Tractaments oncològics

En un post anterior vaig comentar la conferència del catedràtic d'Oncologia Mèdica, Jordi Estapé, i de la seva filla, la Dra. Tània, sobre el càncer i el futur del seu tractament al segle XXI. Allà l'eminent catedràtic va manifestar la disconformitat en l'enfoc que les autoritats sanitàries fan sobre aquest problema. Aquestes privilegien la despesa en investigació per a la recerca de tractaments; i, per contra, disminueixen la despesa en prevenció, que segons Jordi Estapé seria molt més eficaç i econòmic.

Reprenc el tema per una notícia que avui hem pogut sentit a la cadena Ser, en el programa de Pepa Bueno i Gemma Nierga (Hoy por hoy) en el seu tram de les 8 a les 9 del matí; en ell, allà pel minut 37, un expert ha explicat la tendència al increment fins nivells insostenibles del cost dels tractaments oncològics. L'increment ha estat del 73% en els cinc darrers anys: Per a l'oncòloga Aitana Calvo, representat del colectiu d'aquest professionals, aquest encariment és força preocupant. Avui el cost d'alguns tractaments arriba als 12.000 € mensuals. El mercat mundial de tractaments contra el càncer no para de créixer; l'any 2015 va ser de 94.000 milions d'euros i en pocs anys està previst que arribi als 120.000 milions.

Marta Ricard en un article publicat a La Vanguardia, del dia 27.03.2009, ja ens comentava aquesta tendència, dèia: "... que aviat farà insostenible l'aplicació dels tractaments oncològics". En aquell any Marta Ricard informava que el cost del tractament inicial per malalt era del 20.000 € a 50.000 € i les teràpies amb "químio" eren de fins l'alarmant xifra de 5.000 € mensuals; menys de la meitat del que ara costen.

...-

Agraiments:

A la web "thespiritscience.net" per la imatge que han permès il·lustrar aquesta entrada i que mosta la mitosi d'una cèl·lula cancerígena.


...-

Ritmes i nòduls

Una nit de novembre Tatsuo, marit de Tsuruko, romania desvetllat al llit envoltat per la foscor de l'habitació. Una part de la seva vigília era pel seguiment de la rítmica respiració de Tsuruko, que dormia plàcidament, i en altra part per l'arribada propera de la penúltima fita important en la seva vida, la jubilació. En un moment determinat va parar atenció al seu batec cardíac que sentia nítidament en el silenci de la nit. Va cercar-se el pols presionant amb tres dits de la mà esquerra l'artèria sobre l'os radi del canell dret i el que va percebre no li va agradar, tot i que no el sorprenia; era un batec massa ràpid per l'estat de repòs en que estava des de les dues hores anteriors, i no rutllava al ritme regular i continu que sempre havia tingut. No podia ser bo, en realitat era alarmant tenir en aquelles hores de la nit el pols per sobre de les cent pulsacions per minut i a un ritme tan irregular que semblava un missatge en codi Morse.

L'endemà, tan bon punt van obrir la farmàcia de la cantonada va demanar que li mesuressin la pressió arterial i el pols. Després de cinc minuts d'espera, en repòs, la noia que s'ocupava del tensiómetre va confirmar les sospites: 112 pulsacions per minut. Això va iniciar el procés de consultes al metge de família que va derivar Tatsuo al cardiòleg que després de fer-li els corresponents electrocardiogrames, radiografies i ecocardiogrames va diagnosticar-li una FV (Fibril·lació Auricular).

Sis mesos després havent seguit les pautes amb anticoagulants i la medicació pertinent per regular la freqüència dels batecs el cardiòleg va proposar fer-li una cardioversió elèctrica programada, tal com aconsellaven els protocols d'actuació en casos en que no hi ha lesió estructural del cor. La cardioversió és una recuperació de la feina del nòduls auriculars mitjançant una descàrrega de corrent contínua de entre 100 J i 200 J. Un joule, símbol "J", és una unitat d'energia equivalent a un Watt per segon. Ara Tatsuo segueix prenent anticoagulants, però el seu ritme cardíac és net, regular, uniforme i de freqüència al voltant dels 60 batecs per minuts; tal com els cops dels remers en les curses Cambrigh-Oxford; lluny de les anteriors puntades de l'antiga telegrafia.

...-

Agraïments:

Gràcies a Junichiro Tanizaki per la seva novel·la "Les germanes Makioka", d'on han sortit els noms del matrimoni Tatsuo-Tsuruko, i a Vikipèdia per les imatges que han permès il·lustrar aquesta entrada.


