dijous, 29 de gener del 2015

Els amics del meus amics



Ahir a la tarda vam acompanyar la nostra estimada Rosario en el sepeli d'un familiar mort el passat dimarts amb més de 84 anys, el vincle del qual amb ella era molt més d'entranyable afecte, fraternal humanitat y amistat sincera, que no pas per raons de sang o simple parentesc polític. Altre cop, ahir es va fer manifest que les alegries dels nostres amics i estimats són les nostres alegries i les seves penes són les nostres tristors.

Personalment jo havia tingut molt poc contacte amb l'home que honoràvem en el temple del tanatori egarenc, però sempre l'havia vist com una personalitat extremadament honesta, alegre i positiva; malgrat que la vida molt dura que li va correspondre viure no va deixar de infligir-li severíssimes proves de paciència on demostrar la seva virtuosa abnegació. Va ser pare de dos fills i quatre filles, cinc segons la Rosario. El més petit dels nois va renunciar voluntàriament a la vida quan tenia al voltant de vint anys. Aquest fet traumàtic va afectar terriblement la vida familiar, fins el punt que la mare no va recuperar-se mai de xoc.

En el sepeli, emocionant per las breus i precises paraules de comiat que una de les filles ens va dirigir als presents lloant la figura del seu pare, vaig sentir que acomplia amb dos deures: un, acompanyar la nostra estimada Rosario per la mort d'un puntal de la seva vida, el paleta que va aixecar totxo a totxo la llar on ara ella viu confortablement; i l'altre va ser el fet de palpar, un cop més, l'evidència de la fragilitat i brevetat de la nostra pròpia vida de forma que sens dubte d'aquí a pocs anys, tan de bo que siguin molts, nosaltres mateixos serem els objectes de comiat dintre d'un taüt de fusta envernissada.


...-

diumenge, 25 de gener del 2015

Pa a la paperera



Avui comento una fotografia, trista i que m'avergonya, recollida dels diaris locals. Una paperera plena d'entrepans. No sé a vosaltres; però, a mi em sembla una imatge esfereïdora; i no únicament per aquella dita que sempre repetien a casa, sobre tot la iaia Maria, que deia: "El pa no es llença. És pecat fer-ho".

Realment en aquests temps de crisi i de desigualtats creixents, on el rics cada vegada són més rics i el pobres cada cop més pobres, sembla una obscenitat la visió d'una paperera plena de menjar. El fet de ser presents, com simples testimonis de pedra, ens fa còmplices i reclama una acció d'aquells que no estiguin adormits per la rutina i el pensament de que "Això no te res a veure amb la meva vida".

Una amiga m'ha dit que "tinc la pell com de paper de fumar", i que si m'afecta la visiò d'aquest tres o quatre entrepans què passarà si penso en els centenars de tones de menjar en bones condicions que es llencen cada dia a les escombraries directament des dels "palets". Passeu un bon dia... Si podeu!


Foto: Cristóbal Castro (La Torre del Palau)
...

dilluns, 5 de gener del 2015

Cavalcada de Reis


Demà, sisè dia del nou any, la tradició d'origen bíblic de l'Epifania mana que el món cristià celebri la festa de la manifestació (revelació) de Jesús com els Messies davant els tres Reis Mags d'Orient, o un nombre indeterminat de Savis segons altres fonts. La diada ha arribat un any més, posant fi a les festes nadalenques coincidents amb el solstici d'hivern a l'hemisferi nord. Casualitat?

Tal dia com avui, 5 de gener vigília de Reis, surten als carrers de les nostres ciutats carrosses guarnides amb més o menys art i enginy per obsequiar la quitxalla i també més grans, amb caramels a grapats. Assumpte forca perillós, perquè no seria el primer nen accidentat sota les rodes dels vehicles tractors per causa de la captura d'una llaminadura bellugadissa. A la meva infantesa els pares sempre duien els fills a mirar la cavalcada, a patir fred a la Rambla o davant l'Ajuntament; en acabar l'acte sempre havien nens amb dits trepitjats per l'ingenu intent de recollir un dolç de sucre cristal·litzat aturat al terra. Altres més grans amb idèntica mala sort havien rebut una dolça pedrada al bell mig del vidre de les ulleres que ara lluïa una magnífica i nítida esquerda.

L'endemà era l'últim dia de vacances escolars d'hivern, després el món tornava a la seva rutina de camins envoltats de bonica gebre al matí; i, de camins enfangats al migdia.


