Fetitxismes

És ben curiosa aquesta tirada moderna, de molts joves, al fetitxisme de l'acer, parlo de les agulles, anelles i claus fets amb l’aliatge de ferro amb menys del 2,1% de carboni. Ja sabem que en el llenguatge corporal, i en la indumentària que ens posem, fem onejar una immensa bandera que proclama a tots els vents el nostre tarannà, sovint és la màscara darrera la qual pretenem amagar allò què no volem que els altres ens vegin. El problema és que aquesta bandera, quan mostra signes molt radicals, pot ser interpretada de moltes maneres. La lògica fa anar com segueix el concepte, potser erròniament i lluny de la veritat: Molt radical, per tant molt simplificat, per tant de personalitat estereotipada, talment un fanàtic; és a dir una persona allunyada del raonament i que duu clucales, també dits aclucalls o ulleres, con les mules.

Em direu, lectors, que tant se val el que pensin els altres del nostre aspecte; perquè ens vestirem lliurement i lluirem com ens “roti”, però, la vida de cada dia, l'activitat professional, la feina i totes les nostres relacions socials són determinades, en gran part, per aquesta màscara; i com què el que ens cal és viure social i materialment en el millor entorn possible s'ha de ser àgil, flexible, adaptatiu (que no vol dir oportunista) en el món que ens ha tocat viure. Per això, normalment, sempre fan nosa les banderes massa grans, pesants i ostentoses.

El meu consell, preuat lector, és: Crea't una bandera personal, molt personal, lluny dels ramats; fes-te'n una pròpia, no copiada, ben personalitzada, petita si més no, però ferma i segura, que reflecteixi maduresa i independència... Sobretot independència.

El més trist és arribar a ser un vulgar element de les grans banderes, carn de canó de les sectes. Com passa amb aquelles persones, sense personalitat pròpia, que necessiten ser un element del grup manat per un líder. N'hi han multitud de sectes: religioses, comercials, de seguidors de modes; algunes són innòcues, altres narcòtiques, altres són tòxiques i malignes. Tenim fanàtics de Lady Gaga, de Hello Kitty, dels tatoos; infinitat...

La foto mostra un exemple de gent molt creativa, amb bandera ben visible. No us ho sembla així?

Transparència informativa

Han passat més de setanta anys des dels temps en que Totski va presentar el seu Programa de Transició (poc abans de ser assassinat per l’estalinista català Ramon Mercader). En aquell text mític, redactat en el clima de l’imparable ascens del feixismes i de la previsible segona Guerra Mundial, apareixia una consigna tan actual i vigent com aquesta:

“Cal arrencar d'una vegada la lliure disposició dels destins dels pobles de les mans de la trepa àvida i despietada dels imperialistes que actua a coll dels pobles. D'acord amb tot això reivindiquem:
Completa abolició de la diplomàcia secreta; cal que tots els tractats i acords siguin accessibles per a cada obrer i per a cada camperol.”

No amago gens la meva total identificació amb aquestes consignes. No es tracta de desvetllar secrets d’Estat, com són les contrasenyes per activar els caps nuclears; però, les negociacions “diplomàtiques” que afecten els interessos dels ciutadans no poden ser secretes. Ho afirmo aquí com ho he fet en altres posts anteriors, per altres àmbits: la veritat ha de sortir sempre a la llum, la veritat és progrés; l’ocultació de la veritat és una actitud nefasta i impròpia de persones adultes i civilitzades. I això en tots els aspectes de la vida social, col·lectiva, familiar o individual.

En l'àmbit familiar estareu d’acord amb mi que el fet, infantil i miop, d’amagar una malaltia, o una mala situació econòmica als pares, o als fills, no fa res més que afegir problemes, recels o desconfiances i no serveix per res més que per a posar pedres a les rodes de les bones relacions familiars.

En l’àmbit global, de les relacions internacionals, ara tenim l’exemple viu de “WikiLeaks” el lloc web de les filtracions on un magnífic grup de voluntaris posen en perill la seva seguretat a fi de treure a la llum les vergonyes dels que juguen brut, dels mentiders, dels falsos representants de la llibertat i la democràcia. La “Wiki de les filtracions" defensa la lliure informació i els atacs ferotges rebuts tant en aquesta organització com en els seus dirigents demostra que estan en el bon camí. Des d’aquí envio un cordial suport a Julian Assange i als seus col·laboradors per la impreuable activitat a favor de la Veritat i de la Justícia.

Educar ara

Torno a plantejar-me la preocupació per la mena d’educació i de valors que ara imbuïm als nostres fills. Ho faig esperonat per la conversa que vam tenir dies enrere amb unes mares de la família. Coincidia amb l’opinió d’elles que el paper de pares i mares en aquesta delicada funció ha de ser la de fer-los aptes per a gaudir d’una vida feliç... Ni més, ni menys!

