Records de nen

 Llegia l'altre dia que el fet de passejar, caminar sol, afavoreix el pensament creatiu. Posava l'articulista com exemple diversos escriptors i filòsofs que sempre caminaven mentre filaven les seves creacions. Certament, cal suposar que tothom en circumstàncies semblants tenim el pensament ocupat en reflexions diverses quan caminem. Ens parlem a nosaltres mateixos mentre gaudim d'un paisatge, contemplem un aparador o la gent que camina al nostre entorn. Sovint em sorprenc "dialogant" mentalment amb mi; un exemple: quan baixava, ahir a la tarda, vorera avall per la riba dreta de la Riera de les Arenes vaig fixar-me en una part on els terrenys del Miocè afloren nets, sense les graves ni sorres que habitualment cobreixen la llera de la riera; són unes argiles molt pigmentades de color uniforme a mig camí entre el safrà i curri clàssic. Aleshores un jo interior, una mena de tutor, em deia -"Fixat! Veus la perfecta diferència entre el color de l'argila més hidratada i la més eixuta. Aquesta característica hidròfila és la que fa canviar de volum del terreny i pot arribar a provocar esquerdes en els edificis que es construeixin al damunt".

 Vaig adonar-me que aquest pensament (que s'havia formulat en llenguatge estàndard) va fer una digressió, o per explicar-me millor, va canviar l'objecte del seu interès que anteriorment era el paisatge i l'entorn físic per concentrar-se sobre el mitjà d'autocomunicació; d'on surt la qüestió: sempre el pensament, els raonaments fan servir el llenguatge? A les sensacions i emocions les fem passar pel cribatge del mecanisme lèxic? Aquesta duplicitat del "jo" parlant amb si mateix és la que es mostra en el film de revenja excel·lentment interpretat per Jodie Foster i dirigit per Neil Jordan en el 2007: "The Brave One", en castellà La extraña que hay en ti; on la protagonista, entre altres consideracions ètiques i morals, se sorprèn de l'altra persona que és ella mateixa, una desconeguda que ha aparegut per tràgiques circumstàncies ambientals.

 Caminant riera avall vaig pensar d'ocupar-me més a fons d'aquests assumptes en el futur i ara retornar als records de la infantesa com aquell de la primera nit de Sant Joan que conservo a la memòria. Assegut al portal d'una casa veïna dels meus pares; encara no havia nascut la meva germana i els pares confiaven en la cura que de mi tindrien el familiars de l'home del gel. Seia amb altres dos nens al portal d'aquella casa, on l'avi de la Pilar ens explicava històries que absorbien totalment l'atenció de les nostres infantívoles ments. Antres nois jugaven al voltant de la foguera que ja minvava barrejant-se els seus crits amb la música llunyana de la casa de pagès que encara restava dins del nucli urbà de la ciutat, al Llevant de la Riera de Les Aimerigues, just a tocar de l'actual cantonada entre el carrer d'Isaac Peral i el de Marconi. En el portal, una llosa de marbre blanc, érem asseguts com he dit tres nens, la del centre era la Pilar, neta del iaio que ens explicava les histories més fascinants en aquella celebrada nit d'estiu. Ella era grassoneta de pell molt blanca, cabell ros descolorit i llis, pocs mesos més gran que jo. Va ser un gran sotrac quan la meva mare va dir-me que havia mort de forma sobtada en plena joventut, just acabada l'adolescència, per causa d'una malaltia cardíaca.

 

 ...

Caritat i filantropia

Fotograma del final de Viridiana

Un recent programa de la tele ens ha fet recordar l'actor, originari d'Àguilas (Múrcia), Francisco Rabal. Un actor de carrera singular, per casualitat va passar de ser un senzill electricista d'uns estudis cinematogràfics de Madrid a ser un dels més rellevants actors del cinema espanyol. Fruit d'aquest record ha estat el desig de retornar a visualitzar la genial obra de Luís Buñuel "Viridiana", únic film espanyol guanyador de la Palma d'Or a Cannes. La sort, i el bon criteri d'algun entusiasta del cinema, ha fet que una còpia de gran qualitat d'àudio i vídeo sigui disponible en internet.

Com molts dels meus coetanis amb inquietuds culturals haviem vist en el seu moment les vanguardistes pel·lícules de Buñuel, sovint en sessions de cinema d'Art i Assaig, amb comentaris i debats del públic a la sala després de la projecció. Així va ser amb Nazarin, Viridiana, El Ángel Exterminador; no tant amb les posteriors produccions: Tristana, Belle de Jour, El discreto encanto de la burguesía.

