Fins on hem d'arribar?

La notícia de què som més de 4,9 milions d’aturats a tot l’Estat és inquietant, però no sorprenent. L’onada de destrucció de llocs de treball veritablement productius fa molts anys que va començar. La seva acció devastadora s’ha accelerat i no té aturador. Aquesta gran massa d’aturats també té l’efecte pervers de empitjorar la qualitat dels llocs que miraculosament persisteixen: contractes escombraries, a temps parcial, temporalitat, sous de misèria. O, el que és pitjor, feina clandestina, amb frau fiscal, sense prevenció de riscos; i que ara mateix s’està pagant a 3€ l’hora. Resumint-ho: precarietat i misèria.

Això passa a la vista dels governants més socials possibles, amb uns sindicats tradicionals sense veritable implantació entre els treballadors, i encara menys entre els treballadors a l’atur. Aquesta desmovilització sindical, potser programada, sumada al deixar fer irresponsablement de molts inversors, accionistes i empresaris ens ha conduït fins aquí; on el sou mitjà baixa, i baixa; les condicions de treball han empitjorat mentre la qualificació dels treballadors amb formació s’està malbaratant. Dels joves que s’han d’incorporar al món laboral no cal parlar-ne: precarietat i misèria. Aquesta sovint emmascarada pels ingressos dels avis que mantenen cada cop més l’estructura familiar: “Són el pal de paller” deia un expert ahir a la TV3.

Un exemple recent d’aquest indiscutible deteriorament social és el cas d’un meu conegut, Gerard, solter de 50 anys: primer fou acomiadat pel tancament per "Suspensió de pagaments" de la fàbrica on treballava des de ben jove; després fou contractat per una altra empresa on ha treballat catorze mesos d’on fou acomiadat amb tots els empleats per fallida del negoci. Ara ha estat contractat per una firma que subministra treballadors temporalment a altres empreses, una ETT d’aquelles que sorpresivament et truquen al mòbil un dia a les 13:00 per a dir-te "Comences a treballar avui a les 14:00"; quan arribes a la nova feina (sense dinar) et fan anar a un departament diferent del que t’havia dit la simpàtica secretaria de l’ETT. “Ha estat un error” diuen, “demà passa’t per l’oficina que signaràs el contracte modificat”. L’endemà signes el contracte esmenat; i quant surts de l’oficina, havent passat justament cinc minuts, et truca la secretària simpàtica per dir-te: “No cal que tornis a treballar aquesta tarda, perquè ja no fas falta a l’empresa. Ja ho saps! El contracte “per obra” s’ha extingit”. Així és la vida aquesta vigília del 1r de maig de 2011.

Bunyols de mel (Pestiños)

 

La següent recepta és la que s’aplica a casa de la iaia Rosario des de sempre. Indefectiblement un dissabte de desembre, una o dues setmanes abans del Nadal, ella prepara de sis a vuit quilos de farina. Aquí citaré la recepta i el procediment per només un quilo de farina. Rosario ho fa així:



Ingredientes:

- 1 kg de harina de trigo
- 200 ml de aceite de oliva
- 200 ml de vino amontillado
- 1 clavo
- Una pizca de sal
- Una cucharadita de levadura "Royal"
- 100 ml de zumo de naranja
- Una cucharadita de semillas de sésamo
- Una cucharadita de semillas de anís y matalahúva
- Raspaduras de piel de medio limón
- Raspaduras de piel de media naranja

Para freír y acabar:
- Aceite de girasol
- Azúcar
- Canela molida
- Miel (opcional)

Preparación:
Aromatizar el aceite de la masa calentándolo en la sartén añadiéndole las tiras de piel de medio limón y de media naranja (no las raspaduras), retirar las pieles de los cítricos antes de que se tuesten demasiado y apagar el fuego. Añadir en el aceite el calvo trinchado y las semillas de anís, matalahúva y sésamo. Dejarlo enfriar.

