Sequera després de Setmana Santa

 

Diuen els meteoròlegs que després d'aquest dies de tempestes i fred propis d'inicis de la primavera no s'esperen més pluges i tornarem a l'amenaça de sequera amb restriccions en el consum d'aigua tant en l'àmbit agrícola com industrial, urbà i domèstic. Per això, em sorprèn aquesta amarga tristor que mostren els devots i fidels seguidors de les parafernàlies religioses que envolten la setmana santa; sempre determinada pel primer pleniluni de primavera, estació caracteritzada en la nostra ubicació geogràfica per episodis d'abundor hídrica; tal com diu la dita: "A l'abril aigües mil". 

No puc imaginar quin sentiment commou les persones, fins les llàgrimes, davant una fútil contrarietat com és el fet de no poder treure a passejar una figura de cartró i escaiola. No pensen que aquesta mateixa pluja és un "bé de Déu" imprescindible per la perllongació de la vida pròpia i de tots els éssers vius de l'entorn natural. Què volen aquesta gent? La persistència de la sequera? Que baixi el nivell freàtic fins el punt de no retorn. Recordem que en altres ocasions s'han tret a passejar la mare de déu i d'altres sants per invocar la benefactora pluja. Sí, un munt de contradiccions en la setmana de la primera lluna plena de primavera que el món cristià ha lligat a la crucifixió i mort del seu líder ara fa més de dos mil anys. 

Hi ha qui, tot i no considerant-se fan de la tradició bíblica cristiana, també participa amb entusiasme de les seves tradicions i simbologies: processons, capirots, autoflagelació, penitències (com l'arrosegament de cadenes lligades als peus descalços) inclòs el transport de creus a les espatlles com si fossin camàlics. Es tracta d'una cerimònia col·lectiva de dos components; d'una banda un munt de fidels encaputxats amb capirots, dels inventats per la Inquisició, però, de l'altra també cal una quantitat enorme dels que hi participen des de les voreres. Són els espectadors que admiren les processons dels portadors de campanes, passos, ciris, fum d'encens amb banda sonora de silencis i laments, tals com els cants tristos de "saetas" ofertes per elles, i ells, sovint intermediant pagaments pecuniaris; com també reben alguns dels costalers. 

Altres observadors justifiquen la pervivència d'aquesta anomalia social anacrònica, digne d'un estudi antropològic a fons, com un fet cultural de caràcter lúdic i de gran impacte econòmic. Factor crucial que, sens dubte. és determinant per a diversos sectors implicats en aquesta tradició: restauració, hotels, bars, lloguer de balconades i cadires... confecció d'indumentàries per a ells i elles. Molts són els que gaudeixen de feina i encàrrecs aquest dies de pleniluni amb el subsegüent increment de facturació. No oblidem les confraries on els membres i socis han de pagar les seves quotes sovint de respectable quantitat d'euros pel dret de pertànyer a elles i de participar en les festes privades a les seves casernes que des del Carnestoltes van organitzant cada setmana mentre van treient cada una de les set cames a la "Cuaresma". Finalment, aquesta setmana de pleniluni és l'apoteosi. Desfilades fins més enllà de mitjanit recarregant la copa de Moriles-Montilla en les tavernes del trajecte, acompanyats dels retrucs de tambors, trompetes i cornetins; seguint estendards brodats de lletres daurades on podem llegir "INRI" o el romà "SPQR"; fins i tot s'han vist pendons i banderes de vellut grana brodats amb un estels de cinc puntes similars a la bandera de la RPC. Era, em van aclarir, una banda de músics llogats en un poble proper: "...y allí son todos comunistas".

