Ascens de la ineptitud

    Sembla que s'ha revifat l'antiga polèmica sobre els nivells de coneixements acadèmics i de matèries que han d'assolir els alumnes per estar preparats per desenvolupar-se en el món que els pertocarà viure en l'etapa adulta.

   La darrere notícia és que l'objectiu serà formar persones amb un suficient grau de "maduresa" i minvant l'exigència d'acumulació de dades i d'habilitats memorístiques. Això pot conduir a crear una societat d'incultes, gent que sap llegir i escriure, però que no entén un senzill article periodístic, ni un text de Pérez Galdós, ni molt menys que siguin capaços de redactar un text amb cap i peus que segueixi la normativa. Són els ignorants funcionals, que ja n'hi han.

   En determinats medis de gran audiència veiem convidats personatges opinadors i tertulians que no s'avergonyeixen de mostrar la seva ignorància, i fins i tot fan ostentació de ser-ho. He conegut estudiants, n'hi ha de molt coneguts entre la classe política, que passen cursos i obtenen títols no pels les seves aptituds en les matèries d'estudi sinó per les seves habilitats en fer trampes i ser amics de tramposos.

   La realitat és que en camps de l'alta tecnologia, en la ciència i en totes aquelles activitats en les que cal tenir el màxim nivell d'eficiència els professionals son triats pel seus mèrits legítims. Ningú triarà per dirigir la NASA un trampós que hagi copiat el seu projecte de final de carrera. Encara que per dirigir una Comunitat Autònoma... No sé, no sé!

   No tots els que guien cotxes han de saber quin és el parell de gir del motor del seu Tesla a 2988 RPM; ni què dimonis és un parell de gir. Però, tots els que tenim ventiladors hem de saber que l'efecte refrigerant de l'aire en moviment arran de la nostra pell és un fenomen físic, degut bàsicament a l'evaporació de l'aigua que transpirem, que al passar de líquid a vapor arrossega energia tèrmica i ens causa sensació de frescor. És el mateix fenomen del congeladors i aparells d'aire condicionat; també en aquests aparells un líquid s'evapora dins d'un serpentí i pren energia tèrmica de l'entorn. Per tant, si deixeu un aparell d'aire condicionat funcionant dins un espai tancat, i prou ben aïllat, refredarà tot l'espai inclosos mobiliari, parets, el sostre i els terra. Ara bé, si deixeu un ventilador funcionant en un espai tancat mentre no hi sou, a més de no refrigerar l'ambient per manca de líquid evaporable, en realitat elevareu la temperatura de a sala per la generació de la calor produïda pel motor de l'aparell i la, potser mínima però real, elevació de la temperatura del aire per l'agitació de les seves molècules juntament amb la calor produïda pel seu fregament contra les pales del ventilador.

  Per tant és absurd, contraproduent i costa diners deixar els ventiladors engegats quan no hi som al davant.

 

 

...

Castigar i educar

Els anys de la meva infantesa, els de l'etapa entre els cinc i els dotze, van transcórrer a l'entorn del torrent de les Aimerigues, una de les nombroses rieres que drenen el ventall al·luvial sobre el que s'assenta Terrassa. En aquells anys aquell paratge formava part del perifèric barri de la Maurina. Majoritàriament era format de cases d'autoconstrucció que llindaven amb camps d'oliveres, ametllers i vinyes. Just davant la casa dels meus pares, a l'altre banda del solc del torrent per on sempre baixava aigua, hi havien diverses terrasses extenses, separades per canyisars, on el pagès i amo d'aquelles terres plantava blat, blat de moro i altres farratges per les vaques de la seva explotació ramadera.

L'escola del que ara anomenem "primària", era just davant la botiga on el pagès havia establert una lleteria per tal de rentabilitzar el producte de tot plegat. El propi edifici de l'escola era un antic laboratori de perfumeria que el pagès tenia arrendat a un clan familiar de mestres d'origen almeriense que gestionaven el "Colegio Academia Palenzuela" on els alumnes més afortunats sortien amb el diploma de "Comercio" apte per fer de meritori en llocs con ara el "Banco Hispano Americano", s'ha de dir que prèvia signatura de tres avalistes reconeguts.

Als mesos de primavera de camí a l'escola, poc més de mig quilòmetre, havíem de travessar una passarel·la de ciment sobre el cabal de la riera, o saltàvem de pedra en pedra, per tal d'evitar mullar-nos les sabates en les aigües cristal·lines; o, embrutar-nos-les de les fastigoses aigües negres de l'estiu vibratns de cap-grossos bellugant-se en aquella mena de sopa de quitrà pudent.

No oblidaré mai l'agradable sensació pels meus sentits dels matins a tres quarts de nou en el camí de l'escola: camps gebrats a l'hivern, onejants mars de verdor pentinada per la brisa al maig, daurades espigues al juny i blanques extensions de neu al desembre.

Un dia, hauria de ser al maig, amb els nens veïns vam jugar a córrer entre els sembrat de blat espigat, però encara verd. No podeu imaginar com ens ho vam passar d'allò més bé. Pel que sembla a l'amo no va fer-li molta gràcia i va fer arribar la seva queixa personalment als nostres pares. El meu em va renyar molt seriosament, escridassant-me però sense arribar a la violència física, ignorant la meva defensa de que jo no havia estat en aquella trepitjada del blat verd. Pel que vaig deduir el meu pare va preguntar, posteriorment, els nens del carrer els quals van dir-li que en aquell dia de malifetes jo no hi era. No ho sé, potser va ser sol·lidaritat entre camarades. Això, va despertar l'empenediment del pare que molts anys després va confessar-me que estava dolgut per haver-me escridassat injustament per aquell fet.

