Obligacions de mare

Foto capturada per la cunyada d'un membre de Webshots al nord de Califòrnia l'any 2008, en el propi jardí de la dona.
____________________________________________

Per a una dona de la seva edat, cinquanta-quatre anys, la Gilberta, vídua amb dos fills, un de trenta-dos anys i l’altre de trenta, ambdós amb parella i fills, troba que ha resolt prou bé el problema del sexe. La Mariona, clienta de la fruiteria on ella treballava, li va parlar del seu germà, Narcís, que feia quasi un any que vivia sol, des que la seva muller el va deixar, un cop els fills van ser grans i independents, dient-li “que estava farta d’aquella vida, de ser tiranitzada pel patriarca i cansada dels amigots que els rodejaven”

Gilberta va començar a sortir amb el Narcís, i de seguida va traslladar el necesser i el calaix de roba interior a l’apartament d'ell, el qual l’havia quedat en propietat després del repartiment dels bens matrimonials.

Des de bon començament de la nova relació el Narcís no semblava content; quan trobava coneguts a la taverna d’en Maiol, no deixava de lamentar-se de la (mala) sort amb que la fortuna l’havia tocat. Criticava la seva “ex”, acusant-la de tenir amics, cosa que no podia demostrar perquè era falsa, i d’haver-ho abandonat sense motiu, tot i que sabien que la maltractava.

Ara, han passat set anys, el Narcís està angoixat i mostra un aspecte d'allò més desendresat; els seus fills van optar per la versió de la mare i han deixat de tenir contacte amb ell. La Gilberta treballa dotze hores al dia fent neteges, més les hores que facin falta per a fer amanides i fregir patates en el restaurant del seu fill petit. El pis on vivia de casada i de vídua la Gilberta el va cedí al fill petit, que immediatament el va hipotecar per finançar el negoci del restaurant.

El Narcís no té vida pròpia, tot i rondinant treballa cada dia al restaurant del fillastre sense cobrar cap sou, clar. Així és què quan arriba el cap de setmana fuig esverat a la caseta que té llogada a la muntanya duent-se la Gilberta. Allà ella s’estira feixuga, abocant sobre l’hamaca l’abundant humanitat que posseeix, i ell fa vida social amb els veïns del càmping, oferint-los pebrots fregits i truita de patates, de les recollides a l'hort que cultiva amb suor i adoba amb diners.

Narcís se sent com el peix solitari en una peixera esfèrica, tancat, presoner; resignadament assumeix el caprici de la deessa Fortuna , diu, i quan troba algú que se l’escolti es queixa, lloant el seu hortet: única font de satisfacció a la seva trista vida. Diu que tots els diners i la feina de la Gilberta són per apaivagar la fam dels fills d’ella; què demanen i demanen, com els caganius, la ració de la mare, i en aquest cas també del company de la mare. És l’imperi de la natura; cap mare pot resistir-se i deixar d’abocar el contingut del pap en el bec obert de bat a bat i cridaner del seus pollets. El Narcís també ho fa, ell sense convenciment, amb recança, però es que no sap dir: Prou!

Sara Flores i el seu grup

Enguany, la Festa Major de Terrassa va acollir al capvespre del dilluns 6 de juliol un excel·lent concert de flamenc a càrrec de Sara Flores, en l’espai de l’ampla plaça Nova. Vam arribar amb antelació de manera que des de la tercera fila gaudírem de la interioritat de l’assaig tant de l’equip acústic, com de la guitarra i la veu potent, clara i plena de la cantant.

A l’hora prevista va començar el concert, inicialment només amb la veu de barcelonina Sara Flores, de la mítica saga dels Amaya, i la guitarra de Juan Cortés que oferiren un flamenc de melismes i arpegis, clàssic, per guarnir sentiments d’amor i desamor, enriquit per l’afirmació de la cultura gitana, la maldat dels diners i la presència de F. García Lorca. Després del lluïment de la parella van afegir-se a l’escenari els altres cinc components del grup que, com a primera peça, van interpretar amb contundència el conegut tema de Camarón “La leyenda del tiempo” extret de l’obra de teatre de F. García Lorca “Así que pasen cinco años”. Degut a alguns problemes tècnics aquesta peça va ser repetida en el bis final, aquest darrer cop, amb gran qualitat.