En el recipiente para preparar la masa poner la mitad de la harina (si se tamiza quedará mucho mejor), el zumo de naranja, el vino previamente calentado con un poco de sal, la levadura, las raspaduras de limón y naranja y el aceite de la masa que ya se habrá enfriado. Amasar todo añadiendo el resto de la harina hasta que adquiera una consistencia tal que sea fácil despegarla de las manos. Dejar reposar la masa una hora.

 

Transcurrido ese tiempo, aplanar trozos de la masa con el rodillo sobre el mármol enharinado hasta obtener una lámina de dos o tres milímetros de grosor. Cortar trozos rectangulares de 3 x 12 centímetros que pueden ornamentarse, con cortes diagonales, torsiones, dándoles forma de lazo, etc. Freír en abundante aceite bien caliente, después dejarlos que pierdan el exceso de aceite y antes de que se enfríen rebozarlos con una mezcla de azúcar y canela molida. Otra opción de acabado, más clásica, es pintarlos con miel un poco rebajada con agua.

 

NOTA: Con fecha 10.12.2012 se ha añadido el proceso de tamizado de la harina. Este año Rosario lo ha hecho así y los pestiños han quedado inmejorables.

Centenaria receta andaluza para hacer gachas dulces

Esta foto es gentileza del siguiente blog
La receta es tal como la prepara mi anciana pero dinámica suegra, Rosario. La foto de abajo corresponde a las preparadas por ella para Viernes Santo de 2011.

Ingredientes
1 litro de agua (algunos cocineros actualmente utilizan leche rebajada con agua al 50%)
50 g de azúcar
100 g de harina
1 rama de canela
Cáscara de 1 limón
Cáscara de una naranja
2 cucharaditas de matalahúva (o semillas de anís)
50 gramos de aceite de oliva (Rosario utiliza el sobrante de freír los picatostes)
Picatostes (pan frito a dados grandes)
Canela molida
Una pizca de clavo molido
Una pizca de sal

Procedimiento- En una cazuela (*) verter el aceite de oliva y añadir la matalahúva, la canela en rama y las cáscaras de naranja y limón.
- Cuando comiencen a dorarse se agrega un poco de harina, se retira del fuego, añadir 3/4 de litro de agua y calentar a fuego lento, pero sin que hierva.
- Diluir la harina en el 1/4 de litro de agua restante.
- Esta mezcla se va incorporando a la cazuela, lentamente, removiendo bien, para evitar los grumos.
- Añadir el azúcar, la sal y la pizca de clavo molido
- Se deja hervir a fuego lento durante 15 minutos, sin dejar de remover hasta que espese: "Hasta que haga: fórfora-fórfora...", dice una vieja historia que cuenta Rosario.
- Se aparta del fuego, se añaden los picatostes, se vuelca la mezcla en una fuente y se espolvorea con canela molida.
- Dejar enfriar a temperatura ambiente y las gachas estarán listas para comer, mejor en el día siguiente.



(*) Rosario, autora de muchas gachas dulces a lo largo de su vida, las hace en la misma sartén donde ha frito los picatostes. Ver nota número 2

Notas muy importantes:
1- Muchos expertos en la elaboración de gachas dulces recomiendan retirar las cáscaras del aceite una vez fritas. Rosario las deja en la masa. Tened cuidado con las ceras químicas que suelen cubrir algunos cítricos.
2- Rosario añade en la cazuela (o sartén como ella prefiere) con el aceite y el agua caliente la harina directemante sin diluir, poco a poco, cuidando de que no se le formen grumos.
3- Todos los recetarios de gachas recomiendan la proporción siguiente: Una parte, en peso, de harina y diez partes en peso de agua (o leche). Así resultan 100 g de harina para 1 litro de agua.
4- La receta mejora utilizando harina de trigo mezclada con maizena al 50%
5- Para no herrar aconsejo Google consultar, donde hallaréis procedimientos a cientos... (Pido disculpas por las involuntarias rimas)

Contra la mentida

Aquest dies de primavera l’aire del litoral mediterrani esdevé un mal propagadors de les ones de radiofrequència transportadores de les senyal de TDT. Per aquest motiu vam tirar de videoteca, evitant les pantalles pixelades, i vam reveure un parell de clàssics: “Rebecca” de 1940 i “La gata sobre la teulada de zinc” de 1958. Ambdues tenen en comú l’excel·lent interpretació de Judith Anderson: la sinistra majordoma de la difunta Rebecca de Winters a la pel·licula d’Alfred Hitchcock; en l’atre film és la sogra del personatge interpretat per Liz Taylor.

