La importància dels materials

 

El passat dimecres 21 de novembre vam gaudir d'una interessant presentació a la Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyeria de Terrassa a càrrec de la Dra. M Lluïsa Maspoch Rulduà, catedràtica del Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la UPC; també és directora, des del 1996, del Centre Català del Plàstic, consorci depenent de sector industrial i d'institucions com l'Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya.

 

Maspoch ens va oferir una història general dels materials en la vida dels humans des de la pedra, a la prehistòria, passant pels metalls, els moderns plàstics, les ceràmiques, semiconductors i multitud de materials imprescindibles en el món altament informatitzat i comunicat del segle XXI.

 

Primer va aclarir-nos què entenem per materials, són aquells elements que destinem a una utilitat; així, la pedra és un material en quant que serveix per a fer estris o edificis; talment com el ferro. Els plàstics, són materials de l'època del petroli, dels seus polímers obtenim des de fibres tèxtils a components per a tota mena d'indústries i aplicacions: biomèdiques, envasat, automòbil...

 

La vida quotidiana actual seria impensable sense plàstics com, per exemple, el tereftalat de polietilè (PET, per les sigles en anglès) present en multitud d'envasos. Aquest polímer és fàcilment reciclable i de fet amb el plàstic de vuit ampolles s'obté fibra per a fer una samarreta esportiva.

 

Una dada curiosa  va ser que el consum del plàstic específic per a fabricar CD va tenir un pic anys enrere on la producció mundial no donava l'abast per la demanda; ara, amb les noves tecnologies, la música no requereix suport plàstic i aquell policarbonat de fer CD no té quasi consum.

 

En el col·loqui final un del assistents va preguntar: què passarà quan el petroli s'esgoti? La Dra. Maspoch va explicar que tots els departaments d'investigació de les grans petroquímiques estan treballant intensament en el desenvolupament de tècniques per obtenir plàstics, amb midons i sucres, a partir de fonts biològiques vegetals, com els biocombustibles. Personalment no em sembla clar que el conreu intensiu de grans superfícies agrícoles permeti abastir la demanda creixent d'una indústria que només l'any 2011 va generar 300 milions de tones de plàstic, una cinquena part de les quals van ser consumides a Europa.

 

Una solució a aquest futur de previsibles dificultats per la mancança de recursos passa per la imprescindible concienciació en el reciclatge. Caldrà un consum eficient i reciclar al màxim. 

* * *

Títol de la conferència: La importància dels materials en les nostres vides.

A càrrec de: Dra. M. Lluïsa Maspoch

Data: 21.11.2012  - 18:00 h.

Lloc: Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyers de Terrassa
Organitzat per: Servei de Universitat i Societat del Coneixement (Ajuntament de Terrassa)


...-

Vistes de tardor

La tardor al Vallès és així. Cels nítids, aire pur, i de tant en tant boirines; però, sense arribar a les boirasses vacarissanes.

Tarda del 26 d'octubre, aniversari A & M

 

Boirina i geranis

 

La bugambilla resisteix, malgrat tot. 

 

Matí de dissabte 

 El parc d'arbres caducifolis

 

 

 Una filera de bancs orientats a llevant

 

 



Matí de diumenge

 

...-

 

 

Brots verds?

Avui a Catalunya és el dia de la Castanyada; l'atàvica festa de la tardor que tantes variants té arreu del món.

 

Però l'article d'avui el dedicaré a l'actualitat vista en els mitjans que relaten l'activitat governamental del país. Allà diu una ministra beata, aquella que parla amb accent canari, que en la situació econòmica veu "brotes verdes". Seran els bitllets de 100 € que surten en algunes fotos. Sí, realment surten; però del país. Diríem sense equivocar-nos que broten amb força, des de gener fins l'agost han estat uns 250.000.000.000 €.

 

O! Potser, els brots verds són aquests altres:

a) 25% de treballadors en l'atur.

b) 12% de caiguda en les vendes del comerç detallista, des del setembre.

c) Els 48.000 milions d'euros que haurà de pagar l'Estat als prestamistes estrangers l'any vinent 2013.

d) Els missatges de la Virgen del Rocío. (Verge andalusa invocada per la senyora ministra de Treball i... no sé que més).

e) Les sucoses confessions d'un senyor difunt, mort fa sis anys, que ara vol entrevistar María Patiño a la tele d'ampla audiència on treballa.

