Gossos i persones

La frase citada avui en el programa de Josep Cuní, “Els matins” de TV3, és lapidària: Tenim municipis a Catalunya que aplicant la llei dediquen més diners a la protecció dels gossos que a la protecció de la gent gran. No gosaré dir, com la Rahola: “És mentida”. Textualment ella ha dit: “No m’ho crec”, locució què encara que contempla la falsedat de l'afirmació exculpa el representant municipal que ho ha dit de ser mentider, però el fet que descriu si queda qualificat de mentida.

És prou coneguda la militància pro drets dels animals de la senyora Rahola, inclòs el seu vegetarianisme. Això no l’autoritza a qualificar de mentida unes dades municipals sense conèixer-les. Jo si he vist els centres d’acollida d’animals abandonats (d’un municipi del Tarragonès) especialment gossos, que malmetia uns recursos municipals en unes gosseres saturades i sorolloses gestionades de forma irracional.

No puc entendre com persones sensibles amb el patiment dels animals aproven el destí miserable dels gossos tancats en gàbies de filferro durant mesos i anys, esperant la mort, perquè les acollides són pràcticament inexistents, en contra d’un sacrifici indolorós que estalviaria a les pobres bèsties un patiment cert, constant i evitable.

L’objectiu és, al meu parer, evitar el patiment dels animals. No pas el manteniment dels animals amb vida, costi el que costi, en una actitud semblant a les sectes contra l’abort o contra l’eutanàsia. Si un municipi no té recursos per mantenir gosseres, saturades o no, ha de tenir dret a sacrificar aquells animals que els seus ciutadans irresponsables, i d’ètica tan criticable, han deixat abandonats. No totes les comarques catalanes tenen possibilitats de mantenir una gossera com la d’Andorra mostrada a la foto, amb calefacció a l’hivern.

Tràfic d’esclaus a l'Espanya de 1812

Hi ha una Espanya negra (què encara taca els ciutadans de bé) que des del segle XV aixeca allà on pot el seu penell d’ignomínia; tenim a tall d’exemples: el tràfic de negres, les activitats expropiatòries de la Santa Inquisició, la bàrbara explotació de les colònies americanes, trufat amb el nyap colonial d’ara fa 35 anys representat per l’abandonament del Sàhara Occidental a mans dels estats veïns; o el darrer gran acte deshonrós: el vist i plau de la infame invasió d’Iraq al 2003. Però com que les proves són el millor per mostrar la realitat aquí reprodueixo un text de Blanco White, escrit a la seva revista “El Español”, número XXIV publicada el 30 d’abril de 1812, citada per Juan Goytisolo en el seu llibre (*), pàgines 248 a 251:

. TRÀFICO DE ESCLAVOS BAJO BANDERA ESPAÑOLA
Aún me es forzoso apelar de nuevo a la nación española sobre este importante punto, y recurrir a su humanidad por remedio para un mal que acaso ignora. Se acordarán mis lectores que, algún tiempo ha, hice mención de que un buque de guerra inglés había apresado a otro español con cargamento de negros. El mismo caso se ha repetido varias veces después, tanto que los propietarios han recurrido al Gobierno español con la queja, y éste la ha comunicado al de Inglaterra en términos bastante acalorados.
Es difícil de comprender este paso del Gobierno con las noticias que tuvimos el verano pasado sobre la abolición de la esclavitud por las Cortes a proposición del señor Argüelles. Si las Cortes por unanimidad de votos abolieron la esclavitud, los que ahora quieren proteger el tráfico de negros obran en directa contradicción con las leyes. La nación española debe, pues, considerar este caso, y ver si es que hay decretos que se dan por mera ostentación; o si el poder ejecutivo se ve autorizado a quebrantar abiertamente los que no le agradare cumplir.
Esté la culpa en quien estuviere, esta protección que en nombre de la nación española se da a un delito abominable, a una infracción de todas las leyes divinas y humanas, compromete demasiado su honor para que se pueda dejar pasar por alto...
... Tan bárbaras, tan fútiles y aun viles son cuantas razones se puedan imaginar para sostener, ni un momento, el tráfico de esclavos que el ánimo indignado se desdeña con abominación de recordarlas, y aun más, de responderlas...
... ¿Para dónde son esos negros que quiere cautivar España? ¿Dónde tiene establecimientos que amenacen ruina, a no sostenerse con esclavos? Sólo es la isla de Cuba la que ha fundado su prosperidad sobre tan horrible cimiento: Caracas, que se le asemejaba, lo ha renunciado...
- - -

Tot altre comentari no serà més eloqüent. No us ho sembla així?