En quant a Viridiana, sabem que està inspirada en la novel·la de Galdós Halma i que va ser un encàrrec del productor mexicà Gustavo Alatriste per a lluïment de la seva esposa Silvia Pinal i com continuació en el tema de la moral cristiana i les seves contradiccions iniciada en format de trilogia l'any 1958 amb Nazarin, també protagonitzada per Paco Rabal, i acabant per la inacabada "Simón del desierto". Centrant-nos en Viridiana, s'ha de dir que tots els actors interpreten el seu personatge de forma magistral, tant els principals com Fernando Rey, Silvia Pinal, Paco Rabal, com els secundaris: la minyona, el caporal, la filla de la minyona, fins i tot els captaires, que segons explica Teresa Rabal, que interpretava la filla de la minyona però que era la filla real de l'actor Paco Rabal i que llavors tenia 9 anys, alguns d'ells eren autèntics mendicants, recollits del carrer amb les seves indumentàries polloses. Ella explica que va cobrar 5000 pessetes pel seu treball en el film i que van haver-la de rapar per haver-se contagiat de polls des de la manta que utilitzava i que havien dut els captaires.

Viridiana va ser aclamada per unanimitat del jurat i públic en el Festival de Cannes del 1961, essent l'única pel·lícula espanyola que ha obtingut el primer premi en Cannes. Malgrat aquest èxit entre el públic i la gent del cinema, la crítica ferotge desfavorable del periòdic del Vaticà L'Osservatore Romano, que la qualificava d'impia i blasfema, va donar peu a la seva prohibició a Espanya i Italia; i la destitució del funcionari espanyol que havia recollit el premi. En realitat Buñuel no critica la caritat, però si que demostra que la caritat mal entesa fa més mal que bé. Deixem de banda la polèmica entre caritat-llimosna i estat social entès com aquell on cada un rep el que li cal i tothom aporta el que està facultat de fer. Una societat on hi han captaires es injusta, inhumana i insolidària. Alguns crítics ha volgut apreciar una visió contrària la utopia marxista de la redempció de la humanitat a partir de la gestió de la societat per les forces proletàries. El fracàs, en Viridiana, de la pressa del poder per les classes baixes no és la derrota del proletariat organitzar que,en aquesta metàfora, serien el caporal i la minyona. Els captaires que recreen el sopar de Leonardo da Vinci són elements més propers al lumpen que aquella classe obrera la qual el socialisme científic del segle XIX atribuïa la tasca d'emancipar la humanitat.

Con les autèntiques obres d'Art, Viridiana, és una peça oberta a moltes lectures, farcida de missatges, amb tocs de comèdia. Tot i que l'eix troncal és la interpretació de la caritat cristiana també es mostra una actitud positiva vers el progrés tècnic com la millora dels cultius o l'aplicació de l'electricitat a la finca; i en defensa de les noves formes de relacions socials com les de parella sense haver passat per l'altar, cosa que avui ens fa riure però que per l'Espanya de 1961 era una abominable heretgia.

Fitxa tècnica:

Títol original: Viridiana

Any: 1961

Durada: 90 min

Direcció: Luís Buñuel

Guió: Luís Buñuel, Julio Alejandro. a partir de la novel·la "Halma" de Benito Pérez Galdós

Música: Gustavo Pitaluga

Fotografia: José Fernández Aguayo

Actors: Silvia Pinal, Fernando Rey, Francisco Rabal, Margarita Lozano, José Calvo, Teresa Rabal, Luís Heredia, Victoria Zinny, Joaquin Roa, José Manuel Martín, Lola Gaos, Juan García Tienda, Sergio Mendizábal, María Isbert.

Format 35mm BN

País: Espanya, Mèxic

Premi: Palma d'Or a Cannes 1961

Comparació del mural de Leonardo da Vinci i la "foto fixa" de  Buñuel en Viridiana

...

Una breu història dels Sàpiens

Avui comento un èxit editorial d'abast sorprenent: "Sàpiens", el llibre de Yuval Noah Harari, vuit milions d'exemplars venuts al mòn des de 2014. És la primera part d'una trilogia que aquest professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, doctor en Història a Oxford i nascut al 1976, ha publicat amb l'afany de fer una immensa i global historia del gènere humà; o, potser de forma  més específica caldria dir que és una Història del Món on els humans Sàpiens han arribat a ser els elements més influents en l'evolució de la totalitat de les formes de vida actuals i futures del planeta Terra.

