Accidents infantils d'estiu

Durant els anys cinquantes i seixantes del segle passat, eren habituals els accidents infantils amb resultat de mort. Actualment quan un nen s’ofega al canal de la dreta de l’Ebre, entre Tortosa i Amposta, la noticia surt als telediaris (emissió de TVE el 21.07.2008). D’aquells antics accidents només s’assabentaven els familiars i els veïns de les víctimes, no obstant això podem afirmar que eren més letals i nombrosos que ara.

L’àmbit de la notícia actualment és de milions de telespectadors a tot el territori de l’Estat. Fa mig segle l’ofegament en una basa de la filla de sis anys de la Paquita (la carbonera que vivia tres portes més avall) era notícia només per als veïns de les dues dotzenes de cases que sumaven les del meu carrer juntament amb les del passatge que comunicava el centre amb el barri de la Maurina mitjançant la passarel·la de ciment sobre la riera . Pocs anys després també va morir ofegat, en el riu del seu poble, el nebot de dotze anys de la veïna que vivia a la casa de la cantonada amb el passatge.

Els nois grans aconsellaven als més petits:
-No us fiqueu a la basa gran de la bòbila, perquè un nen que s’hi va capbussar va quedar-se clavat al fons argilós i va morir ofegat. Un altre, quan volia sortir es va quedar enganxat al fons enfangat i també va morir.
Aquestes històries d’accidents infantils esdevenien en un món quasi rural; de vida de carrer, sense empedrat, ni voreres, ni molt menys asfaltat, amb gossos sense amo plens de llagastes; torrenteres d’aigües cristal·lines després de les pluges que amb la sequera es transformaven en pudents rierols d’aigües negres on s’agitaven els capgrossos que mai arribarien a ser granotes.

Aquella era la vida al carrer, amb moltes pors inculcades al infants com a mitjà eficaç per ampliar la seguretat. D’aquest tipus eren els consells i recomanacions dels grans quan deien:
-Desconfieu dels estranys, poder ser “tísics” que segresten nens per treurels-hi la sang i beure-se-la. Vigileu de no entrar a la vinya del Ros, perquè té una cisterna i allà s’ofeguen els que hi entren, cauen i no poden sortir. Allunyeu-vos dels gossos, perquè poden encomanar-vos la ràbia. No heu de menjar fruites silvestres desconegudes, us enverinaríeu. No toqueu les ortiges, ni les figueres de moro, ni els gripaus. No hi aneu al Bosquet, perquè hi han homes amagats. No pugeu a les figueres, l’arbre de Judes el traïdor, perquè les branques que semblen més fermes es trenquen de sobte.

El món ha canviat i els perills de l’estiu també, la vida al carrer ara és més segura, però sempre caldrà que algú aconselli als més petits dels nous perills. Ara el risc de mort està en travessar els carrers i avingudes sense mirar. Encara avui dia, de tant en tant, moren atropellats nens. Entre ells predominen estadísticament els d’origen immigrant que provenen de zones rurals, poc avesats en els perills del carrers a les ciutats per als automòbils.

Les ciutats per als vianants

Ja he deixat escrit, en altre article, que l’estil de vida actual ens porta a una activitat i mobilitat cada cop més intenses. La solució adoptada des de mitjans del passat segle ha estat la utilització massiva de l’automòbil de motor d’explosió. En el primer món això ha esdevingut en una dependència absoluta del cotxe privat (normalment un per cada membre de la família en edat de conduir), que a més de generar la nefasta dependència dels combustibles fòssils té un altre efecte negatiu poc comentat: la transformació de l’espai urbà en funció dels vehicles i en contra de les persones.

El barris històrics, creats en una època sense automòbils, ara són inaccessibles: Fins i tot en ciutats com Londres ara s’ha de pagar un peatge per accedir al centre històric amb el cotxe. Altres ciutats, com Buenos Aires, han establert des de fa temps la prohibició en dies alterns de circulació segons sigui parell o senar la matrícula del vehicle.

Contràriament, moltes ciutats “modernes” s’han urbanitzat pensant en els vehicles particulars, amples avingudes de molts carrils, autovies, cinturons de circumval·lació... que sovint són veritables barreres per als vianants.

Per això, em semblen molt correctes les recents actuacions urbanístiques que es fan en el meu municipi. S’està potenciant l’ús de l’espai urbà, pensant en els caminants en contra dels antics privilegis dels cotxes: voreres amples, passos “zebra” a nivell de les voreres, un carril únic per als cotxes, amb trams elevats per forçar la reducció de velocitat. En definitiva, endavant amb tot el que faciliti la renúncia a l’ús del vehicle particular i potenciï la qualitat de vida a l’espai urbà del ciutadà no motoritzat. Naturalment tot això comporta el desenvolupament d’una bona xarxa de transport públic, cosa que el meu municipi les evidències mostren que s’està fent.