Potser el dia exacte dels fets que va denunciar el pagès jo no hi vaig ser, però en altres ocasions sí vaig trepitjar el blat. ¿Era mereixedor de l'esbroncada paterna? Segur que si, i va ser efectiva, per que des d'aquell dia vaig analitzar amb més profunditat les conseqüències de les meves accions.

...

La vida segueix

S'ens ha mort amb 81 anys en Ramon un bon amic, enginyer tècnic, innat bon aconsellador, pedagog, altruista d'allò més, treballador, crític amb qui calia, defensor de la llengua; mai no va perdre l'afany per aprendre ni la voluntat de servir el proïsme. Fins els darrers mesos de la seva vida no va deixar d'ocupar-se de les seves tasques de voluntariat: atenent discapacitats o dedicant les hores que calguessin a fer de lector, o de parella lingüística d'alumnes de català. Lloables activitats que feia amb discreció com defugint de l'aplaudiment i sense cercar el reconeixement social.

El vaig conèixer a la mítica AEG de Terrassa als anys seixantes i primers setantes, on treballava vuit hores al dia en el departament de Métodos de la branca dedicada a la construcció de Trafos; després de la feina a la fàbrica, sense temps per dinar, exercia de professor a l'Escola Industrial i a les Escoles Pies. En aquella empresa havia trobat la seva parella i mare dels seus tres excel·lents fills; i escric excel·lents per que ho són, i no pas per atzar ni per generació espontània, sinó per la recta i ferma educació rebuda en l'àmbit familiar.

En un acte més de col·laboració amb el proïsme va comprar una finca, camí de Rellinars, a un empresari apurat pels deutes. Indret en el qual hem passat hores inoblidables envoltats de la seves atencions, de natura, bosc i vistes a Montserrat. Entre pins i alzines té una singular cabana de fusta, dissenyada i construïda per un fabricant de iots. La caseta està situada en una plana a la part alta de la solana que constitueix la pròpia finca; al Nord hi té una placeta enrajolada formant la Rosa dels Vents i allà on indica la punta Nord, a llindar amb la finca veïna, hi ha una font que alimenta una bassa amb papirs i carpes de colors. Oposada a la bassa, vora la cabana, hi ha una plataforma de planta rectangular elevada per dos esglaons i d'uns quaranta metes quadrats de superfície baranada al Sud i a Ponent que ens facilita la vista diàfana de la solana que davalla fins les urbanitzacions de la part baixa i el centre del poble, i més enllà on es formen els meandres del Llobregat al voltant de Monistrol fins Castellbell i el Vilar; més lluny s'eleven els penya-segats del massís de Montserrat.

La malaltia, un càncer hepàtic de sobtada evolució ens ha deixat sense la companyia d'en Ramon però no ens ha pres el seu grat record, ni els seus ensenyaments ni la seva exemplar actitud davant la vida. Una mostra del seu tarannà la tenim en el comentari que em va fer una ocasió que parlàvem de les persones, com ara alguns jubilats, que s'avorreixen tots els dies per que no tenen res a fer a la vida. Ell deia, entre rialles: Doncs, si no saben que fer amb la vida que es morin!

...-

Magnòlies

Ahir al migdia vam acompanyar l'anciana iaia de Norberta Rius (la cosina "Berta" de qui en un altre post us feré cinc cèntim) a la rutinària visita  trimestral amb el reumatòleg de "Consultes Externes".

Per ser el primer dia d'estiu la calor i la radiació solar era excessiva, tot i que una brisa de Mestral feia agradable l'estada en un dels bancs a la vorera de Llevant, sota l'ombra dels frondosos plataners, del carrer anomenat "Rambla de Sant Nebridi". Sent dilluns no ens estranyava que sovint passessin per davant nostre, carregats amb la compra on sovintejaven les barres de pa, els clients d'un conegut i proper supermercat que te sortida a dos carrers un d'ells el de Miquel Vives, el qual creua perpendicularment la Rambla de Sant Nebridi al Nord nostre, just a la dreta.

Des d'on seiem, esperant que la iaia surti de la consulta mèdica, gaudim d'un subtil i agradable perfum que de seguida descobrim provenint de les magnòlies que decoren la vorera de Ponent. Des del nostre banc contemplem gran part de l'Auditori Municipal; més aprop nostre, fent cantonada entre Miquel Vives i Rambla de Sant Nebridi hi ha un edifici dedicat a residència d'estudiants i més al Sud, separat per una ampla zona d'aparcament de la UPC, tenim el modern edifici del Grup de Biotecnologia Molecular i Industrial, tal com mostra la foto. Qui havia d'imaginar-se que les noucentistes instal·lacions tèxtils de "Pepito Sala" esdevindrien un espai destinat a la Cultura, la Ciència i la Tecnologia més capdavanteres.

