Judit mata Holofernes

Judit decapita Holofernes de Caravaggio

Quan els assiris assetjaven la ciutat hebrea de Betúlia (al 689 aC), després de l’esgotament de les reserves d’aigua, va oferir-se la bellísima vídua Judit, amb l’autorització dels caps de la ciutat, per infiltrar-se entre les tropes d’Holofernes a fi d’alliberar la ciutat. La versió bíblica, que és la crònica periodística d’aquells dies, segueix així:
El dia quart (des de l’arribada de Judit al campament assiri), Holofernes va oferir un banquet reservat als seus ajudants. No va convidar-hi cap subaltern. I digué a Bagoes, l’eunuc que duia tots els seus afers:
-Vés a convèncer l’hebrea que tens al teu càrrec que vingui a menjar i beure amb nosaltres. Quina vergonya la nostra si deixàvem escapar una dona així sense haver-la posseïda! Si no ens la féssim nostra, seríem la riota de tothom!
Bagoes anà a trobar Judit i li va dir:
-Una noia tan bonica no hauria de dubtar gens a presentar-se al meu senyor per a rebre’n els honors i beure alegre amb tots nosaltres. Avui pots ser com una dona assíria, de les que viuen al palau de Nabucodonosor.
Judit li respongué:
-I qui sóc jo per contradir el meu senyor? Faré de bon grat tot el que desitjarà, i me’n gloriaré tota la vida.
Judit s’engalanà amb els seus vestits i es va posar totes les joies. La seva criada s’avançà i va estendre a terra davant d’Holofernes les pells de xai que Bagoes havia donat a Judit perquè s’hi ajagués cada dia durant els àpats. Judit entrà i es va estirar damunt les pells. En veure-la, Holofernes se sentí corprès i trasbalsat. Estava encès pel desitg de posseir-la. De fet, des del primer dia que la va veure espiava l’ocasió de poder-la seduir. Holofernes li digué:
-Beu i alegrat amb nosaltres.
Judit va respondre:
-Si que beuré, senyor. des que vaig néixer avui és el dia més gran de la meva vida.
I va menjar i beure davant d’ell allò que li havia preparat la seva criada. Holofernes estava tan captivat per Judit, que anava bevent més i més vi. Mai de la vida havia begut tant en un sol dia.

Quant es va fer fosc, els ajudants d’Holofernes van afanyar-se a sortir. Bagoes va tancar la tenda des de fora, després de treure’n la guàrdia personal del seu senyor. Tots se n’anaren a dormir rendits de tant com havien begut. Judit va quedar sola a la tenda. Holofernes, ple de vi, s’havia deixat caure damunt el llit. Judit havia manat a la criada que s’estigués fora del seu dormitori, a punt per a quan ella sortís a pregar com cada dia. També havia parlat a Bagoes en el mateix sentit.
Tothom s’havia retirat. No quedava ningú, ni petit ni gran, al dormitori. Aleshores Judit, dreta al costat del llit d’Holofernes, va dir interiorment: “Senyor, Déu totpoderós, mira benigne en aquesta hora això que ara faré per a glòria de Jerusalem. Ara és el moment de socórrer la teva heretat i de fer complir el meu propòsit de destruir els enemics que s’han alçat contra nosaltres.”
Judit es va acostar a la columna de la capçalera del llit i en va despenjar el sabre; atansant-se agafà Holofernes pels cabells i digué: “Senyor , Déu d’Israel, fes-me forta en aquest moment.” Amb tota la força, li va donar dos cops al coll i li tallà el cap en rodó. Després va fer rodolar el cos fora del llit i arrencà la mosquitera que penjava de les columnes. Va sortir al cap d’un moment i va donar a la seva serventa el cap d’Holofernes perquè el fiqués dintre el sarró de les provisions. Van sortir totes dues, com tenien costum, per anar a la pregària. Van travessar el campament, van vorejar el torrent i pujaren muntanya amunt fins a les portes de Betúlia.

Judit i Holofernes de Artemisia Gentileschi

Viure per a la mort digna.

Al nostre país, com a la resta dels estats europeus, després de la jubilació s’obren un munt d’oportunitats, i més ara que les expectatives de vida se’n van més enllà dels vuitanta anys. Tot, tenint temps lliure a dojo i recursos econòmics suficients, això sí, després d’haver treballat i cotitzat a la SS al llarg de més de quatre dècades.

Una situació paradisíaca si no fos per la presència creixent de les xacres que solen anar de la mà amb l’edat: artritis, tendinitis, hipertensió i altres problemes vasculars, pèrdua d’agudesa sensorial, descalcificació òssia, limitació de la mobilitat, dolors de tota mena... Signes de decrepitud que en els casos greus arriba a portar-nos a estats indignes de qualsevol ésser vivent: vides vegetatives o amb un deteriorament irreversible, ments segrestades per l’Alzheimer, cossos destrossats per les nafres, sobrevivint en els millor dels casos amb pegats de morfina. Ocupant llits hospitalaris, o domèstics, on s’espera l’arribada de la mort, la qual com faria un àngel arranjador posarà fi a tant patiment innecessari.

