Qüestió de decibels

Som en un dels darrers dies de maig, allà a un quart de nou del matí; quan he arribat a la cuina per preparar el desdejuni m'han saludat simultàniament els crits de les orenetes que anaven en grup carrer amunt i carrer avall sobre les capçades dels plataners d'ombra, les piulades dels pardals i, més a més, un dels més bell sons de la natura: el cant d'una cadernera que com cada any pels matins i capvespres de primavera tardana i d'estiu omple de lluminositat acústica l'ambient amb el seu refilet des de la barra horitzontal més alta d'una petita antena de televisió situada just a uns deu metres davant la meva finestra; tot això emmarcat en un fons verdejant dels prats de Can Poal.

Contràriament a aquesta meravella sonora quan arriba la calor estiuenca i la recerca de la comoditat tèrmica ens obliga a tenir les finestres obertes també ens acompanya una insalubre contaminació acústica. Sí, estimats lectors, és la derivada dels vehicles automòbils, sobre tot dels petits artefactes de dues rodes; no parlo únicament el petardeix de les "Custom" o similars, que també són insuportables; són els mosquits de menys de 50 cc que pugen pel carrer d'Ora amb lentitud de tortuga a les tres de la matinada ultrapassant els 47 dB(A) que prescriu la legislació com a màxim nivell de soroll permès entre les 23 i les 7 hores, per a un entorn urbà residencial. Ho diu la catalana "Llei de protecció contra la contaminació acústica" de 10 de novembre de 2009. Entre les 7 del matí fins les 23 hores són admissibles 57 dB(A).

...-

Font foto: Un artista de la natura que ens la deixa a la xarxa.

Els fils interpersonals

Una característica comú en els que passem la seixantena és que tenim la percepció diferent dels cicles temporals de com ho perceben els més joves. Ho dic per l'experiència puntual del pas de les estacions. Cada any copso amb més precisió el rebrot dels plataners d'ombra quan mostren les seves capçades obrint-se verdejant a pocs metres de les finestres de casa; o la sobtada densitat verd clar de les branques ondulants del desmai que decora una propera cantonada en la bonica plaça del Ponent emmarcat des de la dreta el puig de Can Poal creuat de camins vorejats de xiprers, en una imatge que evoca la Toscana renaixentista, al voltant de la casa pairal de blanca façana orientada al nord veïna pel ponent de dos edificis de maó roig i teulada a dues aigües; inharmòniques instal·lacions ramaderes ocasionalment dedicades a la cria de vedells alimentats pel farratge i el cereals conreats en l’obaga que les envolta i ressegueix paral·lelament la carretera d’Olesa.

L'inexorable pas dels temps també es fa evident en les persones que ens han deixat. Amb els anys hem anat prenent molts dels nostres estimats: pares, altres familiars, amics, veïns, companys de feina, coneguts. Cada dia als obituaris socials i personals s'afegeixen nous noms deixant-nos orfes d'aquelles persones que ha estat presents en el nostre dia a dia oferint-nos coneixements i moments de gaudi i bona companyia.

També l’experiència dels anys demostra empíricament com les relacions personals originades en l'entorn laboral, o d'estudi i formació, crea un ample espectre de vincles, amb diversitat de matisos: companys i col·legues lligats per fils, teranyines, de relacions positives o negatives, resultants de moltes hores de convivència en tota mena de situacions. Arribant a un enorme grau de coneixement mutu, quasi simbiòtic, per impregnació fins la saturació. Així els coneixem al detall diferenciant aquells excel·lents companys col·laboradors, desinteressats i bones persones de l'adulador apegalós, l'envejós i altres elements nocius dels quals cal allunyar-se. S'estableix, doncs, una ampla paleta de tota mena de graus d'afecte i simpatia entre els familiars, companys circumstancials de tota mena, amics, veïns, etc. fonamentada en l'experiència vital y que ens fa entendre el que hi ha més enllà del missatge directe que rebem de les persones del nostre entorn.

