Indecents

Economistes de prestigi ens han explicat fins l'extenuació que si no canviem el paradigma imperant a Europa, o millor dit, en els governs de la UE, obsessionats amb l'objectiu de reducció del dèficit dels estats per damunt de qualsevol altre consideració: com per exemple la creació de llocs de treball, el suport als creadors de treball productiu i l'accés del crèdit a empreses, el futur d'Espanya, d'Europa i del món serà molt negre, tal com informava ahir el propi FMI. 

Tots els indicadors econòmics mostren que marxem acceleradament a l'estimbador. Europa està greument malalta, anèmica, i el bruixot de torn s'entesta en receptar-li bafs de farigola, sangoneres i cataplasmes. Això són: més mesures de reducció de dèficit que en altres paraules significa més impostos, menys sous, menys despesa social, menys consum, menys activitat econòmica menys ingressos fiscals, en conclusió: més atur. 

Un factor primordial, de la marca Espanya, que ens ha dut a aquesta situació va ser la "bombolla immobiliària". Diu Clara Blanchar (El País Semanal, nº 1880, de 7.10.2012) que al 2010 havien 670.000 vivendes sense vendre, encara que la data no oficial diu que superaven els 2.000.000. També diu: "Otro dato significativo es que los activos tóxicos de constructores y promotores de los cuatro bancos nacionalizados suman 75.000 millones de euros". 

Cal tenir present que gran part d'aquest milions d'euros estan irremediablement perduts, destinats a podrir-se en forma de terrenys depreciats, ciment, totxo i asfalt abocats al mig del no res; i cal recordar que el seu origen són els estalvis dels alemanys dipositats a les seves entitats financeres i que després van arribar en forma de préstecs a, entre altres, els quatre bancs espanyols nacionalitzats. És lògic que els prestamistes reclamin el retorn puntual del capital i l'abonament dels interessos, per damunt de tot, de forma preferent i amb la garantia avalada pel govern espanyol de torn. Hi ha qui s'indigna, com jo mateix, veient que al final el conjunt dels cotitzants de l'Estat acabem pagant els mals negocis d'inversors privats. 

Relacionat amb aquesta descripció i pel seu extraordinari interès copio a continuació el text de la contraportada del llibre "Indecentes" publicat al maig de 2012 per Ernesto Ekaizer: 

Por qué le llaman crisis cuando es una estafa

INDECENTES

Crónica de un  atraco perfecto

Una crónica de la disolución ética y de la desfachatez moral que ha llevado a España y a Europa a una crisis sin precedentes y que señala a sus autores intelectuales, económicos y políticos. 

La burbuja del dinero fácil facilitó el frenesí especulativo de una España onírica. Todo parecía estar atado y bien atado para siempre... hasta que el sistema capitalista protagoniza el bandazo histórico actual. En esta curva violenta, tan peligrosa como prolongada, se ha caido toda una realidad. Ya nada volverá a ser no tanto lo que era sino lo que parecía ser. 

Hay muchas indecencias. La más obvia: la de la corrupción y el pillaje. Pero, la más seria, la más profunda, con su secuela económica y social, es la otra, la crisis del sistema. Una crisis en la que aquellos que han sembrado las condiciones para el estallido de la misma (banqueros, políticos, empresarios, especuladores, bancos centrales), son los que actualmente, en una espectacular jugarreta del destino, dictan la hoja de ruta para salir de ella, una hoja en la que "no hay alternativa" si no es pasar factura a los de siempre. Una estafa sobre la estafa. la estafa de la salida de la crisis sobre la estafa de la crisis misma. 

Ernesto Ekaizer va hilando esta crónica con información de primera mano, en gran parte inédita, a la que ha tenido acceso a través de entrevistas y debates en varios países a lo largo de los últimos años. El cuadro que se expone ante el lector apunta a quienes pudiendo haber tomado medidas a tiempo, se zambulleron en la euforia: unos por intereses, otros por servilismo y los demás por ignorancia.

Títol: INDECENTES (Crónica de un atraco perfecto)

Autor: Ernesto Ekaizer

Editat per: Espasa

7a. edició.
Barcelona, juliol 2012

Pàgines: 189





...- 

Turisme sostenible

Avui, 23 de setembre, fa justament cinc anys que vaig publicar en aquest blog el primer article sobre Cap Verd. Ara, fa una setmana que la cadena televisió "Cuatro" del grup italià Mediaset va presentar un capítol de "Callejeros Viajeros"  dedicant-hi cinquanta minuts a explicar-nos com són les platjes de quatre de les deu illes d'aquell l'arxipèlag.

