Records de nen

 Llegia l'altre dia que el fet de passejar, caminar sol, afavoreix el pensament creatiu. Posava l'articulista com exemple diversos escriptors i filòsofs que sempre caminaven mentre filaven les seves creacions. Certament, cal suposar que tothom en circumstàncies semblants tenim el pensament ocupat en reflexions diverses quan caminem. Ens parlem a nosaltres mateixos mentre gaudim d'un paisatge, contemplem un aparador o la gent que camina al nostre entorn. Sovint em sorprenc "dialogant" mentalment amb mi; un exemple: quan baixava, ahir a la tarda, vorera avall per la riba dreta de la Riera de les Arenes vaig fixar-me en una part on els terrenys del Miocè afloren nets, sense les graves ni sorres que habitualment cobreixen la llera de la riera; són unes argiles molt pigmentades de color uniforme a mig camí entre el safrà i curri clàssic. Aleshores un jo interior, una mena de tutor, em deia -"Fixat! Veus la perfecta diferència entre el color de l'argila més hidratada i la més eixuta. Aquesta característica hidròfila és la que fa canviar de volum del terreny i pot arribar a provocar esquerdes en els edificis que es construeixin al damunt".

 Vaig adonar-me que aquest pensament (que s'havia formulat en llenguatge estàndard) va fer una digressió, o per explicar-me millor, va canviar l'objecte del seu interès que anteriorment era el paisatge i l'entorn físic per concentrar-se sobre el mitjà d'autocomunicació; d'on surt la qüestió: sempre el pensament, els raonaments fan servir el llenguatge? A les sensacions i emocions les fem passar pel cribatge del mecanisme lèxic? Aquesta duplicitat del "jo" parlant amb si mateix és la que es mostra en el film de revenja excel·lentment interpretat per Jodie Foster i dirigit per Neil Jordan en el 2007: "The Brave One", en castellà La extraña que hay en ti; on la protagonista, entre altres consideracions ètiques i morals, se sorprèn de l'altra persona que és ella mateixa, una desconeguda que ha aparegut per tràgiques circumstàncies ambientals.

 Caminant riera avall vaig pensar d'ocupar-me més a fons d'aquests assumptes en el futur i ara retornar als records de la infantesa com aquell de la primera nit de Sant Joan que conservo a la memòria. Assegut al portal d'una casa veïna dels meus pares; encara no havia nascut la meva germana i els pares confiaven en la cura que de mi tindrien el familiars de l'home del gel. Seia amb altres dos nens al portal d'aquella casa, on l'avi de la Pilar ens explicava històries que absorbien totalment l'atenció de les nostres infantívoles ments. Antres nois jugaven al voltant de la foguera que ja minvava barrejant-se els seus crits amb la música llunyana de la casa de pagès que encara restava dins del nucli urbà de la ciutat, al Llevant de la Riera de Les Aimerigues, just a tocar de l'actual cantonada entre el carrer d'Isaac Peral i el de Marconi. En el portal, una llosa de marbre blanc, érem asseguts com he dit tres nens, la del centre era la Pilar, neta del iaio que ens explicava les histories més fascinants en aquella celebrada nit d'estiu. Ella era grassoneta de pell molt blanca, cabell ros descolorit i llis, pocs mesos més gran que jo. Va ser un gran sotrac quan la meva mare va dir-me que havia mort de forma sobtada en plena joventut, just acabada l'adolescència, per causa d'una malaltia cardíaca.

 

 ...

Coses de cada dia

  Som a la darrera setmana d'abril i encara no he redactat el post que com una mena de repte o compromís en sento obligat a penjar al menys un cop al mes en aquest quadern de bitàcola. He pensat escriure sobre les meves inquietuds del moment, els pensaments i les sensacions d'ara mateix; però, també tinc pendent redactar els records més rellevants del meu passat. Fer una mena de memòries, les d'un jubilat que passa dels setanta algun interès tindran, ni que sigui pels seus descendents més directes.