El fet constatat és que quan es perd el contacte amb les persones amb qui hem establert forts vincles de coneixement, per mor de les moltes hores de convivència, aquest lligam s'afebleix sovint fins l'extinció. És el cas, per exemple, dels col·legues universitaris quan finalitzen la carrera, els companys de feina que marxen per treballar en un altre lloc; o, els veïns de tota la vida que canvien de domicili. Sé d'alguns companys de feina que després de ser acomiadats col·lectivament (per causa de la deslocalització industrial) i veient-se en l'atur fins la jubilació van establir un parell de dies al mes per trobar-se amb l'excusa d'esmorzar plegats i fer petar la xerrada. A copia de mesos els membres d'aquestes penyes van deixant d'anar-hi a la cita dels dimarts alterns. Altres han mantingut un contacte telefònic regular, o per correo-e, però la realitat, després de deu anys, és que les trucades i els e-mails són cada cop més distants en el temps, i en molts casos s'ha extingit el fil de comunicació. Després de dècades de companyonia, fins i tot de forta amistat, molts d'aquest subtils filament de comunicació han desaparegut.

També sense causa directa aparent alguns familiars, cosins, i fins i tot germans, deixen de tenir contacte, sobre tot quan els pares o els avis moren i desapareix amb ells el fil comú que unia els components de la família extensa. Encara més greu és quan algú troba motius de queixa, i de retrets, reals o imaginaris que arriben a destruir la relació de pares i fills, o entre germans, com en casos que tots coneixem. Odi fraternal que genialment queda reflectit en la pel·lícula d'Antoni Verdaguer "La teranyina" (rodada, entre altres indrets, a la Casa Alegre de Sagrera del carrer de la Font Vella de Terrassa); en el film el germans Rigau (Fernando Guillén i Amparo Soler Leal) s'odíen obertament per les diferències de criteri en la gestió de la fàbrica tèxtil que havien aixecat tres generacions de la seva família. És una pel·lícula excel·lent estrenada al 1990 que avui, vint-i-cinc anys després, ens sorprèn amb la meravellosa tasca de tots els que van treballar per fer-la: actors, guionistes, entre ells Jaume Cabré, autor de la novel·la homònima (premi Sant Jordi de 1984) en que es basa el film, tècnics, decoradors, sastres, els més de 700 extres. En definitiva tota una munió de professionals i artistes que van elaborar en vuit setmanes de rodatge un producte per fer de la ficció literària una obra d'art cinematogràfica que ens relata uns fets que la memòria històrica no pot oblidar.

Per acabar, cal dir que tant Fernando Guillén com Amparo Soler ens van deixar en el 2013. Ells, com molts altres actors del film, Anna Lizaran entre altres, han seguit el camí de l'ombra dels xiprers, on tots estem abocats d'arribar tard o d'hora.

   Foto: Anna Lizaran i Sergi Mateu en una escena de La teranyina.

Fitxa tècnica de La teranyina

Director: Antoni Verdaguer

Guió: Jaume Cabré, Jaume Fuster, Vicens Villatoro.

Actors: Fernando Guillén, Ramon Madaula, Sergi Mateu, Amparo Soler Leal, Ovidi Montllor...

Any: 1990

Duració: 123 min.

...-

Sense rancúnia

Pocs dies enrere, un feiner de la segona setmana d'abril, en Gerard caminava com cada tarda, per prescripció facultativa, pels carrers del Campus universitari de la seva ciutat. El sol ponent el molestava picant directament els seus ulls sexagenaris però una lleu brisa de llevant va fer-li oblidar les molèsties solars en saludar-lo amb una intensa pluja de pètals de pruner. Bona part del carrer, al costat de les voreres, estava atapeït d'una preciosa capa contínua de pètals rosats.

Ell en aquell moment creuava en direcció a ponent la carena entre la riera de les Arenes i el torrent de Vallparadís, una lloma meridana coronada pel carrer de Ramón y Cajal, en el punt que aquest és travessat perpendicularment pel carrer de Richard Wagner. De sobte, a contrallum, una desagradable silueta i una veu de canya esquerdada va ferir com un flaix la consciència automàtica d'en Gerard.

  - Hola Gerard. Com va tot? -Va dir-li un llargerut d'ulls petits i cabells de color indefinit.

Una vella ferida, un malestar latent de més de quaranta anys, va revifar en el calaix de les rancúnies d'en Gerard. Aquell individu l'havia fet mal quaranta anys enrera; havia ferit a un jove Gerard a qui repugnava la fila immoral i el mal alè d'aquell estúpid bastard.