(*)Títol: Blanco White, El Español, y la independencia de Hispanoamérica
Autor: Juan Goytisolo
Editat per: Taurus - Santillana,
Madrid, 2010

...-

Autoestima

Les recents estadístiques estatals sobre les intervencions quirúrgiques amb finalitats estètiques m’han suggerit el tema d’aquesta entrada. Malgrat la crisi econòmica el negoci de les clíniques d’estètica va de meravella. Les dones espanyoles entre 18 i 25 anys s’implanten entre les glàndules mamaries i les costelles silicona gelificada amb la mateixa alegria com la d'anar a la perruqueria a fer-se una tintada. Altres dones amb la mateixa temeritat i inconsciència es fan treure greix dels malucs, la panxa o d’allà on sigui.

Les dades informen que els homes han entrat amb força com a clients d’aquestes clíniques; dit apart: no totes són regides per personal qualificat, ja m’enteneu. Ells, els clients homes, cerquen l’autoestima implantant-se cabells allà on la testosterona i la genètica els han fet marxar, retallant-se les orelles, esborrant-se les parpelles ulleroses, escapçant-se el nas, i fins i tot implantant-se plaques plàstiques sota els pectorals o el músculs dels glutis.

En conclusió, les clíniques d’estètica són un bon negoci, típic de societats opulentes, o no tant, però això sí amb un elevat nivell de manca d’autoestima; on la gent cerca la satisfacció de si mateixa, no en el que és com a persona: honestedat, simpatia, solidaritat, habilitats, savieses... sinó en l’aparença física, sovint manada per models i modes espúries generades en despatxos de màrqueting i difoses pels mitjans de masses. De fet s’ignora aquella veritat que diu que la bellesa no està tan en l’objecte com en la mirada. Entre tant seguiran prohibint a les passarel·les les talles normals i oferiran models de mides anorèxiques, una llàstima de món.

Creieu-me, qui s’estima la seva parella l’estima tal com és, amb tots els ets i uts; tant si ella (dona) té els malucs amples com si té les mamelles petites o sensibles a llei de la gravetat universal, els ulls blaus, negres o castanys, o les dents imperfectament arrenglerades. Qui s’estima un xicot ho fa per com és en el pla afectiu i de relacions personals, no per la forma del nas, la textura dels pectorals o la quantitat de cabells que té al cap. Per relacionar-se amb models de “perfecció”, de paper cuixé i cirurgia existeixen les agències, les discoteques... i també altres llocs més amagats. Recomano mirar primer els valors de la persona, l’aspecte físic és purament una circumstància accidental. Si et cau bé una persona, tant si és una dona com si és un home, també t’agradarà la seva deliciosa piga, el seu nas punxegut i la textura magre o rubensniana de les formes i de la pell. Cal sentit comú contra la dictadura de les passarel·les que volen noies de talla 36 amb 1,80 metres d’alçada, imposició que va expulsar la dissenyadora Elena Mirò de Milà el setembre passat, en cas contrari continuarem creant persones que menyspreen i odien el seu propi cos, fins el punt de fer-se matar en un quiròfan com una noia de 23 anys, objecte d’un reality alemany, quan intentava aquesta passada setmana augmentar-se el volum del pit per enèsima vegada.

Senectut

L’admirable escriptor i assagista Juan Goytisolo amb motiu de l’arribada al dret d’ús del qualificatiu d’octogenari, el passat dia de Reis, ha concedit una entrevista a un diari sota el títol: “La vejez es una época envidiable”. En l’entrevista diu que l’ancianitat, la vellesa, ens porta una serenitat i un efecte distanciador perquè “...estás y no estás” de manera que reconforta i permet mirar-se el món des de l’experiència i el coneixement. Comparteixo aquesta opinió, modestament, des de la meva seixantena assolida recentment, que he sentit com l’arribada a una fita a partir de la qual tot el temps de vida és un regal, un extra com deia en un altre article.

