Una novel·la de fil i agulla

Amb motiu del dia de reis d'enguany la nostra neboda Sara ens va agraciar amb la novel·la de María Dueñas, "El tiempo entre costuras". No voldria revelar la trama de l'obra, només comentaré que va de les peripècies d'una brillant modista, filla de soltera, que va aprendre l'ofici directament del saber fer de sa mare a Madrid. La noia protagonista, Sira Quiroga, arriba a l'edat de pensar en formar una família quan el destí li trasbalsa la vida, separant-la de sa mare i duent-la un futur d'aventures i neguits entre el nord del Marroc i Lisboa; al voltant del serveis secrets britànics, l'aixecament i triomf militar contra la segona república i la segona guerra mundial.

 

El relat, sovint escrit com un trepidant guió cinematogràfic, ens passeja per Tetuan, l'antiga capital del Protectorat Espanyol al Marroc, entre fils, sedes, tafetans, setins, guipurs, embastades de fils fluixos, patrons en paper i molt de glamour.

 

El lector s'hi trobarà enganxat per la intriga pròpia de les novel·les de contraespionatge barrejada amb les intimitats dels alts mandataris del poder en l'Europa dels primers anys quarantes i adobada amb amors, traïcions i tèrbols negocis on surt l'entranyable tungstè. Sí, entranyable per aquells que l'hem fet servir en forma de carbur en pastilles anomenades de widia, forma abreujada de l'alemany "wie diamant", (dur) com el diamant. De passada ens refresca la memòria amb fets històrics de crua realitat.

Autora: María Dueñas

Títol: El tiempo entre costuras

Editat per Planeta, Madrid, 2009

Col·lecció: Temas de hoy

Edició Booket 2012

Pàgines: 639


...-

Vehicles elèctrics

Fa pocs dies va passar pels mitjans de forma poc rellevant la notícia de que els principals fabricants de cotxes han retirat dels seus projectes prioritaris la construcció de vehicles accionats per energia elèctrica. S'apleguen, per tant, a l'hegemonia de les indústries petroleres. Sembla una rendició lamentable davant les dificultats per sortir del model energètic basat en els combustibles fòssils.

 

La evidència mostra que aquesta aturada en la implantació del cotxe elèctric no és pas deguda a problemes de desenvolupament tècnic. La foto mostra un vehicle elèctric a l'abast actualment en el mercat català. Els obstacles a la implantació generalitzada de cotxes elèctrics són originats pel poder de la indústria del petroli què està fent, i farà, tot el que calgui per no perdre la enorme massa de clients que ara no tenen alternatives al veritable oligopoli de proveïdors de combustibles per a l'automoció. Segons dades del gremi benziner de l'Estat espanyol publicades en el "Boletín de Reservas de Productos Petrolíferos" el consum de gasolis i gasolines a l'octubre de 2012 va ser de 3,51 milions de tones.

 

Un altre problema per l'implantació progressiva, si no massiva com ens agradaria, dels vehicles elèctrics és la xarxa de distribució de punts d'alimentació de les bateries, o de l'intercanvi ràpid de les esgotades per de carregades. Així, prenent de referència el mes d'octubre de 2012 podem calcular la potència elèctrica que hagués calgut prendre dels endolls per mantenir actiu el parc automobilístic aquell mes a l'Estat espanyol. Un altre factor que cal saber, segons dades dels fabricants, és que un vehicle elèctric "absorbeix" dels endolls de mitjana 14,5 kWh per poder recórrer 100 km.

 

Procediment simplificat per saber de quines xifres s'està parlant:

 

Dades:

a) Una tona de combustible equival a 1176 litres de gasoli, o 1315 litres en cas de gasolina 95 octans. A efectes pràctics suposem: 1t = 1250 litres

b) Consum de combustibles mitjà per cada 10 km = 1 litre
c) Potència elèctrica generada mensualment a tot l'estat (2012): 23.300 GWh
d) Consum d'electricitat mitjà per cada 100 km = 14,5 kWh
e) Consum de gasolis i gasolines a l'octubre de 2012 = 3,51 Mt (milions de tones).

Resultats:
 

F) Reduint tot a km tenim un total de 43.875 milions de km recorreguts amb el combustible consumit a l'octubre de 2012: 
       3,51 Mt   x  1250 l/t   =   4387,5 Ml (Milions de litres)
       4387,5 Ml   x   10 km/l  =  43.875 Mkm (Milions de quilòmetres)

G) Tenim que per a 1 km calen 0,145 kWh; per tant, per fer 43.875 Mkm caldrien:

       0,145kWh/km x 43.875 Mkm =   6.368 milions de kWh =  6.368 GWh
Es a dir, més del 25% de l'energia generable a l'Estat espanyol mensualment.

