Era d'Obama, dia 1

L’endemà de l’adveniment de Barack Hussein Obama com a nou líder mundial, totes les esperances apunten expectants a la nova administració dels EE.UU. Tot plegat un motiu per a estar contents. Les tenebres que veiem en el proper futur només poden dissipar-se des d’un gran cop de timó que redreci el rumb de la nau. Nova moral, compromís per la pau, desenvolupament de noves tecnologies que ens desenganxin del petroli, fi de les crisis immobiliàries, financeres, industrials. Això és el que s’espera d’Obama i del seu equip. Potser esperem massa des de la nostra ingenuïtat.

Contrariament, la realitat dels esdeveniments a Catalunya no deixen marge per a estar contents. Les lamentables i censurables accions militars, amb el resultat de més de mil morts civils, de les darreres setmanes de l’exercit israelià sobre Gaza, indret palestí governat per Hamas, grup islàmic militar radical, han tingut sorprenents efectes sobre Catalunya. Aquesta enèsima manifestació d’un conflicte de més de 60 anys ha resultat revelador del que tenim a casa nostra. Han quedat en evidència les greus mancances del govern català. Hem vist algun conseller de la Generalitat en manifestacions capitalitzades per radicals extremistes islàmics. Cal recordar al conseller d’interior quins van ser els efectes del terrorisme islàmic a Madrid l’11M. Per acabar-ho d’adobar 340 professors, entre ells el fins ahir admirable Josep Fontana, signen un pobre pamflet demanant el boicot comercial català a Israel. Per descomptat els professors pro-boicot saben que molts israelians s’han oposat a les accions militars del seu govern, per això no comprenc les raons que els han dut a demanar que la societat catalana prengui partit bel·ligerant contra tots els israelians. Potser fa de progre donar suport indiscriminat als palestins apropiant-se de la seva causa i dels seus mocadors, però altre cosa diferent és manifestar-se a favor de Hamas que juntament amb Teheran proclamen la lluita fins la aniquilació d’Israel.

M’ho deia el meu pare: Els fanàtics de tota mena són perjudicials per a la salut de la societat. També deia: Tots els extremismes són dolents, i sovint els dos extrems són idènticament immorals.

Qui ho havia de dir, senyora Rahola i senyor Vicens Villatoro, que els hereus del PSUC donarien suport al radicalisme des del govern de Catalunya, subvencionant l’edició d’un pamflet anti-israelià i contra eminents catalans de la cultura i de la informació. Si volem que la societat catalana sigui vista com realment és: pacifista, com deia ahir (dia zero de l’era Obama) una diputada de IC-V, hem de deixar de manifestar-nos juntament amb grups que no estan per la pau, i no hem d'emprendre accions bel·ligerants contra estats sobirans i democràtics.

Vigència de L. Anneo Sèneca

Ahir vaig llegir un dels tractats morals de Sèneca: Sobre la providencia. Tret d’alguns aspectes anacrònics irrellevants, derivats dels seus vint segles de vida y del coneixement limitat del món al segle I d.C. la seva vigència és indubtable. Molts pares, i mares, que volen el millor per als seus fills haurien de tenir present aquest text. Aquí teniu una petita mostra:

Pues la naturaleza no tolera nunca que lo bueno perjudique a los buenos; entre los hombres buenos y los dioses existe amistad, es la virtud quien la procura. ¿Digo amistad? Aún más, intimidad y semejanza, ya que, en definitiva, el hombre bueno sólo difiere de dios por la duración. Es discípulo suyo, emulador y verdadera progenie; el padre, magnífico, exige la virtud sin contemplaciones; tal como los padres severos, lo educa con extrema dureza. De modo que, cuando veas que hombres buenos, gracias a los dioses, se esfuerzan, sudan, ascienden por lo escarpado, y que los malos disfrutan y se dejan arrastrar por los placeres, piensa que nosotros nos complacemos con la moderación de nuestros hijos, con los excesos y licencias de los esclavos nacidos en casa; que a los primeros enfrontamos a una dura disciplina, y en los otros alentamos la desenvoltura. Quede claro para ti eso sobre la divinidad: no mima al hombre virtuoso, lo pone a prueba, lo endurece, lo prepara para ella...

