dimarts, 24 de juny del 2014

Vetllar la nit de Sant Joan

Avui ha estat incinerat el cos d'un vell col·lega de l'Escola d'Aprenents de l'AEG. Era d'un curs superior al meu, però el recordo al meu costat fent la cua dels dissabtes, al migdia abans de plegar, on tots els alumnes independentment del curs i del nom fèiem respectuosa fila entre els torns i bancs d'ajustador per cobrar les 192 pesetes de la beca. Destacava per ser el més alt de tots els alumnes, de caràcter tranquil i esportista. A ell dedico aquesta cita del llibre que estic llegint.

Jorge Leal Amado de Faria (1912-2001)



ESCUELA DE COCINA «SABOR Y ARTE»
CUÁNDO Y QUÉ SERVIR EN UN VELORIO
(Respuesta de doña Flor a la pregunta de una alumna)


No por ser desordenado día de lamentación, tristeza y llanto, debe dejarse transcurrir el velorio a la buena de Dios. Si la dueña de casa, sollozante y abatida, fuera de sí, embargada por el dolor o muerta en el cajón no pudiera hacerlo, entonces un pariente o una persona de su amistad debe encargarse de atender la velada, pues no se va a dejar a secas, sin nada de comer ni de beber, a los pobrecitos que solidariamente se hacen presentes a lo largo de la noche. Para que una vigilia tenga animación y realmente honre al difunto que la preside, haciéndole más llevadera esa primera y confusa noche de su muerte, hay que atender solícitamente a los circunstantes, cuidando de su moral y de su apetito. ¿Cuándo y qué ofrecer? Durante toda la noche, del comienzo al fin, es indispensable el café; naturalmente, solo. El café completo —con leche, pan, manteca, queso, algunos bizcochitos, algunos bollitos de mandioca y rebanadas de tortas de maíz con huevos estrellados—, sólo se servirá por la mañana y para los que allí amaneciesen. Es conveniente mantener el agua siempre a punto para el café, de modo que nunca falte, ya que continuamente está llegando gente. Debe servirse con tortitas de harina y bizcochos. De vez en cuando hay que pasar una bandeja con saladitos, tales como bocadillos de queso, jamón y mortadela, pues para consumición mayor ya basta y sobra con la del difunto. Sin embargo, si el velorio fuese de categoría, uno de esos velorios en que se tira el dinero, en ese caso, se impone dar una jícara de chocolate a medianoche, bien espeso y caliente, o un caldo de gallina con arroz. Y, para completar, bollitos de bacalao, frituras, croquetas de toda clase, dulces variados y frutas secas.
Para beber, si se trata de una familia pudiente, además de café puede haber cerveza o vino, un vaso, y sólo para acompañar el caldo y la fritada. Nunca champán: se considera de mal gusto servirlo en tales circunstancias.
Sea rico o pobre el velorio, es de rigor, no obstante, servir continuamente la imprescindible, la buena cachacinha: puede faltar de todo, incluso el café, pero la cachacinha es indispensable; sin su consuelo no puede haber velorio que se precie de tal. Un velorio sin cachaca constituye una falta de respeto al muerto, una muestra de indiferencia y desamor hacia él.

Vadinho, el primer marido de doña Flor, murió un domingo de carnaval por la mañana, disfrazado de bahiana, cuando sam-bava en un grupo y en medio de la mayor animación, en el Largo 2 de Julio, no muy lejos de su casa. No formaba parte de la agrupación; acababa de mezclarse con ella junto con otros cuatro amigos, todos con vestimenta de bahiana, viniendo de un bar de la calle Cabeca, en el que el whisky había corrido con abundancia a costas de un tal Moysés Alves, hacendado del cacao, rico y perdulario.
La comparsa tenía una pequeña y afinada orquesta de guitarras y flautas; tocaba el guitarrillo Carlinhos Mascarenhas, un flacucho celebrado en las garconniéres, ¡ah!, un tocador divino. Los muchachos iban vestidos de gitanos y las chicas de campesinas húngaras o rumanas; jamás, sin embargo, hubo húngara o rumana —o incluso búlgara o eslovaca— que se cimbreara como se cimbreaban ellas, mestizas en la flor de la edad y de la seducción.


De "Doña Flor y sus dos maridos", Jorge Amado (1966)


...-

dijous, 19 de juny del 2014

La vida al balneari


Milan Kundera va publicar en txec a l'any 1973 aquesta novel·la amb un títol que fa pensar en la intenció de comiat, tot i que de fet va ser la penúltima de les seves publicacions en txec; Kundera després ha escrit, i reescrit, en francès.

De forma similar a Thomas Mann en "La muntanya màgica", ambientada a Davos, en un sanatori de muntanya per a tuberculosos, "La despedida" de Milan Kundera descriu la interacció dels vuit personatges principals en un balneari de l'Europa Central per a dones amb problemes de fertilitat que cerquen en les aigües termals el goig de la maternitat. 