...-

La roda de la Fortuna

Ahir, al capvespre, retornàvem de casa la Rosario per la ruta habitual: la riba dreta de l'Avda. del Vallès en direcció Sud fins el carrer de Santa Marta on després de recorre'l uns vint metres vam girar a l'esquerra accedint a l'últim tram del carrer Sant Damià, el qual ens permet entrar a la carretera de Montcada, la mítica i tan transitada "N-150". Doncs, quan justament havíem recorregut la meitat del nostre tram de Sant Damià un Bus provinent del pont de la carretera de Montcada sobre la Riera de les Arenes hi accedia de cara a nosaltres; vaig frenar fins aturar del tot el meu vehicle perquè el meu carril l'ocupava un utilitari blanc amb el llums de parada d'emergència. Mentre el bus s'apropava a nosaltres per carril contrari un nen de poc més de dos anys va aparèixer per entre un cotxe aparcat correctament i el que ens barrava el pas, que presumptament era del seu pare. L'escena estava perfectament il·luminada pel nostres fars, un nen amb un hipopòtam de peluix amb la intenció inqüestionable de traspassar el carrer des de darrere el cotxe del seu pare fins l'altre vorera on altres familiars atreien el seu interès. Vam veure la inevitable intersecció del cos del nen amb la massa del bus que s'apropava a baixa velocitat, vaig prémer el clàxon i el bus va aturar-se amb la mínima brusquedat, el nen va traspassar el carrer il·luminat pels meus fars i els del bus, aliè a que havia salvat la vida en un instant gràcies a l'habilitat del conductor del bus de la línia 3 davant la indiferència dels seus progenitors.

És un cas que podem definir d'anti-serendípia; o, és un veritable cúmul de casualitats amb final feliç. Quan el nen repassi la seva vida haurà de constatar que després del crepuscle del dia 8 de febrer de 2015 va estar a menys d'un segon de morir xafat per les rodes del bus de la lìnia 3 amb la col·laboració imprescindible de la desídia dels seus pares que el van deixar en mans de la voluble roda de la fortuna.

...-

Cada cosa al seu lloc

Dimarts passat, tot esperant que el tècnic de radiologia pugés el fitxer digital de la radiografia de l'espatlla de l'Elisabet a la xarxa interna de l'Hospital vam trobar-nos Peter Winters, un vell col·lega de Ca l'Agut, la que havia estat gran fàbrica d'equips elèctrics per protecció i control per a tota mena d'aplicacions industrials. A l'home li manquen un parell d'anys per tenir dret a la jubilació; afortunadament té feina, fa de tècnic sanitari d'aquells que es passen tot el dia fent quilómetres, voltant per ciutats i autopistes dins d'una ambulància vestit amb armilles fosforescents.

En Peter va expressar la seva sorpresa, i alegria, de veure'ns asseguts en cadires arrepenjades a les cantonades d'un encreuament de passadissos del soterrani d'urgències traumatològiques. Va comentar-nos que acabava de deixar un nen d'un any y mig anomenat Gerard al metge de guardia per a que li suturessin les ferides del nas que l'havia fet el Yorkshire Terrier de tres anys: la veritable nineta dels ulls de sa mare. L'accident, o potser hauríem de dir l'atac, va passar quan el nen, al descuit dels seus pares, va apropar-se al plat del quisso amb intenció de tastar aquell apetitós pinso, el gos responent mecànicament a l'instin va girar el morret i va mossegar amb fúria i esmolades dents el nas de la criatura. Mentre el pare trucava al 112, la mare renyia i escridassava el nen dient-li: "Gerard, tu tens la culpa! Qui et mana molestar al Trisqui mentre menja? Ets molt dolent, Gerard!".

Direu que aquesta història és exagerada; però, el meu amic Peter us la pot confirmar com un clar exemple de trastocament de prioritats i manca de responsabilitat.

...-

La veritat alliberadora

 

Aquesta novel·la primerenca de Shimazaki Tôson, editada amb èxit extraordinari a Tokio l'any 1906, està considerada el pal de paller de la moderna literatura japonesa. Es una obra reivindicativa, trencadora dels prejudicis que són pedres a les rodes del progrés vers la llibertat i la veritable emancipació dels éssers humans.

 

La denúncia social en El precepto roto treu a la llum; de la forma més bella, emotiva, poètica i plena de sensibilitat; les nafres i el vicis de tots els estaments socials, polítics amorals, funcionaris corruptes, corporativisme egoista, enveges, falsedats, xafarderies interessades. Contra aquesta fosca realitat contrasta la llum del valors socials que omplen aquesta novel·la: la solidaritat, la tolerància, el respecte, l'afecte sincer i desinteressat, l'altruisme, l'esforç personal per superar-se.

 

El protagonista, Ushimatsu Segawa, un jove mestre de secundària haurà de lluitar contra el precepte imposat pel seu pare: "No ho diguis a ningú"; cedint finalment a l'impuls per alliberar-se d'aquest precepte autoafirmant-se en la seva veritable identitat.

 

El precepto roto és una lectura imprescindible per a comprendre l'adaptació de la societat japonesa al món occidental; i la lloable tasca realitzada pels autors com Tôson per superar els aspectes medievals que en nom de la tradició llastaven amb terribles injustícies al seus propis ciutadans. La novel·la deixa clar, un cop més, aquella dita en què tant confio: La veritat és alliberadora.

 

 

Autor: Shimazaki Tôson

Títol original: "Hakai"

Títol en castellà: El precepto roto

Traducció: Montse Watkins

Editorial: Satori, (Gijón, 2011)

Col·lecció: "Maestros de la Literatura Japonesa", nº 6

Pàgines: 358 

 

...-

Feina ben feta

 

Estem a finals de juny, data d'avaluacions, selectivitats, presentacions i exposicions dels treballs on esforçats estudiants i aplicats aprenents en tota mena de ciències, arts i oficis demostren el que al llarg del curs han après incorporant-lo al patrimoni d'habilitats i aptituds personals.