Per diversos mitjans, tals com l'aplicació d'innovacions i tècniques revolucionaries (com la revolució cognitiva, per exemple) els Sàpiens, ens explica Harari, han assolit el domini del planeta, que no vol dir el control. El llibre és una monumental Història de la Humanitat des de més de cent mil anys enrere. Tot amb una perspectiva rigorosa, acadèmica i tècnica; però, alhora molt entenedora. L'autor va prenent recursos i discursos de les més variades disciplines de les ciències socials, incloent-hi per descomptat les  més humanistes com la psicologia i l'antropologia per elaborar una "Breu Història de la Humanitat" com diu al sotstítol. Singularment important, diu, és la creació del llenguatge i dels mites per cohesionar les societats on els individus confien en els altres i comparteixen creences en entitats fictícies, així van néixer les religions, les ideologies i el diner.

Tal com diu la periodista Èvelyne Pieiller en el seu article de gener de 2019 en "Le Monde Diplomatique" citant a Thomas Mahler  (Le Point, París, 20 setembre, 2018) per diversos autors Harari actualment "és el pensador més important del mòn". Això no significa que el bonic i fantàstic muntage així com les conclusions de Harari siguin la descripció de la realitat, per molt innovador, brillant i ben estructurat que ens la presenti en el seu estudi.

Sens dubte, malgrat els aspectes discutibles, és un llibre molt important que haurà de ser inclòs en el ranquing dels més influents dintre de la Historia del Pensament i les Ciències, fent costat a El Capital de Marx i L'origen de les espècies de Darwin. Però, que amb tota seguretat, com aquells, serà superat per futures aportacions de la ciència i la tecnologia.

Títol: Sàpiens

Autor: Yuval Noah Harari

Edicions 62

Barcelona 2014

Pàgines 608

...

Llum i foscor

Vuit anys abans que Thomas Mann publiqués "La muntanya màgica", al 1924, la seva monumental novel·la sobre la condició humana ambientada en un balneari dels Alps, Natsume Soseki moria deixant inacabada "Luz y oscuridad" on part de la trama succeeix també en l'entorn d'un balneari per a recuperació de convalescents de diverses malalties.

Els nombrosos però breus capítols de "Luz y oscuridad", publicats inicialment en una revista periòdica, tracten sobre la conciencia profunda, interna i molt íntima del protagonista, un home de trenta anys, oficinista, casat recentment amb una noia de vint-i-quatre. Per assolir el nivell social que volen aparentar, sobre tot la jove esposa, no tenen prou amb el minso sou d'oficinista i han de complementar els ingressos domèstics amb les aportacions de altres familiars. A més de la malaltia són molts els aspectes de la vida quotidiana que planteja neguits al protagonista, potser el primer i de més transcendència és la manca de confiança amb la seva esposa i els dubtes sobre on són els límits de la comunicació amb ella.

Una novel·la inconclusa, i per tant obra oberta on el lector està obligat a elaborar hipòtesis sobre els capítols no escrits en una mena de joc estimulant i constructiu que a poc que sentiu curiositat per la complexitat de les relacions humanes no us deixarà indiferents.

Títol castellà: Luz y oscuridad

Autor: Natsume Soseki

Editorial: Impedimenta, Madrid, 2013

Traducció: Yoko Ogihara  i Fernando Cordobés

Postfaci: Kenzaburo Oe

Pàgines: 441

...-

Castigar i educar

Els anys de la meva infantesa, els de l'etapa entre els cinc i els dotze, van transcórrer a l'entorn del torrent de les Aimerigues, una de les nombroses rieres que drenen el ventall al·luvial sobre el que s'assenta Terrassa. En aquells anys aquell paratge formava part del perifèric barri de la Maurina. Majoritàriament era format de cases d'autoconstrucció que llindaven amb camps d'oliveres, ametllers i vinyes. Just davant la casa dels meus pares, a l'altre banda del solc del torrent per on sempre baixava aigua, hi havien diverses terrasses extenses, separades per canyisars, on el pagès i amo d'aquelles terres plantava blat, blat de moro i altres farratges per les vaques de la seva explotació ramadera.