Martín Melendez


En alguns passatges de l’actuació aquest grup va recordar-nos les innovacions de Triana amb fusions del jazz i d’altres músiques. Així ha estat el resultat d’afegir a la guitarra flamenca, més les veus d’home i dona, el picar de mans i a les caixes flamenques els nous instruments en altres temps aliens al flamenc: la bateria a càrrec de Manolo, el violoncel i la guitarra elèctrica (baix) a mans del cubà Martín Melendez (a qui la meva acompanyant va descobrir els seus antecedents asiàtics, tan comuns a l’illa caribenya), la flauta travessera de Pepe... Tots plegats van oferir-nos una actuació molt agradable del flamenc més viu i actual.

L’espai de seients previst per la comissió de festes va omplir-se d’un públic divers en una actuació a l’aire lliure i gratuïta: Entre ells uns (pocs) despistats que esperaven una actuació de lolailos, però en general els públic va mostrar-se respectuós i admirat de bon fer de grup de Sara Flores, altre ells molts joves que apreciant la qualitat del concert va iniciar la sol·licitud del bis.

Guinea-Bissau

Amb la desfeta de l’imperi colonial portuguès al 1974, l’arxipèlag de Cap Verd i la continental Guinea-Bissau van provar d’unir els seus destins en un únic nou estat lliure. L’any 1975 les illes aconseguiren la independència, en part gràcies a la tasca feta pel Partit Africà per la Independència de Guinea Bissau i Cap Verd (PAIGC), que controlava els dos governs. Aquest partit havia estat fundat per Amílcar Cabral al 1956. En 1980 João Bernardo Vieira, comandant de la lluita guerrillera, va encapçalar un cop d'Estat i va interrompre la fusió amb Cap Verd. No obstant això, João Bernardo Vieira va ser assassinat en la matinada del 2 de març de 2009 per militars després d'un atemptat amb bomba que hores abans va costar la vida al cap de l'Estat major Tagmé Na Waié. João Bernardo Vieira va morir als seus 69 anys, després de passar pràcticament més de 23 anys al capdavant de Guinea Bissau. Va ser reelegit a la Presidència d'aquest país en 2005, nou anys després de la fi d'una guerra civil d'11 mesos que ho havia expulsat del poder.

Guinea-Bissau té un territori de 36.000 km2 (Catalunya té 31.630 km2) amb 1,7 milions d’habitants; d’ells, avui, 1,2 milions viuen per sota del llindar de la pobresa, el PIB per càpita és dels més baixos del món (oficialment 220 dòlars EUA), la xarxa elèctrica destruïda a la guerra del 1998-99 no s’ha recuperat, la telefonia fixa pràcticament no existeix, sense aigua corrent... Un autèntic estat fallit.

Ara els narcotraficants l’han ocupat, comprant els caps d’un exèrcit atrofiat, per convertir el país en una base per a les seves operacions d'introducció de la cocaïna a Europa. Aprofiten les pistes d’aterratge incontrolades de l’època colonial i la immensa quantitat d’illes deshabitades que componen la seva geografia costanera.

Podem concloure què Guinea-Bissau és un territori, no pas un estat, en mans dels narcos i dels mosquits, on la població autòctona mor (un de cada quatre infants nascuts no arribarà als cinc anys) entre les opulències del empleats de la droga boliviana, peruana i colombiana. Per contra, els empleats públics no cobren els seus sous des de gener, i els dirigents polítics tenen moltes possibilitats de morir a trets per accions de militars. Un caos.
PD. Amb posterioritat a la redacció inicial d'aquest article he trobat un blog de "El Periódico" amb un interessant article. L'he llegit en el blog de Sandra Valent, anomenat "Luces de Senegal", tot ell és molt aconsellable. Una visió online, nítida i real de l'Àfrica occidental.

Foto: Mindelo, anterior capital de Cap Verd. Treballant per un futur de país de primer ordre.


Imatge: Segell de la desapareguda DDR amb l'efígie de l'enginyer agrònom i fundador del PAIGC, Amílcar Cabral. Com a fons la bandera de Guinea-Bissau.
Amílcar Cabral dóna nom a l'aeroport internacional de Cap Verd, a l'illa de Sal.

Elogi de la imperfecció

Imatge: Moisés, Escultura (acabada al 1515) de Miquel Àngel per al panteó de Juli II.

Recordareu la llegenda del cop de martell que Miquel Àngel va donar al genoll dret la figura, en acabar-la, dient-li: Parla!