Ens alegra molt contemplar aquesta demostració d'esforç, culminació d'una allau d'hores de feina que no només enriqueix aquells esforçats estudiants sinó al conjunt de la societat que és la beneficiària final del capital humà de cada un dels seus membres.

La imatge triada per acompanyar aquesta entrada correspon a un laboriós disseny (aparentment simple) presentat al saló de la moda de París d'enguany per la firma Dior. Des del primer croquis sobre paper fins la desfilada oficial el vestit d'alta costura ha esmerçat més de 200 hores dels treballadors més qualificats en cada una de les seves especialitats, sense comptar el treball de realitzar els teixits, els brodats a mà i tantes puntades realitzades amb la precisió i el bon gust del millor joier.


...-

La vàlua del vestit

 

El passat cap de setmana, amb motiu de Dia Internacional dels Museus (18.05.2013), vam visitar el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa. En poc més de 30 minuts una empleada del museu ens va presentar de forma clara i pedagògica una part del fons de roba masculina del s. XVIII: mitges, casaques, jupes... Primer ens va mostrar, al reduït grup que hi érem presents en una saleta climatitzada i amb humitat constant, unes mitges d'home blaves amb ornamentació de fil metàl·lic daurat, són les mateixes que porten actualment els toreros; tot sigui dit: polèmic i vergonyós anacronisme del segle XVIII present en el món hispànic del s. XXI; després va mostrar-nos els precursors dels pantalons, armilles i jaquetes actuals. En obrir els calaixos van aparèixer calçons, jupes i casaques d'uns 300 anys d'antiguitat; fets amb seda, llana i les parts més amagades, folres i esquenes d'armilles, amb lli o cotó.

 

Mareja pensar en les hores i hores de puntades que les brodadores van dedicar a fer aquestes peces de vestir, dels dies, i potser nits, de feina de les cosidores manuals, dels teixidors, dels elaboradors i assaonadors de les fibres... Amb raó els vestits d'aquesta mena eren un valuós patrimoni familiar que s'inventariava passant de pares a fills; fet que ens va recordar la situació dels actuals treballadors tèxtils i de confecció en el món globalitzat que permet una indústria fregant l'immoralitat, com la de Bangladesh.

 

Va ser una visita molt ben aprofitada, un contacte amb la Història viva, una plaer pels sentits, una immersió en el coneixement del passat que explica i ens fa entendre millor el present.

 

Foto: Detall de la butxaca d'una de les casaques que ens va mostrar la guia del museu.

 

 

...-

 

Legisladors contra electors

Fent zapping, ahir mentre esperava l'hora d'anar a dormir, vaig topar-me amb un vell capítol de la sèrie d'animació Els Simpsons. Era aquell on la professora de Bart, Edna Krabappel, acaba essent acomiadada de l'escola on imparteix classes de primària per culpa de les trapelleries de Bart, i els seus col·legues, que fiquen alcohol en el "termo" de la professora; ella assoleix una conducta impròpia resultat de la ingestió etílica. Conscient de l'imprevist i lamentable resultat de la seva acció Bart visita penedit la professora a casa seva, allà la veu sota els efectes depriments de l'atur: abandonament físic, desordre, brutícia, plats bruts apilats, gots a l'aigüera, burilles; tot el dia, i tots els dies, amb el mateix batí tacat, seguda al sofà fumant cigarretes i veient una sobredosi d'estúpides sèries a la TV... Potser han passat més de quinze anys des de que van dibuixar aquest capítol, però és molt actual.

 

Segur que moltes persones de tot l'Estat comprenen i pateixen la situació viscuda per l'Edna Krabappel; i encara amb més dramatisme si tenim en compte que sovint la pèrdua del lloc de treball condueix a la pèrdua d'ingressos familiars i de retruc a la impossibilitat de pagar les quotes de la hipoteca que carrega la casa on viuen. Ahir el Congrés dels Diputats de Madrid va admetre a tràmit, a contra cor (s'ha de dir) del partit majoritari, la ILP presentada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, recolzada per més de 1,4 milions de signatures on contempla la "dació en pagament" per alleugerar l'angoixa de moltes famílies que en casos extrems ara són induïdes clarament al suïcidi abans de ser desnonats. Vivim temps de canvi, sens dubte.

 

 

 

...-

Les forces destructives

La nostra amiga capverdiana Landa va estar entre nosaltres ara fa un parell d'anys, llavors vam acompanyar-la pels indrets més representatius de Terrassa; una tarda va ser el Castell de Vallpradís, i allà va comentar-nos que gran part del patrimoni artístic i arquitectònic històric de l'arxipèlag de Cap Verd va ser destruït per les forces independentistes després d'arribar al poder en el 1975. "Una pena", va dir ella contemplant les obres exposades al castell-cartoixa de Terrassa.

 

En altre context aquesta conducta destructiva també ens l'explicava, al llindar de les llàgrimes, una mestra de primària; un dia quan el nens de tercer van exposar en el pati la seves construccions en paper i cartó, fruit del treball d'una setmana entorn al centre d'interès corresponent, al sortir els nens de cursos superiors en formació del gerres devastadors van trinxar a puntades de peu en deu segons el treball dels esglaiats nens de tercer.

 

El mateix passa avui entre els integristes maliencs de Tombuctú, cremadors de biblioteques mil·lenàries; tal com va succeir entre els afganesos que varen destruir els palau Darul Aman a quinze quilòmetres de Kabul com mostren les fotos que acompanyen aquest post.

