Amunt!

Hem vist “Up” la darrera pel·lícula de Disney-Pixar. Per començar, el títol original en anglès pot traduir-se genuïnament per l’exclamació catalana: Amunt!; i per “!Arriba!” en la versió castellana, que és la que projecten en la majoria dels cinemes catalans, com també només és en castellà que podem visualitzar la versió en 3D. El nom de la pel·lícula, però, no s’ha traduït; és evident que hi ha una llengua principal, tot i que alguns diuen que és la llengua franca actual, i d’altres llengües de menys categoria, i després altres, com ara el català, però... Prou de lingüística, aquest article era, i és, de cinema. Disculpeu-me aquesta digressió.

Tornant a la pel·lícula, malgrat que alguns pensin que tot producte Disney està dirigit al públic infantil, s’ha de dir que aquest no és el cas. La història narra amb una tècnica d’animació excel·lent, les vivències d’una persona que per edat ha arribat a la fi de la seva vida útil. Un futur que a tots ens espera: jubilació, potser solitud, i la sensació de ser un destorb a la nova societat que empeny arrossegant fora els impediments com ara un ancià de 78 anys, vidu, sense fills, esquerp, que viu en una petita casa que va construir-se amb esforç conjuntament amb la seva dona.

Difícilment un espectador infantil, comprendrà en tota la seva profunditat els missatges de la poètica seqüència muda dels primers deu minuts del film. Els autors de “Up” tracten el temes fonamentals de la conducta humana: el projecte vital, la limitació del temps, la necessitat de tenir il·lusions (utopies diuen alguns), els valors socials, la solidaritat, la caiguda dels mites. Una pel·lícula molt recomanable. Tremendament humanista. Una joia de l’animació realitzada al llarg de cinc anys. Hi ha qui la compara amb El Quixot. Potser tenen raó, “Up” també té concessions als lectors, aquí ara hem de dir espectadors, que volen acció trepidant, persecucions inversemblants i aventures. Els detalls de l’interior de la casa voladora també són molt remarcables.

Fitxa tècnica

Direcció: Pete Docter.
Codirecció: Bob Peterson.
País: EUA.
Any: 2009.
Duració: 95 min.
Gènere: Animació, comedia, aventura.
Doblatge original: Ed Asner (Carl Fredricksen), Christopher Plummer (Charles F. Muntz), John Ratzenberger (Tom), Delroy Lindo (Beta), Jordan Nagai (Russell), Bob Peterson (Dug/Alpha), Elie Docter (Ellie).
Guió: Bob Peterson i Pete Docter; bassat en un argument de Bob Peterson, Pete Docter i Tom McCarthy.
Producció: Jonas Rivera, John Lasseter i Andrew Stanton.
Música: Michael Giacchino.
Muntatge: Kevin Nolting.

Agost

Migdia d’un diumenge d’agost. Afortunadament, avui, el clima ha canviat, no sentim la xafogor de la setmana passada, el cel s’ha ennuvolat i la temperatura de l’aire ha baixat fins els 20º centígrads. Plou sense gaires ganes, de ponent, però amb intensitat suficient per arrossegar les brutícies de voreres i carrers. Els jardins i terrats també ho agrairan.

Fa una bona estona que trona, cosa que no és impediment per a que les cotorres argentines (cotorretes de pit gris) del passeig no parin de xisclar en les misterioses comunicacions pròpies d’aquestes aus. Quan afluixen els retrucs llunyans de la tempesta se senten els crits, potser afamats però de veritable i intensa vida social, de les cotorres en les capçades dels àlbers i dels plataners. Una meravella, semblant a la cridòria dels nens que juguen els el pati del bloc d’apartaments proper, gaudint d’unes vacances d’estiu com han fet els nens, si no sempre, si en els temps anteriors a les vacances viatgeres de pares de poder adquisitiu mitjà.

Tot això, passa desprès d’haver menjat un fabulós arròs a la paella que ha preparat l’Àngela amb una amanida d’enciam, tomàquet, ceba tendra, api, pastanaga... i per postres un tall de meló, el més dolç d’enguany. Les patates fregides de la foto són pels amants dels tatoos, potser en xinès mandarí vol dir: Amor etern, o m’agrada la sal. Qui ho pot saber?

L’origen català de Cristòfor Colom

Tot sembla confirmar que aquesta propera tardor tindrem polèmica històrica. Una editorial publicarà l’edició catalana del treball de Charles J. Merrill, fruït de 18 anys d’investigacions, on l’autor defensa la teoria, no gens nova, de l’origen català del marí i descobridor Cristòfor Colom. Merrill va presentar l’any passat a Barcelona la versió en anglès del seu llibre: Colom of Catalonia.

