Beneficència

El passat dimarts 17 de març, diada irlandesa de Sant Patrici, va morir la Irene, nostra veïna de tota la vida que des de molt anys patia una severa malaltia d'Alzheimer; el seus familiars no recorden quan va perdre la facultat de parlar, caminar i fins i tot deglutir. El seu vidu ens comentava que a la residència privada on tenien cura d'ella dediquen una infermera per a cada 14 pacients i que ell voluntàriament els hi donava un cop de mà ajudant amb la medicació o en el que calgués durant les dues o tres hores que diàriament sens falta, any rera any, acompanyava la seva dona de mirada perduda. Les noies de la residència intuïen l'inevitable traspàs de la Irene en aquest "març marçot" i clarament se'n planyien de la propera pèrdua d'un col·laborador voluntari com el marit de la Irene i així ho manifestaven obertament: "Ai las! Manel, què serà de nosaltres quan ja no vinguis a ajudar-nos?".

Amb la crisi financera iniciada a la passada dècada s'ha accentuat la tendència a fer col·laboracions ciutadanes per paliar els efectes desastrosos de l'extensió de la pobresa i la profundització de l'escletxa social; cada cop hi ha més població mancada de recursos bàsics i cada cop l'Estat deixa de donar el serveis amb la qualitat que li corresponen; per exemple en sanitat, ensenyament, ocupació i dependència; tot i que la despesa i l'endeutament de cabals públics no para de créixer fins a nivells alarmants. No cal recordar que amb l'actual equip de govern liberal-conservador hem assolit el bilió d'euros que és l'equivalent al 100% del PIB.

El deteriorament dels serveis socials s'argumenta per part dels governants responsables com un efecte no desitjat de la necessitat d'estalviar obligats per les directrius europees. Hi ha qui ha observat que aquesta subtil però constant inhibició de l'estat vers les responsabilitats tradicionals des dels final de la segona guerra mundial respon a una corrent iniciada als EUA en les últimes dècades on l'objectiu és el desballestament de l'estat social substituint-lo per un neoliberalisme on els ciutadans han d'espavilar-se pel seu compte per suplir els serveis que l'estat ja no dóna. Com explica Naomi Klein en "La doctrina del shock", l'estat neoliberal prefereix donar un xec a les famílies necessitades per enviar els nens al l'escola y deixar en mans privades les infrastructures educatives en tots els nivells. Tant als països avançats d'Europa com als EUA cada cop ni ha més voluntariat que supleix la retirada de l'estat, tan sigui emprenent activitats totalmente voluntàries no remunerades d'assistècia social, com també els anomenats minijobs, pseudocontractes d'aprenentatge, a prova, becariat, i tantes altres portes falses per les que es beneficien inmoralment tan entitats públiques com privades. Ja s'han vist publicats anuncis de treball a canvi només de menjar i dormir.

Punt a part és el tema de les recaptes i col·laboracions solidaries que en un estat com cal li faria treure els colors, avergonyit per aquestes campanyes  que demostrarien les seves mancances i evident ineficàcia en la gestió dels recursos provinents dels impostos de tots. El perill està en la trampa social de permetre aquesta fugida de l'estat de les seves responsabilitats. Són sobradament conegudes les prioritats marcades en la Carta dels Drets Humans; on drets a la salut i a l'educació estan per sobre de l'abonament dels deutes per la compra d'armament militat i per sospitoses inversions gegantines i megalòmanes en AVE, autopistes i altres infraestructures inútils ara per ara. Solidaritat, si; però amb comunicació al ministre Montoro perquè ho afegeixi al calaix de recaptació extra dels nostres impostos. Si no és així, si la societat s'ha d'autofinanzar des d'abaix per suplir les mancances estatals per a què paguem impostos?

NOTA: La foto recull una butlleta d'entrega de l'Ajuntament de Manresa, de carn i menuts d'ovella, a la beneficència durant el franquisme, recollida per la web "memoria.cat".