 

 

 

...- 

Escenes cinegètiques

En aquest dies de segon rebrot de la pandèmia del virus Covid-19, el qual aviat farà l'any que infecta la població dels sàpiens a escala planetària, una notícia d'altre àmbit ens ha sorprès. Resulta que l'activitat dels caçadors a tot l'estat ha produït més de cinquanta morts en els primers nou mesos de l'any en curs. El ferits per aquesta mateixa causa superen els cinc-cents i en un parell de casos de mort van prémer el gallet menors de 18 anys.(1)

És evident que determinades activitats humanes van quedant-se obsoletes amb el decurs del progrés, potser la caça també arribarà a ser una activitat residual. Per a la indústria tèxtil la filosa és una peça de museu, igual que la llàntia d'oli com a font de llum; però, activitats pròpies de quan érem prehistòrics caçadors recol·lectors, tal con som representats en les pintures rupestres, encara persisteixen en la cultura del segle XXI. Els caçadors d'ara no fan servir atzagaies, ni arcs amb fletxes, alguns utilitzen paranys, o fures ensinistrades per fer sortir els conills del seus caus, i gossos per cercar perdius; tot i que les eines principals de caça és l'escopeta o les sofisticades carrabines amb mira telescòpica que poden matar senglars i isards des de cinc-cents metres. Recordem les novel·les de Miguel Delibes on la caça és una activitat quasi romàntica impregnada de natura, malgrat que ell reconeixia que el que realment li agradaba era el retorn a casa i descansar de tot un dia de caminata pel camp.

L'alta sinistralitat de les activitats cinegètiques d'ara demostra que manca una regulació on quedi garantida l'adequació de les persones autoritzades a fer servir armes de foc, de manera que no es fereixin o es matin entre elles. També haurien d'estar ben acotats els territoris on els passejants, runners, ciclistes o boletaires restin lliures de sofrir perdigonades. No hi ha prou amb uns cartells que diguin: "Perill! Zona de caça".

Sabem que les armes de foc són per se instruments portadors de perill de mort. Haurien de dur gravat el triangle groc que veiem a les torres d'alta tensió. Per ser propietari, o usuari, d'elles caldria una autorització oficial i homologada similar, o més exigent, que el permís de conducció de vehicles pesants.

 

...

(1) Font: Article d'Eduardo Bayona - Público-es (diario digital) - publicat el 25.10.2020

Castanyes i difunts

Diuen, els que saben, que el cristianisme en la seva expansió i implantació en les estructures heretades de la decadència de l'Imperi Romà va apropiar-se de nombroses celebracions d'abans de la romanització presents en el substrat cultural de les ètnies que ocupaven els territoris que actualment conformen diferents països europeus. Exemples clars són les festivitats associades als solsticis tals com Sant Joan i Nadal. Altres no són tan evidents, però també tenen relació als canvis estacionals com la que ens ocupa. La mort de la vegetació de cicle anual, el canvi de la coloració dels boscos s'identifica amb el record i homenatge als difunts. És una celebració d'origen celta. Un cop ben iniciada la tardor, des del 31 d'octubre al 2 de novembre, ciutats i pobles d'Europa i Amèrica s'omplen de símbols i activitats col·lectives que ens connecten amb els nostres difunts i ens recorden la indefugibilitat de la mort.

Enguany he observat que s'ha incrementat notablement el caràcter del que podem dir Carnestoltes temàtic de tardor, amb molta participació popular, implicant cada cop més joves i adolescents, tots ells emmascarats amb indumentàries tètriques, negres i estampats d'ossos: cranis, húmers, clavícules, tíbies i costelles.

Pels més grans continua sent una nit de record als difunts. A més de la rutinària visita als cementiris aquí tenim la tradicional castanyada de la nit del 31 d'octubre amb panellets, moscatell i moniatos consumits en companyia de familiars i amics. En realitat resulta una magnífica excusa per reunir-nos amb els que tenim a prop per rememorar aquells que ens han precedit en aquesta vida; i, de passada fer-nos sentir que un dia serem nosaltres els homenatjats. Fet que fidelment descrivia un autor castellà del segle d'or, més o menys així: "Quan s'enduien un difunt al cementiri la mort asseguda sobre el taüt mirava aquells que pel camí s'aturaven tafanejant i els hi deia. -No penseu, no; que us deslliurareu vosaltres de ser aquí talment com és ara aquest difunt".