El programa de "Cuatro" dedicat a les platges de Cap Verd (16.09.2012) va ser previsible com tots els de la sèrie. Va emetre cinquanta minuts d'imatges trepidants amb música adient per imprimir-hi un dinamisme de vertigen. Les panoràmiques i les escenes dels desplaçaments, per exemple en vehicles, estan accelerades donant-hi, tot plegat, un efecte de videoclip amb un frenètic seguit d'escenes cada una d'elles de pocs segons, o fraccions de segon, de durada.

 

Els autors del reportatge van remarcar aspectes del Cap Verd turístic visitant l'illa de Sal, on està ubicat l'aeroport internacional (Amilcar Cabral) mostrant-nos les salines, els hotels de multinacionals turistiques, la pesca submarina i les possibilitats del surf aprofitant els alisis que sempre bufen; l'illa de São Vicente amb la ciutat de Mindelo antiga capital de l'arxipèlag i famosa per la cantant Cesária Évora; Santo Antão la més preservada i verd; i, finalment Boa Vista més despoblada i on un equip de biòlogues espanyoles s'hi dedica a la conservació i control de les tortugues marines.

 

Molt de passada van mostrar-nos les mancances hídriques i energètiques d'aquesta jove república atlàntica i ex-colònia portuguesa. S'ha d'entendre que no es tracta d'un reportatge enciclopèdic, està patrocinat per una web de turisme i per tant no van parlar de les dificultat per obtenir aigua potable donat el minso règim de precipitacions (una dècima part de les de Barcelona) ni de les molt costoses fonts d'energia elèctrica que sovint ocasionen talls del subministre elèctric, de moltes hores de durada; cosa que les autoritats capverdianes expliquen per una causa doble: de vegades el gas-oil del generadors s'acaba i en altres ocasions quan la xarxa no suporta el consum que les connexions il·legals genera. Però, què poden fer, és un país en desenvolupament, que viu més de les aportacions dels capverdians que viuen a l'estranger que de la pesca o de l'incipient turisme.

 

La conclusió és que aquells qui cerquin un entorn natural, diferent, lluny de les ofertes turístiques tradicionals, amb platges verges i sense contaminació lumínica nocturna, no s'ha de perdre les meravelloses nits de cels estelats que ofereixen les illes de Cap Verd sota l'efecte dels alisis.

 

 



...-

Efectes de mossegar la mà

Sempre s'ha dit que no s'ha de mossegar la mà de qui et dóna el menjar. Amb la gran marxa (1), prevista per avui amb motiu de l'Onze de setembre d'enguany, se'ns mostra un exemple ben clar de les conseqüències d'aquesta poc assenyada acció realitzada en aquest cas pels poders que governen l'Estat espanyol.
 

 

Dèficit fiscal (2)

Diverses veus de la dreta acusen, sense demostrar-ho, la Generalitat de malbaratar diners "de tots els espanyols" en vel·leïtats independentistes, en la llengua catalana, en la TV3, en ambaixades... Però quan analitzem les xifres amb un minin de serietat els números reals canten; segons dades de la Generalitat, citades en el bloc d'economia "elblogsalmon.com", els comptes són aquest: 

Según las cifras que maneja la Generalitat, en 2009 por ejemplo, el déficit fiscal de Cataluña fue del 8,4%, el equivalente a 16.409 millones de euros. Es decir que el Estado recaudó 61.812 millones de euros a través de los impuestos de los catalanes y revirtió 45.403 millones. La Generalitat es taxativa en este punto: el modelo de financiación es insostenible en estos términos y Catalunya no tendría déficit fiscal si se revertieran todos los recursos que aporta al resto de España...

15 de marzo de 2012 

 

Resumint, l'any 2009, dels 61.812 M€ que van aportar els ciutadans de Catalunya a l'Estat espanyol, només van retornar 45.403 M€. Per tant el dèficit individual va ser superior els 2.000 €, quan al 2005 havia estat de poc més de 1500 €.

 

Des de sempre, any rera any s'incrementa aquest dèficit. Com a contrapartida quan el 90% del Parlament de Catalunya signa un nou Estatut, el de l'any 2006, el Tribunal Constitucional a instàncies del PP el rebutja en amb una irritant i contestada sentencia de 2010. No es estrany, doncs, que cada cop més catalans diguin, prou. Quan et tanquen la porta a la cara, tot i que siguis dels que més calerons ha aportat a la festa, el camí és clar, mirar de cercar altres socis, trucar a altres portes on no siguis menyspreat. I si qui ha tancat la porta és la teva parella, el que cal urgentment és demanar el divorci.

