divendres, 31 de març del 2023

Afecció als objectes

 


Avui escriuré d'aquell vincle afectiu que ens uneix a determinats objectes, experiències i records; i que, per descomptat, també pot estar dirigit a persones, ambients o situacions, és l'afecció. A còpia que avancem en la vida anem acumulant vivències, aprenentatges, vincles amb les persones del nostre entorn. El record del primer contacte amb algú, o amb determinat paisatge, o amb aquell objecte que ens acompanyarà al llarg de molts anys crea un efecte d'ancoratge. Més exactament és un efecte similar a l'arrelament dels vegetals. Com exemple em ve a la memòria una tarda d'agost, la catedral de Basilea amb les dues torres de més de 60 metres per una de les qual vam pujar, amb altres companys viatgers, fins la immensa campana de bronze. Recordo el seu tacte i la facilitat amb que podíem fer-la oscil·lar, amb evident risc de provocar un toc a deshora. A la sortida un dels viatgers circumstancials que m'acompanyaven va recollir un llibre amb signes d'haver estat utilitzat molt de temps. Era un llibre de cants de l'Església Evangèlica Reformada suïssa de llengua alemanya. El pispa era un noi que havia estudiat violí molts anys, a més formava part d'una coral de manera que les nombroses pàgines amb pentagrames van generar-li un atractiu irresistible. Aquell llibre va acabar parant a la meva biblioteca personal amb l'excusa de servir per aprendre alemany. Han passat bastants més de 40 anys d'aquell viatge però el llibre de cants evangèlics resta a la vista, entre altres, a casa meva. Aquest i molts dels meus llibres són lligams ferms amb la meva història personal, alguns provenen de la petita biblioteca del meu pare; manuals de tecnologia de la pell i el seu adobat, de la prestigiosa editorial catalana Gustavo Gili. 

El fet de l'arrelament, o de l'ancoratge, es dona amb tota mena d'objectes: mobles, indumentària, imatges. Un cas notable va ser el d'un col·lega de feina que per pressió dels seus fills va accedir finalment a canviar-se el vell cotxe per un de nou. L'home plorava quan va acomiadar-se d'aquella vella andròmina en cal concessionari. 

Som construïts de records, som persones amb consciència històrica. El nostre jo actual, el del moment present, és un edifici bastit de tot allò que hem estat acumulant al llarg de la nostra existència passada; de tal forma que quan s'arriba a una edat provecta podem contemplar l'edifici que ens defineix, sabent que no variarà gaire en els anys que en restin de vida. 

Cal, doncs, ser conscient que res és etern, tot s'acabarà algun dia. Serà el moment en que la bastida s'enderroqui. Potser no cal obsessionar-se per mantenir la construcció polida i lluent, tal com seria l'intent de conservar vius tots el records, els souvenirs, el objectes i moments de la nostra història. Dit d'una altra forma: cal renovar el fons d'armari i deslliurar-nos d'allò que en encadena al passat i no ens deixa viure lliurement gaudint el present, lleugers d'equipatge.



...

dilluns, 27 de febrer del 2023

Tot cada dia és nou

 


D'aquí a poques setmanes l'escriptora i periodista Maruja Torres assolirà els vuitanta anys. Ahir a la nit "la Sexta" va emetre l'entrevista que Jordi Évole l'ha fet en un aparentment improvisat viatge a Roma. La que va ser tants anys referència d'opinió en el diari "El País" va expressar-se tal com esperàvem, contundent i sincera, amb la seguretat que dóna mirar des de un munt d'anys i d'experiències; sabent que el temps de vida s'acaba. Maruja Torres va dir que fer-se vell fa més por que anar a la guerra, la certesa de la mort propera és molt més gran en fer-se vell que el fet d'estar immers en un conflicte bèl·lic. 

Évole amb el virtuosisme de sempre ens va fer gaudir d'un passeig per la Roma entranyable, per la Piazza Navona i altres indrets històrics d'extraordinària bellesa, fins i tot en els dies grisos de boirina i pluja, amb poc ambient turístic, gaudint dels ristrettos i els capuccinos; tot conversant amb la Torres i més tard amb el barman que els atenia en una barra d'ambient íntim, vintage, de l'hotel on s'allotjaven. 

L'escriptora premi Planeta del 2000 i Nadal del 2009, entre molts d'altres premis i distincions, va exposar les seves històries més intimes: el seus avortaments, el seu "Me Too", el pare maltractador, el cruel assassinat del company fotògraf a Panamà...; la seva vivència de la sexualitat i les múltiples formes de gaudir-la. En definitiva va mostrar-se tal com és: una dona de vuitanta anys que no renuncia a viure el dia a dia: "per que cada moment, cada instant de vida, és nou". Cal concienciar-se que si pot ser dramàtic fer-se gran, pitjor és no arribar a envellir. 