...-

Impressions d'abril

Una de les darreres lluminoses tardes d'abril circulàvem en direcció a llevant pel carrer de Wagner, quan vam aturar-nos per cedir el pas en el punt més alt del seu trajecte, el lloc exacte on creua la carena que ressegueix en aquell tram el carrer Ramón y Cajal, la natura ens va delectar amb un fascinant espectacle de pètals caient dels arbres bressolats per la lleu brisa de la marinada que des del Sud bufa moltes tardes.

Fa més de vint anys les voreres del carrer Ramón y Cajal van ser guarnides amb arbrat de la varietat Prunus Serrulata. L'arbre, popularment conegut com a Cirerer Kanzan o Cirerer japonès, en la segona meitat del mes d'abril fa una espectacular floració esplendent que alegra la vista, i la vida, dels que hi passegen prop d'ells. Però, la meravella d'aquesta floració persisteix i es multiplica amb la caiguda de pètals que per desenes componen cada flor. Al llarg d'hores i dies la pluja de pètals omplint l'aire, tal com flocs de neu rosada, catifa el terra; delectant-nos amb la bellesa senzilla i perfecta, malgrat que efímera, com tantes coses en les nostres vides.

...-

Wisteria floribunda

Que la primavera s'imposa m'ho ha confirmat avui la fragància de les glicines de la varietat Wisteria japonesa que floreixen a la pèrgola de la plaça del Progrés. Eren, potser tocats, tres quarts de deu del matí quan caminava travessant en diagonal la plaça en direcció a l'escola CEIP del Ponent. A la vista de la creixent proliferació de raïmades flors de color violeta m'esperava, mentre m'apropava, una imminent onada del subtil perfum que empès pel vent de garbí m'envoltaria en breus instants. L'espectativa ha estat superada per la realitat, tal com les potents ones d'una llevantada a la platja una flaire etèria m'ha impactat frontalment, fent-me fruir de la natura en aquest lluminós dia de primavera. Després, pujant per la vorera de l'escola en direcció al mercat només la musicalitat de la pedagògica veu d'una mestra traspassava les finestres d'una classe de primària trencant el silenci de l'assossegat matí.

...-

Fotos: Google

-

Altres sensibilitats

He llegit successivament, en format digital, tres novel·les de l'escriptora japonesa Banana Yoshimoto: "N.P.", "Kitchen" i "El lago". Nascuda a Tokio al 1964 és filla d'un influent filòsof dels anys seixantes i germana d'una popular dibuixant de manga; la seva obra ha rebut el qualificatiu de superficial i comercial per part de determinats crítics però té un gran nombre d'entusiastes seguidors que al Japó han fet que algunes de les seves obres arribin a ultrapassar la seixantena d'edicions.

Jo he trobat un regust diferent del tipus de literatura que havia llegit fins ara. La narració directa del personatge principal fa un efecte de confessió a cau d'orella, amb plenitud de confiança, on descriu a la perfecció les subtileses de la convivència i de les relacions personals i familiars; arribant a nivells de profunditat i claredat de vertigen. Les mínimes pinzellades màgiques, de fantasia onírica, que amaneixen en petites proporcions els seus relats no fan més que ressaltar la crua realitat de l'existència en un món on cal esforç i voluntat per a realitzar-se i ser feliç.

...-

El sons del silenci absolut

El d'avui us semblarà un títol contradictori, un oxímoron, però el tema m'ha semblat de prou interès com presentar-vos-ho, més enllà de les connexions musicals amb "The sound of silence" de Simon & Grarfunkel i també la cançó de Lluís Llach "Com un arbre nu"; unes peces dignes de reescoltar si teniu "Spotify".

Resulta que per causa del natural deteriorament dels sentits i dels components de l'organisme inherent al fet de acumular anys de vida m'he vist obligat a deixar de prendre estimulants quotidians com ara la cafeïna i els seus germans presents en el te i la xocolata. Pensant en allò de que "un dia és un dia" el passat cap de setmana vaig dir "sí" quan van convidar-me a un cafè després del dinar de celebració del comiat de l'hivern. Deu hores després l'alcaloide actuava en el meu cervell. En ficar-me al llit i tancar el llum vaig trobar-me totalment desvetllat, malgrat la fatiga d'un dia d'activitat superior a la mitjana. Ni la lectura ni la infusió de melissa van fer cap efecte en el meu estat d'hipervigília. Acústicament percebia a la perfecció els acúfens que m'acompanyen des dels trenta anys, el batec cardíac, les lleus gotes de la pluja de llevant picant contra les persianes de la finestra, el cric-crac de les vèrtebres cervicals en girar el coll, els segons degotats per la mecànica del depertador; i, per descomptat, les rítmiques inspiracions de la persona que dormia plàcidament al meu costat. També sentia l'arribada d'alguns veïns per la lleu ressonància dels rodaments del motor de l'ascensor, l'obrir i tancar portes dels replans, el cruixir del radiador en contreure's després d'haver tancat la calefacció, la conversa d'algun veí, o potser era un aparell de televisió...

