Assolejat matí de febrer

 Vull disculpar-me, primer de tot, per cansar-vos amb el següent relat; el qual no és més que un senzill exercici d'escriptura fent servir el recurs del diàleg entre el narrador i una altra persona. En aquest cas entre un oncle i la seva neboda, en el que suposem un matí de febrer. Tant els diàlegs com els personatges i les situacions esmentades són totalment fictícies i no tenen cap relació amb persones ni fets reals. També he de dir que el tema m'ha estat inspirat pel film de Yasujiro Ozu "Banshun" de 1949, primer de la no oficial trilogia de Noriko.

***

Un diumenge d'hivern tardà, fent hora per l'aperitiu, passejàvem pel parc de Sant Jordi davant la Masia Freixa. Vaig fixar la mirada en el polit marbre sense venes ni clapes que convidava a seure-hi sota la glorieta de filigrana de ferro forjat tot pintat de blanc òxid de titani; vaig a fer-ho, després de verificar l'absència de pol·len de les coníferes que ens envoltaven. Acomodant-me contra la columna dissenyada per a que pugessin els gessamins i altres enfiladisses vaig fer un gest, amb el palmell de la mà amunt, assenyalant l'espai a l'altre banda de la columna a la neboda Diana que duia el cotxet del seu nadó de tres mesos que aleshores dormia plàcidament.

 - Què penses de la separació del la teva cosina Palmira? - Vaig preguntar-li.

 - Semblava una parella ferma i ben consolidada. -Va dir-me. -Però, en realitat des de fa anys que havíem observat un refredament de la relació. Contínuament discutien per qüestions domèstiques irrellevants: la neteja del jardí, les visites dels amics i companys de feina, l'ús del garatge com a magatzem dels cunyats... Aquesta separació la veiem venir.

 - Si, també nosaltres ho havíem observat- Vaig dir-. Ara que ella ha retornat a casa del pare podrà fer-li companyia i atendre'l com cal.

 - Sempre ha estat la filla que més bé s'avenia amb l'oncle Gerard, -va dir la Diana- potser per ser la més petita; i per haver-se quedat orfe de mare als catorze anys.

 - Cal tenir en compte - Li dic jo - que les seves tres germanes han considerat sempre que del futur i de la cura del pare se n'encarregaria la Palmira. Elles tenen compromisos, la pròpia família, la feina... i, a més, viuen lluny: la Joana a Sabadell i la Glòria a Boltanya, allà, mig perduda entre muntanyes; i apa que la Maria Dolors... a Bielefeld, al Nord d'Alemanya; més de deu anys fa que no la veiem!

- La cosina -Va dir la Diana - no para d'explicar a tothom que la gota que va fer vessar el got, va ser l'aventura, el flirt, o com vulguis dir-li al tonteig del Paül amb una mare de l'AMPA; un foc d'encenalls que s'ha extingit per ambdues parts. Però, sospito que a la Palmira l'ha vingut de perles per assolir l'impuls biològic gens amagat de tenir cura del pare. Més ara, que ha vist el moment òptim, quan els seus fills volen sols, i en Gerard cada cop està menys capacitat per viure sol.

 Va fer-se un llarg silenci mentre la Diana s'apartava un rínxol atzabeja del front amb la mà esquerre atenent alhora el petit Marc que en aquell moment obria els ulls rondinejant dins el cotxet; despertant-se potser pel run-run de la nostra conversa i també pel sol viu que emergia darrere la cúpula de la torre de la Masia arribant-li al rostre.

 - La tesi de que l'estat del pare ha estat determinant en la separació - Va dir la meva neboda.- es confirma per la gran preocupació que la Palmira va assolir arran l'oncle Gerard quan ell va patir aquella petita embòlia al maig de l'any passat. Els cosins vèiem que dedicava molta més atenció al seu pare que a la pròpia família. Actitud molt natural. Després va venir el descobriment de la infidelitat del Paül; el qual malgrat les seves súpliques i llàgrimes mai no ha obtingut el perdó pel seu pecat.