Em serveixo d’aquesta història per il·lustrar la perversa passió que actualment mou moltes persones, i el seus diners, en la recerca de la perfecció. Per descomptat, quedi clar, que estic parlant del que pomposament diem: primer món. En altres regions la primera preocupació de les persones és la supervivència, allà han d’ocupar la totalitat del seu temps diari en l’adquisició dels recursos bàsics: aigua i aliments.

La força del contrast posa en evidència la pobresa moral de la nostra societat, al costat de la riquesa malbaratada; fins i tot ara, en temps de crisi les clíniques de estètica segueixen implantat components protèsics innecessaris mentre que els responsables de l’educació pública demanen que els mestres facin hores extres, perquè l’administració no té prou diners per contractar-ne els que calen.

Potser el problema està en una tergiversació dels valors. Quan les primeres necessitats estan cobertes el que valorem són banalitats, com ara la pretesa perfecció estètica, a la recerca de la qual hi ha qui embogeix fins l’anorèxia, arribant-hi a una adoració malaltissa de la pròpia imatge, decorant-la amb tatuatges, penjolls al melic, brillants incrustats a les dents i tantes altres ornamentacions pròpies dels més exòtics pobles primitius. Sobrevalorem l’aparença de joventut i per contra rebutgem els signes d’envelliment inseparables de la naturalesa. Els avis han deixat de ser els éssers respectats, font de coneixement i d’experiència, per passar a fer de mainaderes, això quan les xacres pròpies de l’edat els ho permeten. Recordo les mans de la meva àvia materna amb la pell extremadament prima, transparent, amb grans taques d’apoptosi després de vuitanta-cinc anys exposades al sol en feines agrícoles; la blancor dels seus cabells s’associava al respecte, era un objecte d’admiració. Ara, qui té cabells blancs els oculta, els tenyeix, o els amaga com si fossin un motiu de vergonya. La llàstima és que l’adoració de les banalitats passarà factura. Us ho puc assegurar!

Els ulls de la memòria històrica

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Barcelona: 2005
Premi de la Crítica Catalana 2005
Premi El setè Cel de Salt 2007

Jaume Cabré va donar per acabat el llibre de 600 pàgines a Matadepera el 2003, l’havia iniciat l’any 1996. Una llarga i acurada elaboració, per a oferir-nos un producte literari de criança compost de set capítols, un per cada anys dedicat a la redacció de “Les veus del Pamano”.

Des de l’inici la narració va semblar-me sorprenent, d’estil innovador, amb molts personatges i nombrosos salts en els temps dintre del període on transcorre l’acció: des de la insurrecció militar contra la República al 1936 fins l’any 2002.

Tot succeeix, als ulls del lector, com en una pel·lícula, amb canvis de seqüència constants, els quals poden portar-nos com un llamp, però sense estridència, des del pensament més íntim de la mestra Tina Bros, amoïnada per la inesperada opció vital del seu fill, a les accions militars dels maquis en les valls pirinenques del 1944.

Sens dubte les branques principals de la narració són el mestre falangista Oriol Fontelles i la Tina, però com en tot arbre ben desenvolupat altres personatges tenen protagonisme de semblant importància: l’Elisenda Vilabrú, els Ventura, Jaume Serrallac, Valentí Targa... Fins i tot el paisatge té una poderosa presència, les muntanyes i els rius del Pallars, la Vall d’Àssua, la neu i també la foscor, la revenja, l’ambició, l’odi, la crueltat extrema en convivència amb l’abnegació i el sacrifici. Vicis i virtuts que basteixen l’entrellat necessari per a descriure amb precisió mil·limètrica les relacions de poder en un món més proper i real del que sembla.

El llibre és un text de filigrana, molt recomanable, ple de recursos literaris nous i suggeridors, què ens mostra realitats vigents, ferides mai tancades. Descripcions obertes a la polèmica i que posen el dit a la nafra d’una societat imperfecta, hauríem de dir injusta, amb dificultats per a desenvolupar una convivència pacífica i solidària.

Els móns de Coraline

Ahir vam veure la pel·lícula feta amb la tècnica de stop-motion (foto a foto sobre ninots inanimats) pels estudis Laika (1). Dirigida per Henry Selick, antic col·laborador de Tim Burton, especialment en el film “Malson abans de Nadal” on el guió i la producció era de Burton i la direcció era de Selick.

