Caritat i filantropia

Fotograma del final de Viridiana

Un recent programa de la tele ens ha fet recordar l'actor, originari d'Àguilas (Múrcia), Francisco Rabal. Un actor de carrera singular, per casualitat va passar de ser un senzill electricista d'uns estudis cinematogràfics de Madrid a ser un dels més rellevants actors del cinema espanyol. Fruit d'aquest record ha estat el desig de retornar a visualitzar la genial obra de Luís Buñuel "Viridiana", únic film espanyol guanyador de la Palma d'Or a Cannes. La sort, i el bon criteri d'algun entusiasta del cinema, ha fet que una còpia de gran qualitat d'àudio i vídeo sigui disponible en internet.

Com molts dels meus coetanis amb inquietuds culturals haviem vist en el seu moment les vanguardistes pel·lícules de Buñuel, sovint en sessions de cinema d'Art i Assaig, amb comentaris i debats del públic a la sala després de la projecció. Així va ser amb Nazarin, Viridiana, El Ángel Exterminador; no tant amb les posteriors produccions: Tristana, Belle de Jour, El discreto encanto de la burguesía.

En quant a Viridiana, sabem que està inspirada en la novel·la de Galdós Halma i que va ser un encàrrec del productor mexicà Gustavo Alatriste per a lluïment de la seva esposa Silvia Pinal i com continuació en el tema de la moral cristiana i les seves contradiccions iniciada en format de trilogia l'any 1958 amb Nazarin, també protagonitzada per Paco Rabal, i acabant per la inacabada "Simón del desierto". Centrant-nos en Viridiana, s'ha de dir que tots els actors interpreten el seu personatge de forma magistral, tant els principals com Fernando Rey, Silvia Pinal, Paco Rabal, com els secundaris: la minyona, el caporal, la filla de la minyona, fins i tot els captaires, que segons explica Teresa Rabal, que interpretava la filla de la minyona però que era la filla real de l'actor Paco Rabal i que llavors tenia 9 anys, alguns d'ells eren autèntics mendicants, recollits del carrer amb les seves indumentàries polloses. Ella explica que va cobrar 5000 pessetes pel seu treball en el film i que van haver-la de rapar per haver-se contagiat de polls des de la manta que utilitzava i que havien dut els captaires.

Viridiana va ser aclamada per unanimitat del jurat i públic en el Festival de Cannes del 1961, essent l'única pel·lícula espanyola que ha obtingut el primer premi en Cannes. Malgrat aquest èxit entre el públic i la gent del cinema, la crítica ferotge desfavorable del periòdic del Vaticà L'Osservatore Romano, que la qualificava d'impia i blasfema, va donar peu a la seva prohibició a Espanya i Italia; i la destitució del funcionari espanyol que havia recollit el premi. En realitat Buñuel no critica la caritat, però si que demostra que la caritat mal entesa fa més mal que bé. Deixem de banda la polèmica entre caritat-llimosna i estat social entès com aquell on cada un rep el que li cal i tothom aporta el que està facultat de fer. Una societat on hi han captaires es injusta, inhumana i insolidària. Alguns crítics ha volgut apreciar una visió contrària la utopia marxista de la redempció de la humanitat a partir de la gestió de la societat per les forces proletàries. El fracàs, en Viridiana, de la pressa del poder per les classes baixes no és la derrota del proletariat organitzar que,en aquesta metàfora, serien el caporal i la minyona. Els captaires que recreen el sopar de Leonardo da Vinci són elements més propers al lumpen que aquella classe obrera la qual el socialisme científic del segle XIX atribuïa la tasca d'emancipar la humanitat.

Con les autèntiques obres d'Art, Viridiana, és una peça oberta a moltes lectures, farcida de missatges, amb tocs de comèdia. Tot i que l'eix troncal és la interpretació de la caritat cristiana també es mostra una actitud positiva vers el progrés tècnic com la millora dels cultius o l'aplicació de l'electricitat a la finca; i en defensa de les noves formes de relacions socials com les de parella sense haver passat per l'altar, cosa que avui ens fa riure però que per l'Espanya de 1961 era una abominable heretgia.

Fitxa tècnica:

Títol original: Viridiana

Any: 1961

Durada: 90 min

Direcció: Luís Buñuel

Guió: Luís Buñuel, Julio Alejandro. a partir de la novel·la "Halma" de Benito Pérez Galdós

Música: Gustavo Pitaluga

Fotografia: José Fernández Aguayo

Actors: Silvia Pinal, Fernando Rey, Francisco Rabal, Margarita Lozano, José Calvo, Teresa Rabal, Luís Heredia, Victoria Zinny, Joaquin Roa, José Manuel Martín, Lola Gaos, Juan García Tienda, Sergio Mendizábal, María Isbert.

Format 35mm BN

País: Espanya, Mèxic

Premi: Palma d'Or a Cannes 1961

Comparació del mural de Leonardo da Vinci i la "foto fixa" de  Buñuel en Viridiana

...