 

Aquest impuls destructiu, característic de les hordes incultes, d'on surt? Potser d'un factor primitiu del cervell humà, es a dir d'un impuls prehumà, infantil? Pel que sembla a l'espècie humana encara ens falta molt per arribar a la plena civilització.


...-

Rómulo Pinyol

Ahir al matí, passejant per l'assolellat parc que transcorre paral·lel al sud del carrer d'Icària, vaig topar-me amb un inesperat monument, un monòlit que honora l'insigne sacerdot salesià fundador del centre educatiu i de formació professional aixecat en la confluència dels barris egarecs de "El torrent de la Maurina", "Las islas perdidas" i "La Cogullada". La casa salesiana i la parròquia va ser fundada al 1957 en terrenys perifèrics de la ciutat sota la direcció del pare "Don Rómulo", del qual enguany serà el centenari del seu naixement. 

 

Vaig conèixer personalment a don Rómulo al setembre de 1965, quan els pactes gremials de les grans indústries metal·lúrgiques locals (AEG, Agut, Closa...) atenent a les necessitats d'operaris "oficials" ben formats conjuntament amb el tarannà educatiu salesià van confluir en un potent impuls dedicat a la formació de quaranta adolescents per curs. En el primer d'aquell cursos, el de 1965-66, l'AEG de Terrassa, la més important de les tres, va "externalitzar" (com diríem en vocabulari d'ara) el seu centre de formació professional enviant, alumnes, màquines, eines, bancs d'ajustador, llimes, peus de rei, palmers i perfils de ferro a la novíssima seu de l'Escola d'Oficialia Industrial Salesiana del carrer Maria Auxiliadora; constituint un nou centre de F.P. en competència directa amb la tradicional (i única oficial) Escola Industrial de Terrassa del carrer Colom. Vaig ser un dels afortunats seleccionats per gaudir d'una beca de tres anys. Esperant que accedir a l'escola d'aprenents de l'AEG vaig trobar-me sobtadament en una escola de capellans. Jo, un ferm no creient des que vaig ser conscient de les moltes contradiccions que suraven en el pensament religiós, això poc després de fer la primera comunió.

Però, les 192 pesetes setmanals i sobre tot la seguretat d'entrar a treballar a la fábrica un cop superats amb èxit els tres cursos va compensar-me d'assitir a primera hora del matí a missa de dilluns a divendres (només dos anys). En la nau lateral esquerra del temple sentiem, agenollats, la veu greu del pare Rómulo, un home grasonet, no gaire alt, calb; que ens rellegia els evangelis, Recordo quan dèia: "...una alcuza de aceite..." i jo m'apuntava a la memòria: Mirar al diccionari - "alcuza". Però el contacte més directe amb don Rómulo va seu un migdia, quan em diria a dinar a casa dels pares; des de la finestra del seu despatx, al primer pis, va cridar-me: - "Ei! Com et dius?"- Li ho vaig dir... Ell, mostrant la seva figura ensotanada, de rostre clar sense gens de cabell, va dirme: -"T'has adonat que tens una mica de gepa. Això té solució; amb tractament mèdic. Digues als teus pares que vinguin a veure'm". Certament jo he patit des de petit una cifosi que, de tant en tant, induïen els professors de primària a ordenar-me: "Ponte derecho". Potser, per vergonya, o per considerar-ho del tot inútil no vaig transmetre aquella assenyada indicació de Don Rómulo al pares.

 

Els tres anys de salesians em permeten afirmar que els procediments didàctics afinats per molts anys d'experiència pedagògica eren força eficaços. Clar que seleccionaven els alumnes, però fomentaven l'afany per millorar, sense fanatismes religiosos; per exemple les jornades d'exercicis espirituals eren d'assistència voluntaria. La petita minoria que no hi participàvem no vam patir cap mena de discriminació.

 

M'han explicat (*) que el darrers anys de Don Rómulo van ser els d'un pobre i honest sacerdot. Va morir als 87 anys sense el merescut reconeixement, ni social ni de la seva comunitat salesiana. Potser va demanar masses diners als empresaris locals, potser va trepitjar algun ull de poll; el cas és que va acabar els seus dies assistit només pels seus familiars, una germana, tal con ho va estar a llarg de sa vida; en una mena de paral·lelisme biogràfic com havia fet el fundador dels salesians, el torinès Dom Bosco, també don Rómulo va aportar el patrimoni i l'esforç familiar a la exemplar tasca educadora de la joventut. Enguany en el centenari de naixement del salesià i pedagog Rómulo Pinyol veurem qui s'enrecordarà de la seva obra i de la seva persona.


(*) Sobre la veracitat d'aquesta informació llegiu els comentaris 1 i 2.

...-

Matrimonis de final tràgic

Inspirant-se en la novel·la Madame Bovary de Gustave Flaubert la il·lustradora britànica, resident a França, Posy Simmonds va publicar aquest llibre al 1999. La trama recrea les desventures d’una dona que viu el matrimoni i les relacions amoroses amb els homes de la seva vida de forma finalment insatisfactòria. Diríem que la seva vida s’omple d’interconnexions afectives frustrades. Tot això relatat pel flequer, voyeur i tafaner, del petit poble on la parella ha comprat una vella casa a prop de Rouen, al Nord de França.

Al començament de la novel·la Gemma Bovery és una dona britànica moderna i d'èxit professional, amb projectes de vida típics de classe mitjana anglesa, que arrossega el nou company a gaudir dels encants de la Normandia rural i allà s’instal·len. Ell és un restaurador de mobles una mica bohemi i calmós, divorciat d’una dona intolerant amb la que ha tingut dos fills, nen i nena, que sovint passen els dies de visita, preceptiva o no, amb el pare i la madrastra Bovery.

