Bones Festes

 

Una nova imatge per a uns nous temps.

Històries del palmell de la mà

Coneixía l'elegància literària de Yasunari Kawabata, des del 1968, quan el "Circulo de Lectores" el va editar de seguida que va saber-se que era premiat pel Nobel de Literatura d'aquell any. En aquell moment la novela que va arribar a les meves mans va ser "Una grulla en la taza de té", que actualment estic rellegint i serà puntualment comentada en aquest blog. Ara comentaré el recull de més de setanta contes molt breus, tant curts que hi caben en el palmell de la mà, editat inicialment per "emecé". El primer dels relats és del 1923 (Lugar soleado) i el darrer del 1964 (Nieve).

Els temes de Kawabata ens enfronten a una forma de assolir la vida molt humana, realista i allunyada dels convencionalismes. Llegint-lo tenim la sensació d'estar davant d'un amic que ens relata les seves més pregones vivències i sentiments amb absoluta sinceritat. Amb un estil preciosista, quasi fílmic, amb regust de postal japonesa, envoltat de cireres florits i dels subtils ambients de balnearis termals en mig de la natura. No hi falten els paisatges de neu, les muntanyes, els boscos, i les onades del mar, les relacions familiars, les malalties i la mort.

 

Una lectura, doncs, molt recomanable. Sobre tot si es vol gaudir de la vida des d'un punt de vista diferent, com seria la contemplació d'un ikebana en contrapunt a un centre floral de tipus occidental. 

Títol: Historias de la palma de la mano

Titol original: Tenohira No Shõsetsu

Autor: Yasunari Kawabata

Editorial: emecé, 2005

Reedició: Planeta, 2008, Villatuerta (Navarra)

Traducció del japonès: Amalia Sato

Pàgines: 308

 

...-

La bola de neu

Aquest dies tot em fa recordar aquella definició del segle XX magistral, cínica i pessimista reflectida en aquell tango de l'any 1934, "Cambalache", que en una de les estrofes diu:

"Siglo veinte cambalache

problemático y febril

el que no llora no mama

y el que no afana es un gil" 

La realitat econòmica i moral no sembla haver canviat gens després de 75 anys. Ara, en un sistema d'economia planetària on impera la cobdícia i els guanys com a primer objectiu, ens porten sense remei a les trampes i el maquillatge. Ignacio Ramonet en l'article de portada de l'edició espanyola de "Le Monde diplomatique", no. 205 de novembre de 2012, deia: 

"El banco Goldman Sachs en 2001, ayudó a Grecia a maquillar sus cuentas para así ingresar en el euro. Siete años después se descubrió la fullería. Consecuencia, casi un contienete sumido en la crisis de deuda.../... qué pasó con los responsables del fraude inicial, por el que GS cobró 600 millones de euros, pues Mario Draghi (ex-vicepresidente de GS para Europa) fue premiado con la presidencia del Banco Central Europeo (BCE)". 

A l'Estat espanyol tenim nombrosos exemples d'aquesta artesania maquilladora: Bankia, va mentir en els seus comptes, ara s'ha de sanejar l'entitat amb 23.500 milions d'euros públics. Tenim l'escàndol de les participacions preferents que ha llençat per l'aigüera la major part dels estalvis de tota la vida de 700.000 afectats. Els espanyols, i sobretot les seves grans empreses, tenen 170.000 milions d'euros en paradisos fiscals i el 80% d'aquest diners pertany a empreses de l'IBEX.
 

La mentida, o el maquillatge, en els comptes també arriba a l'actuació de l'Estat en quant que gestor de la crisi. Luis Garicano desescrivia en un article publicat en el diari "El País", de data 25.11.2012, com s'ha maquillat la realitat en contra de la lògica econòmica classificant-la així:

1- No s'ha explicat que el rescat del sistema financer espanyol, com són entre altres els més 40.000 milions que arribaran a mitjans desembre, seran a càrrec del contribuent.

2- El dèficit tarifari, que és la diferencia entre el que paguem i el que ens cobren les empreses d'energia elèctrica, cada any creix i va pels 30.000 milions d'euros. Molts dels quals s'han abonat a les elèctriques via deute estatal.

3- El Banc Dolent. La SAREB, Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, que absorbirà els actius depreciats de bancs i caixes està avalat per l'Estat, es a dir: els contribuents.

4- Els comptes de la Seguretat Social. El dèficit és insostenible, en 2012 serà de 10.000 milions d'euros, ja hem arribat al nivell de dos contribuents per un pensionista.