L'escola del que ara anomenem "primària", era just davant la botiga on el pagès havia establert una lleteria per tal de rentabilitzar el producte de tot plegat. El propi edifici de l'escola era un antic laboratori de perfumeria que el pagès tenia arrendat a un clan familiar de mestres d'origen almeriense que gestionaven el "Colegio Academia Palenzuela" on els alumnes més afortunats sortien amb el diploma de "Comercio" apte per fer de meritori en llocs con ara el "Banco Hispano Americano", s'ha de dir que prèvia signatura de tres avalistes reconeguts.

Als mesos de primavera de camí a l'escola, poc més de mig quilòmetre, havíem de travessar una passarel·la de ciment sobre el cabal de la riera, o saltàvem de pedra en pedra, per tal d'evitar mullar-nos les sabates en les aigües cristal·lines; o, embrutar-nos-les de les fastigoses aigües negres de l'estiu vibratns de cap-grossos bellugant-se en aquella mena de sopa de quitrà pudent.

No oblidaré mai l'agradable sensació pels meus sentits dels matins a tres quarts de nou en el camí de l'escola: camps gebrats a l'hivern, onejants mars de verdor pentinada per la brisa al maig, daurades espigues al juny i blanques extensions de neu al desembre.

Un dia, hauria de ser al maig, amb els nens veïns vam jugar a córrer entre els sembrat de blat espigat, però encara verd. No podeu imaginar com ens ho vam passar d'allò més bé. Pel que sembla a l'amo no va fer-li molta gràcia i va fer arribar la seva queixa personalment als nostres pares. El meu em va renyar molt seriosament, escridassant-me però sense arribar a la violència física, ignorant la meva defensa de que jo no havia estat en aquella trepitjada del blat verd. Pel que vaig deduir el meu pare va preguntar, posteriorment, els nens del carrer els quals van dir-li que en aquell dia de malifetes jo no hi era. No ho sé, potser va ser sol·lidaritat entre camarades. Això, va despertar l'empenediment del pare que molts anys després va confessar-me que estava dolgut per haver-me escridassat injustament per aquell fet.

Potser el dia exacte dels fets que va denunciar el pagès jo no hi vaig ser, però en altres ocasions sí vaig trepitjar el blat. ¿Era mereixedor de l'esbroncada paterna? Segur que si, i va ser efectiva, per que des d'aquell dia vaig analitzar amb més profunditat les conseqüències de les meves accions.

...

El sentit de la vida

Sofia Coppola, filla del multiguardonat Francis Ford Coppola, va fer honor a la genètica heretada del pare guanyant un Oscar l'any 2004 pel guió original de "Lost in translation", impressionant film dirigit per ella mateixa. En països de Sud-Amèrica el film va ser titulat "Perdidos en Tokio"

Una passada nit d'aquesta setmana "8tv" la televisió privada del Grup Godó, propietari de "La Vanguardia" (el diari de més difusió i prestigi d'Espanya), va emetre per a la meva gran satisfacció aquesta joia de culte cinematogràfic, permetent-me gaudir per segona vegada d'una intel·ligent obra d'art: genial Bill Murray, genial Scarlett Johansson, preciosa fotografia, perfecta ambientació musical (a punt de les llàgrimes vaig estar amb l'Scarborough Fair interpretat per la pel-roja del saló de l'hotel.

El film que alguns crítics qualifiquen contradictòriament sense arribar al consens de drama o comèdia és, al meu parer, una veritable mostra d'altíssima qualitat del gènere romàntic, lluny del pastissos embafadors i roses que tots tenim a la memòria. Ple de dobles sentits, va del sentit de la vida. Connecta amb l'espectador en moltes escenes; com aquells que han acabat la formació acadèmica i es pregunten, com la noia protagonista recent llicenciada en Filosofia, ¿i ara què faig a la vida?: casar-me, tenir fills... La casualitat la fa contactar amb un home d'una generació superior a la seva, en la pel·lícula un actor casat i pare de família, en declivi de la seva carrera cenematogràfica, que accepta fer anuncis publicitaris guanyant dos milions de dòlars per una setmana de treball.

Innominat i no evidenciat l'amor real sorgeix en la parella socialment anòmala, especial i diferent; ella justament ha arribar als vint (en el rodatge la Johansson de la foto tenia 18 anys) ell ultrapassa els cinquantes. Cap paral·lelisme amb Lolita, però; entretant dediquen el temps a turistejar pel Tokio nocturn fins l'esplèndid final: el comiat per sempre d'algú de qui estan profundament enamorats. 