Tots sabem de l’existència d’associacions “per una mort digna”, i també d’entitats pels tractaments pal·liatius del dolor. Però el que sembla poc desenvolupat és el projecte de testament vital impulsat des de fa anys per prestigiosos humanistes com Salvador Pàniker.

Una veïna del nostre carrer, Eduarda, que viu sola rodejada de gats, és el clar exemple del que no voldria patir en l’ocàs de la meva vida. La senyora és vídua des de fa vint anys, d’un marit que la maltractava, del qual té dos fills fadrins i dues filles divorciades. Tret de la filla gran, que de tant en tant passa (amb l’ai! al cor esperant-se trobar el pitjor) cap dels altres fills se n’ocupa dels deures filials respecte de la mare. Ella cada cop està més inhabilitada per les tasques més elementals per la seva pròpia cura. Menja, a deshores, el que compra pels bars perquè el peix que li porta la filla ella el dóna als gats, únics interlocutors i companyia en la llar deteriorada. No té aigua corrent, per culpa d’una avaria que no sap solucionar perquè no entén els robots telefònics. Es renta amb aigua envasada. No té cap despertador ni rellotge a casa. L’únic aparell que funciona és la TV on veu les aventures del gos Rex. Altres veïns diuen que beu, i quan s’atura amb ells per explicar-los els seus problemes, li diuen: “Mira sembla que ha arribat la teva filla. Vés, corre que no et trobarà a casa”. Tot, per tal de treure-se-la de sobre, en part per la flaire, i en part per no atendre les ximpleries que diu. La pobra senyora amb problemes mèdics, físics i mentals evidents, està al límit de la capacitat per ocupar-se de si mateixa. Escorcolla els contenidors d’escombriaires a la recerca de menjar que dóna als coloms de la placeta. Els serveis socials l’han assignat una dona de companyia, per passejar, ajudar-la a fer les compres, etc., però ella el que vol és que faci de minyona i és clar: així, això, no rutlla.

A qui no l’agradaria quan arribi l’hora, després de perdre el senderi sense remei, que algú caritatiu l’alleugeri l’eixida d’aquest món, amb el mínim patiment tant per qui se’n va com pels qui es queden. Per això està el testament vital.

Les ciutats per als vianants II

Potser hem direu pesat, per aquesta insistència en el tema de l’urbanisme racionalitzat. Assumeixo aquest risc, resulta que acabo de comprovar, per via de la tortura dels meus timpans, la necessitat de legislar l’urbanisme en funció de les persones.

Inicialment els carrers de carril únic, com aquells de tipus compartit amb els vianants, em semblaven angoixants, fins i tot claustrofòbics. Es clar que pensava des del punt de vista del conductor de cotxe. Ara, una nit d’estiu amb finestres obertes no hi ha qui dormi: amb motos de potència bestial (1) passant a alta velocitat, accelerant les pistonades i amb el nivell de decibels ultrapassant el límit legal pels descosits. Em direu: també els cotxes fan soroll! Bé, estic d’acord amb vosaltres, però es que la silenciosa circulació d’un sedan de 50.000 € queda compensada pel molt sorollós i estrident petardeix dels ciclomotors amb el tub d’escapament perforat, que en les nits de lluna plena escampa les seves ones acústiques inacabables quilòmetres enllà, com l’udol d’un llop afamat.

Per tant, la propera normativa de les persones contra les màquines (això s’assembla a Blade Runner) haurà de contemplar al menys els següents punts:

– Establir una clara diferència entre zones residencials, d’habitatges on la gent viu i dorm (també hospitals, escoles...), i les que no ho són, com les àrees industrials, comercials, oci, etc., a fi de especificar les velocitats, tipus de vehicles que hi poden circular, condicions acústiques i de contaminació de la zona.

– Fer públics els nivells de contaminació de l’aire per partícules, de la mateixa manera que actualment fan els plafons dels carrers que ens indiquen l’hora i la temperatura. Naturalment això no té cap efecte si no va acompanyat de mesures d’aplicació immediata quan són superats el límits de seguretat, els quals ja tenim especificats en normatives europees.

– Els vehicles segurs, no contaminats, respectuosos amb les persones i d’estalvi energètic ho han de ser de fàbrica. Es necessari educar a les persones en els principis i valors ecològics i de seguretat en la conducció. Però, hi haurà molta feina feta si, per exemple, els ciclomotors tinguessin dispositius que no siguin susceptibles de ser trucats, o que el cotxes en funció del tipus de carrer tinguin automàticament limitada la velocitat.

