Bufadors

Tots hem patit, estic segur, aquestes molestes màquines de fer soroll que van néixer per a feines de jardineria i recollida de fulles seques de nostres carrers i places. Actualment l’ús abusiu i indiscriminat d’aquesta mena d’aparells aixeca nombroses queixes entre els ciutadans que han de patir durant hores les pistonades dels motors de benzina que animen les infernals bufadores. Amb l’objectiu d’agrupar la fullaraca per recollir-la amb facilitat omplen l’ambient d’una polseguera tòxica que s’aixeca fins els pisos més alts, embruten els cotxes aparcats i deixen plenes de deixalles, pólvores i brutícia les entradetes de les vivendes i els comerços situats al costat de les voreres bufades. No menys agredits són en els clients de bars i restaurants que seuen als llocs que tenen disposats els seus propietaris en les voreres; i també les dones que duen faldilles amples.

Ja ho veieu, som víctimes de la modernitat. L’antiga escombra feta de branques de bruc i els rasclets de jardiner han estat substituïts per màquines bufadores accionades amb motor de benzina que contaminen amb fums i acústicament l’ambient alhora que embruten l’entorn, diguem-ne el de segon nivell, aquell que resta fora de la feina estricta dels operaris que accionen els bufadors.

Conclusió: les innovacions tècniques estan molt bé, però sempre que s’apliquin en el lloc i en la forma per a les que són fetes.



..._

La TV desconcentra

Qui no té un familiar, o coneguts, amb fills diagnosticats de TDAH (Trastorn de dèficit de l’atenció i hiperactivitat). Tal com comenta la Maruja Torres en la seva pàgina d’avui en el dominical de “El País” aquest problema dels nostres infants i joves està cada vegada més estès. S’han formulat moltes teories sobre aquesta dificultat en l’aprenentatge i les anomalies en la conducta; des dels que cerquen les causes genètiques, com defensen els teòrics de l’individu caçador diferent del sedentari agricultor; fins les que centren la responsabilitat d’aquest dèficit d’atenció en els hàbits socials i culturals dels nostres dies.

Com la Maruja Torres i l’Ana Maria Moix, citada per ella en l’article del diari esmentat més amunt, també penso que l’impacte de les pantalles electròniques en els nostres infants, que els segresten hores i hores de la seva més crítica etapa de vida formativa, abans de fer els tres anys, no pot deixar de tenir efectes importants en les connexions neuronals.

Al llarg de milions d’anys els humans hem generat un cervell adaptat al món que ens envolta i als seus estímuls naturals. El ritme dels esdeveniments, les seqüències dels fets es regien per unes lleis naturals lògiques i amb patrons de temporalitat fixes. Però ara no és així, ens els últims vint o trenta anys, més exactament des de que tenim pantalles de TV en color, el món que perceben els infants és radicalment diferent: ple de tècniques del videoclip o les múltiples seqüències d’anuncis publicitaris encabides en menys de 20 segons.

Aquesta revolució en la percepció de l’entorn no pot ser totalment innòcua, els subjectes passius que perceben una activitat forasenyada en la pantalla aliena al seu propi organisme físic, tard o d’hora patiran els efectes d’aquest canvi en la forma d’interactuar amb l’entorn. Sabem de nens que tenen problemes dentals per la pressió de tantes hores de mandíbula subjectada sobre la mà i amb el colze sobre el terra o la taula. Altres nens passen hores mirant-se frenètiques successions d’imatges amb un text, o una banda sonora, que no entenen per causa de la edat o perquè la llengua en que s’emet els és totalment desconeguda.

Potser cal posar remei urgentment, com diu Ana Maria Moix: “Esos crios se convertirán en adolescentes y luego en jóvenes a medio cocer.../... Como causa principal de ese retroceso educativo, la dejación que la mayoría de lo padres han hecho al confiar la educación de sus hijos, desde la más tierna infancia, a la hipnosis de la pantalla del televisor”.