Vaig fer un imperceptible gest d'assentiment mentre m'ajustava la gorra Fernández y Roche i ens aixecàvem per iniciar el retorn a casa dirigint-nos a la sortida del parc per la plaça Freixa de camí al carrer Volta.

 

 

 

...

De pares i fills

Fotograma de "Tokyo monogatari", 1953

La Casualitat ha guiat una estimada neboda a fer-me un inesperat regal aquestes passades festes de Nadal i Reis, i, la Fortuna ha fet que aquest hagi estat la voluminosa història del cine de Philip Kemp, originalment publicada a Londres l'any 2011 amb el títol: "Cinema. The Whole Story". Un magnífic llibre, el qual tal com era d'esperar presenta una successió dels directors més rellevants, i els seus films, des de començament del segle XX fins la primera dècada del XXI. Una nit, després de sopar, vaig començar a fullejar-lo amb intenció de fer-li una breu ullada i al final va enganxar-me l'atenció prop de dues hores. En l'apartat del cinema japonès figura el títol de Yasujiro Ozu "Cuentos de Tokio" de 1953, present en la meva llista d'imprescindibles des de que vaig comentar en aquest mateix bloc el remake que vam gaudir al Catalonia sota el títol "Una familia de Tokio" de 2013, excel·lentment dirigit pel que havia estat assistent de direcció d'Ozu, Yoji Yamada.

Immediatament després de tancar el llibre, vaig connectar l'smart-TV i vaig cercar el desitjat film d'Ozu. Allà hi era, una excel·lent versió original de gran qualitat i sotstitolada en castellà. El tema troncal del film, de més de dues hores, és la relació pares fills. Ozu planteja la diferència, i la subtil tensió, entre el que és mirar pel benestar i la seguretat dels fills i la voluntat d'independència i necessitat de viure la pròpia vida prenent les lliures decisions dels fills pel seu futur. També ocupa un paper important el rol de la nora vídua; s'ha de recordar que Japó havia sofert pocs anys enrera els estralls d'una sagnant derrota bèl·lica; la nora manté el dol pel difunt espòs set anys després i és la que se'n ocupa dels ancians sogres més que els fills biològics. M'agradaria donar-vos més detalls però no vull desentrellar més dades del film.

Molt agradable l'ús de la càmera, en llargs plans estàtics, a l'alçada dels ulls com quan seiem sobre un coixí en el tatami; sense amoïnar-nos pel pas del temps, sobre tot en les escenes on l'avi protagonista, conversa, fuma les seves cigarretes o beu sake amb els vells amics fins emborratxar-se.

En definitiva, un film imprescindible que heu de mirar amb calma, amb desconnexió del temps. Que toca la sensibilitat i les fibres més intimes dels que sou pares, i també dels que sou o heu (hem) sigut fills.

 

 

Fitxa tècnica:
Títol original: Tokyo monogatari
Títol castellà: Cuentos de Tokio
Direcció: Yasujiro Ozu
Any: 1953
Guió: Yasujiro Ozu, Kogo Noda
Música: Takinori Saito
Fotografia BN: Yuuharu Atsula
Actors: Chishu Ryu, Chieko Higashiyama, Setsuko Hara...
Gènere: Familia, ancianitat

Durada: 139 min.
 

 ...

Desballestament

Una notícia recent, no gaire comentada als mitjans, ha estat el capgirell de la grua que treballava en el desballestament de l'edifici de contenció del reactor de la central nuclear José Cabrera, més coneguda com Central Nuclear de Zorita, per la seva ubicació en aquest municipi de Guadalajara. Va cessar en la seva activitat l'any 2006, quan pertanyia a empreses productores d'energia elèctrica privades després de 38 anys d'activitat, tres més dels previstos de vida útil segons el disseny original.