 Començo. Ara tenim el racó del menjador. el de sortida a la galeria, impregnat de la característica olor de l'adhesiu per a tubs de PVC. El baixant comunitari estava esquerdat en el pis de sobre el nostre i l'assegurança de la comunitat s'ha fet càrrec del seu arranjament. Tot a quedat corregit sense malmetre'ns el sostre. La qual cosa és un motiu de satisfacció.

 Passant a la part dels records començaré per un de dues setmanes enrere. Sortíem d'una de les oficines de l'única entitat bancària que resta oberta en el barri i en el moment d'empenyer la posta vam coincidir amb un veí del pisos de l'altra vorera, un home esvelt, sempre amb capell, de parla amb marcat accent andalús, i que des de fa molts anys vèiem acompanyant la seva dona per la plaça de les glicines, la qual en cadira de rodes era, a més, víctima de l'Alzheimer.

- Com està la seva dona? - Va preguntat la Lluïsa que m'acompanyava.

- !Huy! Ella murió hace cuatro años - Va respondre el veí. -Y a mí ya me queda poco. Tengo noventa y tres.

 Mitja hora després ja érem a casa, un migdia primaveral excel·lent, òptim per avaluar el pas dels dies i dels anys i comprovar com se'ns esmicola la vida. Mentre apropava la copa de cervesa als llavis vaig percebre l'aroma intens del gerani que havia acabat d'endreçar, traient-li les fulles seques i un parell de flors pansides. Un reflex daurat des de dins la copa va fer-me conscient de que em sentia feliç. Fins l'hora de dinar vaig estar-me rellegint un dels "episodios" de Benito Pérez Galdós que tanta llum aboquen sobre l'Espanya del s. XIX i expliquen tant els successos del s. XX com les tensions de l'actualitat, incloent-hi el carlisme, la tradició borbònica, el republicanisme o el paper de les dretes a l'Estat en els darrers dos segles.

 

 

 

...

La vinya d'en Lluís

 Avui comentaré un xic del tarannà d'en Leocadi Garcia Torras i Balsareny, personatge amb qui he conviscut molts anys per raons que no venen al cas. L'home ha assolit la setantena, però des de que va fer els seixanta-tres gaudeix de la tardor de la vida ocupant-se de les tasques quotidianes un cop abandonada prematura i definitivament l'activitat professional per causa de la desfeta de la indústria local. Una indústria que havia fet créixer la ciutat on viu com un model de progrés i benestar. Molts dels seus col·legues a copia d'hores extres, es clar, i amb l'aportació imprescindible al calaix comú de la nòmina de tots els convivents havien arribat a tenir una caseta o un apartament a la platja; uns a Palamós, altres a Roses; però la tria predilecta dels companys d'en Leo, com familiarment l'anomenaven tots, era Calafell, Creixell, Torredembarra; fins i tot hi havia qui s'havia comprat l'apartament o una petita parcel·la per ficar-hi la caravana vora la platja a l'Hospitalet de l'Infant, Alcanar, Vinaròs i més enllà.

  Leo no havia fet guardiola, mentre els companys treballaven pluriempleats o feien hores des de les sis del matí fins les vuit del vespre; ell s'ocupava les hores lliures en estudiar, primer idiomes, anglès i alemany, després una llicenciatura en humanitats, ben diferent de la formació tècnica que havia rebut en la seva joventut. Creia que el mecanisme de l'aprenentatge, tal com tantes d'altres habilitats, s'espatlla i deixar de funcionar si no el fas servir. Deia: "No s'ha de parar d'estudiar mai". Aconsellava que s'havien d'actualitzar constantment els coneixements, revisar creences destriar les dades correctes i rebutjar les obsoletes o directament falses. Proposava imitar l'actitud d'aquell l'andalusí del segle XII, Averrois, el qual no va deixar d'estudiar mai. El filòsof cordovès només va incomplir la norma dos cops a la vida: el dia de la mort del seu pare i el del seu casament.