De fet són nombroses les investigacions i les proves que des d’anys enrere demostren la catalanitat de Colom, però sembla que alguna força superior imposa el silenci en aquest tema. Fins i tot, de la que havia de ser la contundent i definitiva prova de l’ADN, hores d’ara, s’ignoren les dades resultants.

Aquest empeny en l’ocultació fa pensar que els catalans tenim motius de preocupació, ara quan alguns intenten despertar el monstre de la catalanofòbia. Personalment penso que els mèrits, reals o ficticis, d’algú no s’apliquen per simple coincidència de veïnatge, nacionalitat, sexe, etc. De la mateixa manera que un esportista finès, medalla d’or, no fa que tots els nascuts a Finlàndia s’enorgulleixin de victòries olímpiques; ni, tampoc, el fet de ser jueu permet atribuir-se la capacitat de raciocini d’Einstein. Així, que el fet que Colom fos fill de les terres catalanes, no m’omple especialment d’orgull patriòtic. Les demostracions de Merrill tan sols confirmen fets sabuts: Catalunya al segle XV era una terra amb grans marins amb capacitats i coneixements tècnics per resoldre, per la via occidental, el problema de les comunicacions comercials amb l'orient llunyà, malmeses per la dominació turca de la Mediterrània Oriental.

Sembla, però, que hi ha qui els empipa un Cristòfor Colom català, tant com el cas d’un altre català: Bartomeu Casaus (castellanitzat amb el nom de Bartolomé de las Casas) fill d’un dels directes col·laboradors de l’almirall. De las Casas, o Casaus, té un monument davant la seu de les ONU a Nova York. Potser no són només els editors de llibres de text que ignoren allò de que és de savis rectificar. Ni tan sols a casa nostra he trobat un carrer dedicar a l'insigne humanista Bartomeu Casaus.

Aquí teniu una part de l’article aparegut en un diari de Barcelona a propòsit del llibre de Merrill:
(...) El autor hace referencia a unos recibos a nombre de Cristóbal de Colomo y Cristóbal Colomo, de 1487, y a las capitulaciones de Santa Fe, del 17 de abril de 1492, en las que ya aparece como Cristóbal Colón. Y más. Merrill cuenta que tras el descubrimiento el navegante escribió tres cartas (una de ellas a Luis de Santángel, escribano de ración), de las que actualmente se conservan copias en castellano y en latín, "pero tenemos argumentos para pensar que la versión original era en catalán. El hijo de Colón, Hernando, un gran bibliófilo, tenía un índice de libros con anotaciones, entre ellos tenía la carta que su padre envió a Santángel y decía que era en catalán".
Merrill, que la pasada semana presentó su libro en Òmnium Cultural de Barcelona, cuenta que hay muchísimas más pruebas que avalan la teoría catalana: "Sus catalanades, puso Montserrat a una isla...". Pero la prueba definitiva está en manos de las muestras de ADN que desde hace años está analizando el genetista José Antonio Lorente.(...) (Veieu aquí tot l’article).

La força del grup

Fotos: Cartell i fotograma de “Ran” la mítica pel·lícula d’Akira Kurosawa on el rei fa trencar una fletxa a uns dels seus fills per demostrar-li la feblesa de l’individu i la força del grup.
----------------------------

La unió fa la força. Una fletxa és fàcil de trencar, un feix de fletxes ningú no pot trencar-les. Un dels símbols de l’Imperi Romà era el feix, (del llatí fascis) i, entre moltes altres institucions, de la Guàrdia Civil, força armada de l’Estat espanyol per exercir l’autoritat amb força legítima quan cal.


Aquest és el principi en que es fonamenta la sensació de poder, i sovint d’impunitat, de què gaudeixen els grups humans de tota mena. Un cas especialment desafortunat i pervers d’aquesta força es veu en els casos en que grups de joves avorrits, i amb falta de maduresa, fan bretolades amb gran ostentació d’incivisme, manca de criteri propi i d’educació. Des de la “kale borroca” fins la tan actual moda de violació de nenes per grups d’adolescents malcriats i educats en “això vull, això prenc”.

Els diaris publicaven, recentment, que un de cada quatre sud-africans reconeixia haver violat dones alguna vegada, en general aquestes actuacions les feien amb la força del grup. Ara la llei comença a donar la raó a alguna dona de manera excepcional; però, la norma era, i és, la impunitat del delicte i dels delinqüents, amb l’agreujant de que si el violador sud-africà té més de vint-i-cinc anys la possibilitat de que la víctima adquireixi el virus de la sida (VIH) és del 80%.