...-

Esquirol de març

Ahir vam tornar, altre cop, al cementiri de Terrassa. És la quarta vegada en el que portem d'any; fet natural quan molts dels amics i familiars han arribat o ultrapassat els vuitanta anys. El sepeli d'ahir va ser en honor d'un cosí amb molts vincles afectius d'un meu amic, que ho era des de la formació professional als anys seixantes del segle passat. També, el difunt, era el germà gran d'una entranyable col·lega de la fàbrica, l'Hermínia, excel·lent persona en tots els aspectes i vídua des de fa poc més de mig any.

L'acte de comiat en el temple multiconfessional era previst pel migdia, nosaltres ens vam dirigir a menys vint des del tanatori a la porta del temple per rebre la comitiva discretament des dels bancs de jardí allà situats. La porta sud del cementiri connecta sobre la línia meridiana amb la porta del temple tot seguint un carrer asfaltat de lleu pujada, en sentit nord, amb voreres enrajolades de metro i mig d'amplada separades per avantjardins plantats de xiprers i lavanda. Quan vam arribar al temple vam seure en un dels bancs de la dreta, el silenci i la sensació de pau només els trencaven els parrupeigs d'unes tórtores i els mínims crits de les garses. Feia un nítid, extemporani, i impròpiament càlid dia de primavera, de paisatge tranquil ple de bonics monuments funeraris d'inspiració cristiana: pietats i descendiments. Sobtadament una petita ombra va baixar d'un pi negre fins el terra cobert de grava justament a l'altra banda del carrer, a uns dotze metres davant nostre. Era un esquirol de llarga cua que saltironava tranquil·lament aquí i allà fins enfilar-se finalment en un dels grans xiprers que han sobreviscut la ventada del passat desembre.

Poc després van arribar dues senyores d'extraordinària obesitat; mare i filla com vam saber després, la més jove s'auxiliava d'una crossa per caminar, cosa que feia amb gran lentitud. Intentaren seure's en el banc de la nostra esquerra; però, la més jove va renunciar dient que era massa baix per a ella, així que van decidir entrar en el temple aleshores només ocupat pel sacerdot i els tres músics: un organista i dos violinistes, un noi i una noia que al passar davant nostre havien mostrat una jovialitat i alegria encomanadissa i gratificant.

Amb breus minuts de retard va arribar la comitiva fúnebre, passant-nos el taüt just davant nostre i embolcallant-nos amb la fragància de les corones de flors; entre elles la composta només de clavells blancs que els bombers havien dedicat al difunt de 78 anys que tants anys havia arriscat la vida amb ells.

A l'interior del temple el capellà va fer el discurs de sempre, inaudible, amb la lectura d'un fragment de l'evangeli segons Sant Joan i una filla del difunt va fer-nos un petit i assenyat discurs de comiat. Afortunadament l'inici de les paraules del capellà va ser precedit pel conegut i meravellosament ben interpretat adagi d'Albinoni. Tot plegat, juntament amb el retrobament dels vells amics de la fàbrica, l'aroma dels clavells i la visió de l'esquirol van afegir un generós toc de bellesa al día.

...-

La curiositat

El passat 18 de febrer van emetre pel Canal 33 una entrevista a Salvador Pàniker, l'enginyer, filòsof i escriptor nascut a Barcelona l'any 1927. Temps enrere vaig afegir un article (1) en aquest blog on comentava el seu llibre Cuaderno amarillo. És molt agradable escoltar un mestre tan lúcid com Pàniker, carregat d'experiències i coneixements, instruint-nos sobre com encarar la vida; i la mort, que no és sinó l'altre cara inseparable del mateix fet. Dit de forma dialèctica: Tot el que és no serà. Tot el que neix morirà, La mort inevitable és el primer objecte que duem a la motxilla en ser abocats al món. Pàniker ressaltava que a occident dramatitzem excessivament el fet de morir, al contrari de les cultures orientals. Això ho deia un home de tindrà els 88 anys el proper 1 de març; un erudit que preguntat sobre el sentiment de joventut diu que un ès jove mentre tingui curiositat. Per això hi ha qui malgrat tenir pocs anys no podem dir d'ells que tinguin un esperit propi de la joventut, donat que viuen en l'autocomplaença impermeables a qualsevol desig de novetats intelectuals, artístiques, científiques o creatives. L'entrevistat va remarcar que en cada moment de la vida s'ha de fer el que cal, sempre s'ha d'analitzar el nostre estat actual establir un clar ordre de prioritats i acomplir-lo.