  Ara ocupa els dies amb les activitats pròpies de la jubilació, segueix una rutina diària que és força regular. Molts dels matins els dedica a cuinar àpats equilibrats, tradicionals i de mitjana complicació. Totes les tardes treu el cotxe de l'aparcament i durant unes tres hores fa visites familiars, a més de fer una passejada terapèutica, que mai pot faltar, de tres a cinc quilòmetres. També, si cal, compra queviures i altres elements que s'han esgotat al seu rebost.

  Una tarda camí de ca n'Anglada, aturat davant un semàfor esperant la matriu de leds verds, contemplava les suaus ondulacions de les branques primaverals d'un desmai plantat a la vessant nord de can Poal. Els ametllers havien perdut la flor i verdejaven. Una sensació de tranquil·litat el va envair, com si el salze l'acaronés recordant-li que ell també formava part de la Natura en la fraternitat universal dels éssers vius. Així, sorprenent-se va sentir-se agermanat amb aquells arbres que cada tarda el saludaven, particularment el salze amb sensuals moviments aparentant vida animada malgrat saber que aquella dolça mobilitat era causada per la brisa de Gregal que en aquell indret bufava.

  A Leo sempre li havia agradat el conreu de la terra. Tenir una vinya, un hortet; fer de pagès era el seu somni que ell mateix qualificava d'impossible. Recordava el primer dia que va copsar les meravelles del conreu i l'agricultura. Va ser una tarda, quan tenia sis anys, que la padrina va demanar als seus pares que el permetessin  acompanyar-la en una excursió en aquella clara tarda setembrina a la vinya que tenia en règim de llogater un company de la fàbrica tèxtil on treballava ella, en Lluís. L'home aleshores era un bon veí de Leo. La vinya era a menys de mitja hora de caminada tranquil·la riera de les Aimerigues amunt. S'ha de dir que el masover de la vinya i els pares de Leo eren veïns del mateix carrer a tocar de la riba dreta del torrent. La vinya situada en un terreny de forta pendent, argilós, farcit de llicorella i fragments de quars lletós ocupava poc menys de mil metres quadrats encarats a Ponent. En realitat tenia poc de vinya, uns quants ametllers i una dotzena d'oliveres en la vessant d'un barranc. El semàfor indicant-li que podia accedir a la carretera d'Olesa va treure'l d'aquests records. Circulava arran la bòbila de l'Almirall quan Leo novament recordava com la padrina li havia mostrat la forma d'obrir les ametlles picant-les entre dues pedres. També recordava com el Sol s'havia amagat darrere la Serra de Collcardús, i com en el cel sense núvols esplendia el que anys més tard va saber era Venus. Veient l'astre brillant amb gran intensitat Leo va preguntar a la padrina: "Què és allò?". I ella va contestar-li "Es un lucero".  Leo no va gosar preguntar més quedant-se tal com estava, perplex, sense saber que era aquell petit punt d'extraordinària brillantor sobre l'horitzó a l'skyline de Collcardús . Una de les moltes coses que va aprendre aquell dia va ser que si volia satisfer la seva curiositat calia cercar les fonts escaients i de prestigi demostrat.

 

... 

La bellesa i la tardor de la vida

Ahir vaig posar-me a la tele una nova versió de la novel·la curta de Yasunari Kawabata "La casa de las bellas durmientes", en aquest cas en forma de film amb el so original en llengua anglesa, dirigida per Julia Leigh l'any 2011 amb el títol: "Sleeping Beauty". Kawabata va obtenir el Premi Nobel de Literatura l'any 1968 i la novel·la que ens ocupa l'havia publicat al Japó set anys abans. Són les reflexions d'un home solitari d'edat avançada que per recomanació d'un amic passa les nits en una casa on dorm amb belles noies narcotitzades les quals té prohibit tocar.

