Solstici d'estiu i paella d'arròs

 Aquell vespre Gerard havia decidit retirar-se al dormitori més d'hora del que acostumava. No tenia son, però la feina del dia especial l'havia induït una fatiga superior a la de altres dies.

 Contemplava el cel lliure de núvols des del llit amb el cap sobre la coixinera, ara ubicada al lloc oposat a la capçalera, per aprofitar millor la brisa que entrava per la finestra oberta orientada a Llevant. L'hagués agradat estar fora, a l'ampla terrassa, gaudint plenament de la fresca i acaronadora carícia de l'aire amb la llum de lluna plena lliscant pel seu cos. A poques hores del moment astronòmic exacte del solstici d'estiu en Gerard rememorava els fets agradables i desagradables del dia.

  A la llista dels fets insatisfactoris ocupava el primer lloc l'actitud mal educada i quasi ofensiva dels seus veïns del replà quan al retornar a casa i sortir de l'ascensor eren xiuxiuejant, com si la conversa anés de qualsevol secret o fet delictiu; xerrameca que van mantenir sense fer cabal de la seva presència i sense respondre a la salutació de la dona que l'acompanyava. Mentre lamentava l'actitud dels seus veïns seguia amb la vista els llums intermitents d'un avió dirigint-se a l'Est per encarar l'aeroport del Prat després de girar 180º sobre el mar més enllà de Mataró.. Just en aquells instants va adonar-se'n d'un altre fet negatiu: en comptes de contemplar un cel d'un blau fosc intens matisat de violeta farcit d'estels un núvol de brutícia flotava de dreta a esquerra i de dalt a baix en el seu camp visual. Va consolar-se admeten internament que ens fem vells i els molts anys comporten xacres i dèficits, uns com la manca d'agudesa visual i altres de pitjors que no cal enumerar.

 A la relació de fets positius del dia tenia el plaent record d'haver gaudit de la companyia d'una desena de familiars que havien degustat la paella que els havia preparat per encàrrec de la Mariona. Aquell dia, ella havia celebrat el seu aniversari rodejada de tots els seus més pròxims. El treball de preparar la paella, per sí mateix, ja va ser un motiu de satisfacció. La tasca d'afegir progressivament els elements convenientment condicionats va anticipar-li la felicitat del resultat, tot i que no fos perfecte, ni que no seguís estrictament la recepta oficial. La va fer amb els següents ingredients: Oli d'oliva arbequina verge extra, un quilo d'arròs bomba, pebrot vermell i verd, una cabeça d'alls, llagostins, calamars, sèpia, musclos, cloïsses, fumet de peix de roca, carxofes trossejades congelades, safrà, julivert, colorant... Aquí no és el lloc per transcriure la recepta detallada; però, s'ha de dir que amb els estris, el foc i els temps òptims amb aquest elements s'obté fins una dotzena de plats d'una molt bona paella d'arròs. Sobre tot si es fa acompanyar amb un vi negre del Priorat temperat a 18ºC i per postres un bon tall de síndria en el seu millor punt de maduració.

 

 

...

Els pòsits del passat

   Aquest és un post fet a corre-cuita. Mai havia estat a punt de que passes el mes sense penjar-hi al menys un article en aquest blog; i ja veieu, soc davant la pantalla i el teclat en el darrer dia de maig i aquest serà l'únic post. 

Sento que he arribat a una edat en la que és evident que no tindré prou temps per planificar i executar molts dels plans de futur que m'agradarien. Als efectes més domèstics caldria ordenat els arxius, les piles d'objectes, llibres, eines, estris, andròmines i records. Molts són trastos sense vàlua material, però que tenen un interès emocional que ens lliguen al passat, amb esdeveniments emotius, amb els nostres pares i persones estimades que ja no hi són. 

Recordo el moment en que vaig recollir les quatre coses del pis on havia viscut la meva mare els seus últims anys abans de morir. Tinc present l'hora, el clima, la llum d'aquell matí, i els sons d'aquell pis abans de deixar les claus sobre la taula del menjador, tal com havíem acordat amb el nou propietari. Allà van quedar els mobles, l'artístic mirall del rebedor; a tocar de la porta d'entrada lluïa la tapa que jo havia fet per amagar els dispositius elèctrics, l'havia decorat amb una postal que reproduïa el "Jurament dels Horacis". A la cuina les meves germanes s'havien encarregat de buidar els calaixos i armaris, tot i que els estris, coberts, pots, cassoles, etc. estaven arrenglerats sobre el marbre al costat de la pica. Vaig tornar al saló menjador i amb una intensa emoció vaig dipositar les claus sobre taula. Mentre m'acomiadava d'aquell entorn tan familiar i íntim; la meva darrera mirada va ser pel joc te de finíssima porcellana, una gerra i dues tasses decorades amb dibuixos geomètrics vermells sobre blanc. Sempre me'n penediré de no haver-me quedat aquelles tasses que havien estat triades entre la meva mare i jo d'un catàleg promocional d'una coneguda cadena de botigues d'aliments. 

