Consideracions a l’entorn del canvi climàtic

Totes les evidències confirmen el canvi en els paràmetres del clima a escala planetària: les glaceres retrocedeixen, els períodes de sequeres són més llargs i minven les masses de glaç polar. La polèmica està entre els que diuen que la influència humana accelera, o bé n’és la causa, d‘aquest canvi, i els que ho neguen. Malgrat l’oposició dels negacionistes molts governs i organismes internacionals volen adoptar mesures per reduir l’emissió a l’atmosfera de CO2, i d’altres gasos responsables de l’efecte hivernacle, a fi d’evitar els previsibles efectes catastròfics a no gaire llarg termini.

El problema real és el model de creixement adoptat a tot el món; basat, si ho analitzem fins a l’últim extrem, en el consum il·limitat dels recursos energètics i hídrics. L’energia és obtinguda dels combustibles fòssils, què són limitats i cada cop més cars; dels biocombustibles, que són una gran estafa, a més d’inviables, perquè encareixen els aliments i aboquen a la fam milions de pobres del planeta. Per acabar-ho d’adobar, els defensors d’aquesta opció, ens amaguen que cal més energia, en kW, per produir un kg de biocombustible que l'obtinguda cremant-lo dins un motor d’explosió, tot i que aquest sigui dels més eficients. De les perilloses centrals nuclears no cal parlar-ne. Les fonts d’energia neta, o renovables, són insuficients per a mantenir el ritme de creixement actual. És un fet provat que globalment consumim més recursos dels que generem, les estadístiques recents situen la xifra en 1.3, i si tots consumíssim com EE.UU. ens caldrien 7 planetes per mantenir-nos.

Per tant, la resolució del problema del canvi climàtic passa primer per reordenar el creixement i el consum en els països desenvolupats, hi ha qui els qualifica de depredadors. Si ningú hi posa remei, si no guarim a temps la febre del planeta, la malaltia serà irreversible. El panorama és negre per les properes generacions. Tot apunta que molt abans del temut canvi climàtic arribarà l’esgotament dels recursos.

Una història de Catalunya

La foto és del Port de Cadaqués amb barques de vela llatina. En la més gran oneja una senyera.





Comentari del llibre de Jesús Mestre i Godes
Breu història de Catalunya
Edicions 62
Colecció: Llibres a l’abast, número 315
Barcelona, 1998

L’autor, nascut a Barcelona el 1925, ha escrit més d’una desena de llibres de temes històrics. Malgrat que és un especialista en els càtars, en aquesta obra desenvolupa al llarg d’onze capítols i un epíleg la història del nostre territori, i la dels seus habitants, des dels primers pobladors fins a la restauració de la Generalitat el 20 de març de 1980. L’objectiu de Jesús Mestre, tal com escriu en la cloenda, és el de “Despertar l’interès cap a un coneixement aprofundit del nostre passat.”

L’obra aconsegueix il·lustrar el lector, amb estil prou planer i narratiu, dels esdeveniments i fets claus de la nostra història, com diu l’autor, “resseguint el gavadal d’informació escrita”. Els autors de referència per a Jesús Mestre són: Josep Ma. Salrach i Josep Termes; sense oblidar Abadal, Santiago Sobrequés, Pierre Vilar, Ferran Soldevila, el gran Josep Fontana, Jordi Nadal i Paul Preston. Aquesta llista d’historiadors permetrà al lector interessat ampliar els coneixements en cada una de les etapes que han marcat la construcció de Catalunya i que han determinat les seves relacions amb altres territoris ibèrics, i també amb la Mediterrània, Europa i Amèrica.

El llibre de Mestre, molt recomanable, és un bon exemple de tractat de divulgació històrica, que ens aporta els fonaments adequats d’informació per entendre el passat, i el present, de Catalunya amb moltes i molt acurades referències bibliogràfiques.