Constatem, doncs, que amb el pas del anys evolucionen els costums i la manera de celebrar les festes tradicionals. Ara amb la castanyada i el dia dels difunts s'hi barreja el Halloween i "El día de los Muertos", evidenciant la tendència a la globalització salpebrada amb un subtil, o potser no tan subtil, toc comercial.

...-

Benjamines i ancianitat

Tots tenim, o hem tingut, un familiar ascendent que ha arribat a l'etapa final de la seva vida. Recordo, en el meu cas, quan l'oncle Octavi va dur la iaia materna, Consol, a casa de la mare, que era la benjamina de sis germanes, totes dones.

El meu primer contacte amb la iaia Consol havia estat un dia de setembre, jo hauria de tenir uns cinc anys, quan la mare va dur-me a la minúscula casa de lloguer on vivia la tia Àngels, una d'una filera de casetes de façana emblanquinada orientada al Nord, just a tocar d'un talús on ara és el carrer de Monistrol, que en aquella època era el llindar de la zona urbana amb camps de conreu i bosc d'alzines i pins.

Amb la tia Àngels compartien el petit espai, a més de la iaia, el seu marit Octavi i l'únic fill d'uns dotze anys també anomenat Octavi, tal com el fill adoptiu de Juli Cèsar. Hi havien també un parell de gats, un d'ells blanc amb taques grises i ulls de diferent color; el qual aquell dia ens el van donar i va acompanyar-nos fins la seva mort vuit anys després. El gat d'ulls de diferent color va acompanyar-nos tant al carrer de la Rutlla com a la casa del torrent de les Aimerigues.

Aquell dia vaig experimentar la por de sentir-me sense la protecció dels pares. Vaig plorar arraconat i retingut per la força quan la mare acompanyada del meu cosí i la tieta Àngels van marxar a collir bolets deixant-me amb aquells senyora estranya i totalment desconeguda, vestida de negre fins els peus i amb el cabell cobert d'un mocador també negre.

Anys més tard la tia Àngels, encara acompanyada de sa mare, va canviar de casa passant a viure a tocar de la via de RENFE en un carrer sense sortida de can Boada. Una tarda quan tornava de l'escola, jo era un estudiant de "Comerç" d'onze anys, vaig veure que l'àvia Consol esperava a la porta de casa acompanyada del tiet Octavi i la tia Àngels. La meva mare que també era fora de casa en aquell moment va arribar a la vora del grup, després vaig arribar jo. No vaig copsar el que es va dir, però per l'ambient solemne i seriós vaig sentir que quelcom greu passava. Vaig entendre que a partir d'aquella tarda la iaia Consol viuria a casa dels meus pares. Es a dir amb la seva filla més jove: la benjamina. I amb nosaltres va estar fins la seva mort. Sempre quasi invàlida per una dolorosa artritis reumatoide que la va matar deu anys més tard. No va deixar cap herència material, tret d'un escapulari amb l'estampa d'un sant, o de Crist, ara no ho recordo; i, un pesant cobertor de llit de crochet fet amb tires i retalls de nylon de diferents colors, fibra sintètica molt popular en els anys seixantes del segle passat.

Caldria esbrinar si és una norma social o casualitat. El fet constatat és que moltes altres àvies del meu entorn han estat ateses fins la la fi dels seus dies per les filles petites. És en cas també de la iaia paterna i de tantes altres viudes conegudes.

...-

Vigília de Sant Pere

Efectes de la turbonada de la vigília de Sant Pere al Roc Blanc

Ahir a la tarda un front fred va escombrar el territori de ponent a llevant amb una força poc habitual. Ventades de fins a 106 km/h van trencar nombrosos arbres de la nostra ciutat. Eren vents huracanats acompanyats de forta pluja i pedregada, afortunadament de breu duració, però que van netejar carrers, voreres i clavegueres; que bona falta feia. De passada va baixar molt sensiblement la temperatura de l'aire, cosa que ens ha permès dormir amb molt més de confort que les nits de les tres darreres setmanes.

