Qüestió d'hortalisses

Primer de tot haig d’explicar la foto: Aquesta darrera setmana de novembre una platja andalusa acull, al menys 10 milions de quilos de cogombres, de la varietat holandesa, els quals han estat abocats pels agricultors productors de la coneguda cucurbitàcia fins ara destinada a l’elaboració d’amanides. Els productors expliquen que han decidit aquesta dràstica mesura de pressió davant la forta caiguda dels preus. Els paguen entre tres i vuit cèntims d’euro el quilo quan a ells els costa produir-lo quaranta cèntims.

Semblant és el problema de les patates, les olives, el raïm; o dels productes originats per la ramaderia. Recordem, també, els recents aldarulls del pagesos a Reus. I és que quan el comerç al detall el controlen unes poques empreses el perill per aquest estratègic sector productiu, abans dèiem primari, és enorme. La pressió sobre el productors pot arribar a escanyar-los de tal manera que els elimini. Ara que la indústria tradicional està desapareixent i el turisme cau només ens falta acabar amb els pagesos i ramaders.

Ja ho veieu, encara que com a consumidors sembli afavorir-nos la competència entre grans detallistes, per abaixar els preus, el procés pot arribar a conseqüències desastroses i irreversibles pel conjunt de l’economia estatal.

Les veus del Pamano a TV3

No soc gens partidari d’enganxar-me a les series de televisió, perquè acabarien creant-me una mena d’addicció d'aquelles que et lliguen, en aquest cas davant la pantalla. Però el que vam veure el passat dilluns i ahir dimarts a la nit, tot i que TV3 el qualifica de mini sèrie, va ser una pel·lícula de quasi tres hores dividida en dues parts: Les veus del Pamano, dirigida per Lluís Maria Güell, anuncien que sortirà aviat a la venda en DVD, seguint el text de l’obra homònima de Jaume Cabré de la qual trobareu un article en aquest blog, publicat el juny passat.

La pel·lícula: EXCEL·LENT, no caldria dir res més. Es clar, que encabir les sis-centes pàgines de filigrana en menys de 180 minuts és un repte que demostra la professionalitat dels adaptadors. De les dues branques de la narració que posseeix la novel·la aquí queda reduïda a la principal que és la de l’Oriol Fontelles. Qui vulgui esbrinar les múltiples vivències de la Tina, la mestra del temps present, haurà de llegir la novel·la.

Ambientació, vestuari, localitzacions, interpretació... tot molt ben aconseguit. Els telespectadors, que érem molts (uns 800.000), van gaudir d’un magnífic treball interpretatiu a càrrec de Roger Coma (Oriol Fontelles), Montse German (Elisenda), Francesc Orella (Targa) i fins a un centenar de participants en una de les millors pel·lícules històriques dels darrers temps.

Foto: Montse German (Elisenda)

A més d’altres temes; com són l’amor, l’honestedat, el vincle amb els fills, l’ambició, les relacions de poder i la revenja; tant la pel·lícula com la novel·la tracten de les arrels dels franquisme i de la pervivència d’aquelles en la Catalunya actual demostrant que no podem oblidar les lliçons de la Història si volem evitar la repetició dels desastres del passat.

Les indústries del futur

Ahir vaig llegir, amb sorpresa, que la coneguda empresa danesa especialista en energia eòlica VESTAS ha sofert un robatori per part del seus directius de la filial espanyola. Exactament el frau reconegut ultrapassa els 12 milions d’euros. Llegir més AQUÍ.

No és gens novetat que els directius locals se n'aprofitin del la llunyania i confiança dels directius de les multinacionals: sigui cobrant comissions als proveïdors, inventant-se subcontractes i infinitat de tripijocs que fan avergonyir les persones decents. Tots els esforços tècnics, humans, econòmics queden tacats per la brutícia d’aquests personatges, que com llagastes fastigoses acaben per matar la gallina dels ous d’or que parasiten. De manera que ningú s’estranyi que marxin amb les seves inversions a altres llocs amb enginyers, comercials i directius més honestos. Qui surt perdent?: Els empleats que resten amb el seus coneixements tècnics a casa per a passejar els nets o a portar les filles i fills a l’institut o a classes de ball.