  - Tinc molta presa. Adèu - Va dir en Gerard, sense parar de caminar. Va ser un alliberament. Sentia que aquella vella rancúnia ja no la patia. S'havia alliberat. Era feliç.

Creieu-me, la rancúnia és un tòxic que martiritza a qui la pateix. Si algú us ha ofès, o us ha fet mal, a vosaltres o als vostres més estimats el consell és: No oblidar, aprendre de les males experiències; però, no amargueu les vostres vides ni les de qui us envolten amb inútils patiments, odis i rancúnies.

...-

Glicines

Avui he capturat aquestes fotos de camí a la fleca on compro el pa dia sí dia no. En elles és evident l'apoteosi de la primavera. No és estrany, doncs, que els monoteistes seguidors del belenita Jesús aprofitant la seva influència en les despulles de l'Imperi Romà transformessin la pagana festa de la resurrecció de la natura en la Setmana Santa, fent-nos la Pasqua, tot s'ha de dir; o, com ells diuen: La festa de la Passió i Resurrecció de Crist. Mistificació que dos mil·lenis després persisteix en la nostra cultura eurocentrista; tot i que els ous de xocolata i les mones no acaben d'encaixar amb les corones d'espines, les fuetades i els claus del Senyor. Els dogmes són així: No preguntis per les contradiccions... i creu!

...-

Assolellada tarda de primavera

Gerard Villamil i Camí, fill d'un drapaire que havia heretat el negoci fundat pel seu pare, l'avi d'en Gerard; indústria que en el seu màxim esplendor constava de quatre telers fent soroll eixoridor en un "cuarto" de reixa, maquinaria tèxtil que finalment el pare d'en Gerard va malvendre a un xatarrer a pes de ferro vell. A la vista del poc futur del negoci familiar el Gerard havia estudiat enginyeria química, més per pressions de la seva mare que per veritable interès del jove per la ciència. En realitat va dedicar la seva vida gandulejar la major part del temps, tret dels breus períodes en que donava classes de pintura artística a un petit grup d'alumnes adults, als quals amb el pretext de pintar paisatges de natura feréstega els duia per allunyats pobles de muntanya a lluitar contra les ventades que inesperadament arrossegaven serralada avall bastidors, llenços i pots de pinzells. Hi havia malpensats que sospitaven d'aquells accidents, que no eren tan casuals, que més aviat responien a un toc de l'esperit trapella del professor, vell coneixedor d'aquells paratges.

El 22 de març, primer diumenge de primavera, Gerard havia acomplert els seixanta cinc anys. Pocs d'entre el reduït nombre dels seus familiars i coneguts s'havien molestat a felicitar-lo; ni tan sols una trucada només un e-mail de la cosina Marina. Va dinar sol com solia fer tots els caps de setmana en els darrers deu anys des que va morir la seva mare amb qui compartia la llar familiar, el pare havia mort cinc anys abans que la mare i el seu únic germà residia a l'estranger dedicat als seus assumptes. No tenia amics, només alguns contactes de caire professional o relacionats amb la seva tirada per les arts plàstiques. També aquests els havia anat perdent poc a poc, els vells col·legues no els veia mai, només que en ocasions contades i cada cop més allunyades en el temps.

El dijous següent al seu aniversari després de dinar i recollir la taula va preparar-se un te, com cada dia, se'l va prendre a la saleta d'estar mentre mirava a la televisió la notícia d'un terrible accident aeri als Alps sense supervivents entre les 150 persones que viatjaven en l'aparell i que feia la ruta Barcelona Dusseldorf. Cansat per l'interminable excés informatiu carregat d'especulacions extrapolades des de les minses novetats obtingudes de les caixes negres de l'aparell, un veterà Airbus bimotor de la família A320, va deixar la tassa buida sobre la safata de fusta artísticament tallada i llustrosa, un regal recordatori d'un viatge a la mediterrània oriental d'una parella amiga de sa mare. Va tancar el receptor de TV i va endreçar els estris de preparar el te. Se sentia fatigat i va renunciar a continuar llegint, com tenia previst, la novel·la de Virginia Woolf  "La senyora Dalloway", així que va dirigir-se amb la intenció de fer un xic de migdiada, com sempre, a l'habitació petita on va estendre sobre l'estret llit una desgastada tovallola de bany originalment de color préssec, per protegir la vànova enguatada de colors ocres, verds i ataronjats que conferia a l'habitació una tonalitat de tardor. Va baixar una mica la persiana de la llarga finestra orientada al migdia on la llum solar només era filtrada per la cortina de teixit de dril cru ribetejada amb dues files d'aplicacions de quadrats en diverses tonalitats de blaus denim. La llum nítida i brillant d'aquella tarda traspassava el teixit omplint de llum l'habitació.