A la fi, penso que no cal amoïnar-se massa pel futur, els projectes poden ser il·limitats, però cal conèixer els nostres límits i gaudir amb tranquil·litat i seny el nostre dia a dia.

 

 

...

Gaudint de l'Anella Verda

Seguint la prescripció facultativa dirigida a reduir els perills de l'alt nivell de colesterol en sang, vaig fer a començament de primavera una caminada de poc més d'una hora per un dels circuits recomanats per l'Ajuntament de Terrassa. No va ser exactament la ruta descrita en els full municipal, la vaig estendre un xic més per l'entorn del tram Est de l'anomenada Anella Verda de Terrassa.

La ruta comença en el pont del carrer Extremadura sobre la Riera de Les Arenes ben passades les cinc de la tarda, amb un clima ideal per fer senderisme, temperatura agradable i brisa lleugerament forta de llevant. Seguint el carrer d'Extremadura s'arriba a una rotonda a partir de la qual el carrer canvia el nom pel de Ciutat Real comença amb una pujada que condueix al Centre d'Assistència Primària Est, aquí el carrer arriba a una plana. Seguint un centenar de metres més enllà s'arriba al carrer del País Basc just on s'acaba la trama urbana de la ciutat. Aquí comença un camí sense asfaltar que comunica amb l'Anella Verda de Terrassa que al llarg d'uns 35 km rodeja tota la ciutat. Vaig seguir per un camí menys remarcat que em permetia anar en direcció Sud per la carena d'una plana delimitada entre dos torrents que conflueixen a tocar, pel l'Est, amb els terrenys de l'Hospital de Terrassa, i per l'Oest amb el cementiri municipal. El camí cada cop es feia més difuminat, arribant a ser purament el marge d'un cap recentment llaurat sense traça d'haver estat trepitjar per humans, ni tant sols passejants de gossos. Així, després d'una lleugera baixada vaig topar amb el barranc que delimitava els dos torrents confluents. Obligat a retornar vers les meves passes ignorant de la normativa vigent vaig infringir-la trepitjant els terrenys de conreu, era fora de camí. Aquell indret costerut, ple de puntxosos cards (Silybum marianum) i del que suposava males herbes; era un camp en evident estat de guaret. Així vaig obtenir la foto de l'encapçalament. S'ha de dir que en aquell camp havia deixat de tenir gent a la vista. En tot aquell espai hi era jo sol i el vent que em brunzia a les oïdes. De sobte un gran estol de tudons va enlairar-se a uns quaranta metres davant meu, just on jo em dirigia oferint-me un espectacle meravellós, fent-me sentir una emoció gratificant. Una estona després retornant per Torresana vaig sentir novament una gran satisfacció al descobrir el parc de Gernika, que és una preciosa pineda delimitada entre els carrers de Guipúscoa, d'Àlaba i els blocs d'apartaments del carrer del País Basc.

 

 

...

Maltractar els lectors

Flagrant falsedat publicada en un medi digital

En una recent consulta a Facebook va sobtar-me en una mena de visió perifèrica un senyal d'alerta, com un flaix en segon nivell, mentre cercava altra informació del meu interès en aquell moment. El pop-up publicitari era referent a la troballa d'un fòssil de dos bilions d'anys en el pou més profund del món (sic)... Acompanyava la fantàstica trola, vergonyosa ja us ho dic ara, una foto del que sembla el desguàs en forma d'embut enorme d'un embassament convencional per on baixa un operari agafant-se a una corda.

Per un moment vaig haver de frenar la meva tendència a enfadar-me per caure en aquell parany que m'aboca a la lectura de un disbarat semblant. Com era possible, pensava, que un diari digital de prestigi admetés escombraries d'aquest calibre? Difondre falsedats tan grans hauria de ser considerat delicte. Disponible a la Vikipèdia tenim una excel·lent entrada sobre el pou de més profunditat del món que està situat a la península de Kola, en territori rus al Cercle Polar Àrtic. És una perforació de 214 mm de diàmetre i 12.226 metres en el punt de més fondària. Queda, doncs, demostrada la falsedat de la foto. 