L'envelliment de la població

Un informe de la “Comissió Europea”, datat el passat setembre, aportava una mala notícia per a l’Estat espanyol derivada de l’envelliment de la seva població: en les properes quatre dècades el col·lectiu de persones majors de 65 anys passarà dels 7,5 milions actuals als 17 milions (és la panxa de la piràmide que il·lustra l’article del 31 d’octubre). La població que haurà de suportar el pagament de les seves pensions, en el supòsit més favorable, la població de entre 16 i 64 anys, es reduirà dels 31 milions actuals als 29 milions, o encara seran menys en cas de tirar endavant la proposta de prolongar l’escolarització obligatòria fins els 18 anys.

Un altre problema és el de les pensions contributives, que són les finançades per les cotitzacions de treballadors i empreses. Aquestes entraran en dèficit, segons el Govern, en el 2023; però de mantenir la guardiola actual, que és de 58.000 milions d’euros, aquesta permetria pagar les pensions sis anys més; el calaix es buidaria, doncs, el 2029. Tot això, en el cas de sortir de la crisi de seguida i reduir la taxa d’atur actual que oficialment és del 18%.

A aquestes previsions la realitat aporta negres perspectives:
- L’atur no para de créixer, 98.000 aturats més a l’octubre
- La destrucció de llocs de treball productius al sectors primari i secundari és imparable.
- El revifament de l’economia submergida, on el frau estimat enguany és de 70.000 milions d’euros.

Tots tres problemes incideixen directament sobre la línia de flotació de les fonts de finançament de l’Estat. Un alt càrrec dels inspectors d’Hisenda, deia dies enrera en ser entrevistat en CNN+, que els ingressos per activitats econòmiques (IVA, etc.) s’han reduït dramàticament en el darrer any, un 60%, molt més del que caldria esperar per la xifra d’increment de l’atur i la caiguda del comerç o del turisme.

Conclusió, les xifres són diàfanes, en canvi, les conseqüències previsibles, pinten un futur molt més que negre. Tal és el resultat de deixar la economia en mans ultraliberals i a la recerca del guany ràpid i fàcil. Tan sols resta, agonitzant, una indústria automobilística, subvencionada, que és una despesa més per a les institucions ciutadanes que corren directes a la “suspensió de pagaments”. Tant l’Estat com els municipis i les administracions autonòmiques comencen a ajornar el pagament dels seus proveïdors, ja s’han vist manifestacions de creditors de les entitats municipals; o el que és més dramàtic l’ajornament del pagament de nòmines per part de determinats ajuntaments; així com l’anunci de la tramitació d’Expedients de Regulació d’Ocupació per part d'alguns municipis.

Tenir entre 30 i 40 anys

En les campanyes publicitàries, en els despatxos de les entitats bancàries i en els departaments comercials de tota mena d’empreses tenen en compte la dada que més s’evidencia a la vista de la piràmide de població a l’Estat espanyol. La figura que il·lustra aquest article correspon a gener de 2007, però la de gener de 2009 és semblant: ratifica que el grup de població més nombrós és el dels qui tenen entre 30 i 40 anys.

Són els joves con espolones, tal com els qualifica una amiga meva. Altres els anomenen la generació peter pan, els demògrafs anglosaxons els denominen: kidults, mot que podem traduir per adultescents. A l’Estat espanyol són uns 8 milions d’homes i dones consumistes, que estan desencantats, desorientats i altament hipotecats segons l’article de Josep Garriga, que publicava “El País” del passat 25 d’octubre.

Però, el pitjor que veiem en les piràmides del 2007 i de 2009 és l’alarmant manca de població de recanvi. L’aprimament de la figura en la base permet predir que exactament d’aquí a trenta anys, quan aquests que ara tenen entre 30 i 40 anys arribin a la fi de la vida laboral, s’aguditzaran els problemes demogràfics. La població espanyola, i catalana, s’envelleix de forma molt ràpida; fet de conseqüències imprevisibles. La quantitat de no nascuts és molt evident en la base de la piràmide. I sort que vam patir, com diuen alguns xenòfobs, una onada d’immigració que, afortunadament, ha compensat una mica la manca de naixements, els quals demogràfica i matemàticament són tan necessaris per mantenir una distribució equilibrada de la població.

