Nous temps nous símbols

Una senyora diputada, familiarment arrelada al partit que ara governa l'Estat espanyol (esposa i filla de destacats membres del partit), ha estat notícia pel seu exabrupte dit després de la relació dels terribles cops de destral contra el drets dels ciutadans. Va cridar "¡Que se jodan!" justament quan acabava d'anunciar-se la reducció de la prestació pels aturats. 

Aquesta patinada en la sessió del Congrés del Diputats de la filla del castellonenc Fabra, imputat per diversos delictes i senyor de "L'aeroport per a les persones", demostra que la consigna interna del seu partit és: Aplaudir, hacer, corear lo que diga el JEFE. 

No oblidem la destitució del nostre representant diplomàtic a Polònia per desitjar-li als francesos "Que les den por saco". Arreu s'ha vist la impròpia conducta del diplomàtic en un vídeo impregnat (el senyor diplomàtic, es clar!) de vapors etílics.

Seran els nous temps que porten nous símbols? El feixistes italians popularitzaren l'elegant i marcial salutació romana, després adoptada per Hitler. Els comunistes i gents d'esquerres saludaven amb el puny en alt, representant l'esperança en el triomf de la solidaritat fraterna. Ara els blaveros posen de moda el tavernari "¡Que se jodan! Mostra evident del tarannà i dels bons sentiments que els mouen. Sort, encara, que han estat educats en centres religiosos. No vull pensar el que escoltaríem i veuríem si ses ínclites senyories haguessin estat educades en escoles públiques de barri marginal.

..._

Plàstics de sis anelles

Ahir vespre, fent zapping, vaig obrir un canal de televisió dedicat als infants. Passaven una pel·lícula d'animació on uns pingüins lluitaven per recuperar el seu peix espoliat pels humans. De sobte un dels pingüins, amb símptomes de estar molt malament, va omplir la pantalla evidenciant-ne la causa de seu mal: duia un d'aquest plàstics de sis anelles per a llaunes de cervesa al voltant del coll. Les mateixes que un contacte d'una nostra amiga capverdiana denunciava a una xarxa social amb el cartell que veieu acompanyant aquest post.

...-

Clavellina

Les temperatures extremes de la setmana anterior van acabar de cremar-nos la planta de clavellina que avui hem arrencat completament de la seva jardinera. La foto és de la última flor que ha produït. Mirant prim observareu símptomes d'atacs per àcars. Com en molts altres aspectes de la vida sovint les lluentors, els triomfs espetegants i les fanfàrries amaguen misèria.


...-

Cercant treball

Ahir llegíem que a França han proposat de no incloure el nom en els CV dels joves a fi d'evitar que siguin discriminats només per l'origen dels seus progenitors. Els de noms d'origen nord-africà, subsaharià o asiàtic són rebutjats abans de llegir les aptituds i experiència professional dels demandants de feina. També hi ha qui oculta el barri on viu perquè és un factor injustament determinant del criteri d'alguns directors de RRHH.

Però no cal anar a l'estranger, també aquí trobem discriminació laboral per motius injustos: edat, tonalitat de la pell, sexe i altres condicions aptes per a prejudicis. Un amic, excel·lent professional amb perfecte coneixement de quatre idiomes, va telefonar a l'empresa que havia ficat un anunci al diari i on ell s'adaptava a la perfecció en el perfil demandat. Van dir-li que sí, que hi anés immediatament per a l'entrevista. No havien passat deu minuts quan va arribar a l'oficina; en veient el seu color de pell, diferent de la típicament europea que esperaven, l'empresari sense amagar un gest de decepció va dir-li: "Que lamentablement el lloc de treball ja havia estat cobert".

Un altre, company delineant a l'atur, van telefonar-lo des del Servei d'Ocupació, una firma fabricant d'Utillatges el volia contractar. Posat en contacte telefònic amb l'empresa van acordar que hi anés a fer l'entrevista; conscientment el delineant havia amagar la seva edat. Justament obria la porta de l'oficina quan el cap de personal va canviar de cara, no s'esperava un home de tants anys: 47. No cal dir-ho, però no el van contractar.

La discriminació laboral per raons peregrines i injustes s'ha practicat sempre i el fet de no incloure el nom en els currículums és una mesura inútil que només fa ajornat el moment de sentir-se més humiliat, i fins i tot d'agreujar-lo. És el preu, i el càstig, de ser diferents en aquest món injust.



...-

Història d'un violí

Des de setembre de 2011 tinc un deute amb els estimats familiars que van regalar-me la guardonada obra de Jaume Cabré, "Jo confesso", i és l'obligació de comentar-la aquí. Tot i les més de mil pàgines que componen el llibre la lectura dels set capítols es fa planera, enganxa; és recreativa i molt instructiva. És difícil descriure en poques línies la densitat, extraordinàriament documentada, d'aquesta història d'un violí (i molt més) que comprén des de l'origen de la fusta, en el segle XVII, fins l'actualitat passant pels avatars dels diversos propietaris de l'instrument, legítims o no. 