Respecte del fòssil de dos bilions d'anys qualsevol estudiant de secundària sap que el sistema solar on residim els humans acompanyats de tota traça de vida coneguda, i desconeguda, actual o passada des de l'inici dels temps té uns 4.500 milions d'anys, menys dels 13.000 milions d'anys estimats pel conjunt de l'Univers. Per assolir l'edat de tan extraordinari fòssil hauríem de repetir la història des del Big Bang unes 150 vegades. Els experts han demostrat que el nostre Sol és una estrella força madura i que en 5.000 milions d'anys serà una anciana gegant vermella, extingint-se tot el sistema 5.000 milions d'anys després. Què hi farem? 

Gaudim entretant del bo que té la vida i allunyem-nos dels pous sense brocal; però, sobretot dels pous d'ignorància i beneiteria.

El nostre estimat sistema solar, la nostra llar.

 

...

Guerra a l'Est d'Europa

Soldats russos a Ucraïna en la darrera setmana de febrer 2022

Altre cop tenim un gran conflicte bèl·lic a Europa. Des de la dècada final del segle XX, amb la guerra resultant de la desintegració de l'antiga Iugoslàvia, que al vell continent no teníem exèrcits ocupant territoris aliens amb us de bombarders i enorme desplegament d'armament i foc real. És molt interessant repassar el desenvolupament dels països i regions després de l'esclat i enfonsament de la Unió Soviètica (URSS) a partir del 1991. Va ser la liquidació de l'Estat més gran del món, que havia ocupat una setena part de la superfície emergida del planeta. Davant d'aquest gegant reforçat pel resultat de la II Guerra Mundial les potències occidentals encapçalades, millor dit dirigides, per EEUU van crear un organisme militar, una fera d'esmolats ullals que guardés la tanca oriental del pati europeu, obviant que el límit oriental d'Europa són els Urals. Així al 1949 van fundar l'OTAN (Organització del Tractar de l'Atlàntic Nord). No sempre el gos està lligat i fent funcions de defensa, diversos analistes han observat actituds i comportaments ofensius. Com explicar, si no, la seva pervivència després de la desaparició de la URRS i del Pacte de Varsòvia, l'antagonista a la OTAN liderat per Moscou. L'OTAN no ha tingut escrúpols per amagar el seu afany de pervivència i d'expansionisme quan des de fa trenta anys que no té justificació per continuar existint i que, a més, tant ens rasca la butxaca dels contribuents.

Un dels objectius de l'OTAN en els darrers anys ha estat burxar en les tenses relacions entre Rússia i Ucraïna (1). S'ha deixat en mans dels EEUU la gestió de l'organisme i de les negociaciacions amb Rússia, signant acords sense la participació de l'UE i que, per exemple, permeten el mantenen d'armament nuclear en territori europeu.

Així doncs, avui tots els europeus ens veiem afectats per un estat de guerra de conseqüències imprevisibles. De moment el preu de l'energia s'encareix fortament, les sancions econòmiques previstes contra Rússia repercutiran sens dubte en detriment del conjunt dels europeus. Per ara, no està fixada data per enviar-hi tropes tot i que hi ha ordre de tenir-les preparades, cosa que estan fent un milers de soldats de la Brigada Acorazada Guadarrama XII, situada prop del municipi de Tres Cantos a Madrid. Sí que s'estan enviant armes als ucraïnesos. Com era previst diverses organitzacions recullen material per pal·liar la crisi social i humanitària on s'esperen centenars de milers de refugiats

Som al quart dia de conflicte armat que va començar el 24 de febrer del 2022 a las 03:00 el qual respon també a molts interessos interns, tant de Putin con de Joe Biden (2) . Estem clarament implicats en una guerra que ha esclatat a casa nostra, i com en altres ocasions ens toca fer de peons en el taulell d'escacs en que han transformat la Vella Europa.

...

(1) Ucraïna té un territori de 603.000 km2, similar a l'extensió d'Espanya i Portugal junts i poc més de 41 milions d'habitants. És un important productor i exportador de cereals.

(2) "Le Monde diplomatique", pàgines.8 i 9. Número 316, Febrer 2022. "El porqué de la crisis en Ucrania" per David Teurtrie 

...