Sabem que la felicitat no la proporciona l’evasió narcòtica de la realitat, ni la vida picaresca, ni l’acumulació de bens materials: cases, cotxes... És clar que s’ha de disposar d’un mínim de recursos econòmics i materials per poder viure amb un grau òptim de dignitat; a partir d’aquí la responsabilitat de ser feliços recau sobre la nostra conducta i depèn molt més de la nostra voluntat i dels nostres fets que de l’atzar o dels capricis de la deessa Fortuna. Per aquesta raó penso que cal educar els fills de manera que tinguin la millor capacitat per a gaudir d’experiències que els proporcionin aquells moments de ser feliços. Apunto una pinzellada general del que són fonts de felicitat:

1 - El resultat, amb èxit, de l’esforç per millorar la nostra capacitació cultural, tècnica, professional, personal. Perquè l’adquisició dels coneixements útils i necessaris per a les exigències de la vida actual no s’acaben mai. Cal estudiar, reciclar-se constantment, fins l’últim dia de la nostra vida (com Averrois).

2 – Aquesta ampliació del coneixement i de la cultura ens permetrà fruir més i millor de la bellesa del món, de la natura, de la vida creativa, de l'art i de la interacció amb les persones del nostre entorn.

3 – El respecte als altres i a nosaltres mateixos, cosa que en ha de dur a ser organitzats, desperts, responsables, servicials, atents, lleials, disciplinats... Tot el contrari de mandrosos, desendreçats, murris, deixats...

Aquestes són recomanacions, potser massa genèriques, que proposo per a desenvolupar individualment i de les quals s’han d’interioritzar les conclusions expressant-les en actes de la nostra conducta quotidiana. A tall d’exemple: Fora bo que els nostres fills tinguessin la seva habitació sempre endreçada, respectessin un horari concertat amb els pares i tutors per dedicar-se als estudis, a l’oci, a compartir les feines comunes de casa, i que tinguessin interessos més allà dels videojocs... I, sobretot, caldria que d’aquests comportaments en obtinguessin moments de satisfacció.

Per acabar, si volem que els nostres fills frueixin de més felicitat cal que tinguin al menys tres hàbits: el de l’esforç, el d’aprendre i el de ser ordenats i polits en tots els aspectes de la vida. Si és així, com a pares i mares, tindrem un motiu per a ser feliços.

...-

La veritat ofèn

Uns col·legues del departament comercial d’una multinacional de lluminàries “Ex” tenien per norma sortir cada divendres a dinar plegats a un restaurant del polígon industrial. Sempre hi havia un, el Manel responsable dels clients dels països Bàltics, que mai se’n recordava de dur diners; llavors el Joan, responsable del mercat nacional, pagava la part del desmemoriat. Quan, Joan, cansat de pagar sempre aquella part que no el pertocava es va queixar va haver de sentir-se dir de tot: insolidari, xenòfov, pessetero català...

Això, amb motiu de la campanya per les Eleccions al Parlament de Catalunya, és el que l’ha passat a dirigent d’ERC Joan Puigcercós. Fins i tot el sempre assenyat Iñaqui Gabilondo va dir, ahir en el seu programa de CNN+, que ell mateix s’havia sentit ofès per les paraules de Puigcercós dites el passat diumenge, en castellà: "Tenemos a la Agencia Tributaria instalada en Catalunya, mientras que Madrid es una fiesta fiscal y en Andalucía no paga ni Dios".

Ja és prou sabut (m’ho deia el meu pare): “Les veritats ofenen”. També hi ha una dita castellana què va bé al cas: “Quienes dicen las verdades pierde las amistades”.

En la meva opinió la veritat, dita amb el màxim respecte al ciutadans de tot l’Estat, és així: Andalusia viu de subvencions, Euskadi té consideració fiscal d’Estat federal, amb Madrid Hisenda és molt considerada... i Catalunya senzillament paga.

La unitat de temps

Els físics diran que el tema d’avui és “el segon”, aproximadament 1/86.400 del dia solar mitjà; qui vulgui esbrinar més sobre el segon (símbol s) trobarà un magnífic article a la Viquipèdia. Però, no és aquest el tema; quan penso en el temps transcorregut des dels meus primers records trobo que és un conjunt compacte, com un cabdell de fil, el qual va creixent amb el pas dels dies al mateix ritme que decreix la madeixa: metafòricament la floca representa el total de la nostra pròpia vida.

Amb la meva edat, aquest concepte unitari del temps viscut té efectes en l’apreciació dels fets històrics: relativitza la velocitat i la distància dels esdeveniments. De petit, també en l’adolescència, quan parlava el pare d’una guerra civil passada. Em semblava un fet llunyà, però només havien transcorregut una vintena anys. Ara, aquestes dues desenes d’anys són un breu període durant el qual he vist néixer els fills dels nebots, i dels veïns; ara aquests cadells són universitaris.

