petites proporcions els seus relats no fan més que ressaltar la crua realitat de l'existència en un món on cal esforç i voluntat per a realitzar-se i ser feliç.

...-

Amor a contracorrent

La fortuna ens ha fet gaudir aquest dies d'una pel·lícula escepcional, Carol, que ens mostra de forma bellíssima i fidel les estremidores experiències de la novel·la inicialment publicada per Patricia Highsmith l'any 1952. Tant el director, Todd Haynes, com els seus col·laboradors i actors han fet del film una preciosa obra d'art, perfectament ambientada en els Estats Units de mitjans segle passat.

L'autora de la novel·la va fer una narració amb la precisió del mestre artesà de les dificultats d'anar contra les convencions del món masclista i patriarcal que encara lamentablement domina els sistemes socials actuals. El pensament protobíblic del càstig a la llibertat sexual encara avui es manifesta en la barbàrie taliban i ultra religiosa que llegim tots els dies en els mitjans; i també hi és present, de forma més subtil però contundent, en les preteses societats avançades occidentals. No cal recordar els actes d'homofòbia i els de violència domèstica contra les dones que impregnen els telenotícies. És evident que un substrat ferm i potent de patriarcat masclista alimenta aquestes actituds repressores de la llibertat individual encara avui dia.

La novel·la de Highsmith, i el film de Haynes, mostren de forma exquisida la lluita de dues dones contra el corrent dominat que fica pals a les rodes dels seus sentiments sincers, humans, honestos i sublims.

***

Títol del film:  Carol

Direcció: Todd Haynes

Actors: Cate Blanchett, Rooney Mara...

País: EUA

Any: 2015

Durada: 118 min.

Títol de la novel·la:  The price of salt (Publicada inicialment sota el pseudònim Claire Morgan el 1952)

Títol original: Carol

Autora: Patricia Highsmith

Tarducció: Isabel Nuñez y José Aguirre

Editorial: Anagrama. (Col. Panorama de narrativas, 226)

Barcelona

Any: 2016

Pàgines: 325

...-

No és el meu Sherlock

Ahir, després de "El Intermedio", la Sexta va emetre la pel·lícula del 2011 "Sherlock Holmes: Juego de sombras". La meva intenció era llegir una divertida i àcida novel·la de Tom Sharp, que haig de retornar a la BD2 d'aquí a tres setmanes, però un cop d'ull a la llista d'actors em va fet canviar d'opinió i vaig quedar-me davant la pantalla fins tres quarts d'una de la matinada.

L'actor que interpreta a Sherlock (Robert Downey Jr.) és el que menys he seguit i per tant el que menys interès m'ocupava; en canvi m'entusiasmava la idea de tornar a gaudir de l'actuació de Stephen Fry fent aquí de germà de Sherlock, sens dubte un mític actor després de la commovedora "Els amics de Peter" o la reivindicativa "V de Vendetta". Què puc dir del Dr. Watson (Jude Law) actor que rau a la llista personal dels brillants actors britànics a partir del dia que vaig fascinar-me amb "Closer", veient-lo fent de contrapunt a Natalie Portman. Però, l'interès principal estava en la gitana Simza, interpretada per l'actriu sueca de pare extremeny Noomi Rapace, molt popular arran de la trilogia cinematogràfica "Millennium" (versió sueca) on interpretava la protagonista principal: Lisbeth Salander.

Les meves expectatives van ser frustrades, m'esperava una filigrana de guió on la recerca i la lògica matemàtica de qui percep la realitat molt més enllà de les aparences segueix i desfà els paranys del crim i on finalment triomfa el bé sobre el mal, la justícia sobre la injusta i crua realitat. No va ser així, vaig topar-me amb un film per espectadors poc exigents, d'acció trepidant, amb fugides a dojo, saltirons inversemblants, corredisses, cops de puny, verins, pistoles, fusells i canons. Tot bastit sobre la molt tènue mussolina, això sí de seda, que és la correcta recreació del Londres del segle XIX, amb el mercat inicial i la gran quantitat de figurants vestits d'època.

Es clar que els productors, en aquest cas Warner Bros., pensen en primer lloc en l'aspecte comercial del film que aboquen a les pantalles deixant per altres creadors les consideracions artístiques, literàries, de caire més humanista, filosòfic, de pensament crític; o per aquells creadors honestos que pensen vendre un producte on els actors despleguin el seu potencial interpretatiu més enllà de les emocions adrenalíniques dels primers caçadors recol·lectors.

Títol original: Sherlock Holmes: A Game of Shadows

Direcció: Guy Ritchie

Actors: Robert Downey Jr, Jude Law, Jared Harris, Stephen Fry, Noomi Rapace...

País: EUA

Durada: 129 min.

...-

El rossinyol i la justícia

La primera lectura d'aquest estiu ha estat la novel·la "Matar un rossinyol" de Nelle Harper Lee, premi Pulitzer del 1960 i duta al cinema per Robert Mulligan al 1962, film trioscaritzat com no podia deixar de ser-ho.

Harper Lee està d'actualitat als mitjans per la seqüela que sortirà a la llum un d'aquest dies de la seva primera i, fins ara, única obra. He llegit que l'anciana autora viu en una residència en la més absoluta austeritat. L'assumpte portarà cua.

Retornant a la novel·la que ens ocupa, s'ha de dir que és un relat descrit en primera persona per la Scout, la filla de vuit anys de l'advocat Atticus Finch, (finch és en anglés: pinsà) que s'ha d'encarregar de la defensa d'un home negre acusat de violació d'una noia blanca en un poble del Sud profund dels EUA en els anys trentes. La novel·la te molt d'autobiografia. Un dels amics de Scout i del seu germà gran, Jem, és Dill un noi de petita complexió i d'imaginació frondosa que realment era el que després seria el famós Truman Capote.

Com totes les obres d'art de vàlua, l'obra de Harper Lee té moltes lectures, d'una banda es descriu la vida en els anys posteriors a la depressió dels 29 en els pobles i ciutats agrícoles dels estats "confederats": Alabama, Mississipi, Georgia... Per altra banda s'analitza el conflicte personal entre el que ens convé, el que ens beneficia a nosaltres i als nostres i el que moralment cal fer encara que impliqui perjudicis i complicacions per a nosaltres i els nostres més estimats. El vicis i les virtuts dels humans són exposades al judici del lector en diverses circumstàncies, ressaltant la estúpida irracionalitat davant dels prejudicis racials, tot escrit de forma commovedora d'extraordinària sensibilitat i bellesa.

No podem deixar de citar un dels personatges clau, paradigma de generositat i senzillesa, representat per Boo, l'estrany, solitari i aïllat veí Albert Ridley; interpretat en el film de forma magistral per l'actor Robert Duvall; us aviso que pot arribar a emocionar-vos fins les llàgrimes.

Felicitem-nos, doncs, per haver viscut en el mateix món que han viscut persones com Harper Lee, i d'haver gaudit de la seva creació literaria rematada per la història cinematogràfica de Mulligan.

Fitxa:

Títol castellà: Matar un Ruiseñor

Títol original: To kill a mockingbird

Autora: Harper Lee

Editorial: Planeta Bruguera

Any: 1984, Barcelona.

Pâgines: 314

...-