Frankensteins i mistificacions

Imatge: Vista esquemàtica, en secció, dels òrgans interns d'una dona pocs dies abans del part.

Aquest dies podem llegir als diaris que un home dels EUA ha parit un segon fill. També, amb data d’avui, un diari català publica la notícia d’un transsexual que ha avortat l’embaràs de bessons que pretenia dur a terme.

Davant de tan gran mistificació caldria retornar a aquella ètica del periodisme, que aconsellava el rigor científic. Potser cal que els periodistes deixin de banda el sensacionalisme i tinguin en compte les següents premisses.
Premissa principal: la tasca de gestar un humà i donar-lo a llum és (el que en ginecologia i obstetrícia diuen embaràs i part) atribut exclusiu dels membres femenins de la nostra espècie, anomenats dones.
Segona premissa: les dones es caracteritzen per tenir uns trets sexuals diferenciats del homes precisament perquè la natura les necessita així per dur a terme l’embaràs i el part.
Conclusió: Mai cap home, tindrà òrgans reproductors sexuals femenins interns de manera que mai podrà desenvolupar un embaràs, i per tant tampoc podrà parir.

Les de dones que s’extirpen les mames, prenen hormones per tenir barba i fan el que calgui per assolir aparença d’home segueixen, malgrat tot, tenint a les seves cèl·lules la parella de cromosomes 23 femenina XX i no la parella masculina XY.

Si el que volen el medis és enredar el llenguatge, per vendre més, poden publicar el que vulguin, com allò de que els ases volen, però com diu la dita castellana: la mona és mona malgrat que es vesteixi de seda.

Ah! Queda clar que els homes no poden parir ni les dones formar espermatozoos? Tret del malguanyat cas que la ciència pugui arribar a malparir un Dr. Frankenstein especialista en obstetrícia i ginecologia.

- - - - - - - - - - - -
Copio a continuació un paràgraf del blog Històries de la ciència, on queda clar el paper dels cromosomes en la diferenciació i determinació sexual dels humans.
Extret de: HOME O DONA? Publicat per omalaled – 1 desembre 2005
...
El cromosoma del qual us vull parlar és de la parella 23. Un mascle té "XY" i les dones "XX". Sembla que aquesta diferència posa al cos en diferents camins que el porten a ser mascle o femella. Quan una femella forma òvuls el parell "XX” es desdobla i es generen els dos nous òvuls semblants. Quan un mascle forma espermatozoos la meitat reben el "X" i l'altra meitat el "Y". Depenent de l'espermatozoide que fertilitzi l'òvul, tindrem un mascle o una femella. El cromosoma "Y" del mascle gairebé no és funcional, de manera que el "X" del mateix mascle no té company de reserva. Per això els mascles són més vulnerables a anomalies genètiques, com és el cas de l'hemofília que apareixen en mascles i rares vegades en femelles. En les femelles, un error en un dels seus cromosomes "X" pot ser compensat per l'un altre "X
...

Salvem el medi ambient

Foto: Mina de coure a Utha (EUA)

Ahir, divendres 5 de juny, en el 33 el canal cultural de TVC van emetre l’excel·lent documental “Home” de Yann Arthus-Bernard. La pel·lícula, plena de bellíssimes imatges, mostra fidelment la situació del nostre planeta. Al llarg de 90 minuts veiem des de l’aire el que els humans hem trobat al planeta contrastant-ho amb imatges de com l’estem deixant.

El treball de Yann ofereix la realitat sense embuts, deixant sense arguments als negacionistes que no volen reconèixer aquesta petjada ni tampoc que l’acció de l’home i l’actual concepte, tant discutible, de progrés està portant-nos a la ràpida destrucció de la Terra, tal com la coneixem. Una mena d'organisme únic amb una fina i esfèrica pell de vida en extraordinari i fràgil equilibri, on s’interrelacionen totes les manifestacions d'èsser vivents en estreta depenendència les unes de les altres.

La conclusió de la pel·lícula vol ser esperançadora (massa optimista, penso jo) dient-nos que encara som a temps de corregir el desastre, d’evitar l’esgotament dels recursos i la destrucció de la viodiversitat, cosa que succeirà a molt curt termini si no hi posem remei urgentment.

Banda ampla

Des d’avui la crisi econòmica té una víctima més. S’ha declarat en bancarrota el gegant automobilístic de Detroit General Motors. Ara és propietat de l’Estat dels EUA, en un 60%. Hi ha qui diu que les lletres GM volen dir Government Motors. Sembla que els nous directius volen sanejar l’empresa reduint les plantes productives, el nombre de treballadors i reordenar el tipus de vehicle que produiran en el futur: més eficient.