Julia Leigh, per contra, en el seu film de debut tracta el tema des del punt de vista de la noia, Lucy, interpretat per Emily Browning, actriu de 21 anys durant el rodatge del film però d'aparença més jove. És una estudiant que per les tenses relacions amb la seva mare i el company d'aquesta mira de guanyar-se la vida amb diverses activitats precàries; finalment troba una estranya feina en una luxosa casa on només ha de fer de sommelier en els sopars d'uns elegants i educats homes que han arribat a la setantena i després dormir narcotitzada Quan desperta li paguen generosament i marxa de la casa sense saber que ha succeït durant el seu estat d'inconsciència narcòtica. L'estètica del film és excel·lent: càmera estàtica, il·luminació preciosista, simetries, decorats japonesos tals com els bonsais o els instruments de preparació del te.

Les adaptacions d'aquesta novel·la de Kawabata han estat nombroses: un cop al teatre, i al menys sis vegades al cinema per diversos directors. Fins i tot tenim una versió literària de G. García Márquez, "Memoria de mis putas tristes".

La pel·lícula de Julia Leigh va ser presentada als Festivals de Cannes i Sitges de 2011 on no va ser gaire ben tractada per la crítica, potser per insensibilitat a la subtilesa de la directora en presentar un afer tan humà, i tant dramàtic, con la constatació de que en arribant a certa edat se'ns acaba la vida i el que cal és gaudir de la bellesa mentre no arriba la parca. El film és una molt afinada reflexió sobre el "memento mori" llatí, presentat de forma excel·lent i descarnada al llarg de poc més de cent minuts.

...

Títol original: Sleeping Beauty

Direcció: Julia Leigh

Any: 2011

País: Austràlia

Gènere: Drama

Guió: Julia Leigh, basat en un text de Yasunari Kawabata

Fotografia: Goeffrey Simpson

Actors: Emily Browning, Rachael Blake, Ewen Leslie, Peter Carrol...

Duració: 101 minuts

...

Assolejat matí de febrer

 Vull disculpar-me, primer de tot, per cansar-vos amb el següent relat; el qual no és més que un senzill exercici d'escriptura fent servir el recurs del diàleg entre el narrador i una altra persona. En aquest cas entre un oncle i la seva neboda, en el que suposem un matí de febrer. Tant els diàlegs com els personatges i les situacions esmentades són totalment fictícies i no tenen cap relació amb persones ni fets reals. També he de dir que el tema m'ha estat inspirat pel film de Yasujiro Ozu "Banshun" de 1949, primer de la no oficial trilogia de Noriko.

***

Un diumenge d'hivern tardà, fent hora per l'aperitiu, passejàvem pel parc de Sant Jordi davant la Masia Freixa. Vaig fixar la mirada en el polit marbre sense venes ni clapes que convidava a seure-hi sota la glorieta de filigrana de ferro forjat tot pintat de blanc òxid de titani; vaig a fer-ho, després de verificar l'absència de pol·len de les coníferes que ens envoltaven. Acomodant-me contra la columna dissenyada per a que pugessin els gessamins i altres enfiladisses vaig fer un gest, amb el palmell de la mà amunt, assenyalant l'espai a l'altre banda de la columna a la neboda Diana que duia el cotxet del seu nadó de tres mesos que aleshores dormia plàcidament.

 - Què penses de la separació del la teva cosina Palmira? - Vaig preguntar-li.

 - Semblava una parella ferma i ben consolidada. -Va dir-me. -Però, en realitat des de fa anys que havíem observat un refredament de la relació. Contínuament discutien per qüestions domèstiques irrellevants: la neteja del jardí, les visites dels amics i companys de feina, l'ús del garatge com a magatzem dels cunyats... Aquesta separació la veiem venir.

 - Si, també nosaltres ho havíem observat- Vaig dir-. Ara que ella ha retornat a casa del pare podrà fer-li companyia i atendre'l com cal.