En les nits avorrides (o no tant) de retorn al seu cau un individu sol, per molt drogat que vagi, per molt esmorteïts que tingui (de sèrie) els sentits de la responsabilitat, del respecte pel proïsme i pels bens públics, difícilment cremarà contenidors d’escombraries, o pobres dones indigents que dormin als caixers. Aquestes brutalitats les farà recolzat pel grup que actuant com una autèntica substància anestèsica inhibeix del seu cervell la responsabilitat, el sentit comú, la reflexió: en resum l’esborra la civilització per deixar lliure la immensa estupidesa de la bèstia amb capacitat de cometre les més indignes atrocitats.

Això, no vol dir que faci apologia contra els grups, ben al contrari, quan el que regeix és el sentit comú i l’afany constructiu la força de grup multiplica les possibilitats d’èxit, de manera que l’esforç de cada individu és molt més eficient que no pas si treballés en solitari. I és que la unió fa la força, tant pel bé com per fer mal.

Un altre tema és el de les múltiples formes de tirania del grup vers els individus que el componen i de com se n’aprofiten els líders, assumpte que tractaré en un altre article.

Obligacions de mare

Foto capturada per la cunyada d'un membre de Webshots al nord de Califòrnia l'any 2008, en el propi jardí de la dona.
____________________________________________

Per a una dona de la seva edat, cinquanta-quatre anys, la Gilberta, vídua amb dos fills, un de trenta-dos anys i l’altre de trenta, ambdós amb parella i fills, troba que ha resolt prou bé el problema del sexe. La Mariona, clienta de la fruiteria on ella treballava, li va parlar del seu germà, Narcís, que feia quasi un any que vivia sol, des que la seva muller el va deixar, un cop els fills van ser grans i independents, dient-li “que estava farta d’aquella vida, de ser tiranitzada pel patriarca i cansada dels amigots que els rodejaven”

Gilberta va començar a sortir amb el Narcís, i de seguida va traslladar el necesser i el calaix de roba interior a l’apartament d'ell, el qual l’havia quedat en propietat després del repartiment dels bens matrimonials.

Des de bon començament de la nova relació el Narcís no semblava content; quan trobava coneguts a la taverna d’en Maiol, no deixava de lamentar-se de la (mala) sort amb que la fortuna l’havia tocat. Criticava la seva “ex”, acusant-la de tenir amics, cosa que no podia demostrar perquè era falsa, i d’haver-ho abandonat sense motiu, tot i que sabien que la maltractava.

Ara, han passat set anys, el Narcís està angoixat i mostra un aspecte d'allò més desendresat; els seus fills van optar per la versió de la mare i han deixat de tenir contacte amb ell. La Gilberta treballa dotze hores al dia fent neteges, més les hores que facin falta per a fer amanides i fregir patates en el restaurant del seu fill petit. El pis on vivia de casada i de vídua la Gilberta el va cedí al fill petit, que immediatament el va hipotecar per finançar el negoci del restaurant.

El Narcís no té vida pròpia, tot i rondinant treballa cada dia al restaurant del fillastre sense cobrar cap sou, clar. Així és què quan arriba el cap de setmana fuig esverat a la caseta que té llogada a la muntanya duent-se la Gilberta. Allà ella s’estira feixuga, abocant sobre l’hamaca l’abundant humanitat que posseeix, i ell fa vida social amb els veïns del càmping, oferint-los pebrots fregits i truita de patates, de les recollides a l'hort que cultiva amb suor i adoba amb diners.

Narcís se sent com el peix solitari en una peixera esfèrica, tancat, presoner; resignadament assumeix el caprici de la deessa Fortuna , diu, i quan troba algú que se l’escolti es queixa, lloant el seu hortet: única font de satisfacció a la seva trista vida. Diu que tots els diners i la feina de la Gilberta són per apaivagar la fam dels fills d’ella; què demanen i demanen, com els caganius, la ració de la mare, i en aquest cas també del company de la mare. És l’imperi de la natura; cap mare pot resistir-se i deixar d’abocar el contingut del pap en el bec obert de bat a bat i cridaner del seus pollets. El Narcís també ho fa, ell sense convenciment, amb recança, però es que no sap dir: Prou!

Sara Flores i el seu grup

Enguany, la Festa Major de Terrassa va acollir al capvespre del dilluns 6 de juliol un excel·lent concert de flamenc a càrrec de Sara Flores, en l’espai de l’ampla plaça Nova. Vam arribar amb antelació de manera que des de la tercera fila gaudírem de la interioritat de l’assaig tant de l’equip acústic, com de la guitarra i la veu potent, clara i plena de la cantant.