Un altre efecte d'aquesta davallada tèrmica ha estat la curiosa sensació que aquest matí he percebut en l'operació de preparar l'esmorzar. Quan he obert l'armari per agafar els gots pel cafè amb llet i els sucs m'he trobat que eren sensiblement més calents que l'ambient. M'ha recordat allò que deien del plutoni (Pu) o d'alguns dels seus isòtops, que sempre està 4º K per sobre de l'ambient; de forma que si prenguéssim entre les mans una bola de 5 cm de diàmetre (ca. 1,5 kg), amb les degudes proteccions contra la radioactivitat, en pocs temps arribaríem a sentir entre els nostres dits la temperatura de prop de 40ºC.

No us vull entretenir més, així que feliciteu als vostres Peres, si els teniu, i passeu un bon dia en aquesta mena de bis agualit, en tots els sentits del mot, de la festa de solstici d'estiu.

...-

Braus i tortura

Una amiga resident al País Valencià m'ha fet arribar una noticia dels diaris locals on comuniquen la mort d'un home de 32 anys víctima, el passat 13 d'agost, d'una o més banyades de brau en les festes del poble de Museros. Hi ha qui diu que aquells que moren pels seu gust, ebris d'etanol o al·lucinats per altres substàncies, "Hasta la muerte les sabe a gloria"; els defensors d'aquesta opinió diuen que aquestes tragèdies no els toca la fibra del planyiment ni la compassió. La meva opinió és que les bestialitats fomentades, organitzades, o simplement autoritzades pels organismes civils, per exemple com són les comissions de festes municipals, carreguen sota la seva responsabilitat les morts (freqüents) en aquestes primitives i estúpides tradicions impròpies dels temps que vivim, mostres de brutalitat com la tradició de llençar cabres des del campanar de l'església del poble.

He llegit amb alegria que diverses ciutats de l'Estat han eliminat les subvencions públiques a les "Corridas de toros". Ja era hora, tot i les pèrdues derivades d'aquestes iniciatives pel negoci dels ramaders de braus de lídia i els seus empleats. Però, la xifra de 560 milions d'euros/any, en subvencions al manteniment d'aquest sanguinari espectacle, segons diversos estudis, hauria de tenir un altre destí més fructífer en àmbits socials.

...-

Glicines

Avui he capturat aquestes fotos de camí a la fleca on compro el pa dia sí dia no. En elles és evident l'apoteosi de la primavera. No és estrany, doncs, que els monoteistes seguidors del belenita Jesús aprofitant la seva influència en les despulles de l'Imperi Romà transformessin la pagana festa de la resurrecció de la natura en la Setmana Santa, fent-nos la Pasqua, tot s'ha de dir; o, com ells diuen: La festa de la Passió i Resurrecció de Crist. Mistificació que dos mil·lenis després persisteix en la nostra cultura eurocentrista; tot i que els ous de xocolata i les mones no acaben d'encaixar amb les corones d'espines, les fuetades i els claus del Senyor. Els dogmes són així: No preguntis per les contradiccions... i creu!

...-

Cavalcada de Reis

Demà, sisè dia del nou any, la tradició d'origen bíblic de l'Epifania mana que el món cristià celebri la festa de la manifestació (revelació) de Jesús com els Messies davant els tres Reis Mags d'Orient, o un nombre indeterminat de Savis segons altres fonts. La diada ha arribat un any més, posant fi a les festes nadalenques coincidents amb el solstici d'hivern a l'hemisferi nord. Casualitat?

Tal dia com avui, 5 de gener vigília de Reis, surten als carrers de les nostres ciutats carrosses guarnides amb més o menys art i enginy per obsequiar la quitxalla i també més grans, amb caramels a grapats. Assumpte forca perillós, perquè no seria el primer nen accidentat sota les rodes dels vehicles tractors per causa de la captura d'una llaminadura bellugadissa. A la meva infantesa els pares sempre duien els fills a mirar la cavalcada, a patir fred a la Rambla o davant l'Ajuntament; en acabar l'acte sempre havien nens amb dits trepitjats per l'ingenu intent de recollir un dolç de sucre cristal·litzat aturat al terra. Altres més grans amb idèntica mala sort havien rebut una dolça pedrada al bell mig del vidre de les ulleres que ara lluïa una magnífica i nítida esquerda.