L’argument està tret del conte de l’autor de còmics Neil Gaiman. Una nena d’onze anys espavilada i plena de curiositat acaba de traslladar-se amb els seus pares, escriptors sense diners i afeccionats a la jardineria, des de Detroit (Michigan), paradigma de ciutat industrial, a un indret rural d’Oregon. Troba a faltar els seus amics i decideix explorat l’entorn del lloc on resideix: el “Pink Palace”, de seguida descobreix un misteriós pou amagat i un nen de la seva edat que serà una mena de guia: Wybie Lovat. També descobrirà una petita porta secreta en una de les habitacions de casa seva.

Coraline viu en un vell edifici amb altres veïns: a dalt un acròbata rus retirat, el senyor Bobinsky; i en la vivenda de sota: les dues velles artistes retirades: les senyoretes Spink i Forcible amigues dels gossos i de les llaminadures ràncies. També hi ha un gat que, de vegades parla com el de Cheshire.

Com succeeix en l’Alícia de Lewis Carrol, la intrèpida Coraline traspassarà la porta que la conduirà des del món real a un altre món, on les coses lletges del món real són meravelloses, boniques, dolces... però, només aparentment. Coraline, com en els somnis, despés de ficar-se en el llit del món real, va i ve diverses nits al món de l’altre costat de la porta secreta. En el món de l’altre costat, les forces de la meravella volen captar-la per sempre, oferint-li tot allò que li agrada per a que s’hi quedi per sempre al món de bonic. Tot a canvi de bescanviar els seus ulls reals per uns altres fets de simples botons cosits.

Coraline compren l’engany i lluitarà per fugir d’aquell món d’enganyifa. En la fugida haurà d’alliberar els seus pares i altres nens què abans d’ella havien caigut en el parany de les falses meravelles, com les dels móns induïts per les drogues.

El film, realitzat amb ninos animats, foto a foto durant tres anys, és una obra rodona, d’una extraordinària bellesa, molt recomanable per a grans i petits.

(1) Laika, es un estudi d’animació amb seu a Portland. L’estudi, que realitza tant animació CG com stop-motion, fou creat quan Phil Knight va comprà Will Vinton Studios. Knight és milionari gràcies al seu imperi Nike.



FITXA TÈCNICA:
Direcció: Henry Selick.
País: EUA
Any: 2009.
Duració: 100 min.
Gènere: Animació, fantasia.
Doblatge original: Dakota Fanning (Coraline Jones), Teri Hatcher (mare), Jennifer Saunders (senyoreta Spink), Dawn French (senyoreta Forcible), Ian McShane (Sr. Bobinsky), Keith David (gat), John Hodgman (pare), Robert Bailey Jr. (Wybie Lovat).
Guió: Henry Selick; basat en el llibre de Neil Gaiman.
Producció: Bill Mechanic, Claire Jennings, Henry Selick y Mary Sandell.
Estudi d’animació: LAIKA (1)
Música: Bruno Coulais.
Fotografia: Pete Kozachik.
Muntatge: Christopher Murrie y Ronald Sanders.
Disseny de producció: Henry Selick.
Estrena als EUA: 6 Febrer 2009.
Estrena a Espanya: 5 Juny 2009.

Madurar

Una bona amiga, la Landa, m’explicava com la major part del seu temps el dedica diàriament a vetllar pel futur dels seus fills: els porta a l'escola, els alimenta, els instrueix, els vesteix, vigila que tinguin un entorn adequat i saludable per créixer tant físicament com a nivell afectiu... Tot i així, lamenta no tenir garanties de que un cop siguin adults, o bé quan reclamin la independència sobre el propi destí, la immensa dedicació que al llarg dels anys ha abocat als fills sigui suficient per a que ells sàpiguen orientar-se en la vida.

Això deu passar amb tots els pares i mares, amb un minin grau de responsabilitat, volem que es nostres fills triïn les millors opcions per a les seves vides i considerem que la nostra experiència ens dóna una millor perspectiva per destriar entre la troca enredada del món.

Dissortadament, la natura fa que fills pensin que les opinions dels seus pares són obsoletes, del segle passat, i que tallen les ales dels seus impulsos creatius. Diuen: Cultura de l’esforç? Bé, però sense atabalar-me gens. Tenir un pla vital, i seguir-ho amb dedicació i ordre? Bé, però sense atabalar-me gaire. Dosificació de l’oci i l’entreteniment? Bé, però sense sacrificar-me massa...

I és què quan els fills volen sols, els consells dels pares són com els crits de les orenetes a les tardes de juny: només omplen l’aire.