Fitxa tècnica:

Títol original: Lost in translation

Any: 2003

Duració: 105 min.

País : USA, Japó

Direcció i guió: Sofia Coppola

Música: Brian Reitzell, Kevin Shiels

Actors: Bill Murray, Scarlett Johansson, Giovanni Rivisi, Ana Faris...

Gènere: Drama romàntic

R

 Foto: Imatge composta a partir dels primers fotogrames del film

...

Un dia de maig

Relat

Gerard va despertar-se amb el parrupeig nupcial d'un colom que havia fet seu el pla del coronament del tub de ventilació dels banys de l'edifici d'apartaments on vivia. Després de les ablucions de rutina va anar a la cuina a preparar-se el desdejuni. En aquell moment l'escletxa de la persiana deixava entrar una làmina de llum solar que des de llevant travessava la cuina en un angle de quinze graus des de l'horitzontal. Abans d'obrir la finestra a la llum del matí va percebre la subtil fragància dels set préssecs plans (també coneguts com paraguaians) que romanien en el fruiter de la taula i que havien estat comprats el dia anterior en una botiga de proximitat. Va preparar-se el descafeïnat i la torrada amb confitura de kiwis que havia preparat la passada setmana amb uns fruits collits abans d'hora i que no haurien madurat mai, eren com els ous de fusta que les nostres àvies tenien a la caixa de costura per sargí mitjons.

Mentre endreçava la cuina, després del primer àpat del dia, Gerard va recordar els darrers mesos de la seva vida; on el dos fets més rellevants eren la malaltia cardíaca de la mare i la fi del seu matrimoni després de setze anys amb la Genoveva per decisió pròpia. Era ell qui havia dit: "Prou. Aquesta convivència no la vull perllongar més". Havia vist amb nítida cruesa que la situació permanent d'insatisfacció amb la seva esposa no podia continuar en el futur. Ara comprenia, aplicades a ell mateix, les estrofes del grup de rock andalús "Triana". En la peça "Necesito" de l'àlbum "Hijos del agobio" de 1977 diu:

Necesito un silencio

alguien que comprenda

que sepa escuchar

.../...

Porque la vida se me vá

y del pasado no voy a vivir

y con mi tiempo

yo quiero sentir.

Havia assolit aquella edat en que el pas del temps sembla accelerar-se; i, no pas els dies, també els mesos, les estacions i els anys passen en un vist i no vist. Incrementant-li, per l'efecte derivat de la greu malaltia de sa mare, la percepció de estar immers en una realitat més diàfana, com quan s'ha estat colpejat per la defunció d'un dels nostres més propers.

Va acabar de preparar-se per sortir de casa i fer una caminada "terapèutica", con ell l'anomenava i que cada matí prenia com si fos un medicament prescrit per a una malaltia crònica. Així començava i seguia sempre el seu dia. Després del passeig treballava un parell d'hores en el seu estudi, des de casa, per a un arquitecte que sempre li tenia encomanades feines de delineació per projectes, ofertes i fins i tot la redacció de memòries tècniques. Dinava el menú en un molt econòmic restaurant de camí de l'hospital i allà passava les tardes, com tots els dies dels darrers mesos, des de que la seva mare va ser ingressada per una anomalia funcional de la vàlvula aòrtica. Quan la dona havia pres el sopar, i posteriorment la medicació anticoagulant en Gerard tornava a casa on l'acollia la solitud i el silenci trencat de tard en tard per les piulades del parell de canaris de la gàbia de filferro esmaltat blanc que havia acollit de casa sa mare. Sopava frugalment, després seia en la butaca de vellut grana fosc; llavors, desviant la mirada del llibre que llegia, s'endinsava en el vertigen de la individualitat ineludible, de la responsabilitat total sobre les pròpies decisions, fet que implica la maduresa.

"És evident - pensava Gerard - malgrat tot, el pas per la vida és un assumpte individual i intransferible, per a tothom. Qui no madura, com el kiwi recol·lectat abans d'hora, no arribarà mai a percebre aquest profunda i absoluta individualitat. Els pedagogs saben, i està demostrat, que els nadons triguen mesos a diferenciar el món exterior del jo. Certament, ningú pot substituir-nos en viure la nostra vida, ningú pot prendre les nostres decisions".

...-

NOTA: Dedicat a Y.