... que los varones buenos han de hacer lo mismo, sin temer lo áspero y difícil y sin dar quejas de la fortuna. Atribuyan a bien todo lo que les sucediere, conviértanlo en bien, pues no está la monta en lo que se sufre, sino en el denuedo con que se sufre. ¿No consideras cuán diferentemente perdonan los padres que las madres? Ellos quieren que sus hijos se ejerciten en los estudios sin consentirles ociosidad, ni aun en los días feriados, sacándoles tal vez el sudor y tal vez las lágrimas. en cambio las madres procuran resguardarlos en su seno, mantenerlos a la sombra, sin que jamás lloren, sin que se entristezcan y sin que trabajen. Dios tiene para con los buenos ánimo paternal, y cuando más apretadamente los ama, los fatiga, ya con obras, ya con dolores y ya con pérdidas, para que con esto cobren verdadero esfuerzo. Los que están cebados en la pereza desmayan, no sólo con el esfuerzo, sino con el movimiento y con el peso de su cuerpo, desfalleciendo con su misma carga. La felicidad que nunca fue ofendida no sabe sufrir golpes algunos; pero donde se ha tenido continua pelea con las descomodidades, se encallece con las injurias sin rendirse a los infortunios; pues aunque el fuerte caiga, pelea de rodillas.

Vents de Jamaica

Tothom diu que ja sóc prou gran i que no cal que em diguin res sobre el meu aspecte, en relació al lamentable gust per les modes del nostre temps: importacions ideològiques panafricanistes i penjolls propis dels pobles més primitius. En definitiva signes culturals aliens amb tints de crítica social. Potser no me n’adono prou, però segur que els meus familiars més pròxims, tots aquells que se senten obligats a considerar-me un dels seus, que mai deixarien de donar-me suport, la sang, l’aliment i l’últim aire de la terra si calgués no deixaran de patir angoixats per mi, i pel meu futur. Amb la meva actitud, amb els meus cabells i penjolls auriculars els estic mostrant el meu tarannà. Són els signes identificadors, juntament amb els tatuatges de rebel·lia de “baratillo”, del radicalisme i de la marginalitat.
La meva indumentària, com la llum d’un far, va projectant els missatges: Així soc jo! Diferent! No soc dels vostres! Potser pensaran que els tinc poca consideració, a ells i a la seva opinió. Creuran que no em preocupa el seu patiment per la impròpia imatge que ofereixo. Pensaran que darrera l’estrambòtica pilositat hi ha una actitud errònia que la genera, fruit de la immaduresa i de la manca de compromís. Diran que soc incapaç de generar una mínima empatia vers aquelles persones que més disposats estan a sacrificar-se per mi.
El fet és que el meu caprici està davant el patiment que sofreixen ells. El meu benestar passa per sobre del que ells puguin dir-me. No vull cap compromís amb qui pensa que em poso pals a les rodes del meu futur. No sento cap obligació vers ells i per tant no cal negociar ni consensuar res. No hi ha comunitat. No tic obligacions. ¿Quan s’ha vist que els vassalls pactin, i arribin a acords, amb el senyor?
Ells voldrien veure’m amb un aspecte (i una actitud) pulcre, de persona madura, responsable, lluny de vel·leïtats infantívoles, amb els peus a terra i no com un provocador antisístema, cosa que tots saben prou que no ho soc.
Es clar, que ja tinc edat per gaudir del seny i del respecte per a mi mateix i també per a aquells que tant esperen de mi. Aquells que tant m’estimen i que volen que sigui dels seus. Són els que em demanen coratge per saber corregir el meu error i per a admetre que m’he equivocat deixant-me influenciar per modes alienes, que tan de mal fan a la meva vida i a la dels meus pròxims.

Amb els peus a terra

Cal començar l’any amb els peus ben assentats al terra, i per això no hi ha res millor que llegir els clàssics, els que saben. Per exemple, Sèneca, el qual ara fa uns vint segles va deixar escrit el que segueix:

La mayor parte de los hombres, oh Paulino, se queja de la naturaleza, culpándola de que nos haya criado para edad tan corta, y que el espacio que nos dio de vida corra tan veloz, que vienen a ser muy pocos aquellos a quien no se les acaba en medio de las prevenciones para pasarla. Y no es sola la turba del imprudente vulgo la que se lamenta de este opinado mal; que también su afecto ha despertado quejas en los excelentes varones, habiendo dado motivo a la ordinaria exclamación de los médicos, “que siendo corta la vida, es largo y difuso el arte”. De esto también se originó la querella (indigna de varón sabio) que Aristóteles dio, que siendo la edad de algunos animales brutos tan larga, que en unos llega a cinco siglos y en otros a diez, sea tan corta y limitada la del hombre, criado para cosas tan superiores. El tiempo que tenemos no es corto; pero perdiendo mucho de él, hacemos que lo sea, y la vida es suficientemente larga para ejecutar en ella cosas grandes, si la empleáremos bien. Pero al que se le pasa en ocio y en deleites, y no la ocupa en loables ejercicios, cuando le llega el último trance, conocemos que se le fue, sin que él haya entendido que caminaba. Lo cierto es que la vida que se nos dio no es breve, nosotros hacemos que lo sea; y que no somos pobres, sino pródigos del tiempo; sucediendo lo que a las grandes y reales riquezas, que si llegan a manos de dueños poco cuerdos, se disipan en un instante; y al contrario, las cortas y limitadas, entrando en poder de próvidos administradores, crecen con el uso. Así nuestra edad tiene mucha latitud para los que usaren bien de ella.
Sèneca: Capítol I, del llibre “De la brevedad de la vida”

