...-
dimarts, 3 de juliol del 2012
Clavellina
...-
dilluns, 2 de juliol del 2012
Cercant treball
Ahir llegíem que a França han proposat de no incloure el
nom en els CV dels joves a fi d'evitar que siguin discriminats només per
l'origen dels seus progenitors. Els de noms d'origen nord-africà, subsaharià o
asiàtic són rebutjats abans de llegir les aptituds i experiència professional
dels demandants de feina. També hi ha qui oculta el barri on viu perquè és un
factor injustament determinant del criteri d'alguns directors de RRHH.
Però no cal anar a l'estranger, també aquí trobem
discriminació laboral per motius injustos: edat, tonalitat de la pell, sexe i
altres condicions aptes per a prejudicis. Un amic, excel·lent professional amb
perfecte coneixement de quatre idiomes, va telefonar a l'empresa que havia ficat
un anunci al diari i on ell s'adaptava a la perfecció en el perfil demandat. Van
dir-li que sí, que hi anés immediatament per a l'entrevista. No havien passat
deu minuts quan va arribar a l'oficina; en veient el seu color de pell, diferent
de la típicament europea que esperaven, l'empresari sense amagar un gest de decepció
va dir-li: "Que lamentablement el lloc de treball ja havia estat
cobert".
Un altre, company delineant a l'atur, van telefonar-lo des del Servei d'Ocupació, una firma fabricant d'Utillatges el volia contractar. Posat en contacte telefònic amb l'empresa van acordar que hi anés a fer l'entrevista; conscientment el delineant havia amagar la seva edat. Justament obria la porta de l'oficina quan el cap de personal va canviar de cara, no s'esperava un home de tants anys: 47. No cal dir-ho, però no el van contractar.
La discriminació laboral per raons peregrines i injustes s'ha practicat sempre i el fet de no incloure el nom en els currículums és una mesura inútil que només fa ajornat el moment de sentir-se més humiliat, i fins i tot d'agreujar-lo. És el preu, i el càstig, de ser diferents en aquest món injust.
...-
dissabte, 23 de juny del 2012
Història d'un violí
L'elaborat treball de Cabré utilitza un valuós violí storini
com el fil d'embastar la Història d'Occident. Redactat en forma de carta d'un
barceloní enamorat on l'autor descabdella, i també trena, diverses novel·les totes interessants;
en elles trobarem traïcions, passions, amors, guerres, odis, cristians, jueus,
inquisidors... I música.
Recomano a tots aquells que projectin llegir-la, que s'ho
prenguin com qui s'enfronta a una joia de la literatura universal. És, sens
dubte, una polida filigrana, una peça d'orfebreria a la qual l'autor va
dedicar-se des del 2003 fins el 2011.
Títol: Jo confesso
Barcelona, 2011
Col·lecció: A Tot Vent, no. 559
Pàgines: 1005
...-
divendres, 15 de juny del 2012
Fent Història
A una setmana del solstici d'estiu de 2012 vivim els
europeus (gentilici de contingut buit o molt discutible
segons diverses veus) unes jornades de veritable caire històric,
m'atreveixo a dir que similars a la presa de la Bastilla en 1792 a París, a
l'assalt del Palau d'Hivern de 1917 a Sant Petersburg; i, per descomptat, tant
o més greus que el Crac de 1929 a la Borsa de Nova York.
El projecte de construir una Europa Unida propiciat per
l'assumpció d'una moneda única, ara fa poc més deu anys, ha entrat en coma. O
es fan enormes canvis en la política europea de ferotge capitalisme neoliberal
assumint una nova política de les persones, de creixement ordenat i respectuós
amb el medi, de prioritzar la sostenibilitat envers l'enriquiment; o això
petarà a molt curt termini. Les eleccions gregues del proper diumenge, 17 de
juny, les guanyin les esquerres o el conservadors, acceleraran una de les dues
opcions següents: l'esclat de l'euro o l'aplicació de la nova política
econòmica encaminada a la veritable unió europea amb un govern central fort,
una economia unificada, una fiscalitat única i per sobre tot: una cessió de la
sobirania dels ratolins de la Moncloa al lleons de Brussel·les.
Ah! M'oblidava recordar-vos que la ridícula ceguesa que
aquest dies mostra el govern de Madrid no és causat per una crisi bancària o
financera, és una crisi sistèmica que desborda, com un tsunami dantesc, l'equip
d'un homenent enlairat a cap de govern pel dit de l'home del bigoti de les Açores.
