Isabel Coixet a Tòquio

Hem vist la nova pel·lícula d’Isabel Coixet “Mapa de los sonidos de Tokio”. Des que vaig comprar per casualitat el DVD de “Mi vida sin mi” miro de no perdre’m els treballs de la directora catalana. Ja vaig comentar en un vell article aquell film sobre una dona afectada d’un càncer que dedica la curta resta de vida a preparar la vida, quan ella hagi mort, del seus fill i del seu marit.

Aquí no vull abocar un gerro d’aigua freda sobre la pel·lícula japonesa de la Coixet, però, al meu parer no és del nivell que calia esperar de seva la trajectòria cinematogràfica. Tot i així val la pena veure-la, però, espereu que la passin per TVE o TV3, ambdues entitats hi han posat diners per fer-la, us estalviareu una sessió en una pantalla de cinema mal enfocada i amb la butaca plena de crispetes deixades pels espectadors que han passat abans per aquell galliner, sembrant-lo de restes de panís, també dit blat de moro.

No desvetllaré la trama del film on surt un català venedor de vins a Tòquio (Sergi López), una peixatera a l’engrós amb doble vida, (Rinko Kikuchi), un caçador de sons i un empresari encegat per la mort d’una filla. La directora aprofita aquest ordit per bastir una història complexa que tracta multitud de temes cabals dels nostres dies: el sexe, l’amor, la fidelitat, l’odi, la revenja, la família, les relacions interpersonals, la dominació i els seus instruments; tot això amanit amb gastronomia, enologia, postals de Tòquio nocturn, música (va obtenir la Palma d’Or al millor so en el Festival de Cannes d’enguany). Tot plegat fa un plat innovador, fresc, que pot agradar més o menys, però que té veritables virtuts con la del risc de l’emprenedor que explora nous camins cinematogràfics. Molt bé Isabel, gràcies pel teu treball.

Teler del segle XVIII

La foto mostra un petit teler de fusta que ens ha regalat un veí de tota la vida. L’home ja fa anys que està jubilat i dedica els matins a fer manualitats en el petit taller del seu garatge.

Sabent la seva afecció als treballs amb la fusta vam comentar-li que una noia coneguda tenia a casa seva una reproducció d’un teler de fusta del segle XVIII. Com que el veí va manifestar el seu interès per fer-se una còpia tres setmanes enrera vam deixar-li la maqueta original. Una setmana després ens la retornà mostrant-nos la còpia que s’havia fet. Dimecres passat ens veure’ns pel carrer ens va fer entrar al seu taller i va donar-nos la segona còpia, una veritable joia, la que mostra la foto, que havia fet per a nosaltres.

Com veieu, un home de setanta-cinc anys pot conservar plenament les seves capacitats i habilitats per a fer feines complexes. Malauradament l’estil de vida actual, en general, porta al rebuig de la gent gran; menyspreant les seves potencialitats i experiències. Una pena, una lamentable mostra característica de la societat en que vivim malbaratadora de tota mena de recursos.

Desgràcia

Amb un mes de diferència he gaudit primer de la lectura de la novel·la de J. M. Coetzee, Desgràcia, i després, ahir a la tarda, de la visualització de la pel·lícula de Steve Jacobs, Desgracia, basada en la mateixa novel·la amb guíó d’Anna Maria Monticelli (esposa del director) amb el vist i plau del mateix Coetzee.

Com que la pel·lícula reflexa amb extraordinària fidelitat els continguts de la guardonada obra literària (Booker Prize al 1999 i el premi Nobel de literatura al 2003) m’atreveixo a comentar-la com una única creació artística expressada a través de dos mitjans tan diferents però complementaris com són la literatura i el cinema.

La clarividència de Coetzee, de forma magistral, recull amb les mínimes paraules la complexitat de la conducta humana, registrant amb l’allunyament propi d’un aparell electrònic les vicissituds de l’individu humà enfrontat vers els altres. En tot moment, tant a la novel·la com a la pel·lícula, és evident la dimensió de la solitud existencial, pròpia de la consciència humana més evolucionada, que ens fa trontollar davant l’abisme de la nostra individualitat sense fugida possible. Com diu la Lucy, filla del personatge principal David Lurie: Tot és canviant i cal negociar per sobreviure.