...-
Nota: Recordo haver escrit alguna entrada anterior sobre aquest mateix tema.

diumenge, 28 de desembre del 2014

Vides truncades


La tràgica ventada del passat 9 de desembre al Vallès Occidental va malmetre molts arbres del Cementiri de Terrassa; instal·lació funerària inaugurada al 1932 a fi de desmantellar el Cementiri Vell que havia quedat obsolet i absorbit pel creixement del nucli urbà.

Avui, diumenge 28 de desembre, acompanyant els familiars d'un veí de tota la vida, he pogut fer aquestes fotos. Poden fer-se moltes lectures, però la més important és que tot té el seu final; malgrat que el major patiment, d'aquells que han perdut un familiar, un amic, un bon col·lega o un camarada, és quant una vida queda truncada abans del que pertoca.




Aprenem d'aquestes imatges, i encarem els anys que ens resten de vida amb l'entusiasme i generositat del militant obrer, José Martínez, mort atropellat als 23 anys. Si no recordo malament era membre d'una minoritària escissió maoista del PCE, o del PSUC; tot i que la seva característica humana era la lluita desinteressada per l'adveniment de la democràcia i les llibertats en l'Espanya dels primers setantes del segle passat. El seu funeral va ser una demostració de lluita antifranquista, centenars i centenars de treballadors, de tots els partits, sindicats, grups i grupúscles (s'ha de pensar que en aquell any encara restaven en la clandestinitat) van acompanyar caminant el fèretre dut a les espatlles dels seus camarades des del seu domicili, en els pisos alts de la carretera de Rubí, fins el cementiri on va ser directament ficat al nínxol de la foto; potser amb la bandera vermella i l'estrella de cinc punxes, símbols de l'internacionalisme proletari i amb una carta (llegida al públic en l'acte del seu comiat) dirigida a la seva filla de pocs mesos per a que 25 anys després li fou lliurada, amb consells per no afluixar mai en la lluita per la llibertat i el socialisme.


...-

divendres, 19 de desembre del 2014

Llenya


Una estimada, i jove, neboda emigrant en un país centreuropeu a la recerca d'oportunitats per a desenvolupar la seva formació professional en el camp de la sanitat i la geriatria ens ha fet arribar una foto de la llar de foc de la petita borda alpina que s'ha llogat a mitges amb una col·lega.

La foto m'ha activat les sinapsis neuronals de l'emoció i la nostàlgia (si és que existeixen específicament com a tals). El fet és que en veient les flames a la llar de foc m'ha vingut a la memòria els matins d'hivern, quan ajudant a la mare anava a recollir llenya per les vinyes i camps propers a casa. Amb les branquetes petites sobre un paper rebregar (sovint del diari "Siete fechas") engegava el fogonet que de seguida alimentàvem amb troncs més gruixuts; o, com era més habitual amb carbó de llenya. Aquells branquillons eren imprescindibles sobre tot per a encendre el braser; únic mitjà de calefacció en les gèlides matinades dels hiverns dels cinquantes del segle passat.

Vist des d'ara la despesa de temps en la recerca d'energia era enorme. En aquells anys esmerçàvem moltes hores per a la compra d'altres fons d'energia tèrmica; a més de la llenya recollida de franc calia compar: carbó de llenya, carbó de pedra, cock, carbonet, terragada; i, anys més tard, petroli (l'actualment denominat kerosè).


...-

dilluns, 1 de desembre del 2014

Afers dels Rothschild



María Fernández Mellizo-Soto, redactora del suplement econòmic del diari "El País" comentava en un article publicat el passat 30 de novembre que la Sociedad Estatal de Loterías y Apuestas del Estado, entitat responsable entre d'altes jocs d'atzar de la popular "Lotería de Navidad" va fer una recaptació a l'any 2013 de més de 8.500 milions d'euros, dels quals un 60% van ser retornats en premis, què, cal recordar, cotitzen el 20% a Hisenda quan el premi supera els 2.500 €. De la quantitat restant, més de 3.300 milions, diu: "... fue a parar al Estado y a gastos de gestión."

Sota aquesta ambigua afirmació, no queda clar quants diners han restat en mans de la Banca Rothschild (1), propietària al menys del 30% del la SEALE des que els governs del PSOE amb la ministra Salgado i del PP amb Montoro van privatitzar part de les rifes públiques per uns 10.000 milions d'euros, a fi de destinar-los, segons deien, a la financiació del dèficit de les autonomies.