En definitiva va ser un molt bon programa de l'Évole, i el seu extens equip, que demostra com és possible una programació de qualitat dirigida a un públic no infantilitzat ni narcotitzat per la basòfia tan abundant en les nostres pantalles.

 

...

dilluns, 23 de gener del 2023

Aprofitar la vida


Dies enrere vaig anar a cine, al de veritat, al de la gran pantalla i les diverses files de butaques renglerades en pendent. Feia anys que no visitava una autèntica sala de projecció com cal. Els darrers cops van ser amb motiu de la pel·lícula "Tchindas" de temàtica LGTB a la qual vaig dedicar un post al novembre de 2015, i tres mesos després "La juventut", que va ser al febrer de 2016. Ambdues van ser comentades en aquest bloc. 

El tema principal del film "Living" de l'any 2022, dirigit per Oliver Hermanus és prou conegut i bastament tractat per diversos autors. Per exemple em ve a la memòria "Mi vida sin mí" d'Isabel Coixet. El protagonista de la història descrita per Akira Kurosawa a "Ikiru" del 1952, de la qual "Living" és un fidel remake, és diagnosticat d'una malaltia en estat que no pot tractar-se. El pacient afronta la realitat de que li queda poc temps de vida i actua en conseqüència. Els lectors de més edat segur que han viscut situacions similars en l'entorn familiar o social. Personalment ho he viscut diversos cops. He sentir la greu comunicació: "... vinc a dir-te que em queda poc temps de vida". En aquells moments m'he quedat sense paraules. Com en aquell vers de Rafael Alberti, tot i que va ser escrit en un altre context: "Las palabras entonces no sirven, son palabras". 

El film d'Oliver Hermanus situa l'acció en el Londres després de la II GM  mentre que Kurosawa descriu el mateix fet en Tòquio. La composició de les imatges, el format de la pantalla, les taules dels funcionaris plenes de piles de documents, el ritme pausat... són alguns dels elements que agermanen i homenatgen la versió de Kurosawa, alhora inspirada en la novel·la de L. Tolstoi "La mort d'Ivan Ilich. 

La versió d'Oliver Hermanus, com la de Kurosawa, ens ofereix l'oportunitat de fer una intensa reflexió sobre el sentit de la vida i la consciència de la pròpia mort. Seria interessant preguntar-nos què faríem de la resta de la nostra vida si tinguéssim, com els alls, data de caducitat de menys de sis mesos. El film tracta molts altres temes derivats del fet de viure i de conviure. També fa reflexionar sobre la tasca dels funcionaris i tota mena de servidors públics, con ara els polítics. Sens dubte són questions actuals que no podem deslligar de la condició humana.

 

 

Fitxa: 

Títol: "Living" (Viure)

Director: Oliver Hermanus

Guió: Kanzuo Ishiguro.

Durada: 102 minuts

Actors: Bill Nighy, Aimee Lou Wood, Tom Burke, Alex Sharp, Adrian Rawlins

Any: 2022

Països: UK, Japó, Suècia

Gènere: Drama

Música: Emilie Levienaise-Farrouch

 

...

dimecres, 28 de desembre del 2022

Una història d'extermini


L'autora del llibre, que comento aquí, és una historiadora britànica especialitzada en Història de la Indumentària, concretament en el vestit del darrers dos segles. Ens explica que en l'àmbit de les seves investigacions va topar amb uns fets rellevants que involucraven treballadores de la confecció tèxtil presoneres en els camps d'extermini nazis durant els anys 1940-1945. Un d'ells, potser el més conegut, va ser el complex Auschwitz-Birkenau en territori polonès. Sobre l'alliberament de Polònia veieu el post de novembre passat. 

Adlington relata de forma perfectament ordenada i documentada la barbàrie que van patir els jueus i altres col·lectius: comunistes, gitanos, testimonis de Jehova. Tot conseqüència directa de l'arribada al poder en Alemanya del partit xenòfob i racista dirigit per Adolf Hitler, NSDAP, Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, (Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors). 

En el relat, o millor dit, en l'informe d'investigació periodística, l'autora en presenta més de vint dones, entre elles les germanes Bracha i Katka, en el límit de la resistència humana front l'adversitat i la voluntat d'exterminar-les. Eren, totes elles, presoneres del camp d'extermini que van sobreviure, alguna d'elles mil dies, gràcies a la seva habilitat per cosir vestits per a les dones del dirigents militars i administradors del complex Auschwitz-Birkenau. És un llibre molt recomanable per mantenir viva la memòria d'uns fets tràgics, monstruosos, que ens són relativament pròxims en el temps i l'espai; tot i que no manquen en l'actualitat negacionistes de l'Holocaust ni partits de similar ideologia a la del dictador Adolf Hitler. 