Saber dir "NO" als fills

Hay muchos niños hoy día que realmente necesitan escuchar con más frecuencia la palabra "no". Aunque, al mismo tiempo que invertimos tiempo, dinero y energía en ayudar a nuestros chicos a tener un currículo impecable, tendemos a titubear cuando se trata de impartir disciplina. Parece más fácil decir sí a jugar una hora más con la videoconsola o a que dejen su cuarto desordenado. Pero los niños necesitan disciplina y firmeza de vez en cuando. Los límites les ayudan a sentirse seguros y a estar preparados para la vida en un mundo construido a base de compromisos y reglas. A veces, los niños necesitan que les digamos "no".

Carl Honoré (Autor de Bajo presión i tambè de l'anterior Elogio de la lentitud)

---

Aquest dies, he vist en la CNN una entrevista a Carl Honoré, autor dels llibres citats més amunt. Ha estat d’una eloqüència aclaparadora que posa a la llum els vicis i mancances en matèria paterno-educativa dels nostres dies. Tots tenim presents casos reals de les nostres famílies, que mostren aquests errors educatius, on el primer perjudicat és l’infant que rep la sobreprotecció paternal. Aquesta actitud dels pares, i dels avis, esta fent créixer els infants en la falsa, nefasta i perillosa idea de que són els petits déus de la casa, als qui tot està permès, des del més absurd caprici fins la més pueril marranada. Sovint, els adults responsables de la seva educació ens comportem con submisos vassalls dient amén a tota criaturada que broti de l’escambell on hem enlairat el rei i senyor de la casa.

Exercir l’autoritat vers els fills no és un privilegi, és una obligació social i hauria de ser un mandat constitucional, i la seva infracció contemplada en el codi penal. Els adults tenim, també, l’obligació de marcar els límits del què està bé i del què no s’ha de permetre per molta ploranera que l’infant aboqui, irat, sobre el terra del mercat, del jardí o del saló imperial de casa. Cal anar en compte i no confondre: educar en la llibertat amb educar en el lliberticidi del petit tirà contra la raó, ni educar sense violència a educar sense autoritat. No hi ha cap dubte: els errors sempre tenen conseqüències i en definitiva qui patirà els prejudicis dels nostres errors són els nostres fills, nebots o néts en la futura societat on viuran sense l’acotxament dels adults maleducadors.

El final d'una era

S’acosta el nou any i voldria fer una reflexió sobre el què ens ha portat el 2008. Sento com si ens hagués esclatat davant dels nassos una forma de viure insostenible heretada de l’ordre sorgit del conflicte mundial de la dècada dels quarantes del segle passat.

Els símptomes que em fan creure que hem arribat a la fi d’una etapa crucial del desenvolupament de l’anomenat sistema de vida occidental són múltiples i evidents tant a nivell global com local:

1-Col·lapse de la financiació creditícia, amb la subsegüent paràlisi dels mercats, d’abast i efectes imprevisibles.
2-Enfonsament de les inversions immobiliàries i especulatives. Moltes empreses del sector han perdut fins un 90% del seu valor, com la nostra coneguda Colonial.
3-Paràlisi dels principals sistemes productius industrials: automòbil, comunicacions (telefonia, tant els operadors com els fabricants d’aparells mòbils). Les fàbriques de televisors tenen els magatzems plens de productes que no es venen.
4-El sector turístic que havia arribar a aportar el 11% del PIB estatal ha retrocedit per primera vegada (-2%) després de moltes dècades pujant.
5-Trencament generacional, les tensions aparegudes recentment en els països mediterranis potser són la punta del iceberg. La joventut comença a prendre consciència de que el seu futur serà difícil. Les reformes universitàries decidides a Bolonya han mobilitzat els estudiants arreu de l’Estat espanyol. La radicalització de Grècia potser és l’espurna que cremarà els campus i instituts, els quals també són en el punt d’ebullició a Itàlia i França.


Conseqüències
Ningú no pot negar que ens trobem en l’inici del declivi europeu, i potser global. La destrucció de llocs de treball industrial no s’ha substituït per cap altre procediment alternatiu que generi riquesa (ara s’ha de dir valor afegit) de manera que les despeses públiques aviat esgotaran les seves fonts de finançament, les mateixes que estan reduint el seu cabal. Tot apunta a la caiguda de recursos fiscals, com la davallada de l’activitat industrial i comercial, per tant menys IVA. Més atur significa reducció de cotitzacions. L’altra cara de la moneda són els previsibles increments de les despeses públiques: més subsidis, més administració...