També recomanava a tothom d'escriure un dietari, perquè ajuda a mantenir l'hàbit de reflexionar sobre els esdeveniments rellevants del dia. Semblant a aquest exercici hi ha qui propugna caminar sovint sol, sense acompanyants, perquè practicant aquesta activitat amb regularitat a més dels beneficis orgànics també s'estimula l'activitat psíquica; que ens porta a una reflexió interior, un veritable diàleg introspectiu amb un mateix, on els elements rebuts de l'exterior enriqueixen el pensament aportant-nos variats punts de vista i nous coneixements. 

Resumint: Per gaudir de la vida limitada que ens pertoca i per a no envellir de forma indigna abans d'hora cal enriquir-nos constantment ampliant el nostre bagatge de coneixements i els nostres dies d'infatigables tasques d'aprenentatge.

...-

(1) Entrada de 15.09.2008: El pecat i la ignorància

La roda de la Fortuna

Ahir, al capvespre, retornàvem de casa la Rosario per la ruta habitual: la riba dreta de l'Avda. del Vallès en direcció Sud fins el carrer de Santa Marta on després de recorre'l uns vint metres vam girar a l'esquerra accedint a l'últim tram del carrer Sant Damià, el qual ens permet entrar a la carretera de Montcada, la mítica i tan transitada "N-150". Doncs, quan justament havíem recorregut la meitat del nostre tram de Sant Damià un Bus provinent del pont de la carretera de Montcada sobre la Riera de les Arenes hi accedia de cara a nosaltres; vaig frenar fins aturar del tot el meu vehicle perquè el meu carril l'ocupava un utilitari blanc amb el llums de parada d'emergència. Mentre el bus s'apropava a nosaltres per carril contrari un nen de poc més de dos anys va aparèixer per entre un cotxe aparcat correctament i el que ens barrava el pas, que presumptament era del seu pare. L'escena estava perfectament il·luminada pel nostres fars, un nen amb un hipopòtam de peluix amb la intenció inqüestionable de traspassar el carrer des de darrere el cotxe del seu pare fins l'altre vorera on altres familiars atreien el seu interès. Vam veure la inevitable intersecció del cos del nen amb la massa del bus que s'apropava a baixa velocitat, vaig prémer el clàxon i el bus va aturar-se amb la mínima brusquedat, el nen va traspassar el carrer il·luminat pels meus fars i els del bus, aliè a que havia salvat la vida en un instant gràcies a l'habilitat del conductor del bus de la línia 3 davant la indiferència dels seus progenitors.

És un cas que podem definir d'anti-serendípia; o, és un veritable cúmul de casualitats amb final feliç. Quan el nen repassi la seva vida haurà de constatar que després del crepuscle del dia 8 de febrer de 2015 va estar a menys d'un segon de morir xafat per les rodes del bus de la lìnia 3 amb la col·laboració imprescindible de la desídia dels seus pares que el van deixar en mans de la voluble roda de la fortuna.

...-

Els amics del meus amics

Ahir a la tarda vam acompanyar la nostra estimada Rosario en el sepeli d'un familiar mort el passat dimarts amb més de 84 anys, el vincle del qual amb ella era molt més d'entranyable afecte, fraternal humanitat y amistat sincera, que no pas per raons de sang o simple parentesc polític. Altre cop, ahir es va fer manifest que les alegries dels nostres amics i estimats són les nostres alegries i les seves penes són les nostres tristors.

