Negocis al detall

 

Han obert una nova botiga als baixos de ca la iaia, un "Forn", denominació inescaient i equívoca perquè no fan al forn el pa que venen, tot i que el local disposa d'un forn elèctric per coure les barretes que reben precuinades i congelades des d'una gran panificadora industrial.

Sorprèn que una agosarada parella trentanyera s'hagi aventurat a obrir el local que romania tancat des de l'inici de la crisi allà pel 2006. l'espai comercial consta d'un llarg mostrador de vidre corbat que els clients troben a la dreta quan entren, al llarg de la paret esquerra cinc o sis taules petites amb dues cadires enfrontades conviden a prendre el cafetó amb croissants, si l'hora i els temps disponible ho permeten. Els llogaters anteriors s'havien atrevit a servir entrepans freds de mortadel·la, xoriço, formatge, llonganissa, pernil... Llàstima que mentre la dependenta preparava els entrepans, obrint, oliant i tomacant les barretes obertes en horitzontal, i passant per la talladora l'embotit, i servint les taules els clients que només volien un rodó de pagès de mig desesperessin.

Ara la situació és de màxima competència, el "Forn dels Tudons" té just al davant un "badulaque" paquistaní com el del personatge dels Simpson Apu Nahasapeemapetilon, obert 18 hores al dia de dilluns a diumenge i en el radi de cent metres trobem tres botigues més de pa i quatre bars on serveixen entrepans freds i calents a qualsevol hora.

Certament són temps dolents per aventures i empreneduries de gent jove, i no tan jove, que intenta fer-se un racó en el món de la venda al detall. No sé on he llegit que han tancat més de 70.000 bars a tot l'Estat en els darrers anys. En altres comerços al detall les xifres seran semblants. Em vénen calfreds de pensar en Grècia, la de les botigues i comerços de portes tancades... o Detroit: la ciutat morta.


...-

Envellir, que són tres dies

Aquest dies ens ha deixat la coneguda periodista terrassenca Concha García Campoy. Això ve de primera per tractar novament el tema del pas del temps. En el post anterior explicava com la mort sorprenia el veïns d'un entranyable barri terrassenc. Un barri aixecat per gent humil, treballadors immigrants originaris sobre tot d'Andalusia. Nouvinguts a la crida de la necessitat de mà d'obra industrial per la reconstrucció de l'esvoranc econòmic i social obert pel cop d'estat franquista del 1936 i les seves conseqüències. D'aquelles feines i suors va néixer el barri, amb molta intensitat a les dècades del cinquantes i seixantes del segle passat. Aquells treballadors s'instal·laren, fent barri, aixecant les seves famílies amb fills nascuts a l'empara de les noves llars.

Ara els pioners fundadors del barri han arribar a les edats on pertoca deixar els estris, la família, les amistats, les experiències; i també les enveges, el llast i els fruïts bons o amargants amb que la vida i els treballs els ha guarnit. Els barris envelleixen al mateix ritme que les seus habitants. Per tant trobem malalts i xacrosos a dojo, qui no té un parent amb demència, el té amb malalties hepàtiques, o amb qualsevol variant de càncer i no falten els problemes cordials tractats amb Sintrom (Acenocumarol).

Tots aquest veïns són conscients, íntimament i amb merescuda alegria, que la seva vida ha arribat a la darrera etapa, que potser serà llarga encara, acceptant de forma lúcida la convivència amb limitacions i molèsties de tota mena. Els queda la satisfacció del bagatge que han creat, han aixecat uns descendents, fills, néts; s'han enriquit personalment, no dineràriament però sí en valors, coneixements, afectes bidireccionals... En conclusió, podem dir que assistim a la desaparició lenta i segura d'una lloable generació d'emprenedors i infatigables treballadors molt responsables a qui tant deu la societat. Ara toca als seus descendents tibar del carro en aquests temps feixucs i costeruts que s'apropen.


...-

Veïnatge

 

Passat el migdia d'un calorós dimecres de juliol retornaven els tres de fer un infructuós passeig de dues hores per les dues laberíntiques plantes d'un conegut magatzem de mobles i andròmines per a la llar d'origen suec. Gerard conduïa el sedan convertible riba esquerra amunt de l'Avinguda del Vallès comentant que les indicacions, rètols i cartells de carretera al voltant del magatzem eren d'un disseny nefast, i, a més, posats en punts que evidenciaven mala fe o ignorància; o potser amb clara intenció de confondre els potencials clients i minvar criminalment l'afany comprador en aquest temps de crisi. La irritació del conductor, que havia anat acompanyat de les germanes Natàlia i Núria Sedov, s'agreujava pel fet de no haver trobar la cadira de treball que anunciaven els catàlegs publicitaris del centre comercial; sí, la tenien però en inadmissible color vermell i sense els necessaris braços. Arribant al pont de l'Amistat els va sorprendre un desplegament de vehicles dels Mossos, policia municipal, bombers, furgó funerari, homes uniformats de tota mena, dos d'ells vestits amb equips blancs de protecció i seguretat. Gerard va fer girar el vehicle a l'esquerra pel carrer de Sant Honorat i el va aparcar en l'únic lloc lliure més pròxim a casa, a ple sol, davant la Taverna-bar Casa Pau i Celestí que lluïa enganxat a la porta metàl·lica i polsosa el rètol manuscrit "Tancat per no poder atendre" i al faldó del tendal un altre text en lletres negres anunciava la falsedat: "Obert des de 1967".