No és una novel·la. El llibre ens descriu les vivències reals que van patir aquelles dones seleccionades per treballar de costureres en un dels múltiples "kommandos" que el gestors d'Auschwitz-Birkenau organitzaven per l'òptima explotació esclavista dels presoners en funció de les seves habilitats i coneixements. Les nombroses notes de l'autora són al final del llibre i ocupen quaranta-quatre pàgines acompanyades d'onze pàgines més de bibliografia. 

 

Fitxa: 

Títol: Les modistes d'Auschwitz

Autora: Lucy Adlington

Traducció: Alba Dedeu

Editorial: Columna

Barcelona. 2022

Pàgines: 470

 

 

 

...

dimarts, 29 de novembre del 2022

Una història bàltica

Convent fortificat a la riba del Vístula a Cracòvia


 Escorcollant en el traster a la recerca d'un llibre de poc interès, per transformar en una Bíblia d'atrezzo que m'havien encarregat pel passat Halloween, vaig descobrir un exemplar de l'escriptor polonès Czeslaw Milosz. Es tracta d'una edició del "Círculo de Lectores" de l'obra "El poder cambia de manos" amb motiu d'haver estat el seu autor premi Nobel de literatura l'any 1980.

El llibre relata el patiment i martiri de la població polonesa  des de l'ocupació hitleriana del 1939 fins el reflux del nazisme per la pressió i subsegüent ocupació del territori per l'exèrcit roig estalinista. Polònia ha patit un continu i repetitiu desdibuixament de fronteres, amb una mena d'estira-i-arronça, exercit per les potències veïnes des de l'Est o des de l'Oest. El llibre de Czeslaw Milosz descriu fidelment la impotència de la població polonesa sotmesa a les molt superiors forcés d'ocupació. 

Es destacable la descripció de la forma subtil amb la que la població lluita per la supervivència, renegant quan cal de principis i lleialtats. Tal com es mostra en el final del film de José Lluís Cuerda, "La lengua de las mariposas": el triomf del feixisme és evident quan doblega les consciències. És una veritable extorsió vital: "o ets del règim, i ho demostres, o ets un enemic a exterminar". El pessimisme ens aclapara quan veiem que ara mateix, en ple segle XXI, la situació a Ucraïna recorda molt la Polònia del 1944 i més quan Milosz ens fa recordar en les pàgines del seu llibre aquella cita de Tucídides a propòsit de la Guerra del Peloponès d'ara fa 2500 anys:

 

"Los corcirenses renunciaron entonces a forzar las puertas y, subiendo al tejado, abrieron en él un boquete por el que lanzaron al interior piedras y flechas. Los desgraciados se protegían lo mejor que podíasn. Muchos se suicidaban con las propias flechas que les habían disparado o se colgaban con tiras de sus propias ropas anudadas. Durante la mayor parte de esa noche murieron de los modos más diversos, unos suicidándose y otros por los proyectiles que les arrojaban desdec arriba. Al amanecer, los corcienses amontonaron en carros sus cadáveres y los transportaron fuera de la ciudad. Todas las mujeres que habían sido apresadas en el fortín fueron hechas esclavas.

Este fue el fin que les reservó el partido popular a los corcirenses que se habían refugiado en la montaña. Esta revolución considerable terminó, por lo menos en lo que se refiere a la guerra de la que ahora nos acupamos."

Tucídides (Historia de la guerra del Peloponeso) 430 a 411 a. C

 

 

Fitxa:

 

Títol: El poder cambia de manos

Autor: Czeslaw Milosz

Premi Nobel de literatura 1980

Editorial: Círculo de lectores S.A.

Barcelona 1980

Pàgines: 237

 

 ...

dilluns, 31 d’octubre del 2022

Una tardor anòmala



Ja som al novembre i he fet una petita trampa de manera que aquesta entrada consti com del mes d'octubre tot i que ara passen de dos quarts d'una del segon dia de novembre. Hauria estat el primer mes en molts anys que no escric cap post al bloc; fet inicialment amb la finalitat de mantenir viu l'hàbit de l'escriptura i també (com no?) per fer un exercici de reflexió i manteniment mental. Un dels primers problemes que trobo, sense voler justificar el retard, és el de triar el tema entre la diversitat de centres d'interès: arts, cinema, lectures, records i específicament records d'infantesa; talment com els suggerits per l'escriptor colombià Santiago Gamboa en la seva obra "Vida feliz de un joven llamado Esteban". També m'he sentit empès a escriure sobre el meu estat d'ànim i la relació amb la gent del meu entorn, les meves preocupacions de tota mena, la vida un cop s'assoleix la jubilació, la immersió en la senectut... 