· · · · · · · ·

Una altra notícia és que aquest darrers dies he descuidat una mica el blog per causa d’innovacions tecnològiques. Finalment tinc línia de banda ampla.

Els kiwis verds em tenen fregit

Segueix a continuació el text adaptat de la reclamació que he passat avui al departament d’atenció al client d’una coneguda xarxa de centres comercials al detall que opera a la meva ciutat. I és que estic fart de rebre maltractes per part d’algunes dependentes. No hi cap intencionalitat de discriminació per caràcter sexual: les persones que atenen les línies de caixes són sempre dones.

A l’atenció de:
Departament d’Atenció al client d'una coneguda xarxa de distribució al detall.

Assumpte: Reclamació per tracte ofensiu al passar la compra per caixa d’un dels vostres centres comercials.

FETS
1- Avui, dissabte 23 de maig de 2009, he fet la compra segons consta en el tiquet adjunt.
2- Teniu la fruita a granel, amb dos tipus de KIWI: verd (2,40 euros quilo) i groc (més car). He comprat 0,725 quilos del verd, pesant-los jo mateix a la bàscula d’etiquetatge.
3- Quan he passat la compra per caixa la dependenta m’ha dit que el preu estava malament. Immediatament ha preguntat a la caixera del costat, que l’ha contradit dient-li que el tiquet que jo havia enganxat a la bossa estava bé. Tot i així ha fet venir a la noia responsable de la fruita, la qual també ha confirmat que la meva acció a l’enganxar el tiquet no ha estat un error (ni un delicte, penso jo i els que al meu voltant assisteixen a l’improvisat acte de disquisició judicial).

CONCLUSIONS
1- No he deixat de sentir-me qüestionat desagradablement en la meva honorabilitat. He estat tractat com a presumpte lladregot de misèries, capaç d’haver estafat a la vostra empresa.
2- Per disculpar la vostre caixera, se m’acut la comprensible ignorància de les diferencies entre els KIWIS verds i grocs conjuntament amb un excés de zel en el controls de la economia empresarial. Llàstima que aquesta sobre-eficiència pugui fer perdre clients al vostre centre comercial.
3- A mi ja m’estava bé la fruita envasada. A més, si tantes desconfiances comporta el pesatge par part dels mateixos clients, més val que torneu al més modern model antic, valgui aquí la paradoxa. Com també és contradictori que una millora, aparentment per bé del client, serveixi a la fi per complicar, enredar i quedar malament amb un deficient servei, tal com m'ha passat avui a mi mateix.

ADJUNTS
Tres originals (3): el tiquet de caixa, l’etiqueta del pesatge i l’etiqueta del KIWI (green)

Salutacions cordials.

La senyora Meritxell

Qualsevol semblança del següent relat amb persones i fets reals és pura coincidència.

La senyora Meritxell, veïna pre-jubilada d’Agramunt, va optar pocs anys enrere per fer-se una intervenció quirúrgica de gran risc a fi de combatre l’obesitat que no la deixava dormir. Gràcies a la seva insistència i, tot s’ha de dir, a l’ànsia dinerària d’un metge estranger amb pocs escrúpols va aconseguir que l’ingressessin en una clínica de la Bonanova on després d’un parell de mesos i algun que altre episodi al fil de la mort va sortir amb cinquanta quilos menys. Això sí, a canvi d’un novíssim i innovador sistema digestiu, amb baypassos, reducció del sac gàstric i altres meravelles tècniques que, entre altres inconvenients, l’han deixat sense melic, amb la pell abdominal travessada de cicatrius que talment sembla un mapa fronterer del Sàhara central, adobat amb plegaments inadequats del tracte intestinal, hèrnies, i vet a saber quins altres problemes col·laterals de difícil solució.

El fet és que la dona ara té un aspecte jovenívol, tothom la veu plena de vitalitat, alegre, dinàmica, entusiasmada amb el seu nou cos rejovenit. Hi ha qui no la reconeix, la confonen amb una germana dels seus propis fills. Les velles amigues l’envegen, fins hi tot la defugen, perquè la seva companyia les irrita, veuen en elles accentuada la decrepitud pròpia dels anys.