No patiu, però, a mal temps bona cara que demà serà un
altre dia. Mireu la tranquil·litat del capverdià que mostra la foto; segur que
l'home viu feliç amb molts menys recursos que l'europeu mitjà.
...-
dimecres, 6 de juny del 2012
La garsa i la perdiu
La diversitat lingüística o, millor dit, l'ús de diverses
llengües en un mateix àmbit pot portar-nos a situacions curioses i també a
perillosos malentesos. Dissabte passat, mentre preníem un aperitiu als jardins de ca la
iaia, una garsa (Pica pica) va aturar el seu vol planejant i lent en una de les branques
altes del cirerer que havia estat plantat trenta anys enrere per l'avi Josep; l'au cercava l'equilibri guaitant-nos, o potser mirava la plata del vermut, les
patates i les olives farcides.
-Mireu! Una garsa ens vol acompanyar!- Va dir l'Eulàlia.
-"No es una garza"- Puntualitzà en
Felipe. -"Las garzas son pájaros mucho más grandes, de la familia de les
cigueñas".
Tots dos tenien raó, dintre de la confusió. La garsa en
castellà es denomina "urraca" i l'agró blanc, el bernat i el
bernat pescador, son denominats en castellà: "garza blanca, garza i
garza real".
Un company artiller de la bateria de costa on fèiem el servei militar va ensinistrar un pollet de garsa que alimentava exclusivament amb fetge cru de porc (del destinat a la tropa) que li oferia retallat en forma de cuc. Passades unes setmanes, el borrissol del pollet va ser substituït per les plomes blanques y negres de la garsa adulta. Va ser llavors que l'au va "llicenciar-se", deixant de seguir el seu protector. El fet va passar durant una cerimònia militar, en presència del coronel. L'au que sempre seguia el seu "pare" va intentar parar-se sobre les espatlles i sobre la gorra de plat del coronel, potser perquè era un del homes més alts de la formació militar. L'home va treure's l'au del damunt com qui s'espanta les mosques i el jovenívol exemplar de garsa, sentint-se rebutjat va marxar entre les capçades dels pins que envoltaven la caserna. Mai més va tornar.
També, en aquell indret militar, era molt habitual trobar-se conills, i perdius que sobtadament aixecaven el vol trepidant característic d'aquestes aus. El sergent que manava la bateria va pescar una bona galipandria, un mes de febrer, després de tirar-se al mar a recollir una perdiu que havia estat blanc del seus perdigons de plom. Però aquesta és una altra història.
Imatges obtingudes de "Google"
...-
dissabte, 19 de maig del 2012
Gibraltar i els micos
Darrerament el Govern de l'Estat ens sorprèn amb notes i
fets inquietants. Aquesta setmana el ministre d'afers exteriors s'ha mostrat ridículament
bel·ligerant amb el Regne Unit pel tema de Gibraltar. L'assumpte és una
reivindicació anacrònica del dictador "Francisco Franco por la G. de
Dios" com deia el text que va fer-se gravar en les monedes del règim.
Aquí convé un xic d'història. En l'article X del tractat
de pau, dit d'Utrecht, de 13 de juliol de 1713 on s'especifiquen les condicions
de la cessió de Gibraltar a Anglaterra, diu així:
"El Rey Católico (Felip V), por sí y por sus herederos y sucesores, cede
por este Tratado a la Corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de
la ciudad y castillos de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensas y
fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que
la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin excepción ni impedimento
alguno..."
El Rey era Felip V, l'assetjador de Barcelona i
liquidador a sang i foc de la Generalitat de Catalunya en el dia trist 11 de
setembre de 1714. Posteriorment la monarquia espanyola va fer diversos intents de reconquerir
El Penyal. Però finalment, en el 1783, pel tractat de Versalles, Espanya va
acceptar novament la cessió de la sobirania de Gibraltar al Regne Unit a canvi
de la recuperació de Menorca i part de la península americana de la Florida.
...-
dijous, 10 de maig del 2012
Supersticions
Un estudi recent del BBVA (1) conclou que el 46% dels
espanyols no reconeixen cap científic rellevant: Einstein, Curie, Newton; de
Santiago Ramón y Cajal només un 5% n'ha sentit parlar. L'estudi demostra que
Espanya manté el liderat d'incultura científica entre els països desenvolupats,
per sobre d'Itàlia (30%), Estats Units (27%), Regne Unit (26,8%) o Dinamarca
(14%). A més d'avergonyir-nos aquesta peculiaritat ibèrica te conseqüències econòmiques
nefastes pel conjunt de la població; malgrat que altres sectors de la economia
marginal, com els tarotistes, mediums i similars,
el guanyin molt be la vida explotant la tirada a la superstició dels
conciutadans tan allunyats del coneixement científic.