Les tres edats

No és el primer cop que prenc una imatge de Gustav Klimt per il·lustrar una entrada d'aquest bloc. Com veieu es tracta d'un retall de l'obra sobre llenç de 180 x 180 cm "Die drei Lebensalter der Frau" (Les tres edats de la dona) de l'any 1905. És sorprenent la gran popularitat d'aquesta pintura de l'artista vienès, reproduïda en tota mena de retalls i objectes; potser degut a la seva impressionant força decorativa. El que m'apassiona d'aquesta obra és la notòria metàfora de la vida genialment representada per l'element femení de l'espècie humana. El centre d'atenció l'ocupa una maternitat a l'estil de les "Madonnes" de renaixentistes com les de Raffaello Sanzio; però, aquí la jove mare se'ns mostra en plenitud vital amb flors a la cabellera en al·lusió a l'esclat de la primavera i l'inici de la vida. Al seu costat amb el rostre ocult, potser plorant, es representa la vellesa, amb una dona de perfil que mostra l'efecte dels pas del temps, la cabellera grisa i la degradació física del cos al final de la vida. Qui contempli aquesta pintura amb ànim interpretador arribarà a sentir la dinàmica universal que en impregna a tots, en un cicle ineludible d'etapes ben diferenciades les quals, tot plegat, no passaran de un grapat de desenes d'anys.

La primera obra de Klimt que em va sorprendre quedant-se fixada per sempre a la meva memòria va ser "Der Kuss" (El petó) de 1908-1909; era la imatge que lluïa la portada del llibre de Herbert Marcuse "Eros and Civilisation" de 1955 (la versió catalana és de Jordi Solé Tura), un tractat de filosofia i sociologia popularitzat en els agitats anys del 68. Després vaig saber que Klimt era un pilar fonamental del corrent modernista de començaments del segle XX. Sembla, però, que la veneració de Klimt pel Renaixement és evident, només cal comparar la versió de la "Danae" de Tiziano amb la de Klimt, interessant exercici que us deixo al vostre lliure criteri, només cal observar les dues versions de Zeus convertit en fertilitzadores monedes d'or.

Per acabar, Klimt en la pintura com molts d'altres artistes d'altres àmbits, per exemple Jorge Manrique en la poesia, ha mostrat genialment en la seva obra la essència de la vida humana i la seva tràgica autenticitat. Quan naixem, fet de singularitat meravellosa, venim amb el lot complet, inclòs el final ineludible.

...-

Les edats de la vida

Gustav Klimt. Les tres edats de la dona


Posant ordre entre els meus papers he trobat un article de la Rosa Montero per un suplement del diari on col·labora. Tracta, casualment, del mateix tema que va inquietar-me dies enrera quan pagava la compra en el supermercat del barri. Primer explicaré el que em va passar:

Eren al voltant de les onze del matí. Quan va arribar-me el torn la caixera va començar a passar pel lector òptic el codis de barres dels productes de la meva compra. Encara no havia acabat quan la clienta, que em precedia, va irrompre amb dues pesants bosses de peix i marisc, de manera que la caixera va haver d’interrompre la atenció al client, que era jo, i atengué la impacient senyora. Una mica molest vaig dir, dirigint-me a la caixera:
-No hi ha cap problema. Pots atendre-la. No tinc res que fer.
La caixera, amb un subtil grau d’àcida ironia, va contestar-me:
-Quina sort, no tenir res que fer.
-Fins l’hora de dinar –vaig contestar, amb apressat afany de rectificar. En el meu pensament brollaven els arguments en contra de la meva pròpia afirmació. “Si no tingués res a fer ja em podria morir. Però, si tinc moltes coses a fer, moltes més de les que la meva capacitat em permet. Ja ho diu el meu lema: Molta feina per fer...” Dirigint-me a la caixera i a la clienta invasora vaig prosseguir dient:
–Feu, feu. No tinc pressa. –I mirant-me la clienta, mentre tractava de mostrar-li un somriure condescendent, vaig acabar:
-Ja es veu que vostè si en té, de pressa...
Sortint del centre comercial pensava en quant desafortunada havia estat la meva categòrica afirmació, i falsa.

Qui no té res a fer són aquells que esperen la mort als llits dels hospitals, a les residències geriàtriques o a casa, clavats davant la pantalla de TV. Però, potser aquestes persones també tenen un fil d’interès per les coses humanes i mundanes, de manera que sempre hi ha quelcom a fer, que els enganxa a la vida. Com la Rosa Montero, jo també penso que amb el pas dels anys és bo practicar, tots els dies, una mena de gimnàstica del pensament, de la curiositat, de les emocions. Hem d’esforçar-nos a provar, sortir, mirar, aprendre, escoltar, a sentir i a gaudir del món que ens envolta. En definitiva, hem d'acceptar el repte i l’aventura de prosseguir enterament vius dia rere dia. Hi han tantes coses per fer, per aprendre, per fruir, en la nostra vida que quant més esforç hi posem més gaudirem.