 

En Pere, l'amo del taller mecànic de la cantonada, va preguntar a un dels policies. - Què ha passat, mestre?

- Un vostre veí... L'hem trobat mort al llit, panxa amunt, inflat com un Gregori Samsa inanimat; cosa que fa pensar que han passat cent hores, o més, des que l'home ha deixat aquest món.

- Qui era?

- Un separat solitari. Treballava de segurata als polígons de Rubí i vivia en aquest baix rellogat des de fa un parell d'anys quan la dona eixorca i prosèlita fidel de la deessa Fortuna el va fer fora de casa per raons que no vénen al cas.

 

El fet era desconcertant, perquè justament quan el divorciat sense fills i guarda de polígons potser exhalava l'últim alè, a un centenar de metres carrer amunt, al costat d'on viu Dora l'ocellaire, havien trobat també ben mort i pudent, en plena liqüefacció enzimàtica, un ancià solitari, sense família ni amics; tot i que una germana (amb la que no s'hi parlava) viu des de sempre just a la casa del davant.

 

Nota (a): Acabo de llegir "Tres tristes tigres" de G. Cabrera Infante, es nota?
Nota (b): El relat correspon a fets reals, s'han emmascarat alguns noms, llocs, situacions... i prou.


...-

Feina ben feta

 

Estem a finals de juny, data d'avaluacions, selectivitats, presentacions i exposicions dels treballs on esforçats estudiants i aplicats aprenents en tota mena de ciències, arts i oficis demostren el que al llarg del curs han après incorporant-lo al patrimoni d'habilitats i aptituds personals.

Ens alegra molt contemplar aquesta demostració d'esforç, culminació d'una allau d'hores de feina que no només enriqueix aquells esforçats estudiants sinó al conjunt de la societat que és la beneficiària final del capital humà de cada un dels seus membres.

La imatge triada per acompanyar aquesta entrada correspon a un laboriós disseny (aparentment simple) presentat al saló de la moda de París d'enguany per la firma Dior. Des del primer croquis sobre paper fins la desfilada oficial el vestit d'alta costura ha esmerçat més de 200 hores dels treballadors més qualificats en cada una de les seves especialitats, sense comptar el treball de realitzar els teixits, els brodats a mà i tantes puntades realitzades amb la precisió i el bon gust del millor joier.


...-

Nosaltres i el compromís

Llegiu el següent paràgraf que apareix a la pàgina 104 de Daisuke, el relat escrit l'any 1909 per Natsume Sōseki:

"...no hay ningún otro país lastrado por una deuda semejante y titritando por su pobreza. ¿Cuándo crees que se podrán saldar todas esas deudas? ¡Oh, sí! Los bonos en moneda extranjera se pagarán, pero no son esas las únicas deudas a las que me refiero. La cuestión es: Japón no puede salir adelante por sí mismo sin la ayuda extranjera. Sin embargo, representa un poder de clase superior y hace un gran esfuerzo por alcanzar el estatus que le corresponde. (…) a Japón se le van a romper las tripas y las consecuencias de eso se verán en cada uno de los individuos. Un pueblo así de oprimido (...) no tiene tiempo libre para cultivar su mente y por eso no puede hacer nada que merezca la pena. Recibe una educación despojada hasta los huesos, que obliga a tener las narices tan pegadas a la rueda de molino al que estamos enganchados que al final nos mareamos y acabamos por padecer todo tipo de crisis nerviosas. (…) El declive moral también se ha instalado en entre nosotros. Mires donde mires en este país, no encontrarás ni un solo rincón glorioso, brillante. Son todo lugares sombríos". 

Una bloguera, Ana Matellanes, també va comentar aquest llibre i va seleccionar el text precedent amb motiu de la sorprenent actualitat de l'amargant reflexió de Daisuke sobre la situació de Japó a començament del segle XX; crisi profunda, però, totalment aplicable avui a la majoria, per no dir la totalitat, dels països dits d'Occident. També em va sobtar l'actualitat del raonament de Daisuke.