Histeroscòpia fallida

Un dimecres de tardor l’Esther tenia cita a la planta de Cirurgia Sense Ingrés d’un centre hospitalari local per a fer-se una "histeroscòpia", una mena d'endoscòpia del coll uterí i de l'interior de l'úter. La feina va anar malament de forma que van produir-li una "falsa via". Els fets d’aquell dimecres, i del dies següents, van ser com segueix:

Dimecres
Hora 11:00. Ingrés per a realitzar-se la prova a fi d'analitzar un pòlip endometrial detectat per ecografia. Prèviament s'ha pres per ordre de la doctora responsable de la prova 5mg de Diazepam (Valium). Per facilitar el pas de l'endoscopi, el dia anterior l’han fet ficar-se, a prop del coll uterí, uns comprimits sisebats, diuen que són per augmentar l’elasticitat de l’úter. Per a la prova primer una doctora ha d'obri camí amb una guia, degut a l'estremadament petit diàmetre del coll uterí de la pacient menopàusica que no ha tingut mai fills. La guia se surt del coll uterí i perfora la paret endometrial obrint una "falsa via". La doctora retira la guia i suspèn l'exploració. Recepta una setmana d'antibiòtic i tornar a ginecologia d'aquí a dos mesos.

Hora 12:45. Alta hospitalària. No hi a febre, ritme cardíac normal, petites molèsties pèlviques.

Hora 13:00. Pel camí a casa comença la sensació de fred intens i nàusea. Arribant a casa la temperatura és de 36,3ºC, però amb convulsions incontrolables, fred en extremitats i rostre, retirada de la sang superficial, dolor generalitzat, agitació, vòmit.

Hora 14:00. Han parat les convulsions, pren unes glopades d'infusió, temperatura axil·lar 38,5ºC, persisteix la sensació de fred.

Hora 14:15. Pren primera dosi d'Amoxicilina/Àc. clavulànic 875/125

Hora 15:00. Temperatura axil·lar 39,5ºC

Hora 15:30. Hem retornat al centre hospitalari, via Urgències, ens fan anar a la planta d’obstetrícia.

Hora 15:45. Una ecografia descarta líquid en zona pèlvica, temperatura normal, sense febre. Prenen mostra de sang per a fer analítica.

Hora 17:50. Administren Nolotil per via intravenosa, gota a gota. La ginecòloga ens comenta que descarta perforació però suggereix esperar evolució.

Hora 18:50. Temperatura axil·lar 36,5ºC

Hora 19:15. Pressió: sistòlica 120 mmHg; diastòlica 56 mmHg

Hora 19:30. Analítica correcta. Alta i recomanació de retornar a URG en cas de dolor molt intens. La doctora explica que els problemes poden aparèixer una setmana més tard de la perforació. Sense esperar-s'ho l'Esther ha estat ocupant tota una tarda un llit de partera d’un prestigiós Hospital. Un servei, en la planta d’obstetrícia, excel·lent, gent molt treballadora, molt qualificada i molt amable; tot i la reducció de personal per causa de les "retallades".

Dijous
Hora 08:00. Pressió: 83 / 52 (Decidim no prendre l'Irbesartan-Hidroclorotiazida de cada dia)
Hora 15:00. Pressió: 103 / 62
Hora 22:00. Pressió: 110 / 64

Divendres
Per compromisos d’agenda aquest dia no s'han pres dades.

Dissabte
Hora 08:00. Pressió: 137 / 84
Temperatura axil·lar: 36,9ºC
Observacions: Brot intens d’herpes labial, provablement a causa de l’estrès del dimecres, afecta llavis, genives, llengua, interior narius. Tractament amb Aciclovir. La diarrea persisteix des de l’inici del tractament amb antibiòtics, el qual és amb seguretat la causa: són 3 grams/dia d’antibiòtic via oral.

Diumenge
Hora 12:00. Pressió: 120 / 74
Temperatura axil·lar: 35,6ºC

Dilluns i Dimarts
Dificultats per a menjar a causa de l’herpes. Finalitzem la sessió d’antibiòtics. Temperatura i pressió arterial estabilitzades.