Coetzee llença un atac a les convencions socials del nostre món occidental, cristià o laic, satisfet i repantigat en les conquestes socials derivades de la democràcia tricolor. Admetre les diferencies entre el que és just, i el que és bo, provoca esquerdes en el sistema establert, intranquil·litza i demostra que els principis en que fonamentem el nostre estil de vida són sempre qüestionables. Tant el llibre com el film, impacten sobre l’espectador, o lector, fent que s’adoni del munt de tòpics sobre els que bastim les nostres vides, i fins i tot les nostres societats. Tant la pel·lícula com la novel·la, no tan sols són recomanables: són imprescindibles. Malkovich, en el paper del professor David Lurie, com Jessica Haines interpretant la seva filla, fan un treball excel·lent, creïble i humà.

Fitxa de la novel·la:
Autor: John M. Coetzee
Títol original: Disgrace (1999)
Editorial: Columna, Barcelona (2003- segona edició)
Col·lecció: Clàssica, no. 406
Traducció al català: Dolors Udina
233 pàgines

Fitxa tècnica de la pel·lícula
Títol: Desgracia
Títol original: Disgrace
Direcció: Steve Jacobs
País: Austràlia, Sud-àfrica
Any: 2008
Duració: 120 min.
Génere: Drama
Actors: Paula Arundell, Scott Cooper, Eriq Ebouaney, Jessica Haines, John Malkovich, Fiona Press, Monroe Reimers, Charles Tertiens
Guió: Anna Maria Monticelli
Productora: Fortissimo Films, Sherman Films, Whitest Pouring Films, Wild Strawberries

___ ___ ___ ___

Amunt!

Hem vist “Up” la darrera pel·lícula de Disney-Pixar. Per començar, el títol original en anglès pot traduir-se genuïnament per l’exclamació catalana: Amunt!; i per “!Arriba!” en la versió castellana, que és la que projecten en la majoria dels cinemes catalans, com també només és en castellà que podem visualitzar la versió en 3D. El nom de la pel·lícula, però, no s’ha traduït; és evident que hi ha una llengua principal, tot i que alguns diuen que és la llengua franca actual, i d’altres llengües de menys categoria, i després altres, com ara el català, però... Prou de lingüística, aquest article era, i és, de cinema. Disculpeu-me aquesta digressió.

Tornant a la pel·lícula, malgrat que alguns pensin que tot producte Disney està dirigit al públic infantil, s’ha de dir que aquest no és el cas. La història narra amb una tècnica d’animació excel·lent, les vivències d’una persona que per edat ha arribat a la fi de la seva vida útil. Un futur que a tots ens espera: jubilació, potser solitud, i la sensació de ser un destorb a la nova societat que empeny arrossegant fora els impediments com ara un ancià de 78 anys, vidu, sense fills, esquerp, que viu en una petita casa que va construir-se amb esforç conjuntament amb la seva dona.

Difícilment un espectador infantil, comprendrà en tota la seva profunditat els missatges de la poètica seqüència muda dels primers deu minuts del film. Els autors de “Up” tracten el temes fonamentals de la conducta humana: el projecte vital, la limitació del temps, la necessitat de tenir il·lusions (utopies diuen alguns), els valors socials, la solidaritat, la caiguda dels mites. Una pel·lícula molt recomanable. Tremendament humanista. Una joia de l’animació realitzada al llarg de cinc anys. Hi ha qui la compara amb El Quixot. Potser tenen raó, “Up” també té concessions als lectors, aquí ara hem de dir espectadors, que volen acció trepidant, persecucions inversemblants i aventures. Els detalls de l’interior de la casa voladora també són molt remarcables.