Aquesta última, que comentaré aquí, està basada en un text extraordinari originalment escrit per al teatre per Tennessee Williams. No recordo quan va ser que una pel·lícula em fes fruit tant, gaudint del missatge humà, crític amb el vicis i defectes de la societat capitalista contemporània. “La gata...” és un bellíssim, nítid i quasi estrident crit contra la hipocresia, la mentida, (la mendacidad, diuen el la versió castellana). “La gata...” és un veritable discurs de declaració de principis respecte de la vida i la mort, les relacions familiars, l’ús del patrimoni i l’esforç per obtenir-lo, l’amor conjugal, la caiguda del mites, la falsedat dels polítics: però sobretot és una denúncia de la mentida.

Tots els personatges que T. Williams construeix en aquesta peça són una filigrana de perfecció insuperable, talment com la interpretació dels actors, inclosos el nens en el paper de nebots repel·lents. Una pel·lícula imprescindible de contemplar amb tots els sentits, i més d’una vegada si cal. Recomano no perdre-us les al·lusions a la vella Europa i a la guerra d’Espanya.

Lluminàries i analgèsics

Casualment han arribat als meus ulls un parell d’articles sobre la tetradotoxina, un potentíssim anestèsic natural, present en alguns peixos de la varietats anomenades “peix globus”, fugu en japonès. La substància és molt tòxica, i d’efecte analgèsic 3000 vegades més potent que la morfina. El verí d’un sol peix pot matar 30 persones per la paralització de quasi tots el seus sistemes musculars excepte el miocardi que no resulta afectat. Els intoxicats per menjar fugu no perden la consciència però quan deixen de respirar evidentment moren. Per això amb ventilació mecànica i altres ajuts poden tornar a la normalitat de la seva vida l’endemà, quan el verí ha estat eliminat del seu organisme.

Convenientment manipulat aquest peix és considerat un menjar exquisit ens països asiàtics. També l’hem vist en algunes llars en forma de làmpada aprofitant la seva costum d’inflar-se, com un globus, quan se sent en perill. Un cop fora de l’aigua s’inflen d’aire cosa que els fan acabar d’exòtics objectes decoratius per a vendre als turistes.

Laboratoris catalans estan treballant sobre l’aplicació mèdica de la tetradotoxina. Seria una bona troballa, molt millor que l’ús vanitós de la botulina un altre dels verins més potents coneguts, considerat arma biològica, y que alguns espavilats aprofiten per fer-se d’or injectant-lo a presumits, vanitosos, neuròtics i altres desequilibrats psíquics amb diners que així mostren parts del rostre paralitzats molts mesos.

Fonts: Wikipedia.org

Energia nuclear: Segura?

Novament ha passat el que temíem els escèptics de la energia obtinguda de l'urani-235. Ara Fukushima, al Japó, però tothom recordarà Txernòbil l'any 1986. Per causes sempre imprevistes, però que al final són sempre errades humanes, errors tècnics en la manipulació o en el disseny de la planta d’energia nuclear, ha passat altre cop l'alliberament de material radioactiu al medi ambient.

És exactament la metàfora de l’aprenent de bruixot. Els humans estirem les regnes de la natura més del que la natura permet. El resultat en forma de catàstrofe derivada de l’obtenció d’energia ens ha mostrat els ullals altre vegada. Creieu-me, no és impossible un Homer Simpson com el d’aquell capítol en que està a punt de fondre’s el nucli de la Central del senyor Burns.