Personalment jo havia tingut molt poc contacte amb l'home que honoràvem en el temple del tanatori egarenc, però sempre l'havia vist com una personalitat extremadament honesta, alegre i positiva; malgrat que la vida molt dura que li va correspondre viure no va deixar de infligir-li severíssimes proves de paciència on demostrar la seva virtuosa abnegació. Va ser pare de dos fills i quatre filles, cinc segons la Rosario. El més petit dels nois va renunciar voluntàriament a la vida quan tenia al voltant de vint anys. Aquest fet traumàtic va afectar terriblement la vida familiar, fins el punt que la mare no va recuperar-se mai de xoc.

En el sepeli, emocionant per las breus i precises paraules de comiat que una de les filles ens va dirigir als presents lloant la figura del seu pare, vaig sentir que acomplia amb dos deures: un, acompanyar la nostra estimada Rosario per la mort d'un puntal de la seva vida, el paleta que va aixecar totxo a totxo la llar on ara ella viu confortablement; i l'altre va ser el fet de palpar, un cop més, l'evidència de la fragilitat i brevetat de la nostra pròpia vida de forma que sens dubte d'aquí a pocs anys, tan de bo que siguin molts, nosaltres mateixos serem els objectes de comiat dintre d'un taüt de fusta envernissada.

...-

Pa a la paperera

Avui comento una fotografia, trista i que m'avergonya, recollida dels diaris locals. Una paperera plena d'entrepans. No sé a vosaltres; però, a mi em sembla una imatge esfereïdora; i no únicament per aquella dita que sempre repetien a casa, sobre tot la iaia Maria, que deia: "El pa no es llença. És pecat fer-ho".

Realment en aquests temps de crisi i de desigualtats creixents, on el rics cada vegada són més rics i el pobres cada cop més pobres, sembla una obscenitat la visió d'una paperera plena de menjar. El fet de ser presents, com simples testimonis de pedra, ens fa còmplices i reclama una acció d'aquells que no estiguin adormits per la rutina i el pensament de que "Això no te res a veure amb la meva vida".

Una amiga m'ha dit que "tinc la pell com de paper de fumar", i que si m'afecta la visiò d'aquest tres o quatre entrepans què passarà si penso en els centenars de tones de menjar en bones condicions que es llencen cada dia a les escombraries directament des dels "palets". Passeu un bon dia... Si podeu!

Foto: Cristóbal Castro (La Torre del Palau)
...

Cavalcada de Reis

Demà, sisè dia del nou any, la tradició d'origen bíblic de l'Epifania mana que el món cristià celebri la festa de la manifestació (revelació) de Jesús com els Messies davant els tres Reis Mags d'Orient, o un nombre indeterminat de Savis segons altres fonts. La diada ha arribat un any més, posant fi a les festes nadalenques coincidents amb el solstici d'hivern a l'hemisferi nord. Casualitat?

Tal dia com avui, 5 de gener vigília de Reis, surten als carrers de les nostres ciutats carrosses guarnides amb més o menys art i enginy per obsequiar la quitxalla i també més grans, amb caramels a grapats. Assumpte forca perillós, perquè no seria el primer nen accidentat sota les rodes dels vehicles tractors per causa de la captura d'una llaminadura bellugadissa. A la meva infantesa els pares sempre duien els fills a mirar la cavalcada, a patir fred a la Rambla o davant l'Ajuntament; en acabar l'acte sempre havien nens amb dits trepitjats per l'ingenu intent de recollir un dolç de sucre cristal·litzat aturat al terra. Altres més grans amb idèntica mala sort havien rebut una dolça pedrada al bell mig del vidre de les ulleres que ara lluïa una magnífica i nítida esquerda.

L'endemà era l'últim dia de vacances escolars d'hivern, després el món tornava a la seva rutina de camins envoltats de bonica gebre al matí; i, de camins enfangats al migdia.

...-
Nota: Recordo haver escrit alguna entrada anterior sobre aquest mateix tema.