Fitxa tècnica

Direcció: Pete Docter.
Codirecció: Bob Peterson.
País: EUA.
Any: 2009.
Duració: 95 min.
Gènere: Animació, comedia, aventura.
Doblatge original: Ed Asner (Carl Fredricksen), Christopher Plummer (Charles F. Muntz), John Ratzenberger (Tom), Delroy Lindo (Beta), Jordan Nagai (Russell), Bob Peterson (Dug/Alpha), Elie Docter (Ellie).
Guió: Bob Peterson i Pete Docter; bassat en un argument de Bob Peterson, Pete Docter i Tom McCarthy.
Producció: Jonas Rivera, John Lasseter i Andrew Stanton.
Música: Michael Giacchino.
Muntatge: Kevin Nolting.

Agost

Migdia d’un diumenge d’agost. Afortunadament, avui, el clima ha canviat, no sentim la xafogor de la setmana passada, el cel s’ha ennuvolat i la temperatura de l’aire ha baixat fins els 20º centígrads. Plou sense gaires ganes, de ponent, però amb intensitat suficient per arrossegar les brutícies de voreres i carrers. Els jardins i terrats també ho agrairan.

Fa una bona estona que trona, cosa que no és impediment per a que les cotorres argentines (cotorretes de pit gris) del passeig no parin de xisclar en les misterioses comunicacions pròpies d’aquestes aus. Quan afluixen els retrucs llunyans de la tempesta se senten els crits, potser afamats però de veritable i intensa vida social, de les cotorres en les capçades dels àlbers i dels plataners. Una meravella, semblant a la cridòria dels nens que juguen els el pati del bloc d’apartaments proper, gaudint d’unes vacances d’estiu com han fet els nens, si no sempre, si en els temps anteriors a les vacances viatgeres de pares de poder adquisitiu mitjà.

Tot això, passa desprès d’haver menjat un fabulós arròs a la paella que ha preparat l’Àngela amb una amanida d’enciam, tomàquet, ceba tendra, api, pastanaga... i per postres un tall de meló, el més dolç d’enguany. Les patates fregides de la foto són pels amants dels tatoos, potser en xinès mandarí vol dir: Amor etern, o m’agrada la sal. Qui ho pot saber?

L’origen català de Cristòfor Colom

Tot sembla confirmar que aquesta propera tardor tindrem polèmica històrica. Una editorial publicarà l’edició catalana del treball de Charles J. Merrill, fruït de 18 anys d’investigacions, on l’autor defensa la teoria, no gens nova, de l’origen català del marí i descobridor Cristòfor Colom. Merrill va presentar l’any passat a Barcelona la versió en anglès del seu llibre: Colom of Catalonia.

De fet són nombroses les investigacions i les proves que des d’anys enrere demostren la catalanitat de Colom, però sembla que alguna força superior imposa el silenci en aquest tema. Fins i tot, de la que havia de ser la contundent i definitiva prova de l’ADN, hores d’ara, s’ignoren les dades resultants.

Aquest empeny en l’ocultació fa pensar que els catalans tenim motius de preocupació, ara quan alguns intenten despertar el monstre de la catalanofòbia. Personalment penso que els mèrits, reals o ficticis, d’algú no s’apliquen per simple coincidència de veïnatge, nacionalitat, sexe, etc. De la mateixa manera que un esportista finès, medalla d’or, no fa que tots els nascuts a Finlàndia s’enorgulleixin de victòries olímpiques; ni, tampoc, el fet de ser jueu permet atribuir-se la capacitat de raciocini d’Einstein. Així, que el fet que Colom fos fill de les terres catalanes, no m’omple especialment d’orgull patriòtic. Les demostracions de Merrill tan sols confirmen fets sabuts: Catalunya al segle XV era una terra amb grans marins amb capacitats i coneixements tècnics per resoldre, per la via occidental, el problema de les comunicacions comercials amb l'orient llunyà, malmeses per la dominació turca de la Mediterrània Oriental.

Sembla, però, que hi ha qui els empipa un Cristòfor Colom català, tant com el cas d’un altre català: Bartomeu Casaus (castellanitzat amb el nom de Bartolomé de las Casas) fill d’un dels directes col·laboradors de l’almirall. De las Casas, o Casaus, té un monument davant la seu de les ONU a Nova York. Potser no són només els editors de llibres de text que ignoren allò de que és de savis rectificar. Ni tan sols a casa nostra he trobat un carrer dedicar a l'insigne humanista Bartomeu Casaus.