El què cerquem en les fotos

En la seva obra cabdal, concretament en el segon volum de A la recerca del temps perdut, Marcel Proust presenta al personatge “senyor de Charlus”, el qual referint-se a una casa que havia estat propietat de la seva família i que ara havia passat a la d’uns banquers, diu: “Conservo fotografies de quan la casa restava intacta... La fotografia guanya una mica de la dignitat que li falta quan deixa de ser reproducció d’una realitat y ens mostra coses que ja no existeixen”.

Deixant de banda l’interès literari de la cita anterior vull considerar la idea que Proust, a través del senyor de Charlus, insinua en el text del que ha de ser la fotografia. En el cas de la funció que esperem i atribuïm a les fotografies familiars, no parlem pas dels reportatges de vacances plens de paisatges, ciutats y monuments; parlo d’aquelles fotografies que han estat fetes per capturar un instant del temps de la nostra vida, on l’objecte fotografiat és part de la pròpia història. Una part que des d’aquell “clic” quedarà congelat, fixat, immòbil en el passat; per a mostrar-nos en el present, amb dignitat com escriu Marcel Proust, el que ja no existeix.

Aquest és el sentit que l’Eulàlia, una bona amiga, no prenia en consideració quan ella intentava convèncer el seu avi de que canviés la vella foto d’un seu nebot que l’home té en un marquet platejat sobre la tauleta del racó. La dinàmica noia frisava per treure la foto del marquet; va arribar a fer còpies excel·lents de fotografies actuals del nebot. Tot i així, l’avi de l’Eulàlia no va canviar la vella foto, perquè la imatge que ens mostra del nen de la flor de dent de lleó entre els dits representa un instant en la vida històrica, una realitat que va esvair-se com el fum en l’aire nítid i fresc d’un dia de festa, a la platja, un començament de primavera, en un entorn natural, entranyable y feliç.

Fileres de dents

Aquests dies surt als diaris la notícia que els papions de ciutat del Cap suporten una creuada que amenaça la seva subsistència. Expulsats del seus territoris per l’urbanisme irracional són perseguits, abatuts a trets, enverinats... tot amb la finalitat d’exterminar-los de les àrees on han viscut tradicionalment, ara ocupades pels humans. El contacte amb els humans també els ha fet canviar la dieta tradicional per una de molt més rica en sucres que malmeten les seves dents, sense les quals deixen d’alimentar-se adequadament i moren.

Tanta importància tenen les dents per a moltes espècies que, per exemple, els elefants asiàtics treuen amb molta cura la terra de les arrels de l’herba que mengen, espolsant contra les ungles cada grapat d’herba que arrenquen amb la trompa. La natura els ha dotat de cinc jocs de dents molars per triturar els vegetals de la seva dieta. Si perden el cinquè joc per causa del desgast, deixen d’alimentar-se adequadament i moren. Sembla que els taurons tenen diverses fileres dentals en continua reproducció: tenen dents noves per tota la vida.

En èpoques anteriors els humans també morien quan perdien el seu segon joc de dents i queixals. Tenim referències en el cinema, Nicholas Ray en el film “Les dents del diable” mostra un pare neòfit (interpretat per Anthony Quinn) que està disposat a sacrificar el fill que acaba de parir la seva dona “perquè ha nascut sense dents”. La mare convenç al pare que deixi viure el nen, “perquè ella mastegarà els aliments per al seu fill”. També recordo una pel·lícula japonesa, potser del director Akira Kurosawa, on una dona molt anciana s’avergonyeix de conservar totes les dents, quan el poble està passant per uns moments de pobresa i de manca d’aliments. En una escena impressionant, plena d’humanitat, l’anciana es colpeja les dents contra una vorera de pedra a fi de perdre-les i deixar de ser una boca, una despesa d’aliments, i poder així demanar al seu fill que se l’endugui a la muntanya sagrada on els moribunds jeuen sobre una flassada esperant la mort.