Ara és de titularitat pública gestionada per ENRESA, entitat que se n'ocupa del costós desballestament. Amb aquest accident, produït a l'enlairar un bloc de formigó del doble del pes admès, el prestigi de l'enginyeria, marca espanya, queda altra cop per terra; com va ocórrer en el cas del submarí de guerra que no flotava referit en un post d'aquest bloc. També tenim exemples de nyaps en arquitectura, penso en els dissenys de Calatrava. S'ha d'admetre que fer errades és humà, però quan ocorren massa sovint... Un altre cas és del passat novembre, vam saber de la pèrdua del satèl·lit espanyol Ingenio per una distracció dels tècnics a l'hora del muntatge del coet que l'havia de ficar en òrbita resultant 200 milions d'euros a la brossa, o estavellats al mar o a la selva, (detall que no hem sabut esbrinar) juntament amb 9.000 hores de feina. Tot això després de 8 minuts de vol pel càlid cel caribeny de la Guaiana Francesa.

Em pregunto, quants més errors es cometen a diari i amb càrrec de la bossa pública, potser no tant evidents com aquesta grua rodes enlaire que els mitjans mostren tal com el kafkià insecte en que s'havia convertit Gregor Samsa.

En altres àmbits també es cometen errors on ningú demana comptes. Per exemple tenim les distraccions, i el que és pitjor, les negligències mèdiques: equivocacions de diagnòstic que causen dèficits de per vida en els pacients, o fins i tot la mort, successos clarament evitables amb una atenció escaient.

En altre lloc s'ha dit que el somni d'un enginyer és arribar a la jubilació sense haver passat mai pels tribunals. En el món de la salut, l'arquitectura, la judicatura o l'administració pública en general sembla que els professionals estan més ben protegits jurídicament.

 

...       

Foto de Cadena Ser: Bolcament de la grua, el passat novembre, a Zorita.

Un film biogràfic

  He descobert, tardanament s'ha de dir, l'actriu californiana Jessica Chastain gràcies a una recent sessió de cinema de la "Sexta". Van passar el film de 2016 El caso Sloane on ella és la protagonista principal. Vaig quedar enganxat pel dinamisme d'aquest film de tema judicial de brillants diàlegs i trama de filigrana. Així que l'endemà vaig mirar a la xarxa altres films de la Jessica i allà, inesperadament, a la pantalla veig el títol Molly's Game de dues hores de durada i vint-i-un minuts.

 Cent quaranta-un minuts d'excel·lent cinema magníficament interpretat, dirigit i guionitzat, va estar nominada a l'Oscar en 2018 pel millor guió adaptat; el qual de forma trepidant relata la vida de Molly Bloom, dona d'intel·ligència singular que d'esportista d'èlit passa a ser una organitzadora de timbes de pòquer on es mouen enormes fortunes amb famosos de diversos àmbits i supermilionaris que no els importa perdre munts de diners a canvi de poder dir que han estat en una taula de pòquer amb tal o qual actor de Hollywood o amb estrelles de la NBA.

 A l'hora de definir el gènere he trobat que els temes tractats en el film són molts amb un tret especial: està basat en fets reals. La pel·lícula deixa al descobert els procediments dels diferents  organismes de l'Estat: tribunals, jutges, forces de seguretat... en confrontació constant contra els poders econòmics que actuen en els límits de la legalitat.

 Un del temes que planteja el film és el de la presència social de les dones. On és important la rellevància del rol triat per elles i les limitacions de gènere en l'assoliment d'objectius ambiciosos. Per descomptat que la filosofia d'aquest primer film dirigit per Aaron Sorkin pugna per la llibertat absoluta de les dones en la realització de les seves vides.

 Finalment s'ha de citar un problema lligat al pòquer, les apostes i els jocs d'atzar en general: la ludopatia. Sens dubte estan prou estudiats i els experts coneixen els mecanismes d'addició que intervenen en el cap del ludòpata. Segurament hi ha una dependència patològica a la dopamina, i altres hormones cerebrals, que indueixen al jugador a romandre, si cal, tres dies seguits apostant sense interrompre la partida.

 

 

Fitxa tècnica:

Títol: Molly's Game

Direcció: Aaron Sorkin

Nacionalitat: EEUU

Guió: Aaron Sorkin a partir de les memòries de Molly Bloom.