5- El deute de Grècia. Com que l'Estat hel·lè no pot pagar els seus compromisos amb els bancs, la "troika" ha decidit injectar més diners dels socis europeus, que són diners a fons perdut, també aportats per l'Estat espanyol, i que vista la situació Grècia mai podrà retornar.

 

Conclusió: Europa, i Espanya més, estan immerses en una bola de neu que roda acceleradament vers els fons del barranc, sense que ningú amb seny l'aturi.


...-

La importància dels materials

 

El passat dimecres 21 de novembre vam gaudir d'una interessant presentació a la Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyeria de Terrassa a càrrec de la Dra. M Lluïsa Maspoch Rulduà, catedràtica del Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la UPC; també és directora, des del 1996, del Centre Català del Plàstic, consorci depenent de sector industrial i d'institucions com l'Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya.

 

Maspoch ens va oferir una història general dels materials en la vida dels humans des de la pedra, a la prehistòria, passant pels metalls, els moderns plàstics, les ceràmiques, semiconductors i multitud de materials imprescindibles en el món altament informatitzat i comunicat del segle XXI.

 

Primer va aclarir-nos què entenem per materials, són aquells elements que destinem a una utilitat; així, la pedra és un material en quant que serveix per a fer estris o edificis; talment com el ferro. Els plàstics, són materials de l'època del petroli, dels seus polímers obtenim des de fibres tèxtils a components per a tota mena d'indústries i aplicacions: biomèdiques, envasat, automòbil...

 

La vida quotidiana actual seria impensable sense plàstics com, per exemple, el tereftalat de polietilè (PET, per les sigles en anglès) present en multitud d'envasos. Aquest polímer és fàcilment reciclable i de fet amb el plàstic de vuit ampolles s'obté fibra per a fer una samarreta esportiva.

 

Una dada curiosa  va ser que el consum del plàstic específic per a fabricar CD va tenir un pic anys enrere on la producció mundial no donava l'abast per la demanda; ara, amb les noves tecnologies, la música no requereix suport plàstic i aquell policarbonat de fer CD no té quasi consum.

 

En el col·loqui final un del assistents va preguntar: què passarà quan el petroli s'esgoti? La Dra. Maspoch va explicar que tots els departaments d'investigació de les grans petroquímiques estan treballant intensament en el desenvolupament de tècniques per obtenir plàstics, amb midons i sucres, a partir de fonts biològiques vegetals, com els biocombustibles. Personalment no em sembla clar que el conreu intensiu de grans superfícies agrícoles permeti abastir la demanda creixent d'una indústria que només l'any 2011 va generar 300 milions de tones de plàstic, una cinquena part de les quals van ser consumides a Europa.

 

Una solució a aquest futur de previsibles dificultats per la mancança de recursos passa per la imprescindible concienciació en el reciclatge. Caldrà un consum eficient i reciclar al màxim. 

* * *

Títol de la conferència: La importància dels materials en les nostres vides.

A càrrec de: Dra. M. Lluïsa Maspoch

Data: 21.11.2012  - 18:00 h.

Lloc: Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyers de Terrassa
Organitzat per: Servei de Universitat i Societat del Coneixement (Ajuntament de Terrassa)


...-

Vistes de tardor

La tardor al Vallès és així. Cels nítids, aire pur, i de tant en tant boirines; però, sense arribar a les boirasses vacarissanes.

Tarda del 26 d'octubre, aniversari A & M

 

Boirina i geranis

 

La bugambilla resisteix, malgrat tot. 

 

Matí de dissabte 

 El parc d'arbres caducifolis

 

 

 Una filera de bancs orientats a llevant

 

 



Matí de diumenge

 

...-

 

 

Brots verds?

Avui a Catalunya és el dia de la Castanyada; l'atàvica festa de la tardor que tantes variants té arreu del món.

 

Però l'article d'avui el dedicaré a l'actualitat vista en els mitjans que relaten l'activitat governamental del país. Allà diu una ministra beata, aquella que parla amb accent canari, que en la situació econòmica veu "brotes verdes". Seran els bitllets de 100 € que surten en algunes fotos. Sí, realment surten; però del país. Diríem sense equivocar-nos que broten amb força, des de gener fins l'agost han estat uns 250.000.000.000 €.

 

O! Potser, els brots verds són aquests altres:

a) 25% de treballadors en l'atur.

b) 12% de caiguda en les vendes del comerç detallista, des del setembre.

c) Els 48.000 milions d'euros que haurà de pagar l'Estat als prestamistes estrangers l'any vinent 2013.

d) Els missatges de la Virgen del Rocío. (Verge andalusa invocada per la senyora ministra de Treball i... no sé que més).

e) Les sucoses confessions d'un senyor difunt, mort fa sis anys, que ara vol entrevistar María Patiño a la tele d'ampla audiència on treballa.