 - Sempre ha estat la filla que més bé s'avenia amb l'oncle Gerard, -va dir la Diana- potser per ser la més petita; i per haver-se quedat orfe de mare als catorze anys.

 - Cal tenir en compte - Li dic jo - que les seves tres germanes han considerat sempre que del futur i de la cura del pare se n'encarregaria la Palmira. Elles tenen compromisos, la pròpia família, la feina... i, a més, viuen lluny: la Joana a Sabadell i la Glòria a Boltanya, allà, mig perduda entre muntanyes; i apa que la Maria Dolors... a Bielefeld, al Nord d'Alemanya; més de deu anys fa que no la veiem!

- La cosina -Va dir la Diana - no para d'explicar a tothom que la gota que va fer vessar el got, va ser l'aventura, el flirt, o com vulguis dir-li al tonteig del Paül amb una mare de l'AMPA; un foc d'encenalls que s'ha extingit per ambdues parts. Però, sospito que a la Palmira l'ha vingut de perles per assolir l'impuls biològic gens amagat de tenir cura del pare. Més ara, que ha vist el moment òptim, quan els seus fills volen sols, i en Gerard cada cop està menys capacitat per viure sol.

 Va fer-se un llarg silenci mentre la Diana s'apartava un rínxol atzabeja del front amb la mà esquerre atenent alhora el petit Marc que en aquell moment obria els ulls rondinejant dins el cotxet; despertant-se potser pel run-run de la nostra conversa i també pel sol viu que emergia darrere la cúpula de la torre de la Masia arribant-li al rostre.

 - La tesi de que l'estat del pare ha estat determinant en la separació - Va dir la meva neboda.- es confirma per la gran preocupació que la Palmira va assolir arran l'oncle Gerard quan ell va patir aquella petita embòlia al maig de l'any passat. Els cosins vèiem que dedicava molta més atenció al seu pare que a la pròpia família. Actitud molt natural. Després va venir el descobriment de la infidelitat del Paül; el qual malgrat les seves súpliques i llàgrimes mai no ha obtingut el perdó pel seu pecat.

Vaig fer un imperceptible gest d'assentiment mentre m'ajustava la gorra Fernández y Roche i ens aixecàvem per iniciar el retorn a casa dirigint-nos a la sortida del parc per la plaça Freixa de camí al carrer Volta.

 

 

 

...

De pares i fills

Fotograma de "Tokyo monogatari", 1953

La Casualitat ha guiat una estimada neboda a fer-me un inesperat regal aquestes passades festes de Nadal i Reis, i, la Fortuna ha fet que aquest hagi estat la voluminosa història del cine de Philip Kemp, originalment publicada a Londres l'any 2011 amb el títol: "Cinema. The Whole Story". Un magnífic llibre, el qual tal com era d'esperar presenta una successió dels directors més rellevants, i els seus films, des de començament del segle XX fins la primera dècada del XXI. Una nit, després de sopar, vaig començar a fullejar-lo amb intenció de fer-li una breu ullada i al final va enganxar-me l'atenció prop de dues hores. En l'apartat del cinema japonès figura el títol de Yasujiro Ozu "Cuentos de Tokio" de 1953, present en la meva llista d'imprescindibles des de que vaig comentar en aquest mateix bloc el remake que vam gaudir al Catalonia sota el títol "Una familia de Tokio" de 2013, excel·lentment dirigit pel que havia estat assistent de direcció d'Ozu, Yoji Yamada.