Repartiment: Jessica Chastain, Idris Elba, Kevin Costner, Michael Cera...

Fotografia: Charlotte Bruus Christensen

Música: Daniel Pembreton

Gènere: Thriller, tribunals, pòquer, màfia, FBI, fets reals

Durada: 141 min.

Any: 2018

 

 

La foto correspon a un fotograma de Molly's Game

...

Escenes cinegètiques

En aquest dies de segon rebrot de la pandèmia del virus Covid-19, el qual aviat farà l'any que infecta la població dels sàpiens a escala planetària, una notícia d'altre àmbit ens ha sorprès. Resulta que l'activitat dels caçadors a tot l'estat ha produït més de cinquanta morts en els primers nou mesos de l'any en curs. El ferits per aquesta mateixa causa superen els cinc-cents i en un parell de casos de mort van prémer el gallet menors de 18 anys.(1)

És evident que determinades activitats humanes van quedant-se obsoletes amb el decurs del progrés, potser la caça també arribarà a ser una activitat residual. Per a la indústria tèxtil la filosa és una peça de museu, igual que la llàntia d'oli com a font de llum; però, activitats pròpies de quan érem prehistòrics caçadors recol·lectors, tal con som representats en les pintures rupestres, encara persisteixen en la cultura del segle XXI. Els caçadors d'ara no fan servir atzagaies, ni arcs amb fletxes, alguns utilitzen paranys, o fures ensinistrades per fer sortir els conills del seus caus, i gossos per cercar perdius; tot i que les eines principals de caça és l'escopeta o les sofisticades carrabines amb mira telescòpica que poden matar senglars i isards des de cinc-cents metres. Recordem les novel·les de Miguel Delibes on la caça és una activitat quasi romàntica impregnada de natura, malgrat que ell reconeixia que el que realment li agradaba era el retorn a casa i descansar de tot un dia de caminata pel camp.

L'alta sinistralitat de les activitats cinegètiques d'ara demostra que manca una regulació on quedi garantida l'adequació de les persones autoritzades a fer servir armes de foc, de manera que no es fereixin o es matin entre elles. També haurien d'estar ben acotats els territoris on els passejants, runners, ciclistes o boletaires restin lliures de sofrir perdigonades. No hi ha prou amb uns cartells que diguin: "Perill! Zona de caça".

Sabem que les armes de foc són per se instruments portadors de perill de mort. Haurien de dur gravat el triangle groc que veiem a les torres d'alta tensió. Per ser propietari, o usuari, d'elles caldria una autorització oficial i homologada similar, o més exigent, que el permís de conducció de vehicles pesants.

 

...

(1) Font: Article d'Eduardo Bayona - Público-es (diario digital) - publicat el 25.10.2020

Estrès

Començo a escriure aquest post a poques hores de la fi de l'estiu el qual enguany he viscut en estat de semiconfinament, en contacte només que un reduït grup de familiar i sortides a un parell de centres comercials i curtes caminades sempre pels mateixos indrets. Tot plegat un escenari relaxat del que no havia gaudit mai en el passat. Sigui per la pressió laboral d'una banda o per l'organització de les vacances per l'altra sempre he estat immers en una situació que puc qualificar clarament d'estresant.

A la xarxa trobareu nombrosa informació sobre l'estrès: descripció, causes, símptomes, efectes i com evitar els efectes negatius. Per tant aquí us faré un petit resum. Entenem per estrès l'estat de tensió que l'organisme humà, i també en els animals, es genera per una situació d'alarma; s'alliberen hormones que acceleren el cor, alerten el sistema respiratori, retiren recursos dels òrgans no destinats a la lluita o la fugida. En molts aspectes aquesta resposta de l'organisme amb la ràpida aportació d'hormones és correcta i necessària per la supervivència. Però, en situació de constant estrès, amb alts nivells d'hormones con les glucocorticoides condueix a un estat de toxicitat que malmet òrgans, en ocasions irreversiblement, com el cor, el sistema gastrointestinal; o el que és pitjor, produeix la destrucció de neurones, especialment les relacionades amb la memòria. Podem concloure, doncs, que l'estrès en excés ens fa emmalaltir i morir prematurament, recordeu: l'estrès mata.