A tota aquesta argumentació s’ha d’afegir el contrapunt d'un recent estudi científic, solvent, citat en el diari “Ara” què remarca el cost del perllongament de l’esperança de vida. L’estudi informa que vivim més anys però amb més deficiències i malalties que les patides per generacions anteriors. Podem concloure que l’estudi revela una evidencia de fàcil deducció: Actualment, amb la senectut, emmalaltim igual o més que en temps passats però arrosseguem més temps les malalties, es a dir, ara és més llarg el temps que els ancians passen en els centres hospitalaris, enllitats esperant la mort. A continuació cito l’estudi, que diu:

Per exemple, el 1998 un 16 per cent dels homes d’entre 70 i 79 anys tenien un problema de mobilitat –això és, fallaven un de quatre tests físics que s’utilitzen habitualment–. El 2006, gairebé un 25 per cent en fallava almenys un.
Els autors escrivien .../... que les persones no viuen més temps perquè tenen menys probabilitats de posar-se malalts, sinó perquè sobreviuen més temps amb les malalties.
Com a resultat, un home de 20 anys avui pot esperar viure aproximadament un any més que un home de 20 anys el 1998, però passarà 1.2 anys més amb una malaltia, i dos anys més essent incapaç de funcionar normalment.

Desenganyeu-vos, la natura mana sempre sobre les tècniques mèdiques i farmacològiques. Entretant mirarem d’aprofitar aquests anys extres ajudant els nostres descendents en el que calgui.
...-

Artístic tractament de residus

Les activitats festives del solstici d’hivern m’han distret d’omplir aquest blog amb entrades que tinguin un xic interès, cosa que vull fer si més no per conservar el costum d’escriure i de passada aprendre. Haig de dir que entre festes i compromisos socials vaig trobar temps per mirar la televisió.

Una d’aquestes passades nits van emetre per un dels canals de TDT la pel·lícula d’animació Wall-E. No l’havia vist en el moment de ser projectada comercialment en els cinemes; ara penso que en una bona sala de projecció l’espectacle ofert per Pixar-Disney amb aquesta producció hauria de ser magnífic i del tot recomanable. Desafortunadament me’l vaig perdre. Una molt notable animació, no tant sols és excel·lent la part gràfica, els elements tridimensional, els enquadraments, els fons, els ambients; també la música, els diàlegs no verbals, els gestos significatius... Una veritable obra d’art.

Però, com deia aquell poeta enginyer referint-se a la poesia:”(la poesía) no puede ser sin pecado un adorno”. Els autors de Wall-E han fet de la seva obra, una obra mestra, un crit de denúncia contra el maltracte que els humans estem infligint al planeta i a la mare Natura. Wall-E és un robot alimentat per energia solar programat per recollir i apilar residus, que treballa de sol a sol aixecant enormes torres de deixalles en un món inhabitable per a qualsevol forma de vida tret d'escarabats i paneroles. La història i les imatges sovint són de un gran realisme: des de la textura rovellada del protagonista, la posició del sol i les ombres segon l’hora del dia, la pols ambiental, fins i tot la capa de satèl·lits i deixalla espaial en òrbita al voltant de la terra i molts més detalls que us cal descobrir per vosaltres mateixos, és clar: en cas de que no hàgiu tingut la sort d’haver-la vist. També és digne d’anàlisi la relació afectiva de Wall-E amb EVE.

El missatge principal de Wall-E, embolcallat de belles imatges, és: Vigileu el que feu amb el planeta perquè fàcilment esdevindrà inhabitable... Doncs, això.