 

(1) Nota del 12.09.2012. La participació, sense precedents, a la marxa sobiranista fou d'un milió i mig de persones. 
(2) S'enten per Dèficit fiscal els diners que una Comunitat Autònoma aporta a l'Estat i que no tornen.

 

...-

Decisions errònies

Gemmenne de la Peña (Shelly)

 

Davant les disjuntives sovint prenem la decisió menys encertada, i per tant paguem les conseqüències. Tal és el missatge principal que Gore Verbinski, el director de "La perla del Carib", ens fa arribar amb el film interpretat per l'impassible Nicolas Cage, un televisiu home del temps que malgrat l'èxit professional (i financer) viu a trompicons entre fracassos vivencials: divorciat, amb dos fills adolescents amb problemes d'adaptació, un pare (excel·lentment interpretat per Michael Caine) malalt de càncer que suporta amb resignació les errades i mancances del seu fill, un "home del temps" molt famós, per bé i per mal. A la cultura televisiva nord-americana els informatius meteorològics són de primer ordre. Aquesta popularitat mediàtica és una càrrega que pateix en la seva vida quotidiana, aguantant les impertinències dels vianants que el reconeixen pels carrers.

 

Aquest exemple d'home fracassat, de perdedor, malgrat l'aparent triomf professional, pot resultar molt proper a l'espectador, potser és l'efecte que volien el director i el guionista del film, cercar i despertar la compassió vers el protagonista amb qui, sens dubte, en algun aspecte ens podem sentir identificats la majoria dels mortals.

 

La pel·lícula és força interessant, entretinguda, un pel llarga, amb excel·lents vistes hivernals de Chicago i Nova York. Amb colors predominantment grisos, escaients inductors de resignació i tristesa, com el rostre de David Spritz, el personatge interpretat per Nicolas Cage.

Títol: EL HOMBRE DEL TIEMPO

(The weather man)
Direcció: Gore Verbinski.
País: EUA.
Any: 2005.
Duració: 101 min.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Interpretació: Nicolas Cage (David Spritz), Michael Caine (Robert Spritz), Hope Davis (Noreen), Michael Rispoli (Russ), Gil Bellows (Don), Gemmenne de la Peña (Shelly), Nicholas Hoult (Mike), Judith McConnell (Lauren), Dina Facklis (Andrea), DeAnna N.J. Brooks (Clerk).
Guió: Steven Conrad.
Música: Hans Zimmer.
Fotografia: Phedon Papamichael.
Direcció artística: Patrick Sullivan.
Vestuari: Penny Rose.
Emissió TDT: Paramount Channel (Castellà)
Data: 2 de setembre 2012.



...-

Maduresa

 

En un recent post del seu blog Rosa María Artal elogiava emocionada una parella d'ancians que passejaven agafats de la mà, la periodista il·lustrava l'escrit amb aquesta foto, feta des de dintre del cotxe, on vèiem la parella caminat per la vorera. Això em fa reflexionar novament sobre la vellesa i l'ancianitat. 

Recordo l'entrevista a Juan Goytisolo de gener del 2011, amb motiu d'haver complert els 80 anys, on explicava que "La vejez es una época envidiable". Efectivament així és, sobre tot si s'arriba a aquesta edat amb consciència i amb una bona companyia. Què pot haver millor que gaudir de l'afecte de la nostre parella, que ens estima, que ens escolta, que pateix amb els nostre dolor, que s'alegra amb les nostres alegries, que ens acompanya en tots els moments de la vida, en totes les nostres lectures, en tots els sentiments; i la que sempre agafem de la mà. Quin exemple preciós de vida plena és arribar a la vellesa havent dut de la mà la persona estimada al llarg de vint-i-cinc, cinquanta o setanta anys. No hi trobareu cap bé material que superi la felicitat de tenir una persona estimada agafada de la mà en aquells anys de maduresa, en l'últim quart o terç de la nostra vida. 