.../...

z) Afegiu aquí vosaltres mateixos més brots verds de la Báñez. Lamentablement n'hi han a gavadals.

 

Salutacions i bona castanyada a tothom.



...-

Indecents

Economistes de prestigi ens han explicat fins l'extenuació que si no canviem el paradigma imperant a Europa, o millor dit, en els governs de la UE, obsessionats amb l'objectiu de reducció del dèficit dels estats per damunt de qualsevol altre consideració: com per exemple la creació de llocs de treball, el suport als creadors de treball productiu i l'accés del crèdit a empreses, el futur d'Espanya, d'Europa i del món serà molt negre, tal com informava ahir el propi FMI. 

Tots els indicadors econòmics mostren que marxem acceleradament a l'estimbador. Europa està greument malalta, anèmica, i el bruixot de torn s'entesta en receptar-li bafs de farigola, sangoneres i cataplasmes. Això són: més mesures de reducció de dèficit que en altres paraules significa més impostos, menys sous, menys despesa social, menys consum, menys activitat econòmica menys ingressos fiscals, en conclusió: més atur. 

Un factor primordial, de la marca Espanya, que ens ha dut a aquesta situació va ser la "bombolla immobiliària". Diu Clara Blanchar (El País Semanal, nº 1880, de 7.10.2012) que al 2010 havien 670.000 vivendes sense vendre, encara que la data no oficial diu que superaven els 2.000.000. També diu: "Otro dato significativo es que los activos tóxicos de constructores y promotores de los cuatro bancos nacionalizados suman 75.000 millones de euros". 

Cal tenir present que gran part d'aquest milions d'euros estan irremediablement perduts, destinats a podrir-se en forma de terrenys depreciats, ciment, totxo i asfalt abocats al mig del no res; i cal recordar que el seu origen són els estalvis dels alemanys dipositats a les seves entitats financeres i que després van arribar en forma de préstecs a, entre altres, els quatre bancs espanyols nacionalitzats. És lògic que els prestamistes reclamin el retorn puntual del capital i l'abonament dels interessos, per damunt de tot, de forma preferent i amb la garantia avalada pel govern espanyol de torn. Hi ha qui s'indigna, com jo mateix, veient que al final el conjunt dels cotitzants de l'Estat acabem pagant els mals negocis d'inversors privats. 

Relacionat amb aquesta descripció i pel seu extraordinari interès copio a continuació el text de la contraportada del llibre "Indecentes" publicat al maig de 2012 per Ernesto Ekaizer: 

Por qué le llaman crisis cuando es una estafa

INDECENTES

Crónica de un  atraco perfecto

Una crónica de la disolución ética y de la desfachatez moral que ha llevado a España y a Europa a una crisis sin precedentes y que señala a sus autores intelectuales, económicos y políticos. 

La burbuja del dinero fácil facilitó el frenesí especulativo de una España onírica. Todo parecía estar atado y bien atado para siempre... hasta que el sistema capitalista protagoniza el bandazo histórico actual. En esta curva violenta, tan peligrosa como prolongada, se ha caido toda una realidad. Ya nada volverá a ser no tanto lo que era sino lo que parecía ser. 

Hay muchas indecencias. La más obvia: la de la corrupción y el pillaje. Pero, la más seria, la más profunda, con su secuela económica y social, es la otra, la crisis del sistema. Una crisis en la que aquellos que han sembrado las condiciones para el estallido de la misma (banqueros, políticos, empresarios, especuladores, bancos centrales), son los que actualmente, en una espectacular jugarreta del destino, dictan la hoja de ruta para salir de ella, una hoja en la que "no hay alternativa" si no es pasar factura a los de siempre. Una estafa sobre la estafa. la estafa de la salida de la crisis sobre la estafa de la crisis misma. 