Podem continuar afegint punts a aquesta llista, però ja veieu que, com diu el meu lema del bloc: hi ha molta feina per fer.

(1) El tema de les motos de gran potència ha generat una preocupant polèmica, per l’alt índex de motoristes morts, qüestió que tractaré en un pròxim article.

Accidents infantils d'estiu

Durant els anys cinquantes i seixantes del segle passat, eren habituals els accidents infantils amb resultat de mort. Actualment quan un nen s’ofega al canal de la dreta de l’Ebre, entre Tortosa i Amposta, la noticia surt als telediaris (emissió de TVE el 21.07.2008). D’aquells antics accidents només s’assabentaven els familiars i els veïns de les víctimes, no obstant això podem afirmar que eren més letals i nombrosos que ara.

L’àmbit de la notícia actualment és de milions de telespectadors a tot el territori de l’Estat. Fa mig segle l’ofegament en una basa de la filla de sis anys de la Paquita (la carbonera que vivia tres portes més avall) era notícia només per als veïns de les dues dotzenes de cases que sumaven les del meu carrer juntament amb les del passatge que comunicava el centre amb el barri de la Maurina mitjançant la passarel·la de ciment sobre la riera . Pocs anys després també va morir ofegat, en el riu del seu poble, el nebot de dotze anys de la veïna que vivia a la casa de la cantonada amb el passatge.

Els nois grans aconsellaven als més petits:
-No us fiqueu a la basa gran de la bòbila, perquè un nen que s’hi va capbussar va quedar-se clavat al fons argilós i va morir ofegat. Un altre, quan volia sortir es va quedar enganxat al fons enfangat i també va morir.
Aquestes històries d’accidents infantils esdevenien en un món quasi rural; de vida de carrer, sense empedrat, ni voreres, ni molt menys asfaltat, amb gossos sense amo plens de llagastes; torrenteres d’aigües cristal·lines després de les pluges que amb la sequera es transformaven en pudents rierols d’aigües negres on s’agitaven els capgrossos que mai arribarien a ser granotes.

Aquella era la vida al carrer, amb moltes pors inculcades al infants com a mitjà eficaç per ampliar la seguretat. D’aquest tipus eren els consells i recomanacions dels grans quan deien:
-Desconfieu dels estranys, poder ser “tísics” que segresten nens per treurels-hi la sang i beure-se-la. Vigileu de no entrar a la vinya del Ros, perquè té una cisterna i allà s’ofeguen els que hi entren, cauen i no poden sortir. Allunyeu-vos dels gossos, perquè poden encomanar-vos la ràbia. No heu de menjar fruites silvestres desconegudes, us enverinaríeu. No toqueu les ortiges, ni les figueres de moro, ni els gripaus. No hi aneu al Bosquet, perquè hi han homes amagats. No pugeu a les figueres, l’arbre de Judes el traïdor, perquè les branques que semblen més fermes es trenquen de sobte.

El món ha canviat i els perills de l’estiu també, la vida al carrer ara és més segura, però sempre caldrà que algú aconselli als més petits dels nous perills. Ara el risc de mort està en travessar els carrers i avingudes sense mirar. Encara avui dia, de tant en tant, moren atropellats nens. Entre ells predominen estadísticament els d’origen immigrant que provenen de zones rurals, poc avesats en els perills del carrers a les ciutats per als automòbils.

Les ciutats per als vianants

Ja he deixat escrit, en altre article, que l’estil de vida actual ens porta a una activitat i mobilitat cada cop més intenses. La solució adoptada des de mitjans del passat segle ha estat la utilització massiva de l’automòbil de motor d’explosió. En el primer món això ha esdevingut en una dependència absoluta del cotxe privat (normalment un per cada membre de la família en edat de conduir), que a més de generar la nefasta dependència dels combustibles fòssils té un altre efecte negatiu poc comentat: la transformació de l’espai urbà en funció dels vehicles i en contra de les persones.

El barris històrics, creats en una època sense automòbils, ara són inaccessibles: Fins i tot en ciutats com Londres ara s’ha de pagar un peatge per accedir al centre històric amb el cotxe. Altres ciutats, com Buenos Aires, han establert des de fa temps la prohibició en dies alterns de circulació segons sigui parell o senar la matrícula del vehicle.

Contràriament, moltes ciutats “modernes” s’han urbanitzat pensant en els vehicles particulars, amples avingudes de molts carrils, autovies, cinturons de circumval·lació... que sovint són veritables barreres per als vianants.