Un restaurant encisador

El Molí de les Pipes és un restaurant ubicat en un antic molí on encara es conserva el rec que des d’una resclosa canalitza l’aigua de la riera d’Arbúcies per fornir d’energia una centenària indústria de fusteria, ara en desús. En el seu origen havia estat un molí de cereals. El restaurant és a la sortida d’Arbúcies. Per arribar-hi cal sortir del poble per la carretera de Viladrau; a uns dos quilòmetres trobarem, molt ben indicat, un desviament a l’esquerra que ens portarà per un curt camí de terra a l’ampla zona d’aparcament exclusiva del vell molí.

Tenen una bona varietat de plats casolans. Destaquen els preparats a la brasa i els bolets de temporada. Però, el veritable encant del restaurant està en el lloc. Les diverses i no gaire grans dependències de l’antic molí ara són els menjadors d’ambient molt antic i rural. Per apreciar la seva gastronomia, tant hem de baixar per unes estretes escales fins a una sala plena d’estris agrícoles i de fusteria, com podem estar-nos a l’antiga quadra, al costat d’una immensa llar de foc (potser era el lloc del fornal) i vorejats de menjadores, en altres temps plenes d’alfals. Les taules i els bancs per asseure’s són de fusta rústega; una petita incomoditat que oblidarem a les sales que disposen de vista a l’exterior. Allà gaudirem de la frescor d’un bell boscatge, amb la remor de l’aigua de la riera. Fins i tot a l’estiu, l’ambient és fresc i agradable sense necessitat d’aparells d’aire condicionat.

Tot plegat, juntament amb uns preus raonables i l’excel·lent servei, fa que aquest restaurant sigui molt recomanable; com ho demostra el fet de que no hi trobareu lloc, els dies festius, si no l’heu reservat amb antelació.

La violència en els anuncis de TV

Actualment en alguns canals de televisió podem veure un anunci que és un cas flagrant d’exaltació de la violència.

És una campanya d'un del més importants fabricants de telèfons mòbils. La pel·lícula comença amb un xicot que surt del metro. Mentre obre el mòbil passa molt a prop d’una noia, que espera el seu tren, de manera que li talla accidentalment el vestit amb l’extrem afilat del telèfon. El noi s’atura i es queda d’esquena a la noia. Ella s’adona del tall en el seu vestit, descobreix el culpable i en un acte de venjança reflex obre el seu mòbil, també un aparell extraplà, i talla, d’un cop, la jaqueta i la camisa del noi, per l’esquena de dalt a baix. Aquí comença una baralla de coreografia frenètica amb salts, contorsions i resplendors de navalles. Finalment arriba el tren que esperava la noia. Ella entra en el comboi, en una ambigua fugida, mentre contempla com van tancant-se les portes del tren; moment en que el xicot, des de fora, li llença el mòbil que entra, en l’últim instant, just abans del tancarment de portes, i es clava a la paret a pocs centímetres de la cara de la noia.

Estarem d’acord que l'objectiu principal de l’anunciant és ressaltar les dimensions excepcionals d’un aparell mòbil, extraplà, abatible i afilat com una navalla. Però el que també queda reflectit en l’anunci, de forma inquietant, és la quotidianitat de la violència. Arran d’un accident o d’una agressió fortuïta la reacció fulminant de la noia és l’atac armat, seguit de la lluita amb la intenció de l’extermini del contrari. El paral·lelisme entre l’aparell mòbil i la navalla com arma d’agressió és constant en tot el temps que dura l’anunci.

Els espectadors quedem seduïts davant la perfecció plàstica de l’escena. Veiem, fascinats, una parella de dansa en un espectacle del millor ballet, amb música, ambientació de colors sobris, vestits negres, sense paraules... Però, un cop vist l’anunci ens queda un regust desagradable, hem assistit a la representació d’un injustificable acte de violència, que acceptem impassibles, o potser pitjor: amb complicitat.

La violència com a espectacle, lamentablement, és un fet normal en moltes cadenes de televisió. Des dels telenotícies de guerres i atemptats passant per les curses de braus fins a les més populars sèries (plenes d’armes i d'assassinats), totes fan de la violència un espectacle tan omnipresent que acabarà fent-nos insensibles a la barbàrie més irracional.