Meritxell s’ho pren amb tranquil·litat. Encara que internament, en la intimitat, quan gira la mirada vers el seu interior, no acaba de estar satisfeta d’aquest pacte mefistofèlic. La pell de les cuixes i dels braços és la mateixa de quan havien de cobrir seixanta quilos més de massa muscular i greix. Ella voldria recuperar la llisor de la tendresa virginal dels quinze anys, però, què s’hi pot fer; no és possible tenir-ho tot. Ja ho van dir altres: Nobody is perfect!

Crisi

Foto: Farinera borda (Amanita Phalloides)

El pitjor encara no ens ha arribat. Aquest és el lema dels nostres dies. De la mateixa manera que les toxines de la farinera borda destrueixen les cèl·lules hepàtiques de l’organisme que les ha ingerit, a poc a poc, sense símptomes inicials; el nostre sistema globalitzat està tocat del bolet, ignorant que si no imposa mesures dràstiques, immediates, està condemnat a mort a curt termini. Tal és la situació.

Entretant les mesures paliatives dels governs i dels organismes internacionals : EUA, UE, G8, G20, BM, FMI..., no serveixen per aturar l’efecte destructiu de les toxines de l’economia ultra-liberal. Són com les bosses de glaçons al cap, i les aspirines, per a un malalt de la pesta bubònica.

Cal un cop ferm a la roda del timó per desviar la nau dels penya-segats als quals ens dirigim. Deia Trotsky que la crisi de la humanitat és la crisi de la direcció del proletariat. Adaptant a l’actualitat aquesta asseveració, caldria dir: que la crisi de la humanitat és la crisi dels seus dirigents. Malauradament el món no està en mans dels qui saben, sinó dels predadors disposats a matar la gallina dels ous d’or. Els mateixos que no saben que fer, ara, quan la gallina està amb febre i ha deixat de pondre ous.

Potser en un proper futur qui no tingui un hort i formació agropecuària haurà de dir allò de: Si us plau! Atureu el món que baixo! O bé, cal dir-ho ara?

Un fals Ménière

Primers dies de setembre, vigília de la Festa Major d’un poble proper, són quarts de set de la tarda. En Quim s’està preparant per marxar a la concentració gegantera prevista a la plaça de l’Ajuntament amb motiu de les festes. Poc abans havia estat desagradablement contrariat amb l’anunci de que era l’hora de marxar, just en el moment que s’escoltava Rosamunda, Princesa de Xipre, de Franz Schubert, justament quan havia decidit gaudir al màxim de l’audició amb els auriculars. Per això, la irritant ordre que l’obligava a tancar el potent equip Hi-Fi li va produir un autèntic esclat de fúria. En un impuls d’ira incontrolada va girar bruscament el botó del volum fins al màxim, de manera que un sobtat tren d’ones sòniques sortí del dispositiu, casualment amb major intensitat per la part marcada Right. La minúscula articulació postimpànica executà a la perfecció el seu treball transmetent una enorme pressió al líquid del sistema laberíntic i de la còclea. En Quim era inconscient que la sobrepressió del líquid coclear havia excedit la resistència mecànica d’alguna membrana produint-li una esquerda i la subsegüent fuga de líquid, i caiguda de pressió, amb el resultat de la inutilització parcial dels sistemes auditiu i de l’equilibri.

Poc després la sensació de mareig creixent no el deixà participar de la festa; a més, un brunzit persistent havia coincidit amb un intens mal de cap que s’afegia a les contrarietats de la tarda. De seguida va tornar a casa amb els seus acompanyants.

L’endemà Quim va intentar anar a la feina, però l’envaïa un intens mareig què només podia suportar quan caminava. El servei mèdic d’empresa va aconsellar-li que tornés a casa i es fes visitar pel metge del CAP.

Amb molta dificultat va arribar a casa, aclaparat per una forta sensació de vertigen. Pel camí va haver de fer front a la irresistible molèstia de vomitar el desdejuni en l’escocell d’una prunera bord. Per sort, no passava ningú, que pugés alarmar-se, per aquell carrer a un quart de vuit del matí.

Passada una setmana el vertigen havia minvat, però no els sorolls i brunzits generats pel mal funcionament de l’oïda. En mesos posteriors otorrinolaringòlegs i neuròlegs van estudiar amb detall el cas, quedant com a diagnòstic guanyador el de que hi patia la síndrome de Ménière, una mena de hipertensió del líquid del sistema laberíntic de l’orella interna. Per tant, Quim, va prendre la medicació prescrita en aquells anys pels meniers: Serc.

Han passat molts anys i l’absència de més vertígens confirma la teoria del trencament mecànic per ones acústiques del delicat sistema del sentit de l’equilibri i de l’oïda incrustat en l’os temporal dret d’en Quim.