Gerard va estirar-se lentament sobre la tovallola, d'esquena a la paret on s'adossava el llit, de cara a la paret il·luminada per la llum d'aquella assolellada tarda de primavera. Tot i que va tancar els ulls la intensa claror traspassava les parpelles oferint-li la visió d'un cúmul d'irregularitats flotants en perpetu moviment sobre un fons de color entre l'ambre i el curry. El moviments oculars feien que els elements flotants descriguessin volutes i agitacions semblants a les de l'atmosfera de Júpiter, on un únic petit punt perfectament rodó d'un negre verdós contrastava amb els colors de l'entorn i semblava realment un eclipsi solar, o potser millor seria dir: el pas de l'ombra d'Io sobre la superfície joviana.

Foto: Nasa 

...-

Beneficència

El passat dimarts 17 de març, diada irlandesa de Sant Patrici, va morir la Irene, nostra veïna de tota la vida que des de molt anys patia una severa malaltia d'Alzheimer; el seus familiars no recorden quan va perdre la facultat de parlar, caminar i fins i tot deglutir. El seu vidu ens comentava que a la residència privada on tenien cura d'ella dediquen una infermera per a cada 14 pacients i que ell voluntàriament els hi donava un cop de mà ajudant amb la medicació o en el que calgués durant les dues o tres hores que diàriament sens falta, any rera any, acompanyava la seva dona de mirada perduda. Les noies de la residència intuïen l'inevitable traspàs de la Irene en aquest "març marçot" i clarament se'n planyien de la propera pèrdua d'un col·laborador voluntari com el marit de la Irene i així ho manifestaven obertament: "Ai las! Manel, què serà de nosaltres quan ja no vinguis a ajudar-nos?".

Amb la crisi financera iniciada a la passada dècada s'ha accentuat la tendència a fer col·laboracions ciutadanes per paliar els efectes desastrosos de l'extensió de la pobresa i la profundització de l'escletxa social; cada cop hi ha més població mancada de recursos bàsics i cada cop l'Estat deixa de donar el serveis amb la qualitat que li corresponen; per exemple en sanitat, ensenyament, ocupació i dependència; tot i que la despesa i l'endeutament de cabals públics no para de créixer fins a nivells alarmants. No cal recordar que amb l'actual equip de govern liberal-conservador hem assolit el bilió d'euros que és l'equivalent al 100% del PIB.

El deteriorament dels serveis socials s'argumenta per part dels governants responsables com un efecte no desitjat de la necessitat d'estalviar obligats per les directrius europees. Hi ha qui ha observat que aquesta subtil però constant inhibició de l'estat vers les responsabilitats tradicionals des dels final de la segona guerra mundial respon a una corrent iniciada als EUA en les últimes dècades on l'objectiu és el desballestament de l'estat social substituint-lo per un neoliberalisme on els ciutadans han d'espavilar-se pel seu compte per suplir els serveis que l'estat ja no dóna. Com explica Naomi Klein en "La doctrina del shock", l'estat neoliberal prefereix donar un xec a les famílies necessitades per enviar els nens al l'escola y deixar en mans privades les infrastructures educatives en tots els nivells. Tant als països avançats d'Europa com als EUA cada cop ni ha més voluntariat que supleix la retirada de l'estat, tan sigui emprenent activitats totalmente voluntàries no remunerades d'assistècia social, com també els anomenats minijobs, pseudocontractes d'aprenentatge, a prova, becariat, i tantes altres portes falses per les que es beneficien inmoralment tan entitats públiques com privades. Ja s'han vist publicats anuncis de treball a canvi només de menjar i dormir.