Fitxa:
Títol: Wall·E (Batalló de neteja)
Direcció i guió: Andrew Stanton
País: EUA, 2008
Producció: Pixar
Distribució: Disney
Duració: 98 min.
Guanyadora d’un premi “Oscar”

Regals de Reis

Quan escric aquest post pot dir-se que ha passat un altre dia festiu relacionat amb les festes paganes del solstici d’hivern. Des de fà molts segles el 6 de gener ha estat cristianitzat com la festivitat de la presentació (això és el que vol dir Epifania) del nen Jesús al món conegut del seu temps: Àsia, Àfrica i Europa. Món representat per tres “savis” que arribaren a la presència del dit infant que era, ni més ni menys, el fill bíblic de Deu i de Maria. El Reis viatjaven a lloms d’un cavall, d’un camell i d’un elefant a fi d’obsequiar el futur fundador del cristianisme amb encens, or i mirra. Aquesta és la història tradicional que fins ara ens ha arribat i que fà dels nens el centre de la festivitat; de retruc fà també que molts nens, i també grans, hagin viscut aquest 6 de gener amb ànsia i expectació.

Tal com deia un actor còmic català, de qui no recordo el nom, desvetllaré el secret més ben guardat: Sabeu quina és la veritable identitat dels Reis... Els Reis són els fills. A efectes del tracte que reben, i que tant exigeixen, aquesta afirmació és del tot correcta. Els matins del 6 de gener molts nens fan el periple pels domicilis dels avis materns, paterns, les tietes fadrines i l’oncle concu per recollir els presents que amb més o menys encert, però amb voluntat certa, i escurant-se les butxaques els fan als reis de la casa. Per descomptat que aquest regals s’afegeixen als que han rebut amb anterioritat a casa seva dels Reis d’Orient, del Tió, Santa Claus, el Pare Noel i l’amic invisible...

Aquesta allau d’atencions té l’efecte de provocar comparacions i llistats de preferències; per una banda tenim l'alegria i desig satisfet per l’altra frustració i desencís. Segur que molts nens, avui, han après la lliçó al desembolicar un paquet i trobar un objecte d’escàs interès. No totes les expectatives de satisfacció s’acompleixen a la vida. Els diners que ha costat el regal indesitjat i antipàtic no han estat llençats en va a les escombraries: ha subministrat una petita dosi de realisme a l’infant. En el futur, quan madurin aquest nens ara frustrats, sabran la vàlua d’aquesta acció de la iaia; que amb la seva petita pensió mira de tenir regals per a tots els besnéts en la festa de l’Epifania.

Un relat dels nostres dies

He llegit Sunset Park (*) d’una tirada. Un relat que interessarà més als joves identificats amb el seu temps que als vells lectors de clàssics. Totes les histories, i els personatges, giren al voltant d’en Miles Heller un jove que lluita per fer-se un lloc en el món que l’envolta, des de Florida a Nova York, amb pocs diners, amb uns pares divorciats i dels que s’amaga. Un jove que durant uns mesos viu amb altres joves “actuals” compartint una casa abandonada en règim d’ocupes, amb “c”. Al llarg de les 250 pàgines l’autor ens fa múltiples referències a la vida i les preocupacions quotidianes del món post-adolescent actual, amb certes inquietud artístiques: fotografia, dibuix, literatura, teatre... En Miles coneix la noia de qui s’enamora perquè tots dos llegien “El gran Gatsby” separats per pocs metres en el mateix parc. L’obra està plena de noms d’autors literaris clàssics i moderns i de cinema. Auster cita un munt de vegades la pel·lícula “Els millors anys de la nostra vida” que William Wyller va dirigir al 1946 i que va guanyar 10 premis “Oscar”.

Aquesta és una novel·la recomanable sobre tot per als joves que amb seguretat es veuran identificats en algunes de les inquietuds de la mitja dotzena de personatges que envolten Miles Heller i que podem resumir en la necessitat de relació, comunicació i coherència en la vida.

Un últim detall: ens els agraïments de la pàgina 253 l'autor cita un treball de la seva filla sobre “Matar un rossinyol”. No sé si el dit treball tracta de la pel·licula, magnífica (imprescindible), dirigida el 1962 per Robert Mulligan o de la novel·la homònima de l’escriptora Harper Lee, premi Pulitzer de 1961, en que es basa la pel·lícula de Mulligan. Això reafirma la sospita de que Paul Auster fa de Sunset Park un índex de lectures recomanades.


(*) Dades de la novel·la
Títol original: Sunset Park
Autor: Paul Auster
Edicions 62
Col·lecció “el balancí”, número 645
Barcelona, 2010
Pàgines: 253