Els ancoratges del passat

Els Muntanyans de Torredembarra

 

 És un fet demostrat que els pensaments que ens ocupen quotidianament  són, sovint, evocacions de les experiències del passat. Podem dir que al llarg de la nostra vida anem deixant uns punts d'ancoratge on retornen constantment per donar estructura lògica i continuïtat en el nostre desenvolupament vital. Això és el que succeeix a la meva amiga Aurora, cada cop que menja mongetes verdes bullides amb patates ella recorda el dia en que sent una nena de quatre anys el seu pare, que aleshores era el que repartia el dinar de beneficència als pobres de la postguerra allà en el seu poble natal de la Subbètica cordovesa. El pare omplia els plats darrere un taulell sota el qual s'amagava la nena, asseguda vora els seus peus en una cadireta de parvulari, amb el plat que li quedava gran sobre la tauleta escolar on el pare havia dipositat les patates amb mongetes i un bon raig d'oli tot guarnint l'os pla d'espatlla, o de galta vet a saber, d'un qualsevol animal de ramaderia ovina, porcina o bovina.

 El mateix passa quan traient la pols dels mobles, com cada dijous, agafo el marc de fusta lacat cobert amb una planxa de metall gravada amb motius florals i recoberta amb una primíssima capa d'argent que el temps i la neteja setmanal han pràcticament eliminat deixat al descobert la base de coure. La foto emmarcada és del meu fill, quan tenia poc més de sis anys. Va ser feta un matí de primavera just en el límit de llevant dels aiguamolls de Torredembarra, en l'indret magnífic i natural anomenat Els Muntanyans. Un familiar va suggerir-me temps enrere que era hora d'actualitzar la foto. Naturalment que disposàvem de fotos molt més recents d'aquell  nen , les quals mostraven un adolescent, però de cap manera van convencem de fer-me canviar aquell record d'un assolellat matí d'inici de primavera a la platja de Creixell.

 Ahir, mentre feia en el morter la picada per l'estofat de xai, vaig rebre l'avís de Sergi que havia arribat a Creixell on pensava passar-se uns dies en un tranquil i preciós apartament a pocs metres de la platja. L'evocació dels moments que m'envaïa el relax, assegut a la sorra en aquella platja de set quilòmetres que conviden a  un passeig interminable, des del Roc de Sant Gaità fins el port de Torredembarra. Només acaronat per batre de les onades i la brisa que pentina la sorra esborrant les petjades dels pocs passejants que un matí de dia feiner voltaven aquell indret.

 Un altre versió d'aquest efecte d'ancoratge s'observa quan les persones ens mostren un tret característic, positiu o negatiu, del seu caràcter. He explicat en altres llocs el cas d'un col·lega de la feina que sense embuts i com si fos un acte heroic va relatar-me amb tot detall com el dia anterior havia robat un catadiòptric d'un cotxe per substituir el del seu que duia trencat. Després del seu relat el col·lega havia deteriorat sense remei, i per sempre, la seva imatge als meus ulls. Potser, em direu, que aquesta persona tindria trets positiu lloables, i virtuts que el fessin digne de la meva confiança i amistat; però, la mesquinesa mostrada en el seu relat el tacava a tots els efectes. L'ancorava un cartell que deia: "Soc un mesquí, i em complau ser-ho"

 

...

Immersió dins la natura i la literatura

Emilia Pardo Bazán

 

Va ser un regal pels espectadors de La 2, una de les primeres nits de desembre: la biografia de l'escriptora gallega, tot i que va publicar la seva obra en castellà, Emilia Pardo Bazán. Dies més tard, a la mateixa cadena, van emetre els quatre capítols de l'acuradíssima minisèrie Los pazos de Ulloa dirigida per Gonzalo Suárez l'any 1985, coproduida per RTVE i la RAI. El guió va ser del mateix Gonzalo Suárez amb la col·laboració de Manuel Gutiérrez Aragón i Carmen Rico-Godoy a partir de la novel·la homònima del 1886 i de la segona part que l'autora va publicar per separat un any després Madre naturaleza.

Per celebrar el centenari de la publicació de la més important novel·la d'aquesta autora, destacada seguidora del Naturalisme, del que Emile Zola fou màxim representant, la televisió pública espanyola va cercar els 250 milions de pessetes que va ser el cost de realitzar aquesta obra magnífica; resultant la creació de 240 minuts de patrimoni audiovisual. Per interpretar els personatges van triar-se els actors més escaients i de prestigi de l'època: Fernando Rey, Charo López, Omero Antonutti, José Gómez, Victoria Abril, Pastora Vega... i unes perfectes localitzacions a fi de representar l'obra literària el més fidelment possible en la pantalla.

Cito aquesta emissió televisiva per una sorprenent casualitat. Des d'inicis de tardor que estic llegint l'Emilia Pardo Bazán en el e-reader. Sent com soc un gran admirador de Pérez Galdós m'ha interessat relacionar els estils, els temes i els enfocs que ambdós autors fan servir en els seus escrits; i més ara sabent la gran i especial relació personal que els unia.

 

 

...