L'endemà era l'últim dia de vacances escolars d'hivern, després el món tornava a la seva rutina de camins envoltats de bonica gebre al matí; i, de camins enfangats al migdia.

...-
Nota: Recordo haver escrit alguna entrada anterior sobre aquest mateix tema.

La veritat alliberadora

 

Aquesta novel·la primerenca de Shimazaki Tôson, editada amb èxit extraordinari a Tokio l'any 1906, està considerada el pal de paller de la moderna literatura japonesa. Es una obra reivindicativa, trencadora dels prejudicis que són pedres a les rodes del progrés vers la llibertat i la veritable emancipació dels éssers humans.

 

La denúncia social en El precepto roto treu a la llum; de la forma més bella, emotiva, poètica i plena de sensibilitat; les nafres i el vicis de tots els estaments socials, polítics amorals, funcionaris corruptes, corporativisme egoista, enveges, falsedats, xafarderies interessades. Contra aquesta fosca realitat contrasta la llum del valors socials que omplen aquesta novel·la: la solidaritat, la tolerància, el respecte, l'afecte sincer i desinteressat, l'altruisme, l'esforç personal per superar-se.

 

El protagonista, Ushimatsu Segawa, un jove mestre de secundària haurà de lluitar contra el precepte imposat pel seu pare: "No ho diguis a ningú"; cedint finalment a l'impuls per alliberar-se d'aquest precepte autoafirmant-se en la seva veritable identitat.

 

El precepto roto és una lectura imprescindible per a comprendre l'adaptació de la societat japonesa al món occidental; i la lloable tasca realitzada pels autors com Tôson per superar els aspectes medievals que en nom de la tradició llastaven amb terribles injustícies al seus propis ciutadans. La novel·la deixa clar, un cop més, aquella dita en què tant confio: La veritat és alliberadora.

 

 

Autor: Shimazaki Tôson

Títol original: "Hakai"

Títol en castellà: El precepto roto

Traducció: Montse Watkins

Editorial: Satori, (Gijón, 2011)

Col·lecció: "Maestros de la Literatura Japonesa", nº 6

Pàgines: 358 

 

...-

Brots verds?

Avui a Catalunya és el dia de la Castanyada; l'atàvica festa de la tardor que tantes variants té arreu del món.

 

Però l'article d'avui el dedicaré a l'actualitat vista en els mitjans que relaten l'activitat governamental del país. Allà diu una ministra beata, aquella que parla amb accent canari, que en la situació econòmica veu "brotes verdes". Seran els bitllets de 100 € que surten en algunes fotos. Sí, realment surten; però del país. Diríem sense equivocar-nos que broten amb força, des de gener fins l'agost han estat uns 250.000.000.000 €.

 

O! Potser, els brots verds són aquests altres:

a) 25% de treballadors en l'atur.

b) 12% de caiguda en les vendes del comerç detallista, des del setembre.

c) Els 48.000 milions d'euros que haurà de pagar l'Estat als prestamistes estrangers l'any vinent 2013.

d) Els missatges de la Virgen del Rocío. (Verge andalusa invocada per la senyora ministra de Treball i... no sé que més).

e) Les sucoses confessions d'un senyor difunt, mort fa sis anys, que ara vol entrevistar María Patiño a la tele d'ampla audiència on treballa.

.../...

z) Afegiu aquí vosaltres mateixos més brots verds de la Báñez. Lamentablement n'hi han a gavadals.

 

Salutacions i bona castanyada a tothom.