Quatre preguntes a un emprenedor

César Gomes da Silva, nascut a Mindelo el 1973 (illa de Sao Vicente, arxipèlag de Cap Verd), gestiona un negoci de decoració a la seva ciutat natal, on va traslladar-se l’any 2005 després de viure molts anys al Principat d’Andorra. En el país dels Pirineus havia adquirit els coneixements per aixecar una petita empresa. Desprès, demostrant que era un bon emprenedor, va atendre la crida dels seus compatriotes per al retorn de la diàspora capverdiana; i allà hi és, amb la seva família catalana.

- Com és que vas decidir marxar des d’Andorra a Cap Verd?
- En els darrers quinze anys, Andorra em va permetre créixer econòmicament. Vaig formar, alhora que la meva família d’arrel catalana, la meva petita empresa de decoració, que em donava feina a mi i a quatre treballadors més. Ens dedicàvem a pintar, posar parquet i a la decoració en general de noves construccions: tant de luxosos xalets de muntanya com d’habitatges plurifamiliars i hotels. Però, des del 2004, es veia venir que el negoci immobiliari acabaria petant. Llavors vaig posar a la venda tot el meus actius andorrans: cotxe, habitatge, negoci... i vaig traslladar-me a Mindelo, amb la meva dona i les meves dues filles, per començar de nou amb una empresa similar a la que havia deixat d’Andorra.

- S’ha adaptat la teva família al nou entorn?
- Al començament va ser difícil. Mentre acabaven el nostre habitatge vam haver de conviure a casa del meu pare amb altres familiars. Tot i això, les meves filles s’han adaptat ràpidament, malgrat la diversitat de llengües quotidianes: l’escola és en portuguès, al carrer es parla crioulo i a casa parlem en català. Un altre problema ha estat la manca dels aliments a què estaven acostumades les nenes. Aquí tota la carn és d’importació, congelada, i les fruites i verdures fresques són prioritàriament per als hotels.

- Has tingut problemes per a la creació de la teva empresa?
- Tot i que gaudia de la recomanació del meu pare ha estat difícil trobar bons clients. Ara, després de dos anys puc dir que l’empresa funciona bé. L'altra dificultat ha estat consolidar la xarxa de proveïdors de materials i productes. Aquesta activitat m’ha fet viatjar molt per Catalunya i per Espanya a la recerca de les millors oportunitats i ofertes.

- Cap Verd, té perspectives de progrés econòmic i social?
- Vull ser optimista. Dintre dels grans canvis en l’economia mundial que es produiran, sens dubte, en els propers anys m’agradaria que Cap Verd formés part del bloc del països emergents. Malgrat la manca de recursos naturals, sobretot d’aigua i d’energia, tenim el més gran potencial econòmic en què confio: la iniciativa dels meus paisans.

L’associacionisme ens farà lliures

El passat 14 de febrer va estar amb nosaltres l’advocada, ex diputada i senadora Cristina Almeida, amb motiu de la celebració del quinzè aniversari de l’Associació de Dones de Ca n’Anglada. Ens va delectar amb el seu llenguatge d’accent andalús, culte però planer, que arriba i cala tothom. Tot per elogiar l’associacionisme en general i especialment l’associació de les dones, fet que les va permetre, entre moltes altres coses, sortir de l'estret reducte de la llar domèstica.

Amb números i dades va mostrar-nos com a l’Estat espanyol des de l’any 1975 la dona ha conquerit espais en la societat, en la política i en el món professional, lluitant constantment contra l'exclusió i el proteccionisme masclista. Citant Alexandra Kollontai, Virgínia Woolf i també les xifres de l’Instituto Nacional de Estadística, ens va demostrar que s’ha avançat en molts aspectes per a la consecució de l’igualitarisme. Malgrat tot, ella assegura que encara hi ha molta feina per fer, que el camí correcte és el de potenciar l’associació de les dones, juntament amb la lluita individual per ser una persona completa (no pas media naranja), sense oblidar-nos de la formació ni de l’afany per aprendre. Diu Cristina Almeida que la causa de l’actual fracàs escolar està en la manca d’aquest entusiasme per aprendre i per saber.

