Alícia i Tim Burton

Decepció. Aquesta és la sensació que deixa la darrera pel·lícula del director britànic, Tim Burton, basada en el famós text del matemàtic Lewis Carroll.

Potser, com molts altres espectadors, esperàvem un plat exquisit compost amb la suma dels bons ingredients: Tim Burton, L. Carroll, J. Depp, Bonham Carter, meravellosos efectes especials, un pressupost fantàstic... El resultat, no tant dolent com una gasòfia, però sí més aviat una escudella sense substància; de 108 minuts de durada que resulten excessius, malgrat el ritme frenètic d’algunes escenes pròpies de videojoc o videoclip.

Resumint, amb un parell de dotzenes de imatges n’hi hauria més que prou per gaudir de l’àlbum de fotos d’aquesta Alícia. Així no caldria patir d’una sala de cinema amb ferum de crispetes, bosses buides de patates pel terra i llaunes de refresc per les butaques. Tot això, després d’haver pagat 6 euros amb 70 cèntims per empassar-se vint minuts de publicitat a una potència acústica de 100 dB. I després els propietaris de les sales ploren per la fugida dels espectadors. Algú està matant el cinema convencional i no són pas els manteros.

Fitxa tècnica:
Títol: Alicia en el país de las maravillas
Direcció: Tim Burton
País: EUA
Duració: 108 minuts
Gènere: Fantasia
Producció: (Disney) Tim Burton, R. D. Zanuck, Joe Roth, Jennifer Todd, Suzanne Todd
Música: Danny Elfman
Actors: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Anne Hataway

Junts, i prou!

Títol original: Ensemble, c'est tout
Direcció: Claude Berri.
País: França.
Any: 2007.
Duració: 97 min.
Gènere: Drama romántic.
Interpretació: Audrey Tautou (Camille), Guillaume Canet (Franck), Laurent Stocker (Philibert), Françoise Bertin (Paulette),
Guió: Claude Berri; de la novel·la d’Anna Gavalda.
Música: Frédéric Botton.
Fotografia: Agnes Godard.
Vestuari: Sylvie Gautrelet.

Una molt agradable pel·lícula va ser emesa ahir per la TV2, “Juntos, nada más”; interpretada per la coneguda i sempre perfecta Aubrey Tautou (Amelie). El guió està fet segons una obra literària d’Anna Gavalda, nascuda al 1970. Alguns crítics diuen que tracta de quatre perdedors. No penso el mateix, els personatges no són perdedors, són pròxims, gent normal: un cuiner, una dona de fer neteges, una àvia a prop de la mort, un venedor de postals d’origen aristocràtic.

Els personatges i els fets narrats al film descriuen situacions molt quotidianes: el problema de compartir l’habitatge, els embolics de la feina; però, sobre tot les tensions de les relacions interpersonals. La qüestió més important, el compromís amb els altres. Són personatges amb problemes, és clar; qui no té uns divorciats a la família; qui no té uns familiars que s’enfronten a la propera mort i a les residències per a l’ancianitat; qui no té un familiar que tem el compromís; qui no ha sacrificat relacions, fins i tot sexuals, a canvi de evitar la vinculació amb l’altre; qui no ha matat mai l’enamorament. Qui no té a prop tensions entre pares i fills.

No! La pel·lícula no tracta de perdedors, tracta de éssers humans, molt humans. Afortunadament, com nosaltres.


Anna Gavalda:
Autora de la novel·la

Una ceba cultural

Diuen que la televisió ocupa al món actual un important paper educador, de transmissió de valors i de cultura. No sembla així, al menys veient la 1, la principal cadena pública de l’Estat. Només cal fixar-se en el programa diari que emet aquesta cadena entre les 7 y las 8 de la tarda. Allà, he vist, i escoltat, aquesta setmana les següents perles:

Primera. Una reportera, suposadament amb titulació adequada al seu treball, deia referint-se al paviment de llambordes que apareixia embrutat pels incívics espectadors de les processons: “...que acaban ensuciando el asfaltado...”

Segona. Un reporter, molt popular, remenant pots i olles deia que al afegir líquid a la farina de blat s’obtenia una “...emulsión...” Quan el que aquest terme defineix és la suspensió d’un líquid en altre, tal com és la llet: que és una emulsió de greix, en forma de microscòpiques gotes, en un medi aquós.

Així doncs, entre empedrats que són asfaltats i farinetes que són emulsions em venen ganes de plorar, tal com si trinxés ceba. Ara, quan s’ha eliminat la publicitat d’aquesta televisió estatal, és llàstima que amb diners públics es paguin uns professionals incompetents que malmeten la cultura. ¿Qui selecciona el personal d’aquest programes? El ministeri de la Sra. Sinde hauria de vigilar la cosa pública cultural, al menys amb la quarta part de la passió que posa per defensar els interessos dels músics i altres autors de la corporació SGAE. O no?

Tórtores

Avui, dia de soleiat matí, he parat el cotxe i he sortit, uns minuts, a fi de passar la camussa humida pels vidres de l’automòbil. Dies enrere va plovisquejar una mena de fang llefiscós originat per la topada de l’aire càlid carregat d’aigua mediterrània i de pólvores saharianes amb l’aire fred septentrional. El resultat d’aquell fenomen meteorològic va convertir una carrosseria decentment presentable en una superfície de perfecte camuflatge bèl·lic.