Malgrat les xacres dels anys, que resten mobilitat, o els dolors que no deixen dormir, els avis envoltats dels seus afectuosos parents viuen una plenitud superior a las publicitades meravelles de la joventut. Com l'escena de pocs dies enrere, quan cercaven la frescor de la marinada de la tarda asseguts en cadires de platja en la vorera del carrer de la Rosario, carrer fundat els anys seixantes i per tant ple de veïns ancians; doncs, allà se'ns va apropar el vell pintor que viu a la cantonada, que no pot caminar i va a fer la compra amb cadira motoritzada. L'home va felicitar sincerament l'anciana Rosario per ser tan afortunada d'estar recolzada per tants dels seus familiars que allà l'envoltaven, entre ells un gendre quasi septuagenari que viu lligat a la màquina d'O2 però que conserva la felicitat de sentir-se respectat de tots i de l'enorme estima de la seva dona i de tots els descendents.

 

Viure i conviure, és una matèria que no s'ensenya a les escoles, però és primordial per a tenir una vida feliç i per a arribar a la maduresa plena. Qui no tingui la fortuna de tenir una parella amb qui compartir aquest accident que és haver nascut, ha de cercar la felicitat en la tolerància, en la comprensió en l'empatia, en la cerca del coneixement, en l'esforç, en la creativitat; fugint de l'abúlia, de la peresa, de la vida inútil i de la banalitat. Són consells d'un home feliç que té mes de seixanta anys.


...-

Aldebaran

La nit entre el 15 i el 16 d'agost, quan la calor d'aquest estiu xafogós ens feia tenir les finestres obertes, vaig observar a uns 30º sobre l'horitzó de l'Est la intensa lluminositat de Júpiter. Naturalment, degut a la miopia veia un disc fora de focus, de llum blanca i al seu costat, uns pocs graus d'arc a la dreta, em va sorprendre observar un altre disc més vermellós i de lluminositat més feble que centellejava; vaig posar-me les ulleres i allà va aparèixer, esplèndida, la vella coneguda primera estrella de la constel·lació del Taure, Aldebaran.

Júpiter estava situat just al costat sobre l'eclíptica, línia per on, poca estona després, apareixeria Venus anunciant la proximitat de l'albada.

Així doncs, quan la calor no us deixi dormir podeu gaudir de la bellesa del cel estelat; és un espectacle immens ofert per la natura. Apa, doncs, passeu-vos-ho bé, també en aquestes nits d'insomni.


...-

Elogi de la vellesa

Des de temps enrere que vull escriure sobre el fet de ser grans, fer-se grans i assolir el repte d'acceptar-nos amb totes les conseqüències. Quan s'arriba a aquesta edat, com fan els grimpadors de muntanyes, podem aturar-nos a contemplar amb serenor el paisatge i el camí recorregut als nostres peus; potser fatigats, però gaudint del resultat de tota una vida generalment plena d'esforç i sacrifici, per oferir als nostres descendents un futur millor. 

Tal ha estat el cas d'un amics nostres que el passat cap de setmana van celebrar els cinquanta anys de casats. Agraïm el detall d'haver estat convidats en qualitat d'amics distingits. Ella, filla de republicans expropiats pels franquistes que va haver d'emigrar d'Andalusia a Catalunya fugint de la misèria de la postguerra; ell, va ser un nen de la guerra crescut en la duresa de la lluita diària per la supervivència abocat a una vida de treball dur i mal pagat. 

Podem imaginar-nos els canvis de l'estil de vida en mig segle de matrimoni. Des del 1962, quan la parella va començar fins ara, han vist molts canvis; tenen néts, un de 25 anys és enginyer i treballa en una firma de la seva especialitat. 

Aquesta parella que ha dedicat tots els dies de la seva vida a treballar i treballar per portat els fills a un "estatus" millor són els que amb molta feina i suors han construït una segona residència als afores de la ciutat, una caseta amb un petit hortet que aporta un complement de fruites, llegums i hortalisses al rebost familiar. Són els estalvis de un segle de treball individual, convertit ara en l'ocupació per un temps de jubilació que la societat sovint rebutja, desafortunadament, con també rebutja l'experiència i els coneixements dels avis.

Malgrat les xacres inevitables que l'edat comporta als que arriben a la desena compresa entre els setanta i vuitanta, com són els nostres amics, ells ara són feliços. Han gaudit d'un merescut homenatge on familiars i amics els han demostrat l'afecte sincer en un emotiu acte de reconeixement dels esforços que al llarg de cinc dècades han abocat al bé del grup familiar. Uns avis, com tants de la seva època, que han viscut sense moments d'oci. No han acumulat grans bens materials, però han construït una vida plena, responsable, molt digna, desbordant d'honestedat i dedicada als seus. Quina cosa millor podem dir d'ells?

...-