H) Per tant, caldria tenir un parc generador d'energia elèctrica apte per a suministrar els 6.368 GWh (automoció) + 22.500 GWh (demandada real 10/2012) que fan un total de 28.868 GWh. 

Conclusió: S'ha dit que a l'octubre passat l'energia elèctrica generada real, al conjunt de l'Estat, va ser de 23.300 GWh; no hi hauria, doncs, forma de generar 5.500 GWh del total de 6.368 GWh demandats per l'automoció amb motors elèctrics i bateries.

La prioritat és reduir les emissions de CO2, en un món que reclama més i més energia i que haurà d'esser neta; fins i tot, també la utilitzada en la generació d'electricitat. Benvinguts el vehicles elèctrics, però en soc pessimista; potser arribaran massa tard.

 
Fonts: Vikipèdia, Ya.es, nuevaempresa.com, Renault.es


...-

Rómulo Pinyol

Ahir al matí, passejant per l'assolellat parc que transcorre paral·lel al sud del carrer d'Icària, vaig topar-me amb un inesperat monument, un monòlit que honora l'insigne sacerdot salesià fundador del centre educatiu i de formació professional aixecat en la confluència dels barris egarecs de "El torrent de la Maurina", "Las islas perdidas" i "La Cogullada". La casa salesiana i la parròquia va ser fundada al 1957 en terrenys perifèrics de la ciutat sota la direcció del pare "Don Rómulo", del qual enguany serà el centenari del seu naixement. 

 

Vaig conèixer personalment a don Rómulo al setembre de 1965, quan els pactes gremials de les grans indústries metal·lúrgiques locals (AEG, Agut, Closa...) atenent a les necessitats d'operaris "oficials" ben formats conjuntament amb el tarannà educatiu salesià van confluir en un potent impuls dedicat a la formació de quaranta adolescents per curs. En el primer d'aquell cursos, el de 1965-66, l'AEG de Terrassa, la més important de les tres, va "externalitzar" (com diríem en vocabulari d'ara) el seu centre de formació professional enviant, alumnes, màquines, eines, bancs d'ajustador, llimes, peus de rei, palmers i perfils de ferro a la novíssima seu de l'Escola d'Oficialia Industrial Salesiana del carrer Maria Auxiliadora; constituint un nou centre de F.P. en competència directa amb la tradicional (i única oficial) Escola Industrial de Terrassa del carrer Colom. Vaig ser un dels afortunats seleccionats per gaudir d'una beca de tres anys. Esperant que accedir a l'escola d'aprenents de l'AEG vaig trobar-me sobtadament en una escola de capellans. Jo, un ferm no creient des que vaig ser conscient de les moltes contradiccions que suraven en el pensament religiós, això poc després de fer la primera comunió.

Però, les 192 pesetes setmanals i sobre tot la seguretat d'entrar a treballar a la fábrica un cop superats amb èxit els tres cursos va compensar-me d'assitir a primera hora del matí a missa de dilluns a divendres (només dos anys). En la nau lateral esquerra del temple sentiem, agenollats, la veu greu del pare Rómulo, un home grasonet, no gaire alt, calb; que ens rellegia els evangelis, Recordo quan dèia: "...una alcuza de aceite..." i jo m'apuntava a la memòria: Mirar al diccionari - "alcuza". Però el contacte més directe amb don Rómulo va seu un migdia, quan em diria a dinar a casa dels pares; des de la finestra del seu despatx, al primer pis, va cridar-me: - "Ei! Com et dius?"- Li ho vaig dir... Ell, mostrant la seva figura ensotanada, de rostre clar sense gens de cabell, va dirme: -"T'has adonat que tens una mica de gepa. Això té solució; amb tractament mèdic. Digues als teus pares que vinguin a veure'm". Certament jo he patit des de petit una cifosi que, de tant en tant, induïen els professors de primària a ordenar-me: "Ponte derecho". Potser, per vergonya, o per considerar-ho del tot inútil no vaig transmetre aquella assenyada indicació de Don Rómulo al pares.