Per això, em semblen molt correctes les recents actuacions urbanístiques que es fan en el meu municipi. S’està potenciant l’ús de l’espai urbà, pensant en els caminants en contra dels antics privilegis dels cotxes: voreres amples, passos “zebra” a nivell de les voreres, un carril únic per als cotxes, amb trams elevats per forçar la reducció de velocitat. En definitiva, endavant amb tot el que faciliti la renúncia a l’ús del vehicle particular i potenciï la qualitat de vida a l’espai urbà del ciutadà no motoritzat. Naturalment tot això comporta el desenvolupament d’una bona xarxa de transport públic, cosa que el meu municipi les evidències mostren que s’està fent.

Elogi a les escoles de ball llatí

Comentari de cinema. Shall we dance?

El passat diumenge, 6 de juliol, vaig veure a la TV1 una inesperada pel·lícula titulada en castellà ¿Bailamos? la qual comentaré seguidament. La composició fotogràfica, la il·luminació, el só, la coreografia... excel·lents.

Aquesta comèdia musical dirigida per Peter Chelsom mostra la història increïble d’un advocat, Richard Gere, feliçment casat i amb un fill i una filla adolescents. Un dia quan surt del despatx de sobte s'inscriu secretament en una escola de ball, per a ampliar la felicitat de la seva vida, cosa de la què s’avergonyeix servint-li així de justificació per a mantenir aquesta activitat oculta als seus familiars. La seva gelosa esposa, Susan Sharandon, sospita que el seu marit s’emporta quelcom amagat i contracta un detectiu, el qual li demostra que no ha de témer cap infidelitat, perquè el seu marit només balla. La polifacètica Jennifer López és la professora ballarina perfecta, trista, distant, aclaparada per un passat ocult que al final descobrim: el fracàs en un concurs de ball a Europa.

La meva opinió és que estem davant d’una comèdia, com deien d'algunes pel·lícules del nostre Buñuel: alimentícia. Publicitat encoberta potser, perquè més aviat sembla destinada a reclutar alumnes per a les escoles de ball, llocs que són mostrats en el film com l’esglaó necessari per a assolir la felicitat plena. Allà els alumnes, àngels rodejats d’un companyerisme ideal quasi paradisíac, aprenen els diferents estils de ball llatí vestits amb corbata i la mateixa indumentària que duien a la feina, tret de l’advocat de serial televisiu Stanley Tucci que balla amagat sota una perruca postissa.

Fitxa tècnica:
Gènere: Comèdia musical romàntica.
Nacionalitat: EE.UU, 2004
Durada: 106 min.
Direcció: Peter Chelsom
Intèrprets: Richard Gere, Jennifer López, Susan Sharandon, Stanley Tucci.

Només una dona

Un cas de violència masclista i sense gènere

Marit i muller estan sopant. Ell, molt tranquil, contempla el reflex de la lluna en les argentades aigües de la badia i menja, però ella només fa veure que menja remenant amb la forquilla els bocins de salmó i d’escarola.
-Quan m’imploraves que deixés la feina vas prometre’m que tindria la meva pròpia llibreta de la Caixa Rural i també deies que mai no em faltarien els diners per les meves compres.
-No ho recordo –va dir ell sense mirar-la.
-I sortir?. Què no puc sortir a fer un tomb amb les meves amigues? I la meva germana, per què no ha de poder visitar-me?
-La teva germana no trepitjarà aquest apartament mai. Ja ho saps! A més, l’assumpte dels diners, prou saps perquè no tens ni un duro. Per comprar aquest apartament vaig malvendre’m el meu pis de Sant Cugat. N’he posat tres vegades més diners que tu. De fet, ja n’estic fart de les teves despeses. Et passes el dia enganxada al telèfon parlant amb la teva estimada germaneta o amb el teu nebot de l’Uruguai. Ah! Des d’ara tens prohibit fet trucades a l’estranger.
-T’odio! Com hi ha cel, et juro que quan pugui fugiré d’aquí i de la teva fastigosa presència.
-Ara mateix! –el marit va aprofitar que la dona s’havia aixecat apropant-se a la barana per impulsar vers els carrer aquells inestables cinquanta-cinc quilos d’ésser humà, del gènere humà, però de sexe femení.
Els últims segons de la vida de la desafortunada van succeir-se en una eternitat, des d’aquell cinquè pis fins la vorera amb jardineres de geranis. Un allau de records va creuar la seva ment: les crisis d’angoixa, els llavis llefiscosos del repugnant tirà amb qui s’havia casat, els maltractes de tota mena que rebia d’ell, la situació de veritable esclavitud a que havia estat sotmesa... Va caure sense que se n’adones ningú, tret d’aquell home miserable de sexe masculí, es clar. Tot aquell patiment va acabar simultàniament a l’esberlament, com si fos una magrana, d’un crani de cinquanta-cinc anys contra una vorera guarnida de jardineres (de gènere femení) amb geranis (plantes del gènere Geranium) del passeig marítim.