Els estudis relacionats amb l'estrès, les seves causes i efectes, són relativament recents, de la segona dècada del segle passat. Potser per aquesta invisibilitat ha estat poc considerat en les nostres societats; però, a la llum dels estudis actuals cal responsabilitzar-lo de l'origen de moltes malalties. Cal, per tant, aplicar immediatament els procediments i conductes que evitin l'estrès i els seus efectes tòxics; tals com són fer activitats en la natura: el senderisme, la jardineria i l' horticultura; o fer manualitats, jocs de taula; i, tota mena d'activitats creatives: cuinar, pintar, dibuixar, llegir, cosir, fer punta de coixí, escoltar música, conversar amb amics a l'entorn d'una taça de te, o una copa de cava, i aquí defugint sempre els temes polèmics i controvertits.

 

...

Fites

No trobava temps ni manera de començar aquest post per la importància dels esdeveniments que m'han envoltat les darreres setmanes. El tema ha d'ésser sobre el pas del temps i les fites que assolim. En el meu cas, aquest agost he arribat a la més que notable categoria d'avi. És una circumstància de les que marquen punts d'inflexió en la nostra història personal. Com quan ens emancipem, o ens casem, o per la mort d'algún dels nostres més propers. Però, sobre tot, quan neix un primer fill és quan ens canvia profundament el model de vida. A partir del moment de ser pares per primer cop la nostra vida està determinada per la responsabilitat de guiar el nou nascut i assegurar-li l'arrelament en la següent generació. La prioritat passa a ser la salut, l'educació, el benestar dels nostres descendents; la nostra feina és dotar-los d'un entorn favorable pel seu desenvolupament i el seu futur en tots els aspectes: acadèmic, professional, familiar...

Les fites dels infants són més específiques: el dia que el nadó perd el cordó umbilical, el dia que diu les primeres síl·labes, el dia que fa el primer pas; i mesos després el primer dia sense bolquers o el primer dia d'escola; quan comença a llegir i escriure... i quan deixa de ser un infant.

L'alegria de ser avi em desborda, vull trobar amb qui compartir-la, de seguida ho vaig comunicar a familiars i amics, però també m'hagués agradat dir-li al meu pare i a la meva mare i altres que ja no hi són. Segur que se n'alegrarien.

Recordant-los em venen a la memòria escenes del passat: els meus pares, les germanes. Com la d'aquella albada d'un matí d'hivern, quan just tenia set anys, el pare em va fer llevar i va dur-me a casa d'una veïna. La mare no hi era i quan el pare va marxar la dona va dir-me que des d'ara tindria una germana. Deu anys després, quan el treball d'aprenent a la fàbrica y els estudis feien que passés poc temps a casa dels pares va néixer la meva segona germana.

Recordo el meu pare, ell mai va poder assolir el seu ideal de ser autònom, tot i que al llarg de la vida ho va intentar, treballant a casa en les hores lliures de la feina a la fàbrica on destriava i classificava pells pickelades. A casa va muntar una adoberia de pells al cobert del final del pati, amb el corresponent disgust i la irritació de la mare. Finalment el pare va vendre la casa i va traslladar la maquinària a una granja de Sabadell propera a la Torre de l'Aigua, però a l'altra riba del riu Ripoll, on preparava pells d'ovella al crom per guanteria industrial i camusses per netejar cotxes. De passada criava conills per consum propi i conreava dues dotzenes de metres quadrats d'hort on plantava cols pels conills, tomaqueres y mongeteres. Un enfisema pulmonar, conseqüència del tabaquisme i de respirar vapors de formol, el va matar després de fer els 70 anys. La mare va resistir la viduïtat mitja dotzena d'anys, però finalment va llevar-li la vida l'embat d'una cardiopatia.

 

...

Nota: La imatge pertany a una coneguda artista gràfica que publica els seus treballs en la xarxa.