Ruptures

Poques coses deuen ser tan obstinades com la realitat dels fets: si ha sortit el sol aquest matí pel nítid llevant de setembre i la seva lluentor ens cega, encaparrar-nos en negar-ho és pueril i absurd. Tot i així, trobarem aquells que fan com si encara no s’hagués fet de dia; tancant persianes i finestrons diran que encara és negra nit.

Una actitud semblant és la d’aquells que volen ignorar l’existència del passat i dels fets que hi van viure en aquells temps pretèrits. Tenim coneguts que després d’un divorci volen recollir, i destruir, les fotos del casament que s’han escampat arreu l’arbre familiar com les figues madures en les branques de la figuera.

El temps passat conté la nostra història, indefugible, real, incanviable; la qual seria convenient no oblidar per ser rics en coneixença i estalviar-nos de caure en els mateixos errors una altra vegada. Per molt que retallem la imatge d’una persona de la postal d’aquells vells temps, potser realment feliços, tant la persona que volem esborrar del nostre passat com els vincles amb ella (o ell) persistiran en el llibre de la realitat dels fets tant o més ferms que si haguessin estat signats en escriptura notarial.

És un fet evident, però algú ho havia de dir! Deixeu les velles fotos en la seva integritat.

NOTA: La imatge és una manipulació dels panells "Adam" i "Eva" del conegut retaule de Gant de Jan Van Eyck (1432) anomenat l'adoració de l'Anyell Místic.


...-

Matar un cirerer

Per començar, perdoneu-me aquesta al·lusió a la famosa novela de Harper Lee: Matar un rossinyol, i la commovedora pel·lícula de Robert Mulligan del mateix títol.

Un matí de la meva infantesa, segurament era diumenge, acompanyava al meu pare en la recerca d’herba pels conills (al pati de casa teníem una gàbia de fusta amb mitja dotzena de llorigons, com tants d’altres veïns) quan ell em va fer un comentari d’aquells que resten gravats a la memòria per tota la vida. Parlant de la fragilitat dels arbres va dir-me ”Només cal una incisió que talli l’escorça d’un arbre encerclant tot el tronc perquè un gran exemplar mori; la saba flueix per la capa més nova de fusta, la que hi ha justament sota la pell, per això una petita incisió que l’afecti fa que l’arbre s’assequi”. Aquest capa de fusta és la que ha deixat al descobert unes mans inqualificables, de forma que han mort el cirerer que tant bellament esplendia la darrera primavera en un jardí proper a casa de la meva amiga Rosalia.

Certament, la seva situació quasi sota l’ombra de la palmera sobtava, les branques d’ambdós arbres s’intricaven, però sense molestar-se. La palmera ha estat produint una gran quantitat de dàtils de color carbassa brillant, petits i aspres; en canvi el cirerer víctima de la brutalitat humana perdia les petites cireres encara ben verdes a cops de bastó.

Quan li ho vaig dir a la meva amiga va fer un sentit gest de tristor i enuig. Com jo, quan després de sorprendrem per la inesperada mort del cirerer vaig veure la causa en el tronc encerclat per l’eina del desconegut botxí d’arbres.



...-

Cuablanques

Foto: Adrian Benko (Slovakia)

Sovint ens passa que allò que ens va malament en alguna circumstància també ens genera efectes positius en altres situacions. És l’essència d’aquella dita castellana del “No hay mal que por bien no venga”. Un exemple pres de la natura més propera ha estat la colonització del meu carrer por un estol d’orenetes cuablanca. No han nidificat aquí però un nombrós grup s’hi passa hores alimentant-se dels insectes que la feblesa dels plataners d’ombra ha possibilitat de créixer.

Anys enrere, quan els plataners eren arbres sans, els sonors crits dels falciots negres alegraven les primeres hores del sol de llevant xisclant amb passades a gran velocitat prop les finestres de casa. Enguany els falciots no han vingut, però si les orenetes cuablanca que a mitja tarda passegen lentament sense gaires crits a uns metres sobre la part alta dels arbres que cobreixen d’ombra ambdues voreres. Des de fa un parell d’estius, potser tres, els plàtans han estat atacats pel petit insecte paràsit específic d’aquest arbre i de nom “Corytuca ciliata” una petita mosca, d’uns tres mil·límetres, plana, que es deixa agafar fàcilment i que fa olor vegetal quant les xafes entre els dits.