Immediatament després de tancar el llibre, vaig connectar l'smart-TV i vaig cercar el desitjat film d'Ozu. Allà hi era, una excel·lent versió original de gran qualitat i sotstitolada en castellà. El tema troncal del film, de més de dues hores, és la relació pares fills. Ozu planteja la diferència, i la subtil tensió, entre el que és mirar pel benestar i la seguretat dels fills i la voluntat d'independència i necessitat de viure la pròpia vida prenent les lliures decisions dels fills pel seu futur. També ocupa un paper important el rol de la nora vídua; s'ha de recordar que Japó havia sofert pocs anys enrera els estralls d'una sagnant derrota bèl·lica; la nora manté el dol pel difunt espòs set anys després i és la que se'n ocupa dels ancians sogres més que els fills biològics. M'agradaria donar-vos més detalls però no vull desentrellar més dades del film.

Molt agradable l'ús de la càmera, en llargs plans estàtics, a l'alçada dels ulls com quan seiem sobre un coixí en el tatami; sense amoïnar-nos pel pas del temps, sobre tot en les escenes on l'avi protagonista, conversa, fuma les seves cigarretes o beu sake amb els vells amics fins emborratxar-se.

En definitiva, un film imprescindible que heu de mirar amb calma, amb desconnexió del temps. Que toca la sensibilitat i les fibres més intimes dels que sou pares, i també dels que sou o heu (hem) sigut fills.

 

 

Fitxa tècnica:
Títol original: Tokyo monogatari
Títol castellà: Cuentos de Tokio
Direcció: Yasujiro Ozu
Any: 1953
Guió: Yasujiro Ozu, Kogo Noda
Música: Takinori Saito
Fotografia BN: Yuuharu Atsula
Actors: Chishu Ryu, Chieko Higashiyama, Setsuko Hara...
Gènere: Familia, ancianitat

Durada: 139 min.
 

 ...

Desballestament

Una notícia recent, no gaire comentada als mitjans, ha estat el capgirell de la grua que treballava en el desballestament de l'edifici de contenció del reactor de la central nuclear José Cabrera, més coneguda com Central Nuclear de Zorita, per la seva ubicació en aquest municipi de Guadalajara. Va cessar en la seva activitat l'any 2006, quan pertanyia a empreses productores d'energia elèctrica privades després de 38 anys d'activitat, tres més dels previstos de vida útil segons el disseny original.

Ara és de titularitat pública gestionada per ENRESA, entitat que se n'ocupa del costós desballestament. Amb aquest accident, produït a l'enlairar un bloc de formigó del doble del pes admès, el prestigi de l'enginyeria, marca espanya, queda altra cop per terra; com va ocórrer en el cas del submarí de guerra que no flotava referit en un post d'aquest bloc. També tenim exemples de nyaps en arquitectura, penso en els dissenys de Calatrava. S'ha d'admetre que fer errades és humà, però quan ocorren massa sovint... Un altre cas és del passat novembre, vam saber de la pèrdua del satèl·lit espanyol Ingenio per una distracció dels tècnics a l'hora del muntatge del coet que l'havia de ficar en òrbita resultant 200 milions d'euros a la brossa, o estavellats al mar o a la selva, (detall que no hem sabut esbrinar) juntament amb 9.000 hores de feina. Tot això després de 8 minuts de vol pel càlid cel caribeny de la Guaiana Francesa.

Em pregunto, quants més errors es cometen a diari i amb càrrec de la bossa pública, potser no tant evidents com aquesta grua rodes enlaire que els mitjans mostren tal com el kafkià insecte en que s'havia convertit Gregor Samsa.

En altres àmbits també es cometen errors on ningú demana comptes. Per exemple tenim les distraccions, i el que és pitjor, les negligències mèdiques: equivocacions de diagnòstic que causen dèficits de per vida en els pacients, o fins i tot la mort, successos clarament evitables amb una atenció escaient.

En altre lloc s'ha dit que el somni d'un enginyer és arribar a la jubilació sense haver passat mai pels tribunals. En el món de la salut, l'arquitectura, la judicatura o l'administració pública en general sembla que els professionals estan més ben protegits jurídicament.

 

...       

Foto de Cadena Ser: Bolcament de la grua, el passat novembre, a Zorita.