Punt a part és el tema de les recaptes i col·laboracions solidaries que en un estat com cal li faria treure els colors, avergonyit per aquestes campanyes  que demostrarien les seves mancances i evident ineficàcia en la gestió dels recursos provinents dels impostos de tots. El perill està en la trampa social de permetre aquesta fugida de l'estat de les seves responsabilitats. Són sobradament conegudes les prioritats marcades en la Carta dels Drets Humans; on drets a la salut i a l'educació estan per sobre de l'abonament dels deutes per la compra d'armament militat i per sospitoses inversions gegantines i megalòmanes en AVE, autopistes i altres infraestructures inútils ara per ara. Solidaritat, si; però amb comunicació al ministre Montoro perquè ho afegeixi al calaix de recaptació extra dels nostres impostos. Si no és així, si la societat s'ha d'autofinanzar des d'abaix per suplir les mancances estatals per a què paguem impostos?

NOTA: La foto recull una butlleta d'entrega de l'Ajuntament de Manresa, de carn i menuts d'ovella, a la beneficència durant el franquisme, recollida per la web "memoria.cat".

...-

Esquirol de març

Ahir vam tornar, altre cop, al cementiri de Terrassa. És la quarta vegada en el que portem d'any; fet natural quan molts dels amics i familiars han arribat o ultrapassat els vuitanta anys. El sepeli d'ahir va ser en honor d'un cosí amb molts vincles afectius d'un meu amic, que ho era des de la formació professional als anys seixantes del segle passat. També, el difunt, era el germà gran d'una entranyable col·lega de la fàbrica, l'Hermínia, excel·lent persona en tots els aspectes i vídua des de fa poc més de mig any.

L'acte de comiat en el temple multiconfessional era previst pel migdia, nosaltres ens vam dirigir a menys vint des del tanatori a la porta del temple per rebre la comitiva discretament des dels bancs de jardí allà situats. La porta sud del cementiri connecta sobre la línia meridiana amb la porta del temple tot seguint un carrer asfaltat de lleu pujada, en sentit nord, amb voreres enrajolades de metro i mig d'amplada separades per avantjardins plantats de xiprers i lavanda. Quan vam arribar al temple vam seure en un dels bancs de la dreta, el silenci i la sensació de pau només els trencaven els parrupeigs d'unes tórtores i els mínims crits de les garses. Feia un nítid, extemporani, i impròpiament càlid dia de primavera, de paisatge tranquil ple de bonics monuments funeraris d'inspiració cristiana: pietats i descendiments. Sobtadament una petita ombra va baixar d'un pi negre fins el terra cobert de grava justament a l'altra banda del carrer, a uns dotze metres davant nostre. Era un esquirol de llarga cua que saltironava tranquil·lament aquí i allà fins enfilar-se finalment en un dels grans xiprers que han sobreviscut la ventada del passat desembre.

Poc després van arribar dues senyores d'extraordinària obesitat; mare i filla com vam saber després, la més jove s'auxiliava d'una crossa per caminar, cosa que feia amb gran lentitud. Intentaren seure's en el banc de la nostra esquerra; però, la més jove va renunciar dient que era massa baix per a ella, així que van decidir entrar en el temple aleshores només ocupat pel sacerdot i els tres músics: un organista i dos violinistes, un noi i una noia que al passar davant nostre havien mostrat una jovialitat i alegria encomanadissa i gratificant.

Amb breus minuts de retard va arribar la comitiva fúnebre, passant-nos el taüt just davant nostre i embolcallant-nos amb la fragància de les corones de flors; entre elles la composta només de clavells blancs que els bombers havien dedicat al difunt de 78 anys que tants anys havia arriscat la vida amb ells.

A l'interior del temple el capellà va fer el discurs de sempre, inaudible, amb la lectura d'un fragment de l'evangeli segons Sant Joan i una filla del difunt va fer-nos un petit i assenyat discurs de comiat. Afortunadament l'inici de les paraules del capellà va ser precedit pel conegut i meravellosament ben interpretat adagi d'Albinoni. Tot plegat, juntament amb el retrobament dels vells amics de la fàbrica, l'aroma dels clavells i la visió de l'esquirol van afegir un generós toc de bellesa al día.

...-