Els problemes afectius s’amplifiquen amb els problemes econòmics; quan el marit s’adona de que no tenen un “duro” ja és massa tard, Gemma ha fet compres per restaurar i decorar la casa, ha adquirit vestits i complements per a ella, amb alegria i sense mirar els diners; fins que els deutes ultrapassen els límits, retornen els rebuts bancaris i fins i tot els tallen la línia telefònica per haver estirat més el braç que la màniga. El final de Gemma, com l’enverinament de l’Emma de Flaubert, serà un fet tràgic. D’aquesta forma la novel·la gràfica de Posy Simmonds esdevé una mena de guia pedagògica, avis de navegants que repeteix la dita ja utilitzada per Mariano José de Larra: Donde no hay harina todo es mohína, en aquell genial article, que no heu de deixar de llegir, El casarse pronto y mal.

Quantes separacions i divorcis del nostre entorn s’haurien evitat si els casats no oblidessin aquells consells.

Títol: Gemma Bovery
Autora: Posy Simmonds
Edició en castellà: Ediciones sinsentido, Madrid, 2010
Traducció al castellà: Jordi Giménez Samanes

...-

SKIM

He descobert recentment una novel·la gràfica magnífica, SKIM, obra conjunta de les canadenques Jillian Tamaki, il·lustradora, i Mariko Tamaki, escriptora i actriu resident a Toronto. L'obra està feta amb un dibuix fortament expressiu i un text en format de diari personal que les autores van publicar l’any 2008 al Canadà en l'editorial Groundwood Books Ltd.

Skim és el malnom amb que les companyes de classe anomenen Kimberly, fent referència irònica a la complexió grassoneta de la noia de 16 anys, ("Skim" és una llet descremada). El llibre tracta de les preocupacions naturals d’una jove intel·ligent en una context d'escola privada femenina amb alumnes de nivell equivalent a educació secundària i batxillerat. No donaré pistes sobre la trama de l'obra, però en ella s’evidencien els conflictes en la maduració de les adolescents en un entorn sempre difícil de relacions humanes tenses. Clar que tot succeeix en un àmbit domèstic i d'institut, amb pinzellades d’amistat, afectes i desafectes, interessos personals, dol per la mort d’un company, depressió, enamorament... És una història d’alta qualitat literària i humana, plena de sensibilitat que ens mostra la vida des del punt de vista de dones joves que s’enfronten a la immersió dins un món d’adults.

Molt recomanable!

Fitxa:
Autores: Mariko Tamaki & Jillian Tamaki
Títol: SKIM
Edició en castellà: Ediciones La Cúpula, Barcelona, 2009
Traducció al castellà: Montserrat Terrones.
Pàgines: 146

Una vinyeta del llibre:

Amics amb dret a...

Hi ha una pel·lícula romàntica, que encara no he vist, i d’èxit aquests dies: “Amigos con derecho a roce”, interpretada per Justin Timberlake i Mila Kunis. Cosa que m’ha impulsat a escriure sobre aquest tema del qual vull opinar des de fa temps.

La relaxació de la censura, la tolerància social respecte de les conductes sexuals, la caiguda de molts tabús i la major llibertat personal fruit l’extinta bonança econòmica ha permès a molts homes i dones la formació de nous tipus de relacions de parella. Ara ningú fa servir l’antiquada expressió “nuvi” o “núvia”, tret del cas per designar els protagonistes d’aquella onerosa, i aviat obsoleta, cerimònia on la dona lluïa vestit llarg de bambula color marfil de la firma Rosa Clarà.

A ningú escandalitza, avui, que un divorciat, amb néts, que ha hagut de sortir del domicili conjugal per ordre d’un jutge, dormi al llit dels convidats de casa sa mare amb l’amiga que ha conegut al “Mojito’s” la setmana anterior. Les relacions i els nivells de compromís s’estan difuminat. Afecte, amistat i sexe es combinen en proporcions diverses de forma que alguns nens i nenes saben que la seva mare canvia de “novio” com la menstruació, un cop al mes. Altres mares conviden l’amic especial a dormir en l'ex-llit de matrimoni tots els caps de setmana, mesos i mesos.

El problema d’aquestes relacions, diguem-ne de segona qualitat, és quan apareix el compromís de compartir tota la vida amb tots els altres familiars de la parella o fer comú tot el patrimoni, sovint negatiu com són les hipoteques; o tenir comptes bancaris amb dret indistint. Aquí ve el veritable problema; allò que el dret romà havia resolt amb la institució reguladora del matrimoni. La satisfacció de l’impuls sexual és una altra cosa, com ho són l’amistat, la lleialtat, l’afecte, l’enamorament, l’interès econòmic, el compromís i la formació d’una família responsable dels fills per anys i anys.

Com veieu, els temps i les parelles canvien... I a quina velocitat!



...-

Sabates de fantasia

Avui al migdia quan retornàvem a casa hem sortit de l'autobús i sobtadament hem hagut de deixar el camí franc a una noia que caminava per la mateixa vorera que nosaltres pujada en unes sabates de fantasia inversemblants en peus humans. Eren unes andròmines, com la de la foto que acompanya aquest escrit, delicadament realitzades en xarol negre, constaven d’una gruixuda i petita plataforma rígida on carregar el pes del cos concentrat només en els dits del peu i d’una llarga agulla que feia la funció de taló, o potser de bastida per enlairar el calcàneus el més amunt possible alliberant-lo de la seva funció natural i de qualsevol càrrega. Les dificultats per caminar de la noia eren evidents.