Així vaig comprovar que l'antiga pretensió de la meva infantesa de percebre el silenci màxim humanament audible cada cop està més lluny de les meves possibilitats. Segurament el cervell pot ignorar el sons que l'arriben de l'exterior com també els generats pel propi organisme, inclosos els desplaçaments de fluids pel tracte intestinal, però això no vol dir que no ens arribin estímuls acústics. De la mateixa manera no podem percebre la foscor total, ni és tècnicament possible encapsular-nos dins d'una closca que ens aïlli de l'univers. Ja sabeu que existeixen partícules que traspassen sense problemes els 13.000 km del planeta, diametralment des de les antípodes, i segueixen pel nostre cos de peus a cap sense immutar-se.

Deixem'ho aquí, doncs, abans de ficar-nos en terrenys propis de la filosofia i de la mecànica quàntica.

Nota: Foto d'una cambra anecoica 
Font: Google imatges.


...-

El futur i les pensions minvants

Benvolgut lector. Ahir, dilluns 7 de març a 8TV (televisió del grup de La Vanguardia) el periodista Josep Cuní va entrevistar el doctor i catedràtic en Economía Santiago Niño-Becerra. El tema tractat era de gran interès i el podem resumir en la demostració per evidència matemàtica de que el sistema de protecció social actual a l'Estat espanyol és insostenible amb una conseqüència immediata: la impossibilitat de mantenir, en el termini de pocs anys, les pensions de jubilació al nivell previst en la legislació vigent. Abans del 2018 no hi hauran diners per pagar les extres d'estiu i desembre; cosa que no és nova, l'Estat fa anys que no paga les extres als seus funcionaris. Entretant sorgiran veus contra els "privilegiats" que després de molts anys de cotització gaudeixen d'una pensió digna com remarca la periodista Milagros Pérez en un article (1) de diumenge passat.

Fa uns deu anys que els legisladors van decidir crear un "Fondo de Reserva de la Seguridad Social" per quan arribés el temps de les vaques magres. Aquell negre supòsit s'ha fet realitat i any rera any la guardiola del les pensions de la Seguretat Social pateix les grans escurades corresponents als mesos on la paga doble requereix més diners per fer-hi front als compromisos amb els pensionistes.

Aquestes són les dades, aproximades, que vaig captar de la presentació de Niño-Becerra:

a) Cotitzants a la Seguretat Social (febrer 2016): 17,167.000

b) Pensionistes (segons dades aportades per Niño-Becerra): 9,300.000

c) Taxa Cotitzant/Pensionista a l'inici 2016: 1.8

d) Taxa recomanada per evitar desequilibris: 2.5

e) Pensió mitjana estatal: ca. 800 €

Vull també presentar-vos aquest significatiu gràfic (extraccions del fons de reserva des del 2012 fins 2014) que ens mostra com la guardiola de les pensions s'esgotarà d'aquí a dos anys; sobre tot per les pessigades de les extres. Observeu l'impacte de les "extres" al mesos de juliol i desembre. El punt on es va assolir la màxima quantitat de diners disponible en aquest fons va ser l'any 2011, amb 66.800 milions d'euros, dels quals al desembre de 2015 només hi restaven 34.221 milions.

Les pagues extres, sens dubte, seran retingudes, posposades, ajornades, (digueu-lo com vulgueu) a partir de 2018. En general les pensions de jubilació patiran congelació; i, posteriorment hauran de ser reduïdes de un 20% a un 40%, segons els tècnics. L'edat de jubilació serà (és per a molts treballadors) als 67 anys. També les pensions màximes seran escapsades per sota de l'actual topall de 2400€.

I serà així perque les cotitzacions no aporten, ni aportaran, prou diners al sistema de la Seguretat Social degut la les següents condicions:

1- Impossibilitat estructural per crear llocs de treball de qualitat.

2- Manca de cotitzants i reduïda massa salarial dels nous treballadors.

3- Increment del nombre de pensionistes per l'efecte de l'arribada a la jubilació de la generació del baby-boom.
4- L'envelliment demogràfic amb la perillosa piràmide invertida de població.

Consell final: Si teniu possibilitats cultiveu el vostre hortet i crieu les vostres gallines i conills, sigueu autosuficients. L'Estat Social està ferit de mort. Hem accedit als anys de les vaques magres.

***

1) La teoría del privilegio. Milagros Pérez Oliva (El País - Catalunya 6/3/2016, pàg.2)

***