L'elaborat treball de Cabré utilitza un valuós violí storini com el fil d'embastar la Història d'Occident. Redactat en forma de carta d'un barceloní enamorat on l'autor descabdella, i també trena, diverses novel·les totes interessants; en elles trobarem traïcions, passions, amors, guerres, odis, cristians, jueus, inquisidors... I música. 

Recomano a tots aquells que projectin llegir-la, que s'ho prenguin com qui s'enfronta a una joia de la literatura universal. És, sens dubte, una polida filigrana, una peça d'orfebreria a la qual l'autor va dedicar-se des del 2003 fins el 2011.

Títol: Jo confesso

Autor: Jaume Cabré

Editat per: Proa
Barcelona, 2011
Col·lecció: A Tot Vent, no. 559
Pàgines: 1005


...-

Fent Història

A una setmana del solstici d'estiu de 2012 vivim els europeus (gentilici de contingut buit o molt discutible segons diverses veus) unes jornades de veritable caire històric, m'atreveixo a dir que similars a la presa de la Bastilla en 1792 a París, a l'assalt del Palau d'Hivern de 1917 a Sant Petersburg; i, per descomptat, tant o més greus que el Crac de 1929 a la Borsa de Nova York. 

El projecte de construir una Europa Unida propiciat per l'assumpció d'una moneda única, ara fa poc més deu anys, ha entrat en coma. O es fan enormes canvis en la política europea de ferotge capitalisme neoliberal assumint una nova política de les persones, de creixement ordenat i respectuós amb el medi, de prioritzar la sostenibilitat envers l'enriquiment; o això petarà a molt curt termini. Les eleccions gregues del proper diumenge, 17 de juny, les guanyin les esquerres o el conservadors, acceleraran una de les dues opcions següents: l'esclat de l'euro o l'aplicació de la nova política econòmica encaminada a la veritable unió europea amb un govern central fort, una economia unificada, una fiscalitat única i per sobre tot: una cessió de la sobirania dels ratolins de la Moncloa al lleons de Brussel·les. 

Ah! M'oblidava recordar-vos que la ridícula ceguesa que aquest dies mostra el govern de Madrid no és causat per una crisi bancària o financera, és una crisi sistèmica que desborda, com un tsunami dantesc, l'equip d'un homenent enlairat a cap de govern pel dit de l'home del bigoti de les Açores. 

No patiu, però, a mal temps bona cara que demà serà un altre dia. Mireu la tranquil·litat del capverdià que mostra la foto; segur que l'home viu feliç amb molts menys recursos que l'europeu mitjà.

Foto: "Turismo sustentável em Cabo Verde"


...-

La garsa i la perdiu

La diversitat lingüística o, millor dit, l'ús de diverses llengües en un mateix àmbit pot portar-nos a situacions curioses i també a perillosos malentesos. Dissabte passat, mentre preníem un aperitiu als jardins de ca la iaia, una garsa (Pica pica) va aturar el seu vol planejant i lent en una de les branques altes del cirerer que havia estat plantat trenta anys enrere per l'avi Josep; l'au cercava l'equilibri guaitant-nos, o potser mirava la plata del vermut, les patates i les olives farcides.

-Mireu! Una garsa ens vol acompanyar!- Va dir l'Eulàlia.

-"No es una garza"- Puntualitzà en Felipe. -"Las garzas son pájaros mucho más grandes, de la familia de les cigueñas".

Tots dos tenien raó, dintre de la confusió. La garsa en castellà es denomina "urraca" i l'agró blanc, el bernat i el bernat pescador, son denominats en castellà: "garza blanca, garza i garza real".

Un company artiller de la bateria de costa on fèiem el servei militar va ensinistrar un pollet de garsa que alimentava exclusivament amb fetge cru de porc (del destinat a la tropa) que li oferia retallat en forma de cuc. Passades unes setmanes, el borrissol del pollet va ser substituït per les plomes blanques y negres de la garsa adulta. Va ser llavors que l'au va "llicenciar-se", deixant de seguir el seu protector. El fet va passar durant una cerimònia militar, en presència del coronel. L'au que sempre seguia el seu "pare" va intentar parar-se sobre les espatlles i sobre la gorra de plat del coronel, potser perquè era un del homes més alts de la formació militar. L'home va treure's l'au del damunt com qui s'espanta les mosques i el jovenívol exemplar de garsa, sentint-se rebutjat va marxar entre les capçades dels pins que envoltaven la caserna. Mai més va tornar.

També, en aquell indret militar, era molt habitual trobar-se conills, i perdius que sobtadament aixecaven el vol trepidant característic d'aquestes aus. El sergent que manava la bateria va pescar una bona galipandria, un mes de febrer, després de tirar-se al mar a recollir una perdiu que havia estat blanc del seus perdigons de plom. Però aquesta és una altra història.



Imatges obtingudes de "Google"


...-