Ernesto Ekaizer va hilando esta crónica con información de primera mano, en gran parte inédita, a la que ha tenido acceso a través de entrevistas y debates en varios países a lo largo de los últimos años. El cuadro que se expone ante el lector apunta a quienes pudiendo haber tomado medidas a tiempo, se zambulleron en la euforia: unos por intereses, otros por servilismo y los demás por ignorancia.

Títol: INDECENTES (Crónica de un atraco perfecto)

Autor: Ernesto Ekaizer

Editat per: Espasa

7a. edició.
Barcelona, juliol 2012

Pàgines: 189





...- 

Turisme sostenible

Avui, 23 de setembre, fa justament cinc anys que vaig publicar en aquest blog el primer article sobre Cap Verd. Ara, fa una setmana que la cadena televisió "Cuatro" del grup italià Mediaset va presentar un capítol de "Callejeros Viajeros"  dedicant-hi cinquanta minuts a explicar-nos com són les platjes de quatre de les deu illes d'aquell l'arxipèlag.

El programa de "Cuatro" dedicat a les platges de Cap Verd (16.09.2012) va ser previsible com tots els de la sèrie. Va emetre cinquanta minuts d'imatges trepidants amb música adient per imprimir-hi un dinamisme de vertigen. Les panoràmiques i les escenes dels desplaçaments, per exemple en vehicles, estan accelerades donant-hi, tot plegat, un efecte de videoclip amb un frenètic seguit d'escenes cada una d'elles de pocs segons, o fraccions de segon, de durada.

 

Els autors del reportatge van remarcar aspectes del Cap Verd turístic visitant l'illa de Sal, on està ubicat l'aeroport internacional (Amilcar Cabral) mostrant-nos les salines, els hotels de multinacionals turistiques, la pesca submarina i les possibilitats del surf aprofitant els alisis que sempre bufen; l'illa de São Vicente amb la ciutat de Mindelo antiga capital de l'arxipèlag i famosa per la cantant Cesária Évora; Santo Antão la més preservada i verd; i, finalment Boa Vista més despoblada i on un equip de biòlogues espanyoles s'hi dedica a la conservació i control de les tortugues marines.

 

Molt de passada van mostrar-nos les mancances hídriques i energètiques d'aquesta jove república atlàntica i ex-colònia portuguesa. S'ha d'entendre que no es tracta d'un reportatge enciclopèdic, està patrocinat per una web de turisme i per tant no van parlar de les dificultat per obtenir aigua potable donat el minso règim de precipitacions (una dècima part de les de Barcelona) ni de les molt costoses fonts d'energia elèctrica que sovint ocasionen talls del subministre elèctric, de moltes hores de durada; cosa que les autoritats capverdianes expliquen per una causa doble: de vegades el gas-oil del generadors s'acaba i en altres ocasions quan la xarxa no suporta el consum que les connexions il·legals genera. Però, què poden fer, és un país en desenvolupament, que viu més de les aportacions dels capverdians que viuen a l'estranger que de la pesca o de l'incipient turisme.

 

La conclusió és que aquells qui cerquin un entorn natural, diferent, lluny de les ofertes turístiques tradicionals, amb platges verges i sense contaminació lumínica nocturna, no s'ha de perdre les meravelloses nits de cels estelats que ofereixen les illes de Cap Verd sota l'efecte dels alisis.

 

 



...-

Efectes de mossegar la mà

Sempre s'ha dit que no s'ha de mossegar la mà de qui et dóna el menjar. Amb la gran marxa (1), prevista per avui amb motiu de l'Onze de setembre d'enguany, se'ns mostra un exemple ben clar de les conseqüències d'aquesta poc assenyada acció realitzada en aquest cas pels poders que governen l'Estat espanyol.
 