Vam gaudir d’una estona molt alliçonadora, amb molta assistència de públic, sobretot dones. Una reunió de les que se surt amb la satisfacció de sentir-se recolzat en els principis i en els objectius comuns per una societat més justa i més digna, per a tothom.

La importància de la pròpia imatge

Una professora, amb molta experiència, va explicar-nos que respecte de la pròpia imatge hi ha tres elements a considerar:
1 - El que nosaltres pensem que som realment. Per exemple: hedonista que controla la seva vida, un lleó.
2 - La imatge que volem mostrar als altres. Per exemple: rebel que passa de tot i de tots, una serp.
3 - Com pensem que ens veuen els altres. Per exemple: distant i autosuficient, un gat.
Voldria afegir que possiblement la realitat sigui diferent d’aquestes tres imatges. Mireu sinò , el que passa en el següent relat de ficció, on qualsevol semblança amb la realitat és casual coincidència.
Gràcies a Quim Monzó pel seu model de diàleg extret de: El perquè de tot plegat
L’ametller florit és pur condiment per equilibrar aquest àpat amargant.
******
L’home, amb cara de sepeli, seu a l’extrem de la cadira chippendale, amb les mans sobre els genolls i un metre lluny del gran escriptori amb seient giratori ocupat per un metge de bata blanca.
-Doctor, tinc un amic que té un fill que... que té un problema... i la raó de la meva visita és per demanar-li consell.
-Digui’m quin és el problema del seu fill.
L’home triga quatre segons a contestar.
-No se pas per on començar.
-Pel començament.
-El meu fill té doble personalitat.
-Com Jekyll i Hyde?
-No exactament. Ell, tant de dia com de nit, és un noi educat, estudiós, aplicat, estalviador, respectuós amb el proïsme, no fa servir paraulotes...
-I?
-He perdut la tranquil·litat. Fa una setmana que no dormo. Des que va fer-se tatuar al clatell amb lletra gòtica la paraula... No me la faci dir.
-Un jove modern, amb ganes d’escandalitzar els esperits timorats. Ja canviarà amb la maduresa.
-Però, és que m’he adonat de que li agrada vestir-se esparracat, amb sabates foradades, samarretes desfilades, jaquetes tacades de restes de menjar, empestades de burilles ràncies i amb les mànigues enquitranades d’escombrar taules per les tavernes.
-Què vol, doncs? –diu el metge.
-Que m’ajudi a desentendre’m. Recepti’m quelcom que m’alleugeri aquest neguit. Em cal un medicament que em faci oblidar la lamentable imatge de les portes que voluntàriament s’està tancant el meu fill amb la seva actitud d’anar disfressat d’ocupa radical i antisistema.
-Miri, el que ha de fer és esbrinar si realment el seu fill es un xicot polit i ordenat disfressat de desordenat. No ha pensat que la realitat potser a l’inrevés?

L’home es va acomiadar del doctor, i baixà lentament les escales de l’edifici on passava consulta aquell prestigiós psiquiatra. Per esvair-se de l’obsessió que no el deixava dormir, ni viure, va provar de distreure’s triant una ruta alternativa per retornar a casa. Pensava que estaria bé fer un passeig que el deslliurés de preocupacions excessives. Va decidir-se per travessar el parc de Sant Jordi i contemplar la preciosa Masia Freixa, una joia del modernisme força ben conservada. Pocs minuts més tard, quan caminava pel camí vorejat d’alts xiprers, va decidir que escriuria una carta al seu fill argumentant-li les queixes contra aquella situació que el colpia com una crisi neuròtica. L’actitud rebel del seu fill l’obsessionava, el deprimia, l’invalidava, l’havia fet perdre la capacitat d’atenció a cap altre cosa que no fos l’actitud irresponsable del jove. Fins i tot havia deixat de conduir el cotxe per l’enorme perill de provocar un accident per anar permanentment distret amb les seves cabòries. Ho tenia clar, la carta seria així:

Benvolgut fill,
Des que vas néixer, el primer objectiu que m’he fixat ha estat procurar-te una educació, una formació, uns aprenentatges i experiències que en conjunt constituïssin la més valuosa herència que podia deixar-te. He intentat inculcar-te els valors que cal per ser una persona digne. Ara ja tens vint anys i t’haig de dir que en un esbós de felicitació, de la què no recordo si vaig enviar-te-la per correo-e, redactat amb motiu del teu vintè aniversari, et recordava que ara ja voles sol, que cal que facis ús de la intel·ligència per aprofitar les meravelles que la vida t’ofereix i que vagis amb compte amb la immensitat de paranys i perills que ens envolten.

Que més puc aconsellar-te. El raonament madur i el simple sentit comú permetran que tu mateix puguis discernir el que cal fer davant de les situacions més diverses. Si, malauradament, no tens qui t’aconselli –sempre cal rodejar-se dels que saben- has de recórrer a les normes elementals de convivència, del benestar comú, del respecte pel proïsme. La vida és lluita permanent per la millora pròpia, contra els vicis i febleses. Ja saps que la teva llibertat acaba allà on malmetria els drets dels altres.

No vius sol, ets membre d’una societat i d’un nucli familiar. Fes que les teves accions siguin positives, integradores, tant a nivell social, com a nivell de la teva comunitat familiar. Saps que no soc creient, però estic segur que és molt encertat respectar el vell manament que diu: “Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu” Jo reconec que potser vaig donat alguns mals de cap al meus pares, sobretot durant el franquisme tardà, però el seu benestar va ser un punt prioritari de la meva agenda, fins l’últim dia de les seves vides.

Ara tu, fill meu, t’has equivocat. T’has deixat aconsellar per gent de valors i interessos molt diferents dels del teu nucli familiar. La teva familia més pròxima, que som moltes persones, disposades a sacrificar-nos pel teu benestar i pel teu futur, hem rebut com un cruel exabrupte, la teva recent estrenada imatge. Des de temps enrere, ens inquietava una mica el model d’indumentària i pentinat que havies triat. Recordo l’ensurt d’alguns assistents al veure’t en la cerimònia de primera comunió d’Amina, en l’edifici del consolat suís a Malta. Però, el tatuatge que t’han gravat al clatell ha estat la gota que ha fet vessar el got. Jo estic commocionat, i també els altres membres del teu entorn familiar. Què pot haver malmès tants esforços, meus i dels altres que tant t’estimen, per què ara ens espantis amb aquesta fila. El laboriós bagatge que hem estat inculcant-te al llarg de vint anys, ha resultat inútil. Quan havies de donar mostres de responsabilitat i maduresa, que prevèiem tantes persones (recorda la professora que et va proposar per fer el curset de mediador), et presentes, un divendres negre, amb el cap rapat i una obscenitat tatuada al clatell. Va ser com si una terrible bufetada em trenqués la cara. Un shock demolidor. El castell de cartes per terra. La desfeta de l’esperança en el teu futur, meva i de tants que t’acollim de bon cor.

Mira de fer que aquesta història sigui només un malson. Enncara pots donar un cop de timó i corregeix el teu rumb. Fes un petit esforç d’empatia i davant de cada acció nova, i amb efectes sobre la teva vida, pensa: “Això que estic fent, tindria l’aprovació dels meus pares? I dels qui m’estimen? Els alegraria o en els entristiria? Per acabar, avalua les teves accions posant-te en el lloc de les persones més assenyades que coneguis i actua com ells ho farien. No tindràs garantit l’èxit, però és la manera de triar el millor camí.

Signat: Un pare decebut.