Pels qui pensen que és irrellevant el fet d'anar de tant
en tant a que un estafador et tiri les cartes per endevinar esdeveniments del
futur els explicaré les desventures del Brauli Llinàs, aquest és el nom del
fill gran de Paquita, la Carbonera, i de Joan Llinàs i Anglada, home de pagès
que cada tarda, o vespre, segons l'estació de l'any, tornava a casa amb la bota
de vi buida i un carretó de mà ple de cols, naps, pomes corcades, figues,
bledes, mongetes tendres, cigrons, tomàquets, patates... Una part de les fruites i
hortalisses les venia entre el veïnat i la resta servia de farratge per un
parells de garrins que cada any engreixava al cobert del fons del pati. Un dia
vaig acompanyar en Brauli quan abocava un bon cabàs de pomes a la menjadora
dels porcs i encara recordo vivament el soroll de les pomes rebotant sobre el
dur ciment gris i humit de la menjadora i la fruició amb que les devoraven els animals.
Paquita, la Carbonera, dona menuda i plena de nervi, era
molt respectada entre els veïns en part per haver patit el drama d'haver perdut
una filla de sis anys que va morir ofegada accidentalment en una bassa de vinya.
La por a morir ofegat era omnipresent en la vida del carrer; un carrer
sense nom, identificat només amb la inscripció 22-C traçada a mà sobre la paret de la casa número1
d'aquell novell carrer aixecat en pocs anys sobre camps d'oliveres i ametllers.
Tothom tenia coneguts a qui algun familiars se'ls havia ofegat. Particularment
perillosa era la bassa de la bòvila de Can Carbonell, on l'extracció contínua
d'argiles havia produït un gran sot que les pujes mantenien ple.
Potser aquell contacte amb el totxo i els procediments
per a produir-los va influenciar sobre en Brauli de manera que va fer estudis de
paleta que li van permetre, primer formar una petita empresa de construcció i després
aixecar un respectable imperi amb força treballadors de forma que, aprofitant
els anys de bonança, comprant terrenys i aixecant pisos va acumular un munt de
pessetes; semblava que la deessa fortuna guiava el seu destí. Però no era així;
un seguit de desgràcies truncaren aquella alegria; i, com prou sabem les desgracies
mai venen soles i sovint venen perquè les anem a buscar. El contractista
d'obres Brauli Llinàs perdent el sentit de la mesura, de forma pausada però
constant, es va hipotecar per molts milions amb un parell de bancs. Inicialment
l'empresa rutllava a tota vela, produint molt, pagant poc (sobre tot a la
Seguretat Social), no declarava tenir contractats tots els treballadors que realment
treballaven en les seves obres. Un maleït dia un dels manobres que posava
teules va caure des de la teulada sobre un palet de rajoles que descarregaven
al carrer, va morir fulminat. Des d'aquí van succeir-se els
judicis, les indemnitzacions, inflades minutes d'advocats, la pèrdua de comandes, les vendes forçades i
ruïnoses de bens immobles i d'altres propietats; després la insolvència i les
execucions hipotecàries.
A gos flac tot són puces, i les desgràcies no van parar
aquí. El ritme de vida al que Brauli Llinàs i la seva muller s'havien
acostumat en els bons temps era de luxe i malbaratament a dojo: Iot a
l'amarrador de Blanes, compres a Harrows, sopars a París per via aèria...
Quan van començar les dificultats econòmiques l'esposa de B. Llinàs, Núria, disposava d'un compte
personal on restaven els últims diners del matrimoni. Però Núria de Llinàs
crèia en tota mena de xarlatans, tarotistes, bruixes de bola de vidre i
mèdiums. En comunitat de pensament amb les seves mistificadores conselleres la
dona afirmava que el fracàs empresarial de la firma "B. Llinàs Construccions" era fruit d'un malefici que l'havia fet una concunyada
rancuniosa i antipàtica que l'odiava des de sempre. Les visites per netejar-se
dels maleficis i per a demanar consells als avantpassats difunts van acabar de
buidar el calaix familiar dels Llinàs. Ara viuen de la caritat d'altres
familiars que tocant de peus a terra no són víctimes de la superstició (2).
(1)
Comentat a "elperiódico.cat" del 9 de maig 2012(2) Relacionat amb la superstició podeu llegir també aquest altre article. del 18 de maig de 2008..
...-
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