...-

Adobat i conservació de les olives

El següent procediment està basat en les explicacions de la Sra. Rosario, i en la seva pròpia experiència perquè és com ella ho va veure preparar a la seva mare, nascuda al poble sevillà d’Aguadulce l’any 1880.

Procediment pas a pas:

1-Les olives han de ser sanes i netes, verdes o negres però sense barrejar, perquè tenen diferents temps de curació.

2-D’una a una es xafen les olives amb una pedra contra una llosa, o un totxo, procurant que no es trenqui el pinyol.

3-Un cop xafades es deixen en remull, amb aigua corrent que canviareu cada dos dies. Han de estar-se en remull fins que siguin dolces, en realitat fins que deixin de ser aspres. Tan poden passar deu com vint, o més dies. En aquesta fase no s’han de tocar les olives amb les mans ni amb estris metàl·lics. També cal que el recipient estigui protegit de la llum.

4-Quan les olives siguin dolces prepararem la salmorra dissolent un màxim de 100 grams de sal per cada litre d’aigua i com a mínim 60 grams de sal per litre. En el cas d'adobat i conservació de les olives es fa servir una concentració de sal entre el 6 i el 10%. Aquí, la senyora Rosario aplica el sistema de mesurar la salinitat ficant un ou cru dins la salmorra: quan l’ou flota sobresortint una mica de l’aigua significa que ja està bé de sal, si l’ou no sura heu d’afegir més sal a l’aigua.

5-Aquest serà el líquid de conservació definitiu, el qual cal aromatitzar i condimentar al gust que més us agradi i us sembli adequat: amb alls pelats, (xafats, no trinxats), farigola, romaní, orenga, fonoll, llorer, llimones, pebrot vermell tallat a bocins... Fins i tot hi ha qui posa cebetes crues.

6-Després d’una setmana ja es poden menjar. Teniu en compte de no fer servir instruments metàl·lics per treure les olives del seu recipient i mireu que aquest estigui protegit de la llum solar.

Tradicions ancestrals

Els que tenim una edat, suficient com per comparar els temps passats amb els que corren, recordem els hiverns d’intensa fredor, d’anar a buscar llenya i comprar carbó. Tothom tenia relativament a prop de casa una carboneria. Allà compràvem el carbó i la terregada, combustible òptim per fer anar els brasers, com el que Arquimedes tenia als seus peus poc abans de morir travessat per una espasa romana mentre feia figures geomètriques de cendra amb la pala del braser.

A mitjans del segle passat era normal que les cases tinguessin llenya com la font bàsica per obtenir energia. Aquesta costum d’anar a buscar llenya connecta amb l’atàvic ritus del tió. Un tió és un tros de fusta a mig cremar que fumeja desagradablement en el braser o, referit al Nadal, és un gran tronc que crema per un dels seus extrems en la llar de foc. Abans de cremar-lo pel Nadal adquireix virtuts màgiques, s’humanitza i interrelaciona amb els infants.

A Catalunya encara s‘acostuma celebrar la tradició del tió, que consisteix en fer que els petits de la casa donin menjar i beure al tió des de la primera o segona setmana de desembre fins la vigília de Nadal. Arribat aquest moment, el menuts de la casa demanen al tió que “cagui”, si nó ho fa li donaran més bastonades tot cantant-l’hi unes estrofes molt populars. Acabada la batussa s’aixeca la manta que cobreix parcialment el tió i, sorprenent als més menuts, apareixen tot de llaminadures, regals, neules i torrons. Potser no és casualitat que sigui també l’arbre de Nadal, de la tradició anglosaxona, el que cobreixi els regals del dia de Nadal.

Des d’anys enrera, altres costums s’estan apropiant de les celebracions nadalenques. No sembla que hagi minvat la invasió de Sants Nicolaus de blanques cabelleres i frondoses barbes, panxuts i envermellits per la Coca-cola; cosits i farcits a baix preu xinès, que s’enfilen pels balcons dels nostres pisos. Però que finalment també acabaran deixant regals sota l’arbre de Nadal, això sí, ara sovint aquest arbre està fet de plàstic i filferro.