Al matí hem assistit al sepeli de la veïna Maria, una dona excel·lent que ha mort als 91 anys. Calen un parell de dotzenes de cabdells com el seu per endinsar-nos en la Ibèria romanitzada contemporània de Sèneca. Per un nen com l’Èric, que acaba de fer 6 anys, calen 350 cabdells.

Penso, doncs, que hem de copsar els temps de vida viscut, com un recull, un àlbum on enganxem els aprenentatges, els records, les experiències... la qualitat dels quals la decidim nosaltres mateixos, no pas la deessa Fortuna. Els que tenim edat de ser avis, i besavis, hauríem de sentir-nos satisfets del gruix de l’àlbum que hem omplert. De tant en tant cal donar-li un cop d’ull, mirar enrere, recordar els bons moments i també aprendre dels errors a fi d’utilitzar correctament cada segon del temps que encara tenim per endavant.

Recordo un meu amic, mecànic constructor d’utillatges i matrius, amb el qual, després de “prejubilar-se”, ens vam trobar casualment passejant per la vorera de l’Agut, en acabar les pertinents salutacions va dir-me:
“He arribat a una etapa de la vida en la qual ja no em fa por la mort. Els meus dos fills són independents. Els he donat part de la indemnització que vaig rebre pel tancament de la fàbrica. De manera que tot el que em resta de vida és un extra que penso aprofitar, si les xacres m’ho permeten, en fer el que m’agrada: gaudir de la bellesa, escoltar bona música, llegir bons autors, aprendre...”

El llorer

Avui no tinc ànims per escriure un article com caldria, per exemple: sobre el fals laïcisme de l’Estat, sobre la flagrant discriminació de la dona en la branca romana del cristianisme, sobre el cost de la visita del cap de l’Estat Vaticà prevista pel proper cap de setmana. O també, sobre la fragilitat del flux gas-petroli que dóna vida, cada dia, al món. Sobre Josep Pla, Juan Goytisolo y tants altres escriptors amb sentit comú. Sobre la manca de sentit comú dels rescatats: Vilalta i els seus amics... Per tant, en comptes de fer un article esclaridor, no goso dir brillant, faré un senzill comentari a propòsit del llorer que tan amablement van donar-nos la nostra neboda i el seu marit.

Llorer: “Laurus nobilis”. Diu la GEC (edició de 1998, volum 14, pàgina 111) que és un arbre perennifoli dioic de 2 a 15 m d’alt, de fulles oblongues agudes i aromàtiques, quan les arrenques de l’arbre i les tritures amb els dits fan una agradable olor similar a la canyella, però més dolça i fina (...) Es troba als barrancs humits, al costat de les masies, etc, plantat o naturalitzat. És molt apreciat per les fulles que són un condiment excel·lent.

El quadern gris

Amb motiu del centenari de naixement de Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) el grup editorial Cercle de Lectors va publicar, en el 1997, el conegut recull de comentaris i observacions en forma de dietari i denominat per Pla com “El quadern gris”, escrit entre el 8 de març de 1918 i el 15 de novembre de 1919, publicat per primer cop el 1966, amb reelaboracions confirmades. El període comprès en el dietari coincideix amb els darrers cursos de llicenciatura de Pla en la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

El dietari de Pla està farcit de descripcions de les gents i del paisatge tan familiar: Pals, Palafrugell, Calella, Llafranc, Begur, Calonge, Torre Valentina, Palamós... el far de Sant Sebastià, Aigua-Xelida...

Es remarcable el contrast entre la vida rural, dura però atemperada de l’Empordà i el món barceloní post-bèl·lic, estudiantil, dels cercles literaris i les tertúlies. Magnífica l’avaluació de determinats professors, dels seus tics i dels estudiants "calaveres" que diria Larra.

Després d’iniciar-se en “ciències” i sortir malparat del xoc amb el professorat (i amb els estudiants) va passar a ”lletres” i acabà essent advocat; però, a la vista de l'opinió que Pla té dels professionals de les lleis, citada més avall, no és gens estrany que mai excercís del seu “Dret”.

Mireu el que deia Josep Pla el 12 de març de 1919 en el dietari:

... A la Universitat, saber compta ben poc: el principal és aprovar. He passat cinc anys de la vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de Justícia. La paraula mateixa no l'he sentida mai pronunciar. Hauria estat probablement desplaçada en un ambient que pretén crear murris, més que persones d'un cert equilibri humà. Així, l'establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als nyeus-nyeus desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S'hi aprenen totes les arts de la simulació i de la traveta, de l'adulació, de l'habilitat. No s'hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp.

L’irlandès Jonathan Swift (1667-1745) ja s’havia expressat, referint-se als lletrats, en termes de similar pessimisme en l’obra satírica i plena de crítica a la societat del seu temps: “Els viatges de Gulliver”, publicada el 1726, i ara considerada erròniament un conte d’aventures fantàstiques dirigida als infants.

Retornant al dietari de Pla: És del tot recomanable llegir-lo, fins i tot pels estudiants de les Facultats de Dret.