L'acció transcorre en cinc dies, que serveixen per temporalitzar les parts de la novel·la; a més cada una de les cinc parts està clarament delimitada per moltes escenes numerades, sovint curtes, que ens situen com espectadors privilegiats dels esdeveniments que tracen les vides dels personatges i on el lector és testimoni dels seus neguits, pensaments i contradiccions.

Com a l'obra de Thomas Mann aquí també es plantegen qüestions morals i ètiques sobre les grans preocupacions humanes: el dret a la vida, la llibertat, el respecte als principis, l'amor, l'odi, el "jo" i els altres, la mort... Però, aquests elements transcendents de la individualitat són tractats de forma quasi humorística, amb una càrrega d'ironia tal que ens allunya, i ens permet una gran perspectiva, fent evident la crua i patètica realitat de la condició humana, capaç de gaudir de la bellesa més sublim i de caure, tot seguit, en el neguit, en la consciència de la total solitud o en la inhumanitat més perversa.  

Autor: Milan Kundera
Títol (castellà): La despedida
Editat per: Tusquets
Barcelona, 1986
Col·lecció: Andanzas
Pàgines: 248

Títol original (txec): Valčík na rozloučenou
Edició catalana: El vals de l'adéu, Destino, 1989


...-

dimarts, 10 de juny del 2014

Senegal i Sam-Sam


Uns amics entranyables pensen viatjar l'agost proper a la República del Senegal, el país més oriental del continent africà; mar endins encara trobarem l'arxipèlag de Cap Verd, del qual vaig escriure un extens post en aquest mateix bloc.

El primer cop que vaig interioritzar afectivament aquest país, permeteu-me dir-ho així, va ser amb motiu d'un concert de Paco Ibáñez al Cinema Rambla de Terrassa, ara seu d'un Zara. L'acte era per recaptar fons pel projecte educatiu de Ferran Sans a Sam-Sam, un barri pobre als afores de Dakar. Ferran Sans, escolapi i pedagog. Va ser mestre de l'escola Juan XXIII, al barri de les Arenes de Terrassa. Fa uns gairebé 25 anys treballa al Senegal. Va fundar l’ Escola Kalassans al barri de Sam-Sam. Participa en altres projectes amb entitats comunitàries d’aquella zona i ha rebut diversos premis pel seu treball solidari. Recordo quan ell vivia al carrer del Puigmal prop del que ara és el carrer de l'Aneto; ens deixava el seu auster i petit dormitori per a fer reunions per planificar activitats socials en les darreries de franquisme.

Ens diuen, els que hi han estat, que la regió del riu Casamance al sud del país i fronterera amb Guinea Bissau és molt espectacular. En les platges de Ziguinchor algunes turistes europees cercaven afectes mercenaris que confonien amb "true love"; tal com aquella dona francesa que allà va adoptar el seu amant fins dur-lo a París on va comprar-li un taxi, la cosa va acabar malament, clar.

Ja sabeu, viatgers, cal tenir molta precaució: amb les malalties tropicals i parasitàries, amb no ofendre costums i creences de la població (que és majoritàriament musulmana); i molta cura amb les fronteres, amb els bandits de carreteres, amb les espectaculars tempestes tropicals normals des del juny a l'octubre, amb les regions despoblades de l'interior, amb els mosquits i tota mena d'insectes... Però, com aconsello a tot els joves del primer món, és convenient i recomanable visitar l'Àfrica autèntica per saber de primera mà en quin planeta ens ha tocat viure.

Bon viatge, doncs, amics!


Foto turística: Una platja de la regió de Casamance.
...-

dilluns, 19 de maig del 2014

Contra la "Histocitosi de Langerhans"


El passat diumenge, 18 de maig, en el recinte de l'escola Serra de l'Obac va celebrar-se una festa amb l'objectiu de recaptar fons per a la investigació de la "histocitosi de les cèl·lules de Langerhans", una malaltia rara que afecta una de cada 200.000 persones/any i que sempre són menors de 15 anys. Una doctora especialista ens va explicar que la histocitosi és un grup de malalties heterogeni; una malaltia que involucra dermatòlegs, traumatòlegs, oncòlegs... tot en funció de la gravetat i tipologia que assoleixi la malaltia. Hi ha casos en que aquesta alteració del sistema immunològic només es manifesta en petites ferides de la pell que persisteixen potser més temps del normal, altres mostren forats al ossos, especialment en els del crani, húmers i fèmurs i d'altres que presenten un caire molt greu amb necessitat de tractament amb químio o trasplants.

La festa va ser un èxit, tant en quant assistència de persones i mobilització de voluntaris com en participació d'entitats col·laboradores... Des de les deu del matí fins passades les vuit del vespre centenars, o milers, de persones van col·laborar amb la seva presència i participació en les més de vint activitats programades. Cal ressaltar la immensa mostra de solidaritat de quasi una centena de voluntaris, que desinteressadament van dedicar tot el dia a l'esdeveniment. Sobre tot és molt meritòria l'activitat, immensa, dels pares i altres familiars de l'Aleix i del Max, els dos nens que van protagonitzar aquesta festa solidària.