Sorprèn que sota l'aclaparador nom de "Sociedad Estatal..." les il·lusions del jugadors, a més de servir per pagar impostos de bona gana (com deia Thomas Jefferson), s'amagui que són també per l'enriquiment d'una família tan poderosa com els Rothschild. L'Estat s'hauria d'avergonyir d'aquesta trampeta, com també de que en els temps de crisi siguin els ciutadans els que organitzin recaptes i campanyes de beneficència per suplir les mancances de l'escanyolit estat social.


...-
(1) Font, setembre 2012: Expansión.com

dissabte, 29 de novembre del 2014

Amos miserables


Relat totalment fictici d’economia domèstica dedicat a Sant Eloi, patró dels manyans, ferrers i altres oficis dels metalls.

 Amb motiu de la recent defunció d’un meu col·lega i excel·lent professional, Ferran Villanueva, a la impròpia edat de 64 anys m’ha vingut a la memòria el cas d’un altre treballador metal·lúrgic mort de càncer amb poc més de 50 anys. Aquest, que anomenaré Isidre Deulofeu, desenvolupava en la dècada dels vuitantes la seva tècnica i coneixements en una mitjana empresa on fabricaven estufes i aparells calefactors. Les seves brillants propostes de millora i l’abnegada dedicació van fer-li guanyar la confiança de l’amo que el recompensava amb més responsabilitats en l’àmbit tecnològic, productiu, i de RRHH. Però, el punt àlgid de confiança de l’amo no va ser fins que les vendes van baixar, quan la competència a sang i foc s’emportava els millors clients i els que restaven feien fallida un rere l’altre, deixant grans quantitats de capital financer en el llimbs dels tres terminis de retorn (TMM): tard, malament i mai.

En aquelles crítiques circumstàncies va ser, doncs, quan Deulofeu va rebre la sol·licitud del seu, cap, amo i director de que aportés idees en el camp del recursos financers i sobre tot de com obtenir-los urgentment sota la certitud de tancar el negoci. No sé com va anar la conversa, però el resultat va ser que el càrrecs de confiança, es a dir: l'encarregat de producció Deulofeu y la secretària de comptabilitat, Jorgina Nin, acordaren d'aportar a la firma un milió de pessetes per cap amb la finalitat de "reflotar la empresa", segons l'expressió d'aquella època. L'endemà, Deulofeu, en comptes d'anar a la feina va anar a l'oficina bancària de tota la vida i va demanar un milió a crèdit amb l'aval de casa seva, cosa que va obtenir a bonic interès del 13%/any i a retornar en 60 terminis. La injecció de capital va aturar l'ira dels proveïdors, però la fallida estructural de l'empresa ja havia podrit les arrels i la planta va tancar dos mesos després. Deulofeu va trobar-se al carrer, sense sou, una família que mantenir i 58 terminis pendents que ningú pagava.

Un matí gris i plujós després de mesos sense feina ni diners va pujar a les golfes on s'havia instal·lat una granja de canaris, caprici ornitològic força comú en aquells temps, les aus disposaven de tot l'espai per niar i reproduir-se lliurement, sense gàbies; només calia un xic de precaució en obrir i tancar la porta del canarier més un grapat de llavors de cànem i un altre d'escaiola. Aquell matí va trobar la porta entreoberta, potser tal com el seu fill, un nen d'onze anys, se l'havia descuidat la nit anterior... De la vuitantena de canaris només restaven tres o quatre. Trist, més per la mort certa de l'estol per innanició que per la pèrdua material de les aus, va tancar la porta i va baixar a la cuina on la seva dona parlava amb el pare d'ella per mirar que l'home abonés les quotes de la meleida hipoteca, més els interessos de demora; l'home dirigí a Deulofeu una agra mirada sense deixar de llençar retrets a la filla. Sense dir res Deulofeu va sortir de casa per anar a la consulta del metge on tenia citació per unes molèsties lleus a l'os temporal dret; tot i que lleus, eren persistents i preocupants amb distorsions a la visió.

Dos anys després Deolofeu va morir de càncer. De l'empresari i del milió de pessetes mai més s'ha sabut. La cosa no va anar a pitjor gràcies al sogre que malgrat el seu caràcter aspre i antipàtic va evitar el desnonament de la seva família de la casa a la qual tants esforços havia dedicat el bon manyà Deulofeu.


...-