 

Dèficit fiscal (2)

Diverses veus de la dreta acusen, sense demostrar-ho, la Generalitat de malbaratar diners "de tots els espanyols" en vel·leïtats independentistes, en la llengua catalana, en la TV3, en ambaixades... Però quan analitzem les xifres amb un minin de serietat els números reals canten; segons dades de la Generalitat, citades en el bloc d'economia "elblogsalmon.com", els comptes són aquest: 

Según las cifras que maneja la Generalitat, en 2009 por ejemplo, el déficit fiscal de Cataluña fue del 8,4%, el equivalente a 16.409 millones de euros. Es decir que el Estado recaudó 61.812 millones de euros a través de los impuestos de los catalanes y revirtió 45.403 millones. La Generalitat es taxativa en este punto: el modelo de financiación es insostenible en estos términos y Catalunya no tendría déficit fiscal si se revertieran todos los recursos que aporta al resto de España...

15 de marzo de 2012 

 

Resumint, l'any 2009, dels 61.812 M€ que van aportar els ciutadans de Catalunya a l'Estat espanyol, només van retornar 45.403 M€. Per tant el dèficit individual va ser superior els 2.000 €, quan al 2005 havia estat de poc més de 1500 €.

 

Des de sempre, any rera any s'incrementa aquest dèficit. Com a contrapartida quan el 90% del Parlament de Catalunya signa un nou Estatut, el de l'any 2006, el Tribunal Constitucional a instàncies del PP el rebutja en amb una irritant i contestada sentencia de 2010. No es estrany, doncs, que cada cop més catalans diguin, prou. Quan et tanquen la porta a la cara, tot i que siguis dels que més calerons ha aportat a la festa, el camí és clar, mirar de cercar altres socis, trucar a altres portes on no siguis menyspreat. I si qui ha tancat la porta és la teva parella, el que cal urgentment és demanar el divorci.

 

(1) Nota del 12.09.2012. La participació, sense precedents, a la marxa sobiranista fou d'un milió i mig de persones. 
(2) S'enten per Dèficit fiscal els diners que una Comunitat Autònoma aporta a l'Estat i que no tornen.

 

...-

Decisions errònies

Gemmenne de la Peña (Shelly)

 

Davant les disjuntives sovint prenem la decisió menys encertada, i per tant paguem les conseqüències. Tal és el missatge principal que Gore Verbinski, el director de "La perla del Carib", ens fa arribar amb el film interpretat per l'impassible Nicolas Cage, un televisiu home del temps que malgrat l'èxit professional (i financer) viu a trompicons entre fracassos vivencials: divorciat, amb dos fills adolescents amb problemes d'adaptació, un pare (excel·lentment interpretat per Michael Caine) malalt de càncer que suporta amb resignació les errades i mancances del seu fill, un "home del temps" molt famós, per bé i per mal. A la cultura televisiva nord-americana els informatius meteorològics són de primer ordre. Aquesta popularitat mediàtica és una càrrega que pateix en la seva vida quotidiana, aguantant les impertinències dels vianants que el reconeixen pels carrers.

 

Aquest exemple d'home fracassat, de perdedor, malgrat l'aparent triomf professional, pot resultar molt proper a l'espectador, potser és l'efecte que volien el director i el guionista del film, cercar i despertar la compassió vers el protagonista amb qui, sens dubte, en algun aspecte ens podem sentir identificats la majoria dels mortals.

 

La pel·lícula és força interessant, entretinguda, un pel llarga, amb excel·lents vistes hivernals de Chicago i Nova York. Amb colors predominantment grisos, escaients inductors de resignació i tristesa, com el rostre de David Spritz, el personatge interpretat per Nicolas Cage.

Títol: EL HOMBRE DEL TIEMPO

(The weather man)
Direcció: Gore Verbinski.
País: EUA.
Any: 2005.
Duració: 101 min.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Interpretació: Nicolas Cage (David Spritz), Michael Caine (Robert Spritz), Hope Davis (Noreen), Michael Rispoli (Russ), Gil Bellows (Don), Gemmenne de la Peña (Shelly), Nicholas Hoult (Mike), Judith McConnell (Lauren), Dina Facklis (Andrea), DeAnna N.J. Brooks (Clerk).
Guió: Steven Conrad.
Música: Hans Zimmer.
Fotografia: Phedon Papamichael.
Direcció artística: Patrick Sullivan.
Vestuari: Penny Rose.
Emissió TDT: Paramount Channel (Castellà)
Data: 2 de setembre 2012.



...-