Elogi a les escoles de ball llatí

Comentari de cinema. Shall we dance?

El passat diumenge, 6 de juliol, vaig veure a la TV1 una inesperada pel·lícula titulada en castellà ¿Bailamos? la qual comentaré seguidament. La composició fotogràfica, la il·luminació, el só, la coreografia... excel·lents.

Aquesta comèdia musical dirigida per Peter Chelsom mostra la història increïble d’un advocat, Richard Gere, feliçment casat i amb un fill i una filla adolescents. Un dia quan surt del despatx de sobte s'inscriu secretament en una escola de ball, per a ampliar la felicitat de la seva vida, cosa de la què s’avergonyeix servint-li així de justificació per a mantenir aquesta activitat oculta als seus familiars. La seva gelosa esposa, Susan Sharandon, sospita que el seu marit s’emporta quelcom amagat i contracta un detectiu, el qual li demostra que no ha de témer cap infidelitat, perquè el seu marit només balla. La polifacètica Jennifer López és la professora ballarina perfecta, trista, distant, aclaparada per un passat ocult que al final descobrim: el fracàs en un concurs de ball a Europa.

La meva opinió és que estem davant d’una comèdia, com deien d'algunes pel·lícules del nostre Buñuel: alimentícia. Publicitat encoberta potser, perquè més aviat sembla destinada a reclutar alumnes per a les escoles de ball, llocs que són mostrats en el film com l’esglaó necessari per a assolir la felicitat plena. Allà els alumnes, àngels rodejats d’un companyerisme ideal quasi paradisíac, aprenen els diferents estils de ball llatí vestits amb corbata i la mateixa indumentària que duien a la feina, tret de l’advocat de serial televisiu Stanley Tucci que balla amagat sota una perruca postissa.

Fitxa tècnica:
Gènere: Comèdia musical romàntica.
Nacionalitat: EE.UU, 2004
Durada: 106 min.
Direcció: Peter Chelsom
Intèrprets: Richard Gere, Jennifer López, Susan Sharandon, Stanley Tucci.

Només una dona

Un cas de violència masclista i sense gènere

Marit i muller estan sopant. Ell, molt tranquil, contempla el reflex de la lluna en les argentades aigües de la badia i menja, però ella només fa veure que menja remenant amb la forquilla els bocins de salmó i d’escarola.
-Quan m’imploraves que deixés la feina vas prometre’m que tindria la meva pròpia llibreta de la Caixa Rural i també deies que mai no em faltarien els diners per les meves compres.
-No ho recordo –va dir ell sense mirar-la.
-I sortir?. Què no puc sortir a fer un tomb amb les meves amigues? I la meva germana, per què no ha de poder visitar-me?
-La teva germana no trepitjarà aquest apartament mai. Ja ho saps! A més, l’assumpte dels diners, prou saps perquè no tens ni un duro. Per comprar aquest apartament vaig malvendre’m el meu pis de Sant Cugat. N’he posat tres vegades més diners que tu. De fet, ja n’estic fart de les teves despeses. Et passes el dia enganxada al telèfon parlant amb la teva estimada germaneta o amb el teu nebot de l’Uruguai. Ah! Des d’ara tens prohibit fet trucades a l’estranger.
-T’odio! Com hi ha cel, et juro que quan pugui fugiré d’aquí i de la teva fastigosa presència.
-Ara mateix! –el marit va aprofitar que la dona s’havia aixecat apropant-se a la barana per impulsar vers els carrer aquells inestables cinquanta-cinc quilos d’ésser humà, del gènere humà, però de sexe femení.
Els últims segons de la vida de la desafortunada van succeir-se en una eternitat, des d’aquell cinquè pis fins la vorera amb jardineres de geranis. Un allau de records va creuar la seva ment: les crisis d’angoixa, els llavis llefiscosos del repugnant tirà amb qui s’havia casat, els maltractes de tota mena que rebia d’ell, la situació de veritable esclavitud a que havia estat sotmesa... Va caure sense que se n’adones ningú, tret d’aquell home miserable de sexe masculí, es clar. Tot aquell patiment va acabar simultàniament a l’esberlament, com si fos una magrana, d’un crani de cinquanta-cinc anys contra una vorera guarnida de jardineres (de gènere femení) amb geranis (plantes del gènere Geranium) del passeig marítim.