Per acabar, vull dir la meva opinió sobre aquesta mena d'actes socials que permeten als investigadors, en aquest cas l'Hospital Sant Juan de Déu i la Universitat de Barcelona, treballar pel bé de la societat en el seu conjunt. Sabem que és època de retalls socials, i per tant de retrocés en protecció de l'Estat ves els seus ciutadans que cotitzent. Quelcom va malament quan han de ser les persones que, al marge de l'Estat, organitzen col·lectes per a que les universitats investiguin. Per altra banda, en aquest aspecte no tot és negatíu, aquestes activitats permeten fer que a la societat germini un sentit veritablement social, que desconfia dels funcionaris i polítics, i de la sensació de que altres "ja ens ho faran tot". Com deia la vella dita: Ningú ens donarà res sense cost. Només amb el nostre esforç, i amb la nostra lluita, progressarem.


...-
Més informació: AQUÍ

divendres, 9 de maig del 2014

Periodistes novel·listes


Per Sant Jordi d'enguany va arribar-me a les mans Eufòria l'última novel·la del mediàtic periodísta de llarga trajectòria Xavier Bosch, aquell que parodiaven com un gegant amb veu de tro al "Polonia"; creador de programes de tele com l'APM o "El gran dictat".

La novel·la és una denúncia dels entrellats poc nets dels empresaris multimilionaris de l'oci amb els representants dels poders institucionals. També hi ha retrets del joc brut dels laboratoris per fer receptar els seus productes subornant els metges de totes les maneres imaginables.

La història i els personatges representats són molt actuals; tots tenim presents les visites d'un magnat americà dels casinos per implantar-se en terrenys gratuïts prop de Barcelona o Madrid. Amb aquesta història de fons Xavier Bosch ens mostra una trama a l'estil "Mil·lenium" de Stieg Larsson: amb hospitals, hackers, vídeos de contingut sexual per collar els "dolents", publicacions periòdiques; també amb botxins i víctimes... Tot i la utilització de recursos literaris poc novedosos la novel·la és prou interessant i fàcil de llegir; on la ficció i la realitat denunciada no tenen una frontera nítidament definida. Això ens fa pensar que darrere la ficció presentada com entreteniment hi ha quelcom més, que ens alerta de la realitat del món en que vivim.


Autor: Xavier Bosch
Títol: Eufòria
Editorial: Proa. Barcelona, 2014
Col·lecció: A tot vent, 608
Pàgines: 319


...-

dimarts, 22 d’abril del 2014

Cada cosa al seu lloc


Dimarts passat, tot esperant que el tècnic de radiologia pugés el fitxer digital de la radiografia de l'espatlla de l'Elisabet a la xarxa interna de l'Hospital vam trobar-nos Peter Winters, un vell col·lega de Ca l'Agut, la que havia estat gran fàbrica d'equips elèctrics per protecció i control per a tota mena d'aplicacions industrials. A l'home li manquen un parell d'anys per tenir dret a la jubilació; afortunadament té feina, fa de tècnic sanitari d'aquells que es passen tot el dia fent quilómetres, voltant per ciutats i autopistes dins d'una ambulància vestit amb armilles fosforescents.

En Peter va expressar la seva sorpresa, i alegria, de veure'ns asseguts en cadires arrepenjades a les cantonades d'un encreuament de passadissos del soterrani d'urgències traumatològiques. Va comentar-nos que acabava de deixar un nen d'un any y mig anomenat Gerard al metge de guardia per a que li suturessin les ferides del nas que l'havia fet el Yorkshire Terrier de tres anys: la veritable nineta dels ulls de sa mare. L'accident, o potser hauríem de dir l'atac, va passar quan el nen, al descuit dels seus pares, va apropar-se al plat del quisso amb intenció de tastar aquell apetitós pinso, el gos responent mecànicament a l'instin va girar el morret i va mossegar amb fúria i esmolades dents el nas de la criatura. Mentre el pare trucava al 112, la mare renyia i escridassava el nen dient-li: "Gerard, tu tens la culpa! Qui et mana molestar al Trisqui mentre menja? Ets molt dolent, Gerard!".

Direu que aquesta història és exagerada; però, el meu amic Peter us la pot confirmar com un clar exemple de trastocament de prioritats i manca de responsabilitat.


...-

dimecres, 9 d’abril del 2014

Fites i empatia


Ahir va assolir els noranta anys la nostra estimada Lisbeth Blomkvist, envoltada de la sincera estimació de tants dels seus familiars com fou possible; si faltaven alguns va ser perquè el treballs o les distàncies van fer impossible la felicitació directa.

De la mateixa forma que quan perdem un amic o un estimat familiar, per causa de la fatalitat, perdem una part del nostre bagatge i la vida se'ns fa una mica més pobre, com he experimentat recentment amb la mort de Joan, també quan una persona estimada o molt pròxima arriba a una fita rellevant, sigui professionalment o en altres aspectes de la vida com es al cas d'arribar als noranta anys amb plenes facultats mentals i físiques, tret del normal deteriorament dels rodaments (dels cartílags vull dir), ens sentim partícips d'aquest èxit. Alguns anomenen aquest efecte "empatia"; que és, segons l'IEC, la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.


...-