Qui tem el canvi climàtic?

Noves aportacions sobre el zenit de l'era del petroli


El passat 21 d’abril publicava, en aquest blog, un article sobre els efectes del canvi climàtic. Allà concloïa que molt abans del temut canvi climàtic arribarà l’esgotament dels recursos hídrics i energètics, sobretot el petroli barat, què pel que sembla ja s’ha acabat per sempre.

Ahir la TV3, en el seu magnífic programa “30 minuts”, va emetre un aclaridor reportatge sobre el tema de l’esgotament dels pous petrolífers mundials. Malgrat les meravelles de sofisticada enginyeria, que permeten obtenir el petroli del subsòl marí amb broques, que foraden horitzontals a 3000 metres de fondària des d'enormes plataformes flotants, l’obtenció del petroli és cada cop més difícil i més car. L’evidència és que els pous tradicionals s’esgoten i produeixen menys i els nous, que són d’inferior qualitat i producció, no donen a l’abast. En aquesta situació d’escassetat s’afegeix l’augment sense control de la demanda, en part per la incorporació al sistema productiu dels països emergents.

El resultat és el que un expert va dir en el programa de TV3: El petroli s’esgotarà d’aquí a pocs anys (la producció pot haver arribat ja a un volum inferior a la demanda). Però, en el millors dels casos cap responsable social, ni els polítics, ni els directius de les grans corporacions, han previst cap alternativa a la frenada sobtada en el flux de la saba negra vital per l’economia mundial. Sense voler ser catastrofistes els experts avisen: Els polítics que pensaven que la fi de l’era del petroli no la viurien s’han equivocat. Cal pensar i posar en pràctica, urgentment, polítiques econòmiques i energètiques de recanvi. La dependència dels combustibles fòssils és un problema sanitari. El planeta drogaaddicte dels hidrocarburs no té camells perquè els camps de cultiu de la droga s’han esgotat i no hi ha mercaderia per traficar. Caldrà que algú torni a rescriure allò de: La catàstrofe que ens amenaça i com combatre-la.

NOTA: Tant la imatge d'aquest article com altres opinions relacionades amb el tema les trobareu en un reportatge de la UB clicant aquí. Llàstima que sigui una mica antiquat.

Els perills del trànsit

L’estil de vida actual ens porta, de forma quasi obligatòria, a una activitat i mobilitat cada cop més intenses. Els llocs de treball, i els d’oci, són molt allunyats dels de residència, de forma que a més de la despesa en combustibles, cada cop més cars, i en temps, tot això acaba incrementant de forma exponencial el trànsit de vehicles en els nostres carrers i carreteres, amb el consegüent perill i risc d’accidents. Si hi afegim la mala educació en la conducció i la falta de respecte per les normes tenim un greu problema que les estadístiques cada any evidencien, amb milers de morts, ferits greus i enormes costos econòmics, per al conjunt de la societat.

És obligació de les autoritats corregir aquest problema, ara, amb urgència. Malgrat que la solució eficaç està en l’educació i en el foment de la responsabilitat dels futurs conductors és una mesura correcta la limitació, per llei, de la velocitat. De la mateixa manera el control estricte dels límits d’alcoholèmia, i d’altres drogues, en els conductors afectarà positivament en la reducció dels accidents de trànsit. L’enduriment de les sancions i l’increment dels controls han demostrat que són eficaços en aquest objectiu, per tant és una bona via d’actuació.

Però, amb la penalització i persecució dels infractors de les normes de trànsit, no n’hi ha prou. Cal una consciència cívica, cal que els conductors siguin conscients que tenen entre les mans una màquina amb un enorme poder de destrucció. Heu pensat quina energia acumula un cotxe de 1000 kg a 120 km/h ? Els conductors haurien de sortir a les vies públiques amb el respecte i la cura de qui té a les seves mans la vida i la integritat física del proïsme, no només la seva pròpia vida. Sincerament, penso que el permís de conducció hauria d’incloure un certificat de civisme.

Sobre les supersticions

La condició humana és sorprenent. Diferents autors mostren que sovint actuem com si un fet extremadament improbable ens hagués de succeir del cert, i així organitzem la nostra vida, cosa que explica l’èxit de les religions i de les loteries. Invoquem Sant Mus tant perquè el nen aprovi el batxillerat com perquè surti bé del quiròfan. El meu col·lega Albert cada setmana sens falta pelegrina a l’ermita que la deessa Fortuna té al Raval de Montserrat i allà fa una substanciosa donació pecuniària a les Loterías del Estado, esperant que aquesta vegada sí que serà recompensat per tan immens fervor.

Una actuació encara més absurda és la derivada de la superstició. Per definició és l’excessiva reverència, o la por irracional, per les coses desconegudes o misterioses. Redactors d’horòscops, tarotistes, bruixes i altres sofistes són consultats i creguts pels fidels seguidors que se senten predestinats per la posició dels astres en el dia del seu naixement. Però, qui no tem el número tretze? Quan, anys enrere, viatjava per Europa i Nord d’Àfrica em sorprenien els hotels on després de l’habitació 12 hi havia la 12b i a continuació la 14. Tots hem sentit dir que vessar la sal o l’oli porta mala sort; i és clar, a l’antiguitat perdre uns productes essencials com aquells era una desgràcia. Ara bé, protegir la casa o el cotxe amb una ferradura de cavall és una inútil pretensió que prové d’ancestrals ritus totèmics germànics. També inútil, i una mica molest, és posar a la nena la roba interior del revés perquè no li facin mal d’ull.