A l’hora prevista va començar el concert, inicialment només amb la veu de barcelonina Sara Flores, de la mítica saga dels Amaya, i la guitarra de Juan Cortés que oferiren un flamenc de melismes i arpegis, clàssic, per guarnir sentiments d’amor i desamor, enriquit per l’afirmació de la cultura gitana, la maldat dels diners i la presència de F. García Lorca. Després del lluïment de la parella van afegir-se a l’escenari els altres cinc components del grup que, com a primera peça, van interpretar amb contundència el conegut tema de Camarón “La leyenda del tiempo” extret de l’obra de teatre de F. García Lorca “Así que pasen cinco años”. Degut a alguns problemes tècnics aquesta peça va ser repetida en el bis final, aquest darrer cop, amb gran qualitat.

Martín Melendez


En alguns passatges de l’actuació aquest grup va recordar-nos les innovacions de Triana amb fusions del jazz i d’altres músiques. Així ha estat el resultat d’afegir a la guitarra flamenca, més les veus d’home i dona, el picar de mans i a les caixes flamenques els nous instruments en altres temps aliens al flamenc: la bateria a càrrec de Manolo, el violoncel i la guitarra elèctrica (baix) a mans del cubà Martín Melendez (a qui la meva acompanyant va descobrir els seus antecedents asiàtics, tan comuns a l’illa caribenya), la flauta travessera de Pepe... Tots plegats van oferir-nos una actuació molt agradable del flamenc més viu i actual.

L’espai de seients previst per la comissió de festes va omplir-se d’un públic divers en una actuació a l’aire lliure i gratuïta: Entre ells uns (pocs) despistats que esperaven una actuació de lolailos, però en general els públic va mostrar-se respectuós i admirat de bon fer de grup de Sara Flores, altre ells molts joves que apreciant la qualitat del concert va iniciar la sol·licitud del bis.

Guinea-Bissau

Amb la desfeta de l’imperi colonial portuguès al 1974, l’arxipèlag de Cap Verd i la continental Guinea-Bissau van provar d’unir els seus destins en un únic nou estat lliure. L’any 1975 les illes aconseguiren la independència, en part gràcies a la tasca feta pel Partit Africà per la Independència de Guinea Bissau i Cap Verd (PAIGC), que controlava els dos governs. Aquest partit havia estat fundat per Amílcar Cabral al 1956. En 1980 João Bernardo Vieira, comandant de la lluita guerrillera, va encapçalar un cop d'Estat i va interrompre la fusió amb Cap Verd. No obstant això, João Bernardo Vieira va ser assassinat en la matinada del 2 de març de 2009 per militars després d'un atemptat amb bomba que hores abans va costar la vida al cap de l'Estat major Tagmé Na Waié. João Bernardo Vieira va morir als seus 69 anys, després de passar pràcticament més de 23 anys al capdavant de Guinea Bissau. Va ser reelegit a la Presidència d'aquest país en 2005, nou anys després de la fi d'una guerra civil d'11 mesos que ho havia expulsat del poder.

Guinea-Bissau té un territori de 36.000 km2 (Catalunya té 31.630 km2) amb 1,7 milions d’habitants; d’ells, avui, 1,2 milions viuen per sota del llindar de la pobresa, el PIB per càpita és dels més baixos del món (oficialment 220 dòlars EUA), la xarxa elèctrica destruïda a la guerra del 1998-99 no s’ha recuperat, la telefonia fixa pràcticament no existeix, sense aigua corrent... Un autèntic estat fallit.

Ara els narcotraficants l’han ocupat, comprant els caps d’un exèrcit atrofiat, per convertir el país en una base per a les seves operacions d'introducció de la cocaïna a Europa. Aprofiten les pistes d’aterratge incontrolades de l’època colonial i la immensa quantitat d’illes deshabitades que componen la seva geografia costanera.

Podem concloure què Guinea-Bissau és un territori, no pas un estat, en mans dels narcos i dels mosquits, on la població autòctona mor (un de cada quatre infants nascuts no arribarà als cinc anys) entre les opulències del empleats de la droga boliviana, peruana i colombiana. Per contra, els empleats públics no cobren els seus sous des de gener, i els dirigents polítics tenen moltes possibilitats de morir a trets per accions de militars. Un caos.
PD. Amb posterioritat a la redacció inicial d'aquest article he trobat un blog de "El Periódico" amb un interessant article. L'he llegit en el blog de Sandra Valent, anomenat "Luces de Senegal", tot ell és molt aconsellable. Una visió online, nítida i real de l'Àfrica occidental.

Foto: Mindelo, anterior capital de Cap Verd. Treballant per un futur de país de primer ordre.


Imatge: Segell de la desapareguda DDR amb l'efígie de l'enginyer agrònom i fundador del PAIGC, Amílcar Cabral. Com a fons la bandera de Guinea-Bissau.
Amílcar Cabral dóna nom a l'aeroport internacional de Cap Verd, a l'illa de Sal.