 

Els tres anys de salesians em permeten afirmar que els procediments didàctics afinats per molts anys d'experiència pedagògica eren força eficaços. Clar que seleccionaven els alumnes, però fomentaven l'afany per millorar, sense fanatismes religiosos; per exemple les jornades d'exercicis espirituals eren d'assistència voluntaria. La petita minoria que no hi participàvem no vam patir cap mena de discriminació.

 

M'han explicat (*) que el darrers anys de Don Rómulo van ser els d'un pobre i honest sacerdot. Va morir als 87 anys sense el merescut reconeixement, ni social ni de la seva comunitat salesiana. Potser va demanar masses diners als empresaris locals, potser va trepitjar algun ull de poll; el cas és que va acabar els seus dies assistit només pels seus familiars, una germana, tal con ho va estar a llarg de sa vida; en una mena de paral·lelisme biogràfic com havia fet el fundador dels salesians, el torinès Dom Bosco, també don Rómulo va aportar el patrimoni i l'esforç familiar a la exemplar tasca educadora de la joventut. Enguany en el centenari de naixement del salesià i pedagog Rómulo Pinyol veurem qui s'enrecordarà de la seva obra i de la seva persona.


(*) Sobre la veracitat d'aquesta informació llegiu els comentaris 1 i 2.

...-

Bones Festes

 

Una nova imatge per a uns nous temps.

Històries del palmell de la mà

Coneixía l'elegància literària de Yasunari Kawabata, des del 1968, quan el "Circulo de Lectores" el va editar de seguida que va saber-se que era premiat pel Nobel de Literatura d'aquell any. En aquell moment la novela que va arribar a les meves mans va ser "Una grulla en la taza de té", que actualment estic rellegint i serà puntualment comentada en aquest blog. Ara comentaré el recull de més de setanta contes molt breus, tant curts que hi caben en el palmell de la mà, editat inicialment per "emecé". El primer dels relats és del 1923 (Lugar soleado) i el darrer del 1964 (Nieve).

Els temes de Kawabata ens enfronten a una forma de assolir la vida molt humana, realista i allunyada dels convencionalismes. Llegint-lo tenim la sensació d'estar davant d'un amic que ens relata les seves més pregones vivències i sentiments amb absoluta sinceritat. Amb un estil preciosista, quasi fílmic, amb regust de postal japonesa, envoltat de cireres florits i dels subtils ambients de balnearis termals en mig de la natura. No hi falten els paisatges de neu, les muntanyes, els boscos, i les onades del mar, les relacions familiars, les malalties i la mort.

 

Una lectura, doncs, molt recomanable. Sobre tot si es vol gaudir de la vida des d'un punt de vista diferent, com seria la contemplació d'un ikebana en contrapunt a un centre floral de tipus occidental. 

Títol: Historias de la palma de la mano

Titol original: Tenohira No Shõsetsu

Autor: Yasunari Kawabata

Editorial: emecé, 2005

Reedició: Planeta, 2008, Villatuerta (Navarra)

Traducció del japonès: Amalia Sato

Pàgines: 308

 

...-

La bola de neu

Aquest dies tot em fa recordar aquella definició del segle XX magistral, cínica i pessimista reflectida en aquell tango de l'any 1934, "Cambalache", que en una de les estrofes diu:

"Siglo veinte cambalache

problemático y febril

el que no llora no mama

y el que no afana es un gil" 

La realitat econòmica i moral no sembla haver canviat gens després de 75 anys. Ara, en un sistema d'economia planetària on impera la cobdícia i els guanys com a primer objectiu, ens porten sense remei a les trampes i el maquillatge. Ignacio Ramonet en l'article de portada de l'edició espanyola de "Le Monde diplomatique", no. 205 de novembre de 2012, deia: 

"El banco Goldman Sachs en 2001, ayudó a Grecia a maquillar sus cuentas para así ingresar en el euro. Siete años después se descubrió la fullería. Consecuencia, casi un contienete sumido en la crisis de deuda.../... qué pasó con los responsables del fraude inicial, por el que GS cobró 600 millones de euros, pues Mario Draghi (ex-vicepresidente de GS para Europa) fue premiado con la presidencia del Banco Central Europeo (BCE)". 

A l'Estat espanyol tenim nombrosos exemples d'aquesta artesania maquilladora: Bankia, va mentir en els seus comptes, ara s'ha de sanejar l'entitat amb 23.500 milions d'euros públics. Tenim l'escàndol de les participacions preferents que ha llençat per l'aigüera la major part dels estalvis de tota la vida de 700.000 afectats. Els espanyols, i sobretot les seves grans empreses, tenen 170.000 milions d'euros en paradisos fiscals i el 80% d'aquest diners pertany a empreses de l'IBEX.
 