Podem concloure que la crisi energètica global ha començat seriosament aquest 2011, fruit de la inestabilitat política del món àrab productor de cru i ara amb l'impacte en la línia de flotació del lobby atòmic mundial a Fukushima.

Algú ha calculat l’energia, les emissions de CO2 i el cost econòmic necessari per a obtenir l’urani de les barres que s’han trencat a Fukushima. De les terres amb mineral d’urani natural només poques parts per milió són d'urani metàl·lic. De cada quilo d’urani d'allà obtingut només el 0.7% és U235, el 99.2% és U238. Per a que pugui ser utilitzat en les centrals nuclears cal “enriquir-lo”, de forma que el U235 siguí el 4%. Això es fa amb un complex procés de centrifugació que també consumeix gran quantitat d’energia. Més dades: només 18 països tenen mines d’urani. A l’estat espanyol hi ha mines a Salamanca tancades l’any 2000 per la baixa productivitat i no tenim les centriguadores que tan conflictives resulten a l'Iran.

Recordeu també aquella dita castellana: “Tanto va el cántaro a la fuente...”

...-

Preocupació indiferent del reporter

La guerra, els seus efectes col·laterals i la ètica van ser, entre altres, els temes de la conferència a què vam assistir ahir, unes 200 persones, en la sala Fòrum del edifici del Diari de Terrassa. Organitzat pel departament de Coneixement de l’Ajuntament de Terrassa, sota el títol “Geopolítica del dolor. ¿Hay ética en las guerras?”

El prestigiós reporter (no reporter de guerra) Jon Sistiaga va oferir-nos al llarg de poc més d’una hora les seves interessants aportacions sobre la feina del reporter que ha d’informar des d’un front de conflicte bèl·lic.

Sistiaga va explicar argumentant a bastament que és absurd buscar ètica en qualsevol aspecte de la guerra. Poden haver comportaments humanitaris, solidaris, però sempre són a nivell individual, ells citava l’exemple del responsable d’un hospital psiquiàtric, o el del zoo, que malgrat el perill de estar en zona de guerra no fuig deixant abandonats el malalts o el animals de zoològic.

Va parlar de la mirada de les 200 iardes, la conducta típica dels soldats que després de la primera setmana de por i aprensió, una segona de separar amb claredat la sensació de perill i la d’espant, una tercera (òptima militarment) de acceptació de la mort immediata i la etapa final que arriba cap a la sexta setmana de total deteriorament, desorientació i mirada perduda en les 200 iardes. Aquesta evolució també afecta els reporters de zones de guerra.

També ens va parlar de la dificultat d’entrevistar els "dolents", el genocida, el botxí que envia suicides a matar escolars, o el franctirador que calcula la millor manera de matar el màxim nombre de innocents: primer, emboscat en un lloc alt, deixa passar la gent, quan aquesta confia en el pas com a lloc segur, tria un nen per traspassar-li els intestins i les vertebres dorsals amb un projectil de 7,62 mm ferint-lo de mort segura i llarga agonia; després farà el mateix amb la mare que intentarà socorre’l atenent les seus plors i crits d’insuportable dolor; i així, repetidament, acomplirà eficaçment el seu mortífer paper en el conflicte.

Davant d’aquestes situacions, diu Sistiaga, el reporter ha de mirar de no implicar-se. Ha de suspendre la resposta emocional. S’ha de mantenir imparcial mitjançant la “preocupació indiferent”, essent conscient de que tota causa té els seus danys col·laterals. El reporter ha de ser un notari de l’horror, i no només de la mort.

Finalment, per acabar aquesta extraordinària dissertació el reporter, va respondre algunes preguntes dels assistents, sobre en cas Couso, el comerç d’armes, el paper de les dones entre els “dolents”. I una constatació final: Darrere de totes les guerres sempre hi trobarem gent, corporacions i algun lobby, que hi guanyen molts i molts diners.

PD. Avui és el setè aniversari d'un terrible atemptat a Madrid. Sens dubte, segons les informacuions filtrades actualment per WikiLeaks, un efecte col·lateral de la guerra d'Iraq.

...-