.../...

z) Afegiu aquí vosaltres mateixos més brots verds de la Báñez. Lamentablement n'hi han a gavadals.

 

Salutacions i bona castanyada a tothom.



...-

Indecents

Economistes de prestigi ens han explicat fins l'extenuació que si no canviem el paradigma imperant a Europa, o millor dit, en els governs de la UE, obsessionats amb l'objectiu de reducció del dèficit dels estats per damunt de qualsevol altre consideració: com per exemple la creació de llocs de treball, el suport als creadors de treball productiu i l'accés del crèdit a empreses, el futur d'Espanya, d'Europa i del món serà molt negre, tal com informava ahir el propi FMI. 

Tots els indicadors econòmics mostren que marxem acceleradament a l'estimbador. Europa està greument malalta, anèmica, i el bruixot de torn s'entesta en receptar-li bafs de farigola, sangoneres i cataplasmes. Això són: més mesures de reducció de dèficit que en altres paraules significa més impostos, menys sous, menys despesa social, menys consum, menys activitat econòmica menys ingressos fiscals, en conclusió: més atur. 

Un factor primordial, de la marca Espanya, que ens ha dut a aquesta situació va ser la "bombolla immobiliària". Diu Clara Blanchar (El País Semanal, nº 1880, de 7.10.2012) que al 2010 havien 670.000 vivendes sense vendre, encara que la data no oficial diu que superaven els 2.000.000. També diu: "Otro dato significativo es que los activos tóxicos de constructores y promotores de los cuatro bancos nacionalizados suman 75.000 millones de euros". 

Cal tenir present que gran part d'aquest milions d'euros estan irremediablement perduts, destinats a podrir-se en forma de terrenys depreciats, ciment, totxo i asfalt abocats al mig del no res; i cal recordar que el seu origen són els estalvis dels alemanys dipositats a les seves entitats financeres i que després van arribar en forma de préstecs a, entre altres, els quatre bancs espanyols nacionalitzats. És lògic que els prestamistes reclamin el retorn puntual del capital i l'abonament dels interessos, per damunt de tot, de forma preferent i amb la garantia avalada pel govern espanyol de torn. Hi ha qui s'indigna, com jo mateix, veient que al final el conjunt dels cotitzants de l'Estat acabem pagant els mals negocis d'inversors privats. 

Relacionat amb aquesta descripció i pel seu extraordinari interès copio a continuació el text de la contraportada del llibre "Indecentes" publicat al maig de 2012 per Ernesto Ekaizer: 

Por qué le llaman crisis cuando es una estafa

INDECENTES

Crónica de un  atraco perfecto

Una crónica de la disolución ética y de la desfachatez moral que ha llevado a España y a Europa a una crisis sin precedentes y que señala a sus autores intelectuales, económicos y políticos. 

La burbuja del dinero fácil facilitó el frenesí especulativo de una España onírica. Todo parecía estar atado y bien atado para siempre... hasta que el sistema capitalista protagoniza el bandazo histórico actual. En esta curva violenta, tan peligrosa como prolongada, se ha caido toda una realidad. Ya nada volverá a ser no tanto lo que era sino lo que parecía ser. 

Hay muchas indecencias. La más obvia: la de la corrupción y el pillaje. Pero, la más seria, la más profunda, con su secuela económica y social, es la otra, la crisis del sistema. Una crisis en la que aquellos que han sembrado las condiciones para el estallido de la misma (banqueros, políticos, empresarios, especuladores, bancos centrales), son los que actualmente, en una espectacular jugarreta del destino, dictan la hoja de ruta para salir de ella, una hoja en la que "no hay alternativa" si no es pasar factura a los de siempre. Una estafa sobre la estafa. la estafa de la salida de la crisis sobre la estafa de la crisis misma. 

Ernesto Ekaizer va hilando esta crónica con información de primera mano, en gran parte inédita, a la que ha tenido acceso a través de entrevistas y debates en varios países a lo largo de los últimos años. El cuadro que se expone ante el lector apunta a quienes pudiendo haber tomado medidas a tiempo, se zambulleron en la euforia: unos por intereses, otros por servilismo y los demás por ignorancia.

Títol: INDECENTES (Crónica de un atraco perfecto)

Autor: Ernesto Ekaizer

Editat per: Espasa

7a. edició.
Barcelona, juliol 2012

Pàgines: 189





...-