Potser trobaríem alguna raó sociològica justificant d’aquesta conducta. Tot i així, podem dir que el món racional i científic és una petita franja molt allunyada del gruix dels humans regits, encara, per creences pròpies dels més antics pobles prehistòrics. Mireu, si no la premsa de setmanes enrere: per combatre la sequera de les nostres terres s’ha arribat a treure una imatge en processó... Per acabar, si us trobeu una escala amb un operari treballant a dalt el sentit comú, no pas la superstició, diu que el més segur és no passar per sota.

Sopar dels acomiadats de l'AEG

Divendres passat, al vespre, en un conegut restaurant dels afores de Terrassa, va celebrar-se l’acte final del llarg procés d’extinció d’una altra més de les indústries metal·lúrgiques catalanes. Al voltant d’una centena dels ex- col·laboradors acomiadats de l’AEG, tots adscrits als serveis jurídics del Col·lectiu Ronda, van sopar plegats en un ambient d’entranyable fraternitat i companyonia. Entre ells hi havia els qui, afortunadament, han trobat altres feines, els qui han extingit ja la prestació per atur del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC–INEM), els qui gaudeixen del minso subsidi per a majors de 52 anys, els adequadament jubilats i també els encara joves, però massa grans, per trobar una nova feina en aquesta època de deslocalització industrial i creixement de l’atur derivat de la crisi immobiliària i financera. Hi havia representació de tot l’organigrama productiu, un potencial humà que acumula grans coneixements, cadascú de la seva especialitat, i valuoses habilitats específiques, tant siguin manuals, com tècniques, comercials o administratives. Tot un munt de saber fer, ara desaprofitat.

L’antiga empresa, nascuda a Terrassa el 1912, va ser acollida en una nova planta de 44.000 m2 per la gran AEG alemanya l’any 1940, just després de l’aniquilació de la República espanyola i de l’inici de l'aventura bèl·lica hitleriana. Com a conseqüència del col·lapse industrial del consorci AEG, des de finals del segle XX, la filial terrassenca va passar per diversos propietaris fins acabar a mans d’una família italiana del Véneto, que amb ajuts públics va mantenir-la viva, en una mena d’UVI, fins la seva mort confirmada pel forense (vull dir: jutge mercantil) un dia de desembre de 2005. Públics, han estat també els diners per pagar la major part de la mínima indemnització pactada entre les parts negociadores, ratificada pel 60% de l’assemblea de treballadors i signada pel jutge en l’acte de 2 de desembre de 2005.

Per finalitzar, s’ha de ressaltar el civisme i bon comportament, en tot aquest procés, de la majoria dels treballadors de l’AEG, també dels qui optaren per ser representats jurídicament pels sindicats presents a l’empresa, perquè malgrat la sagnant pèrdua dels seus llocs de treball, tots plegats, han restat espectadors impassibles de la funció dels prestidigitadors que han volatilitzat tan immens patrimoni.


Fotos:
a)-Una secció de mecanitzat en la vella AEG de Terrassa. Any 1980

b)-Sopar dia 9 de maig 2008

Comentari a L'últim patriarca

Editorial: Planeta
Colecció: Ramon Llull, narrativa, número 113
Barcelona, 2008

L’autora, Najat el Hachmi, nascuda a Nador (Marroc) l’any 1979, va emigrar a Vic quan tenia vuit anys. A la capital d’Osona va créixer i va aprendre a ser una dona amb personalitat pròpia; i molt més, fins al punt de que ara és filòloga i l’escriptora, què ens ha fet gaudir, els qui hem tingut la fortuna de llegir-la, amb la seva darrera novel·la, L’últim patriarca (Premi Ramon Llull 2008). Aquesta és d’una tendresa i d’un realisme cru tal que voreja la genialitat. Una narrativa senzilla, però alhora contundent, dels fets de cada dia de manera que esdevenen impressionants.

Potser a mi no em pertoca ser un crític imparcial, jo mateix he viscut les olors de les adobaries, i els sons estridents dels corrons de les màquines de descarnar manejades per un magribí en una local viguetà, fosc, de totxo pelat, sense finestres, regalimant aigües amb sal sòdica i sulfúric, o clorhídric, de les pells de be pickelades. També els companys d’escola, de primària, em parlaven de tonyinades a les dones, dels ganivets voladors dels seus veïns; com aquell què, després de volar sobre la taula de menjador, s’havia clavat sota la clavícula de la filla embarassada. Però avui mateix, escolto les històries d’una col·lega que m’explica com la seva neboda ha de suportar els insults barroers del pare borratxo, entre l’estupefacció de les seves companyes d’institut, només pel fet de vestir-se com ho fan les adolescents d’ara, mentre la mare, sola a casa, sofreix i no sap com alliberar-se de la servitud medieval.