Entretingut en aquella prosaica feina de neteja he estat sorprès pel cant d’una tórtora que m’ha saludat amb el seu crit característic d’afirmació territorial, no confondre amb el parrupeig nupcial. M’ha meravellat, sobretot, quan s’ha aturat sobre un fanal a pocs metres d’on jo hi era. Allà s’ha estat, mirant-me, mentre amb el bec s’endreçava les plomes de sota l’ala.

A més de la solitària tórtora m’han acompanyat els ininterromputs cants variats i melodiosos de les caderneres. Finalment he deixat per acabada la feina envoltat de l’aire que les brigades de jardineria municipal aromatitzaven amb l’herba que en aquells moments retallaven de l’extens prat que voreja tot el llarg del passeig d’Icaria. Excel·lent dilluns de primavera! No us ho sembla?

Vistes de Terrassa

Aquest és un article de fotos actuals de vella ciutat d’Ègara (avui Terrassa) amb empremtes modernistes.

Foto 1:
Cantonada del Carrer Prat de la Riba amb l’Avinguda de Jacquard












Foto 2 i 3:
Casa Baumann: un dels edificis modernistes de la ciutat, reconvertit des d’antiga oficina de la fàbrica Ernesto Baumann a seu de serveis municipals.


























Foto 4:
Masia Freixa, actualment també d'ús municipal.












Foto 5:
Edifici, al carrer del Doctor Pearson, de la desapareguda empresa Llenceria Mitjans, avui nau industrial en lloguer. Al fons de la imatge veiem l’edifici, de la també extingida Laniseda, esquarterat des de fa molts anys en naus dedicades a escoles, un restaurant, la seu dels bombers de Terrassa, una mesquita...

Neu

És un fenomen meteorològic perfectament conegut. Quan neva intensament, i amb un determinat grau d’humitat ambiental, la neu s’acumula en els cables elèctrics i en els cordills d’estendre roba com mostra la foto, facilitada per un bon amic meu, del dia 8 de març d’enguany. Sí a més, el vent bufa amb una velocitat determinada, resulta que la força sobre els cables i la càrrega lateral sobre les torres que suporten les línies d’alta tensió pot arribar a ser considerable. Aquesta realitat l’han de tenir sempre en compte els enginyers que dissenyen aquestes torres, i encara més els que les donen el vist i plau. Aquesta força lateral s’ha de tenir en compte; dono fe que els manuals més elementals, i antics, sobre disseny de línies per conducció elèctrica d’alta tensió ho especifiquen prou clarament i insistentment. De la mateixa forma que els manuals d’arquitectura obliguen a calcular els edificis per aguantar els esforços laterals derivats de ventades superiors als 200 km/h.

Fa molt de temps que se sent parlar de la insuficiència i fragilitat de les xarxes elèctriques que arriben a la Costa Brava. Per diversos motius, com en el conte de les llebres que fugien dels gossos i s’aturaven a discutir de quina raça eren, la realitat ha imposat els seu criteri amb contundència; però aquí, a Girona, les víctimes han estat els ciutadans aliens a les picabaralles entre els qui s’autodenominen ecologistes, les empreses elèctriques, i les institucions amb responsabilitat sobre el tema.

I em pregunto: Qui va dissenyar les torres elèctriques que han caigut per la neu? Aquells enginyers, i delineants, van tenir en compte els manuals, o al contrari, van prioritzar les condicions per a estalviar ferro imposades pel departament de comptabilitat? Potser no sabien que a Girona de tant en tant bufa la tramuntana... I si a més neva...

Fuenteovejuna

El 28 de febrer de 2010, en el Centre Cultural Caixaterrassa, la Compañia Antonio Gades va representar Fuenteovejuna, el gran muntatge de ballet del finat ballarí que dóna nom a la companyia, mort el 20 de juliol de 2004. L'obra està inspirada en l’homònima de Lope de Vega amb l’adaptació de José Manuel Caballero Bonald. La coreografia és, naturalment, d’Antonio Gades, director dels primers muntatges i coautor de l’adaptació. Inclou peçes musicals d'Antón García Abril, Modest Mussorgsky, música barroca, Antonio Gades, Antonio Solera y Faustino Núñez.

La representació va superar les expectatives en excel·lència. Vam gaudir d’una interpretació on el nombrós grup de ballarins va demostrar mestria després d’haver-la representat al llarg dels darrers anys en els més prestigiosos escenaris d’arreu del món. El resultat no podia ser altre que una mostra d’art en estat pur, emocionant en grau superlatiu, insuperable. En veu d’un director d’esbart d’una ciutat veïna, i conegut nostre, va ser: "Un espectacle per delectar-se com un boig, la perfecció... Millor que això no es pot fer".

El contingut és prou conegut, els habitants d’un poble de Còrdova rebel·lats contra l’abús d’autoritat i contra la injustícia treuen a flor de pell, també dels espectadors, el sagrat sentiment de la solidaritat entre els éssers humans.

Les escenes, les parts segons l’edició en CD, són les següents:
1. La trilla
2. Los labradores
3. La molinera
4. El pregonero
5. El olivito
6. La botella
7. La serrana del caldero
8. La vaquilla
9. La jota de tres
10. Bolero de Algodre
11. Acoso
12. La vara
13. El lavadero
14. La sábana
15. Petición de ayuda
16. La manta
17. Vestimenta Comendador (de "Cuadros de una exposición")
18. Prueba a frondoso
19. Tangos
20. El velo
21. Jota de la flor
22. Bolero Orellana
23. El galán de esta villa
24. Conclave
25. El dolor de las mujeres
26. La revuelta
27. Final