Els preus del petroli

Foto: Audrey Hepburn, al final de la seva vida, amb els pobres de la Terra. Ambaixadora de la UNICEF

Consultant fonts, de credibilitat demostrada, he vist que el preu del petroli, en dòlars USA per barril brent, s’ha incrementat en un 175% al llarg dels últims 17 mesos: l’11 de gener de 2007 el preu era 51,7$ i abans d’ahir, 27 de juny de 2008, el preu arribava als 142,13$. No cal dubtar de la influència que el joc de la oferta i la demanda té en aquesta perillosa evolució, tal com podeu llegir en altres articles d’aquest mateix bloc, però, Santiago Carcar, redactor del suplement de negocis de “El País” de 29.06.2008, demostra què els inversors especulatius tenen molt a veure en l’actual increment accelerat dels preus del cru.

El comerç global del petroli és cada és cada cop més desregulat, o el que significa el mateix: lliure de controls, fosc i amagat a la vista de la societat. Vint anys enrere un professor d’economia ens explicava com els especuladors compraven el cru d’un petrolier carregat i el mantenien fondejat al Mediterrani a l’espera del moment oportú per vendre el petroli amb enormes beneficis. Avui no cal anar amb tants melindros, ara els especuladors tenen els contractes de futurs, eufemisme per denominar el contracte especulatiu per excel·lència: promeses de compres i vendes sobre un producte que encara no existeix físicament. Aquests especuladors compradors i venedors han passat de tenir, l’any 2005, 1.7 bilions de dòlars d’aquest petroli de paper, a la xifra de 8 bilions el 2007. El petroli és fictici però els guanys són reals. Per tant, la pregunta és: qui paga els immorals beneficis dels especuladors.

Comentari de foto. La festa de l’aigua

Aquesta foto, obtinguda del suplement dominical de El País (15.06.08), mostra un grup de nenes, d’algun indret de l’orient llunyà, duent ofrenes florals amb motiu de la celebració de la festa de l’aigua, una setmana d’activitats i jocs dedicats a commemorar la renovada aportació monsònica de pluges en aquelles terres.

Una de les noies mostra un gerro de metall daurat, base de les característiques construccions florals d’estructura cònica. Davant d’ella una altra nena, el veritable centre d’atenció de tot el conjunt, apareix amb el rostre il·luminat, atent i seriós, amb una llarga cabellera negra (com aquella que fascinava la Mila de Solitud) recollida amb diverses voltes de cordó de perles daurades. Sota un sostre de paraigües multicolors el seus llavis pintats tenen la mateixa forma i disposició que els dels infinits budes d’aquelles contrades.

Sens dubte, el que més atreu de la imatge és l’expressió de la nena, però també la indumentària amb que és mostra, vestida amb molta elegància per l’ampla cinta de teixit verd maragda amb motius geomètrics en jacquard, que li cobreix l’espatlla esquerra i deixa nua la dreta alhora que fa ressaltar, amb extraordinari equilibri de colors i textures, la cadeneta que li penja al coll.

Els beneficis del tabac

Loretta Napoleoni en un article del seu bloc deia, ara fa dos mesos, que la recent crisis financera ha posat de manifest la immillorable solidesa de les empreses tabaqueres. Quan a començament del passat mes d’abril una onada de caigudes dels valors enfonsava totes les empreses que cotitzen en les borses de tot el món, només aquelles van mantenir-se insensibles al temporal econòmic.

El fet s’explica fàcilment, el consum de tabac està garantit perquè la població addicta a la nicotina no deixa, ni deixarà, de comprar tabac al preu que sigui. Tot i què les campanyes antitabac dels països desenvolupats tenen un cert èxit la realitat és que el consum i la producció s’està incrementant notablement a nivell global, sobretot per la incorporació dels països asiàtics, començant per Xina campiona mundial amb la xifra de 500 milions de fumadors.


Per altra banda els sistemes fiscals de molts estats estan fortament finançats per ingressos derivats del tabac. Hi ha qui va comptabilitzar, amb ironia o cinisme, com la part positiva els ingressos fiscals per impostos sobre el tabac més l’estalvi de pensions per mort prematura del fumadors i com la part negativa les despeses sanitàries, més la pèrdua d’hores de treball, d’aquells malalts per conseqüència del tabac, i el resultat encara era positiu per l’hisenda pública.

Finalment Napoleoni explica com les multinacionals tabaqueres han reinvertit els seus guanys diversificant les seves empreses. Ara estan fent-se els amos de les grans indústries de l’alimentació.