Veient els telenotícies no podem negar que el pitjor patriarcat està del tot vigent al voltant nostre. Sorprèn l’existència d’homes joves, nascuts després del franquisme, que encara avui consideren que la dona vinculada sentimentalment amb ells és un ser de la seva propietat i jurisdicció, per sempre més. No hi ha altre raó que ens expliqui l’anomenada violència de gènere. Quina justificació ha de tenir l’home que atribuint-se el poder del jutge condemna a mort, i executa amb les seves mans la sentència irracional, passi el que passi, contra tota lògica, assumint freda i conscientment les conseqüències per a ell derivades de la justícia civil.

La extirpació d’aquesta xacra, només serà possible en un nou ordre de valors, en una nova societat: no masclista, no patriarcal, on sobre qualsevol altre principi imperi el respecte vers el proïsme. I aquest ideal, és possible? Malauradament no viurem prou per saber-ho, però no ens queda altre camí que treballar per què ho sigui. Hi ha molta feina a fer, sobre tot entre els homes i dones del futur, educant-los en els respecte pels demés i tants d’altres valors allunyats de la violència.

Consideracions a l’entorn del canvi climàtic

Totes les evidències confirmen el canvi en els paràmetres del clima a escala planetària: les glaceres retrocedeixen, els períodes de sequeres són més llargs i minven les masses de glaç polar. La polèmica està entre els que diuen que la influència humana accelera, o bé n’és la causa, d‘aquest canvi, i els que ho neguen. Malgrat l’oposició dels negacionistes molts governs i organismes internacionals volen adoptar mesures per reduir l’emissió a l’atmosfera de CO2, i d’altres gasos responsables de l’efecte hivernacle, a fi d’evitar els previsibles efectes catastròfics a no gaire llarg termini.

El problema real és el model de creixement adoptat a tot el món; basat, si ho analitzem fins a l’últim extrem, en el consum il·limitat dels recursos energètics i hídrics. L’energia és obtinguda dels combustibles fòssils, què són limitats i cada cop més cars; dels biocombustibles, que són una gran estafa, a més d’inviables, perquè encareixen els aliments i aboquen a la fam milions de pobres del planeta. Per acabar-ho d’adobar, els defensors d’aquesta opció, ens amaguen que cal més energia, en kW, per produir un kg de biocombustible que l'obtinguda cremant-lo dins un motor d’explosió, tot i que aquest sigui dels més eficients. De les perilloses centrals nuclears no cal parlar-ne. Les fonts d’energia neta, o renovables, són insuficients per a mantenir el ritme de creixement actual. És un fet provat que globalment consumim més recursos dels que generem, les estadístiques recents situen la xifra en 1.3, i si tots consumíssim com EE.UU. ens caldrien 7 planetes per mantenir-nos.

Per tant, la resolució del problema del canvi climàtic passa primer per reordenar el creixement i el consum en els països desenvolupats, hi ha qui els qualifica de depredadors. Si ningú hi posa remei, si no guarim a temps la febre del planeta, la malaltia serà irreversible. El panorama és negre per les properes generacions. Tot apunta que molt abans del temut canvi climàtic arribarà l’esgotament dels recursos.

Una història de Catalunya

La foto és del Port de Cadaqués amb barques de vela llatina. En la més gran oneja una senyera.





Comentari del llibre de Jesús Mestre i Godes
Breu història de Catalunya
Edicions 62
Colecció: Llibres a l’abast, número 315
Barcelona, 1998

L’autor, nascut a Barcelona el 1925, ha escrit més d’una desena de llibres de temes històrics. Malgrat que és un especialista en els càtars, en aquesta obra desenvolupa al llarg d’onze capítols i un epíleg la història del nostre territori, i la dels seus habitants, des dels primers pobladors fins a la restauració de la Generalitat el 20 de març de 1980. L’objectiu de Jesús Mestre, tal com escriu en la cloenda, és el de “Despertar l’interès cap a un coneixement aprofundit del nostre passat.”

L’obra aconsegueix il·lustrar el lector, amb estil prou planer i narratiu, dels esdeveniments i fets claus de la nostra història, com diu l’autor, “resseguint el gavadal d’informació escrita”. Els autors de referència per a Jesús Mestre són: Josep Ma. Salrach i Josep Termes; sense oblidar Abadal, Santiago Sobrequés, Pierre Vilar, Ferran Soldevila, el gran Josep Fontana, Jordi Nadal i Paul Preston. Aquesta llista d’historiadors permetrà al lector interessat ampliar els coneixements en cada una de les etapes que han marcat la construcció de Catalunya i que han determinat les seves relacions amb altres territoris ibèrics, i també amb la Mediterrània, Europa i Amèrica.

El llibre de Mestre, molt recomanable, és un bon exemple de tractat de divulgació històrica, que ens aporta els fonaments adequats d’informació per entendre el passat, i el present, de Catalunya amb moltes i molt acurades referències bibliogràfiques.