He arribat a un estat on comença a ser evident cert grau de fatiga davant fets i notícies que comenten els mitjans. Veig que moltes polèmiques televisives són artificials, només destinades a crear expectació i discussions banals: soroll. Enyoro els temps de quietud i tranquil·litat. Quin benestar el d'ahir al mati, dia festiu, plens de silenci els carrers tot i ser ben passades les deu. Mentre feia el llit després d'una bona estona amb els llençols acaronats pel sol que entrava sense obstacles per la finestra oberta de bat a bat. Ni els plàtans d'ombra bressolats per la tèbia brisa provenint del Sud alteraven la sensació de benestar i silenci. Potser la rutina acústica urbana ens fa pensar erròniament que és la norma, que és natural; però són els sorolls d'origen humà els que contaminen l'ambient: motors de cotxes i motos, fregament de pneumàtics, botzines, càrrega i descàrrega de productes des de vehicles comercials, xerrameca a les terrasses de cafeteries i bars, arrossegament de cadires i taules metàl·liques. La recerca d'un ambient de relaxació, d'un estat de benestar, és relativament fàcil; per exemple, quan una tarda de la setmana passada  em vaig permetre fer un passeig pel Parc d'en Soler Serrano, lloc on vaig fer la foto de la capçalera. Allà, el silenci ocupava una gran explanada de gespa amb la presencia llunyana només d'un grupet, en forma de renglera, de una dotzena de dones magrebines amb alguna criatura de poca edat; totes seien sobre l'herba, a tocar del parc infantil de la Corneta, il·luminades pel Sol que des de Ponent ens acariciava a tots. 

Un comentari final. La fulla seca de sota la flor groga m'ha fet l'efecte d'un rostre felí. Deu ser cosa dels anys que em distorsionen la capacitat d'observació.


...

dimecres, 28 de setembre del 2022

Objectes i memòria


 En un altre post vaig escriure sobre el vincle afectiu amb un parell de tasses i una gerra de porcellana que la meva mare va demanar en una promoció de cupons d'un cadena de botigues, SPAR podia ser, allà pels anys seixantes. Les tres peces, van romandre al llarg de dècades a la vitrina del saló menjador de casa dels meus pares, i els vam perdre de vista amb la venda del pis de la mare després de la seva mort. Així van passar a mans dels nous propietaris de la que havia estat casa dels pares a tocar del torrent de les Aimerigues.

Aquest vincle afectiu, potser és un fenomen relacionat amb la nostàlgia, amb l'evidència del pas del temps amb les seves conseqüències. Són com ancoratges contra l'evidència de l'efímera que resulta l'existència humana: com a individus no passem del centenar d'anys i com espècie dominant sobre el planeta ningú pot assegurar que sobrevisquem el proper mil·leni. A què ve doncs aquest afany per atresorar una pedra volcànica recollida d'un viatge al Vesuvi?

Tota aquesta disquisició m'ha vingut motivada per la intenció de la nostra amiga Gerarda de fer reformes a casa seva. La necessitar d'alliberar espai l'ha empès a donar a qui vulgui quedar-se'ls un munt d'objectes que des d'anys han estat omplint calaixos, prestatges i cobrint parets. Són objectes que tenen la seva història; com , per exemple, les tres màscares de pedra comprades en un petit poble del Marroc. Les tres figures de rostres d'estil ètnic africà, a més d'artístics objectes de pedra calcària són el record d'aquell viatge motivat per la necessitat de visitar un amics que aleshores residien a Casablanca per raons de feina.

Sovint quan som lluny de la senectut pensem que els objectes que ens acompanyen són, i seran, part de la nostra vida. Aquella foto emmarcada d'acer inoxidable que havia fet colorejar la iaia en els anys cinquantes, la gerra de vidre del aixovar de la mare, el bagul de la rebesàvia que consta a la família des del anys de la primera república... i sobre tot, la màquina de cosir marca Grimme Natalis del 1895 exposada a la saleta d'estar.

Però arriba un dia en que se'ns fa evident la pròpia finitut, i ens adonem que amb nosaltres desapareixerà aquella càrrega afectiva i històrica dels objectes del nostre entorn. Desapareixent nosaltres s'esfuma el record que d'ells tenim; sense l'ancoratge que fixa i dóna vàlua als objectes aquest passen a ser trastos, andròmines, molèsties per mantenir i espais ocupats.

La foto és un cinturó, un de la mitja dotzena que tinc, heretat d'un bon amic; és d'insignificant valor material, però cada cop que me'l poso no puc deixar de pensar en ell, en la seva personalitat amable, servicial, sensible i sempre de bon humor.

 

...