Relat totalment fictici d’economia domèstica dedicat a
Sant Eloi, patró dels manyans, ferrers i altres oficis dels metalls.
Amb motiu de la recent defunció d’un meu col·lega i
excel·lent professional, Ferran Villanueva, a la impròpia edat de 64 anys m’ha
vingut a la memòria el cas d’un altre treballador metal·lúrgic mort de càncer
amb poc més de 50 anys. Aquest, que anomenaré Isidre Deulofeu, desenvolupava en
la dècada dels vuitantes la seva tècnica i coneixements en una mitjana empresa
on fabricaven estufes i aparells calefactors. Les seves brillants propostes de
millora i l’abnegada dedicació van fer-li guanyar la confiança de l’amo que el
recompensava amb més responsabilitats en l’àmbit tecnològic, productiu, i de
RRHH. Però, el punt àlgid de confiança de l’amo no va ser fins que les vendes
van baixar, quan la competència a sang i foc s’emportava els millors clients i
els que restaven feien fallida un rere l’altre, deixant grans quantitats de
capital financer en el llimbs dels tres terminis de retorn (TMM): tard, malament i
mai.
En aquelles crítiques circumstàncies va ser, doncs, quan
Deulofeu va rebre la sol·licitud del seu, cap, amo i director de que aportés
idees en el camp del recursos financers i sobre tot de com obtenir-los
urgentment sota la certitud de tancar el negoci. No sé com va anar la conversa, però el resultat va ser que el càrrecs de confiança, es a dir: l'encarregat
de producció Deulofeu y la secretària de comptabilitat, Jorgina Nin, acordaren d'aportar a la
firma un milió de pessetes per cap amb la finalitat de "reflotar la
empresa", segons l'expressió d'aquella època. L'endemà, Deulofeu,
en comptes d'anar a la feina va anar a l'oficina bancària de tota la vida i va demanar un milió a crèdit amb l'aval de casa seva, cosa que va
obtenir a bonic interès del 13%/any i a retornar en 60 terminis. La injecció de
capital va aturar l'ira dels proveïdors, però la fallida estructural de
l'empresa ja havia podrit les arrels i la planta va tancar dos mesos després.
Deulofeu va trobar-se al carrer, sense sou, una família que mantenir i 58 terminis pendents que ningú pagava.
Un matí gris i plujós després de mesos sense feina
ni diners va pujar a les golfes on s'havia instal·lat una granja de canaris,
caprici ornitològic força comú en aquells temps, les aus disposaven de tot
l'espai per niar i reproduir-se lliurement, sense gàbies; només calia un xic de
precaució en obrir i tancar la porta del canarier més un grapat de llavors de cànem i un altre d'escaiola. Aquell matí va trobar la porta
entreoberta, potser tal com el seu fill, un nen d'onze anys, se l'havia descuidat la nit anterior... De la
vuitantena de canaris només restaven tres o quatre. Trist, més per la mort certa de l'estol per innanició que per la pèrdua material de les aus, va tancar la porta i va baixar a la cuina on la seva dona parlava amb el pare d'ella
per mirar que l'home abonés les quotes de la meleida hipoteca, més els interessos de
demora; l'home dirigí a Deulofeu una agra mirada sense deixar de llençar retrets a la
filla. Sense dir res Deulofeu va sortir de casa per anar a la consulta del metge on tenia
citació per unes molèsties lleus a l'os temporal dret; tot i que lleus, eren persistents i
preocupants amb distorsions a la visió.
Dos anys després Deolofeu va morir de càncer. De
l'empresari i del milió de pessetes mai més s'ha sabut. La cosa no va anar a pitjor gràcies al sogre
que malgrat el seu caràcter aspre i antipàtic va evitar el desnonament de la
seva família de la casa a la qual tants esforços havia dedicat el bon manyà Deulofeu.
...-