Així, doncs, tot i les fumigacions municipals de finals de primavera, la feblesa dels plàtans d’ombra afavorida pel fong “oïdi” juntament amb la “Corytuca” ha fet que les cuablanques s’alimentin, criïn els seus pollets i ens entretinguin amb els seu vol, planejant discretament i amb elegància sobre els arbres davant les finestres de casa.


Foto: Plàtan d'ombra malalt per l'oïdi i la corytuca.

...-

Viatge en bus municipal

Foto: Façana de la parròquia i altres edificis dels salesians a Terrassa.

Vull relatar-vos l’experiència del viatge en “bus” al centre de la ciutat que vam fer una emborinada tarda de la setmana que ara acaba, tot i prenent-me aquesta tasca com a remei per allunyar les negres boires que desprenen els suplements econòmics dels diaris amb fulls de color salmó, amb articles que reconeixen la inevitabilat d’una nova recessió mundial, on els experts economistes critiquen la decisió errònia de les polítiques centrades en la reducció del dèficit. Polítiques que des del 2008 fins ara no han fet altra cosa que agreujar la crisi sistèmica mundial; avui, tres anys després, tenim més atur, més dèficit, més morts de fam al dia... Ho diuen premis Nobel com Paul Krugman.

La historia que ens ocupa va ser originada per la conversa que en el seient del darrera nostre generava un senyor entrat en la seixantena, xerraire compulsiu, y una dona grasoneta d’uns trenta anys amb aspecte forani, potser era sud-americana, origen confirmat pel seu accent malgrat no tenir trets físics d’indians.

El fet va ocórrer en el viatge de tornada. Havíem anat al centre a la recerca d’unes sabates per a la Marina quan en la nostra mateixa parada, del bus de la línia 5, ens va cridar l’atenció un home alt malpentinat i parlador que no parava d’atabalar el venedor de fruites i verdures d’una botiga propera. Arribats al centre de la ciutat vam fer les nostres gestions per comprar el que havíem de menester, infructuoses s’ha de dir, i ens vam dirigir a la parada del bus línia 5 que ens retornaria a casa. Allà vam veure una mare i una filla d’uns 12 anys, plorant ambdues, i un pare donant explicacions a uns policies municipals. Sembla que uns pispes els havien pres la motxilla de la nena i havien pujat a un bus de les línies 3 ò 7, vet a saber. Va arribar el nostre bus de la línia 5 i ens vam dirigir, com sempre, als seients del fons prop de la porta de sortida. Darrere nostre el xarlatà de l’anada enraonava, amb veu ben alta, dels seus assumptes personals amb la sud-americana que he citat més amunt. L’home deia a la noia:

-Con mi hijo tengo buena relación. Tiene mellizos, niño y niña...
-Qué bien, la parejita! –Va comentar la noia.
-En cambio mis hijas no me hablan. Una porque no entré en su embrollo. Me pedía seis millones, de pesetas, pero al final resultaron treinta y cinco. A una amiga y a su hermana sí que las metió en el ajo... Ahora me dice que se quiere matar. Yo le he dicho: “No te hundas... De todo se sale y todo tiene solución!”
-Pero... ¿Porqué no le hablan sus hijas?
-Bueno. Es que me casé con otra mujer...
-He llegado a mi parada, “Salesianos”, -va interrompre'l la noia- soy salesiana. Espero verle mañana en misa!
El bus de la línia 5 va obrir la porta central però la del darrera no.
-Puerta...! –Va cridar el xerrameca des del fons del bus al conductor. Ara sí, la porta s’obri deixant lliure el pas a la germana salesiana i a una altra dona que devia ser del mateix ofici i que l’acompanyà, en silenci, camí del proper edifici que els salesians tenen en el barri des de mitjans del segle passat.

No som dels que paren l'orella a converses d'altres, però en aquesta ocasió l'estridència de l'home feia imposible defugir les seves paraules, potser irreals o exagerades, potser fruit d'un desequilibri psíquic.


...-