El fet és que els vasos comunicants de l’economia responen a les lleis de la física, s’està produint el lògic transvasament de recursos tendents a restablir l’equilibri econòmic malmès per molts anys de desenvolupament irracional i desequilibrat. El món de fantasia on vivíem algunes economies occidentals a despertat a la crua realitat. Les cadenes de vergonyosos fraus i desfalcs comesos per financers sense escrupols s’afegeixen a la clàssica crisi de sobreproducció. Haurem de retornar als vells anàlisis que anunciaven com les forces productives han deixat de créixer.

Alternatives
No s’ha de ser economista per saber que cal defugir dels models que s’han demostrat dolents i que ens porten al fracàs segur. Cal aplicar, amb la màxima urgència, models respectuosos amb l’entorn i socialment justos. Una bona opció és la recerca de fonts energètiques netes. Parar de seguida el model de desenvolupament basat en l’obtenció d’energia de origen fòssil i en la sobrexplotació dels recursos hídrics i naturals dels planeta. Cal racionalitzar el transport de mercaderies i de persones de manera que deixem de dependre del petroli. S’han de deixar de produir motors d’explosió per a cotxes i passar als d’energia elèctrica. Optimitzar el reciclatge dels residus... I així, tantes altres opcions que permetin deixar un planeta habitable als nostres descendents. Prioritzar l’educació de la joventut en el marc de les necessitats comunitàries. La inversió en educació és la que més rèdit retorna a la societat.

Lamentablement, el que hem vist fer, fins ara, és donar velocitat a les màquines d’imprimir paper moneda (dòlars i euros) per farcir els pous sense fons de les entitats financeres. De moment aquesta política no ha tingut cap efecte entre els ciutadans.

L’esperança està en les previstes inversions públiques que els governs han proposat. Si tot queda com els ajuts públics nord-americans, que aniran a la indústria automobilística per fer els mateix tipus de cotxes d’ara, però amb major quantitat, estem llestos.

El pitjor, però, és l’absència de direcció del moviment social que pugna per sortir de la crisi. No hi ha direcció de la població que resta desmobilitzada, adormida, tret de l’enorme oposició ciutadana, viscuda als carrers, quan la mortífera invasió d’Irak. Els partits tradicionals, i també els sindicats, durant anys han fet el paper de gestors de les polítiques econòmiques imposades des de l’òptica de desenvolupament tradicional. Han jugat el paper de col·laboradors necessaris per arribar a la situació de col·lapse en que ens trobem. Els nous líders potser sortiran dels moviments radicals i antisistema, susceptibles de conductes poc respectuoses amb els drets dels ciutadans: recordem els episodis de cremades de cotxes a París o els talls d’autopistes i l’ocupació de pistes d’aterratge a BCN. Cal, doncs, començar a organitzar un corrent ciutadà contra la crisi, coordinat, assessorat per experts, que tingui veritable poder democràtic, que allunyi als oportunistes i demagogs de tot pelatge que se n’aprofiten dels moviments populars. Ja ho veieu, molta feina per fer.

Les polseres antiviolència

El meu amic, i mestre, Josep Sala m’explicava com els caps dels escoltes tenien la clau per foragitar la por dels adolescents excursionistes quan eren sota una tempesta. Quan els intrèpids nois restaven dintre les tendes de campanya sota una fenomenal tempesta d’aigua, pedra, trons i llamps, el cap de grup punxava una patata crua en un dels pals de la tenda, dient-los: “Així, estem protegits del llamps. Sé de ben cert que la patata farà que el pal de la tenda (de ferro) no sigui una punta atractiva per les càrregues elèctriques de la tempesta”.

En Josep em deia que els caps sabien que allò no era gens eficaç contra la remota però no impossible caiguda d’un llamp, ben al contrari, realment s’incrementava la possibilitat de ser atret per la punta de ferro de les tendes mullades (autèntics parallamps). En canvi, sí era eficaç en un altre sentit, perquè els jovencells creien en la saviesa del cap de grup i així es tranquil·litzaven, veritable objectiu de la mentida pietosa, o hem de dir: falsificació científica.

Aquest és el paper que ara vol fer el controvertit assumpte de les supertecnològiques polseres antiviolència vers les dones. Llàstima que s’hagi vist de seguida que són una trola infantívola, que no enganya ni els nadons. La recent mort d’una dona a Galícia ho demostra.

Pel que sembla, els venedors de polseres GPS són tan llestos com els vells venedors del parallamps fets amb metalls radioactius, què varen substituir els clàssics parallamps de punta de platí. És evident, hi ha venedors que tenen un poder de seducció digne de millors aplicacions, com a xarlatans de fira, per exemple. El problema està en que els diners per a comprar polseres GPS són públics i les víctimes mortes són dones.