Aquí teniu una part de l’article aparegut en un diari de Barcelona a propòsit del llibre de Merrill:
(...) El autor hace referencia a unos recibos a nombre de Cristóbal de Colomo y Cristóbal Colomo, de 1487, y a las capitulaciones de Santa Fe, del 17 de abril de 1492, en las que ya aparece como Cristóbal Colón. Y más. Merrill cuenta que tras el descubrimiento el navegante escribió tres cartas (una de ellas a Luis de Santángel, escribano de ración), de las que actualmente se conservan copias en castellano y en latín, "pero tenemos argumentos para pensar que la versión original era en catalán. El hijo de Colón, Hernando, un gran bibliófilo, tenía un índice de libros con anotaciones, entre ellos tenía la carta que su padre envió a Santángel y decía que era en catalán".
Merrill, que la pasada semana presentó su libro en Òmnium Cultural de Barcelona, cuenta que hay muchísimas más pruebas que avalan la teoría catalana: "Sus catalanades, puso Montserrat a una isla...". Pero la prueba definitiva está en manos de las muestras de ADN que desde hace años está analizando el genetista José Antonio Lorente.(...) (Veieu aquí tot l’article).

La força del grup

Fotos: Cartell i fotograma de “Ran” la mítica pel·lícula d’Akira Kurosawa on el rei fa trencar una fletxa a uns dels seus fills per demostrar-li la feblesa de l’individu i la força del grup.
----------------------------

La unió fa la força. Una fletxa és fàcil de trencar, un feix de fletxes ningú no pot trencar-les. Un dels símbols de l’Imperi Romà era el feix, (del llatí fascis) i, entre moltes altres institucions, de la Guàrdia Civil, força armada de l’Estat espanyol per exercir l’autoritat amb força legítima quan cal.


Aquest és el principi en que es fonamenta la sensació de poder, i sovint d’impunitat, de què gaudeixen els grups humans de tota mena. Un cas especialment desafortunat i pervers d’aquesta força es veu en els casos en que grups de joves avorrits, i amb falta de maduresa, fan bretolades amb gran ostentació d’incivisme, manca de criteri propi i d’educació. Des de la “kale borroca” fins la tan actual moda de violació de nenes per grups d’adolescents malcriats i educats en “això vull, això prenc”.

Els diaris publicaven, recentment, que un de cada quatre sud-africans reconeixia haver violat dones alguna vegada, en general aquestes actuacions les feien amb la força del grup. Ara la llei comença a donar la raó a alguna dona de manera excepcional; però, la norma era, i és, la impunitat del delicte i dels delinqüents, amb l’agreujant de que si el violador sud-africà té més de vint-i-cinc anys la possibilitat de que la víctima adquireixi el virus de la sida (VIH) és del 80%.

En les nits avorrides (o no tant) de retorn al seu cau un individu sol, per molt drogat que vagi, per molt esmorteïts que tingui (de sèrie) els sentits de la responsabilitat, del respecte pel proïsme i pels bens públics, difícilment cremarà contenidors d’escombraries, o pobres dones indigents que dormin als caixers. Aquestes brutalitats les farà recolzat pel grup que actuant com una autèntica substància anestèsica inhibeix del seu cervell la responsabilitat, el sentit comú, la reflexió: en resum l’esborra la civilització per deixar lliure la immensa estupidesa de la bèstia amb capacitat de cometre les més indignes atrocitats.

Això, no vol dir que faci apologia contra els grups, ben al contrari, quan el que regeix és el sentit comú i l’afany constructiu la força de grup multiplica les possibilitats d’èxit, de manera que l’esforç de cada individu és molt més eficient que no pas si treballés en solitari. I és que la unió fa la força, tant pel bé com per fer mal.

Un altre tema és el de les múltiples formes de tirania del grup vers els individus que el componen i de com se n’aprofiten els líders, assumpte que tractaré en un altre article.