Fites i empatia

Ahir va assolir els noranta anys la nostra estimada Lisbeth Blomkvist, envoltada de la sincera estimació de tants dels seus familiars com fou possible; si faltaven alguns va ser perquè el treballs o les distàncies van fer impossible la felicitació directa.

De la mateixa forma que quan perdem un amic o un estimat familiar, per causa de la fatalitat, perdem una part del nostre bagatge i la vida se'ns fa una mica més pobre, com he experimentat recentment amb la mort de Joan, també quan una persona estimada o molt pròxima arriba a una fita rellevant, sigui professionalment o en altres aspectes de la vida com es al cas d'arribar als noranta anys amb plenes facultats mentals i físiques, tret del normal deteriorament dels rodaments (dels cartílags vull dir), ens sentim partícips d'aquest èxit. Alguns anomenen aquest efecte "empatia"; que és, segons l'IEC, la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.

...-

Vida

Una magnífica i emocionant versió d'una vella, i molt bella cançó: Vida.
Mireu l'enregistrament AQUÍ.

VIDA

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

---

VIDA

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros,
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras llega todo esto,
que por fuerza ha de llegarme,
tal vez tenga tiempo aún
de robarle a la vida
y así llenar mi bagaje.
Mientras llega todo esto....vida, vida!

Todavía veo, a veces,
a veces veo, todavía,
mis ojos de niño que buscan
más allá del vidrio helado
un color en la tramontana.
Voces sensatas me dijeron
que era inútil cansarme,
pero un sueño nunca me cansa
y a pesar de mi barba
soy un  niño en la mirada.
A veces veo, todavía...vida, vida!

Si envejezco en las palabras,
si envejezco en las palabras,
por favor cerrad la puerta
y huid de la añoranza
de una voz que se apaga.
Que no me ha de dar pena,
que no me dará pena alguna
y andaré de rama en rama
para escuchar lo que canten
nuevos pájaros en mi paisaje.
Que no me dará pena alguna....es vida, vida!

Si la muerte viene a buscarme,
si la muerte viene a buscarme
tiene permiso para entrar en casa,
pero sepa, desde ahora,
que nunca podré amarla.
Y si he de partir con ella,
y si he de partir con ella
todo lo que quede de mí,
sean gusanos, ceniza
o un acorde de mi viaje
quiero que canten este signo...vida, vida!

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras todo esto llega...vida, vida!
Mientras todo esto llega...vida, vida!

© Edicions l'Empordà

...-

De la vida breu

Foto: Posta de Sol a Banyoles

Aquells que reneguen per la brevetat de la vida replica Sèneca recordant-los com no hi ha manera de trobar homes disposats a repartir el seu patrimoni entre el veïns, en canvi són multitud els que reparteixen la seva vida alegrement amb els altres i, fins i tot, la malgasten en lamentable ociositat o en absurds afers. Diu Sèneca:

“¿Para qué nos quejamos de la naturaleza, pues ella se hubo con nosotros benignamente? Larga es la vida, si la sabemos aprovechar. A uno detiene la insaciable avaricia, a otro la cuidadosa diligencia de inútiles trabajos; uno se entrega al vino, otro con la ociosidad se entorpece; a otro fatiga la ambición pendiente siempre de ajenos pareceres; a unos lleva por diversas tierras y mares la despeñada codicia de mercancías, con esperanzas de ganancia; a otros atormenta la militar inclinación, sin jamás quedar advertidos con los ajenos peligros ni escarmentados con los propios. Hay otros que en veneración no agradecida de superiores consumen su edad en voluntaria servidumbre; a muchos detiene la emulación de ajena fortuna, o el aborrecimiento de la propia; a otros trae una inconstante y siempre descontenta liviandad, vacilando entre varios pareceres; y algunos hay que no agradándose de ocupación alguna a que dirijan su carrera, los hallan los hados marchitos, y voceando de tal manera, que no dudo ser verdad lo que en forma de oráculo dijo el mayor de los poetas: pequeña parte de vida es la que vivimos: porque lo demás es espacio, y no vida, sino tiempo.”