El personatge protagonista, viu de l'assignació mensual familiar; el pare, el germà i la cunyada de Daisuke el pressionen per que consenti casar-se amb una determinada noia de manera que millori l'economia i posició social del conjunt familiar, però ell no accepta doblegar-se a un matrimoni de conveniència. L'home s'angoixa debatin-se entre triar la conveniència social i familiar contra l'estricta fidelitat al criteri propi. És la vella disjuntiva entre el que ens convé fer, pel bé de la nostre família, i el que ens caldria fer per viure una vida en absoluta sinceritat i honestedat davant nosaltres mateixos. Una obra excepcional, on la reflexió sobre com afrontar la vida individual se'ns ofereix envoltada d'una atmosfera poètica i plena de bellesa. 

Títol: Daisuke

Autor: Natsume Sōseki
Traducció: Yoko Ogihara y Fernando Cordobés
Editorial: Impedimenta, Madrid, 2011
Pàgines: 336


...-

Lleialtat

Enguany per Sant Jordi vam comprar "Tomates verdes fritos en el café de Whistle Stop", tendre i deliciós relat de l'escriptora i actriu nord-americana Fannie Flagg nascuda el 1941 a Birmingham (Alabama); ens va entusiasmar de tal manera que també vaig comprar el DVD de la pel·lícula Fried Green Tomatoes, dirigida per Jon Avnet, en una botiga de segona mà per poc més d'un euro. Ja us ho dic per endevant: Una obra emocionant com poques de les que s'han vist en els darrers anys, tot i que va ser nominada al "Oscar" de 1991.

 

L'autora trena una realista i crua història al voltant de dues parelles de dones; la primera ubicada en els anys vuitantes de segle XX la formen: Evelyn i l'anciana Mrs. Threadgoode (Ninny) amigues que casualment es coneixen a la residència on està la sogra d'Evelyn Couch; i la segona parella de dones: Idgie i Ruth resulten de les confidències que setmana rera setmana Mrs. Threatgoode va fent a l'Evelyn, són els records dels temps de la Gran Depressió posterior al Crac del 1929. El personatges serveixen de fil conductor per apropar-nos a la vida en aquella crisi: temporers sense feina, fam, racisme, violència: contraposats a l'amistat, lleialtat sense límits, solidaritat, amor... També ens mostra clarament una manera intel·ligent d'enfrontar la vida, on el valor de l'afecte de les persones està per damunt dels fets materials. El llibre és una guia de com a arribar a la senectut, i a la dependència, amb dignitat.

 

Fannie Flagg aconsella, entre anècdotes i records de la seva Alabama natal, un estil de vida saludable, a no patir per la pròpia imatge ni per les desgràcies que ens afectin: l'obesistat d'Evelyn, la mutilació del fill de Ruth, la mort de forma estúpida del fill de Sipsey o l'extrema pobresa del rodamón Smokey, entre moltes d'altres misèries.

En conclusió, una novel·la i una pel·lícula molt recomanables, imprescindibles, per a gaudir, amb la seguretat de que en aquest món la lleialtat dels qui ens envolten i la solidaritat faran que, al final, les nostres vides hagin valgut la pena malgrat les adversitats.


Fitxa bibliogràfica:
Autora: Fannie Flagg (Patricia Neal)
Títol castellà: Tomates verdes fritos en el cafè de Whistle Stop
Editat per: Sotelo Blanco Ediciones, Barcelona, 1992
Pàgines: 416


...-
 

La vàlua del vestit

 

El passat cap de setmana, amb motiu de Dia Internacional dels Museus (18.05.2013), vam visitar el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa. En poc més de 30 minuts una empleada del museu ens va presentar de forma clara i pedagògica una part del fons de roba masculina del s. XVIII: mitges, casaques, jupes... Primer ens va mostrar, al reduït grup que hi érem presents en una saleta climatitzada i amb humitat constant, unes mitges d'home blaves amb ornamentació de fil metàl·lic daurat, són les mateixes que porten actualment els toreros; tot sigui dit: polèmic i vergonyós anacronisme del segle XVIII present en el món hispànic del s. XXI; després va mostrar-nos els precursors dels pantalons, armilles i jaquetes actuals. En obrir els calaixos van aparèixer calçons, jupes i casaques d'uns 300 anys d'antiguitat; fets amb seda, llana i les parts més amagades, folres i esquenes d'armilles, amb lli o cotó.

 

Mareja pensar en les hores i hores de puntades que les brodadores van dedicar a fer aquestes peces de vestir, dels dies, i potser nits, de feina de les cosidores manuals, dels teixidors, dels elaboradors i assaonadors de les fibres... Amb raó els vestits d'aquesta mena eren un valuós patrimoni familiar que s'inventariava passant de pares a fills; fet que ens va recordar la situació dels actuals treballadors tèxtils i de confecció en el món globalitzat que permet una indústria fregant l'immoralitat, com la de Bangladesh.

 

Va ser una visita molt ben aprofitada, un contacte amb la Història viva, una plaer pels sentits, una immersió en el coneixement del passat que explica i ens fa entendre millor el present.

 

Foto: Detall de la butxaca d'una de les casaques que ens va mostrar la guia del museu.

 

 

...-