Aquesta conducta paradoxal, m’ha fet recordar aquella moda d’anys enrera que va fer estralls entre les noies al Japó; allà van ser les plataformes de més de quinze centímetres les que van omplir les “urgències” de turmells esquinçats. Em pregunto per les causes que porten a una noia a arriscar la integritat física i la salut, rebutjant el raonament lògic, l'eficàcia, la seguretat, la comoditat... Tot a canvi d’assolir una falsa alçada amb una simulació grollera que pretén mostrar-nos amb un efecte òptic ingenu el contrari del que evidencia: la realitat que capta l’inconscient dels que veiem les sabates i el caminar insegur de la noia és que les calça una persona amb mancances i complexos, insatisfeta del seu físic i amb tendència a falsejar la veritat.

Deia Eduard Punset, en ser entrevistat ahir en un nou programa de TV3, que l’inconscient de l’espècie humana, i el que sovint denominem intuïció, té molta més rellevància i força en les nostres activitats quotidianes del que pensem. El “jo” instintiu i inconscient mana sobre el “jo” racional de forma que podem arribar a situacions contradictòries, fins i tot a conductes absurdes. Per corregir aquest problema està la poc desenvolupada educació emocional.

La noia de les sabates hiperbòliques, d’aquest matí, actuant en contra del sentit comú i de la seva salut no reprimia el seu instint d’aparèixer davant els altres, esvelta, atractiva i sexy; segur que amb la finalitat (del tot frustrada) de tenir cabuda en els models culturals imposats per les modes. I és que els humans som éssers racionals, però no tant com ens fan creure; ni tant com caldria.


...-

La TV desconcentra

Qui no té un familiar, o coneguts, amb fills diagnosticats de TDAH (Trastorn de dèficit de l’atenció i hiperactivitat). Tal com comenta la Maruja Torres en la seva pàgina d’avui en el dominical de “El País” aquest problema dels nostres infants i joves està cada vegada més estès. S’han formulat moltes teories sobre aquesta dificultat en l’aprenentatge i les anomalies en la conducta; des dels que cerquen les causes genètiques, com defensen els teòrics de l’individu caçador diferent del sedentari agricultor; fins les que centren la responsabilitat d’aquest dèficit d’atenció en els hàbits socials i culturals dels nostres dies.

Com la Maruja Torres i l’Ana Maria Moix, citada per ella en l’article del diari esmentat més amunt, també penso que l’impacte de les pantalles electròniques en els nostres infants, que els segresten hores i hores de la seva més crítica etapa de vida formativa, abans de fer els tres anys, no pot deixar de tenir efectes importants en les connexions neuronals.

Al llarg de milions d’anys els humans hem generat un cervell adaptat al món que ens envolta i als seus estímuls naturals. El ritme dels esdeveniments, les seqüències dels fets es regien per unes lleis naturals lògiques i amb patrons de temporalitat fixes. Però ara no és així, ens els últims vint o trenta anys, més exactament des de que tenim pantalles de TV en color, el món que perceben els infants és radicalment diferent: ple de tècniques del videoclip o les múltiples seqüències d’anuncis publicitaris encabides en menys de 20 segons.

Aquesta revolució en la percepció de l’entorn no pot ser totalment innòcua, els subjectes passius que perceben una activitat forasenyada en la pantalla aliena al seu propi organisme físic, tard o d’hora patiran els efectes d’aquest canvi en la forma d’interactuar amb l’entorn. Sabem de nens que tenen problemes dentals per la pressió de tantes hores de mandíbula subjectada sobre la mà i amb el colze sobre el terra o la taula. Altres nens passen hores mirant-se frenètiques successions d’imatges amb un text, o una banda sonora, que no entenen per causa de la edat o perquè la llengua en que s’emet els és totalment desconeguda.

Potser cal posar remei urgentment, com diu Ana Maria Moix: “Esos crios se convertirán en adolescentes y luego en jóvenes a medio cocer.../... Como causa principal de ese retroceso educativo, la dejación que la mayoría de lo padres han hecho al confiar la educación de sus hijos, desde la más tierna infancia, a la hipnosis de la pantalla del televisor”.

La cosa pública

Foto: Parlamentaris d'ICV protegits per la policia. Font: La Vanguardia.es

La meva lectura del llibre col·lectiu “Reacciona” ha coincidit amb la vergonyosa acció violenta d’un molt nombrós grup de persones inserides dins el moviment 15-M de BCN contra els representants legítims de catalans: contra els diputats de la Generalitat de Catalunya. L’acció sense precedents, tot i que alguns ara tracten de minimitzar, atribuint-ho a minories descontrolades alienes al moviment dels “indignats” ha evidenciat el que ens temíem en un post del 22 de maig. Amb voluntarisme, indignació i accions pintoresques com plantar hortalisses al jardins públics, no n’hi ha prou per dirigir un moviment que comptava amb una gran acceptació social (ara ja no tan gran). Cal saber on es vol anar, dotant-se dels mitjans per fer-ho, creant estructures de gestió (no cal que siguin autoritàries) però és imprescindible un servei d’ordre, una logística, una estructura organitzativa, un organigrama on quedin establertes las diverses tasques del moviment i les persones que hi formen part de cada una de les “comissions”.