Venen al cas aquestes paraules, ara que un meu amic està en tan precàries condicions de salut. Quan una malaltia irreversible pugna per posar terminis quantificables a l’existència d’un amic, o d’un familiar pròxim, em retorna a la memòria les circumstàncies de la mort dels meus pares. És llavors quan es produeix una mena de clarividència que ajusta en el seu valor real les coses més quotidianes. Així, posem a la llum les banalitats i les foteses en què esmercem de forma lamentable els dies, i els esforços, de la nostra vida. També aquí veiem com, sovint, arraconem els veritables valors com la sinceritat, l’honestedat, la col·laboració, la lluita per la virtut, i tantes altres coses que fan la vida veritablement digna de ser viscuda i són garantia d’autèntica felicitat. La vellesa ens envolta, només cal parar atenció i gaudir del que la natura ens ofereix generosament. Enmig de les majors adversitats sempre podem oferir una mà a algú i trobar ocasió per augmentar el nostre capital de felicitat.

Converses sobre la ira

Reprodueixo, altra cop, parts d’un dels tractats morals de Sèneca: Sobre la ira.

II - XXXIII. .... Disgustado G. César (Calígula) por la minuciosidad que afectaba en traje y peinado el hijo de Pastor, ilustre caballero romano, le hizo reducir a prisión, y rogándole el padre que perdonase a su hijo, cual si la súplica fuese sentencia de muerte, ordenó en el acto que le llevaran al suplicio. Mas para que no fuese todo inhumano en sus relaciones con el padre, le invitó a cenar aquella misma noche. Pastor acudió sin mostrar el menor disgusto en el semblante. Después de encargar que le vigilasen, César le brindó con una copa grande, y el desgraciado la vació completamente, aunque haciéndolo como si bebiese la sangre de su hijo. Mandole perfumes y coronas, con orden de observar si los aceptaba; los aceptó. El mismo día en que había enterrado al hijo, o mejor dicho, que no pudo enterrarlo, él, centenario, estaba reclinado en el lecho en el banquete de César, y el anciano gotoso hacia libaciones que apenas se permitían el día del nacimiento de un hijo. Durante todo el tiempo no derramó ni una lágrima, ni señal alguna reveló su dolor. Cenó como si hubiese obtenido el perdón de su hijo. ¿Me preguntas por qué? Porque tenía otro.../...El segundo hijo hubiese perecido, de no quedar el verdugo contento del convidado.

Fins aquí la narració de Sèneca, que pren com a exemple de la inconveniència d’actuar empès per la ira un fet que també cita Seutoni, fent referència sobre la crueltat de Calígula. Diu Seutoni: “Va forçar a seure a la seva taula un pare que acabava de ser testimoni de l’execució del seu fill”. Sèneca amb la seva argumentació fa evident que la ira no és la més assenyada resposta davant les injuries i les més abominables injustícies. Més endavant fa la següent reflexió i aconsella què fer per a corregir la pròpia conducta:

III - XXXVI. ¿Qué razón hay para que lo que no ofende en público, hiera en la casa, sino que allí llevamos costumbres suaves y tolerantes, y aquí desapacibles y quisquillosas? Necesario es educar y fortalecer todos nuestros sentidos que por naturaleza son pacientes: si el ánimo trata de corromperlos, debe llamársele todos los días a cuentas. Así lo hacía Sextio: cuando terminaba el día; en el momento de entregarse al descanso de la noche, examinaba su conciencia: ¿De qué defecto te has curado hoy? ¿qué vicio has combatido? ¿en qué has mejorado? La ira se calmará y hará mas moderada cuando sepa que diariamente ha de comparecer ante un juez. ¿Qué cosa más bella que examinar de esta manera cada día? ¡qué sueño el que sigue a este examen de las acciones! ¡cuán tranquilo, profundo y libre, cuando el alma ha recibido su alabanza o reconvención, y, sometida a su propio examen, a su propia censura, ha hecho secretamente el proceso de su conducta! De esta autoridad uso, y diariamente me cito ante mí mismo: en cuanto desaparece la luz de mi vista, y mi esposa, enterada ya de esta costumbre, guarda silencio, examino conmigo mismo todo el día y repaso de nuevo todas mis acciones y palabras. Nada me oculto, nada me dispenso: en efecto, ¿por qué había de temer considerar ni una sola de mis faltas, cuando puedo decirme: Cuida de no hacer eso otra vez; por esta te perdono: en tal debate has hablado con excesiva acritud: en adelante no te comprometas con ignorantes: los que nada han aprendido no quieren aprender: reprendiste a aquel con demasiada libertad, por cuya razón has ofendido más que corregido: considera en lo sucesivo no solamente si es verdadero lo que dices, sino también si puede soportar lo verdadero aquel a quien lo dices.