La mentida, o el maquillatge, en els comptes també arriba a l'actuació de l'Estat en quant que gestor de la crisi. Luis Garicano desescrivia en un article publicat en el diari "El País", de data 25.11.2012, com s'ha maquillat la realitat en contra de la lògica econòmica classificant-la així:

1- No s'ha explicat que el rescat del sistema financer espanyol, com són entre altres els més 40.000 milions que arribaran a mitjans desembre, seran a càrrec del contribuent.

2- El dèficit tarifari, que és la diferencia entre el que paguem i el que ens cobren les empreses d'energia elèctrica, cada any creix i va pels 30.000 milions d'euros. Molts dels quals s'han abonat a les elèctriques via deute estatal.

3- El Banc Dolent. La SAREB, Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, que absorbirà els actius depreciats de bancs i caixes està avalat per l'Estat, es a dir: els contribuents.

4- Els comptes de la Seguretat Social. El dèficit és insostenible, en 2012 serà de 10.000 milions d'euros, ja hem arribat al nivell de dos contribuents per un pensionista.

5- El deute de Grècia. Com que l'Estat hel·lè no pot pagar els seus compromisos amb els bancs, la "troika" ha decidit injectar més diners dels socis europeus, que són diners a fons perdut, també aportats per l'Estat espanyol, i que vista la situació Grècia mai podrà retornar.

 

Conclusió: Europa, i Espanya més, estan immerses en una bola de neu que roda acceleradament vers els fons del barranc, sense que ningú amb seny l'aturi.


...-

La importància dels materials

 

El passat dimecres 21 de novembre vam gaudir d'una interessant presentació a la Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyeria de Terrassa a càrrec de la Dra. M Lluïsa Maspoch Rulduà, catedràtica del Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la UPC; també és directora, des del 1996, del Centre Català del Plàstic, consorci depenent de sector industrial i d'institucions com l'Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya.

 

Maspoch ens va oferir una història general dels materials en la vida dels humans des de la pedra, a la prehistòria, passant pels metalls, els moderns plàstics, les ceràmiques, semiconductors i multitud de materials imprescindibles en el món altament informatitzat i comunicat del segle XXI.

 

Primer va aclarir-nos què entenem per materials, són aquells elements que destinem a una utilitat; així, la pedra és un material en quant que serveix per a fer estris o edificis; talment com el ferro. Els plàstics, són materials de l'època del petroli, dels seus polímers obtenim des de fibres tèxtils a components per a tota mena d'indústries i aplicacions: biomèdiques, envasat, automòbil...

 

La vida quotidiana actual seria impensable sense plàstics com, per exemple, el tereftalat de polietilè (PET, per les sigles en anglès) present en multitud d'envasos. Aquest polímer és fàcilment reciclable i de fet amb el plàstic de vuit ampolles s'obté fibra per a fer una samarreta esportiva.

 

Una dada curiosa  va ser que el consum del plàstic específic per a fabricar CD va tenir un pic anys enrere on la producció mundial no donava l'abast per la demanda; ara, amb les noves tecnologies, la música no requereix suport plàstic i aquell policarbonat de fer CD no té quasi consum.

 

En el col·loqui final un del assistents va preguntar: què passarà quan el petroli s'esgoti? La Dra. Maspoch va explicar que tots els departaments d'investigació de les grans petroquímiques estan treballant intensament en el desenvolupament de tècniques per obtenir plàstics, amb midons i sucres, a partir de fonts biològiques vegetals, com els biocombustibles. Personalment no em sembla clar que el conreu intensiu de grans superfícies agrícoles permeti abastir la demanda creixent d'una indústria que només l'any 2011 va generar 300 milions de tones de plàstic, una cinquena part de les quals van ser consumides a Europa.

 

Una solució a aquest futur de previsibles dificultats per la mancança de recursos passa per la imprescindible concienciació en el reciclatge. Caldrà un consum eficient i reciclar al màxim. 

* * *

Títol de la conferència: La importància dels materials en les nostres vides.

A càrrec de: Dra. M. Lluïsa Maspoch

Data: 21.11.2012  - 18:00 h.

Lloc: Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyers de Terrassa
Organitzat per: Servei de Universitat i Societat del Coneixement (Ajuntament de Terrassa)


...-