El servei d’orde és fonamental, un moviment que ha alliberat tanta energia,en paraules d’Iñaqui Gabilondo, té una gran responsabilitat i la feina serà àrdua, per tal de dirigir la força en el camí correcte i controlar els intents de desprestigiar-lo. Com realment ja ha succeït, quan han pres el control de les accions els brètols i trinxeraires de sempre. No digueu que ha estat la policia infiltrada. Hi ha imatges del violents: denuncieu-los, netegeu el moviment 15-M de paràsits i oportunistes.

Sincerament, us he de dir que soc pessimista, tal com escriu Baltasar Garzón en el seu escrit “Reaccionar para avanzar” inserit en el llibre citat al començament d’aquest post, manca educació i formació sobre la cosa pública i amb aquesta greu mancança el moviment ja ha fracassat. Diu Garzón, a la pàgina 49:

“Por desgracia la capacidad de indignación, motor para la capacidad para reaccionar està vacía. El nivel de adormecimiento es muy peligroso porque conduce al desinterés más absoluto por lo público y por lo solidario. Nada es mio y por tanto nada tengo que hacer por mejorarlo”

Això val per àmbits ven diferents: quan parlem de corrupció, també quan mirem els que trinxen mobiliari urbà i dels qui, ahir, escopien, apedregaven, insultaven, pintaven d’esprai o agredien els representant legals del catalans.

Conductes i benestar

El grau de socialització dels individus d’una col·lectivitat està en proporció directa amb el nivell de benestar del que poden gaudir. Dit d’altre forma: una ciutat on els conductors de vehicles són agressius, feréstecs, on tothom va per on li “rota”; perquè els semàfors no existeixen (Istanbul 1980) o perquè ningú se’ls mira (Nàpols 1986) fa que anar en cotxe sigui un exercici desaconsellat i altament irritant.

Sense sortir de l’àmbit de la mobilitat urbana hem observat a casa nostra una creixent falta de respecte de molts conductors. Per exemple, és sorprenent trobar algú que ens indiqui la seva intenció de girar o de canviar-se de “carril” fent anar la senyalització òptica que fabricants de cotxes i la llei tenen previstes amb tal finalitat. En una escala superior de maldat, o ignorància, trobem gent com una noia conductora que ahir a la tarda ocupava una plaça d’aparcament reservat per a persones amb disminució de mobilitat, sense ser ella res d’això. En ser-li demanat que mostrés la tarja d’autorització per estar ocupant aquell lloc va dir-nos: Que no la tenia, però que no pensava marxar...

Sens dubte aquesta forma de pensar, que fomenta conductes individualistes resumides en la dita: jo primer i el que vingui després que es “foti”, és una branca del mateix arbre que tan bé floreix en forma escopinades al carrer, burilles, brutícia, xiclets, excrements de gossos, enganxines blaves i cartellets anunciant serrallers o bruixots. No oblidem els exemplars ciutadans que malmeten el mobiliari urbà i els que embruten parcs, jardins i boscos.

Com no podem separar el conjunt de la societat dels individus que la formen el resultat del creixement de l’individualisme i de la insolidaritat s’està fen evident en el món de la política. Qui s’estranya del progrés de la xenofòbia o del liberalisme econòmic que ens porta al creixement del les “dretes” en tota la UE, immersa en una la crisis econòmica per a la qual l'“esquerra” no té respostes, amb una població desmobilitzada, desmotivada i desorganitzada. Els moviments espontanis, fruits de la ràbia, com els del món àrab o els d’aquí del proper 15.05.2011, sense organització no arribaran a cap lloc.

***

NOTA: La imatge correspon a una tarja inspirada en la d'una associació belga farta dels abusos dels conductors incívics.

Gossos i persones

La frase citada avui en el programa de Josep Cuní, “Els matins” de TV3, és lapidària: Tenim municipis a Catalunya que aplicant la llei dediquen més diners a la protecció dels gossos que a la protecció de la gent gran. No gosaré dir, com la Rahola: “És mentida”. Textualment ella ha dit: “No m’ho crec”, locució què encara que contempla la falsedat de l'afirmació exculpa el representant municipal que ho ha dit de ser mentider, però el fet que descriu si queda qualificat de mentida.

És prou coneguda la militància pro drets dels animals de la senyora Rahola, inclòs el seu vegetarianisme. Això no l’autoritza a qualificar de mentida unes dades municipals sense conèixer-les. Jo si he vist els centres d’acollida d’animals abandonats (d’un municipi del Tarragonès) especialment gossos, que malmetia uns recursos municipals en unes gosseres saturades i sorolloses gestionades de forma irracional.

No puc entendre com persones sensibles amb el patiment dels animals aproven el destí miserable dels gossos tancats en gàbies de filferro durant mesos i anys, esperant la mort, perquè les acollides són pràcticament inexistents, en contra d’un sacrifici indolorós que estalviaria a les pobres bèsties un patiment cert, constant i evitable.

L’objectiu és, al meu parer, evitar el patiment dels animals. No pas el manteniment dels animals amb vida, costi el que costi, en una actitud semblant a les sectes contra l’abort o contra l’eutanàsia. Si un municipi no té recursos per mantenir gosseres, saturades o no, ha de tenir dret a sacrificar aquells animals que els seus ciutadans irresponsables, i d’ètica tan criticable, han deixat abandonats. No totes les comarques catalanes tenen possibilitats de mantenir una gossera com la d’Andorra mostrada a la foto, amb calefacció a l’hivern.